|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 22 de novembre de 2004, núm. 35/2004 (Sala Civil i Penal)
Presidenta:
Excma. Sra. M. Eugènia Alegret Burgués
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt,
ha vist el recurs de cassació interposat per l’entitat X1, SA, representada davant aquest Tribunal pel procurador
Sr. Carlos Testor Ibars i dirigida per l’advocat Sr. Francisco Pla
Navarro, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Girona el 24 de desembre de 2003, en entendre
del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel
Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols el 30 de
juny de 2003, en el procediment de judici de menor quantia núm. 236/96,
instat contra el Sr. Y1 Aquest darrer, aquí part recorreguda, ha
estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís
i dirigit per l’advocat Sr. Carlos Ferrer Puig.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Miquel Jornet i Bes,
en representació de l’entitat X1, SA, va formular
demanda de judici de menor quantia núm. 236/96 davant el Jutjat de 1a
Instància núm. 1 de Sant Feliu de Guíxols. Seguida la tramitació legal,
el Jutjat va dictar Sentència amb data 30 de juny de 2003, la part
dispositiva de la qual diu el següent: “Que desestimando la demanda de
juicio declarativo de menor cuantía seguida por el procurador Don Miguel
Jornet Bes, en nombre y representación de X1, SA,
contra Don Y1, debo absolver y absuelvo a la demandada de las
peticiones de la demandante, quien deberá hacer frente a las costas
causadas”.
Segon.
Contra aquesta sentència, la part
demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va
substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, la
qual va dictar Sentència amb data 24 de desembre de 2003, amb la següent
part dispositiva:
“1. Desestimem el recurs d’apel·lació
interposat per la representació de X1, SA. 2. Confirmem la part dispositiva de la Sentència dictada pel Jutjat de
Primera Instància i Instrucció núm. 1 Sant Feliu de Guíxols en les
actuacions de judici de menor quantia núm. 136/1996, de les quals dimana
aquest rotlle. Imposem el pagament a la part apel·lant de les costes
causades en aquesta alçada”.
Tercer.
Contra la sentència anterior, l’entitat
X1, SA, va interpolar aquest recurs de cassació.
Per interlocutòria de 14 de juny de 2004, aquest Tribunal es va declarar
competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de
la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint
dies formalitzés l’escrit d’oposició.
Un cop dut a terme, es va assenyalar
per a la votació i decisió el dia 11 de novembre de 2004, en què es va
celebrar.
Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni
Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
L’actora, X1,
SA, formula aquest recurs de cassació contra la Sentència de l’Audiència
Provincial de Girona que, en resoldre el recurs d’apel·lació que havia
interposat contra la del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Sant Feliu de
Guíxols, va confirmar aquesta última, la qual havia rebutjat la demanda
de judici de menor quantia instada per aquella societat contra el Sr.
Y1, en exercici d’acció de rescissió ultra dimidium o
engany a mitges de la compravenda de l’heretat anomenada M.B.,
situada al terme de XXXXX de L., i una altra acció,
aquesta reivindicatòria, sobre uns béns mobles. La desestimació
d’aquesta acció darrera no s’ha fet objecte d’aquest recurs de cassació.
Segon.
El Y1, part contra la qual es
recorre, amb la invocació errònia del paràgraf segon de l’art. 474 de la
Llei d’enjudiciament civil —hem de considerar que vol dir l’art. 485 de
la mateixa Llei— s’oposa a l’admissibilitat d’aquest recurs pels
diversos motius que tot seguit analitzem.
Tercer.
Addueix en primer terme que el recurs
no havia d’haver estat admès per la via de l’art. 477.2.2n de la Llei
processal, perquè la quantia del judici s’havia assenyalat com a
indeterminada.
És cert que l’altressí primer de la
demanda deia “que a efectos de cuantía, señala esta parte la de
indeterminada”; però no és menys cert que l’objecte de la demanda, a
part de la reivindicació d’uns béns mobles, era —ja ho hem dit— l’acció
rescissòria de l’art. 323 de la Compilació del dret civil de Catalunya
respecte de la compravenda de l’heretat M.B., de L, que la mateixa demanda manifestava que havia estat venuda per
42.000.000 de pessetes i reconeixia que el seu valor real era de
291.950.000 pessetes, segons l’informe pericial que adjuntava; cosa que
evidenciava que la designació de la quantia com a indeterminada era una
simple formalitat clarament allunyada de la realitat que la mateixa
demanda presentava.
La jurisprudència d’aquesta Sala, i la
del Tribunal Suprem, són coincidents a assenyalar la inadmissibilitat
del recurs de cassació per la via del núm. 2n de l’art. 477.2 de la Llei
d’enjudiciament civil respecte als judicis la quantia dels quals sigui
indeterminada; però cal que la indeterminació de la quantia sigui real,
no merament formal, de manera que quan resulti palès que la quantia
ultrapassa els 150.000 euros (25.000.000 de les antigues pessetes) la
cassació serà admissible (per totes, la Sentència d’aquesta Sala de 5
d’abril de 2004, i les interlocutòries del Tribunal Suprem de 31 de
juliol de 2001, 23 d’abril de 2002, etc.).
En aquest cas és clar que la quantia
del que aquí es tracta, pel que fa només a l’immoble del M.B., constituït per les quatre finques que enumeren l’escriptura de venda i
el dictamen pericial, era, segons aquest darrer, de 291.950.000 de
pessetes; això fa evidentment admissible aquest recurs per la via de
l’art. 477.2.2n de la Llei de procediment civil i, consegüentment, escau
rebutjar la primera causa d’oposició a la seva admissió adduïda per la
part contra la qual es recorre.
Quart.
La segona causa d’oposició a l’admissió
al·lega incompliment dels requisits processals tant en l’escrit de
preparació del recurs, com en el de la seva interposició.
Pel que fa al de preparació s’addueix
que en el seu cos “consta que se plantea al amparo del art. 477.2.2 de
la LEC”, mentre que en la pètita es diu “recurso de casación por
infracción de normas procesales”.
En l’escrit de preparació, en efecte,
la part actora manifestava la seva intenció d’interposar recurs de
cassació a l’empara de l’art. 477.2.2 de la Llei d’enjudiciament civil;
afemia que el volia basar com a motiu únic en el fet que la sentència de
l’Audiència vulnerava “les normes aplicables per a resoldre les
qüestions objecte del procés, per inaplicació dels articles 321, 322,
323 i concordants de la Compilació del dret civil de Catalunya”, i
sol·licitava en el “Demano” que la Sala li tingués per preparat recurs
de cassació “per infracció de normes processals”.
És obvi que aquesta última manifestació
del “Demano” de l’escrit de preparació no és sinó un mer error allunyat
de la voluntat exposada clarament en el cos del mateix escrit, on
s’indicaven els preceptes substantius la inaplicació dels quals s’adduïa
que havia de fonamentar el recurs; i és per tant també evident que,
malgrat les exigències formals del recurs de cassació, cal fugir de
rigorismes enervants contraris a la voluntat del legislador i al sentit
del recurs i de la justícia, els quals no permeten impedir l’accés al
recurs per raó d’un simple error material intranscendent. I per tal com
el recurrent ha complert en aquell escrit de preparació el requisit del
núm. 3 de l’art. 479 en indicar la infracció legal que considerava que
l’Audiència havia comès, s’havia de tenir per preparat el recurs de
l’art. 477.2.2n, tal com es va fer, i cal rebutjar també aquest motiu
d’oposició a l’admissió per suposats defectes —inexistents— de l’escrit
de preparació.
I pel que fa al d’interposició,
s’al·lega que els seus dos motius s’emparen en “el art. 477.2.3º (es
decir ‘interés casacional’); no habiéndose dado cumplimiento [...] en el
escrito de preparación [...] a lo que dispone el art. 479.4 de la
repetida Ley de enjuiciamiento civil”.
Per respondre a aquesta objecció cal
dir allò que ja hem vist: l’escrit de preparació anunciava el recurs de
l’art. 477.2.2n i va complir el requisit del núm. 3 de l’art. 479 en
indicar la infracció legal que considerava comesa; no preparava la
cassació de l’art. 477.2.3r, i per tant aquell escrit no havia de
complir les exigències del núm. 4 de l’art. 479. I el fet que en la
interposició s’al·legués l’interès cassacional del núm. 3r del 477.2 i
s’invoqués aquest precepte, és irrellevant, ja que l’únic que caldrà
veure en jutjar els motius de cassació és si s’havien d’aplicar els
preceptes substantius que l’escrit de preparació deia que s’havien
d’haver aplicat, amb independència de si el cas té o no té l’interès
cassacional que al·lega l’escrit d’interposició; raó per la qual caldrà
també desestimar aquesta causa d’oposició a l’admissió del recurs.
Cinquè.
Seguidament la part que s’oposa a
l’admissió articula dos altres motius que, diu, “guardan relación con el
contenido de fondo de dicho recurso”. Al·lega primer que la
interpretació dels contractes realitzada en la instància s’ha de
respectar en cassació, perquè la via cassacional no permet una revisió
de la prova com en el recurs d’apel·lació; addueix que el que la
recurrent pretén fer aquí es substituir pel seu criteri propi “dos
extremos de hecho que la Sala a quo ha considerado acreditados”,
com diu que són “de una parte, el carácter mercantil de la operación, y
de otra parte, el hecho incuestionable que mi representado pagó un
complemento de precio que hacía inviable la acción ejercitada en la
demanda”. Conclou que aquest recurs hauria d’haver estat declarat
inadmissible, i per recolzar la seva conclusió fa citació de nombroses
sentències del Tribunal Suprem que apliquen l’art. 1710.1.3r de la Llei
d’enjudiciament civil de 1881 en la redacció que li havia donat la Llei
10/1992, de 30 d’abril, en què es va consagrar com a causa d’inadmissió
la manca manifesta de fonament del recurs.
Amb la invocació precedent, l’opositor
oblida que aquest recurs no es regeix per la Llei de 1881, sinó per la
1/2000, de 7 de gener, i que en els recursos de cassació actuals de
l’art. 477.2.2n (els que es tramiten per raó de la quantia, com aquest)
l’art. 483.2 de la llei nova no autoritza a declarar la inadmissió per
falta manifesta de fonament del recurs, com ho permetia la llei de 1881;
aquesta manca de fonament serà, si de cas, una causa de desestimació que
s’ha d’apreciar a la sentència, però no una causa per a la inadmissió.
Abanda que la qualificació de la naturalesa d’un contracte de
compravenda no és una simple qüestió de fet inaccessible a la cassació,
com pretén la part que fa oposició a l’admissió, sinó que és una clara
qüestió de dret, una quaestio iuris, perfectament revisable en
aquest estadi processal, tal com precisament aquí escaurà fer en
examinar el fons dels motius del recurs interposat.
I, finalment, la part contra la qual es
recorre al·lega que el recurs s’hauria d’haver declarat inadmissible
perquè no compleix els requisits dels recursos de cassació per interès
cassacional; al·legació tampoc acceptable perquè, com ja hem vist
anteriorment, aquest recurs no ha vingut per la via de l’interès
cassacional, sinó per la de la quantia litigiosa, i per tant no havia de
reunir els requisits del primer.
Queden així sense suport eficient els
motius d’inadmissió adduïts en primer lloc per la part opositora, i cal
entrar en l’anàlisi dels motius de cassació.
Sisè.
El recurs que ens ocupa formula dos
motius de cassació, els quals, però, es poden reconduir a un de sol.
Addueixen que hi va haver dos contractes independents: un, el de
l’escriptura pública de compravenda d’1 de desembre de 1992, que és un
contracte civil, i l’altre, autònom de l’anterior, atorgat el dia
següent per les mateixes parts, que és mercantil; i que en haver entès
l’Audiència que es tractava d’un únic contracte, i aquest, mercantil, i
excloure’l per aquesta raó de l’acció rescissòria dels art. 321 i
següents de la Compilació del dret civil de Catalunya, la recurrent
entén que l’Audiència ha vulnerat tant la regla d’interpretació
contractual de l’art. 1.281 del Codi civil (motiu 2n del recurs) com els
articles de la Compilació esmentats, els quals són aplicables a les
compravendes civils d’immobles, i aquí no han estat aplicats (motiu 1r).
Cal examinar aquestes al·legacions que
configuren els motius de cassació.
Setè.
La interpretació dels contractes és
funció privativa dels tribunals d’instància i la interpretació que ells
hagin efectuat únicament podrà ser corregida en cassació quan hagi estat
absurda, il·lògica o irracional.
La interpretació que ha realitzat
l’Audiència que l’escriptura pública i el document privat constitueixen
un sol contracte de compravenda i no són dos contractes autònoms i
independents, no sols no és absurda, il·lògica o irracional, sinó que és
l’única possible en examinar el document privat on es diu: “que con
fecha de ayer y ante el notario [...] se ha formalizado la compraventa
de X1, SA, a favor de Don Y1, por precio de
42.000.000 de pesetas [...] de las siguientes fincas [...]” (expositiu
II); “que con posterioridad al otorgamiento de la venta han surgido
discrepancias entre ambas partes respecto al justo precio de la venta,
habiendo decidido complementar el mismo en la suma de 108.000.000
pesetas” (expositiu IV); “que asimismo y con posterioridad al
otorgamiento a la venta y como consecuencia de las disensiones surgidas
respecto al justo precio de la misma y complemento abonado por el Y1 [...]” (expositiu V); i que “Don
Y1 entrega en este acto a
Don X2, que lo recibe para su representada X1, SA, la cantidad de 1.335.477 francos suizos
(equivalentes al contravalor de 108.000.000 pesetas) representada
mediante cheque y para su aplicación en la forma prevista en este
documento” (atorgament primer).
A la vista d’aquests pactes tan clars,
no pot la recurrent argüir seriosament que el contracte privat és
autònom i independent de l’escriptura pública de compravenda. De manera
notòria n’és el complement, com ha estimat encertadament i lògica
l’Audiència, la qual, fent aquesta interpretació, no solament no ha
vulnerat la regla hermenèutica de l’art. 1281 del Codi civil, sinó que
li ha donat una aplicació i un compliment cabal, i per consegüent, el
motiu de cassació que al·lega que l’Audiència ha conculcat aquell
precepte ha de ser rebutjat.
Sense que desvirtuï aquesta conclusió
de la unicitat del contracte (integrat per l’escriptura pública de venda
i el seu document complementari), ans al contrari, la reafirma i
recolza, el fet que en els pactes següents del mateix document privat
els seus atorgants convinguessin que farien les gestions que
consideressin necessàries a fi de negociar amb un tercer la venda per un
preu superior en 100.000.000 de pessetes als 150.000.000 que havia pagat
el comprador Y1 per les finques que havien estat objecte de
l’escriptura pública, i que si en el termini d’un any des de la data del
contracte privat no s’hagués aconseguit la seva venda a un comprador
tercer en aquelles condicions, el Y1 podria optar o per prorrogar
un, dos o tres anys el termini inicial per trobar el tercer comprador, o
bé per retornar la finca a la venedora al mateix preu en què l’havia
comprat, o bé per mantenir definitivament el seu domini pel preu que
havia pagat de 150.000.000 de pessetes (42.000.000 amb l’escriptura
pública i 108.000.000 amb el document privat); i va ser aquesta última
la decisió que el Y1 va prendre així que va vèncer el termini de
l’any inicial sense que s’hagués trobat el tercer comprador.
Aquests tractes, concertats en el
document privat complementari de l’escriptura pública, també palesen la
unicitat del contracte de compravenda subjecta a aquestes estipulacions,
cosa que descarta l’argumentació de la recurrent que el document privat
era un contracte autònom i independent de l’escriptura de compravenda.
Caldrà, per tant, desestimar el recurs,
per tal com pretén que el document privat reflectéis un contracte
diferent al de compravenda (un contracte de préstec, segons la
recurrent), i s’haurà de confirmar la interpretació correcta de
l’Audiència que els dos documents demostren l’existència d’un contracte
de compravenda sotmès a les estipulacions que s’hi van convenir.
Vuitè.
Arribats en aquest punt de concloure
amb l’Audiència que estem davant d’un sol i únic contracte de
compravenda (rebutjant la tesi contrària de la recurrent), caldrà
determinar- ne la naturalesa jurídica: si es tracta d’un contracte de
compravenda civil o d’una compraventa mercantil. La recurrent,
escindint, com hem vist, la unicitat del contracte, defensa que
l’escriptura pública reflecteix una compravenda civil, i que el document
privat reflectéis un contracte autònom diferent, de naturalesa
mercantil.
Contràriament, l’Audiència ha conclòs
—ja ho hem repetit— que es tracta d’un únic contracte de compravenda que
ha qualificat de contracte de compravenda mercantil; i és aquesta
qualificació atribuïda per l’Audiència a aquest contracte el que com a
quaestio juris escaurà revisar per donar una resposta completa i
congruent als motius de cassació.
Novè.
Per determinar la naturalesa civil o
mercantil d’un contracte de compravenda i, per tant, per a fer-ne la
qualificació, cal atenir-se fonamentalment al contingut dels seus pactes
o estipulacions, i si d’aquests en resulten elements qualificables uns
de caràcter civil i altres d’índole mercantil, caldrà veure quins són
els prevalents per tal de qualificar la compraventa global com a civil o
com a mercantil.
Examinada l’escriptura pública de
compravenda que ha originat aquestes actuacions i el document privat que
la complementa, aquesta Sala entén que els elements essencials d’aquesta
compravenda són de naturalesa civil, i que els de caràcter mercantil no
són cabdals ni decisius sinó que tenen un caràcter merament accessori.
En efecte, la revenda no era la finalitat essencial del contracte sinó
que n’era una contingència, una possibilitat que es podia produir o no
(i de fet no es va produir); aquesta contingència no determinant ni
essencial, no pot determinar la qualificació del contracte global com
una compravenda mercantil.
La compravenda és civil perquè, no
produïda aquella contingència circumstancial, el definitiu és que el
comprador Y1 es quedava i es va quedar la finca que havia comprat
pels 150.000.000 de pessetes que n’havia pagat com a preu, o deixava
sense efecte el contracte com podia fer; estipulacions, aquestes,
definitives i essencials del contracte, les quals són de naturalesa
civil i han de determinar que aquesta compravenda convinguda entre dues
persones que no apareix que es dediquessin al negoci immobiliari, s’hagi
de qualificar com una compravenda civil; encara més si es constata pels
actes posteriors del comprador Y1 que destina la finca a l’esplai en els períodes vacacionals (foli 99 de les actuacions de 1a instància).
I tot sense considerar encara la vis
atractiva que en principi exerciria la qualificació de civil sobre
la mercantil, que esvairia qualsevol dubte en ser la contractació i la
compraventa civil la font i l’arrel de les altres.
Desè.
Contràriament a la nostra conclusió
anterior, l’Audiència va prendre allò contingent i accessori del
contracte com si en fos el nucli principal, i per aquesta raó va
qualificar erròniament la compravenda com a mercantil i li va atribuir
la conseqüència de negar-li l’acció rescissòria dels articles 321 i
següents de la Compilació del dret civil de Catalunya.
Atès, però, que aquesta compravenda no
s’ha de qualificar de mercantil sinó de civil (com hem vist), aquells
preceptes de la Compilació catalana li són òbviament aplicables, cosa
que exclou que aquest Tribunal pugui intervenir ara aquí en la discussió
doctrinal permanent de si les compravendes mercantils d’immobles tenen o
no l’acció rescissòria per lesió que estableixen aquells preceptes, ja
que un obiter actual de la Sala sobre aquesta quesito seria
intranscendent jurisprudencialment.
Onzè.
El que ara escau veure i dilucidar és
si en la compravenda civil de què es tracta es donen els requisits per a
poder declarar-ne la rescissió a l’empara d’aquells preceptes, i, en
particular, si el preu de 150.000.000 de pessetes que el comprador Y1 va pagar per aquelles finques és inferior a la meitat del preu just,
com assenyala l’art. 321 de la Compilació esmentada, per tal que pogués
tenir èxit l’acció de rescissió.
La resposta a aquesta pregunta la dóna
amb encert el sisè fonament de la sentència de l’Audiència; la part
demandant sosté que el preu just de les finques que van ser objecte del
contracte de venda era de 291.950.000 pessetes. El preu pagat van ser
150.000.000 de pessetes.
Només cal fer una senzilla operació
aritmètica per comprovar que el preu pagat de 150.000.000 de pessetes és
superior a la meitat del preu just que al·lega la mateixa demandant.
Per consegüent, escau desestimar
l’acció rescissòria i el recurs, amb imposició de costes a la recurrent
segons allò que disposa l’article 298.1 en relació amb el 394.1 de la
Llei processal civil.
Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de cassació,
confirmar la decisió de la Sentència de l’Audiència i imposar a la
recurrent les costes d’aquest recurs.
Així ho acorda la
Sala i ho signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt. |
|
