Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 7 de febrer de 1991, núm. 1/1991 (Sala Civil)
Excm. Sr. President: Sr. José A. Somalo Giménez.
Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis M.ª Díaz Valcárcel, Sr. Jesús
Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquín Badía Tobella.
A la ciutat de Barcelona a set de Febrer de mil nou-cents noranta-un.
VIST per la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
integrada pels Magistrats del marge, el recurs de cassació contra sentència
conseqüència de les actuacions de Judici declaratiu ordinari de menor quantia seguides
en el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Barcelona sobre reclamació de quantitat
entre cofiadors, el recurs de la qual va ser interposat per la Sra. X1, la Sra.
X2 i la Sra. X3, representades pel Procurador Sr. Jorge Martorell Puig i defensades pel Lletrat Sr. Ignacio
de L. López Bonet, en què és part recorreguda el Sr. Y1, representat
pel Procurador Sr. Narciso Ranera Cahís i defensat pel Lletrat Sr. Antonio Peñarroja
Castell.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. - Que davant del Jutjat de Primera
Instància núm. 7 d'aquesta ciutat, van ser vistes les actuacions a instància
del Sr. Y contra la Sra. X1 , la Sra. X2 i la
Sra. X3; la part actora va formalitzar demanda d'acord amb les
prescripcions legals, en què sol·licitava prèvia al·legació dels fets i fonaments de
dret que considerava oportuns, que es dictés sentencia per la qual es condemnés les
demandades, totes elles solidàriament, al pagament de la quantitat reclamada de 5.684.914
ptes. més els interessos legals i les costes.
Segon. - Admesa a tràmit la demanda es va disposar
l'emplaçament dels demandats perquè en el termini legal compareguessin a les actuacions,
personant-s'hi en forma i contestant la demanda, la qual cosa van verificar oportunament
evacuant el tràmit de contestació de la demanda d'acord amb les prescripcions legals i
suplicant finalment al Jutjat una sentència desestimant íntegrament les pretensions de
la demanda, amb imposició de costes a l'actora, o subsidiàriament, en cas que no fos
estimada la carència absoluta de legitimació passiva, se'ls condemni al pagament a
l'actor només la suma de 4.617.725 ptes., i la tercera part de les despeses judicials
satisfetes per l'actora, en el procediment executiu núm. 1222/82, 2a. Secció, seguit
davant el Jutjat de Primera Instància núm. 12 de Barcelona a determinar en període
d'execució de sentència, seguint el plet pels seus tràmits, amb recepció a prova i
pràctica de les admeses, tot això amb el resultat que es troba a les actuacions.
El Jutjat va dictar sentència amb data 1 de juny de 1989, la part
dispositiva de la qual és «DECISIÓ: Que estimant la demanda interpretada pel
Y., representat pel Procurador dels Tribunals Sr. Narcís Ranera i Cahís, contra
la Sra. X1, la Sra. X2. i la Sra. X3., representades pel Procurador dels Tribunals Sr. Jorge Martorell Puig, he de
condemnar i condemno les demandades solidàriament al pagament de 5.684.914 ptes. més
interessos legals i costes. Contra aquesta sentència es podrà interposar en aquest
Jutjat recurs d'apel·lació en el termini de cinc dies a comptar de la seva
notificació.»
Tercer. - Contra aquesta sentència es va
interposar recurs d'apel·lació per la part demandada que va ser admès a tràmit i
substanciant-se l'alçada, la Secció Setzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va
dictar sentència amb data 15 de juny de 1990, la decisió de la qual és: «DECIDIM: Que
desestimant el recurs d'apel·lació entaulat per la Sra. X1. , la Sra.
X2. i la Sra. X3. contra la sentència dictada
el dia 1 de juny de 1989 pel Jutge de Primera Instància núm. 7 de Barcelona confirmem
aquesta resolució i imposem les costes d'aquesta alçada al recurrent. Ferma aquesta
resolució se n'ha d'expedir testimoniatge que amb les actuacions originals es trametran
al Jutjat de procedència als efectes oportuns.»
Quart. - El Procurador Sr. Martorell Puig en
representació de les demandades Sra. X1., Sra. X2. i
Sra. X3., va formular recurs de cassació per infracció de normes,
que funda en els següents motius: error en l'aparició de la prova, art. 1692-4 de la
Llei d'Enjudiciament Civil. Infracció de les normes de l'Ordenament Jurídic, art. 1692-5
de la Llei d'Enjudiciament Civil.
Cinquè. Admès el recurs i evacuant el tràmit del
Ministeri Fiscal i el d'instrucció de les parts, es va assenyalar per a la vista el dia
24 de gener darrer, en què va tenir lloc.
Essent Ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS JURÍDICS
Primer. - Les qüestions a resoldre en aquest
recurs de cassació tenen l'origen en la pòlissa de préstec i crèdit de data 20 de juny
de 1978, en la qual la «Caixa de Pensions» va atorgar un préstec de vuit milions de
pessetes a la societat «S.E.R.C.O.B.E., S.A.», que va ser avalat, amb caràcter de
fiadors solidaris, pels Srs. ----. Amb data 29 de juny de 1979, el Sr.
Y1., actuant en
nom i representació de la societat «L. Mora i Cía., S.L.» i el Sr. Y3., actuant en nom i representació de S.E.R.C.O.B.E., S.A., van signar un conveni
privat, que tenia per objecte principal posar fi a la col·laboració que fins aleshores
hi havia hagut entre ambdues societats i establir les futures relacions entre aquestes.
D'aquest conveni interessa l'acord sisè que diu el següent: «Los Sres. H. e
I., particularmente, y de forma mutua se liberan de responsabilidad respeto a
las cuentas y operaciones sociales realizadas hasta la fecha en ambos
negocios, comprometiéndose a nada más pedirse y reclamarse mutuamente por
causa de la marcha de sus respectivas empresas y desarrollo de las mismas,
tales como mercaderías, contribuciones, arbitrios y conceptos no
especificados, puedan repercutir sobre los establecimientos respectivos.
Ambas partes manifiestan que exceptúan del anterior acuerdo la liberación de
los créditos, que deberán ser cancelados por ambos Sres. H. e I., particularmente, por partes
iguales y que son: a) Póliza importe 5.000.000 Ptas., del Banco de Crédito Cooperativo.
b) Póliza importe 8.000.000 Ptas., de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros».
El fiador Sr. Y2. va morir el dia 31 d'agost de 1979 amb testament
atorgat el dia 21 de gener de 1963, en el qual llegava l'usdefruit vitalici a la seva
esposa Sra. X1. i instituïa hereves per parts iguals les seves filles
Sres. X2 i X3
Segon. - La societat «S.E.R.C.O.B.E, S.A.» va
incomplir l'obligació de retornar el préstec ja esmentat en la data convinguda, i aquest
fet va determinar que la Caixa de Pensions promogués demanda de Judici executiu contra
l'esmentada societat i els seus fiadors solidaris, i davant d'aquesta reclamació judicial
el fiador Sr. Y1 va pagar a la Caixa de Pensions la quantitat de
disset milions cinquanta-quatre mil set-centes quaranta-tres pessetes amb setanta-sis
cèntims en concepte de capital reclamat, interessos, comissions i despeses judicials. El
cofiador Sr. Y1 amb data 8 d'octubre de 1978 va promoure la demanda
que ha estat l'origen del present recurs de cassació, contra la Sra. X1 i F. i les Sres.
X2 i X3 ., en la qual interessava que
es condemnés les demandades, com a hereves del cofiador Sr. Y2., a pagar solidàriament a l'agent la quantitat de cinc milions sis-centes vuitanta-quatre mil
nou-centes catorze pessetes, que pertocava de pagar al seu causant com a cofiador en el
deute instrumentat en la pòlissa de préstec i crèdit, a la qual s'ha fet referència en
el fonament jurídic anterior. Les defendents es van oposar a la pretensió de la part
agent al·legant manca de legitimació passiva de la defendant Sra. X1., perquè no era hereva sinó legatària en l'herència del seu marit i causant,
extinció de la fiança com a conseqüència del conveni de 29 de juny de 1979 (esmentat
també en el fonament jurídic anterior) i que l'agent va pagar a la Caixa de Pensions
unes quantitats superiors a les que es derivaven de les obligacions que havien assumit en
la repetida pòlissa de préstec i crèdit. El Jutjat de Primera Instància núm. 7 de
Barcelona va dictar sentència estimant la demanda, en què condemnava les defendents a
pagar a la part agent la quantitat de cinc milions sis-cents vuitanta-quatre mil
nou-centes catorze pessetes, més els interessos i costes. Aquestes sentència va ser
íntegrament confirmada per la que va dictar amb data 15 de juny de 1990 la Secció 16 de
l'Audiència Provincial de Barcelona.
Tercer. - Contra la sentència d'apel·lació ha
interposat la part defendent recurs de cassació, i en el primer dels seus motius al·lega
manca de legitimació passiva de la Sra. X1.; el recurs es fonamenta
inicialment en l'article 1692 núm. 4 de la Llei d'Enjudiciarnent civil -error en
l'apreciació de la prova- i després en el núm. 5 del mateix precepte de la Llei
processal, per infracció dels articles 675 del Codi Civil i
article 112 de la Compilació
del Dret civil de Catalunya, en relació amb els seus articles 110 i
223. Als efectes del
recurs, interessa considerar en primer lloc aquesta infracció al·legada de
l'article 112
del text compilat català, perquè ha estat clarament infringit per la sentència
recorreguda, quan declara que el llegat d'usdefruit a favor de la vídua del testador li
atribueix la condició d'hereva, i més concretament la condició d'hereva a termini
segons l'article 112 de la Compilació, ja que concorre a l'herència amb altres hereus
instituïts en la nua propietat. La infracció de l'esmentat precepte resulta del fet que
el testador ben clarament diu que «lega» a la seva esposa l'usdefruit vitalici dels seus
béns, i segons l'article 112, proposició primera, les previsions de l'esmentat precepte
sols entren en joc quan l'instituït en l'usdefruit no hagi de considerar-se legatari, i
si el testador diu que ordena un llegat d'usdefruit a favor de la seva esposa, de
l'article 109 de la pròpia
Compilació, se'n dedueix ben clarament que vol atribuir-li la
condició de legatària i no la d'hereva. Hi afegirem encara que el testador instituïa
hereves per parts iguals les seves filles Sres. X2 i X3 i ordenava un llegat d'usdefruit vitalici a favor de la seva esposa
Sra. X1, que contràriament al que sosté la sentència recorreguda, no es pot configurar
com una institució d'hereu a termini, atès que aquesta configuració sols seria
admissible si les filles haguessin estat instituïdes per a després de la mort de la mare
usufructuària, segons resulta de l'article
112, ja esmentat, i de la resolució de 31 de
gener de 1931. I la sentència recorreguda reconeix que aquest fet no es dóna, ja que les
filles han estat instituïdes hereves, no per a després de la mort de la mare
usufructuària vitalícia, sinó que són hereves del testador des de la seva mort, encara
que gravades amb l'usdefruit vitalici a favor de la mare. Per consegüent, i segons
l'article 110, apartat segon, de la mateixa Compilació, la vídua usufructuària
vitalícia concorre a l'herència amb hereus instituïts en la universalitat, encara que
gravats amb l'usdefruit vitalici a favor de la mare, i en aquest cas el precepte atribueix
ben clarament a la usufructuària la condició de legatària, i més concretament serà
una legatària de l'usdefruit universal segons l'article 223 de la Compilació
catalana.
La qual cosa determina que s'hagi d'estimar aquest primer motiu de cassació, i declarar
que la Sra. X1, pel seu caràcter d'usufructuària vitalícia de
l'herència del seu marit, en concurrència amb les filles instituïdes simultàniament
hereves, no té la condició d'hereva, sinó la de legatària de l'usdefruit vitalici de
l'herència del seu marit. I com que no és hereva, no ha de respondre de les obligacions
del causant de la successió, perquè segons l'article 260 de la Compilació del dret
civil de Catalunya la responsabilitat per les obligacions del causant afecta únicament
l'hereu o els cohereus, però no l'usufructuari universal de l'herència que tingui la
condició de legatari, que certament es veurà afectat per aquestes obligacions ja que
disminuiran el contingut econòmic del llegat d'usdefruit. Però una cosa és aquesta
repercussió per les obligacions que afecten el cabal relicte, i una altra molt diferent
la responsabilitat pels deutes hereditaris, que es predica únicament de l'hereu o dels
cohereus.
Quart. - El segon motiu de cassació al·lega
l'extinció de la relació jurídica de fiança per novació, i es fonamenta en primer
lloc en l'article 1.692, núm. quatre, de la Llei d'Enjudiciament civil -error en
l'apreciació de la prova- i després en el núm. cinc de l'esmentat precepte de la Llei
processal, per infracció dels articles 1.281,
1.847, 1.156,
1.203, 1.258 i
7 del Codi
civil. Segons el criteri de la part recurrent, en el contracte privat de 29 de juny de
1979 es va convenir una assumpció de deute, ja que el Sr. Y1 i el Sr. Y3., amb el consentiment implícit de S.E.R.C.O.B.E, S.A.,
representada per aquest darrer, van assumir particularment l'obligació de pagar a parts
iguals el deute de la societat esmentada envers la Caixa de Pensions, produint-se
d'aquesta forma la substitució del primitiu deutor -S.E.R.C.O.B.E,, S.A.- per dos dels
tres fiadors, el Sr. Y1 i el Sr. Y3, que
indefectiblement -segons la part recurrent- va determinar que per confusió s'extingís la
fiança, i com a conseqüència de la novació s'extingís la que havia assumit
el Sr. Y2 per substitució de la persona del deutor. Aquest punt de vista és
recusable. És cert que els ordenaments jurídics moderns admeten la possibilitat de
modificar o canviar el subjecte passiu d'una relació obligatòria, i un dels mitjans que
ofereix la llei per canviar la persona del deutor, és la figura de l'assumpció de deute,
és a dir el contracte subscrit pel deutor amb un tercer amb la finalitat que aquest
assumeixi el deute per tal d'extingir en un moment posterior l'obligació primitiva. Però
una vegada admesa la possibilitat de subscriure el contracte d'assumpció de deute, aflora
tot seguit el fonamental problema de precisar com es pot fer en aquest cas el canvi de
deutor, i respecte a aquest punt el Codi civil és molt clar, ja que segons el seu
article
1.205 la substitució d'un nou deutor en lloc del primitiu, pot fer-se sense el
consentiment d'aquest però no sense el consentiment del creditor. És a dir que, per tal
que es produeixi un canvi de deutor per via de l'assumpció de deute, s'exigeix
inexcusablement el consentiment del creditor, i aquest requisit és totalment congruent
amb l'essència del vincle obligacional, perquè el canvi de la persona del deutor no
afecta únicament el primitiu i el nou obligat, sinó també -i d'una forma essencial- el
creditor. I segons el propi recurrent, aquest pretès contracte d'assumpció de deute es
va convenir entre dos dels tres cofiadors solidaris, però sense cap intervenció de la
Caixa de Pensions -part creditora-, i si el mateix recurrent reconeix expressament aquest
fet, amb això posa clarament de manifest que en el contracte privat de 29 de juny de 1979
no es va convenir una assumpció de deute, sinó un vincle contractual diferent, que la
sentència de primera instància -confirmada per la d'apel·lació- qualifica amb encert
de conveni establert entre els dos cofiadors sobre forma d'afrontar el deute davant del
creditor, però sense finalitats novatòries. Per consegüent si aquí no hi ha cap mena
de contracte d'assumpció de deute, decau el present motiu del recurs, perquè les
sentències recaigudes en les instàncies inferiors interpreten correctament el contracte
privat convingut entre els dos cofiadors segons el material provatori que figura a les
actuacions.
Cinquè. - El motiu tercer del recurs al·lega
l'excepció de pagament excessiu, i es fonamenta en l'article 1.692, núm. quatre de la
Llei d'Enjudiciament Civil -infracció en l'apreciació de la prova- i en el
núm. cinc
del mateix precepte, infracció de l'article 1845 del Codi
civil. Al·lega la part
recurrent que les sentències inferiors ignoren el valor probatori dels documents
acompanyats amb l'escrit de demanda, quan és ben cert que tant la sentència de primera
instància com la d'apel·lació interpreten correctament el contingut dels esmentats
documents, i especialment el dictamen pericial sobre càlcul d'interessos moratoris. Per
consegüent, el plantejament que fa la part recurrent sols seria admissible si la
conclusió a què arriba el jutjador fos contradita per altres mitjans de prova, cosa que
no succeeix en el present cas, perquè l'única cosa que pretén la part recurrent és
substituir el ponderat i objectiu criteri dels organismes jurisdiccionals inferiors pel
seu particular punt de vista, i si se seguia ara el criteri del recurrent, s'hauria de fer
un nou examen del material probatori que ja fan les sentències recorregudes, i això
comportaria desvirtuar la naturalesa del recurs de cassació, la qual cosa determina,
igualment, que s'hagi de refusar l'extrem segon del present motiu de cassació referent a
la infracció de l'article 1.845 del Codi
civil, perquè si no hi ha hagut en el cas
objecte del present recurs un pagament excessiu per part del fiador que va extingir el
deute enfront del creditor, és evident que aquell podrà reclamar les quantitats que
declaren exigibles les sentències de primera instància i d'apel·lació.
Sisè. - Finalment, el motiu quart del recurs, fonamentat en l'article
1.692, núm. cinc, de la Llei d'Enjudiciament civil, es fonamenta en la infracció de
l'article 100 de la Compilació del dret civil de Catalunya, perquè les sentències
recorregudes condemnen els defendents com a cohereus d'un dels cofiadors, a pagar
solidàriament a la part agent les quantitats reclamades en la demanda, i segons
l'esmentat precepte les obligacions de l'herència, si els hereus són diversos, es
dividiran en proporció a les respectives quotes, sense solidaritat entre ells. Tant en
les instàncies inferiors, com en el present grau de cassació, s'ha partit sempre de la
premissa que el causant de la successió tenia el veïnatge civil català en el moment de
la seva mort, i per consegüent el procés successori està subjecte a les prescripcions
del dret civil de Catalunya, segons resulta de l'article
9, apartat vuitè, amb relació l'article 16, apartat
primer, ambdós del Codi civil, i de l'article tercer de la
Compilació del dret civil de Catalunya.
La qual cosa determina que s'hagi de declarar que les sentències
recorregudes infringeixen l'article 100 de la Compilació
catalana, quan condemnen els
cohereus a pagar solidàriament una obligació hereditària, perquè segons l'esmentat
precepte els deutes hereditaris es divideixen ipso iure entre tots els cohereus, en
proporció a llurs respectives quotes, i per consegüent els cohereus responen amb el
caràcter de deutors mancomunats o parciaris del deute del causant. Amb la natural
conseqüència que els creditors sols poden reclamar a cadascun dels cohereus la part que
li correspongui en el deute en proporció a la respectiva quota hereditària, segons
resulta de l'article 100 de la Compilació, en relació amb
l'article 1.138 del Codi
Civil.
Setè. - De conformitat amb els raonaments continguts
en els fonaments jurídics anteriors, s'imposa estimar el primer motiu de cassació i
declarar que la Sra. X1 té el caràcter de legatària i no d'hereva
en l'herència del seu causant, i també el motiu quart de cassació, amb la consegüent
declaració que segons el dret civil català els cohereus responen de les obligacions de
l'herència amb el caràcter de deutors mancomunats o parciaris, amb la consegüent
desestimació dels restants motius de cassació formulats contra la sentència
d'apel·lació. L'estimació parcial del recurs implica, quant a les costes, que no s'hagi
de fer cap pronunciament especial respecte de les causades en les dues instàncies
inferiors, i que cada part hagi de pagar les seves pel que es refereix al recurs de
cassació (art, 1.715, núm. 4 de la Llei d'Enjudiciament Civil); i pel que fa al
dipòsit, s'ha d'acordar la seva devolució a la part recurrent, segons l'apartat darrer, a
contrario, de l'esmentat precepte.
Per tant, en nom del Rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.
DECIDIM:
Que estimant parcialment el recurs de cassació interposat pel
Procurador dels Tribunals Sr. Jordi Martorell i Puig, en nom i representació de les Sres.
X1 , X2 i X3,
contra la sentència dictada per la Secció Setzena de l'Audiència Provincial de
Barcelona el dia quinze de juny de mil nou-cents noranta, amb revocació parcial d'aquesta
sentència i estimant en part la demanda formulada pel Sr. Y1 contra els esmentats recurrents, declarem la manca de legitimació passiva
de la Sra. X1, per no ésser hereva del seu causant, i que escau condemnar les Sres.
X2 a pagar per parts iguals a l'agent la quantitat
de cinc milions sis-centes vuitanta-quatre mil nou-centes catorze pessetes més els
interessos legals, sense fer expressa condemna de les costes causades en les dues
instàncies i en aquest recurs de cassació i amb devolució del dipòsit que en el seu
moment es va constituir. S'ha de lliurar a l'esmentada Audiència la certificació
corresponent i s'ha de practicar la devolució de les actuacions i del rotlle a la Sala
que en el seu moment es van remetre.
Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem. |
