Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 18-11-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 de novembre de 2004, núm. 34/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Excma. Sra. M. Eugènia Alegret Burgués

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Jordi Enric Ribas Ferré i dirigit per l’advocat Sr. Tomás Acosta Lorenzo, contra la Sentència dictada per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 15 de setembre de 2000, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Sant Boi de Llobregat el 26 de febrer de 1999, en el procediment de judici de menor quantia núm. 101/98.

El Sr. Y1 i la Sra. Y2, aquí part recorreguda, han estat representats en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana Mª Feixas Mir i dirigits per l’advocada Sra. M. Carmen Argiles Bertran. La Sra. Y3 no s’ha personat davant aquest Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Ramon Feixo Bergada, en representació del Sr. X1, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 101/98 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Sant Boi de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 26 de febrer de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO: Que debo desestimar y desestimo la demanda instada por D. X1 y, en consecuencia, debo declarar y declaro la validez de la compraventa celebrada entre Dña. Y3 del Y3, y los codemandados D. Y1 y Dña. Y2, declarando a estos últimos titulares legítimos de la vivienda sita en C. XXXXX, nº XX, X, de esta población, imponiendo al actor las costas del juicio”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 15 de setembre de 2000, amb la següent part dispositiva: “FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por D. X1, contra la Sentencia dictada en fecha veintiséis de febrero de mil novecientos noventa y nueve por el Juzgado de Primera Instancia nº 2 de S. Boi de Ll., en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, con imposición de las costas de la alzada a la apelante”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar recurs de cassació, que es va substanciar inicialment davant la Sala Civil del Tribunal Suprem, la qual va dictar interlocutòria en data 9 de març de 2004 on declarava la competència d’aquesta Sala Civil per a conèixer del recurs de cassació interposat. Per provisió de 21 de juny de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 1709 de la LEC de 1881 van passar les actuacions al ministeri fiscal, el qual va emetre el seu corresponent informe, que va considerar “procedent l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat [...]”. Posteriorment es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’impugnació. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 28 de setembre de 2004, a les 10.30 hores del matí. Per provisió de data 27 de setembre de 2004 es va suspendre l’assenyalament efectuat. Per provisió de 21 d’octubre passat es va assenyalar novament per a la celebració de vista el dia 8 de novembre de 2004, a les 11.30 hores, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Al recurs de cassació interposat pel Sr. X1 contra la Sentència de 15 de setembre de 2000 dictada per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en resoldre el recurs d’apel·lació formulat pel mateix Sr. X1 contra la Sentència de 26 de febrer de 1999 del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Sant Boi de Llobregat, en el judici de menor quantia núm. 101/98, instat pel Sr. X1 contra els esposos Srs. Y1 i Y2 i contra la Sra. Y3, els cònjuges esmentats hi oposen de manera preliminar la inadmissibilitat del recurs “por concurrencia del presupuesto contemplado en el artículo 483.2.3, es decir, por no existir interés casacional, inexistencia de oposición a la doctrina jurisprudencial y además por existir doctrina jurisprudencial del Tribunal Supremo y del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya sobre dicha norma”(sic).

Segon. El motiu esmentat no pot acceptar-se.

La Sentència de l’Audiència que és objecte d’aquest recurs és de 15 de setembre de 2000 (quan estava vigent la Llei d’enjudiciament civil de 1881) i el recurs de cassació va ser preparat mitjançant un escrit de 17 d’octubre de 2000 a l’empara de l’art. 1687.1r.c) d’aquella Llei, d’acord amb la qual ha estat substanciat aquest recurs tal com ordena la disposició transitòria quarta de l’actual 1/2000, de 7 de gener, que va entrar en vigor el 8 de gener de 2001 i que, per tant, no és aplicable a aquest cas per raons de temporalitat.

La causa d’inadmissibilitat que s’invoca és la de l’art. 483.2.3r de la Llei de 2000, la qual, com s’ha dit, no és aplicable al cas i, per consegüent, ha de ser desestimada.

Tercer. El recurs de cassació articulat addueix quatre motius, tots encarrilats per la via procesal del núm. 4t. de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, que al·leguen:

El motiu primer, “violación, por aplicación indebida del art. 1320 del Código civil, en su relación con el art. 9 de la Compilación de Cataluña de 30 de septiembre de 1993” (sic).

El motiu segon, “violación, por interpretación errónea, del art. 1320 del Código civil, en su relación con el art. 9 de la Compilación de Cataluña de 30 de septiembre de 1993”.

El motiu tercer, “violación por infracción de la doctrina sentada en sentencias de ese Alto Tribunal de 25 de noviembre de 1996, 30 de enero de 1960 y 31 de diciembre de 1994 [...]”.

El motiu quart, “violación, por inaplicación del art. 1322 del Código civil”.

Quart. Deixant de banda la manca de precisió cassacional de denunciar l’aplicació indeguda dels articles 1320 del Codi civil i 9 de la Compilació de Catalunya en el motiu 1r, i la interpretació errònia dels mateixos articles en el 2n, és clar que els quatre motius fan supòsit de la qüestió, és a dir, intenten substituir el criteri valoratiu de la Sala d’instància pel del recurrent, la qual cosa els fa inadmissibles segons doctrina jurisprudencial constant (sentències del Tribunal Suprem de 16 i 19 de febrer, 18 de març, 15 de juliol, 11 i 14 d’octubre, 3 i 30 de novembre de 1998; 16 i 27 de gener, 13 de març, 13 d’abril, 22 i 26 de maig, 19 de juny, 4 i 13 de juliol, 26 de setembre, 8 de novembre i 15 de desembre de 1989; 18 de juny, 3 de juliol i 22 d’octubre de 1990; 24 d’abril i 12 de novembre de 1992; 3 d’abril de 2002, etc.). Perquè no és lícit per la via de l’apartat 4t de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, proposar una nova valoració de la totalitat de la prova practicada en el judici amb un intent de convertir el recurs de cassació en una tercera instància (sentències del Tribunal Suprem de 2 de juliol, 22 i 29 d’octubre de 1992, 14 de gener i 4 de març de 1993, etc.), plantejament, el del recurs, que incorre en una manca manifesta de fonament que el feia ja inadmissible segons allò que determinava l’art. 1710.1.3r de la Llei de 1881 segons la redacció de la Llei 10/1992, i que en aquest moment del procediment es converteix en causa de desestimació.

Cinquè. L’Audiència, en efecte, parteix de la base indiscutible que la Sra. Y3 va vendre als consorts  l’habitatge familiar sense el consentiment del seu espòs (aquí el recurrent) i sense autorització judicial (últim paràgraf del fonament primer de la Sentència que aquí es recorre), i diu que el problema essencial que aquí es planteja no és altre que el de qualificar si els compradors han de ser considerats adquirents de bona fe; i l’Audiència considera (fonament segon) “que de ninguna manera hay en los autos indicios en contra de los codemandados compradores suficientes para desvirtuar la presunción de buena fe”.

Examina el contracte privat inicial de compravenda, la seva data i les altres proves practicades en el litigi (els primers telegrames dirigits a l’esposa i a l’agència immobiliària, l’enviat al notari que va autoritzar l’escriptura pública, la confessió en judici de la demandada Y2, les manifestacions de la venedora Y3, la interlocutòria de mesures provisionals dictada en el procés de separació matrimonial, el testimoniatge del Y1, etc.; i per tot la Sala d’instància arriba a la conclusió que els adquirents van comprar l’habitatge de bona fe.

Atès que aquesta declaració de fet de la sentència a quo no ha estat desvirtuada de cap manera pel recurrent i és totalment aliena a la cassació per la via utilitzada de l’apartat 4t de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 (sent. TS de 6 de març i 17 de maig de 1995), escau desestimar els quatre motius i, per tant, tot el recurs.

Sisè. Per tal com no s’acull cap dels motius, s’hauran d’imposar al recurrent les costes a què ha donat lloc (art. 1715.2, últim paràgraf, de la Llei de 1881).

Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, declarar ferma la Sentència que n’era objecte i imposar al recurrent les costes que ha generat.

Així ho acorda la Sala i ho signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt.