Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 de desembre de 1989

Amunt

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 de desembre de 1989, núm. 1/1989 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

Excm. Sr. President: D. José A. Somalo Giménez.

Il·lms Srs. Magistrats: D. Luis Mª Díaz Valcárcel, D. Jesús Corbal Fernández, D. Lluís Puig i Ferriol, D. Eduard Bajet i Rojo.

 

A la ciutat de Barcelona a quatre de desembre de mil nou-cents vuitanta-nou.

VIST per la Sala Civil del D. Tribunal Superior de Justícia de Catalunya integrada pels Magistrats del marge, el recurs de cassació contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona, l'onze de maig de 1989, com a conseqüència d'actuacions de judici declaratiu de menor quantia, seguits davant el Jutjat de Primera Instància número tres d'aquesta ciutat per a Sra. X, major d'edat, vídua, sense professió especial i veïna de la present, contra els Srs. Y1, Y2 i Y3, majors d'edat, casats els dos primers i vídua l'última, del comerç el primer i sense professió especial les dues últimes, tots ells veïns de Barcelona; ha estat interposat el recurs de cassació per la Sra. X, representada per la Procuradora Sra. Amalia Jara i Peñaranda, i defensada per l'Advocat Sr. Manuel Serra i Domínguez, havent comparegut els Srs. Y1, Y2 i Y3 representants pel Procurador Sr. Narcís Ranera i Cahis, i defensats per l'Advocat Sr. Josep J. Pintó i Ruiz.

 

ANTECEDENTS DE FETS

Primer. - Amb escrit de data dotze de novembre de mil nou-cents vuitanta-cinc, la Procuradora Sra. Amalia Jara i Peñaranda, en nom i en representació de la Sra. X, va formular demanda de judici de menor quantia, en reclamació de la quarta marital i de l'any de plor que li corresponien en l'herència del seu difunt marit Sr. X2., exposant substancialment com a fets els següents: que la X -llavors soltera i de 45 anys- contragué matrimoni amb el Sr. X2. -llavors vidu, de 61 anys i amb tres fills del seu primer matrimoni: Y1, Y2 i Y3 - el 18 de febrer de 1958, mentre vivia dels modestos ingressos d'una botiga de confeccions que portava personalment. El Sr. X2. morí el 15 de novembre de 1984, havent atorgat testament el 27 d'octubre de 1972 en què designava hereus per quartes parts indivises la seva vídua i els seus fills Y1, Y2 i Y3, si bé de fet ja havia repartit l'herència mitjançant prellegats a la seva esposa i fills, amb notòries diferències entre ells. Aquestes desigualtats són evidents efectuant una distribució i valoració dels béns relictes, de la qual resulta que el prellegat de la Sra. X té un valor d'un milió de pessetes, mentre que el d'Y1 el té de cinquanta milions, el de Y2 el té de quaranta-vuit milions i el de Y3 el té de quaranta-set milions, quedant com a resta de l'herència 7.737.947 ptes. La Sra. X, atès el valor total de l'herència de 153.738.647 ptes., tenia dret a la quantitat de 38.443.662 ptes. en concepte de quarta marital, i per això, el valor del seu prellegat i de la quarta part de la resta de l'herència -en total 2.934.417 ptes.- no cobreix de cap de les maneres l'esmentada quarta marital. Els ingressos anuals del Sr. X2., atesa la seva declaració de renda, eren de 3.075.327 ptes. a les que cal afegir les deduccions fixes, com la d'amortització de béns immobles i de les rendes dels dipòsits bancaris i de valors, amb un total de 4.193.595 ptes. Les converses amistoses amb els demandats i els seus advocats, han estat infructuoses, obligant al plet.

La Sra. X.  és de condició humil i no té altres ingressos que un lloguer de 11.000 ptes. mensuals per una botiga de la seva propietat, d'un valor cadastral de 856.016 ptes., la pensió de viduïtat del seu marit, d'unes 20.000 ptes. mensuals i les rendes per l'usdefruit de la casa del carrer F. que difícilment supera les 40.000 ptes. mensuals; en conjunt, unes 71.000 ptes. cada mes, que amb prou feines són suficients per el seu manteniment; al·legà com a fonaments de dret els articles 147 i 25 de la Compilació del Dret Civil propi de Catalunya i les Sentències del Tribunal Suprem de 8 de març de 1927, 6 de juliol de 1940, 7 de juliol de 1955 i 21 de Juny de 1958 i la de l'Audiència Territorial de Barcelona de 22 de maig de 1981; acabà demanant que previs els tràmits es dictés sentència declarant el dret de la Sra. X a rebre la quarta marital de l'herència del seu marit Sr. X2., condemnant els demandats a formar un lot integrat per la quarta part dels béns immobles de l'herència, prèvia deducció del valor del dret d'usdefruit de l'actora i del valor del local de la seva propietat situat al carrer B. d'aquesta ciutat, i de no formar l'esmentat lot en el termini que es concedeixi, fer-ho judicialment; condemnant així mateix als demandats a atorgar escriptura en què es cedeixi a l'actora la propietat dels béns integrats en l'esmentat lot, si en el termini que es concedeixi no fan ús de l'opció de pagar el seu import en el valor equivalent de dits béns en el moment d'efectuar el pagament, condemnant igualment els demandants a pagar, en proporció als fruits percebuts respectivament en l'herència del Sr. X2., i prèvia deducció de la part proporcional dels percebuts per l'actora, la quantitat de dos milions quatre-centes mil pessetes en concepte d'aliments deguts per «l'any de plor» del 15 de novembre de 1984 al 15 de novembre de 1985; condemnant igualment els demandats a pagar a l'actora la quarta part dels fruits dels béns immobles de l'herència des del 15 de novembre de 1985 fins a l'efectiu lliurament de la quarta marital; i finalment, condemnant en costes els demandats.

 

Segon. - Citats a termini els demandats, varen oposar-se a la demanda, exposant els fets següents: l'actora, ja amb anterioritat al seu casament i gràcies a la generositat del causant, no era «pauper» o «inops», i la seva relació amb la família X, iniciada com a minyona, li va permetre de relacionar-se amb el Sr. X2., fent amb tant d'excés bon ús de la confiança en ella dipositada que fou necessari posar fi a la relació de serveis domèstics, mentre que l'esposa del Sr. X2 emmalaltia i moria posteriorment. Les segones núpcies no afectarien, segons promesa de la Sra. X, la relació del pare amb els fills. L'actora, abans del seu matrimoni, tot i ésser una serventa, adquirí en lloguer una botiga de lleteria al carrer B. amb totes les despeses que comportava, amb l'ajuda del Sr. X2. que, més tard, la hi compraria, escripturant-la a nom d'ella. Després del matrimoni, l'actora rebé joies en valor d'uns vuit milions de pessetes, abrics de pell per valor d'uns quatre milions de pessetes i un terreny a Pontons (Barcelona) Urbanització «La Ponderosa». I després del matrimoni, el llegat d'usdefruit de la finca del carrer F. l'ocupació a títol d'arrendatària per 1.500 ptes. al mes de la llar conjugal i tots els seus mobles i atuells a la data de la mort del testador Sr. X2., i també com diner efectiu en comptes d'estalvi. Però no en té prou i vol més adquisicions de béns de la família O.. El patrimoni actual de la Sra. X. consisteix en l'esmentada lleteria, joies per valor de 18.000.000 ptes. i abrics de pell per 4.000.000 ptes., el terreny de Pontons, els béns heretats del causant, és a dir, l'usdefruit vitalici de la finca del c/ F., el dret d'ocupació de la llarg conjugal per 1.500 ptes. de lloguer mensual, la part proporcional, com a cohereva dels saldos bancaris del Sr. X2., la part proporcional, amb igual caràcter, de les seves accions i títols valors, el parament de casa -tant sols d'argent, uns deu milions- i els mobles, i la pensió de viduïtat, tot junt, amb un rendiment molt superior a 190.000 ptes. mensuals, i fins a 200.000 ptes. Les joies de la Sra. X., foren llegades en testament pel Sr. X2. als seus fills a parts iguals i en negar l'actora tenir-les, comet un acte d'ocultació de béns de l'herència, amb les conseqüències de l'article 254 de la Compilació Catalana. A més, la Sra. X. ha fet seu dolosament l'import dels comptes bancaris. La voluntat del testador fou que la seva vídua pogués viure amb tot allò que li havia donat en vida, i que els altres béns fossin repartits entre els seus fills. L'actora no té dret a la quarta marital en tenir béns -propis i rebuts del causant- que sobrepassen la quarta marital de l'herència, i perquè ha incidit en la incapacitat de l'article 254 de la Compilació. Tampoc té dret a l'any de plor perquè ja viu a la llar conjugal i ha viscut, viu i segueix vivint a càrrec del patrimoni de la família X.

Cità com a fonaments de Dret l'article 7 del Codi Civil i els 19 i 254, a més dels ja citats de la Compilació i acabà demanant que en el seu dia es dictés sentència desestimant la demanda i condemnant en costes l'actora.

 

Tercer. - Rebut el judici de prova, es practicaren les proposades per les parts, presentant-se per aquesta els escrits de resum de les proves practicades les que varen ésser acordades per a decidir millor, i fetes les al·legacions que cregueren oportunes, el Jutjat va dictar l'onze de març de 1987 sentència estimant parcialment la demanda i condemnant els demandats a pagar a l'actora com a any de plor, 50.000 ptes. mensuals des del 15 de novembre de 1984 al 15 de novembre de 1985, a pagar pels demandats en proporció a allò que havien efectivament percebut del patrimoni relicte cada un d'ells, prèvia deducció de la part proporcional que pogués correspondre a l'actora i desestimant les altres peticions; i apel·lada aquesta, la Secció 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona, en dictà una altra, de data 11 de maig de 1989, estimant parcialment l'apel·lació de l'actora en confirmar la sentència de primera instància, excepte en l'any de plor, que hauran d'abonar els codemandats en la part proporcional que els correspongui en l'herència, en la quantia de 1.310.000 ptes.; i desestimant el recurs d'apel·lació dels demandats, sense condemnar en costes en cap de les instàncies.

 

Quart. - Contra aquesta Sentència, l'actora interposà recurs de cassació en temps i forma, que fou admès a tràmit i en l'escrit de formalització al·legà com a motius del recurs, a redós de l'article 1692-5 de la Llei d'Enjudiciament Civil la infracció de l'article 23-1 de la Llei d'Arrendaments Urbans, en valorar com a part del patrimoni de la, Sra. X. el dret arrendatici, concedit pel testador a la seva vídua, de la llar conjugal, ja que l'esmentat article de la Llei d'Arrendament prohibeix el contracte de cessió d'habitatge a títol onerós; a redós dels mateixos article i número de la Llei d'Enjudiciament Civil propi de Catalunya, en denegar la quarta marital pel fet d'haver prellegat l'espòs, en testament, l'usdefruit d'una finca; a redós dels mateixos article i número de la Llei d'Enjudiciament Civil la infracció de l'article 147 de la Compilació del Dret Civil propi de Catalunya en incloure la sentència d'apel·lació les pensions de viduïtat de la Seguretat Social com a computables als efectes d'excloure o reduir la quarta vidual, i per fi, a redós dels mateixos article i número de la Llei d'Enjudiciament Civil, la infracció de l'article 24 de Compilació del Dret Civil propi de Catalunya, per tal com la sentència d'apel·lació detreu de l'any de plor les quantitats rebudes per l'actora com a prelegatària de l'herència, en quantia del 45 % del seu import, i en la forma i manera com ordena el pagament pels demandats, la qual cosa vol dir una doble reducció per un únic concepte.

 

Cinquè. - Assenyalat dia per a la vista, aquesta ha tingut lloc el dia 16 de novembre d'aquest any. Essent ponent el Magistrat Eduard Bajet i Royo.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - La part recorrent fonamenta el primer motiu de cassació per la via del núm. cinquè de l'article 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per la infracció de l'article 23 de la Llei d'Arrendaments Urbans. Afirma el recorrent que un Dret d'arrendament de vivenda no és susceptible de valoració per estar legalment prohibida la seva transmissió a tercers.

Com a qüestió prèvia entenem que hem de precisar que en el testament del Sr. X2, l'arrendament de la vivenda que es veuen obligats a realitzar per mil cinc-centes pessetes mensuals (1.500 ptes.), un dels hereus a favor de la Sra. X., s'ha de configurar com un «negotium mixtum cum donatione».

Entenem també que el fet d'ordenar un contracte d'arrendament en aquest cas té importància, ja que la vídua «no es pot mantenir en l'habitatge conjugal per via de l'aplicació dels articles de la llei d'Arrendaments Urbans sobre subrogació mortis causa». El dret d'habitatge de la vídua -és el pis propietat del marit-, es limitaria tant sols a un any. De no haver existit el contracte els hereus haguessin pogut executar les seves facultats de recuperar el pis després de l'any de plor.

La part recorrent -en el seu primer motiu de cassació-, fixa la seva atenció en el fet de que l'obligat arrendament testamentari no permet a la Sra. X. -per imperatius legals- transferir la titularitat arrendatícia.

La circumstància de què el Dret d'Arrendament de vivenda no és per regla general transmissible, no substrau valor objectiu, al fet de que una renda mensual minsa i indefinida en el temps, mil cinc-centes pessetes (1.500 ptes.), en relació al valor de mercat, vint-i-vuit mil cinc-centes pessetes (28.500 ptes.) al dia de la mort del Sr. X2., sigui perfectament computable com a tangible. De manera clara, una renda mensual de mil cinc-centes pessetes (1.500 ptes.) relleva a la vídua d'una onerosa càrrega com l'hagués estat la de suportar l'abonament d'una renda mensual de vint-i-vuit mil cinc-centes pessetes (28.500 ptes.).

La limitació a la transmissió del títol d'ocupació que estableix l'article 23 de la Llei d'Arrendaments Urbans pel què a vivendes fa referència, minva si es vol, un valor superior que el títol arrendatari podria tenir, però no buida el contingut i ponderació econòmica de l'haver de la Sra. X., en l'extrem de no haver de tenir en compte a l'hora de ponderar el quantum que la sustrau o no, de la quarta vidual.

Desestimem per tant, el primer motiu de cassació.

 

Segon. - En quant al segon motiu de cassació al·legat -la infracció de l'article 149 de la Compilació- per la part recorrent, entén aquest Tribunal, que l'usdefruit llegat a la vídua és computable a efectes de qualificar i determinar la seva situació econòmica i per tant el seu dret a la quarta vidual.

Entenem, amb la doctrina, que la quarta vidual es configura com un dret successori que permet el consort sobrevivent reclamar -sempre que li faltin mitjans suficients per viure còngruament- com a màxim una quarta part de l'herència del cònjuge premort.

La doctrina ha discutit la naturalesa jurídica de la institució. Uns han sostingut el caràcter legitimari. Altres alimentici. En qualsevol cas, sempre s'ha posat de manifest la seva principal característica, l'atipicitat.

Entenem, amb un sector doctrinal predominant, que la quarta vidual té unes característiques específiques dins del dret de successions, que impedeixen situar-les dins d'una categoria jurídica més general. La quarta vidual es configura en dos drets supletoris, el Dret de les Decretals o Canònic (Decretal Si pater In Sexto 3,11, 1) i el Dret Romà (Novel.la 53, 117, i més possiblement en el text de Aut. Praeterea ad Cod 6, 18). S'ha d'entendre com una compensació legal del desequilibri produït per la situació de viduïtat, a favor del cònjuge sobrevivent. En aquest sentit, poca raó té defensar el seu caràcter legitimari, fonamentalment perquè l'exclouen per un cantó, l'exigència legal (147,1 Compilació) d'una determinada situació econòmica i per l'altre, la necessitat d'uns requisits per a conservar-los (art. 152 Compilació). La quarta vidual, entenem, no es configura com a legítima del cònjuge vidu, al contrari, és un dret establert ex lege per corregir resultats injustos que es podrien produir dins el sistema de separació de béns precisament perquè el consort no gaudeix de la condició de legitimari.

Aquesta compensació legal del desequilibri econòmic que la dissolució del matrimoni per mort d'un dels cònjuges provoca en el sobrevivent, es regula en la nostra legislació quan al sobrevivent li manquin «mitjans econòmics suficients per la seva còngrua sustentació, atès el nivell de vida que havien mantingut els consorts i el patrimoni relicte» art. 147 p. 1 Compilació del Dret Civil de Catalunya. La quarta vidual està estructurada doncs, en relació al binomi còngrua sustentació-status, patrimoni a la defunció del cònjuge. No és la quarta vidual un dret legitimari ni, fins i tot, com a tal s'ordena materialment en el nostre Dret Civil (vid. llibre segon, títol 11, cap. IV de la legítima, en canvi dins el mateix llibre i títol, cap. V De la quarta vidual). Per això la necessitat de ponderar les diferents partides que conformen l'haver del cònjuge expectant per determinar si té lloc o no a la quarta vidual. No és frau al cònjuge sobrevivent, reordenar les previsions testamentàries, sempre que el cònjuge mancat de mitjans, pugui viure de manera còngrua, en relació a la situació que tenia durant la convivència matrimonial; sinó una mesura de previsió que la llei posa en mans del consort premort, per tal d'evitar que el sobrevivent pugui reclamar la quarta vidual. Frau hagués estat detractar de la previsible massa hereditària, part del patrimoni abans de la mort.

Per tant, no hem d'estimar el segon motiu de cassació.

 

Tercer. - Assenyala la part recorrent en el motiu tercer, que els drets successoris del vidu, estan regulats en la Compilació de manera manifestament restrictiva davant altres ordenaments espanyols i de Dret comparat, i que la sentència recorreguda agreuja més si cal aquesta situació discriminatòria a l'establir no ja la quarta vidual en la insuficient quarta part de l'herència, sinó fins i tot per sota de la dita quarta part que s'estima com un màxim, infringint amb això els termes i la finalitat de l'article 147 de la Compilació de Dret Civil a Catalunya.

Respecte a la suficiència o insuficiència dels drets viduals al si del Dret Civil vigent a Catalunya, aquesta és qüestió que escapa a les facultats jurisdiccionals d'aquest Tribunal. Malgrat això no hem d'oblidar que les lleis que constitueixen la Tradició jurídica de Catalunya (Decretals i Dret Romà), recullen criteris informadors (equitat), que poden ajudar a l'hora d'aplicar el Dret propi de la nostra nacionalitat.

Assenyalats els anteriors extrems, pel que fa referència als pressupostos del Dret a la quarta vidual, cal indicar que estan perfectament predeterminats en l'ordenament civil català i, hi contribuí la Doctrina i la jurisprudència, i en especial la sentència del Tribunal de Cassació de 8 de març de 1937, de la qual fou ponent el Magistrat Ramon Mª Roca i Sastre.

Pot el consort sobrevivent reclamar la quarta vidual, quant: amb els seus propis béns units als que li puguin correspondre en l'herència del premort, no tingui mitjans econòmics suficients per la seva còngrua sustentació. La primera condició doncs, és que el consort sobrevivent no tingui cap bé per viure còngruament.

1. S'entén per cap bé, per imperatiu legal:

A. Béns propis, qualsevol que sigui la seva mena o classe donat que, no es determina la naturalesa dels béns, sigui rendes de capital o immobiliàries, pensions, assegurances, etc.

B. Béns que li puguin ésser diferits en l'herència del premort.

La segona condició és que la congruïtat amb la sustentació s'ha de ponderar a través d'uns paràmetres -nivell de vida mantingut i patrimoni relicte-.

Correspon a l'arbitri judicial la ponderació de la congruïtat del nivell de vida i del patrimoni relicte. Com assenyala la sentència esmentada anteriorment «la seva determinació ha de quedar a l'arbitri del jutge, en la qual apreciarà ... que per consegüents es tracta d'una qüestió de relativitat, però no una relativitat a base de comparar el valor econòmic del patrimoni de cada un dels cònjuges,... sinó una relativitat fundada en la comparació del to de vida que la vídua portava en vida del marit, amb relació amb el que pot sostenir en el nou estat vidual, ja que és precís no oblidar que la quarta uxòria no és un simple lucre hereditari, sinó un mitjà de subsistència vidual; de tot el qual resulta que s'ha de considerar pobra la vídua que amb el seu dol, escreix, llegats i donacions del marit i béns parafrenals, no pot subvindre còngruament».

Cal assenyalar i recordar que la falta de béns de la vídua s'haurà de computar el dia de la mort del consort desaparegut, no donant lloc a restituir als hereus els béns obtinguts de la consecució de la quarta vidual si amb posterioritat el consort sobrevivent esdevé ric per qualsevol causa.

Pot semblar o no, per via de comparació d'ordenaments com ha fet la presentació de la part recorrent, «millor o pitjor tractat el vidu o vídua catalana». En qualsevol cas la formulació legal històricament pretén respondre a un respecte a l'autonomia de la voluntat del testador, com ha assenyalat la doctrina científica amb el desig de gravar els béns hereditaris amb els mínims que sigui necessari, tot fiant el legislador que, en la successió testada sabrà el testador atendre adequadament les necessitats del consort sobrevivent».

La vídua recorrent posseeix mitjans suficients per viure de manera còngrua, atès el nivell de vida que havien mantingut els consorts, com ha quedat demostrat en el procediment, i es recull en la sentència objecte de cassació. «Les rendes computades després de la mort del Sr. X2. arriben a un milió cinc-centes seixanta mil pessetes (1. 560. 000 ptes.) anyals netes, mentre que el seu patrimoni és d'onze milions cinc-centes mil pessetes (11. 500. 000 ptes.) essent el del consort mort de cent dos milions de pessetes (102.000.000 ptes.), i els rendiments del mateix d'uns quatre milions (4.000.000 ptes.) anyals nets, dels quals una quarta part, aproximadament, se li entregava a l'actora per l'usdefruit prellegat de l'immoble del carrer F. i les participacions en els rendiments de les accions i capital dipositat».

Per tot això entenem que no procedeix estimar el tercer motiu adduït.

 

Quart. - Entén la part recorrent que l'article 147 de la Compilació no inclou de manera taxativa com a computables a efectes d'excloure o reduir la quarta vidual, les prestacions socials, i que el correspondre aquestes al dret públic i la quarta vidual al dret privat, no es pot portar a referència la primera per excloure la segona.

Fa anys es va resoldre aquesta qüestió per via doctrinal. S'assenyalava que la lògica de la institució de la quarta vidual, no permetia entendre que la vídua estava desemparada, si el seu futur quedava assegurat dins d'un règim de jubilació privada o pública. Es deia que, coherent amb l'esperit de la quarta vidual, les rendes del treball haurien d'ésser imputades quan oferissin les suficients garanties d'estabilitat: perquè es poguessin estimar com a mitjans de vida segurs i vitalicis de la vídua.

No hi ha dubte de què les pensions de jubilació es poden estimar avui com un mitjà segur i vitalici de la vídua, i en el mateix sentit que assenyalava la doctrina fa uns anys, no serveix d'excusa que les pensions de viduïtat no es contemplen de manera expressa en l'article 147 de la Compilació, perquè el que s'ha de ponderar és el quantum que permet o no la còngrua sustentació, atès el nivell de vida que havien mantingut els consorts.

Per tant, hem de desestimar el motiu quart de cassació.

 

Cinquè. - La part recorrent al·lega com a cinquè i últim motiu de recurs la infracció de l'article 24 de Compilació, per quant la sentència objecte de cassació, treu de l'import de l'any de plor, el numerari rebut per la Sra. X. com a prellegatària de l'herència.

L'article 24 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya estableix de manera clara i taxativa com a remei d'urgència una obligació que és preferent al compliment dels llegats, perquè es tracta d'una obligació que té el seu origen en la llei i que consisteix en què «Durant l'any de plor, el consort sobrevivent, si no és usufructurari universal de l'herència del prermort o si la vídua no gaudeix del benefici de tenuta, tindrà dret a habitar tot l'habitatge conjugal i a ésser alimentat a càrrec del patrimoni del premort en consonància amb la seva posició social i amb la quantia del dit patrimoni».

Com és sabut, els antecedents històrics de la figura regulada en l'article 24 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya, provinent de l'Usatge Vídua, la Constitució Hac Nostra i els capítols 4, 5 i 6 del Recognoverum Proceres de Barcelona. La doctrina, a l'hora de qualificar la figura, entén d'una manera predominant que l'ha de qualificar d'un dret d'aliments, que no d'un dret legitimari. Separant-se d'aquests criteris doctrinals, entén aquesta Sala que difícilment es pot configurar com un dret d'aliments, que té com a fonament la relació de parentiu, i cessa quant l'alimentat no li calgui per a la seva subsistència. Aquesta circumstància de la necessitat no és demanada actualment, com tampoc és demandat en l'article 24 (25), de manera que el cònjuge supervivent pot demanar any de plor sigui quin sigui el seu estat econòmic. Donat això, pensem definitivament que no es pot parlar de que es concedeixi a l'altre cònjuge aquest dret amb caràcter d'aliment, tenint en compte la seva manca de necessitat. També entenem que no cal qualificar-lo de dret legitimari, en tant quant la seva característica fonamental no és el caràcter personal. Entenem que ens trobem davant d'un dret autònom i temporal, contemplat ex lege i que s'estableix en funció del règim de separació de béns, que és el normal a Catalunya segons resulta de l'article 7 de la Compilació, i que esdevé eficaç des de la mort d'un dels cònjuges; encara que de manera semblant a la prestació compensatòria que neix de l'estat civil matrimonial, com ho demostra que l'article 24 està situat en el llibre primer, que tracta de la família, i en el títol III, que parla del règim econòmic conjugal. Cal assenyalar que aquest dret matrimonial mortis causa es pot materialitzar i concretar «amb un crèdit i ser satisfet en diners o mitjançant l'adjudicació dels béns concrets per acord dels propis interessats».

Per a fixar la quantia de l'any de plor, s'haurà d'estar, com ha assenyalat la doctrina, a la qualitat i quantitat dels aliments. La qualitat la determinarà la posició social del consort mort, i la quantitat el patrimoni del mateix.

Tenint en compte el que s'ha assenyalat, la vídua recorrent Sra. X., té dret a habitar tot l'habitatge conjugal i a ésser alimentada sense més limitació que totes les rendes del patrimoni del premort, per tant, no se li pot retreure les quantitats que rebia com a llegatària de l'herència. Fonamentalment, perquè com s'ha dit, l'any de plor és un dret matrimonial, autònom, que permet fruir dins de l'any de plor de totes les rendes del premort a la vídua, que en aquest cas era d'uns tres-centes cinquanta mil pessetes (350.000 ptes.) segons s'assenyala en la pròpia sentència recorreguda. Si la vídua tenia dret a rebre (350.000 ptes.) i tant sols n'adquirí noranta mil pessetes (90.000 ptes.), la resta serien dues-centes seixanta mil pessetes (260.000 ptes.). La Sala, havent estat sol·licitat tant sols en el petitum dues-centes mil pessetes (200.000 ptes.), no pot ampliar el mateix per raons de congruència.

Aquesta Sala entén que procedeix estimar el recurs de cassació pel què aquest motiu fa referència, i que la vídua X. haurà de rebre per compte de l'herència, sense que se li pugui treure cap quantitat, el muntant de dos milions quatre-centes mil pessetes (2.400.000 ptes.) que haurà d'ésser abonada pels demandants segons les seves respectives participacions en l'herència, i en cap cas la vídua, recorrent.

 

Sisè. - De conformitat amb el 1715 p. 4 de la Llei d'Enjudiciament Civil, cada part deurà satisfer les costes causades en la seva instància.

Per tant, en nom del Rei, i per l'autoritat que ens ha estat conferida:

 

DECIDIM:

Que hem d'acceptar i acceptem, en part, el Recurs de Cassació interposat per X., contra la sentència dictada per la secció Onze de l'Audiència Provincial de Barcelona, el dia onze de maig de mil nou-cents vuitanta-nou, amb la corresponent cassació i anul·lació parcial de la Sentència, i amb conseqüència:

Primer. - Hem de declarar i declarem el Dret de X. a rebre a comte de l'herència, la quantitat de dos milions quatre-centes mil pessetes (2.400.000 ptes.) sense que procedeixi retreure cap quantitat, i serà abonada pels demandats en proporció a la seva participació total a l'herència, i en cap cas quantitat alguna a la vídua.

Segon. - Que tenim que desestimar i desestimem recurs en totes les altres pretensions sense condemnar a costes pel què a la instància fa referència. Acordem en quant a les costes del recurs de cassació, que cada part pagui les seves. En el seu moment, es comunicarà aquesta resolució nostra a la referida audiència, tornant a la mateixa les actuacions que en el seu dia ens va fer arribar.

Essent aquesta la nostra sentència, la pronunciem, manem i firmen.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda