|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 de novembre de 2004, núm. 34/2004 (Sala Civil i Penal)
Presidenta:
Excma. Sra. M. Eugènia
Alegret Burgués
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr.
X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Jordi
Enric Ribas Ferré i dirigit per l’advocat Sr. Tomás Acosta Lorenzo,
contra la Sentència dictada per la Secció 16a de l’Audiència Provincial
de Barcelona el 15 de setembre de 2000, en entendre del recurs
d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de
Primera Instància núm. 2 de Sant Boi de Llobregat el 26 de febrer de
1999, en el procediment de judici de menor quantia núm. 101/98.
El Sr. Y1 i la
Sra. Y2, aquí part recorreguda, han estat representats en
aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana Mª Feixas Mir i dirigits per
l’advocada Sra. M. Carmen Argiles Bertran. La Sra. Y3 no s’ha personat davant aquest Tribunal.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Ramon
Feixo Bergada, en representació del Sr. X1, va formular demanda
de judici de menor quantia núm. 101/98 davant el Jutjat de 1a Instància
núm. 2 de Sant Boi de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el Jutjat
va dictar Sentència amb data 26 de febrer de 1999, la part dispositiva
de la qual diu el següent: “FALLO: Que debo desestimar y desestimo la
demanda instada por D. X1 y, en consecuencia, debo declarar y
declaro la validez de la compraventa celebrada entre Dña. Y3 del Y3, y los codemandados D.
Y1 y Dña. Y2,
declarando a estos últimos titulares legítimos de la vivienda sita en C. XXXXX, nº XX, X, de esta población, imponiendo al actor las costas del
juicio”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es
va substanciar a la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona,
la qual va dictar Sentència amb data 15 de setembre de 2000, amb la
següent part dispositiva: “FALLAMOS: Que desestimando el recurso de
apelación interpuesto por D. X1, contra la Sentencia dictada en
fecha veintiséis de febrero de mil novecientos noventa y nueve por el
Juzgado de Primera Instancia nº 2 de S. Boi de Ll., en los autos de los
que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos
íntegramente la misma, con imposición de las costas de la alzada a la
apelante”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, el Sr. X1 va interposar recurs de cassació, que es va
substanciar inicialment davant la Sala Civil del Tribunal Suprem, la
qual va dictar interlocutòria en data 9 de març de 2004 on declarava la
competència d’aquesta Sala Civil per a conèixer del recurs de cassació
interposat. Per provisió de 21 de juny de 2004, aquest Tribunal es va
declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art.
1709 de la LEC de 1881 van passar les actuacions al ministeri fiscal, el
qual va emetre el seu corresponent informe, que va considerar “procedent
l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat [...]”.
Posteriorment es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de
vint dies formalitzés l’escrit d’impugnació. Un cop dut a terme, es va
assenyalar per a la celebració de vista el dia 28 de setembre de 2004, a
les 10.30 hores del matí. Per provisió de data 27 de setembre de 2004 es
va suspendre l’assenyalament efectuat. Per provisió de 21 d’octubre
passat es va assenyalar novament per a la celebració de vista el dia 8
de novembre de 2004, a les 11.30 hores, en què es va celebrar.
Ha estat ponent l’Il·lm.
Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Al recurs de cassació
interposat pel Sr. X1 contra la Sentència de 15 de setembre de
2000 dictada per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona,
en resoldre el recurs d’apel·lació formulat pel mateix Sr. X1 contra
la Sentència de 26 de febrer de 1999 del Jutjat de 1a Instància núm. 2
de Sant Boi de Llobregat, en el judici de menor quantia núm. 101/98,
instat pel Sr. X1 contra els esposos Srs. Y1 i Y2 i
contra la Sra. Y3, els cònjuges esmentats hi oposen de manera
preliminar la inadmissibilitat del recurs “por concurrencia del
presupuesto contemplado en el artículo 483.2.3, es decir, por no existir
interés casacional, inexistencia de oposición a la doctrina
jurisprudencial y además por existir doctrina jurisprudencial del
Tribunal Supremo y del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya sobre
dicha norma”(sic).
Segon.
El motiu esmentat no pot
acceptar-se.
La Sentència de l’Audiència
que és objecte d’aquest recurs és de 15 de setembre de 2000 (quan estava
vigent la Llei d’enjudiciament civil de 1881) i el recurs de cassació va
ser preparat mitjançant un escrit de 17 d’octubre de 2000 a l’empara de
l’art. 1687.1r.c)
d’aquella Llei, d’acord amb la qual ha estat substanciat aquest recurs
tal com ordena la disposició transitòria quarta de l’actual 1/2000, de 7
de gener, que va entrar en vigor el 8 de gener de 2001 i que, per tant,
no és aplicable a aquest cas per raons de temporalitat.
La causa d’inadmissibilitat
que s’invoca és la de l’art. 483.2.3r de la Llei de 2000, la qual, com
s’ha dit, no és aplicable al cas i, per consegüent, ha de ser
desestimada.
Tercer.
El recurs de cassació
articulat addueix quatre motius, tots encarrilats per la via procesal
del núm. 4t. de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881,
que al·leguen:
El motiu primer,
“violación, por aplicación indebida del art. 1320 del Código civil, en
su relación con el art. 9 de la Compilación de Cataluña de 30 de
septiembre de 1993” (sic).
El motiu segon, “violación,
por interpretación errónea, del art. 1320 del Código civil, en su
relación con el art. 9 de la Compilación de Cataluña de 30 de septiembre
de 1993”.
El motiu tercer, “violación
por infracción de la doctrina sentada en sentencias de ese Alto Tribunal
de 25 de noviembre de 1996, 30 de enero de 1960 y 31 de diciembre de
1994 [...]”.
El motiu quart, “violación,
por inaplicación del art. 1322 del Código civil”.
Quart.
Deixant de banda la manca
de precisió cassacional de denunciar l’aplicació indeguda dels articles
1320 del Codi civil i 9 de la Compilació de Catalunya en el motiu 1r, i
la interpretació errònia dels mateixos articles en el 2n, és clar que
els quatre motius fan supòsit de la qüestió, és a dir, intenten
substituir el criteri valoratiu de la Sala d’instància pel del
recurrent, la qual cosa els fa inadmissibles segons doctrina
jurisprudencial constant (sentències del Tribunal Suprem de 16 i 19 de
febrer, 18 de març, 15 de juliol, 11 i 14 d’octubre, 3 i 30 de novembre
de 1998; 16 i 27 de gener, 13 de març, 13 d’abril, 22 i 26 de maig, 19
de juny, 4 i 13 de juliol, 26 de setembre, 8 de novembre i 15 de
desembre de 1989; 18 de juny, 3 de juliol i 22 d’octubre de 1990; 24
d’abril i 12 de novembre de 1992; 3 d’abril de 2002, etc.). Perquè no és
lícit per la via de l’apartat 4t de l’art. 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, proposar una nova valoració de la totalitat de la
prova practicada en el judici amb un intent de convertir el recurs de
cassació en una tercera instància (sentències del Tribunal Suprem de 2
de juliol, 22 i 29 d’octubre de 1992, 14 de gener i 4 de març de 1993,
etc.), plantejament, el del recurs, que incorre en una manca manifesta
de fonament que el feia ja inadmissible segons allò que determinava
l’art. 1710.1.3r de la Llei de 1881 segons la redacció de la Llei
10/1992, i que en aquest moment del procediment es converteix en causa
de desestimació.
Cinquè.
L’Audiència, en efecte,
parteix de la base indiscutible que la Sra. Y3 va vendre als
consorts l’habitatge familiar sense el consentiment del seu
espòs (aquí el recurrent) i sense autorització judicial (últim paràgraf
del fonament primer de la Sentència que aquí es recorre), i diu que el
problema essencial que aquí es planteja no és altre que el de qualificar
si els compradors han de ser considerats adquirents de bona fe; i
l’Audiència considera (fonament segon) “que de ninguna manera hay en los
autos indicios en contra de los codemandados compradores suficientes
para desvirtuar la presunción de buena fe”.
Examina el contracte privat
inicial de compravenda, la seva data i les altres proves practicades en
el litigi (els primers telegrames dirigits a l’esposa i a l’agència
immobiliària, l’enviat al notari que va autoritzar l’escriptura pública,
la confessió en judici de la demandada Y2, les manifestacions de la
venedora Y3, la interlocutòria de mesures provisionals dictada en
el procés de separació matrimonial, el testimoniatge del Y1, etc.; i per tot la Sala d’instància arriba a la conclusió que els adquirents van
comprar l’habitatge de bona fe.
Atès que aquesta declaració
de fet de la sentència
a quo
no ha estat desvirtuada de
cap manera pel recurrent i és totalment aliena a la cassació per la via
utilitzada de l’apartat 4t de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil de 1881 (sent. TS de 6 de març i 17 de maig de 1995), escau
desestimar els quatre motius i, per tant, tot el recurs.
Sisè.
Per tal com no s’acull cap
dels motius, s’hauran d’imposar al recurrent les costes a què ha donat
lloc (art. 1715.2, últim paràgraf, de la Llei de 1881).
Atès el que s’ha exposat,
la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:
PART
DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de
cassació, declarar ferma la Sentència que n’era objecte i imposar al
recurrent les costes que ha generat.
Així ho
acorda la Sala i ho signen la presidenta i els magistrats esmentats més
amunt. |
|
