Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 25 de gener de 1990

Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 25 de gener de 1990, núm. 1/1990 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

Excm. Sr. President: D. José A. Somalo Giménez.

Il·lms Srs. Magistrats: D. Luis Mª. Díaz Valcárcel, D. Jesús Corbal Fernández, D. Lluís Puig i Ferriol, D. José de la Torre Ruiz.

 

A la ciutat de Barcelona vint-i-cinc de gener de mil nou-cents noranta.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels Magistrats del marge, el recurs de cassació contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona el tretze de maig de 1989, com a conseqüència d'actuacions de judici declaratiu de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Santa Coloma de Gramenet pels senyors Y1. i Y2, majors d'edat, vídua i sense professió especial la primera, i major d'edat, casat i comerciant el segon, veïns tots dos de Sant Adrià de Besòs, contra la Sra. X., major d'edat, casada, sense professió especial i veïna de St. Adrià de Besòs; ha estat interposat recurs de cassació per la Sra. X., representada pel Procurador Sr. Jesús Millán i Lleopart i defensada per l'Advocat Sr. José Luis Gallardo í Gutiérrez, havent comparegut els senyors Y1. i Y2., representats pel Procurador Sr. Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellòs i defensats per l'advocat Sr. Carles Ferrándiz i Gabriel.

 

ANTECEDENTS DELS FETS

Primer. - Amb escrit de data 31 de març de 1987, el Procurador dels Tribunals Sr. Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós, en nom i en representació dels senyors Y1. i Y2., va formular demanda de judici de menor quantia, en reclamació de lliurament i possessió de llegat, exposant substancialment com a fets els següents: el senyor Y1. i la seva mare Y2. són, respectivament, hereu i legatària del seu difunt pare i espòs, Y3, i la demandada Sra. X., és cohereva del seu pare Y3., el qual, en testament, va deixar a la seva esposa, per llegat dues cases a Sant Adrià de Besòs, carrer Prado, 7 i 19, i va instituir hereus universals els seus fills Y1 i X., deixant al primer dues cases a Sant Adrià de Besòs, carrer T.M. i carrer del P. i a la segona, una casa a la mateixa població, carrer de la V.; els dos hereus han acceptat l'herència com a hereus universals del seu pare i han inscrit en el Registre de la Propietat a nom seu els béns immobles. Mes la inscripció de les finques adquirides per la vídua mitjançant llegat, ha quedat en suspens fins que es faci pels hereus formal lliurament del llegat. La demandada ha estat reiteradament requerida a l'atorgament de l'escriptura pública de lliurament de llegat, mes s'ha negat a fer-ho, tot i que la legatària, de fet, ja té la possessió i frueix dels béns llegats; al·legaren com a fonaments de dret els articles 881 a 883 del Codi Civil i el 62 i el 680 i següents de la Llei d'Enjudiciament Civil i acabaren demanant que previs els tràmits, es dictés sentència condemnant la Sra. X. a atorgar escriptura pública de lliurament i possessió de llegat en favor de la Sra. Y2. i subsidiàriament, pel cas de rebel·lia, que l'esmentada escriptura fos atorgada d'ofici.

Segon. - Citada a termini la demandada, va oposar-se a la demanda, exposant els fets següents: faltava en la demanda la «legitimatio ad causam» del cohereu Sr. Y1., que només tenia la legatària; faltava també el litisconsorci passiu necessari, en ésser demandada tan sols una cohereva i no els dos cohereus; l'acceptació de l'herència fou feta per la mare Y2. el 26 de febrer de 1945, en minoria d'edat dels hereus, i fou la mare qui va sol·licitar la inscripció dels béns immobles en el Registre de la Propietat en favor del fills, i ha estat la mare la qui al llarg de 42 anys no ha tingut cap interès en el lliurament del llegat, produint-se així la prescripció extintiva dels 30 anys, pròpia de les accions reals sobre béns immobles que també es produiria contant el termini, no des de la mort del causant, sinó des de la majoria d'edat dels hereus -en aquell temps, als 21 anys d'edat per haver nascut el Sr. Y1. l'any 1934 i la seva germana X l'any 1932; i va negar, finalment, haver estat requerida per al lliurament del llegat, ja que tan sols ho fou per la firma d'inventari de béns relictes i per l'acceptació de l'herència, tot i que aquesta ja havia estat acceptada feia 41 anys. Cità com a fonaments de dret els mateixos dels actors «a sensu contrario» i els articles 542, 156 i 523 de la Llei d'Enjudiciament Civil, els 1139, 1930, 1932, 1936, 1964 i 1902 del Codi Civil, i el 344 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, i acabà demanant que en el seu dia es dictés sentència desestimant la demanda i condemnant a costes els actors.

Tercer. - Rebut el judici a prova, es practicaren les proposades per les parts i es presentaren per actors i demandada els resums de proves; i el Jutjat, el disset de desembre de 1987, va dictar sentència condemnant la Sra. X. a l'atorgament de la corresponent escriptura pública de lliurament i possessió del llegat deixat a la Sra. Y2. pel seu difunt marit, el Sr. Y3., en el testament atorgat a Barcelona el 30 d'octubre de 1944, davant el notari de la ciutat Josep M. Farré i Morego, amb l'advertiment que si no ho feia així en un termini de quinze dies, el Jutjat atorgaria d'ofici l'escriptura. I va condemnar en les costes del judici la demandada. Apel·lada aquesta Sentència, la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona en dictà una altra, de data tretze de maig de 1989, desestimant el recurs i confirmant íntegrament la sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Santa Coloma de Gramenet, condemnant en costes l'apel·lant.

Quart. - Contra aquesta última sentència, la demandada interposà, en temps i forma, recurs de cassació, que fou admès a tràmit i en l'escrit de formalització al·lega com a motius del recurs a l'empara de l'article 1692-5 de la Llei d'Enjudiciament Civil, la infracció de la doctrina de les Sentències del Tribunal Suprem de 10 de juny de 1982 i 26 de novembre de 1987 quant a la legitimació activa; a l'empara del mateix article, com a motiu segon, la infracció dels articles 1139 del Codi Civil, en relació amb el 156 de la Llei d'Enjudiciament Civil; a l'empara del mateix article, la infracció de l'article 222-2 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya; a l'empara del mateix article, la infracció de l'article 344 de l'esmentada Compilació; a l'empara de l'article 1692-3 de la Llei d'Enjudiciament Civil, la infracció de l'article 359 de la mateixa Llei.

Cinquè. - Assenyalat dia per a la vista, aquesta ha tingut lloc el dia 11 de gener d'aquest any, essent ponent el Magistrat Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - A l'hora de resoldre les qüestions que es proposen en aquest recurs de cassació, s'ha de partir dels fets següents, admesos com a certs per ambdues parts litigants: 1) que el Sr. Josep Sol i Blasco atorgà testament notarial obert el dia trenta d'octubre de mil nou-cents quaranta-quatre, en el qual llegava a la seva esposa Sra. Y2. la plena propietat de dues cases i l'usdefruit de la resta dels béns i drets del testador, i instituïa hereus els seus fills Srs. X. i Y1., i assignà, a cadascun d'ells determinades finques per via particional; 2) que el testador Sr. Y3. va morir el dia cinc de novembre de mil nou-cents quaranta-quatre i la seva vídua Sra. Y2, en nom propi i com a representant legal dels seus fills menors d'edat, formulà una relació privada dels bens relictes que integraven l'herència del seu difunt espòs, amb data vint-i- sis de febrer de mil nou-cents quaranta cinc, en la qual interessava la inscripció dels béns hereditaris a favor dels fills instituïts hereus i que es deixés en suspens la inscripció dels llegats en propietat i en usdefruit a favor de la vídua, fins a l'atorgament per part dels hereus de la corresponent escriptura pública de lliurament de la possessió dels llegats ordenats a favor seu; 3) que amb data trenta-un de març de mil nou-cents vuitanta-set la vídua Sra. Y2. i el seu fill Y1. formularen demanda de judici de menor quantia contra la cohereva Sra. X., en la qual interessaven que en el seu dia es dictés sentència condemnant la defendent a l'atorgament de la corresponent escriptura pública de lliurament i possessió dels llegats ordenats a favor de la Sra. Y2.; 4) que la demandada Sra. X. s'oposà a l'esmentada pretensió, al·legant les excepcions peremptòries de manca de legitimatio ad causam de l'agent Sr. Y3. i de liticonsorci passiu necessari, i l'excepció també peremptòria, de prescripció extintiva, en base a les quals interessava la total desestimació de la demanda; 5) que el Jutjat de Primera Instància número dos de Santa Coloma de Gramenet amb data disset de desembre de mil nou-cents vuitanta-set dictà sentència estimant la demanda, condemnant la demandada a atorgar a favor de la Sra. Y2. la corresponent escriptura pública de lliurament i possessió dels llegats, i amb imposició de costes a la demandada; 6) que la Secció dotzena d'assumptes civils de l'Audiència Provincial de Barcelona, amb data tretze de maig de mil nou-cents vuitanta-nou dictà sentència confirmant íntegrament la recorreguda, amb expressa imposició de costes de la recurrent.

Segon. - Contra l'esmentada sentència d'apel·lació ha formulat la demandada Sra. X. recurs de cassació, fonamentant el seu primer motiu de cassació a l'empara de l'article 1692 núm. 5 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per infracció de la doctrina jurisprudencial sobre legitimació activa del codemandant Sr. Y1., que en l'escrit de demanda reclama el lliurament dels llegats ordenats a favor de la seva mare i codemandant Y2.; i que a criteri de la recurrent, el Sr. Y1. no està legitimat per exercitar aquesta acció sobre reclamació de lliurament de llegats, perquè es tracta d'una acció que correspon exercitar únicament al legatari, i com que el Sr. Y1. no és legatari, sinó hereu en l'herència paterna, es dóna respecte a ell l'excepció peremptòria de manca de legitimatio ad causam. I en estreta correlació amb aquest primer motiu de cassació, formula la recurrent un segon motiu, fonamentat igualment en l'article 1692 núm. 5 de la Llei Processal Civil, per infracció de l'article 1139 del Codi Civil, en relació amb l'article 156 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per entendre que ha estat mal constituïda la relació jurídico-processal, ja que els esmentats articles postulen l'existència d'un liticonsorci passiu entre els cohereus obligats a fer lliurament dels llegats, i en el litigi que dóna lloc al present recurs de cassació, la demanda reclamant el lliurament dels llegats s'ha dirigit únicament contra un dels hereus, la demandada i avui recurrent Sra. X.

Tercer. - Segons reiteradíssima jurisprudència, el litisconsorci passiu necessari té per finalitat evitar que quedin al marge del procés persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida, i a l'ensems, evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió (com resulta, per exemple, de les sentències del Tribunal Suprem de 2 de juliol i 19 de setembre de 1986 i 25 de setembre de 1987). I aquestes circumstàncies, que justifiquen la figura del litisconsorci passiu necessari, no es donen en el cas aquí considerat, ja que si bé és cert que el cohereu Sr. Y1., obligat a formalitzar l'escriptura de lliurament dels llegats ordenats pel seu pare, no apareix com a demandat en la litis, també ho és que no ha quedat al marge del procés, atesa la seva condició de demandant que dóna suport a les pretensions de la legatària, formant amb ella un liticonsorci actiu voluntari, i com a conseqüència d'aquesta intervenció com a part demandant en el procés, l'afectarà la resolució que es doni al present litigi. En aquest punt cal remarcar que la intervenció en el litigi del Sr. Y1. com a part demandant, origina una situació que en el fons no difereix essencialment de la que s'hauria produït si s'haguessin seguit estrictament les regles del litisconsorci passiu necessari. Perquè si la mare hagués dirigit la seva reclamació contra els dos fills instituïts hereus, el més probable és que el cohereu Sr. Y1., que recolza les peticions de la mare legatària, s'hagués conformat amb la demanda, la qual cosa comportaria coadjuvar a que triomfés en el litigi la pretensió de la part demandant (segons resulta de la sentència de 24 de gener de 1986); que per altra part vindria obligada a continuar el litigi contra l'altra cohereva, perquè la conformitat d'un dels cohereus no afecta els altres (sentència 3 d'abril de 1946), àdhuc en el supòsit que afectés els cohereus una obligació indivisible, com és el cas d'atorgar una escriptura que formalitzi el lliurament de la possessió d'uns llegats, perquè la demanda persegueix fonamentalment clarificar la situació jurídica derivada del compliment de l'esmentada obligació.

Quart. - Els anteriors raonaments porten a desestimar el segon motiu de cassació fonamentat en l'existència d'un litisconsorci passiu necessari entre els fills instituïts hereus, i això comporta que s'hagi de desestimar igualment el primer motiu de cassació fonamentat en la manca de legitimatio ad causam del cohereu Sr. Y1. Certament aquest, com que no és legatari sinó hereu, no estaria legitimat ell tot sol per promoure una demanda referent al compliment de llegats, perquè aquesta acció sols la pot exercitar el qui resulti afavorit amb el llegat; com tampoc no estaria legitimat per actuar en el litigi formant un litisconsorci actiu voluntari, si en lloc de donar suport a les peticions de la mare, hagués pres en el litigi una posició antagònica a la de la legatària (segons resulta de la sentència de 21 de juny de 1986). En qualsevol de les esmentades hipòtesis es podria parlar d'una manca de legitimatio ad causam del cohereu Sr. Y1.; però no quan la seva actuació es limita a una intervenció en el litigi coadjuvant a què es doni lloc a la demanda promoguda per la mare dels cohereus, com a conseqüència de l'interès que pot tenir en l'estimació de les pretensions de la legatària. Perquè la Llei d'Enjudiciament Civil no prohibeix aquesta intervenció, sempre que es tingui un interès jurídic directe i legítim en l'objecte del procés; com succeeix en el present cas, que permet al Sr. Y1. defensar drets aliens (els de la mare), perquè hi té un interès propi, atesa la seva condició de cohereu gravat amb uns llegats, en el compliment dels quals tindrà en el seu moment una intervenció directa.

Cinquè. - El tercer motiu de cassació, fonamentat també en l'article 222.2 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, en el qual estableix que «sense consentiment de la persona gravada o, si fos el cas, de la facultada per al lliurament, el legatari no podrà prendre possessió per la seva autoritat de la cosa o el dret llegats»; i a criteri de la recurrent, aquest precepte l'han infringit les sentències dictades en les instàncies inferiors, que admeten el fet de trobar-se la mare en possessió de les finques objecte de llegats des de la mort del seu marit sense oposició dels fills instituïts hereus, amb la consegüent violació de l'esmentat article 222.2 de la Compilació catalana. A criteri d'aquest Tribunal, el present motiu de cassació és clarament inviable, ja que en el testament del pare i marit dels litigants amb tota claredat s'explicita que el testador llega a la seva esposa la propietat de dues cases i l'usdefruit de tots els seus restants béns i drets, ço que equival a dir que el testador llegava a la seva esposa l'usdefruit universal de l'herència, perquè l'esmentat dret d'usdefruit es fa extensiu a tots els béns relictes (art. 223 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya), i per a aquest supòsit, l'article 222.3 de la mateixa Compilació estableix -sense cap mena de dubtes- que el legatari podrà prendre per sí mateix possessió de la cosa o el dret llegat quan es tracti d'usdefruit universal. I aquesta disposició és plenament aplicable al present cas, perquè no constitueix cap mena d'innovació en el dret civil de Catalunya, sinó que sanciona una pràctica tradicional en el nostre dret, segons la qual, en el supòsit d'usdefruit universal es considerava que el marit havia atorgat a la seva esposa la facultat de prendre possessió de tots el béns hereditaris (segons RIPOLL, Variae iuris resolutiones multis diversorum Senatum decisionibus illustratae, capítol XIII, núm. 158-159), i que va informar el costum seguit en els Registres de la Propietat de no exigir en aquest cas el requisit del lliurament del llegat d'usdefruit universal per part de l'hereu nu propietari. La qual cosa fa palès que no és admissible l'argumentació de la recurrent, de trobar-se la vídua en possessió dels béns hereditaris violant l'article 222.2 del text compilat, perquè d'acord amb els anteriors raonaments, és clar que la vídua s'ha possessionat legítimament dels béns hereditaris en base a la disposició de l'apartat tercer del mateix article. I la manifestació que fa en la relació privada de béns del seu difunt marit, com és la de demanar que es suspengui la inscripció dels llegats disposats al seu favor fins al moment que els hereus atorguin la corresponent escriptura pública, no té -als efectes del present recurs- cap mena de transcendència, perquè aquesta declaració és perfectament compatible amb la facultat per part de la vídua de prendre possessió segons dret i per la seva pròpia autoritat dels béns objectes del llegat (segons el repetit article 222.3 de la Compilació) i per altra part, hom pot presumir racionalment que la mare va fer la dita manifestació amb la finalitat de vetllar diligentment pels interessos dels seus fills, que eren menors d'edat en aquell moment, ja que l'exigència de l'atorgament de l'escriptura pública per part dels hereus es justifica per la conveniència de salvaguardar la seva posició jurídica, donat que d'aquesta forma tenen l'oportunitat de comprovar si en el cabal hereditari hi ha béns suficients per pagar tots els llegats ordenats pel testador, o si s'ha de procedir a la supressió o reducció de determinats llegats, i que té una particular rellevància en el dret successori català per raó de la quarta falcídia (regulada actualment en els articles 226-233 de la Compilació).

Sisè. - La desestimació de l'anterior motiu de cassació comporta que s'hagi de desestimar també el següent quart motiu de cassació, fonamentat en l'article 1692 núm. 5 de la Llei d'Enjudiciament Civil, en el qual s'al·lega infracció de l'article 344 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, per no aplicació de la prescripció extintiva dels trenta anys. Argumenta la recurrent que des de la mort del testador -ocorreguda l'any 1944- o des que els fills instituïts hereus assoliren la majoria d'edat (que és quan haurien pogut atorgar sense cap mena de limitació l'escriptura pública que formalitzés el lliurament dels llegats), cosa que s'esdevingué l'any 1955, han transcorregut sobradament els trenta anys que assenyala l'article 344 de la Compilació per a la prescripció de tota mena d'accions, ja que la demanda que dóna origen al present recurs, es presentà el mes de març de l'any 1987. Però el raonament no és admissible car, com ja s'ha argumentat extensament en el fonament de dret anterior la legatària adquirí legítimament la possessió dels béns relictes per la seva pròpia autoritat des de la mort del seu marit (en base al que disposa l'article 222 de la Compilació), i en cap moment la part recurrent ha proposat ni ha practicat cap mena de prova que contradigués la possessió contínua de la legatària des de la mort del seu marit. Per consegüent, no es pot entendre que la petició feta en el suplico de la demanda, o sigui, que es condemni la demandada i avui recurrent a atorgar la corresponent escriptura pública de lliurament i possessió dels llegats, hagi prescrit, perquè la legatària s'ha trobat sempre i es troba actualment en possessió de les finques llegades al seu favor, les unes a títol de propietat, i en usdefruit les altres, i la subsistència de la facultat de poder demanar l'atorgament de l'escriptura pública que exigeix l'article 81 del Reglament Hipotecari per a la inscripció dels llegats a favor del legatari, perquè es tracta d'una facultat que forma part del contingut del dret que atorga el llegat. Amb la natural conseqüència que si el dret del legatari està vigent, no es pot pretendre que hagi prescrit la facultat que s'atribueix al legatari de demanar l'atorgament de l'escriptura pública, que li permeti donar constància registral a la seva titularitat, perquè és doctrina jurisprudencial reiteradíssima que prescriuen els drets, però no les facultats individualment considerades (sentència de 9 de maig de 1970).

Setè. - Per últim, es formula el motiu cinquè de cassació, fonament en l'article 1692 núm. 3 de la Llei d'Enjudiciament Civil, al·legant infracció del seu article 359 per incongruència. Argumenta la part recurrent que la sentència de primera instància imposà les costes a la part demandat i avui recurrent, sense que en l'escrit de demanda s'interessés la condemna en costes de la part demandada, la qual cosa determina que la sentència esmentada s'hagi de qualificar d'incongruent. Respecte el present motiu de cassació s'ha de precisar inicialment que el Jutge de Primera Instància estimà totalment la demanda formulada per la part demandant, i a l'ensems, desestimava totes les excepcions presentades per la part demandada, i en base a la total estimació de la demanda i a la total desestimació de les excepcions oposades a ella, es condemnava en costes la part demandada d'acord amb l'actual article 523 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que estableix com a regla general el criteri objectiu del venciment com a determinant de la imposició de les costes. Però la qüestió que aquí es proposa, és la de si era o no procedent la condemna en costes partint del fet de no haver interessat la part demandant en el suplico de la seva demanda la condemna en costes de la contrapart. Abans de la reforma de la Llei d'Enjudiciament Civil per Llei 34/1984, de 6 d'agost, ni la doctrina ni la jurisprudència havien arribat a solucions unànimes en la qüestió que ara es considera, però des de l'esmentada reforma, cal considerar que els principals arguments adduïts a favor de la tesi que no era procedent decretar ex officio la condemna en costes, han perdut vigència. Segons l'actual article 523 de la Llei Processal Civil, la condemna en costes es configura com una institució de caràcter processal, i a més, de ius cogens, i com que la norma va dirigida al Jutge, aquest té el deure d'aplicar-la, àdhuc d'ofici, sempre que es donin els pressupòsits legals; amb el condicionament -en tot cas- d'exigir-se petició de part interessada per l'exacció de les costes. La qual cosa determina la desestimació del present motiu de cassació i la total desestimació del recurs, amb la consegüent imposició de les costes a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit constituït, segons determina l'article 1715 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

Per tant, en nom del Rei, i per l'autoritat que ens ha estat conferida.

 

DECIDIM:

que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació interposat per la Sra. X. contra la sentència dictada per la Secció dotzena d'assumptes civils de l'Audiència Provincial de Barcelona de data tretze de maig de mil nou-cents vuitanta-nou, amb imposició de costes a la recurrent i amb la pèrdua del dipòsit constituït, al que se li donarà la destinació que estableix la Llei. Lliuri's a l'esmentada audiència la certificació corresponent; practiqui's la devolució de les actuacions i del rotlle de la Sala que en el seu dia es varen remetre.

Aquesta és la nostra sentència que pronunciem, manem i signem.

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda