Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 18 de febrer de 1991, núm. 2/1991 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Excm. Sr. President: Sr. José A. Somalo Giménez.
Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis Ma. Díaz Valcárcel, Sr. Jesús E. Corbal
Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquim Badia i Tobella.
A la ciutat de Barcelona a divuit de febrer de mil nou-cents noranta-un.
VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels
magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació contra la sentència conseqüència
de les actuacions de Judici declaratiu de menor quantia seguides en el Jutjat de Primera
Instància núm. 13 d'aquesta ciutat, sobre reclamació de filiació paterna no
matrimonial de la nena X3, el recurs de la qual va ser interposat por la Sra.
X1 , Sr. X2 i l'esmentada menor X3, representada pels dos primers
que, al seu torn, tenien com a representant la Procuradora Sra. Ascensió Riba Roca sota
la direcció del Lletrat Sr. Carlos Clanxet Wust, en què és part recorreguda
el Sr. Y, representat pel Procurador Sr. Antonio Ma. de Anzizu Furest, i defensat pel
Lletrat Sr. Vicente Torralba Soriano, essent part el Ministeri Fiscal.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 13
d'aquesta ciutat van ser vistes les actuacions a instància del Sr. Y contra la
Sra. X1, el Sr. X2 i la nena anomenada X3 ; la part
actora va formalitzar demanda d'acord amb les prescripcions legals, en què sol·licitava,
prèvia al·legació dels fets i fonaments de dret que considerava oportuns que es dictés
sentència estimant la demanda i amb els següents pronunciaments: Primer.- Que es declari
la nul·litat del reconeixement atorgat en el seu moment pel Sr. X2 i,
en tot cas, que no és pare natural de la menor X3, deixant sense efecte l'esmentada
paternitat. Segon.- Que declari que el Sr. Y és pare extramatrimonial natural
de la nena X3. Tercer.- Que d'acord amb la legislació del Registre Civil es practiquin
les rectificacions corresponents en el Registre civil de Barcelona (Llibre
------, secció primera), i en particular les següents: a) Que es cancel·li la inscripció de
reconeixement que la menor X3 és filla del Sr. X2. b) Conseqüentment, també s'ha de cancel·lar la nota que fa referència a la celebració
del matrimoni entre el Sr. X2 i F. i la Sra. X1; c) Que
s'inscrigui la relació de la filiació natural no matrimonial, que hi ha entre
el Sr. Y i l'esmentada menor; d) Que en virtut de l'article 109
del Codi civil i
concordants de la Llei i Reglament del Registre civil, es faci constar en el Registre
civil que els cognoms de la menor són Z1. Quart.- Que d'acord amb els articles 154 i
següents del Codi civil, s'atribueixi la pàtria potestat sobre la menor
X3 als seus
pares no matrimonials naturals, Sr. Y1 i Sra. X1, i es determini
també a quin dels progenitors s'atribueix la guarda i custòdia, així com el règim de
visites, comunicació i estada, especialment en períodes de vacances, amb l'altre
progenitor; per altressís feia la resta de manifestacions que considerava oportunes.
Segon. -
Admesa a tràmit la demanda es va decidir
l'emplaçament dels demandats perquè en el termini legal compareguessin en les actuacions
personant-s'hi en forma, i responguessin l'esmentada demanda, i es va decidir que en les
actuacions fos part el Ministeri Fiscal, al qual se li va notificar la providència
recaiguda amb lliurament de còpies de la demanda i documents acompanyats; els demandats
van comparèixer en les actuacions, personant-s'hi oportunament i evacuant els tràmits de
contestació de la demanda d'acord amb les prescripcions legals i suplicant finalment al
Jutjat una sentència desestimatòria completament de la demanda i absolent-los amb
imposició expressa de les costes al demandant; el Ministeri Fiscal que va comparèixer
també en temps oportú en l'únic fet del seu escrit, va manifestar que ni acceptava ni
rebutjava els fets relatats per la part actora, dels quals només havien de ser admesos
els que fossin degudament provats, i es va seguir el plet pels seus tràmits, amb
recepció a prova i pràctica de les admeses, tot això amb el resultat que figura en les
actuacions.
El Jutjat va dictar sentència amb data 9 de maig de 1989, la part
dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que desestimant la demanda formulada pel
Sr. Y1 contra la Sra. X1, el Sr. X2 , la menor X3 i el
Ministeri Fiscal, he d'absoldre i absolc els demandats de les pretensions deduïdes contra
ells en la demanda amb expressa imposició de les costes del procediment a l'actor. Contra
la present sentència es podrà interposar recurs d'apel·lació en el termini de cinc
dies davant d'aquest Jutjat. Ferma aquesta resolució, s'ha de deduir testimoniatge dels
escrits de demanda i contestació i s'ha de remetre al Jutjat de Guàrdia per si algun
dels fets que figuren en els escrits esmentats relatius a la prostitució poguessin ser
constitutius de delicte.»
Tercer.
- Contra l'esmentada sentència la part demandant
va interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tràmit i substanciant-se
l'alçada la Secció Catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar
sentència amb data 30 de juny de 1990, la decisió de la qual és: «DECIDIM: Que donant
lloc al recurs d'apel·lació interposat per la representació del Sr. Y1 contra
la sentència de data 9 de maig de 1989, dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 13
de Barcelona en les actuacions de menor quantia seguides contra la Sra. X1 i
el Sr. X2 i amb audiència del Ministeri Fiscal, i revocant-la i donant
lloc en part a la demanda, hem de declarar: 1r.- Que el Sr. Y1 és pare
extramatrimonial natural de la nena X3; 2n.- La nul·litat del reconeixement atorgat el
dia 23 de març de 1984 pel demandat Sr. X2 de l'esmentada menor, de la
qual no té ni pot tenir, consegüentment, cap paternitat, cancel·lant-se l'anotació
registral d'aquest reconeixement, que és en la de matrimoni dels demandats-; 3r.- Que en
el Registre civil de Barcelona (Llibre ----- Secció 1a) es porti a terme la
rectificació del primer cognom de la menor, que s'haurà de dir i constar en forma
Z1, la petició d'ordinal 4t de la demanda, tot això sense fer expressa imposició
sobre costes causades ni en la primera instància ni en aquesta alçada». Que per
actuació de data 9 de juliol de 1990, l'esmentada secció va aclarir la seva anterior
sentència en els termes següents «Que escau aclarir la sentència dictada per la Sala
el 30 de juny darrer en l'únic sentit d'addicionar en el punt segon de la part
dispositiva que «ha de DESESTIMAR-SE LA PETICIÓ DE L'ORDINAL QUART de la demanda», i
pel que fa a la resta, l'esmentada sentència s'ha de mantenir.
Quart.- Que la Procuradora Sra. Riba Roca, en
representació dels demandats Sra. X1 , Sr. X2. i la menor X3, va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes del Dret civil de la
Compilació de Catalunya, que funda en els motius següents:
1r.- Per infracció de les normes de l'Ordenament jurídic, a l'empara de l'article 1.
692, ordinal 5è de la Llei d'Enjudiciament civil, per infracció de l'article 4t de la
Compilació del Dret civil de Catalunya.
2n.- Per infracció de les normes de l'Ordenament jurídic, a l'empara de l'article
1.692, ordinal 5è de la Llei d'Enjudiciament civil, per infracció de l'article 5è de la
Compilació del Dret civil de Catalunya.
3r.- Per infracció de les normes de l'Ordenament jurídic a l'empara de l'article
1.692, ordinal 5è de la Llei d'Enjudiciament civil, per infracció dels articles 9-4t,
14
i 16-1-1r del Codi civil, en relació amb els articles
1, 3 i
Disposició final 4a de la
Compilació de Dret civil de Catalunya.
4t.- Per infracció dels articles 1.249 i
1.253 del Codi civil i la doctrina
jurisprudencial que hi fa referència i art. 135 del mateix codi substantiu.
5é.- Per infracció dels arts. 1.231 a 1.239 i
1.248 del Codi civil i 659 de la Llei
d'Enjudiciament civil en relació amb els articles 1.249 i
1.253 del Codi civil.
6é.- Per infracció dels articles 1.243 i
135 del Codi civil i 632 de la Llei
d'Enjudiciament civil, en relació amb els articles 1.249 i
1.235 del Codi civil, i
7é.- Per error en l'apreciació de la prova basat en documents que són en les
actuacions, que demostren l'equivocació del Jutjat sense que resultin contradits per
altres elements probatoris, a l'empara de l'article 1.692, ordinal 4t de la Llei
d'Enjudiciament civil.
Cinquè. - Admès el recurs i evacuant el tràmit del Ministeri Fiscal i
el d'instrucció de les parts, es va assenyalar per a la vista el dia deu de gener darrer,
en què va tenir lloc.
Essent Ponent l'Il·lm Sr. Magistrat Joaquim Badia i Tobella.
FONAMENTS DE DRET
Primer.-
A fi i efecte de centrar els punts que cal dilucidar en aquest
recurs de cassació, és convenient fer una breu referència als fets que han originat el
litigi.
La qüestió fonamental que motiva les presents actuacions és el reconeixement de la
paternitat de la menor X3 , nascuda com a filla extramatrimonial de la senyora
X1 el dia 9 de maig de 1977, fet pel senyor X2 el dia 23
de març de 1984, dos mesos i mig després que aquest senyor hagués contret matrimoni amb
l'esmentada mare de la menor, raó per la qual X3. ha esdevingut filla
matrimonial dels cònjuges esmentats per aplicació de l'article 119 del Codi
Civil. És
per aquest motiu que el senyor Y va interposar la demanda de judici declaratiu
de menor quantia contra la mare de la menor senyora X1 i el seu actual espòs,
senyor X2, amb la pretensió d'obtenir la nul·litat de l'esmentat
reconeixement i la declaració que és ell el pare per naturalesa i té la possessió
d'estat com a tal de la menor que figura ara registralment inscrita amb els noms de
X3,
instant a més, com a conseqüència lògica les corresponents rectificacions en el
Registre Civil.
El matrimoni defenent, excepciona la falta de legitimació de l'agent
senyor Y per aplicació dels articles 4 i 5 de la Compilació del Dret Civil de
Catalunya, atès que segons el primer, l'acció de declaració de paternitat correspon
únicament al fill i quant al segon, perquè es tracta d'una filiació matrimonial que
aquest precepte legal no contempla. Com a qüestió de fons sosté que el senyor
X2 és el pare per naturalesa de la menor ja que va conèixer la seva mare i
hi va tenir relacions l'any 1976.
La Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 13 de Barcelona,
del 9 de maig de 1989, desestima la demanda perquè considera que l'agent d'aquesta
demanda senyor Y no té la legitimació necessària per a promoure les accions
interposades en aplicació dels articles
4 i 5 de la Compilació Catalana.
L'anterior Sentència va ésser revocada per la que va dictar el dia 30
de juny de 1990 la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona en què es va
declarar que el senyor Y és pare extramatrimonial per naturalesa de la nena
X3, la nul·litat del reconeixement atorgat el dia 23 de març de 1984 pel senyor
X2 de l'esmentada menor, de la qual no té ni pot tenir en conseqüència, cap
paternitat, cancel·lant-se l'anotació registral d'aquest reconeixement i ordenant que es
practiqui la rectificació en el Registre Civil de Barcelona del primer cognom de la menor
que haurà de constar com a Z1.
Contra aquesta Sentència, els esposos senyors X2 i X1 van interposar en temps i forma el recurs de cassació en base als motius que
a continuació analitzem.
Segon. -
Per raó de la data de reconeixement que
s'impugna (23 de març de 1984) cal clarificar, en primer lloc, que la legislació que
s'ha d'aplicar al cas és la que dimana de la Compilació del Dret Civil de Catalunya
aprovada per llei del 21 de juliol de 1960 vigent en aquella data i no la de la
Compilació reformada del 20 de març de 1984 adduïda per les parts que encara no havia
entrat en vigor.
Aquesta consideració resulta inqüestionable davant la subjecció de
les parts al Dret Civil de Catalunya, atès al seu veïnatge acreditat en aquest
territori, d'acord amb les prescripcions dels articles 14
i 16 apartat primer del Codi
Civil, per la pertinent aplicació de la Disposició Transitòria Setena de la vigent
Compilació i del criteri que informa les disposicions transitòries del Codi
Civil, a
què es remet expressament.
Tercer. -
Els tres primers motius del recurs de cassació
pretenen sostenir la manca de legitimació activa de l'agent senyor Y, d'acord
amb articles 4 i 5 de la Compilació amb la conseqüent violació dels articles
9 apartat
quart, 14 i 16 del Codi Civil que determinen la seva aplicació, per a promoure l'acció
que exercita, raó per la qual els analitzem conjuntament.
L'article 4 de la Compilació, llavors vigent, regula solament les
accions que corresponen al fill nascut fora del matrimoni encaminades a la investigació,
prova i declaració de la seva filiació real per tal d'exigir als seus pares el
compliment de les obligacions que aquesta condició els imposa.
Aquestes accions formulades així, tenen caràcter personal, i per
tant, tal com diu el precepte que analitzem, únicament corresponen al fill. Si bé,
excepcionalment, poden ésser exercitades també pels seus descendents si aquest hagués
mort després d'iniciar-les judicialment, o si, essent menor d'edat no les hagués
promogut.
Ara bé, aquesta acció del fill a la recerca de la seva filiació, taxada i limitada a
favor seu per la llei com a tal subjecte actiu del dret, no impedeix, en si mateix,
reconèixer una altra acció d'igual naturalesa a favor del progenitor en el també propi
exercici de la seva condició de pare, perquè la relació paterno-filial, jurídicament i
teleològicament, és recíproca, amb dos protagonistes o subjectes de drets i deures
diversos i correlatius. El fill i el pare són igualment importants en la seva condició
humana i han de tenir el mateix dret a cercar-se des de les seves respectives, encara que
diferents, posicions, i per tan són igualment mereixedors d'ésser protegits en la
facultat d'obtenir la declaració judicial del vincle que els uneix, és a dir, el propi
fet generatiu de llurs situacions particulars i diferents però íntimament vinculades
perquè són l'engendrat i el progenitor.
Aquest supòsit del pare agent del seu dret no és regulat en la legislació catalana,
ja que l'article quart esmentat contempla solament la relació paterno-filial des de
l'angle o posició del fill, però això no significa prohibició o negació del dret del
pare, quan per les circumstàncies no li és o no li ha estat permès el reconeixement
formal de la paternitat, a reclamar judicialment la declaració de la seva condició de
real progenitor, ja que no hi ha raó lògica ni precepte legal que ho impedeixi.
Aquestes consideracions, favorables a l'admissió de l'acció del pare, tenen el seu
fonament bàsic en el principi de la lliure investigació de paternitat, admès des de
sempre a Catalunya i en l'hermenèutica que disposa el paràgraf segon de l'article primer
del text legislatiu català, quan diu que per interpretar els seus preceptes es prendrà
en consideració la tradició jurídica catalana que pren cos en les antigues lleis,
costums i doctrina de què deriva, propícies també totes a la verificació de la
paternitat real.
Ara bé, ja que la Compilació no regula el dret del progenitor a fer valer
judicialment la declaració de la seva paternitat, i aquest dret no s'oposa al contingut
substantiu que contemplen els preceptes corresponents a la seva ordenació, cal cercar les
seves fonts legitimadores en el dret supletori i per aplicació de la disposició final
segona del seu text originari, resulten d'ineludible aplicació al cas els preceptes del
Codi civil que en el capítol III del títol V (sic) regulen la determinació i prova de la
filiació, i de conformitat amb ells, admetre també la legitimació del pare.
Les mateixes argumentacions són aplicables a la pretesa infracció de l'article
cinquè de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, que articulen els recurrents en el
motiu segon de cassació, precisament pel fet que es tracta de la impugnació d'una
filiació matrimonial, perquè cal fer esment que la redacció d'aquest article, fa
únicament i exclusiva referència a l'acció per a impugnar la filiació natural o
qualsevol altra d'il·legítima i resta, per tant, fora de les seves previsions la
impugnació de la filiació matrimonial, malgrat que atorgui, en els supòsits regulats,
una extensió més genèrica de les persones a les quals legitima per a promoure-la, ja
que el text legal diu que corresponen als que en resultin afectats per ella.
És cert que la filiació de la menor X3 va adquirir formalment el caràcter de
matrimonial per aplicació de l'article 119 del Codi Civil des de la data del matrimoni
dels esposos X2 i X1 celebrat el dia 6 de febrer de 1984 a
conseqüència del reconeixement fet pel marit de la mare davant del Registre Civil el dia
23 de març de 1984.
Per tant, ja que es tracta en el present litis de la impugnació d'una filiació
esdevinguda matrimonial, l'acció exercitada queda fora dels supòsits contemplats per
l'article 5 de la Compilació perquè aquest és un cas no previst ni regulat en
l'esmentat precepte però no pas prohibit per aquest precepte com pretenen els recurrents,
i per a legitimar aquesta acció és oportú remetre's al dret supletori.
Per últim, el motiu tercer de cassació també ha d'ésser desestimat, atès que són
els propis i mateixos agent i defenents els afectats per les accions que s'exerciten, i no
són aquestes incompatibles entre sí, ans el contrari, ambdues tenen la mateixa causa i
la segona és, en tot cas, conseqüència obligada de la primera. Per aquesta raó, i de
conformitat amb les facultats establertes en els articles 135 i següents de la Llei
d'Enjudiciament Civil, cal considerar ajustada a dret l'acumulació d'ambdues accions en
la litis.
Quart. - Rebutjades, doncs, les preteses infraccions dels
articles 4 i 5 de la Compilació, ja que aquests no regulen ni contemplen les accions que
exercita el Sr. Y, cal recórrer als preceptes del Codi Civil per veure si en
aquests s'hi contempla la facultat legitimadora del pare real o biològic per a promoure
la declaració judicial de la seva paternitat i la impugnació per part d'aquest, de la
filiació contradictòria que figura com a matrimonial. Aquesta remissió és obligada per
l'article primer i disposició final 4a de l'esmentada Compilació en concordança als
preceptes continguts en els articles 9 apartat
quart, 14 i 16 apartat primer del Codi
Civil l'aplicació de la qual al cas resulta ineludible.
Efectivament, l'article 131 del Codi Civil confereix la legitimació
per a l'exercici de la declaració de paternitat o de filiació a qualsevol persona que
tingui interès legítim, sempre i quan aquesta pretesa relació paterno-filial sigui
manifestada per la constant possessió d'estat, i si bé el text legal n'exceptua el
supòsit que la filiació reclamada en contradigui una altra de legalment determinada, cal
tenir present que l'article 134 del propi Codi diu que l'exercici de l'acció de
reclamació d'acord amb els articles anteriors pel fill o pel progenitor permetrà en tot
cas la impugnació de la filiació contradictòria. Aquesta aparent antinòmia, tal i com
ha declarat el Tribunal Suprem en diverses sentències, entre les quals hi ha la del 23 de
febrer de 1990 i la de 5 de novembre de 1987, ha d'ésser resolta en el sentit que
d'aquesta regla, n'hi ha una vertadera excepció, legalment determinada, que permet, sense
pal·liatius, la impugnació de la filiació contradictòria quan es posi al descobert que
la que figura determinada és biològicament inexacta, perquè s'ha acreditat la
paternitat real en favor d'una altra persona. Aquesta expressió tan eloqüent de
l'article 134, continua dient el Tribunal Suprem, permet col·legir que sempre que
l'acció de reclamació sigui exercitada pel fill o progenitor és factible la impugnació
de la filiació contradictòria malgrat que aquesta fos ja determinada. D'aquesta manera
queda admesa la tesi segons la qual el progenitor no matrimonial que acredita judicialment
aquesta condició queda facultat per impugnar la filiació contradictòria establerta,
malgrat que aquesta sigui matrimonial, per tal de fer coincidir la filiació real o
biològica amb la legalment determinada.
Per tant, i de conformitat amb aquesta doctrina plenament ratificada
pel Tribunal Suprem, és procedent desestimar als tres motius primers del recurs de
cassació interposats considerant encertada i ajustada al dret l'admissió de la
legitimació activa del Sr. Y per a promoure les accions exercitades.
Cinquè. - Els restants motius de cassació fonamentats a
l'empara de l'article 1.692, ordinals 4t i 5è, de la Llei d'Enjudiciament Civil es
refereixen tots a la valoració per part de la Sala sentenciadora de la prova practicada.
Aquests motius s'articulen en base a la consideració donada a la incompareixença
del Sr. X2 a la pràctica de la prova biològica (motiu 4t del recurs), a la
valoració de la prova de confessió judicial i testifical (motiu 5è), al fet que la
sentència no avaluï la prova pericial psicològica (motiu 6è), i en la manca de
consideració explícita d'alguns documents (motiu 7è).
Quant al motiu 4t no es pot admetre la presumpta violació dels
articles 1.249 i 1.253
del Codi Civil, ja que la reiterada resistència del Sr. X2, a la pràctica de prova pericial biològica, de notòria importància per
a l'aclariment de la qüestió litigiosa, acordada en primera instància i reproduïda en
apel·lació, no és apreciada per la Sala com a «ficta confessio» sinó simplement i
encertadament com a indici probatori segons la lògica i bon criteri i d'acord amb la
doctrina establerta pel Tribunal Suprem en la seva sentència del 14 d'octubre de 1985.
El motiu 5è de cassació pretén fonamentar-se en la presumpta
infracció dels articles del Codi Civil que regulen la prova de confessió judicial i
testifical, amb la pretensió, que la sala, en la seva sentència, no ha interpretat
correctament les declaracions dels confessats, sense tenir en compte però, per part del
recorrent, que la facultat interpretativa d'aquestes proves és reservada amb caràcter
exclusiu al tribunal judicador. La mateixa raó impedeix contemplar la impugnació del
valor donat a les declaracions dels testimonis, ja que la seva apreciació és
discrecional i sobirana pel judicador i contra l'ús d'aquesta facultat no es dóna el
recurs de cassació segons reiterada jurisprudència. Verbigràcia Sentències del
Tribunal Suprem del 30 de juny de 1947, 11 de desembre de 1951, 19 de desembre de 1957 i
la del 12 d'abril de 1988 que textualment expressa que «en els supòsits d'error emparats
en l'esmentat ordinal (cinquè de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil) cal
tenir en compte la reiterada doctrina segons la qual és necessari que les afirmacions o
negacions establertes del judicador estiguin en oberta i franca contradicció amb
documents que per si mateixos i sense recórrer a deduccions, interpretacions o
hipòtesis, evidenciïn alguna cosa que contradigui el que s'ha afirmat o negat en la
sentència recorreguda.
En 6è motiu de cassació es fonamenta en l'oblit que la sentència
recorreguda ha fet de la prova pericial psicològica practicada sobre la menor
X3,
segons la qual es pretén valorar la situació anímica i l'equilibri psíquic i emocional
de la menor que, ineludiblement, ha de resultar afectada per la inestabilitat familiar en
què es troba. El resultat d'aquesta prova no pot esdevenir element decisori ni tan sols
vinculant pel judicador, i és de lliure i privativa apreciació seva, segons ha
manifestat el Tribunal Suprem en innombrables sentències, entre les quals hi ha la del 4
de febrer de 1980, la del 6 de març de 1982 i la de l'1 de juny de 1985. Aquesta prova no
obstant, pot ésser presa en consideració pel jutjat de família quant a les
conseqüències de l'exercici de la pàtria potestat, però no ha d'ésser valorada en les
presents actuacions, ja que no té cap relació amb l'objecte de les accions que aquí
s'exerciten.
Per últim, quant al darrer motiu, cal fer constar que si bé les actes
notarials que recullen declaracions de testimonis no tenen per si mateixes valor
probatori, no obstant ja que aquestes declaracions han estat novament fetes en la prova
testifical, el seu contingut sí que ha d'ésser considerat com ho ha fet la Sala, i
referent als documents aportats pels demandats i no considerats explícitament en la
sentència, cal tenir present que aquests fan referència únicament al fet que la mare
tractava habitualment amb els col·legis on anava la seva filla però no s'oposen ni
contradiuen en cap punt la resta de la prova documental que figura contemplada.
En síntesis, l'anàlisi del conjunt de les proves i la seva valoració
per la Sala sentenciadora no pot ésser desarticulat traient-ne algunes del conjunt,
perquè en el recurs de cassació no es pot procedir a una mera revisió estimativa dels
fets declarats provats, que el convertiria en una tercera instància, i segons assenyala
el Tribunal Suprem en nombroses sentències, entre les quals hi ha les del 20 de març de
1953, 9 de febrer de 1954 i 30 de novembre de 1984, no es pot combatre en cassació el
judici donat pel Tribunal d'Instància, en virtut del conjunt de proves, quan els
recurrents pretenen impugnar-lo per al resultat aïllat d'algunes de les proves. I, si bé
en cassació es poden valorar els fets declarats provats de manera diferent a la Sala
sentenciadora, cal tenir present que el reconeixement de la paternitat pot ésser
acreditat per qualsevol dels elements de prova admissibles en dret, segons preceptua
l'article 127 del Codi Civil i tal com assenyala
l'article 135 del mateix codi, fins i tot
quan no hi hagi prova directa de la generació.
En la prova practicada, hi figuren un cúmul d'actes propis i
significatius a favor del Sr. Y. que permeten lògicament arribar a la deducció
afirmativa de la seva paternitat, perquè són molt eloqüents i clars els fets
estimats provats per la Sala, com són l'acte de reconeixement de paternitat
per part de Y, que figura en la partida de baptisme de la menor X3, l'expedient
administratiu que ell va tramitar per donar a la menor el seu cognom, la possessió
d'estat acreditada no solament pel nom sinó també per la forma en què es realitza la
relació constant entre l'agent i la menor i el criteri extern en què està considerada
aquesta relació. Tot això segons resulta del conjunt de la prova documental, testifical
i de confessió judicial que obra en les actuacions, a més de valorar correctament, com a
indici probatori, la resistència del demandat, Sr. X2., a la pràctica de la prova
biològica.
Per tant, tal com ha apreciat la Sala, els fets descrits i ressenyats
com a provats en la Sentència recorreguda demostren de manera suficient que la menor
X3 ha tingut permanentment des del seu naixement la possessió d'estat de filla
extramatrimonial de l'agent Sr. Y, raó per la qual han d'ésser considerats
acreditats tots els requisits que contempla l'article 135 del Codi Civil per valorar
l'existència real d'una relació paterno-filial entre l'agent i la menor X3, relació
que ha estat extorsionada per l'actuació del Sr. X2 en virtut de l'acte de
reconeixement de la suposada paternitat de l'esmentada menor.
Sisè. -
La desestimació dels motius del recurs de
cassació, formalitzats per la representació dels Srs. X2 i X1, comporta, per aplicació de l'últim paràgraf de l'article 1.715 de la Llei
d'Enjudiciament Civil, la declaració que no escau el recurs, amb imposició de les costes
d'aquesta instància als recurrents.
Per tant, en nom del Rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.
DECIDIM:
Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació interposat
per la Procuradora dels Tribunals Sra. Ascensión Riba Roca, en representació
del Sr. X2 i de la Sra. X1 contra la sentència dictada per la
Secció Catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 30 de juny de 1990, amb
expressa imposició als recurrents de les costes causades en aquest recurs i sense fer
especial pronunciament respecte a les restants del procés. S'ha de lliurar a l'esmentada
Audiència la certificació corresponent i s'ha de practicar la devolució de les
actuacions i del rotlle de la Sala que en el seu moment es van remetre.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
