Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 05-10-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d'octubre de 2004, núm. 28/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Il·lm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Dimitry Teodoro Berberoff Ayuda

Il·lm. Sr. Miguel Ángel Falguera Baró

Il·lma. Sra. Lídia Castell Valldosera

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per l’entitat X1, SL, representada davant aquest Tribunal inicialment pel procurador Sr. Arturo Cot Montserrat i posteriorment per la procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i dirigit per l’advocat Sr. Joseph Ramon Sogas, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona el 19 d’abril de 2000, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 del Vendrell el 31 de desembre de 1998 en el procediment de judici de menor quantia núm. 155/97. Y1, SCCL, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Amalia Jaria Peñaranda i dirigida per l’advocat Sr. Francisco Fuster Alcoverro.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Ana Adoración Calles Duran, en representació de X1, SL, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 155/97 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 2 del Vendrell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 31 de desembre de 1998, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo estimar y estimo solo parcialmente la impugnación de la actora del acuerdo de 9 de marzo de 1997 adoptado por la asamblea general de Y1, SCCL, demandada en el presente pleito, declarando que la sanción por la baja injustificada debe cifrarse en 200 ptas., pero manteniendo en la forma que consta en dicho acuerdo el resto de los conceptos impugnados y absolviendo de dichos pedimentos a la entidad demandada, sin que proceda la declaración de nulidad de los seis últimos apartados del art. 14 del estatuto cooperativo, ni la reclamación de 462.065 ptas. solicitada por la actora; tampoco procede efectuar pronunciamiento en materia de costas, debiendo cada parte abonar las causadas a su instancia y las comunes por mitad”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 19 de abril de 2000, amb la següent part dispositiva: “Que debemos declarar y declaramos no haber lugar al recurso de apelación interpuesto por X1, SL, y haber lugar al recurso deducido por la Y1, Societat Cooperativa Catalana de Responsabilitat Limitada, contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 2 de El Vendrell en fecha treinta y uno de diciembre de 1.998, en autos de Juicio de Menor Cuantía número 155/97, cuya resolución revocamos, debiendo declarar que se desestima totalmente la demanda deducida por la actora X1, SL, condenando a la actora a la costas de instancia.

Sin hacer expresa declaración de las costas causadas por el recurso deducido por la Y1, Societat Cooperativa Catalana de Responsabilitat Limitada, y, con expresa imposición a X1, SL, de las costas procesales causadas por su recurso”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, l’entitat X1, SL, va interposar recurs de cassació, que va ser remès al Tribunal Suprem. Per interlocutòria de 25 de novembre de 2003, aquest Tribunal va declarar la competència de la Sala Civil d’aquest Tribunal i les parts varen ser citades en el termini de deu dies.

Quart. Rebudes les actuacions i comparegudes les parts, es van passar les actuacions al ministeri fiscal, d’acord amb l’art. 1709 de la LEC de 1881, per tal que emetés el corresponent informe, en què va considerar “[...] procedent l’admissió, parcial, a tràmit [...]”.

Posteriorment es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’impugnació.

Cinquè. Una vegada presentat l’escrit d’impugnació per la part recorreguda es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 3 de maig de 2004. Per provisió de data 1 de juliol de 2004, atès que s’havien produït durant la votació de la sentència opinions que podien suposar un canvi en el criteri sostingut per la Sala, es va acordar assenyalar novament per a la celebració d’una nova votació el dia 12 de juliol de 2004, en què la Sala es va completar amb la integritat dels seus membres. Per provisió de data 15 de juliol de 2004, i per tal com s’havia produït discòrdia durant l’acte de deliberació i votació, es va acordar cridar, d’acord amb el que disposa l’article 262.2 de la LOPJ, els tres magistrats més moderns destinats a les sales d’aquest Tribunal Superior, i es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 17 de setembre de 2004, en què es va celebrar sense l’assistència de cap de les parts.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents d’índole fàctica i de naturalesa incontrovertida, que resulten de notable interès per a la correcta comprensió del thema litigiós sotmès a la consideració d’aquest Tribunal, els següents:

La demandant, X1, SL, fou sòcia cooperativista de la Societat demandada Y1, SCCL, per un període superior als cinc anys, i en data 18 d’agost de 1996 va notificar a la cooperativa demandada la seva decisió de ser baixa voluntària de la condició de sòcia de l’esmentada cooperativa .

Com a resposta a l’avantdita comunicació, el Consell Rector de la Cooperativa demandada li lliurà certificació de la Junta celebrada el 7 de setembre de 1996, en la qual s’acordà (de forma sintètica): 1. Acceptar la baixa voluntària de la sòcia X1, SL, amb la qualificació de voluntària injustificada, i en conseqüència decidir imposar a l’entitat demandant (i en favor de la Cooperativa) una sanció de 154.885 pessetes, una indemnització de 329.679 pessetes, un descompte en les aportacions obligatòries de 200 pessetes, una contribució al quadre d’amortitzacions de 447. 271 pessetes i, com que X1, SL, havia lliurat en favor de la Cooperativa una aportació obligatòria de 1.000 pessetes i una voluntària de 122.819 pessetes, segons liquidació de l’esmentada Cooperativa restava un romanent en favor d’aquesta darrera de 123.819 pessetes.

X1, SL, va esgrimir al·legacions contra l’acord de la Cooperativa demandada, a conseqüència de les quals el Consell Rector d’aquesta última va decidir: 1. Atès que X1, SL, no havia aportat la collita de raïm de l’any 1996, havia incidit en una falta molt greu de les previstes en l’estatut de la Cooperativa i, consegüentment, l’entitat aceptaba la baixa de X1, SL, amb efectes del 28 de febrer de 1997, amb la qualificació de voluntària injustificada, procedint a fer la següent liquidació: sanció 106.800 pessetes, indemnització 207.060 pessetes, descompte a les aportacions obligatòries 200 pessetes, contribució a les amortitzacions pendents 447.271 pessetes; i atès que l’entitat X1, SL, havia fet una aportació obligatòria en favor de la Cooperativa de 1.000 pessetes i una altra voluntària per valor de 122.819 pessetes, resultava un romanent en favor de la Cooperativa de 637.512 pessetes.

Un cop notificat l’acord del Consell Rector de la Companyia demandada, l’entitat X1, SL, hi va interposar recurs a conseqüència del qual l’Assemblea General de la Cooperativa demandada es va reunir amb caràcter extraordinari i va decidir, en data 9 de març de 1997, fer una nova liquidació del següent tenor: sanció 109.435 pessetes, indemnització 187.548 pessetes, descompte a les aportacions obligatòries 200 pessetes, contribució a les amortitzacions 447.271 pessetes, i considerades les aportacions de X1, SL, resultava ara un romanent en favor de la Cooperativa de 282.189 pessetes.

Disconforme amb la darrera liquidació, l’entitat X1, SL, va presentar demanda contra la Y1 , SCCL, en la qual demanava la nul·litat dels acords adoptats per l’Assemblea General de la Cooperativa demandada amb data 9 de març de 1997; que es modifiqués, consegüentment, la liquidació practicada per la referida Cooperativa i que s’establís com a única deducció de les obligacions de la Cooperativa demandada envers X1, SL, la quantitat de 200 pessetes; per aquesta raó, i vista també la part de “collita“ pendent de cobrar per X1, segons aquesta resultava un romanent a favor seu de 462.065 pessetes.

La sentència dictada en primera instància va estimar només en part (en una part molt poc important) la demanda, pel fet que considerà encertada la liquidació efectuada per la Cooperativa en tots els aspectes menys el que feia referència a la sanció de l’article 19 dels estatuts de la Cooperativa, en concret “el 20% del import del exercici anterior“, que la cooperativa havia xifrat en 109.435 pessetes. Per tant, la sentència mantenia intacta la liquidació efectuada per la Cooperativa amb la rebaixa susdita.

Contra l’avantdita sentència, ambdues parts litigants van interposar recurs d’apel·lació a conseqüència del qual va recaure nova decisió de l’Audiència Provincial, que estimà el recurs interposat per la Y1, SCCRL, i rebutjà íntegrament el presentat per X1, SL, de manera que desestimà la demanda principal.

Segon. Contra la sentència dictada per l’Audiència s’alça X1, SL, la qual, abans d’abordar el que constitueix pròpiament el recurs de cassació, exposa una sèrie d’antecedents que no són sinó una explicació detallada, i des de la seva perspectiva, del relat històric que suara s’ha explicitat.

Tot seguit, entra en el que constitueix el primer motiu de recurs de cassació per denunciar el següent: “Al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la LEC, se denuncia la infracción por falta de aplicación del artículo 32 en su párrafo primero de su apartado 1 de la Ley general de cooperativas de 2 de abril de 1987, que dice que el socio podrá darse de baja voluntariamente en la cooperativa en cualquier momento mediante preaviso escrito al Consejo Rector; interpretación errónea del art. 18.3 de la Ley de cooperativas de Cataluña de 10 de febrero de 1992, que dispone que la inobservancia del preaviso o el incumplimiento del plazo mínimo de permanencia facultan a la Cooperativa para considerar no justificada la baja sin perjuicio de que pueda exigir al socio, además el cumplimiento de las obligaciones económicas que le correspondan, y falta de aplicación del principio general del derecho ut lite pendente nihil innovetur, dado que a mi representada le fue aceptada la baja el 18 de agosto de 1996 y, por tanto, no tenía obligación alguna de aportar los frutos de su cosecha”.(sic)

El motiu de recurs està esgrimit d’una forma tan defectuosa i tan apartada de la normativa processal reguladora del recurs de cassació, que el que escauria i es derivaria d’una aplicació estricta de la norma seria la seva inadmissió, sense més consideracions. Només el respecte al principi pro actione i la seguretat que no es produeix indefensió a la part contrària, permeten respondre-hi.

En primer lloc escau posar en relleu que la recurrent mescla d’una forma absolutament desafortunada al·legacions heterogènies quan, com és sabut i han declarat de forma reiterada tant aquesta Sala com el Tribunal Suprem, el recurs de cassació exigeix en cada motiu una denúncia concreta al voltant d’una norma de dret substantiu determinada, sense que es pugui admetre una al·legació de preceptes heterogenis o que no estiguin íntimament lligats entre si.

En segon lloc sorprèn la denúncia de la infracció d’un article de la Llei estatal de cooperatives 3/1987, de 2 d’abril, pel fet que aquesta norma no resulta d’aplicació al debat, ja que segons es desprèn de la disposició final sisena de la Llei catalana de cooperatives de 10 de febrer de 1992, aquesta resulta ser la norma aplicable, atesa la data de presentació de la demanda, en què encara no havia estat dictada la nova Llei catalana de cooperatives de 5 de juliol de 2002.

Malgrat tot, queda clar que la recurrent insisteix en allò que ja havia discutit en segona instància, en el sentit que en haver estat acceptada la baixa de l’entitat demandant per part de la Cooperativa demandada, ja no existia cap obligació d’aportació dels fruits de les finques propietat de la recurrent, cosa que comporta, al seu entendre, que no esqueia la imposició de cap sanció ni la determinació d’indemnitzacions en favor de la Cooperativa, ni tampoc, finalment, la fixació de contribucions al seu quadre d’amortitzacions.

La recurrent considera que la seva baixa com a sòcia de la Cooperativa demandada es va produir pel sol fet de comunicar la baixa a la susdita entitat. En tot cas al·lega que de forma subsidiària es podria assumir la fixació de la declaració de baixa voluntària el 6 de setembre de 1996, moment en què, segons diu, per acord del Consell Rector es va decidir d’acceptar-la. Per aquesta circumstància no està d’acord que el Consell Rector modifiqués la data de la baixa per a determinar que es produiria, en tot cas, el 28 de febrer de 1997, quan ja havia acabat la campanya anual de recol·lecció del raïm.

Per tal de recalcar les seves manifestacions, la part recurrent fa expressa menció de la Sentència del Tribunal Suprem de 16 de març de 1998, que diu que la baixa del soci es produirà automàticament i que només s’entendrà retardada al final del període de preavís exigit als efectes de l’article 80 de la Llei estatal de 1987, que fa referència al retorn de les aportacions.

Respecte d’això escau dir:

Que la denúncia efectuada per l’entitat X1, SL, fou rebutjada per la sentència dictada per l’Audiència Provincial, que recull una cita de l’exposició de motius de la Llei estatal de cooperatives de 1974 en la qual es deixava constància del “[...] peligro de desmembramiento social por bajas repentinas y automáticas, a cuya corrección aspira, entre otros mecanismos, el de la obligatoriedad del preaviso”.

Que (tal com deixa palès la sentència de l’Audiència) la petició de baixa de X1, SL, va tenir entrada a la Cooperativa demandada el 28 d’agost de 1996, sense que X1 negui que va incomplir el període de preavís previst en l’article 18 de la Llei catalana de cooperatives del 1992 (com a màxim sis mesos) i en els Estatuts de la Cooperativa (sis mesos, segons el que diu l’article 13 primer dels Estatuts). La Cooperativa, si bé remet una carta a X1 on li notifica un acord del Consell Rector de 7 de setembre de 1996 en què li accepta la baixa, li adverteix expressament en aquest acord que es qualifica la baixa com de voluntària injustificada; també li fa saber que per manca de preavís i per si no aportés la collita, li ha practicat una liquidació provisional (que ja s’ha avançat en els antecedents fàctics d’aquesta resolució) on es concreten les quantitats que, si escau, li podrà reclamar. Que, malgrat que totes les sancions i obligacions que s’imposaren a X1 en la liquidació definitiva aprovada per l’Assemblea General de la Cooperativa reunida amb caràcter extraordinari el 9 de març de 1997 estan absolutament previstes en els Estatuts, escau distingir entre les conseqüències de la “baixa voluntària injustificada sense aportació de la collita anual” prevista en l’article 14 dels Estatuts, que X1, SL, acceptà en entrar a la Cooperativa, i les sancions que es deriven de les normes de disciplina social previstes en els articles 16 i 19 dels Estatuts, pel que ara interessa.

No és correcte considerar que X1 deixa de ser sòcia a causa d’una “baixa voluntària injustificada” i a la vegada considerar que segueix essent sòcia fins al 28 de febrer de 1997 i, per tant, imposar-li les normes de disciplina social, amb les consegüents sancions previstes en l’article 19 dels Estatuts.

És corol·lari de l’anterior que:

S’ha de mantenir l’obligació de la sòcia sortint de contribuir al quadre d’amortitzacions de les inversions (art. 14.d dels Estatuts) que s’han fet comptant amb la seva presència a la Cooperativa (obligació per altra banda absolutament coherent i justificada) i també el descompte del 20% de les aportacions obligatòries (art. 14.b de les normes estatutàries). Ja que aquestes obligacions estan previstes per als casos en què el soci es dóna de baixa injustificadament i no aporta la collita de l’anyada.

En canvi, en cap cas és justificable, imposar-li alhora, amb les susdites obligacions, una multa del 20% de l’import de la liquidació de l’exercici anterior i exigir-li una indemnització dels suposats perjudicis causats a la Cooperativa, calculats en la forma prevista en l’article 19 dels Estatuts.

En tot cas aquestes sancions, derivades de les normes de disciplina social, estan reservades a aquells que tot conservant el caràcter de socis incideixen en les infraccions previstes en els articles 16, 17 i 18 del esmentats estatuts.

No és ociós recordar, per tal de comprendre les obligacions del soci que incideix en una baixa voluntària injustificada, que l’article primer de la Llei de cooperatives de Catalunya de 10 de febrer de 1992 preveu que aquestes entitats desenvolupen una activitat empresarial de base col·lectiva, en la qual el servei mutu i l’aportació pecuniària de tots els membres permeten complir una funció que tendeix a millorar les relacions humanes i a anteposar els interessos col·lectius a qualsevol idea de benefici particular. A propòsit d’aquesta afirmació, es detecta que l’actitud de la recurrent entra en oberta contradicció amb les previsions legals, ja que X1, sense tenir en compte els interessos col·lectius de la Cooperativa demandada, vol donar-se de baixa de forma sorpresiva, sense cap mena de termini de preavís, i pretén que la Cooperativa no es pugui rescabalar (tenint en compte les inversions realitzades comptant amb la seva presència) del perjudici que li provoca l’actitud contrària a la llei i a les previsions estatutàries. Aquest fet comporta que si els estatuts preveuen un rescabalament de la cooperativa per tal d’afrontar les inversions pendents d’amortitzar, és contrària a les mínimes exigències de la bona fe la pretensió d’eximir-se d’aquestes obligacions.

Per totes les anteriors consideracions escau l’estimació només en part del primer motiu del recurs, de manera que X1 ha d’assumir un deute amb la Cooperativa de 447.271 pessetes i se li descomptaran 200 pessetes de les seves aportacions obligatòries.

Tercer. En el segon motiu de recurs la recurrent combat la sentència dictada per l’Audiència dient que infringeix el principi non bis in idem, atès que, segons diu, per un mateix fet (la baixa voluntària no justificada de X1), que comporta la no-aportació dels fruits de la campanya, se li imposen quatre sancions.

El principi non bis in idem suposa, des de l’aspecte civil, quelcom vinculat amb la cosa jutjada, ja que impedeix revisar dues vegades un mateix tema litigiós; però en la forma en què l’invoca la recurrent està més lligat amb l’àmbit punitiu o sancionador, on aquest principi veda la possibilitat de sancionar dues vegades i en dos procediments diferents una mateixa conducta. És suficient una lectura de l’anterior fonament de dret per concloure que la denúncia d’infracció del principi non bis in idem queda ara totalment sense sentit, ja que si s’ha dit que s’ha d’eximir el soci sortint de la Cooperativa de les sancions disciplinàries previstes en l’article 19 dels Estatuts, ja no és procedent parlar de duplicitat de sancions.

El que s’ha raonat provoca la impossibilitat d’estimar el segon motiu de recurs.

Quart. En el tercer motiu de recurs es denuncia la infracció de la doctrina jurisprudencial forjada pel Tribunal Suprem en el sentit que la indemnització de danys i perjudicis exigeix una prova plena de l’existència i quantia d’aquests. La recurrent, per emparar les seves pretensions, cita les sentències del Tribunal Suprem de 14 de novembre de 1998 i 20 de desembre de 1997.

L’estimació del primer motiu de recurs ha deixat també sense interès les anteriors al·legacions, cosa que comporta que la Sala no hagi d’estudiar-les.

Cinquè. En el quart motiu de recurs, la recurrent denuncia la infracció per manca d’aplicació de l’article 82.b de la Llei de cooperatives de Catalunya de 10 de febrer de 1992, en concret quan estableix que els estatuts socials de les cooperatives han de regular els mòduls o formes de participació dels socis en els serveis de la companyia. La mateixa recurrent afegeix una afirmació que no es deriva de la sentència que es recorre: que la Cooperativa demandada, en els cinc anys anteriors a la sol·licitud de baixa per part de X1 no havia fet cap inversió en el Celler.

El motiu de recurs s’ha de rebutjar a limine per tres circumstàncies: a) perquè no es pot infringir allò que no s’ha d’aplicar; b) perquè amb l’afirmació exposada la recurrent fa supòsit de la qüestió, ja que l’afirmació relativa a la manca d’inversions en el celler no es deriva de la sentència que es recorre, i c) perquè l’al·legació suposa introduir una qüestió nova que, consegüentment, no pot reeixir.

Els antecedents històrics que s’han fet palesos més amunt permeten detectar que el precepte dels Estatuts invocat no és d’aplicació al litigi; per tant, no té cap interès l’afirmació fàctica que fa gratuïtament el recurrent, i això comporta la desestimació del motiu del recurs.

Sisè. Com a cinquè motiu de recurs s’addueix infracció de l’article 50.1 de la Llei de cooperatives catalana que diu que la responsabilitat dels socis pels deutes socials, salvant que hi hagi disposició en contra en els estatuts socials, està limitada a les aportacions al capital social subscrites, estiguin o no desemborsades.

També en el mateix motiu de recurs es denuncia la infracció de l’article 58 de la mateixa Llei quan prohibeix fer descomptes o deduccions a les aportacions voluntàries.

El motiu de recurs no pot reeixir; només cal una remissió a la Sentència dictada per l’Audiència quan diu clarament que l’article 50 de la Llei de cooperatives de l’any 1992 es refereix a la responsabilitat dels socis pels deutes socials, és a dir fa referència als deutes de la Cooperativa vers tercers.

Aquesta responsabilitat no té res a veure amb la responsabilitat dels socis derivada de les normes legals i estatutàries per al cas d’incompliment per part dels socis de les seves obligacions envers la Cooperativa.

L’article 50 només fa que aclarir que les cooperatives queden emmarcades dintre el gènere d’entitats de responsabilitat limitada, cosa que, com és sabut, provoca que el patrimoni personal del soci no hagi de respondre de les obligacions de la Cooperativa vers tercers.

En canvi, les normes de caràcter intern i de disciplina social tenen una finalitat ben diferent, ja que van encaminades a assolir la pau social dintre la companyia, o sigui a impedir que cap soci vulneri la llei o els estatuts sense quedar sotmès a diverses sancions i obligacions.

Podríem encara afegir que la poca força de l’al·legació es fa més evident si pensem que els estatuts afirmen la responsabilitat limitada dels socis en relació amb els deutes socials a les seves aportacions, per tot seguit, dintre el marc de la disciplina interna, establir diferents obligacions i responsabilitats del soci incomplidor, que en molts casos, quan es tracti d’incompliments greus, superaran el marge de les aportacions del susdit soci.

Pel que fa a la suposada vulneració de l’article 58 de la Llei de cooperatives, només és procedent dir que en cap cas la cooperativa demandada ha practicat deduccions o descomptes a les aportacions voluntàries, ja que aquesta possibilitat, per respecte a l’article 58 de la Llei, no es preveu en els estatuts de la Cooperativa. Només cal una lectura dels tres acords de la Cooperativa, el primer i segon del seu Consell Rector i el tercer de l’Assemblea General de 9 de març de 1997, per detectar i poder afirmar que els esmentats òrgans de la Cooperativa respecten íntegrament el previst en l’article 58, ja que no practiquen cap descompte a les aportacions obligatòries de X1 i sí només un descompte del 20% a les aportacions voluntàries.

Com a corol·lari d’aquesta circumstància resulta que els tres acords de la Cooperativa respecten íntegrament en aquest aspecte les exigències estatutàries i legals; es podria especificar, per altra banda, que els Estatuts de la Y1 respecten també l’article 58 de la Llei, atès que l’article 14 dels esmentats estatuts, per respecte al principi de jerarquia normativa, permet només el descompte del 20% de les aportacions obligatòries i en cap cas (com s’ha dit) permet deduccions que gravin les voluntàries.

Conseqüència de tot l’exposat és que no es pot dir que la sentència de l’Audiència hagi incidit en cap mena d’infracció legal en l’aspecte que ara interessa.

Consegüentment, decau també aquest motiu del recurs.

Setè. Finalment, en el darrer motiu de recurs la recurrent invoca infracció per inaplicació de l’article 25 de la Constitució espanyola quan diu que ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de produir-se no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa.

Aquesta denúncia l’enllaça la recurrent amb el fet que sigui condemnada a abonar a la Cooperativa la quantitat de 447.271 pessetes per la manca d’aportació dels fruits, en virtud d’una fórmula prevista en els Estatuts, quan en aquell moment no estaven determinats els dos paràmetres de què parteix la fórmula, a saber l’import de la maquinària i instal·lacions pendents d’amortitzar.

És notori que aquesta darrera denúncia no pot reeixir per dues circumstàncies: a) Pel fet que res té a veure el principi de legalitat invocat per la recurrent amb la manca de quantificació dels paràmetres de què parteixen els Estatuts, i b) Pel fet que la denúncia suposa la introducció en grau de cassació d’una qüestió que no fou objecte de discussió davant l’Audiència; per tant es tracta d’una nova al·legació que, per aquesta circumstància (i tal com ha declarat reiteradament aquesta Sala), no pot tenir èxit.

Amb les anteriors consideracions, decau el darrer motiu de cassació.

Vuitè. Per virtut del que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil, no escau fer expressa imposició de costes ni pel que fa a les causades davant l’Audiència Provincial ni tampoc pel que afecta a les causades en aquest grau cassacional.

Per consegüent, vistos els preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar en part el present recurs de cassació interposat per l’entitat X1, SL, contra la Sentència de 19 d’abril de 2002 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona en el rotlle d’apel·lació 93/99, i declarar la nul·litat parcial de l’Acord de 9 de maig de 1997 de l’Assemblea General de la Y1, SCCL, i, consegüentment, modificar la liquidació de la baixa en la Cooperativa de X1, SL, fixant una deducció de 200 pessetes en les aportacions obligatòries i l’obligació de X1 d’abonar a la Cooperativa la quantitat de 444.271 pessetes (2.670,12 euros) per amortització d’inversions; atès que ha aportat a la Cooperativa 1.000 pessetes en concepte d’aportacions obligatòries i 122.819 pessetes en concepte de voluntàries, resta un romanent a favor de la Cooperativa de 320.652 pessetes (1.927,16 euros). No es fa expressa imposició ni de les costes causades davant l’Audiència Provincial ni tampoc de les causades en aquest grau cassacional.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

VOT PARTICULAR

Que formulen els magistrats que subscriuen Antoni Bruguera i Manté, Ponç Feliu i Llansa i Lídia Castell Valldosera, a la Sentència dictada per aquesta Sala en el present recurs de cassació Amb el respecte que escau tenir a la decisió de la majoria, els magistrats sotasignats en dissenteixen en part, motiu pel qual, a l’empara de l’art. 260.1 de la Llei orgànica del poder judicial, es veuen en el cas d’haver de formular aquest vot particular que ja varen anunciar al moment de votar la Sentència.

La nostra discrepància rau en el contingut del fons del fonament de dret segon de la sentència majoritària amb transcendència fonamental per a la decisió final. Diem que la discrepancia està en el fons del fonament perquè coincidim amb la sentència que la formulació del primer motiu del recurs de cassació (a què dóna resposta aquell fonament) peca de defectes de formulació evidents però que no tenen una entitat suficient com perquè fos obligat declarar el motiu inadmissible. Per tant, i d’acord amb el que també fa la sentència majoritària, entrarem al fons del fonament de què discrepem, tot exposant allò que, segons l’opinió dels firmants, hauria d’haver estat el contingut d’aquell fonament de dret i la seva conseqüència.

Per a una millor claredat, dividirem l’exposició en apartats, cosa que es realitza seguidament.

Primer. L’ingrés i la baixa d’un soci en una cooperativa (agrària en aquest cas) és un dret fonamental que l’art. 22 de la Constitució reconeix com a tal, i, per tant, no es poden posar al seu exercici obstacles no autoritzats per la Llei, i els estatuts han de respectar necessàriament el principi de la jerarquia normativa.

En aquest cas, la llei i els Estatuts regulen tant l’ingrés del soci a la Cooperativa (pagament d’una quota d’entrada i compromís de permanència mínima de cinc anys), com la seva baixa (en qualsevol moment que vulgui donar-se de baixa amb un preavís de 6 mesos).

La baixa del soci serà justificada si ha acomplert el termini mínim de cinc anys de permanencia i ha donat el preavís de sis mesos. Al contrari, serà injustificada si no ha romàs aquell termini mínim de cinc anys o si no ha donat el preavís de sis mesos.

L’art. 58 del Text refós de la Llei de cooperatives de Catalunya de 10 de febrer de 1992 —és el que s’ha d’aplicar aquí— obliga als estatuts socials que regulin allò que la cooperativa haurà de reembossar al soci de les seves aportacions quan es doni de baixa, i diu que els estatuts ho hauran de fer “de acuerdo con las siguientes normas”. I les normes a què els estatuts s’han d’ajustar segons aquell art. 58, són: es descomptaran de les aportacions obligatòries fetes pel soci, les pèrdues de l’exercici en què s’haguessin produït i les dels exercicis anteriors que no s’haguessin compensat; si la baixa és justificada la Cooperativa haurà de reembossar les aportacions obligatòries i sempre les voluntàries; i si és injustificada, el mateix, però per a tal supòsit els estatuts poden establir deduccions no superiors al 20% de les aportacions obligatòries.

Aquestes són les conseqüències econòmiques que l’esmentat art. 58 de la Llei determina que els estatuts han i poden establir quan un soci causa baixa: si ho fa de manera justificada (perquè ha pertangut cinc anys a la Cooperativa i ha donat el preavís de sis mesos), se li han de retornar les aportacions obligatòries que hagi fet durant la seva permanència, descomptant-ne les pèrdues que li siguin imputables; i si ho fa de manera injustificada (no permanencia de cinc anys o no haver donat el preavís de sis mesos), els estatuts socials poden establir un descompte no superior al 20% de les aportacions obligatòries.

Aquestes són les normes que els estatuts han de respectar per manament de la llei en el cas de baixa del soci.

I què és el que fan els Estatuts de la Cooperativa de què aquí es tracta?

Segon. El seu art. 14, sota el títol “Conseqüències econòmiques de la baixa”, regula el reembors de les aportacions als socis que es donin de baixa. El seus apartats a), b), c) i els dos paràgrafs primers del d), ho fan de la manera que hem vist que disposa l’art. 58 de la Llei.

Però l’apartat d) d’aquest article 14 afegeix quatre paràgrafs finals on es diu que: “els socis que per causa injustificada deixin d’aportar a la Cooperativa els fruits de les finques inscrites deuran contribuir a l’amortització de la maquinària i instal·lacions de la Cooperativa pendents d’amortitzar [...]”.

Nosaltres entenem que aquest afegit dels Estatuts (els quatre darrers paràgrafs de l’apartat d) de l’art. 14) és un clar ultra vires que no té força d’obligar; una extralimitació palesa que conculca el principi de la jerarquia normativa: l’art. 58 de la Llei determina les normes a què de manera imperativa els estatuts s’han d’atenir. Els estatuts han de regular el reembors de les aportacions en cas de baixa del soci “de acuerdo con las siguientes normas” i la Llei dóna les normes. L’art. 14 del Estatuts, en el seus apartats a), b), c) i en el dos primers paràgrafs del d), s’ajusta a aquelles normes, però s’extralimiten els quatre paràgrafs darrers de l’apartat d) en pretendre que els socis que per causa injustificada deixin d’aportar els fruits hauran de contribuir a l’amortització de la maquinària i instal·lacions pendents d’amortitzar.

Les conseqüències econòmiques de la baixa injustificada no poden ser altres que les que determina la Llei en el seu art. 58: un descompte no superior al 20% de les aportacions obligatòries (pèrdues a part).

L’art. 14 dels Estatuts, en l’apartat b), estableix aquest descompte, que és el que li autoritza la Llei a establir.

Però els quatre últims paràgrafs de l’apartat d) estableixen allò que hem ressenyat que no té cap empara legal i que, per tant, al nostre entendre, no es pot aplicar perquè “no és conforme a dret que per via estatutària es vagi més enllà dels límits que el legislador estableix en la matèria” (Sentència del Tribunal Suprem, Sala 3a, de 3 de juliol de 2003); ja que “és criteri jurisprudencial consolidat que els reglaments han de contenir normes precises que expliquin, aclareixin o posin en pràctica els preceptes de la llei que desenrotllin sense que pugui el reglament ampliar el contingut de la llei” (Sentència del Tribunal Suprem, Sala 3a, de 17 de juny de 1999; i sentències de la mateixa Sala en igual sentit de 21 de desembre de 2001, 10 de febrer de 2003 i 8 de juny de 2004, entre moltes altres).

Atès l’anterior, els magistrats signants entenen que la sentència majoritària hauria d’haver aplicat el principi de jerarquia normativa que assenyala l’art. 9.3 de la Constitució i exercitat el control reglamentari que atribueixen als tribunals l’art. 106.1 de la Constitució (“els tribunals controlen la potestat reglamentària [...]”) i l’art. 6 de la Llei orgànica del poder judicial (“els jutges i tribunals no aplicaran els Reglaments o qualsevol altra disposició contraris a la Constitució, a la llei o al principi de jerarquia normativa”); i considerem que la sentència majoritària no hauria d’haver donat valor a aquells quatre paràgrafs de l’apartat d) de l’art. 14 dels Estatuts en constituir una clara extralimitació de la Llei i ser, per tant, nuls.

Tercer. L’extralimitació explicada no és fútil ni intranscendent en aquest cas ni en aquells en què la Cooperativa, amb el pretès suport d’aquells paràgrafs de l’art. 14 dels seus Estatuts, intenti aplicar l’ultra vires esmentat, com ho ha fet ara.

En aquest cas fa pagar a l’actora 447.271 pessetes perquè contribueixi a amortitzar unes inversions de 180.915.222 ptes (totes les de la Cooperativa) de les quals l’actora no se’n beneficiarà en haver-se donat de baixa; i li imposa aquesta contribució perquè, en no haver cursat el preavís per a la baixa, aquesta s’ha qualificat (correctament) d’injustificada.

Però ja hem vist que per causa de baixa injustificada (per falta del preavís o per la nopermanència de cinc anys) la Llei autoritza únicament als estatuts que puguin establir deduccions no superiors al 20% de les aportacions obligatòries del soci que es dóna de baixa.

En aquest cas les aportacions obligatòries de l’actora sols eren de 1.000 ptes., i, per tant, la màxima deducció legal possible era de 200 ptes. (el 20% de 1.000 ptes). Certament, la Cooperativa va aplicar deducció; però també va aplicar l’ultra vires estatutari, amb la qual cosa, una deducció que per raó de la causa que la motivava (la injustificació de la baixa) sols podia ser legalment de 200 ptes., la Cooperativa la converteix en 447.471 ptes. (200 + 447.271 = 447.471 ptes). Aquesta actuació de la Cooperativa i la determinació dels seus Estatuts s’han de considerar, a criteri dels magistrats que formulen aquest vot particular, contràries a la Llei (per contravenció del principi de la jerarquia normativa) i de la mateixa Constitució (art. 22), per tal com obstaculitzen el dret fonamental de poder sortir lliurement de la Cooperativa en imposar als que volen marxar una càrrega inimposable, com ho és la contributiva indicada, al marge de tot suport legal i, fins i tot, al marge de l’equitat; perquè no sembla just ni equitatiu que s’imposi a un soci que marxa (per molt que ho hagi fet sense complir el preavís) l’amortització d’unes inversions de què no podrà gaudir perquè queden en benefici dels altres.

Quart. Amb el que s’ha exposat creiem que es podria posar punt final al raonament de la nostra discrepància respectuosa amb la sentència de la majoria; però hi ha dos arguments addicionals cadascun dels quals, al nostre parer, reafirmen la nostra convicció que s’hauria d’haver donat lloc al recurs de cassació i a l’acolliment de la demanda.

Els exposem a continuació.

Cinquè. El fonament cinquè de la Sentència de què dissentim assenyala —creiem que encertadament— que l’art. 82.b de la Llei de cooperatives de Catalunya no és aplicable en aquest cas. Efectivament, l’art. 82 es refereix a les cooperatives agràries (ho és la que ens ocupa) i disposa que els estatuts d’aquestes cooperatives hauran de regular, a més d’allò exigit amb caràcter general per la Llei: “a) [...] b) Los módulos o las formas de participación de los socios en los servicios que ofrezca la cooperativa. Podrá establecerse un período, como máximo de cinco años, durante el cual el socio que se haya comprometido a utilizar un servicio de la Cooperativa no podrá dejar de cumplir sus compromisos. Este incumplimiento, caso de producirse, no eximirá al socio de su responsabilidad ante terceros, ni de la que habrá asumido ante la misma cooperativa por inversiones realizadas y no amortizadas”.

(Els destacats són propis).

Els Estatuts de la Cooperativa demandada no compleixen aquest precepte (l’art. 82) ja que no fan la regulació especial que els imposa: no estableixen els mòduls ni les formes de participació dels socis en els seus serveis; no estableixen cap període en què el soci que s’hagués compromès a utilitzar un servei determinat ho hauria de complir, i si no ho feia hauria de respondre dels compromisos que hagués assumit davant la Cooperativa i davant tercers per les inversions que aquesta hagués realitzat i que encara no s’haguessin amortitzat.

Com bé diu la sentència majoritària, aquest precepte no és aplicable al cas. I no ho és perquè: a) la regulació especial que el precepte legal disposa no la fan aquests Estatuts; i, b) perquè el precepte considera un supòsit també especial que en aquest cas no es dóna: que un soci s’hagués compromès a utilitzar un servei determinat durant un període de temps i que per raó d’aquest compromís la cooperativa hagués fet inversions.

L’incompliment pel soci del seu compromís, no l’alliberaria de la seva responsabilitat davant tercers ni de la que hagués assumit davant la cooperativa per inversions realitzades i no amortitzades.

És palès que aquest no és el cas que ens ocupa, ja que a més que —com ja hem repetit— els Estatuts no fan aquí cap regulació especial, l’actora no va assumir cap comprimís d’utilitzar un servei especial durant un temps determinat que hagués donat lloc a unes inversions realitzades i no amortitzades al moment de la baixa.

El supòsit especial de l’art. 82.b té els seus requisits (esmentats anteriorment) i no es pot traslladar a un cas com el present, en què cap d’aquells requisits es dóna; ni tampoc es pot convertir aquesta norma especial de l’art. 82.b (dictada per a un supòsit totalment diferent i completament lògic atesos els compromisos específics que assumeix el soci en el cas que l’art. 82.b pren en consideració) en una norma que s’apliqui en general a tots els casos en què es doni una baixa injustificada per incompliment del preavís (que és el que pretenen els darrers paràgrafs de l’art. 14 dels Estatuts i el que aquí ha fet la Cooperativa demandada).

Quan la Llei ha volgut que un soci es faci càrrec d’unes determinades inversions realitzades per la cooperativa i no amortitzades, ho ha dit expressament i ha assenyalat els supòsits i les circumstàncies (art. 82.b).

Ho ha dit per als supòsits de l’art. 82.b que són especials i lògics (és lògic que si el soci s’ha compromès per un temps determinat a utilitzar un servei per raó del qual la Cooperativa ha hagut de fer inversions, i després el soci no compleix el compromís, que no se l’eximeixi de respondre dels compromisos que hagi assumit davant la Cooperativa i davant tercers per aquelles inversions, si no estan amortitzades).

Però aquest cas especial de l’art. 82.b de la Llei, no és extrapolable als supòsits de baixa injustificada quan no hi ha cap compromís especial del soci d’utilitzar un servei determinat curant un temps determinat que hagués exigit a la Cooperativa fer unes inversions que encara no s’haguessin amortitzat. En aquest supòsit és clar que el soci incomplidor hauria de respondre dels seus compromisos davant la Cooperativa i davant els tercers de les inversions fetes per aquesta i encara no amortitzades.

Això és el que determina la Llei pel que fa a les inversions especials realitzades i no amortitzades: en defineix els supòsits, en concreta els pressupostos i en determina les conseqüències (art. 82.b).

Res té això a veure amb les conseqüències legals d’una baixa injustificada per incompliment del preavís. Ja hem vist que les conseqüències no poden ser altres que el descompte del 20% de les aportacions obligatòries (insignificants en aquest cas per ésser-ho les aportacions, però no quan aquestes són importants).

I escau encara observar que aquell art. 82.b fa respondre de l’amortització de les inversions concretes que la Cooperativa hagi hagut de fer per causa del compromís personal assumit específicament pel soci d’utilitzar aquelles inversions concretes durant un temps determinat.

L’extralimitat art. 14 dels Estatuts pretén fer contribuir al soci que causa baixa injustificada (per falta del preavís) a l’amortització no d’unes inversions concretes provocades per ell, sinó a l’amortització de totes les inversions generals de la Cooperativa (180.915.228 ptes., en aquest cas) amb una falta de base patent que els magistrats que subscriuen no poden acceptar.

Una antiga i sàvia màxima diu lex, ubi voluit, dixit; ubi noluit tacuit, que en una versió lliure —però fidel-—podem traduir: “allò que la llei ha volgut dir ho ha dit, i allò que no ha volgut dir ho ha callat”.

La llei ha definit què, com, quan i en quins casos i circumstàncies el soci s’hauria de fer càrrec de contribuir a amortitzar unes inversions concretes realitzades per la cooperativa i encara no amortitzades (art. 82.b).

I no ha dit que una baixa injustificada pugui determinar que el soci que la causa hagi de fer-se càrrec de contribuir a l’amortització de totes les inversions que la cooperativa tingui pendents d’amortitzar. El que la Llei ha dit és allò que assenyala l’art. 58, contra el qual l’art. 14 dels Estatuts no hi pot anar sense vici de nul·litat. Creiem, per tant, que l’ultra vires que l’art. 14 incorpora hauria de ser declarat nul i no es podia aplicar. Aquesta és la primera raó addicional a què ens hem referit en l’anterior apartat quart. I, com hem anticipat en aquest mateix apartat, n’hi ha encara una altra d’addicional, també, al nostre criteri, definitiva, que determina inexorablement la inaplicabilitat d’aquells paràgrafs de l’art. 14.

Sisè. En efecte, la sentència majoritària ha interpretat que els últims paràgrafs de l’art. 14.d dels Estatuts posen a càrrec del soci que causa una baixa injustificada (per incompliment del preavís en aquest cas) l’obligació de “contribuir a l’amortització de la maquinària i instal·lacions de la Cooperativa pendents d’amortitzar”.

Els nostres raonaments anteriors han tractat de demostrar que els paràgrafs esmentats, interpretats com ho ha fet la sentència de la majoria (atribuir a la baixa injustificada la conseqüència de carregar al soci que l’ha causat l’obligació de contribuir a l’amortització de la maquinària i instal·lacions pendents d’amortitzar) és un ultra vires clar, una conseqüència no prevista ni volguda per la Llei (art. 58 i també 82.b), i ens ratifiquem, per tant, en el que hem exposat fins ara per contradir la interpretació i l’aplicació que la sentència majoritària ha fet dels paràgrafs esmentats.

Considerem, però, amb tot respecte, que aquella sentència no ha fet una interpretació adequada d’aquells paràgrafs de l’art. 14 dels Estatuts i que fent-ne la interpretació correcta podríem fins i tot prescindir de tot el que hem exposat fins ara i arribaríem a les mateixes conclusions: que calia acollir la cassació i estimar la demanda.

Setè. En efecte, el primer dels paràgrafs qüestionats de l’art. 14.d, que és l’essencial (els altres en són conseqüència), l’hem deixat transcrit precedentment; però amb la intenció d’una major claredat i atesa la seva importància per fer-ne la interpretació deguda, el tornem a transcriure aquí. Diu:

“Els socis que per causa injustificada deixin d’aportar a la Cooperativa els fruits de les finques inscrites deuran contribuir a l’amortització de la maquinària i instal·lacions de la Cooperativa pendents d’amortitzar[...]”.

No diu que els socis que causin baixa voluntària injustificada i deixin d’aportar a la Cooperativa els fruits, sinó que diu els socis “que per causa injustificada deixin d’aportar a la Cooperativa els fruits[...].

La diferència és capital i creiem que rau aquí l’error essencial de la sentència majoritària (dit és amb el major respecte). La sentència majoritària atribueix a l’art. 14 dels Estatuts el que no diu. En la pàgina 10, apartat c), posa entre cometes “baixa voluntària injustificada sense aportació de la collita anual” i afirma que aquesta és la causa “prevista en l’art. 14 dels Estatuts”, per fer pagar les amortitzacions al que causa baixa.

No és així.

Només cal veure el paràgraf esmentat —transcrit abans— de l’art. 14 per comprovar que no és pas el que la sentència posa entre cometes com si ho fos.

La sentència diu que el que dóna lloc que el que marxa s’hagi de fer càrrec de les amortitzacions és la seva “baixa voluntària injustificada sense aportació de la collita anual” (sic).

Però el paràgraf de l’art. 14 no diu això.

El que diu és que “els socis que per causa injustificada deixin d’aportar [...] els fruits [...]”. Una cosa és que d’una baixa injustificada en derivi l’obligació del que marxa de carregar- se amb les amortitzacions (que és el que diu la Sentència a partir del seu fragment entre cometes) i una altra cosa del tot diferent és el que diu realment el paràgraf.

És als socis que per causa injustificada deixin d’aportar els fruits als que l’art. 14 carrega aquella obligació amortitzatòria; no als socis que es donen de baixa voluntària injustificada, com diu la Sentència.

La diferència és total.

Ja que aquell que s’ha donat de baixa ja no és soci des de la mateixa data de la baixa i, per tant, ja no té l’obligació d’aportar la collita ni de suportar les conseqüències de la seva no-aportació; sense perjudici que si la Cooperativa ha sofert perjudicis per causa d’una baixa injustificada intempestiva (per l’incompliment del preavís obligatori) el que ha marxat haurà d’indemnitzar-la pels perjudicis que li hagi produït, els quals ella hauria d’al·legar i de provar perquè ella és qui tindrà les dades per demostrar-los (art. 217.6 de la Llei d’enjudiciament civil).

La important Sentència de la Sala 1a del Tribunal Suprem de 16 de març de 1998 dictada per a un cas igual al present, dóna suport de manera decisiva a les nostres afirmacions, i per la seva claredat en transcrivim alguns fragments que donen plena llum sobre aquest punt.

Diu: “La cuestión nuclear y única debatida en el proceso al que este recurso se refiere es la atinente a determinar si la baja voluntaria de un socio de una cooperativa (supuesto el total cumplimiento del plazo de su permanencia obligatoria en la misma, que aquí no se cuestiona, y al que más adelante nos referiremos) se produce automáticamente, por el solo hecho, y en la misma fecha, de su manifestación de voluntad en tal sentido, dirigida a la Cooperativa, o si, por el contrario, para que tal baja voluntaria se produzca, ha de cumplirse necesariamente antes, en todo caso, el plazo de preaviso legal y estatutariamente establecido, de tal modo que, durante la vigencia o transcurso del expresado plazo de preaviso, no obstante su petición o manifestación de baja voluntaria, continúa siendo considerado como socio activo de la Cooperativa, con todas y las mismas obligaciones sociales exigibles a cualquier otro socio”.

I desprès de fer esment dels preceptes aplicables, assenyala:

“De los referidos preceptos se desprende, de manera clara e indubitable, y esta es, por tanto, la solución que ha de corresponder a la cuestión nuclear debatida en el litigio, que la baja voluntaria de un socio de una cooperativa (supuesto, repetimos una vez más, el total cumplimiento de su compromiso de permanencia obligatoria en la misma durante el plazo estatutariamente establecido —cinco años, en este caso—, que aquí se ha cumplido, como antes se dijo) se produce automáticamente en el momento y desde la fecha mismos en que el socio comunica a la cooperativa su voluntad en tal sentido, con las dos únicas limitaciones siguientes:

1ª. El incumplimiento del plazo de preaviso dará lugar a la correspondiente indemnización de daños y perjuicios, en favor de la Cooperativa y a cargo del socio que causa baja sin el preaviso, cuya indemnización no ha sido reclamada por la Cooperativa demandada en este proceso, al no haber formulado reconvención en tal sentido, ni en ningún otro.

2ª. La baja se entenderá producida al término del plazo del preaviso únicamente a los efectos previstos en el artículo 80 de la Ley. Es evidente, por tanto, que, salvo lo anteriormente dicho, la Cooperativa, una vez manifestada por el socio su voluntad de causar baja voluntaria, no puede obligar a éste a permanecer como miembro activo de dicha Cooperativa durante el plazo de preaviso que no hizo. En consecuencia, con base en todo lo anteriormente razonado, ha de estimarse la demanda, con la limitación que luego se dirá, en el sentido siguiente:

Declarar que las bajas voluntarias de los socios Z1 y Z2 en la Sociedad Cooperativa Agraria Y1 se produjeron en 27 y 25 de septiembre de 1991, respectivamente. Declarar la nulidad de los acuerdos de la Asamblea General de dicha Cooperativa de fecha 22 de abril de 1992 (los dos), que ratificaron sendos acuerdos del Consejo de fecha 27 de septiembre de 1991 (a los que nos hemos referido en los apartados 3º y 5º de los fundamentos jurídicos primero y segundo de esta resolución), con la única salvedad (y esta es la limitación que anteriormente dejamos anunciada) de que las bajas voluntarias de los referidos socios se entenderán producidas, respectivamente, en 27 y 25 de diciembre de 1991, a los solos y únicos efectos de aplicación del artículo 80 de la Ley general de cooperativas de 2 de abril de 1987 y del (concordante con aquél) artículo 48 de los estatutos de la Cooperativa demandada”.

(Els únics efectes a què es refereix la Sentència, simplement són que el reembors de les aportacions al soci que ha marxat no l’hauria de fer la Cooperativa fins el venciment que hauria tingut el termini del preavís si s’hagués fet).

Aquests són els pronunciaments que creiem que eren els escaients i que s’haurien d’haver fet aquí, com sol·licitaven el recurs de cassació i la demanda. Estimem, per tant, que s’havien d’estimar els motius de cassació que conduïen a aquesta conclusió.

Entenem que els darrers paràgrafs de l’art. 14 dels Estatuts no s’havien d’aplicar en cap cas tant perquè en la interpretació que li ha donat la sntència de la majoria serien ultra vires(i per tant nuls), com perquè amb una interpretació correcta no podien aplicar-se a l’actora perquè ja no era sòcia des del dia que va cursar la baixa; sense perjudici —ja ho hem dit— de la indemnització dels danys i perjudicis que la seva intempestiva baixa (en no complir el preavís i en ser per consegüent injustificada) hagués pogut causar a la Cooperativa, però que aquesta no ha acreditat en aquest litigi.

Aquesta és la Sentència que els magistrats sotasignats creuen que s’hauria d’haver pronunciat.

Barcelona, 7 d’octubre de 2004

Antoni BRUGUERA I MANTÉ

Ponç FELIU I LLANSA

Lídia CASTELL VALLDOSERA