Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 22 de novembre de 1990

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 22 de novembre de 1990, núm. 10/1990 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de Dret 
Part dispositiva 

Excm. Sr. President: Sr. y6 Antonio Somalo Giménez.

Il·lm Sr. Magistrats: Sr. Luis M.ª Díaz Valcárcel, Sr. Jesús Corbal Fernández, Sr. Y7 Puig i Ferriol, Sr. Joaquín Badía i Tobella.

 

Barcelona, vint-i-dos de novembre de mil nou-cents noranta.

VISTOS per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada en grau d'apel·lació, per la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, amb data trenta d'abril darrer, com a resultat de les actuacions de Judici declaratiu ordinari de major quantia seguides davant el Jutjat de primera instància núm. 6 de Barcelona, amb el núm. 1780/84, sobre declaració de drets i altres punts, el recurs del qual va ser interposat pel demandat Sr. X1, representat pel Procurador Sr. Miquel Pons de la Hija i defensat pel Lletrat Sr. Carrillo i com a recorreguts i compareguts els Srs. Y1 I Y2, representats per la Procurador Sra. Carina Mejías Sánchez en substitució del seu company Sr. Francisco Javier Manjarin Albert, i defensats en primera i segons instància pel Sr. Enric Casals Genover com a substitut del seu company mort, el Sr. Casals Colldecarreras; y3, com a hereva del Sr. y4, avui mort, representada pel procurador Sr. Ernest Huguet Fornaguera, en substitució del seu company Sr. Narcís Ranera i Cahís i defensada pel Lletrat Sra.  Casals Genover; la Sra. y8, la Y5 de la província religiosa L., el Sr. y6, ignorats hereus del Sr.  y7, ignorats hereus del Sr. y10, ignorats hereus del Sr.y6 i els que creguin tenir algun interès en l'herència del Sr. y6, i que no han comparegut a aquesta instància.

Essent Ponent el Magistrat Sr. Y7 Puig i Ferriol.

 

ANTECEDENTS DE FETS

Primer. - El Procurador Sr. Miquel Pons de la Hija, en nom i representació del Sr. X1, va formular davant el Jutjat de primera instància núm. 6 de Barcelona, la corresponent demanda de judici declaratiu de major quantia contra el Sr. y1, el Sr. y2, la Sra. y8 B., la y5 de la província religiosa L., el Sr. Y6, el Sr. Y8 y6 O., ignorats hereus del Sr. X1, el Sr. Y7, la Sra. Y9 i el Sr. Y8 Y10y6 R.,  i contra els que creguin tenir algun interès en l'herència del Sr. Y6, béns relictes per ell mateix, en què, prèvia al·legació dels fets i fonaments de dret que considerava pertinents, es dictés sentència en la qual: A) Es declari que la sentència de 25 d'agost de 1911, recaiguda en actuacions de major quantia promogudes pel Sr. X1 R. contra la Sra. Carme R. F. -en nom propi i en representació dels seus fills petits, Y7, Y9 i Y8 Y10y6 R.- no produeix efecte de cosa jutjada respecte de l'aquí demandant, Sr. X1, que no va ser litigant ni drethavent dels que ho van ser. B) Es declari que aquesta sentència i el plet en què va recaure són radicalment nuls, ja que aquest darrer representa un acte de simulació absoluta i no respon al concepte ontològic i a l'essència contradictòria dels judicis. C) Es declari nuls d'arrel els actes duts a terme per executar l'esmentada sentència i tots els que se'n deriven. D) Es declarin radicalment nuls tots els gravàmens o hipoteques que van ser constituïts pel Sr. X1 R., hereu fiduciari del Sr. Y6 y6 y8, sobre finques de l'herència d'aquest, així com l'escriptura de carta de pagament i la hipoteca autoritzada pel notari de Blanes, el Sr. y2 Bellido Mascias, el 12 d'agost de 1909 (núm. 160 de protocol), la d'adjudicacions autoritza pel notari de Santa Coloma de Farners, el Sr. Francisco Espriu Torras el 16 de juliol de 1914 (núm. 126 del protocol), i els que se'n deriven. E) Es condemni els demandats a passar per les susdites declaracions i a dur a terme els actes o atorgaments necessaris perquè les declaracions tinguin efectivitat. F) D'una manera especial, es condemni els demandats a qui incumbeix a restituir a la massa hereditària del Sr. Y6 y6 y8 les finques que provenen d'aquesta massa, respectivament adquirides en execució de la sentència recaiguda en el plet a què fa referència l'apartat B) d'aquesta súplica o a l'emprada de les escriptures citades a l'apartat D); entre els esmentats demandats figuren: el Sr. y1, el Sr. y2 i la Sra. y8 B., respecte de les finques núm. 63 i 173 del Registre de la ProY9 de Santa Coloma de Farners. El Sr. Y6, titular actual de les finques núm. 1, 36, 177 i 972 (la darrera, segregada de la immediatament anterior) del Registre de la ProY9 de Santa Coloma de Farners i de les 153, 154 i 155 del Registre de la ProY9 de Granollers. El Sr. Y8 y6 O., titular de la finca núm. 37 de Santa Coloma de Farners. La y5 de la província religiosa L., com a titular de la finca núm. 328 del Registre de la ProY9 de Granollers. Els hereus, causahavents o herència jacent del Sr. Mateu T. y6, titular de la finca núm. 337 del Registre de la ProY9 de Santa Coloma de Farners. Es decreti la cancel·lació de les inscripcions de les finques esmentades a l'apartat F) de la súplica i que figuren al Registre de la ProY9 de Santa Coloma de Farners, així com la 434 del Registre de la ProY9 d'Arenys de Mar, i les 153, 154, 155 y 328 de Granollers, lliurant al seu dia, els pertinents manaments cancel·latoris. Es condemni els hereus, causahavents o herència jacent del Sr. X1, el Sr. Y7, la Sra. Y9 i el Sr. Y8 y6 R. a dur a terme, juntament amb l'aquí demandant Sr. X1, les operacions de partició de l'herència del Sr. Y6 y6 y8, de la manera més procedent d'acord amb el dret. S'imposin les costes de la manera establerta a l'article 523 de la Llei d'Enjudiciament Civil, reformat per la 6 d'agost de 1984.

Segon. - Admesa a tràmit la demanda es va decidir l'emplaçament dels demandats perquè en el termini legal compareguessin en forma, i així ho van fer el Sr. Y8 y6 O., el Sr. y4, la y5 de la província religiosa L., el Sr. y1, el Sr. y2 i la Sra. y8, i no ho van fer la resta dels demandats, per la qual cosa se'ls va avisar novament i com que no es van presentar en el termini concedit, se'ls va declarar en rebel·lia.

Tercer. - Que dins el termini que es va concedir als demandats que van comparèixer, van respondre a la demanda, oposant-s'hi pels fets i fonaments de dret al·legats a la mateixa demanda, així com excepcions processals, i es van conferir trasllat a les parts per a rèplica i dúplica, el van evacuar i van produir els escrits respectius.

Quart. - El plet va ser rebut a prova i es va practicar la que, proposada per les parts, va ser declarada pertinent i que figura a les respectives peces.

Cinquè. - Les actuacions van ser lliurades, després d'haver-hi adjuntat les proves practicades, a les parts pel seu ordre per a conclusions, tràmit que van evacuar en els escrits respectius en què van sol·licitar que es dictés sentència d'acord amb el que figurava a les actuacions, i es va ordenar el trasllat de les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència.

Sisè. - El Sr. Jutge de Primera Instància núm. 6 de Barcelona va dictar sentència amb data dinou d'octubre de 1988, la decisió de la qual és: "DECISIÓ: Que, desestimant la demanda formulada pel Procurador dels Tribunals, Sr. Miquel Pons de la Hija, en nom i representació del Sr. X1, contra el Sr. y1, el Sr. y2 i la Sra. y8, la y5 de la província religiosa L., el Sr. Y6, substituït per y3, el Sr. Y8 y6 O. i contra els ignorats hereus del Sr. X1, el Sr. Y7, La Sra. Y9 i el Sr. Y8 Y10y6 R., i del Sr. Mateu T. y6, i els ignorats hereus, casahavents, o herència jacent del Sr. Jaume M. T. i del Sr. Fidel R. V. i contra els que creguin tenir algun interès en l'herència del Sr. Y6 y6 y8; he d'absoldre i absolc les persones esmentades de les pretensions adduïdes a la demanda, imposant a l'actor les costes de la demanda principal. I, considerant la reconvenció formulada pel Procurador dels Tribunals, Sr. Narcís Ranera Cahís, en nom i representació del Sr. y4, avui substituït per y3, contra el Sr. X1, he de declarar i declaro que el Sr. X1 R. va ser hereu lliure del seu pare, el Sr. Y6 y6 y8, i que el Sr. X1 no és hereu fideïcomissari del seu avi, el Sr. Y6 y6 y8, imposant a l'esmentat demandat reconvencional les costes de la reconvenció. Aquesta és la meva sentència que, jutjant de manera definitiva, mano i signo".

Setè. - Interposat recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància per la representació del demandant i comparegut i tramitat el recurs d'acord amb el dret, la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, va dictar sentència amb data trenta d'abril de mil nou-cents noranta, amb la següent part dispositiva: "DECIDIM: Que considerant el recurs d'apel·lació interposat per la representació del Sr. X1 contra la Sentència dictada amb data dinou d'octubre de mil nou-cents vuitanta-vuit per l'Il·lm. Sr. Magistrat Jutge de Primera Instància núm. 6 de Barcelona, en actuacions de major quantia instades pel Sr. X1 contra el Sr. y1, el Sr. y2, y3, la Sra. y8, la y5 de la província religiosa L., el Sr. Y8 y6 O., ignorats hereus del Sr. Y7, la Sra. Y9 i el Sr. Y8 Y10y6 R., ignorats hereus del Sr. Jaume M. T., ignorats hereus del Sr. Mateu T. y6 i els que creguin tenir algun interès en l'herència del Sr. Y6 y6 y8, hem de CONFIRMAR I CONFIRMEM la sentència íntegrament fent expressa condemna de les costes d'aquesta alçada a l'apel·lant. I que sigui ferma aquesta resolució i es remetin les actuacions al Jutjat de la seva procedència amb el corresponent testimoni per al seu compliment. Aquesta és la nostra sentència que, jutjant de manera definitiva, manem i signem".

Vuitè. - El Procurador Sr. Miquel Pons de la Hija, en representació del demandant Sr. X1, ha interposat recurs de cassació contra la sentència pronunciada per la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, basant-se en els motius següents: Primer.- A l'empara del número tercer de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, infracció de l'article 359 de la pròpia Llei adjectiva. Segon.- A l'empara del número cinquè de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament civil, infracció de les regles d'interpretació que la Doctrina i Jurisprudència tradicional van sancionar com a normes jurídiques d'interpretació, aplicades a les substitucions fideïcomissàries «si sine liberis deceserit» i que van ser consagrades a l'article 175.2 de la Compilació Catalana. Tercer.- A l'empara del número cinquè de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament civil, infracció de la Doctrina Jurisprudencial sobre substitucions fideïcomissàries «si sine liberis deceserit». Quart.- A l'empara del número cinquè de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament civil, infracció de l'article 34 de la Llei Hipotecària. Cinquè.- A l'empara del que disposa el número cinquè de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament civil, infracció de l'article 35 de la Llei Hipotecària per aplicació indeguda i de l'article 342 de la Compilació -Prescripció-.

Novè. - Admès el recurs i evacuat el tràmit del Ministeri Fiscal i el d'instrucció per les parts comparegudes, es va assenyalar per a la vista el dia vuit del mes actual, en què va tenir lloy8

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Amb la finalitat de centrar les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, serà convenient fer una breu referència als fets que han originat el litigi. Com a fet inicial s'ha de mencionar el testament obert notarial que amb data vint-i-set de setembre de mil vuit-cents noranta vuit atorgà el Sr. Y6 y6 i y8 en què, a part d'altres disposicions que ara no vénen al cas, deixava als seus fills Y7, Y9 i Y8 Maria, així com també al seu fill X1, suposant que no fos hereu, allò que per legítima els correspongués: llegava a l'esposa del testador, la Sra. Carme R. i F., l'usdefruit de tots els seus béns; instituïa hereu el seu fill, el Sr. X1 i R., substituint-lo, suposant que no arribés a ser hereu o en cas d'ésser hereu i morir abans de l'edat de testar o després, però sense deixar fills o descendents legítims i naturals o amb fills que no arribessin a l'edat de testar, per la resta de fills legítims i naturals del testador, no tots plegats, sinó l'un després de l'altre per ordre de sexe i primogenitura, de manera que els fills barons eren cridats amb preferència a les filles i els més grans amb preferència als més petits, i amb les mateixes substitucions imposades al fill instituït, el Sr. X1; i ordenava també el testador que les esmentades institucions d'hereu i substitucions les feia amb la prevenció que en cas de morir qualsevol dels cridats a l'herència abans del moment en què els hagués estat deferida, però deixant fills o descendents legítims i naturals era voluntat del testador que els esmentats fills i descendents fossin cridats a la seva herència amb preferència als substituts posteriors, encara que no plegats, sinó l'un després de l'altre, segons les preferències de sexe i de primogenitura abans esmentades, i amb les substitucions explicades, amb referència els fills de primer grau. A la subsegüent clàusula especificava el testador que, amb la finalitat de concretar més la seva voluntat, ordenava que si qualsevol dels fills o descendents contreia matrimoni amb els fills del Sr. Agustí M., perdria el seu eventual dret a l'herència paterna o el dret actual que aleshores tingués sobre l'herència, que passaria al substitut immediat a qui correspongués de conformitat amb les substitucions que havia ordenat; i si tots ells incorrien en una mateixa sanció, que la herència es deferís en darrer terme a l'esposa del testador, la Sra. y8 R., i que també es deferís a favor de l'esposa si cap dels anomenats hereus volgués ser-ne. El testador va morir el dia trenta de març de mil nou-cents tres i el va succeir el fill instituït en primer lloc, el Sr. X1 i R.

Segon. - Amb motiu del matrimoni entre l'hereu Sr. X1 i R. i la Sra. Enriqueta M. i T., aleshores projectat, s'atorgà amb data tretze de desembre de mil nou-cents tres, una escriptura de capítols matrimonials, en la qual, i deixant a part altres disposicions que ara no vénen al cas, van ordenar un heretament preventiu al primer fill baró que nasqués del present matrimoni, i en defecte de fill baró, instituïen hereva la primera filla que tinguessin. El Sr. X1 i R. atorgà testament el dia quinze de maig de mil nou-cents seixanta-vuit, en el qual instituïa hereu el seu fill Sr. X1, i en el seu defecte, els seus fills per parts iguals. El testador Sr. X1 i R. va morir el dia onze de juliol de mil nou-cents seixanta-vuit, i el fill instituït, Sr. X1, va repudiar l'herència paterna en escriptura pública de data vuit d'octubre de mil nou-cents vuitanta-quatre.

Tercer. - D'acord amb aquests antecedents, el Sr. X1, amb data quinze de novembre de mil nou-cents vuitanta-quatre, interposà una demanda de judici declaratiu de major quantia contra tercers adquirents de béns procedents de l'herència fideïcomissa del Sr. Y6 y6 i y8, els ignorats hereus dels fills de l'esmentat fideïcomitent i els ignorats hereus dels adquirents de finques que formaven part del mateix fideïcomís i contra qualsevol persona que cregués tenir interès en l'herència del mateix fideïcomitent, en la qual interessava es declarés que, d'acord amb el que havia disposat el seu avui Sr. Y6 y6 i y8 en l'esmentat testament de data vint-i-set de setembre de mil nou-cents vuitanta-vuit, l'actor tenia la condició d'hereu fideïcomissari en l'herència del seu avi, per ser l'únic fill baró de l'hereu fiduciari Sr. X1 i R., amb la consegüent legitimació activa per tal de demanar la nul·litat del judici i subsegüent sentència de data vint-i-cinc d'agost de mil nou-cents onze recaiguda en el judici declaratiu de major quantia promogut pel Sr. X1 i R. contra la seva mare, la Sra. Carme R. i F., en nom propi i com a legal representant dels seus fills menors d'edat i contra el Ministeri Fiscal sobre liquidació de l'herència del fideïcomitent Sr. Y6 y6 i y8, amb la subsegüent nul·litat del actes realitzats en execució de l'esmentada sentència; la nul·litat dels actes de disposició realitzats per l'hereu fiduciari Sr. X1 i R. sobre béns procedents de l'herència paterna, que es condemnés els defendents a restituir a l'herència fideïcomesa del Sr. Y6 y6 i y8 els béns que havien adquirit com a conseqüència d'actes de disposició realitzats per l'hereu fiduciari que eren nuls, la cancel·lació de les corresponents inscripcions registrals, i que es condemnés els ignorats hereus dels fills del fideïcomitent a practicar amb l'actor les operacions de partició de l'herència del Sr. Y6 y6 i y8 segons el dret. Amb data dinou d'octubre de mil nou-cents vuitanta-vuit el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Barcelona va dictar sentència desestimant la demanda promoguda per la part actora i estimant la demanda reconvencional formulada pel demandat Sr. y4 i M. declarava que el Sr. X1 i R. va ser hereu lliure del seu pare, el Sr. Y6 y6 i y8, i que per tant el Sr. X1 no és hereu fideïcomissari del seu avi fideïcomitent. Aquesta sentència va ser íntegrament confirmada per la dictada en grau d'apel·lació per la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona amb data trenta d'abril de mil nou-cents noranta.

Quart. - Que contra l'esmentada sentència ha interposat la part actora i ara recorrent recurs de cassació, formulant el primer motiu de cassació fonamentat en l'article 1.692, número tercer, de la Llei d'Enjudiciament Civil, en què s'al·lega infracció de l'article 359 de la mateixa Llei processal. El recurrent al·lega que hi ha incongruència en la sentència recorreguda, perquè no resol tots els punts objecte de debat judicial oportunament deduïts en les instàncies inferiors. En primer lloc perquè, per providència de data set de març de mil nou-cents vuitanta-cinc, el Jutjat de Primera Instància va acordar admetre a un sol efecte el recurs d'apel·lació formulat contra l'acte de data vint-i-vuit de febrer del mateix any, que declarava pertinent l'anotació preventiva de la demanda formulada per la part actora, afegint que el seu dia es resoldria conjuntament amb l'apel·lació principal, segons estableix l'article 381 de la Llei d'Enjudiciament civil, i la sentència de la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona deixa sense resoldre aquesta qüestió, que va ser plantejada davant de la Sala in voce tant per la part recorrent com per la part recorreguda. Aquesta argumentació no és convincent, ja que convé recordar que el dret a apel·lar el tenia la part defenedora, que no es va cuidar de mantenir l'apel·lació en la forma exigida per la Llei, amb la qual cosa beneficiava la part ara recorrent i aleshores recorreguda, amb la natural conseqüència que la sentència objecte del present recurs no es pot qualificar d'incongruent per no haver resolt una qüestió que la part perjudicada no va articular en la forma escaient.

Cinquè. - En el primer motiu de cassació s'al·lega igualment el vici d'incongruència, pel fet de no haver resolt la sentència d'apel·lació el recurs formulat per la part actora i ara recorrent, que feia referència a la qüestió derivada de la no admissió d'un document presentat per la part actora en el període de conclusions. Pretensió igualment desestimable, perquè el cert és que en el fonament de dret primer de la sentència d'apel·lació es tracte amb deteniment aquesta qüestió, i per consegüent la sentència de l'Audiència la resol, la qual cosa determina que no es pugui considerar incongruent pel fet de resoldre la qüestió en sentit contrari a les pretensions de la part apel·lant. I més si es té present que l'article 566 de la Llei d'Enjudiciament Civil faculta els organismes jurisdiccionals per a refusar les proves que no s'acomodin a les prescripcions legals o que siguin impertinents o inútils; i que la part recorrent, si es creia agreujada per la resolució dictada pel Jutge de Primera Instància, hauria d'haver presentat el corresponent recurs de queixa sobre la base de l'article 398 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i si no ho va fer i no va interessar tampoc en la segona instància les mesures a què es refereixen els articles 859 i 862 de la mateixa Llei processal, aquesta actitud passiva del recorrent és a ell exclusivament que l'ha de perjudicar, i per tant no es pot considerar el present recurs de cassació fonament en una hipotètica incongruència de les sentències recorregudes.

Sisè. - El segon motiu del recurs es fonamenta en l'article 1.692, número cinquè, de la Llei d'Enjudiciament Civil, i en aquest motiu s'al·lega infracció de les regles d'interpretació que la doctrina i jurisprudència tradicional han sancionat com a normes jurídiques d'interpretació aplicades a les substitucions fideïcomissàries si sine liberis decesserit, i que són consagrades a l'article 175, apartat segon, de la Compilació catalana. Segons el criteri de la part recorrent, les sentències recaigudes en les instàncies inferiors neguen a la part actora i ara recorrent acció i dret per formular les reclamacions de nul·litat i de drets que exercita en la seva demanda, ja que consideren que no es desprèn del testament del seu avui -el Sr. Y6 y6 i y8- cap crida al seu favor expressa, presumpta o conjectural, i amb aquest raonament s'interpreta erròniament la voluntat de l'esmentat fideïcomitent, que segons el criteri de la mateixa part recorrent era la de cridar l'actor Sr. X1 com a substitut fideïcomissari del seu pare Sr. X1 i R. per concórrer en el cas objecte del present recurs determinades conjectures a favor dels fills posats en condició, que el convertirien en hereu fideïcomissari en l'herència del seu avi. Aquesta argumentació de la part recorrent caldrà contrastar-la amb el testament del fideïcomitent Sr. Y6 y6 i y8, en el qual s'ordena la substitució fideïcomissari que és l'origen del present litigi; i en la part que ara interessa, convé recordar que en l'esmentada disposició testamentària el fideïcomitent instituïa hereu el seu fill Sr. X1 i R., substituint-lo pel cas -que no s'ha produït- que arribés a ésser hereu i morís sense deixar fills o descendents per a la resta de fills del testador, l'un després de l'altre, i amb la prevenció que pel cas de morir qualsevol dels cridats a l'herència abans del moment en què els hagués estat deferida, però deixant descendència, era voluntat del testador que l'esmentada descendència fos cridada a l'herència fideïcomesa amb preferència als substituts posteriors. Sembla prou clar que amb aquesta darrera prevenció el testador i fideïcomitent va ordenar de forma expressa una substitució vulgar en fideïcomís, que segons el dret anterior aplicable al cas -però en essencial coincidència amb l'article 171 de la Compilació del dret civil de Catalunya-, comporta inserir en l'ordre de crides fetes a favor dels fills del testador, cridats com a hereus fideïcomissaris, una substitució vulgar a favor de llur descendència, pel cas que el fill cridat com a fideïcomissari no pugui o no vulgui succeir quan es produeixi la delació hereditària al seu favor (sentència del Tribunal Suprem de 28 de abril de 1950 i resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 31 de març de 1950).

Setè. - S'ha de tenir present, a més, que el testador i fideïcomitent d'una forma ben clara estableix aquesta substitució vulgar en relació a qualsevol dels cridats a la seva herència, és a dir, tant pel que fa al primer fill cridat com a hereu fiduciari com pel que fa als fills successivament cridats com a hereus fideïcomissaris, i per consegüent la voluntat del testador era la de que l'actor Sr. X1 sols era cridats a l'herència fideïcomesa com a substitut vulgar del seu pare Sr. X1 i R., instituït hereu fiduciari. Per tant, si aquest va arribar a ésser hereu i va morir després deixant fills que van arribar a l'edat de testar (que era la condició que li havia imposat el seu pare i fideïcomitent), és evident que el nét i avui recorrent no va reeixir en la seva expectativa de succeir en l'herència fideïcomesa, perquè si per voluntat del testador sols era cridat a l'herència en qualitat de substitut vulgar del seu pare Sr. X1 i R., des del moment en què el substituït va esdevenir efectivament hereu, ja no es podia produir cap delació hereditària a favor del substitut vulgar, perquè el substituït i el substitut vulgar no poden succeir successivament, sinó únicament l'un en defecte de l'altre (segons resulta del Digest 29,2,69 pr.). D'aquí, se'n deriva la innecessarietat de considerar la inesgotable problemàtica entorn dels fills posats en condició, ja que aquesta problemàtica apareix quan el fideïcomitent no ha establert cap mena de previsió, perquè solament ha esmentat en el testament els fills posats en condició, i és en aquest cas que sorgeix la qüestió de si el positis in condicions s'ha d'entendre o no cridat a l'herència fideïcomesa, que evidentment comporta una qüestió d'interpretació de la voluntat testamentària, segons resulta de la sentència del Tribunal de Cassació de Catalunya de 8 d'octubre de 1936. Però si el fideïcomitent, en el cas que ha estat l'origen del present recurs, va tenir la precaució d'ordenar una substitució vulgar a favor del fills de l'hereu fiduciari i dels successius hereus fideicomissaris, va donar una solució expressa als drets que poguessin acreditar els possibles fills posats en condició sobre la seva herència, i aquesta solució expressament prevista pel testador fa innecessari acudir a les intrincades qüestions sobre les conjectures a favor dels fills posats en condició (com ja va entendre l'abans esmentada resolució de 31 de març de 1950). Perquè si el testador sols va cridar el seu nét Sr. X1 com a substitut vulgar del seu pare, seria contrariar la voluntat del fideïcomitent voler convertir la substitució vulgar que va ordenar, en una substitució a la vegada vulgar i fideïcomissària, perquè això comportaria trencar amb la regla que sempre ha estat vigent a Catalunya contrària a l'existència de substitucions fideïcomissàries presumptes, i que es tradueix en el conegut aforisme contra fideicomissum semper est in dubio iudicandum (que apliquen, entre d'altres, les sentències del Tribunal Suprem de 24 de març de 1881, 3 de gener de 1877 i 8 de novembre de 1913). I suposaria també anar contra l'elemental principi que una crida conjectural a favor dels néts es pogués sobreposar a una crida expressa dels esmentats néts únicament com a substituts vulgars del seu pare; perquè el problema que aquí es planteja és el d'interpretar la voluntat del testador i no el d'anar més enllà de la voluntat clarament expressada pel mateix testador, que és el que succeiria si per mitjà de conjectures o suposicions, es volgués convertir l'actor i ara recorrent en hereu fideïcomissari, quan el causant i fideïcomitent no el va incloure entre els seus possibles hereus successius o fideïcomissaris.

Vuitè. - Dels anteriors raonaments, en resulta, doncs, que el Sr. X1 no té la condició d'hereu fideïcomissari del seu avi Sr. Y6 y6 i y8, i per consegüent està mancat de legitimació per formular les reclamacions de nul·litat i de reclamació de drets hereditaris que exercita en la demanda que és l'origen del present recurs de cassació, accions que sols podria exercitar si realment tingués la condició d'hereu fideïcomissari del seu avi. La qual cosa determina la desestimació del motiu segon de cassació; que comporta, també, la desestimació dels motius tercer, fonamentat en l'article 1.692, número cinquè, de la Llei d'Enjudiciament Civil, en el qual s'al·lega infracció de la doctrina jurisprudencial sobre substitucions fideïcomissàries si sine liberis decesserit; del motiu quart del recurs, fonamentat igualment en l'article 1.692, número cinquè, de la Llei d'Enjudiciament civil, en el qual s'al·lega infracció de l'article 34 de la Llei Hipotecària; i del cinquè, fonamentat igualment en l'article 1.692, número cinquè, de la Llei processal civil, en la qual s'al·lega infracció de l'article 35 de la Llei Hipotecària i de l'article 342 de la Compilació de dret civil de Catalunya, perquè tots aquests motius de cassació parteixen dels supòsits d'ésser el recorrent hereu fideïcomissari de l'herència del seu avi Sr. Y6 o d'haver-se estimat el motiu segon de cassació, i per consegüent negada la condició d'hereu fideïcomissari a favor del recorrent com a conseqüència d'haver-se desestimat el motiu segon de cassació, aquest fet comporta la total desestimació del recurs, amb la consegüent imposició de les costes a la part recorrent, segons determina l'article 1.715 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

Per tant, en nom del Rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.

 

DECIDIM:

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació interposat pel Procurador dels Tribunals Sr. Miquel Pons de la Hija, en nom i representació del Sr. X1, contra la sentència dictada per la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia trenta d'abril de mil nou-cents noranta, amb imposició de costes a la part recorrent. S'ha de lliurar a l'esmentada Audiència la certificació corresponent; i s'ha de practicar la devolució de les actuacions i del rotlle de la Sala que en el seu moment es varen remetre.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manen i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda