Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 4 de desembre de 1989, núm. 1/1989 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Excm. Sr. President: D. José A. Somalo Giménez.
Il·lms Srs. Magistrats: D. Luis Mª Díaz
Valcárcel, D. Jesús Corbal Fernández, D. Lluís Puig i Ferriol, D. Eduard Bajet i Rojo.
A la ciutat de Barcelona a quatre de desembre de
mil nou-cents vuitanta-nou.
VIST per la Sala Civil del D. Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya integrada pels Magistrats del marge, el recurs de cassació contra
la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11 de l'Audiència Provincial
de Barcelona, l'onze de maig de 1989, com a conseqüència d'actuacions de judici
declaratiu de menor quantia, seguits davant el Jutjat de Primera Instància número tres
d'aquesta ciutat per a Sra. X, major d'edat, vídua, sense
professió especial i veïna de la present, contra els Srs. Y1, Y2 i Y3, majors d'edat, casats els dos primers i vídua l'última, del comerç el
primer i sense professió especial les dues últimes, tots ells veïns de Barcelona; ha
estat interposat el recurs de cassació per la Sra. X,
representada per la Procuradora Sra. Amalia Jara i Peñaranda, i defensada per
l'Advocat
Sr. Manuel Serra i Domínguez, havent comparegut els Srs. Y1, Y2 i Y3 representants pel Procurador Sr. Narcís Ranera i Cahis, i defensats per l'Advocat
Sr. Josep J. Pintó i Ruiz.
ANTECEDENTS DE FETS
Primer. - Amb escrit de data
dotze de novembre de mil nou-cents vuitanta-cinc, la Procuradora Sra. Amalia Jara i
Peñaranda, en nom i en representació de la Sra. X, va formular
demanda de judici de menor quantia, en reclamació de la quarta marital i de l'any de plor
que li corresponien en l'herència del seu difunt marit Sr. X2.,
exposant substancialment com a fets els següents: que la X
-llavors soltera i de 45 anys- contragué matrimoni amb el Sr. X2.
-llavors vidu, de 61 anys i amb tres fills del seu primer matrimoni: Y1, Y2 i
Y3 - el 18 de febrer de 1958, mentre vivia dels modestos ingressos d'una botiga de
confeccions que portava personalment. El Sr. X2. morí el 15 de novembre
de 1984, havent atorgat testament el 27 d'octubre de 1972 en què designava hereus per
quartes parts indivises la seva vídua i els seus fills Y1, Y2 i Y3, si bé
de fet ja havia repartit l'herència mitjançant prellegats a la seva esposa i fills, amb
notòries diferències entre ells. Aquestes desigualtats són evidents efectuant una
distribució i valoració dels béns relictes, de la qual resulta que el prellegat de la
Sra. X té un valor d'un milió de pessetes, mentre que el d'Y1 el té de
cinquanta milions, el de Y2 el té de quaranta-vuit milions i el de
Y3 el té de quaranta-set milions, quedant com a resta de l'herència 7.737.947 ptes.
La Sra. X, atès el valor total de l'herència de 153.738.647 ptes., tenia
dret a la quantitat de 38.443.662 ptes. en concepte de quarta marital, i per això, el
valor del seu prellegat i de la quarta part de la resta de l'herència -en total 2.934.417
ptes.- no cobreix de cap de les maneres l'esmentada quarta marital. Els ingressos anuals
del Sr. X2., atesa la seva declaració de renda, eren de 3.075.327 ptes. a
les que cal afegir les deduccions fixes, com la d'amortització de béns immobles i de les
rendes dels dipòsits bancaris i de valors, amb un total de 4.193.595 ptes. Les converses
amistoses amb els demandats i els seus advocats, han estat infructuoses, obligant al
plet.
La Sra. X.
és de condició humil i
no té altres ingressos que un lloguer de 11.000 ptes. mensuals per una botiga de la seva
propietat, d'un valor cadastral de 856.016 ptes., la pensió de viduïtat del seu marit,
d'unes 20.000 ptes. mensuals i les rendes per l'usdefruit de la casa del carrer F. que difícilment supera les 40.000 ptes. mensuals; en conjunt, unes 71.000 ptes.
cada mes, que amb prou feines són suficients per el seu manteniment; al·legà com a
fonaments de dret els articles 147 i
25 de la Compilació del Dret Civil propi de
Catalunya i les Sentències del Tribunal Suprem de 8 de març de 1927, 6 de juliol de
1940, 7 de juliol de 1955 i 21 de Juny de 1958 i la de l'Audiència Territorial de
Barcelona de 22 de maig de 1981; acabà demanant que previs els tràmits es dictés
sentència declarant el dret de la Sra. X a rebre la quarta marital de
l'herència del seu marit Sr. X2., condemnant els demandats a formar un
lot integrat per la quarta part dels béns immobles de l'herència, prèvia deducció del
valor del dret d'usdefruit de l'actora i del valor del local de la seva propietat situat al
carrer B. d'aquesta ciutat, i de no formar l'esmentat lot en el termini que es
concedeixi, fer-ho judicialment; condemnant així mateix als demandats a atorgar
escriptura en què es cedeixi a l'actora la propietat dels béns integrats en l'esmentat
lot, si en el termini que es concedeixi no fan ús de l'opció de pagar el seu import en
el valor equivalent de dits béns en el moment d'efectuar el pagament, condemnant
igualment els demandants a pagar, en proporció als fruits percebuts respectivament en
l'herència del Sr. X2., i prèvia deducció de la part proporcional
dels percebuts per l'actora, la quantitat de dos milions quatre-centes mil pessetes en
concepte d'aliments deguts per «l'any de plor» del 15 de novembre de 1984 al 15 de
novembre de 1985; condemnant igualment els demandats a pagar a l'actora la quarta part
dels fruits dels béns immobles de l'herència des del 15 de novembre de 1985 fins
a l'efectiu lliurament de la quarta marital; i finalment, condemnant en costes els
demandats.
Segon. - Citats a termini
els demandats, varen oposar-se a la demanda, exposant els fets següents:
l'actora, ja amb
anterioritat al seu casament i gràcies a la generositat del causant, no era
«pauper» o «inops», i la seva relació amb la família X, iniciada com a
minyona, li va
permetre de relacionar-se amb el Sr. X2., fent amb tant d'excés bon ús
de la confiança en ella dipositada que fou necessari posar fi a la relació de serveis
domèstics, mentre que l'esposa del Sr. X2 emmalaltia i moria
posteriorment. Les
segones núpcies no afectarien, segons promesa de la Sra. X, la relació del pare amb
els fills. L'actora, abans del seu matrimoni, tot i ésser una serventa, adquirí en
lloguer una botiga de lleteria al carrer B. amb totes les despeses que
comportava, amb l'ajuda del Sr. X2. que, més tard, la hi compraria,
escripturant-la a
nom d'ella. Després del matrimoni, l'actora rebé joies en valor d'uns vuit
milions de pessetes, abrics de pell per valor d'uns quatre milions de
pessetes i un terreny a Pontons (Barcelona) Urbanització «La Ponderosa». I
després del matrimoni, el llegat d'usdefruit de la finca del carrer F. l'ocupació a títol
d'arrendatària per 1.500 ptes. al mes de la llar conjugal i tots els seus mobles i
atuells a la data de la mort del testador Sr. X2., i també com diner efectiu en
comptes d'estalvi. Però no en té prou i vol més adquisicions de béns de la família
O.. El patrimoni actual de la Sra. X. consisteix en l'esmentada
lleteria, joies
per valor de 18.000.000 ptes. i abrics de pell per 4.000.000 ptes., el terreny de
Pontons,
els béns heretats del causant, és a dir, l'usdefruit vitalici de la finca del c/
F., el dret d'ocupació de la llarg conjugal per 1.500 ptes. de lloguer
mensual, la part proporcional, com a cohereva dels saldos bancaris del Sr.
X2., la part
proporcional, amb igual caràcter, de les seves accions i títols valors, el parament de
casa -tant sols d'argent, uns deu milions- i els mobles, i la pensió de
viduïtat, tot junt, amb un rendiment molt superior a 190.000 ptes.
mensuals, i fins a 200.000 ptes. Les
joies de la Sra. X., foren llegades en testament pel Sr. X2. als seus fills a parts
iguals i en negar l'actora tenir-les, comet un acte d'ocultació de béns de
l'herència,
amb les conseqüències de l'article 254 de la Compilació Catalana. A
més, la Sra. X. ha fet seu dolosament l'import dels comptes bancaris. La voluntat del testador fou
que la seva vídua pogués viure amb tot allò que li havia donat en vida, i que els
altres béns fossin repartits entre els seus fills. L'actora no té dret a la quarta
marital en tenir béns -propis i rebuts del causant- que sobrepassen la quarta marital de
l'herència, i perquè ha incidit en la incapacitat de l'article 254 de la
Compilació.
Tampoc té dret a l'any de plor perquè ja viu a la llar conjugal i ha
viscut, viu i
segueix vivint a càrrec del patrimoni de la família X.
Cità com a fonaments de Dret l'article 7 del
Codi Civil i els 19 i 254, a més dels ja citats de la Compilació i acabà demanant que en el
seu dia es dictés sentència desestimant la demanda i condemnant en costes
l'actora.
Tercer. - Rebut el judici de prova,
es practicaren les proposades per les parts, presentant-se per aquesta els escrits
de resum de les proves practicades les que varen ésser acordades per a decidir millor, i
fetes les al·legacions que cregueren oportunes, el Jutjat va dictar l'onze de març de
1987 sentència estimant parcialment la demanda i condemnant els demandats a pagar a
l'actora com a any de plor, 50.000 ptes. mensuals des del 15 de novembre de 1984 al 15 de
novembre de 1985, a pagar pels demandats en proporció a allò que havien efectivament
percebut del patrimoni relicte cada un d'ells, prèvia deducció de la part proporcional
que pogués correspondre a l'actora i desestimant les altres peticions; i
apel·lada aquesta, la Secció 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona, en dictà una altra, de
data 11 de maig de 1989, estimant parcialment l'apel·lació de l'actora en confirmar la
sentència de primera instància, excepte en l'any de plor, que hauran d'abonar els
codemandats en la part proporcional que els correspongui en l'herència, en la quantia de
1.310.000 ptes.; i desestimant el recurs d'apel·lació dels demandats, sense condemnar en
costes en cap de les instàncies.
Quart. - Contra aquesta
Sentència, l'actora interposà recurs de cassació en temps i forma, que fou admès a
tràmit i en l'escrit de formalització al·legà com a motius del recurs, a redós de
l'article 1692-5 de la Llei d'Enjudiciament Civil la infracció de l'article 23-1 de la
Llei d'Arrendaments Urbans, en valorar com a part del patrimoni de la, Sra.
X. el dret arrendatici, concedit pel testador a la seva vídua, de la llar conjugal,
ja que l'esmentat article de la Llei d'Arrendament prohibeix el contracte de cessió
d'habitatge a títol onerós; a redós dels mateixos article i número de la Llei
d'Enjudiciament Civil propi de Catalunya, en denegar la quarta marital pel fet d'haver
prellegat l'espòs, en testament, l'usdefruit d'una finca; a redós dels mateixos article
i número de la Llei d'Enjudiciament Civil la infracció de l'article 147 de la
Compilació del Dret Civil propi de Catalunya en incloure la sentència
d'apel·lació les
pensions de viduïtat de la Seguretat Social com a computables als efectes d'excloure o
reduir la quarta vidual, i per fi, a redós dels mateixos article i número de la Llei
d'Enjudiciament Civil, la infracció de l'article 24 de Compilació del Dret Civil propi
de Catalunya, per tal com la sentència d'apel·lació detreu de l'any de plor les
quantitats rebudes per l'actora com a prelegatària de l'herència, en quantia del 45 %
del seu import, i en la forma i manera com ordena el pagament pels demandats, la qual cosa
vol dir una doble reducció per un únic concepte.
Cinquè. - Assenyalat dia per
a la vista, aquesta ha tingut lloc el dia 16 de novembre d'aquest any. Essent ponent el
Magistrat Eduard Bajet i Royo.
FONAMENTS DE DRET
Primer. - La part recorrent
fonamenta el primer motiu de cassació per la via del núm. cinquè de l'article 1692 de
la Llei d'Enjudiciament Civil, per la infracció de l'article 23 de la Llei d'Arrendaments
Urbans. Afirma el recorrent que un Dret d'arrendament de vivenda no és susceptible de
valoració per estar legalment prohibida la seva transmissió a tercers.
Com a qüestió prèvia entenem que hem de
precisar que en el testament del Sr. X2, l'arrendament de la vivenda que
es veuen obligats a realitzar per mil cinc-centes pessetes mensuals (1.500 ptes.), un dels
hereus a favor de la Sra. X., s'ha de configurar com un «negotium
mixtum cum donatione».
Entenem també que el fet d'ordenar un contracte
d'arrendament en aquest cas té importància, ja que la vídua «no es pot mantenir en
l'habitatge conjugal per via de l'aplicació dels articles de la llei d'Arrendaments Urbans
sobre subrogació mortis causa». El dret d'habitatge de la vídua -és el pis
propietat del marit-, es limitaria tant sols a un any. De no haver existit el contracte
els hereus haguessin pogut executar les seves facultats de recuperar el pis després de
l'any de plor.
La part recorrent -en el seu primer motiu de
cassació-, fixa la seva atenció en el fet de que l'obligat arrendament testamentari no
permet a la Sra. X. -per imperatius legals- transferir la titularitat
arrendatícia.
La circumstància de què el Dret d'Arrendament de
vivenda no és per regla general transmissible, no substrau valor objectiu, al fet de que
una renda mensual minsa i indefinida en el temps, mil cinc-centes pessetes (1.500 ptes.),
en relació al valor de mercat, vint-i-vuit mil cinc-centes pessetes (28.500 ptes.) al dia
de la mort del Sr. X2., sigui perfectament computable com a tangible. De manera clara,
una renda mensual de mil cinc-centes pessetes (1.500 ptes.) relleva a la vídua d'una
onerosa càrrega com l'hagués estat la de suportar l'abonament d'una renda mensual de
vint-i-vuit mil cinc-centes pessetes (28.500 ptes.).
La limitació a la transmissió del títol
d'ocupació que estableix l'article 23 de la Llei d'Arrendaments Urbans
pel què a
vivendes fa referència, minva si es vol, un valor superior que el títol arrendatari
podria tenir, però no buida el contingut i ponderació econòmica de l'haver de la Sra.
X., en l'extrem de no haver de tenir en compte a l'hora de ponderar el quantum
que
la sustrau o no, de la quarta vidual.
Desestimem per tant, el primer motiu de cassació.
Segon. - En quant al segon
motiu de cassació al·legat -la infracció de l'article 149 de la
Compilació- per la part
recorrent, entén aquest Tribunal, que l'usdefruit llegat a la vídua és computable a
efectes de qualificar i determinar la seva situació econòmica i per tant el seu dret a la
quarta vidual.
Entenem, amb la doctrina, que la quarta vidual es
configura com un dret successori que permet el consort sobrevivent reclamar -sempre que li
faltin mitjans suficients per viure còngruament- com a màxim una quarta part de l'herència
del cònjuge premort.
La doctrina ha discutit la naturalesa jurídica de
la institució. Uns han sostingut el caràcter legitimari. Altres alimentici. En qualsevol
cas, sempre s'ha posat de manifest la seva principal característica, l'atipicitat.
Entenem, amb un sector doctrinal predominant, que
la quarta vidual té unes característiques específiques dins del dret de successions,
que impedeixen situar-les dins d'una categoria jurídica més general. La quarta vidual es
configura en dos drets supletoris, el Dret de les Decretals o Canònic (Decretal Si pater
In Sexto 3,11, 1) i el Dret Romà (Novel.la 53, 117, i més possiblement en el text de
Aut. Praeterea ad Cod 6, 18). S'ha d'entendre com una compensació legal del desequilibri
produït per la situació de viduïtat, a favor del cònjuge sobrevivent. En aquest sentit,
poca raó té defensar el seu caràcter legitimari, fonamentalment perquè l'exclouen per
un cantó, l'exigència legal (147,1
Compilació) d'una determinada situació econòmica i
per l'altre, la necessitat d'uns requisits per a conservar-los (art. 152
Compilació). La
quarta vidual, entenem, no es configura com a legítima del cònjuge vidu, al contrari,
és un dret establert ex lege per corregir resultats injustos que es podrien produir dins
el sistema de separació de béns precisament perquè el consort no gaudeix de la
condició de legitimari.
Aquesta compensació legal del desequilibri
econòmic que la dissolució del matrimoni per mort d'un dels cònjuges provoca en el
sobrevivent, es regula en la nostra legislació quan al sobrevivent li manquin
«mitjans
econòmics suficients per la seva còngrua sustentació, atès el nivell de vida que
havien mantingut els consorts i el patrimoni relicte» art. 147 p. 1 Compilació del
Dret Civil de Catalunya. La quarta vidual està estructurada doncs, en relació al binomi
còngrua sustentació-status, patrimoni a la defunció del cònjuge. No és la quarta
vidual un dret legitimari ni, fins i tot, com a tal s'ordena materialment en el nostre
Dret Civil (vid. llibre segon, títol 11, cap. IV de la legítima, en canvi dins el mateix
llibre i títol, cap. V De la quarta vidual). Per això la necessitat de ponderar les
diferents partides que conformen l'haver del cònjuge expectant per determinar si té lloc
o no a la quarta vidual. No és frau al cònjuge sobrevivent, reordenar les previsions
testamentàries, sempre que el cònjuge mancat de mitjans, pugui viure de manera còngrua,
en relació a la situació que tenia durant la convivència matrimonial; sinó una mesura
de previsió que la llei posa en mans del consort premort, per tal d'evitar que el
sobrevivent pugui reclamar la quarta vidual. Frau hagués estat detractar de la previsible
massa hereditària, part del patrimoni abans de la mort.
Per tant, no hem d'estimar el segon motiu
de cassació.
Tercer. - Assenyala la part
recorrent en el motiu tercer, que els drets successoris del vidu, estan regulats en la
Compilació de manera manifestament restrictiva davant altres ordenaments espanyols i de
Dret comparat, i que la sentència recorreguda agreuja més si cal aquesta situació
discriminatòria a l'establir no ja la quarta vidual en la insuficient quarta part de
l'herència, sinó fins i tot per sota de la dita quarta part que s'estima com un màxim,
infringint amb això els termes i la finalitat de
l'article 147 de la Compilació de Dret
Civil a Catalunya.
Respecte a la suficiència o insuficiència dels
drets viduals al si del Dret Civil vigent a Catalunya, aquesta és qüestió que escapa a
les facultats jurisdiccionals d'aquest Tribunal. Malgrat això no hem d'oblidar que les
lleis que constitueixen la Tradició jurídica de Catalunya (Decretals i Dret Romà),
recullen criteris informadors (equitat), que poden ajudar a l'hora d'aplicar el Dret propi
de la nostra nacionalitat.
Assenyalats els anteriors extrems, pel que fa
referència als pressupostos del Dret a la quarta vidual, cal indicar que estan
perfectament predeterminats en l'ordenament civil català i, hi contribuí la Doctrina i
la jurisprudència, i en especial la sentència del Tribunal de Cassació de 8 de març de
1937, de la qual fou ponent el Magistrat Ramon Mª Roca i Sastre.
Pot el consort sobrevivent reclamar la quarta
vidual, quant: amb els seus propis béns units als que li puguin correspondre en
l'herència del premort, no tingui mitjans econòmics suficients per la seva còngrua
sustentació. La primera condició doncs, és que el consort sobrevivent no tingui
cap bé per viure còngruament.
1. S'entén per cap bé, per imperatiu legal:
A. Béns propis, qualsevol que sigui la seva mena
o classe donat que, no es determina la naturalesa dels béns, sigui rendes de capital o
immobiliàries, pensions, assegurances, etc.
B. Béns que li puguin ésser diferits en
l'herència del premort.
La segona condició és que la congruïtat
amb la sustentació s'ha de ponderar a través d'uns paràmetres -nivell de vida mantingut
i patrimoni relicte-.
Correspon a l'arbitri judicial la ponderació de
la congruïtat del nivell de vida i del patrimoni relicte. Com assenyala la sentència
esmentada anteriorment «la seva determinació ha de quedar a l'arbitri del jutge, en
la qual apreciarà ... que per consegüents es tracta d'una qüestió de relativitat,
però no una relativitat a base de comparar el valor econòmic del patrimoni de cada un
dels cònjuges,... sinó una relativitat fundada en la comparació del to de vida que la
vídua portava en vida del marit, amb relació amb el que pot sostenir en el nou estat
vidual, ja que és precís no oblidar que la quarta uxòria no és un simple lucre
hereditari, sinó un mitjà de subsistència vidual; de tot el qual resulta que s'ha de
considerar pobra la vídua que amb el seu dol, escreix, llegats i donacions del marit i
béns parafrenals, no pot subvindre còngruament».
Cal assenyalar i recordar que la falta de béns de
la vídua s'haurà de computar el dia de la mort del consort desaparegut, no donant lloc a
restituir als hereus els béns obtinguts de la consecució de la quarta vidual si amb
posterioritat el consort sobrevivent esdevé ric per qualsevol causa.
Pot semblar o no, per via de comparació
d'ordenaments com ha fet la presentació de la part recorrent, «millor o pitjor tractat
el vidu o vídua catalana». En qualsevol cas la formulació legal històricament pretén
respondre a un respecte a l'autonomia de la voluntat del testador, com ha assenyalat la
doctrina científica amb el desig de gravar els béns hereditaris amb els mínims que
sigui necessari, tot fiant el legislador que, en la successió testada sabrà el testador
atendre adequadament les necessitats del consort sobrevivent».
La vídua recorrent posseeix mitjans suficients
per viure de manera còngrua, atès el nivell de vida que havien mantingut els consorts,
com ha quedat demostrat en el procediment, i es recull en la sentència objecte de
cassació. «Les rendes computades després de la mort del Sr. X2. arriben a un
milió cinc-centes seixanta mil pessetes (1. 560. 000 ptes.) anyals netes, mentre que el
seu patrimoni és d'onze milions cinc-centes mil pessetes (11. 500. 000 ptes.) essent el
del consort mort de cent dos milions de pessetes (102.000.000 ptes.), i els
rendiments del mateix d'uns quatre milions
(4.000.000 ptes.) anyals nets, dels quals una quarta part, aproximadament, se li entregava
a l'actora per l'usdefruit prellegat de l'immoble del carrer F. i les
participacions en els rendiments de les accions i capital dipositat».
Per tot això entenem que no procedeix estimar el
tercer motiu adduït.
Quart. - Entén la part
recorrent que l'article 147 de la Compilació no inclou de manera taxativa com a
computables a efectes d'excloure o reduir la quarta vidual, les prestacions socials, i que
el correspondre aquestes al dret públic i la quarta vidual al dret privat, no es pot
portar a referència la primera per excloure la segona.
Fa anys es va resoldre aquesta qüestió per via
doctrinal. S'assenyalava que la lògica de la institució de la quarta vidual, no permetia
entendre que la vídua estava desemparada, si el seu futur quedava assegurat dins d'un
règim de jubilació privada o pública. Es deia que, coherent amb l'esperit de la quarta
vidual, les rendes del treball haurien d'ésser imputades quan oferissin les suficients
garanties d'estabilitat: perquè es poguessin estimar com a mitjans de vida segurs i
vitalicis de la vídua.
No hi ha dubte de què les pensions de jubilació
es poden estimar avui com un mitjà segur i vitalici de la vídua, i en el mateix sentit
que assenyalava la doctrina fa uns anys, no serveix d'excusa que les pensions de viduïtat
no es contemplen de manera expressa en l'article 147 de la
Compilació, perquè el que s'ha
de ponderar és el quantum que permet o no la còngrua sustentació, atès el nivell de
vida que havien mantingut els consorts.
Per tant, hem de desestimar el motiu quart de
cassació.
Cinquè. - La part
recorrent al·lega com a cinquè i últim motiu de recurs la infracció de
l'article 24 de
Compilació, per quant la sentència objecte de cassació, treu de l'import de
l'any de plor, el numerari rebut per la Sra. X. com a prellegatària de
l'herència.
L'article 24 de la Compilació de Dret Civil de
Catalunya estableix de manera clara i taxativa com a remei d'urgència una obligació que
és preferent al compliment dels llegats, perquè es tracta d'una obligació que té el
seu origen en la llei i que consisteix en què «Durant l'any de plor, el consort
sobrevivent, si no és usufructurari universal de l'herència del prermort o si la vídua
no gaudeix del benefici de tenuta, tindrà dret a habitar tot l'habitatge conjugal i a
ésser alimentat a càrrec del patrimoni del premort en consonància amb la seva posició
social i amb la quantia del dit patrimoni».
Com és sabut, els antecedents històrics de la
figura regulada en l'article 24 de la Compilació de Dret Civil de
Catalunya, provinent de
l'Usatge Vídua, la Constitució Hac Nostra i els capítols 4, 5 i 6 del Recognoverum
Proceres de Barcelona. La doctrina, a l'hora de qualificar la figura, entén d'una manera
predominant que l'ha de qualificar d'un dret d'aliments, que no d'un dret legitimari.
Separant-se d'aquests criteris doctrinals, entén aquesta Sala que difícilment es pot
configurar com un dret d'aliments, que té com a fonament la relació de parentiu,
i cessa quant l'alimentat no li calgui per a la seva subsistència. Aquesta circumstància
de la necessitat no és demanada actualment, com tampoc és demandat en l'article 24
(25),
de manera que el cònjuge supervivent pot demanar any de plor sigui quin sigui el seu
estat econòmic. Donat això, pensem definitivament que no es pot parlar de que es
concedeixi a l'altre cònjuge aquest dret amb caràcter d'aliment, tenint en compte la
seva manca de necessitat. També entenem que no cal qualificar-lo de dret legitimari, en
tant quant la seva característica fonamental no és el caràcter personal. Entenem que
ens trobem davant d'un dret autònom i temporal, contemplat ex lege i que s'estableix en
funció del règim de separació de béns, que és el normal a Catalunya segons resulta
de l'article 7 de la Compilació, i que esdevé eficaç des de la mort d'un dels
cònjuges; encara que de manera semblant a la prestació compensatòria que neix de
l'estat civil matrimonial, com ho demostra que l'article 24 està situat en el llibre
primer, que tracta de la família, i en el títol III, que parla del règim
econòmic conjugal. Cal assenyalar que aquest dret matrimonial mortis causa es pot
materialitzar i concretar «amb un crèdit i ser satisfet en diners o mitjançant
l'adjudicació dels béns concrets per acord dels propis interessats».
Per a fixar la quantia de l'any de plor, s'haurà
d'estar, com ha assenyalat la doctrina, a la qualitat i quantitat dels aliments. La
qualitat la determinarà la posició social del consort mort, i la quantitat el patrimoni
del mateix.
Tenint en compte el que s'ha assenyalat, la vídua
recorrent Sra. X., té dret a habitar tot l'habitatge conjugal i a ésser alimentada
sense més limitació que totes les rendes del patrimoni del premort, per tant, no se li
pot retreure les quantitats que rebia com a llegatària de l'herència. Fonamentalment,
perquè com s'ha dit, l'any de plor és un dret matrimonial, autònom, que permet fruir
dins de l'any de plor de totes les rendes del premort a la vídua, que en aquest cas era
d'uns tres-centes cinquanta mil pessetes (350.000 ptes.) segons s'assenyala en la pròpia
sentència recorreguda. Si la vídua tenia dret a rebre (350.000 ptes.) i tant sols
n'adquirí noranta mil pessetes (90.000 ptes.), la resta serien dues-centes seixanta mil
pessetes (260.000 ptes.). La Sala, havent estat sol·licitat tant sols en el petitum
dues-centes mil pessetes (200.000 ptes.), no pot ampliar el mateix per raons de
congruència.
Aquesta Sala entén que procedeix
estimar el recurs de cassació pel què aquest motiu fa referència, i que la
vídua X. haurà de rebre per compte de l'herència, sense que se li pugui treure
cap quantitat, el muntant de dos milions quatre-centes mil pessetes (2.400.000 ptes.) que
haurà d'ésser abonada pels demandants segons les seves respectives participacions en
l'herència, i en cap cas la vídua, recorrent.
Sisè. - De conformitat amb el
1715 p. 4 de la Llei d'Enjudiciament Civil, cada part deurà satisfer les costes causades
en la seva instància.
Per tant, en nom del Rei, i per l'autoritat que
ens ha estat conferida:
DECIDIM:
Que hem d'acceptar i acceptem,
en part, el Recurs de Cassació interposat per X., contra la sentència
dictada per la secció Onze de l'Audiència Provincial de Barcelona, el dia onze de maig
de mil nou-cents vuitanta-nou, amb la corresponent cassació i anul·lació parcial de la
Sentència, i amb conseqüència:
Primer. - Hem de declarar i
declarem el Dret de X. a rebre a comte de l'herència, la
quantitat de dos milions quatre-centes mil pessetes (2.400.000 ptes.) sense que procedeixi
retreure cap quantitat, i serà abonada pels demandats en proporció a la seva
participació total a l'herència, i en cap cas quantitat alguna a la vídua.
Segon. - Que tenim que
desestimar i desestimem recurs en totes les altres pretensions sense condemnar a costes
pel què a la instància fa referència. Acordem en quant a les costes del recurs de
cassació, que cada part pagui les seves. En el seu moment, es comunicarà aquesta
resolució nostra a la referida audiència, tornant a la mateixa les actuacions que en el
seu dia ens va fer arribar.
Essent aquesta la nostra sentència, la
pronunciem, manem i firmen. |
