Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 7 de febrer de 1991

Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 7 de febrer de 1991, núm. 1/1991 (Sala Civil)

 

Antecedents de fet
Fonaments de Dret  
Part dispositiva 

Excm. Sr. President: Sr. José A. Somalo Giménez.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis M.ª Díaz Valcárcel, Sr. Jesús Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquín Badía Tobella.

 

A la ciutat de Barcelona a set de Febrer de mil nou-cents noranta-un.

VIST per la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya integrada pels Magistrats del marge, el recurs de cassació contra sentència conseqüència de les actuacions de Judici declaratiu ordinari de menor quantia seguides en el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Barcelona sobre reclamació de quantitat entre cofiadors, el recurs de la qual va ser interposat per la Sra. X1, la Sra. X2 i  la Sra. X3, representades pel Procurador Sr. Jorge Martorell Puig i defensades pel Lletrat Sr. Ignacio de L. López Bonet, en què és part recorreguda el Sr. Y1, representat pel Procurador Sr. Narciso Ranera Cahís i defensat pel Lletrat Sr. Antonio Peñarroja Castell.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Que davant del Jutjat de Primera Instància núm. 7 d'aquesta ciutat, van ser vistes les actuacions a instància del Sr. Y contra la Sra. X1 , la Sra. X2 i la Sra. X3; la part actora va formalitzar demanda d'acord amb les prescripcions legals, en què sol·licitava prèvia al·legació dels fets i fonaments de dret que considerava oportuns, que es dictés sentencia per la qual es condemnés les demandades, totes elles solidàriament, al pagament de la quantitat reclamada de 5.684.914 ptes. més els interessos legals i les costes.

Segon. - Admesa a tràmit la demanda es va disposar l'emplaçament dels demandats perquè en el termini legal compareguessin a les actuacions, personant-s'hi en forma i contestant la demanda, la qual cosa van verificar oportunament evacuant el tràmit de contestació de la demanda d'acord amb les prescripcions legals i suplicant finalment al Jutjat una sentència desestimant íntegrament les pretensions de la demanda, amb imposició de costes a l'actora, o subsidiàriament, en cas que no fos estimada la carència absoluta de legitimació passiva, se'ls condemni al pagament a l'actor només la suma de 4.617.725 ptes., i la tercera part de les despeses judicials satisfetes per l'actora, en el procediment executiu núm. 1222/82, 2a. Secció, seguit davant el Jutjat de Primera Instància núm. 12 de Barcelona a determinar en període d'execució de sentència, seguint el plet pels seus tràmits, amb recepció a prova i pràctica de les admeses, tot això amb el resultat que es troba a les actuacions.

El Jutjat va dictar sentència amb data 1 de juny de 1989, la part dispositiva de la qual és «DECISIÓ: Que estimant la demanda interpretada pel Y., representat pel Procurador dels Tribunals Sr. Narcís Ranera i Cahís, contra la Sra. X1, la Sra. X2. i la Sra. X3., representades pel Procurador dels Tribunals Sr. Jorge Martorell Puig, he de condemnar i condemno les demandades solidàriament al pagament de 5.684.914 ptes. més interessos legals i costes. Contra aquesta sentència es podrà interposar en aquest Jutjat recurs d'apel·lació en el termini de cinc dies a comptar de la seva notificació.»

Tercer. - Contra aquesta sentència es va interposar recurs d'apel·lació per la part demandada que va ser admès a tràmit i substanciant-se l'alçada, la Secció Setzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 15 de juny de 1990, la decisió de la qual és: «DECIDIM: Que desestimant el recurs d'apel·lació entaulat per la Sra. X1. , la Sra. X2. i la Sra. X3. contra la sentència dictada el dia 1 de juny de 1989 pel Jutge de Primera Instància núm. 7 de Barcelona confirmem aquesta resolució i imposem les costes d'aquesta alçada al recurrent. Ferma aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoniatge que amb les actuacions originals es trametran al Jutjat de procedència als efectes oportuns.»

Quart. - El Procurador Sr. Martorell Puig en representació de les demandades Sra. X1., Sra. X2. i Sra. X3., va formular recurs de cassació per infracció de normes, que funda en els següents motius: error en l'aparició de la prova, art. 1692-4 de la Llei d'Enjudiciament Civil. Infracció de les normes de l'Ordenament Jurídic, art. 1692-5 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

Cinquè. Admès el recurs i evacuant el tràmit del Ministeri Fiscal i el d'instrucció de les parts, es va assenyalar per a la vista el dia 24 de gener darrer, en què va tenir lloc.

Essent Ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. - Les qüestions a resoldre en aquest recurs de cassació tenen l'origen en la pòlissa de préstec i crèdit de data 20 de juny de 1978, en la qual la «Caixa de Pensions» va atorgar un préstec de vuit milions de pessetes a la societat «S.E.R.C.O.B.E., S.A.», que va ser avalat, amb caràcter de fiadors solidaris, pels Srs. ----. Amb data 29 de juny de 1979, el Sr. Y1., actuant en nom i representació de la societat «L. Mora i Cía., S.L.» i el Sr. Y3., actuant en nom i representació de S.E.R.C.O.B.E., S.A., van signar un conveni privat, que tenia per objecte principal posar fi a la col·laboració que fins aleshores hi havia hagut entre ambdues societats i establir les futures relacions entre aquestes. D'aquest conveni interessa l'acord sisè que diu el següent: «Los Sres. H. e I., particularmente, y de forma mutua se liberan de responsabilidad respeto a las cuentas y operaciones sociales realizadas hasta la fecha en ambos negocios, comprometiéndose a nada más pedirse y reclamarse mutuamente por causa de la marcha de sus respectivas empresas y desarrollo de las mismas, tales como mercaderías, contribuciones, arbitrios y conceptos no especificados, puedan repercutir sobre los establecimientos respectivos. Ambas partes manifiestan que exceptúan del anterior acuerdo la liberación de los créditos, que deberán ser cancelados por ambos Sres. H. e I., particularmente, por partes iguales y que son: a) Póliza importe 5.000.000 Ptas., del Banco de Crédito Cooperativo. b) Póliza importe 8.000.000 Ptas., de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros». El fiador Sr. Y2. va morir el dia 31 d'agost de 1979 amb testament atorgat el dia 21 de gener de 1963, en el qual llegava l'usdefruit vitalici a la seva esposa Sra. X1. i instituïa hereves per parts iguals les seves filles Sres. X2 i X3

Segon. - La societat «S.E.R.C.O.B.E, S.A.» va incomplir l'obligació de retornar el préstec ja esmentat en la data convinguda, i aquest fet va determinar que la Caixa de Pensions promogués demanda de Judici executiu contra l'esmentada societat i els seus fiadors solidaris, i davant d'aquesta reclamació judicial el fiador Sr. Y1 va pagar a la Caixa de Pensions la quantitat de disset milions cinquanta-quatre mil set-centes quaranta-tres pessetes amb setanta-sis cèntims en concepte de capital reclamat, interessos, comissions i despeses judicials. El cofiador Sr. Y1 amb data 8 d'octubre de 1978 va promoure la demanda que ha estat l'origen del present recurs de cassació, contra la Sra. X1 i F. i les Sres. X2 i X3 ., en la qual interessava que es condemnés les demandades, com a hereves del cofiador Sr. Y2., a pagar solidàriament a l'agent la quantitat de cinc milions sis-centes vuitanta-quatre mil nou-centes catorze pessetes, que pertocava de pagar al seu causant com a cofiador en el deute instrumentat en la pòlissa de préstec i crèdit, a la qual s'ha fet referència en el fonament jurídic anterior. Les defendents es van oposar a la pretensió de la part agent al·legant manca de legitimació passiva de la defendant Sra. X1., perquè no era hereva sinó legatària en l'herència del seu marit i causant, extinció de la fiança com a conseqüència del conveni de 29 de juny de 1979 (esmentat també en el fonament jurídic anterior) i que l'agent va pagar a la Caixa de Pensions unes quantitats superiors a les que es derivaven de les obligacions que havien assumit en la repetida pòlissa de préstec i crèdit. El Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Barcelona va dictar sentència estimant la demanda, en què condemnava les defendents a pagar a la part agent la quantitat de cinc milions sis-cents vuitanta-quatre mil nou-centes catorze pessetes, més els interessos i costes. Aquestes sentència va ser íntegrament confirmada per la que va dictar amb data 15 de juny de 1990 la Secció 16 de l'Audiència Provincial de Barcelona.

Tercer. - Contra la sentència d'apel·lació ha interposat la part defendent recurs de cassació, i en el primer dels seus motius al·lega manca de legitimació passiva de la Sra. X1.; el recurs es fonamenta inicialment en l'article 1692 núm. 4 de la Llei d'Enjudiciarnent civil -error en l'apreciació de la prova- i després en el núm. 5 del mateix precepte de la Llei processal, per infracció dels articles 675 del Codi Civil i article 112 de la Compilació del Dret civil de Catalunya, en relació amb els seus articles 110 i 223. Als efectes del recurs, interessa considerar en primer lloc aquesta infracció al·legada de l'article 112 del text compilat català, perquè ha estat clarament infringit per la sentència recorreguda, quan declara que el llegat d'usdefruit a favor de la vídua del testador li atribueix la condició d'hereva, i més concretament la condició d'hereva a termini segons l'article 112 de la Compilació, ja que concorre a l'herència amb altres hereus instituïts en la nua propietat. La infracció de l'esmentat precepte resulta del fet que el testador ben clarament diu que «lega» a la seva esposa l'usdefruit vitalici dels seus béns, i segons l'article 112, proposició primera, les previsions de l'esmentat precepte sols entren en joc quan l'instituït en l'usdefruit no hagi de considerar-se legatari, i si el testador diu que ordena un llegat d'usdefruit a favor de la seva esposa, de l'article 109 de la pròpia Compilació, se'n dedueix ben clarament que vol atribuir-li la condició de legatària i no la d'hereva. Hi afegirem encara que el testador instituïa hereves per parts iguals les seves filles Sres. X2 i X3 i ordenava un llegat d'usdefruit vitalici a favor de la seva esposa Sra. X1, que contràriament al que sosté la sentència recorreguda, no es pot configurar com una institució d'hereu a termini, atès que aquesta configuració sols seria admissible si les filles haguessin estat instituïdes per a després de la mort de la mare usufructuària, segons resulta de l'article 112, ja esmentat, i de la resolució de 31 de gener de 1931. I la sentència recorreguda reconeix que aquest fet no es dóna, ja que les filles han estat instituïdes hereves, no per a després de la mort de la mare usufructuària vitalícia, sinó que són hereves del testador des de la seva mort, encara que gravades amb l'usdefruit vitalici a favor de la mare. Per consegüent, i segons l'article 110, apartat segon, de la mateixa Compilació, la vídua usufructuària vitalícia concorre a l'herència amb hereus instituïts en la universalitat, encara que gravats amb l'usdefruit vitalici a favor de la mare, i en aquest cas el precepte atribueix ben clarament a la usufructuària la condició de legatària, i més concretament serà una legatària de l'usdefruit universal segons l'article 223 de la Compilació catalana. La qual cosa determina que s'hagi d'estimar aquest primer motiu de cassació, i declarar que la Sra. X1, pel seu caràcter d'usufructuària vitalícia de l'herència del seu marit, en concurrència amb les filles instituïdes simultàniament hereves, no té la condició d'hereva, sinó la de legatària de l'usdefruit vitalici de l'herència del seu marit. I com que no és hereva, no ha de respondre de les obligacions del causant de la successió, perquè segons l'article 260 de la Compilació del dret civil de Catalunya la responsabilitat per les obligacions del causant afecta únicament l'hereu o els cohereus, però no l'usufructuari universal de l'herència que tingui la condició de legatari, que certament es veurà afectat per aquestes obligacions ja que disminuiran el contingut econòmic del llegat d'usdefruit. Però una cosa és aquesta repercussió per les obligacions que afecten el cabal relicte, i una altra molt diferent la responsabilitat pels deutes hereditaris, que es predica únicament de l'hereu o dels cohereus.

Quart. - El segon motiu de cassació al·lega l'extinció de la relació jurídica de fiança per novació, i es fonamenta en primer lloc en l'article 1.692, núm. quatre, de la Llei d'Enjudiciament civil -error en l'apreciació de la prova- i després en el núm. cinc de l'esmentat precepte de la Llei processal, per infracció dels articles 1.281, 1.847, 1.156, 1.203, 1.258 i 7 del Codi civil. Segons el criteri de la part recurrent, en el contracte privat de 29 de juny de 1979 es va convenir una assumpció de deute, ja que el Sr. Y1 i el Sr. Y3., amb el consentiment implícit de S.E.R.C.O.B.E, S.A., representada per aquest darrer, van assumir particularment l'obligació de pagar a parts iguals el deute de la societat esmentada envers la Caixa de Pensions, produint-se d'aquesta forma la substitució del primitiu deutor -S.E.R.C.O.B.E,, S.A.- per dos dels tres fiadors, el Sr. Y1 i el Sr. Y3, que indefectiblement -segons la part recurrent- va determinar que per confusió s'extingís la fiança, i com a conseqüència de la novació s'extingís la que havia assumit el Sr. Y2 per substitució de la persona del deutor. Aquest punt de vista és recusable. És cert que els ordenaments jurídics moderns admeten la possibilitat de modificar o canviar el subjecte passiu d'una relació obligatòria, i un dels mitjans que ofereix la llei per canviar la persona del deutor, és la figura de l'assumpció de deute, és a dir el contracte subscrit pel deutor amb un tercer amb la finalitat que aquest assumeixi el deute per tal d'extingir en un moment posterior l'obligació primitiva. Però una vegada admesa la possibilitat de subscriure el contracte d'assumpció de deute, aflora tot seguit el fonamental problema de precisar com es pot fer en aquest cas el canvi de deutor, i respecte a aquest punt el Codi civil és molt clar, ja que segons el seu article 1.205 la substitució d'un nou deutor en lloc del primitiu, pot fer-se sense el consentiment d'aquest però no sense el consentiment del creditor. És a dir que, per tal que es produeixi un canvi de deutor per via de l'assumpció de deute, s'exigeix inexcusablement el consentiment del creditor, i aquest requisit és totalment congruent amb l'essència del vincle obligacional, perquè el canvi de la persona del deutor no afecta únicament el primitiu i el nou obligat, sinó també -i d'una forma essencial- el creditor. I segons el propi recurrent, aquest pretès contracte d'assumpció de deute es va convenir entre dos dels tres cofiadors solidaris, però sense cap intervenció de la Caixa de Pensions -part creditora-, i si el mateix recurrent reconeix expressament aquest fet, amb això posa clarament de manifest que en el contracte privat de 29 de juny de 1979 no es va convenir una assumpció de deute, sinó un vincle contractual diferent, que la sentència de primera instància -confirmada per la d'apel·lació- qualifica amb encert de conveni establert entre els dos cofiadors sobre forma d'afrontar el deute davant del creditor, però sense finalitats novatòries. Per consegüent si aquí no hi ha cap mena de contracte d'assumpció de deute, decau el present motiu del recurs, perquè les sentències recaigudes en les instàncies inferiors interpreten correctament el contracte privat convingut entre els dos cofiadors segons el material provatori que figura a les actuacions.

Cinquè. - El motiu tercer del recurs al·lega l'excepció de pagament excessiu, i es fonamenta en l'article 1.692, núm. quatre de la Llei d'Enjudiciament Civil -infracció en l'apreciació de la prova- i en el núm. cinc del mateix precepte, infracció de l'article 1845 del Codi civil. Al·lega la part recurrent que les sentències inferiors ignoren el valor probatori dels documents acompanyats amb l'escrit de demanda, quan és ben cert que tant la sentència de primera instància com la d'apel·lació interpreten correctament el contingut dels esmentats documents, i especialment el dictamen pericial sobre càlcul d'interessos moratoris. Per consegüent, el plantejament que fa la part recurrent sols seria admissible si la conclusió a què arriba el jutjador fos contradita per altres mitjans de prova, cosa que no succeeix en el present cas, perquè l'única cosa que pretén la part recurrent és substituir el ponderat i objectiu criteri dels organismes jurisdiccionals inferiors pel seu particular punt de vista, i si se seguia ara el criteri del recurrent, s'hauria de fer un nou examen del material probatori que ja fan les sentències recorregudes, i això comportaria desvirtuar la naturalesa del recurs de cassació, la qual cosa determina, igualment, que s'hagi de refusar l'extrem segon del present motiu de cassació referent a la infracció de l'article 1.845 del Codi civil, perquè si no hi ha hagut en el cas objecte del present recurs un pagament excessiu per part del fiador que va extingir el deute enfront del creditor, és evident que aquell podrà reclamar les quantitats que declaren exigibles les sentències de primera instància i d'apel·lació.

Sisè. - Finalment, el motiu quart del recurs, fonamentat en l'article 1.692, núm. cinc, de la Llei d'Enjudiciament civil, es fonamenta en la infracció de l'article 100 de la Compilació del dret civil de Catalunya, perquè les sentències recorregudes condemnen els defendents com a cohereus d'un dels cofiadors, a pagar solidàriament a la part agent les quantitats reclamades en la demanda, i segons l'esmentat precepte les obligacions de l'herència, si els hereus són diversos, es dividiran en proporció a les respectives quotes, sense solidaritat entre ells. Tant en les instàncies inferiors, com en el present grau de cassació, s'ha partit sempre de la premissa que el causant de la successió tenia el veïnatge civil català en el moment de la seva mort, i per consegüent el procés successori està subjecte a les prescripcions del dret civil de Catalunya, segons resulta de l'article 9, apartat vuitè, amb relació l'article 16, apartat primer, ambdós del Codi civil, i de l'article tercer de la Compilació del dret civil de Catalunya.

La qual cosa determina que s'hagi de declarar que les sentències recorregudes infringeixen l'article 100 de la Compilació catalana, quan condemnen els cohereus a pagar solidàriament una obligació hereditària, perquè segons l'esmentat precepte els deutes hereditaris es divideixen ipso iure entre tots els cohereus, en proporció a llurs respectives quotes, i per consegüent els cohereus responen amb el caràcter de deutors mancomunats o parciaris del deute del causant. Amb la natural conseqüència que els creditors sols poden reclamar a cadascun dels cohereus la part que li correspongui en el deute en proporció a la respectiva quota hereditària, segons resulta de l'article 100 de la Compilació, en relació amb l'article 1.138 del Codi Civil.

Setè. - De conformitat amb els raonaments continguts en els fonaments jurídics anteriors, s'imposa estimar el primer motiu de cassació i declarar que la Sra. X1 té el caràcter de legatària i no d'hereva en l'herència del seu causant, i també el motiu quart de cassació, amb la consegüent declaració que segons el dret civil català els cohereus responen de les obligacions de l'herència amb el caràcter de deutors mancomunats o parciaris, amb la consegüent desestimació dels restants motius de cassació formulats contra la sentència d'apel·lació. L'estimació parcial del recurs implica, quant a les costes, que no s'hagi de fer cap pronunciament especial respecte de les causades en les dues instàncies inferiors, i que cada part hagi de pagar les seves pel que es refereix al recurs de cassació (art, 1.715, núm. 4 de la Llei d'Enjudiciament Civil); i pel que fa al dipòsit, s'ha d'acordar la seva devolució a la part recurrent, segons l'apartat darrer, a contrario, de l'esmentat precepte.

Per tant, en nom del Rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.

 

DECIDIM:

Que estimant parcialment el recurs de cassació interposat pel Procurador dels Tribunals Sr. Jordi Martorell i Puig, en nom i representació de les Sres. X1 , X2 i X3, contra la sentència dictada per la Secció Setzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia quinze de juny de mil nou-cents noranta, amb revocació parcial d'aquesta sentència i estimant en part la demanda formulada pel Sr. Y1 contra els esmentats recurrents, declarem la manca de legitimació passiva de la Sra. X1, per no ésser hereva del seu causant, i que escau condemnar les Sres. X2  a pagar per parts iguals a l'agent la quantitat de cinc milions sis-centes vuitanta-quatre mil nou-centes catorze pessetes més els interessos legals, sense fer expressa condemna de les costes causades en les dues instàncies i en aquest recurs de cassació i amb devolució del dipòsit que en el seu moment es va constituir. S'ha de lliurar a l'esmentada Audiència la certificació corresponent i s'ha de practicar la devolució de les actuacions i del rotlle a la Sala que en el seu moment es van remetre.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda