Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 22-11-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 22 de novembre de 2004, núm. 35/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Excma. Sra. M. Eugènia Alegret Burgués

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per l’entitat X1, SA, representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Testor Ibars i dirigida per l’advocat Sr. Francisco Pla Navarro, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el 24 de desembre de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols el 30 de juny de 2003, en el procediment de judici de menor quantia núm. 236/96, instat contra el Sr. Y1 Aquest darrer, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigit per l’advocat Sr. Carlos Ferrer Puig.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Miquel Jornet i Bes, en representació de l’entitat X1, SA, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 236/96 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 30 de juny de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que desestimando la demanda de juicio declarativo de menor cuantía seguida por el procurador Don Miguel Jornet Bes, en nombre y representación de X1, SA, contra Don Y1, debo absolver y absuelvo a la demandada de las peticiones de la demandante, quien deberá hacer frente a las costas causadas”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 24 de desembre de 2003, amb la següent part dispositiva:

“1. Desestimem el recurs d’apel·lació interposat per la representació de X1, SA. 2. Confirmem la part dispositiva de la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 Sant Feliu de Guíxols en les actuacions de judici de menor quantia núm. 136/1996, de les quals dimana aquest rotlle. Imposem el pagament a la part apel·lant de les costes causades en aquesta alçada”.

Tercer. Contra la sentència anterior, l’entitat X1, SA, va interpolar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 14 de juny de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició.

Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 11 de novembre de 2004, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. L’actora, X1, SA, formula aquest recurs de cassació contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Girona que, en resoldre el recurs d’apel·lació que havia interposat contra la del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols, va confirmar aquesta última, la qual havia rebutjat la demanda de judici de menor quantia instada per aquella societat contra el Sr. Y1, en exercici d’acció de rescissió ultra dimidium o engany a mitges de la compravenda de l’heretat anomenada M.B., situada al terme de XXXXX de L., i una altra acció, aquesta reivindicatòria, sobre uns béns mobles. La desestimació d’aquesta acció darrera no s’ha fet objecte d’aquest recurs de cassació.

Segon. El Y1, part contra la qual es recorre, amb la invocació errònia del paràgraf segon de l’art. 474 de la Llei d’enjudiciament civil —hem de considerar que vol dir l’art. 485 de la mateixa Llei— s’oposa a l’admissibilitat d’aquest recurs pels diversos motius que tot seguit analitzem.

Tercer. Addueix en primer terme que el recurs no havia d’haver estat admès per la via de l’art. 477.2.2n de la Llei processal, perquè la quantia del judici s’havia assenyalat com a indeterminada.

És cert que l’altressí primer de la demanda deia “que a efectos de cuantía, señala esta parte la de indeterminada”; però no és menys cert que l’objecte de la demanda, a part de la reivindicació d’uns béns mobles, era —ja ho hem dit— l’acció rescissòria de l’art. 323 de la Compilació del dret civil de Catalunya respecte de la compravenda de l’heretat M.B., de L, que la mateixa demanda manifestava que havia estat venuda per 42.000.000 de pessetes i reconeixia que el seu valor real era de 291.950.000 pessetes, segons l’informe pericial que adjuntava; cosa que evidenciava que la designació de la quantia com a indeterminada era una simple formalitat clarament allunyada de la realitat que la mateixa demanda presentava.

La jurisprudència d’aquesta Sala, i la del Tribunal Suprem, són coincidents a assenyalar la inadmissibilitat del recurs de cassació per la via del núm. 2n de l’art. 477.2 de la Llei d’enjudiciament civil respecte als judicis la quantia dels quals sigui indeterminada; però cal que la indeterminació de la quantia sigui real, no merament formal, de manera que quan resulti palès que la quantia ultrapassa els 150.000 euros (25.000.000 de les antigues pessetes) la cassació serà admissible (per totes, la Sentència d’aquesta Sala de 5 d’abril de 2004, i les interlocutòries del Tribunal Suprem de 31 de juliol de 2001, 23 d’abril de 2002, etc.).

En aquest cas és clar que la quantia del que aquí es tracta, pel que fa només a l’immoble del M.B., constituït per les quatre finques que enumeren l’escriptura de venda i el dictamen pericial, era, segons aquest darrer, de 291.950.000 de pessetes; això fa evidentment admissible aquest recurs per la via de l’art. 477.2.2n de la Llei de procediment civil i, consegüentment, escau rebutjar la primera causa d’oposició a la seva admissió adduïda per la part contra la qual es recorre.

Quart. La segona causa d’oposició a l’admissió al·lega incompliment dels requisits processals tant en l’escrit de preparació del recurs, com en el de la seva interposició.

Pel que fa al de preparació s’addueix que en el seu cos “consta que se plantea al amparo del art. 477.2.2 de la LEC”, mentre que en la pètita es diu “recurso de casación por infracción de normas procesales”.

En l’escrit de preparació, en efecte, la part actora manifestava la seva intenció d’interposar recurs de cassació a l’empara de l’art. 477.2.2 de la Llei d’enjudiciament civil; afemia que el volia basar com a motiu únic en el fet que la sentència de l’Audiència vulnerava “les normes aplicables per a resoldre les qüestions objecte del procés, per inaplicació dels articles 321, 322, 323 i concordants de la Compilació del dret civil de Catalunya”, i sol·licitava en el “Demano” que la Sala li tingués per preparat recurs de cassació “per infracció de normes processals”.

És obvi que aquesta última manifestació del “Demano” de l’escrit de preparació no és sinó un mer error allunyat de la voluntat exposada clarament en el cos del mateix escrit, on s’indicaven els preceptes substantius la inaplicació dels quals s’adduïa que havia de fonamentar el recurs; i és per tant també evident que, malgrat les exigències formals del recurs de cassació, cal fugir de rigorismes enervants contraris a la voluntat del legislador i al sentit del recurs i de la justícia, els quals no permeten impedir l’accés al recurs per raó d’un simple error material intranscendent. I per tal com el recurrent ha complert en aquell escrit de preparació el requisit del núm. 3 de l’art. 479 en indicar la infracció legal que considerava que l’Audiència havia comès, s’havia de tenir per preparat el recurs de l’art. 477.2.2n, tal com es va fer, i cal rebutjar també aquest motiu d’oposició a l’admissió per suposats defectes —inexistents— de l’escrit de preparació.

I pel que fa al d’interposició, s’al·lega que els seus dos motius s’emparen en “el art. 477.2.3º (es decir ‘interés casacional’); no habiéndose dado cumplimiento [...] en el escrito de preparación [...] a lo que dispone el art. 479.4 de la repetida Ley de enjuiciamiento civil”.

Per respondre a aquesta objecció cal dir allò que ja hem vist: l’escrit de preparació anunciava el recurs de l’art. 477.2.2n i va complir el requisit del núm. 3 de l’art. 479 en indicar la infracció legal que considerava comesa; no preparava la cassació de l’art. 477.2.3r, i per tant aquell escrit no havia de complir les exigències del núm. 4 de l’art. 479. I el fet que en la interposició s’al·legués l’interès cassacional del núm. 3r del 477.2 i s’invoqués aquest precepte, és irrellevant, ja que l’únic que caldrà veure en jutjar els motius de cassació és si s’havien d’aplicar els preceptes substantius que l’escrit de preparació deia que s’havien d’haver aplicat, amb independència de si el cas té o no té l’interès cassacional que al·lega l’escrit d’interposició; raó per la qual caldrà també desestimar aquesta causa d’oposició a l’admissió del recurs.

Cinquè. Seguidament la part que s’oposa a l’admissió articula dos altres motius que, diu, “guardan relación con el contenido de fondo de dicho recurso”. Al·lega primer que la interpretació dels contractes realitzada en la instància s’ha de respectar en cassació, perquè la via cassacional no permet una revisió de la prova com en el recurs d’apel·lació; addueix que el que la recurrent pretén fer aquí es substituir pel seu criteri propi “dos extremos de hecho que la Sala a quo ha considerado acreditados”, com diu que són “de una parte, el carácter mercantil de la operación, y de otra parte, el hecho incuestionable que mi representado pagó un complemento de precio que hacía inviable la acción ejercitada en la demanda”. Conclou que aquest recurs hauria d’haver estat declarat inadmissible, i per recolzar la seva conclusió fa citació de nombroses sentències del Tribunal Suprem que apliquen l’art. 1710.1.3r de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 en la redacció que li havia donat la Llei 10/1992, de 30 d’abril, en què es va consagrar com a causa d’inadmissió la manca manifesta de fonament del recurs.

Amb la invocació precedent, l’opositor oblida que aquest recurs no es regeix per la Llei de 1881, sinó per la 1/2000, de 7 de gener, i que en els recursos de cassació actuals de l’art. 477.2.2n (els que es tramiten per raó de la quantia, com aquest) l’art. 483.2 de la llei nova no autoritza a declarar la inadmissió per falta manifesta de fonament del recurs, com ho permetia la llei de 1881; aquesta manca de fonament serà, si de cas, una causa de desestimació que s’ha d’apreciar a la sentència, però no una causa per a la inadmissió. Abanda que la qualificació de la naturalesa d’un contracte de compravenda no és una simple qüestió de fet inaccessible a la cassació, com pretén la part que fa oposició a l’admissió, sinó que és una clara qüestió de dret, una quaestio iuris, perfectament revisable en aquest estadi processal, tal com precisament aquí escaurà fer en examinar el fons dels motius del recurs interposat.

I, finalment, la part contra la qual es recorre al·lega que el recurs s’hauria d’haver declarat inadmissible perquè no compleix els requisits dels recursos de cassació per interès cassacional; al·legació tampoc acceptable perquè, com ja hem vist anteriorment, aquest recurs no ha vingut per la via de l’interès cassacional, sinó per la de la quantia litigiosa, i per tant no havia de reunir els requisits del primer.

Queden així sense suport eficient els motius d’inadmissió adduïts en primer lloc per la part opositora, i cal entrar en l’anàlisi dels motius de cassació.

Sisè. El recurs que ens ocupa formula dos motius de cassació, els quals, però, es poden reconduir a un de sol. Addueixen que hi va haver dos contractes independents: un, el de l’escriptura pública de compravenda d’1 de desembre de 1992, que és un contracte civil, i l’altre, autònom de l’anterior, atorgat el dia següent per les mateixes parts, que és mercantil; i que en haver entès l’Audiència que es tractava d’un únic contracte, i aquest, mercantil, i excloure’l per aquesta raó de l’acció rescissòria dels art. 321 i següents de la Compilació del dret civil de Catalunya, la recurrent entén que l’Audiència ha vulnerat tant la regla d’interpretació contractual de l’art. 1.281 del Codi civil (motiu 2n del recurs) com els articles de la Compilació esmentats, els quals són aplicables a les compravendes civils d’immobles, i aquí no han estat aplicats (motiu 1r).

Cal examinar aquestes al·legacions que configuren els motius de cassació.

Setè. La interpretació dels contractes és funció privativa dels tribunals d’instància i la interpretació que ells hagin efectuat únicament podrà ser corregida en cassació quan hagi estat absurda, il·lògica o irracional.

La interpretació que ha realitzat l’Audiència que l’escriptura pública i el document privat constitueixen un sol contracte de compravenda i no són dos contractes autònoms i independents, no sols no és absurda, il·lògica o irracional, sinó que és l’única possible en examinar el document privat on es diu: “que con fecha de ayer y ante el notario [...] se ha formalizado la compraventa de X1, SA, a favor de Don Y1, por precio de 42.000.000 de pesetas [...] de las siguientes fincas [...]” (expositiu II); “que con posterioridad al otorgamiento de la venta han surgido discrepancias entre ambas partes respecto al justo precio de la venta, habiendo decidido complementar el mismo en la suma de 108.000.000 pesetas” (expositiu IV); “que asimismo y con posterioridad al otorgamiento a la venta y como consecuencia de las disensiones surgidas respecto al justo precio de la misma y complemento abonado por el Y1 [...]” (expositiu V); i que “Don Y1 entrega en este acto a Don X2, que lo recibe para su representada X1, SA, la cantidad de 1.335.477 francos suizos (equivalentes al contravalor de 108.000.000 pesetas) representada mediante cheque y para su aplicación en la forma prevista en este documento” (atorgament primer).

A la vista d’aquests pactes tan clars, no pot la recurrent argüir seriosament que el contracte privat és autònom i independent de l’escriptura pública de compravenda. De manera notòria n’és el complement, com ha estimat encertadament i lògica l’Audiència, la qual, fent aquesta interpretació, no solament no ha vulnerat la regla hermenèutica de l’art. 1281 del Codi civil, sinó que li ha donat una aplicació i un compliment cabal, i per consegüent, el motiu de cassació que al·lega que l’Audiència ha conculcat aquell precepte ha de ser rebutjat.

Sense que desvirtuï aquesta conclusió de la unicitat del contracte (integrat per l’escriptura pública de venda i el seu document complementari), ans al contrari, la reafirma i recolza, el fet que en els pactes següents del mateix document privat els seus atorgants convinguessin que farien les gestions que consideressin necessàries a fi de negociar amb un tercer la venda per un preu superior en 100.000.000 de pessetes als 150.000.000 que havia pagat el comprador Y1 per les finques que havien estat objecte de l’escriptura pública, i que si en el termini d’un any des de la data del contracte privat no s’hagués aconseguit la seva venda a un comprador tercer en aquelles condicions, el Y1 podria optar o per prorrogar un, dos o tres anys el termini inicial per trobar el tercer comprador, o bé per retornar la finca a la venedora al mateix preu en què l’havia comprat, o bé per mantenir definitivament el seu domini pel preu que havia pagat de 150.000.000 de pessetes (42.000.000 amb l’escriptura pública i 108.000.000 amb el document privat); i va ser aquesta última la decisió que el Y1 va prendre així que va vèncer el termini de l’any inicial sense que s’hagués trobat el tercer comprador.

Aquests tractes, concertats en el document privat complementari de l’escriptura pública, també palesen la unicitat del contracte de compravenda subjecta a aquestes estipulacions, cosa que descarta l’argumentació de la recurrent que el document privat era un contracte autònom i independent de l’escriptura de compravenda.

Caldrà, per tant, desestimar el recurs, per tal com pretén que el document privat reflectéis un contracte diferent al de compravenda (un contracte de préstec, segons la recurrent), i s’haurà de confirmar la interpretació correcta de l’Audiència que els dos documents demostren l’existència d’un contracte de compravenda sotmès a les estipulacions que s’hi van convenir.

Vuitè. Arribats en aquest punt de concloure amb l’Audiència que estem davant d’un sol i únic contracte de compravenda (rebutjant la tesi contrària de la recurrent), caldrà determinar- ne la naturalesa jurídica: si es tracta d’un contracte de compravenda civil o d’una compraventa mercantil. La recurrent, escindint, com hem vist, la unicitat del contracte, defensa que l’escriptura pública reflecteix una compravenda civil, i que el document privat reflectéis un contracte autònom diferent, de naturalesa mercantil.

Contràriament, l’Audiència ha conclòs —ja ho hem repetit— que es tracta d’un únic contracte de compravenda que ha qualificat de contracte de compravenda mercantil; i és aquesta qualificació atribuïda per l’Audiència a aquest contracte el que com a quaestio juris escaurà revisar per donar una resposta completa i congruent als motius de cassació.

Novè. Per determinar la naturalesa civil o mercantil d’un contracte de compravenda i, per tant, per a fer-ne la qualificació, cal atenir-se fonamentalment al contingut dels seus pactes o estipulacions, i si d’aquests en resulten elements qualificables uns de caràcter civil i altres d’índole mercantil, caldrà veure quins són els prevalents per tal de qualificar la compraventa global com a civil o com a mercantil.

Examinada l’escriptura pública de compravenda que ha originat aquestes actuacions i el document privat que la complementa, aquesta Sala entén que els elements essencials d’aquesta compravenda són de naturalesa civil, i que els de caràcter mercantil no són cabdals ni decisius sinó que tenen un caràcter merament accessori. En efecte, la revenda no era la finalitat essencial del contracte sinó que n’era una contingència, una possibilitat que es podia produir o no (i de fet no es va produir); aquesta contingència no determinant ni essencial, no pot determinar la qualificació del contracte global com una compravenda mercantil.

La compravenda és civil perquè, no produïda aquella contingència circumstancial, el definitiu és que el comprador Y1 es quedava i es va quedar la finca que havia comprat pels 150.000.000 de pessetes que n’havia pagat com a preu, o deixava sense efecte el contracte com podia fer; estipulacions, aquestes, definitives i essencials del contracte, les quals són de naturalesa civil i han de determinar que aquesta compravenda convinguda entre dues persones que no apareix que es dediquessin al negoci immobiliari, s’hagi de qualificar com una compravenda civil; encara més si es constata pels actes posteriors del comprador Y1 que destina la finca a l’esplai en els períodes vacacionals (foli 99 de les actuacions de 1a instància).

I tot sense considerar encara la vis atractiva que en principi exerciria la qualificació de civil sobre la mercantil, que esvairia qualsevol dubte en ser la contractació i la compraventa civil la font i l’arrel de les altres.

Desè. Contràriament a la nostra conclusió anterior, l’Audiència va prendre allò contingent i accessori del contracte com si en fos el nucli principal, i per aquesta raó va qualificar erròniament la compravenda com a mercantil i li va atribuir la conseqüència de negar-li l’acció rescissòria dels articles 321 i següents de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Atès, però, que aquesta compravenda no s’ha de qualificar de mercantil sinó de civil (com hem vist), aquells preceptes de la Compilació catalana li són òbviament aplicables, cosa que exclou que aquest Tribunal pugui intervenir ara aquí en la discussió doctrinal permanent de si les compravendes mercantils d’immobles tenen o no l’acció rescissòria per lesió que estableixen aquells preceptes, ja que un obiter actual de la Sala sobre aquesta quesito seria intranscendent jurisprudencialment.

Onzè. El que ara escau veure i dilucidar és si en la compravenda civil de què es tracta es donen els requisits per a poder declarar-ne la rescissió a l’empara d’aquells preceptes, i, en particular, si el preu de 150.000.000 de pessetes que el comprador Y1 va pagar per aquelles finques és inferior a la meitat del preu just, com assenyala l’art. 321 de la Compilació esmentada, per tal que pogués tenir èxit l’acció de rescissió.

La resposta a aquesta pregunta la dóna amb encert el sisè fonament de la sentència de l’Audiència; la part demandant sosté que el preu just de les finques que van ser objecte del contracte de venda era de 291.950.000 pessetes. El preu pagat van ser 150.000.000 de pessetes.

Només cal fer una senzilla operació aritmètica per comprovar que el preu pagat de 150.000.000 de pessetes és superior a la meitat del preu just que al·lega la mateixa demandant.

Per consegüent, escau desestimar l’acció rescissòria i el recurs, amb imposició de costes a la recurrent segons allò que disposa l’article 298.1 en relació amb el 394.1 de la Llei processal civil.

Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la decisió de la Sentència de l’Audiència i imposar a la recurrent les costes d’aquest recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt.