Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 18-11-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 de novembre de 2004, núm. 33/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Excma. Sra. M. Eugènia Alegret Burgués

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la Sra. X1, el Sr. X2 i el Sr. X3, representats davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigits per l’advocat Sr. Mauro Palmieri, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el 19 de desembre de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 58 de Barcelona el 14 de maig de 2001 en el procediment de judici de major quantia núm. 270/00.

La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Francesc Fernández Anguera i dirigida per l’advocat Sr. Juan Antonio de Rueda García-Tuñón.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en representació dels Srs. X2, X3 i X1, va formular demanda de judici de major quantia núm. 270/00 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 58 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 14 de maig de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent:

“Estimar parcialmente la demanda, y, en consecuencia:

1º.- No haber lugar a declarar la nulidad del testamento notarial otorgado por don Z1 , ante el notario de Barcelona don Antoni Bosch Carrera, el día 8 de abril de 1997.

2º.- No haber lugar a declarar herederos ab intestato, en la herencia de don Z1, a sus tres hijos, D. X3, D. X2 y Dª X1

3º.- No haber lugar a condenar a Dª. Y1 a la restitución solicitada de todos los bienes de la herencia de don Z1  a D. X3, a D. X2 y a Dª. X1,, ni a la rendición de cuentas de la gestión llevada a cabo sobre dichos bienes desde la fecha de fallecimiento del causante (27 de septiembre de 1999).

4º.- Determinar que la cuota legitimaria individual que corresponde a D. X3, D. X2 y a Dª. X1, en la herencia de don José María , es de noventa millones cuatrocientas noventa y ocho mil setecientas ochenta y siete con dieciséis pesetas (90.498.787,16 PTAS.), a cada uno de ellos.

5º.- Condenar a Dª. Y1 a satisfacer a D. X3, a D. X2 y a Dª. X1 la suma de cuarenta y cinco millones seiscientas noventa y nueve mil ochenta y una con dieciséis pesetas (45.699.081,16 PTAS.), a cada uno de ellos.

6º.- Cada parte abonará las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad”.

Segon. Contra aquesta sentència, ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 19 de desembre de 2003, amb la següent part dispositiva: “Se desestima el recurso de apelación interpuesto por D. X3, D. X2 y Doña X1 contra la Sentencia de fecha 14 de mayo de 2001 dictada por el Juzgado de Primera Instancia número 58 de Barcelona y se estima parcialmente el recurso interpuesto contra dicha resolución por Doña Y1

“En consecuencia y revocando en parte la mencionada sentencia, se determina que la cuota legitimaria que corresponde a cada uno de los demandantes en la herencia de su padre D. Z1 [sic] asciende a la cantidad de quinientos cuarenta y siete mil cuatro euros (547.004 euros = 91.013.812 pesetas), debiendo la demandada satisfacer la cantidad de doscientos cuarenta y ocho mil ciento dos euros y cuarenta y cinco céntimos 248.102,45 euros = 41.280.773 pesetas) a cada uno de ellos.

“Se mantiene el resto de la sentencia recurrida y no se hace especial pronunciamiento sobre las costas causadas por los recursos de apelación”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, els srs. X1, X2 i X3 van interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 14 de juny de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i conforme amb l’art. 485 de la LEC el va traslladar a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 4 de novembre de 2004, a les 10.30 hores del matí, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La representació dels germans Sr. X2, Sr. X3 i Sra. X1, a l’empara de l’art. 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil, ha formulat aquest recurs de cassació contra la Sentència de 19 de desembre de 2003 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona en què es va desestimar el recurs d’apel·lació que havien interposat els esmentats germans contra la Sentència del Jutjat de 1a Instància núm. 58 d’aquesta ciutat, i va revocar en part la mateixa Sentència en estimar, també en part, el recurs d’apel·lació de la Sra. Y1, determinant que la quota legitimària que correspon a cada un dels actors en l’herència del seu pare, el Sr. X3 , és de 547.004 euros (91.013.812 pessetes) i que la Y1 ha de pagar la quantitat de 248.102,45 euros (igual a 41.280.773 pessetes) a cada un d’ells, que és la resta de la llegítima que els queda per percebre, i manté la resta dels pronunciaments de la Sentència de primera instància.

Segon. El recurs interposat denuncia que l’Audiència ha infringit l’art. 355 del Codi de família de Catalunya perquè ha valorat incorrectament el cabal hereditari del causant, el Sr. X3, en els quatre punts següents:

“1) En cuanto a la valoración de la nave de L (f.d. primero, 1º de la Sentencia).

2) La omisión de bienes para el cálculo del caudal relicto y legítimo (f.d. primero, 2º de la Sentencia), en referencia a los créditos del de cuius frente a -----, SA, -----, SL, -----, SA.

3) Modificación de la valoración de las acciones [sic] de la sociedad catalana de y2, SA (f.d. segundo, 3º).

4) Modificación de la valoración del piso sito en calle XXXX, nº XX, y las plazas de garaje XX y XX, y participaciones indivisas de 1/74 en los dos locales donados (f.d. segundo, 4º).”

I el recurs exposa a continuació les raons per les quals entén que l’Audiència ha comès aquestes preteses incorreccions en la valoració dels béns esmentats.

Davant d’aquest plantejament, cal abans de tota altra consideració repetir allò que aquesta Sala ja ha assenyalat en nombroses resolucions anteriors, a saber, que la nova Llei d’enjudiciament civil 1/2000, aquí aplicable, ha exclòs de l’àmbit de la cassació totes les infraccions de naturalesa processal (com ara les referents a la vulneració de les regles legals sobre la valoració, l’apreciació o la distribució de la càrrega de la prova), ja que la nova cassació té circumscrit el seu marc a les infraccions de normes substantives (art. 477) perquè per a la correcció de les processals ha instaurat el recurs extraordinari per infracció processal (art. 468) com explica l’exposició de motius de la llei nova (apartat XIV) i declara la jurisprudència tant del Tribunal Suprem (interlocutòries de 20 de novembre de 2001; 12, 19 i 26 de febrer de 2002, etc.) com la d’aquesta Sala (sentències de 21 d’octubre de 2002, i 26 de març i 23 de juny de 2003; interlocutòries de 16 de juny i 7 de juliol (2) de 2003, 2 i 5 de gener, 17 de juny i 28 d’octubre de 2004, i altres). I és que l’actual cassació és substancialment diferent a la cassació de la Llei anterior, per tal com té limitat el seu àmbit a un únic motiu (“la infracció de les normes aplicables per resoldre les qüestions objecte del procés”, com diu el núm. 1 de l’art. 477), el qual coincideix amb el motiu 4 de l’art. 1692 de la Llei anterior; els altres tres motius de l’art. 1692 derogat (tots de naturalesa processal) han estat reconduïts al recurs extraordinari per infracció procesal de l’art. 469 de nova creació, tal com explica el ja esmentat apartat XIV de l’exposició de motius de la llei nova.

I haurà de ser amb la llum que ofereix aquest jurisprudència tan reiterada, com escaurà ara enjudiciar aquelles quatre al·legacions del recurs en les quals els recurrents critiquen les valoracions que l’Audiència ha atribuït al cabal hereditari del seu pare, el Sr. X3 , sense que es pugui, a més, desconèixer que en un recurs de cassació com l’actual, en què l’únic que els recurrents al·leguen és la pretesa infracció de l’art. 355 del Codi de successions de Catalunya, és premissa inexorable el respecte total als fets que l’Audiència ha considerat provats. Així, l’únic que escau jutjar en aquest recurs extraordinari és si, atesos aquells fets provats, l’Audiència ha fet l’aplicació deguda de la norma legal que els recurrents creuen vulnerada, l’art. 355 del Codi de successions, en aquest cas.

Tercer. La primera crítica que els recurrents fan a la Sentència de l’Audiència és que no havia d’emprar el criteri de capitalització per valorar la nau de Viladecans, ni tampoc havia de tenir en compte que hi existís un arrendament, atesa la peculiaritat d’aquest arrendament.

Amb tal plantejament els recurrents pretenen que aquesta Sala faci una nova valoració de la prova diferent a l’efectuada pel tribunal d’instància, emprant uns criteris de valoració i d’apreciació diferents dels que ell ha utilitzat; cosa que, com hem vist, és totalment improcedent en aquesta classe de recurs.

Quart. En l’al·legació següent, els recurrents addueixen que l’Audiència no havia de prescindir dels crèdits que al·leguen tenia el de cuius amb les tres societats que esmenten.

L’Audiència ha exposat les raons per les quals va considerar que aquests crèdits eren inexistents en la data de la defunció del causant, i que per això no els va incloure com a béns relictes.

Contra aquesta apreciació de l’Audiència (que rés té d’irracional ni d’absurda un cop vistos els seus raonaments), tampoc s’hi pot anar per la via d’aquest recurs extraordinari.

Cinquè. La tercera crítica que es fa a la Sentència és que l’Audiència tampoc ha valorat adequadament les accions de la mercantil -----, SA. La missió i atribució exclusiva i sobirana amb què l’Audiència fa aquesta valoració, i en qualsevol cas les seves apreciacions, no són impugnables per la via utilitzada.

Sisè. L’Audiència dóna àmplies i fonamentades explicacions per a la valoració que ha fet del pis del c/ XXXXX, núm. XX; de les places d’aparcament XX i XX, i de les participacions indivises d’1/74 dels dos locals donats. Per a la impugnació de les seves valoracions tampoc és escaient aquest recurs, tal com s’ha exposat suara.

Cal, per tant, rebutjar també aquesta quarta i última al·legació formulada dins d’aquest recurs de cassació, i desestimar en tot aquest darrer.

Setè. Segons allò que disposa l’art. 398.1 en relació amb el 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes del recurs s’hauran d’imposar als recurrents.

Atès el que s’ha raonat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la Sentència que se’n feia objecte i imposar als recurrents les costes del recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt.