|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d'octubre de 2004, núm. 28/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Il·lm. Sr. Guillem Vidal
Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i
Llansa
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
Il·lm. Sr. Dimitry Teodoro
Berberoff Ayuda
Il·lm. Sr. Miguel Ángel
Falguera Baró
Il·lma. Sra. Lídia Castell
Valldosera
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per
l’entitat X1, SL, representada davant aquest Tribunal inicialment
pel procurador Sr. Arturo Cot Montserrat i posteriorment per la
procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i dirigit per l’advocat Sr. Joseph
Ramon Sogas, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Tarragona el 19 d’abril de 2000, en entendre
del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel
Jutjat de Primera Instància núm. 2 del Vendrell el 31 de desembre de
1998 en el procediment de judici de menor quantia núm. 155/97. Y1, SCCL, aquí part
recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora
Sra. Amalia Jaria Peñaranda i dirigida per l’advocat Sr. Francisco
Fuster Alcoverro.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Ana
Adoración Calles Duran, en representació de X1, SL, va formular
demanda de judici de menor quantia núm. 155/97 davant el Jutjat de 1ª
Instància núm. 2 del Vendrell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va
dictar Sentència amb data 31 de desembre de 1998, la part dispositiva de
la qual diu el següent: “Que debo estimar y estimo solo parcialmente la
impugnación de la actora del acuerdo de 9 de marzo de 1997 adoptado por
la asamblea general de Y1, SCCL, demandada en el presente pleito, declarando que la
sanción por la baja injustificada debe cifrarse en 200 ptas., pero
manteniendo en la forma que consta en dicho acuerdo el resto de los
conceptos impugnados y absolviendo de dichos pedimentos a la entidad
demandada, sin que proceda la declaración de nulidad de los seis últimos
apartados del art. 14 del estatuto cooperativo, ni la reclamación de
462.065 ptas. solicitada por la actora; tampoco procede efectuar
pronunciamiento en materia de costas, debiendo cada parte abonar las
causadas a su instancia y las comunes por mitad”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es
va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 19 de abril de 2000, amb
la següent part dispositiva: “Que debemos declarar y declaramos no haber
lugar al recurso de apelación interpuesto por X1, SL, y haber
lugar al recurso deducido por la Y1, Societat Cooperativa Catalana de Responsabilitat Limitada,
contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 2 de El
Vendrell en fecha treinta y uno de diciembre de 1.998, en autos de
Juicio de Menor Cuantía número 155/97, cuya resolución revocamos,
debiendo declarar que se desestima totalmente la demanda deducida por la
actora X1, SL, condenando a la actora a la costas de instancia.
Sin hacer expresa
declaración de las costas causadas por el recurso deducido por la
Y1, Societat Cooperativa
Catalana de Responsabilitat Limitada, y, con expresa imposición a X1, SL, de las costas procesales causadas por su recurso”.
Tercer.
Contra la Sentència
anterior, l’entitat X1, SL, va interposar recurs de cassació, que
va ser remès al Tribunal Suprem. Per interlocutòria de 25 de novembre de
2003, aquest Tribunal va declarar la competència de la Sala Civil
d’aquest Tribunal i les parts varen ser citades en el termini de deu
dies.
Quart.
Rebudes les actuacions i
comparegudes les parts, es van passar les actuacions al ministeri
fiscal, d’acord amb l’art. 1709 de la LEC de 1881, per tal que emetés el
corresponent informe, en què va considerar “[...] procedent l’admissió,
parcial, a tràmit [...]”.
Posteriorment es traslladà
a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés
l’escrit d’impugnació.
Cinquè.
Una vegada presentat
l’escrit d’impugnació per la part recorreguda es va assenyalar per a la
votació i decisió el dia 3 de maig de 2004. Per provisió de data 1 de
juliol de 2004, atès que s’havien produït durant la votació de la
sentència opinions que podien suposar un canvi en el criteri sostingut
per la Sala, es va acordar assenyalar novament per a la celebració d’una
nova votació el dia 12 de juliol de 2004, en què la Sala es va completar
amb la integritat dels seus membres. Per provisió de data 15 de juliol
de 2004, i per tal com s’havia produït discòrdia durant l’acte de
deliberació i votació, es va acordar cridar, d’acord amb el que disposa
l’article 262.2 de la LOPJ, els tres magistrats més moderns destinats a
les sales d’aquest Tribunal Superior, i es va assenyalar per a la
celebració de vista el dia 17 de setembre de 2004, en què es va celebrar
sense l’assistència de cap de les parts.
Ha estat ponent la Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Són antecedents d’índole
fàctica i de naturalesa incontrovertida, que resulten de notable interès
per a la correcta comprensió del
thema
litigiós sotmès a la
consideració d’aquest Tribunal, els següents:
La demandant, X1, SL,
fou sòcia cooperativista de la Societat demandada Y1, SCCL, per un període superior als cinc anys, i
en data 18 d’agost de 1996 va notificar a la cooperativa demandada la
seva decisió de ser baixa voluntària de la condició de sòcia de
l’esmentada cooperativa .
Com a resposta a
l’avantdita comunicació, el Consell Rector de la Cooperativa demandada
li lliurà certificació de la Junta celebrada el 7 de setembre de 1996,
en la qual s’acordà (de forma sintètica): 1. Acceptar la baixa
voluntària de la sòcia X1, SL, amb la qualificació de voluntària
injustificada, i en conseqüència decidir imposar a l’entitat demandant
(i en favor de la Cooperativa) una sanció de 154.885 pessetes, una
indemnització de 329.679 pessetes, un descompte en les aportacions
obligatòries de 200 pessetes, una contribució al quadre d’amortitzacions
de 447. 271 pessetes i, com que X1, SL, havia lliurat en favor de
la Cooperativa una aportació obligatòria de 1.000 pessetes i una
voluntària de 122.819 pessetes, segons liquidació de l’esmentada
Cooperativa restava un romanent en favor d’aquesta darrera de 123.819
pessetes.
X1, SL, va esgrimir
al·legacions contra l’acord de la Cooperativa demandada, a conseqüència
de les quals el Consell Rector d’aquesta última va decidir: 1. Atès que
X1, SL, no havia aportat la collita de raïm de l’any 1996, havia
incidit en una falta molt greu de les previstes en l’estatut de la
Cooperativa i, consegüentment, l’entitat aceptaba la baixa de X1,
SL, amb efectes del 28 de febrer de 1997, amb la qualificació de
voluntària injustificada, procedint a fer la següent liquidació: sanció
106.800 pessetes, indemnització 207.060 pessetes, descompte a les
aportacions obligatòries 200 pessetes, contribució a les amortitzacions
pendents 447.271 pessetes; i atès que l’entitat X1, SL, havia fet
una aportació obligatòria en favor de la Cooperativa de 1.000 pessetes i
una altra voluntària per valor de 122.819 pessetes, resultava un
romanent en favor de la Cooperativa de 637.512 pessetes.
Un cop notificat l’acord
del Consell Rector de la Companyia demandada, l’entitat X1, SL, hi
va interposar recurs a conseqüència del qual l’Assemblea General de la
Cooperativa demandada es va reunir amb caràcter extraordinari i va
decidir, en data 9 de març de 1997, fer una nova liquidació del següent
tenor: sanció 109.435 pessetes, indemnització 187.548 pessetes,
descompte a les aportacions obligatòries 200 pessetes, contribució a les
amortitzacions 447.271 pessetes, i considerades les aportacions de X1, SL, resultava ara un romanent en favor de la Cooperativa de
282.189 pessetes.
Disconforme amb la darrera
liquidació, l’entitat X1, SL, va presentar demanda contra la
Y1 , SCCL, en la qual demanava la
nul·litat dels acords adoptats per l’Assemblea General de la Cooperativa
demandada amb data 9 de març de 1997; que es modifiqués, consegüentment,
la liquidació practicada per la referida Cooperativa i que s’establís
com a única deducció de les obligacions de la Cooperativa demandada
envers X1, SL, la quantitat de 200 pessetes; per aquesta raó, i
vista també la part de “collita“ pendent de cobrar per X1, segons
aquesta resultava un romanent a favor seu de 462.065 pessetes.
La sentència dictada en
primera instància va estimar només en part (en una part molt poc
important) la demanda, pel fet que considerà encertada la liquidació
efectuada per la Cooperativa en tots els aspectes menys el que feia
referència a la sanció de l’article 19 dels estatuts de la Cooperativa,
en concret “el 20% del import del exercici anterior“, que la cooperativa
havia xifrat en 109.435 pessetes. Per tant, la sentència mantenia
intacta la liquidació efectuada per la Cooperativa amb la rebaixa
susdita.
Contra l’avantdita
sentència, ambdues parts litigants van interposar recurs d’apel·lació a
conseqüència del qual va recaure nova decisió de l’Audiència Provincial,
que estimà el recurs interposat per la Y1, SCCRL, i rebutjà íntegrament el presentat per
X1, SL, de manera que desestimà la demanda principal.
Segon.
Contra la sentència dictada
per l’Audiència s’alça X1, SL, la qual, abans d’abordar el que
constitueix pròpiament el recurs de cassació, exposa una sèrie
d’antecedents que no són sinó una explicació detallada, i des de la seva
perspectiva, del relat històric que suara s’ha explicitat.
Tot seguit, entra en el que
constitueix el primer motiu de recurs de cassació per denunciar el
següent: “Al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la LEC, se denuncia la
infracción por falta de aplicación del artículo 32 en su párrafo primero
de su apartado 1 de la Ley general de cooperativas de 2 de abril de
1987, que dice que el socio podrá darse de baja voluntariamente en la
cooperativa en cualquier momento mediante preaviso escrito al Consejo
Rector; interpretación errónea del art. 18.3 de la Ley de cooperativas
de Cataluña de 10 de febrero de 1992, que dispone que la inobservancia
del preaviso o el incumplimiento del plazo mínimo de permanencia
facultan a la Cooperativa para considerar no justificada la baja sin
perjuicio de que pueda exigir al socio, además el cumplimiento de las
obligaciones económicas que le correspondan, y falta de aplicación del
principio general del derecho
ut lite pendente nihil
innovetur, dado
que a mi representada le fue aceptada la baja el 18 de agosto de 1996 y,
por tanto, no tenía obligación alguna de aportar los frutos de su
cosecha”.(sic)
El motiu de recurs està
esgrimit d’una forma tan defectuosa i tan apartada de la normativa
processal reguladora del recurs de cassació, que el que escauria i es
derivaria d’una aplicació estricta de la norma seria la seva inadmissió,
sense més consideracions. Només el respecte al principi
pro actione
i la seguretat que no
es produeix indefensió a la part contrària, permeten respondre-hi.
En primer lloc escau posar
en relleu que la recurrent mescla d’una forma absolutament desafortunada
al·legacions heterogènies quan, com és sabut i han declarat de forma
reiterada tant aquesta Sala com el Tribunal Suprem, el recurs de
cassació exigeix en cada motiu una denúncia concreta al voltant d’una
norma de dret substantiu determinada, sense que es pugui admetre una
al·legació de preceptes heterogenis o que no estiguin íntimament lligats
entre si.
En segon lloc sorprèn la
denúncia de la infracció d’un article de la Llei estatal de cooperatives
3/1987, de 2 d’abril, pel fet que aquesta norma no resulta d’aplicació
al debat, ja que segons es desprèn de la disposició final sisena de la
Llei catalana de cooperatives de 10 de febrer de 1992, aquesta resulta
ser la norma aplicable, atesa la data de presentació de la demanda, en
què encara no havia estat dictada la nova Llei catalana de cooperatives
de 5 de juliol de 2002.
Malgrat tot, queda clar que
la recurrent insisteix en allò que ja havia discutit en segona
instància, en el sentit que en haver estat acceptada la baixa de
l’entitat demandant per part de la Cooperativa demandada, ja no existia
cap obligació d’aportació dels fruits de les finques propietat de la
recurrent, cosa que comporta, al seu entendre, que no esqueia la
imposició de cap sanció ni la determinació d’indemnitzacions en favor de
la Cooperativa, ni tampoc, finalment, la fixació de contribucions al seu
quadre d’amortitzacions.
La recurrent considera que
la seva baixa com a sòcia de la Cooperativa demandada es va produir pel
sol fet de comunicar la baixa a la susdita entitat. En tot cas al·lega
que de forma subsidiària es podria assumir la fixació de la declaració
de baixa voluntària el 6 de setembre de 1996, moment en què, segons diu,
per acord del Consell Rector es va decidir d’acceptar-la. Per aquesta
circumstància no està d’acord que el Consell Rector modifiqués la data
de la baixa per a determinar que es produiria, en tot cas, el 28 de
febrer de 1997, quan ja havia acabat la campanya anual de recol·lecció
del raïm.
Per tal de recalcar les
seves manifestacions, la part recurrent fa expressa menció de la
Sentència del Tribunal Suprem de 16 de març de 1998, que diu que la
baixa del soci es produirà automàticament i que només s’entendrà
retardada al final del període de preavís exigit als efectes de
l’article 80 de la Llei estatal de 1987, que fa referència al retorn de
les aportacions.
Respecte d’això escau dir:
Que la denúncia efectuada
per l’entitat X1, SL, fou rebutjada per la sentència dictada per
l’Audiència Provincial, que recull una cita de l’exposició de motius de
la Llei estatal de cooperatives de 1974 en la qual es deixava constància
del “[...] peligro de desmembramiento social por bajas repentinas y
automáticas, a cuya corrección aspira, entre otros mecanismos, el de la
obligatoriedad del preaviso”.
Que (tal com deixa palès la
sentència de l’Audiència) la petició de baixa de X1, SL, va tenir
entrada a la Cooperativa demandada el 28 d’agost de 1996, sense que X1 negui que va incomplir el període de preavís previst en
l’article 18 de la Llei catalana de cooperatives del 1992 (com a màxim
sis mesos) i en els Estatuts de la Cooperativa (sis mesos, segons el que
diu l’article 13 primer dels Estatuts). La Cooperativa, si bé remet una
carta a X1 on li notifica un acord del Consell Rector de 7 de
setembre de 1996 en què li accepta la baixa, li adverteix expressament
en aquest acord que es qualifica la baixa com de voluntària
injustificada; també li fa saber que per manca de preavís i per si no
aportés la collita, li ha practicat una liquidació provisional (que ja
s’ha avançat en els antecedents fàctics d’aquesta resolució) on es
concreten les quantitats que, si escau, li podrà reclamar. Que, malgrat
que totes les sancions i obligacions que s’imposaren a X1 en la
liquidació definitiva aprovada per l’Assemblea General de la Cooperativa
reunida amb caràcter extraordinari el 9 de març de 1997 estan
absolutament previstes en els Estatuts, escau distingir entre les
conseqüències de la “baixa voluntària injustificada sense aportació de
la collita anual” prevista en l’article 14 dels Estatuts, que X1,
SL, acceptà en entrar a la Cooperativa, i les sancions que es deriven de
les normes de disciplina social previstes en els articles 16 i 19 dels
Estatuts, pel que ara interessa.
No és correcte considerar
que X1 deixa de ser sòcia a causa d’una “baixa voluntària
injustificada” i a la vegada considerar que segueix essent sòcia fins al
28 de febrer de 1997 i, per tant, imposar-li les normes de disciplina
social, amb les consegüents sancions previstes en l’article 19 dels
Estatuts.
És corol·lari de l’anterior
que:
S’ha de mantenir
l’obligació de la sòcia sortint de contribuir al quadre d’amortitzacions
de les inversions (art. 14.d
dels Estatuts)
que s’han fet comptant amb la seva presència a la Cooperativa (obligació
per altra banda absolutament coherent i justificada) i també el
descompte del 20% de les aportacions obligatòries (art. 14.b
de les normes
estatutàries). Ja que aquestes obligacions estan previstes per als casos
en què el soci es dóna de baixa injustificadament i no aporta la collita
de l’anyada.
En canvi, en cap cas és
justificable, imposar-li alhora, amb les susdites obligacions, una multa
del 20% de l’import de la liquidació de l’exercici anterior i exigir-li
una indemnització dels suposats perjudicis causats a la Cooperativa,
calculats en la forma prevista en l’article 19 dels Estatuts.
En tot cas aquestes
sancions, derivades de les normes de disciplina social, estan reservades
a aquells que tot conservant el caràcter de socis incideixen en les
infraccions previstes en els articles 16, 17 i 18 del esmentats
estatuts.
No és ociós recordar, per
tal de comprendre les obligacions del soci que incideix en una baixa
voluntària injustificada, que l’article primer de la Llei de
cooperatives de Catalunya de 10 de febrer de 1992 preveu que aquestes
entitats desenvolupen una activitat empresarial de base col·lectiva, en
la qual el servei mutu i l’aportació pecuniària de tots els membres
permeten complir una funció que tendeix a millorar les relacions humanes
i a anteposar els interessos col·lectius a qualsevol idea de benefici
particular. A propòsit d’aquesta afirmació, es detecta que l’actitud de
la recurrent entra en oberta contradicció amb les previsions legals, ja
que X1, sense tenir en compte els interessos col·lectius de la
Cooperativa demandada, vol donar-se de baixa de forma sorpresiva, sense
cap mena de termini de preavís, i pretén que la Cooperativa no es pugui
rescabalar (tenint en compte les inversions realitzades comptant amb la
seva presència) del perjudici que li provoca l’actitud contrària a la
llei i a les previsions estatutàries. Aquest fet comporta que si els
estatuts preveuen un rescabalament de la cooperativa per tal d’afrontar
les inversions pendents d’amortitzar, és contrària a les mínimes
exigències de la bona fe la pretensió d’eximir-se d’aquestes
obligacions.
Per totes les anteriors
consideracions escau l’estimació només en part del primer motiu del
recurs, de manera que X1 ha d’assumir un deute amb la Cooperativa
de 447.271 pessetes i se li descomptaran 200 pessetes de les seves
aportacions obligatòries.
Tercer.
En el segon motiu de recurs
la recurrent combat la sentència dictada per l’Audiència dient que
infringeix el principi
non bis in idem,
atès que, segons diu, per un mateix fet (la baixa voluntària no
justificada de X1), que comporta la no-aportació dels fruits de la
campanya, se li imposen quatre sancions.
El principi
non bis in idem
suposa, des de
l’aspecte civil, quelcom vinculat amb la cosa jutjada, ja que impedeix
revisar dues vegades un mateix tema litigiós; però en la forma en què
l’invoca la recurrent està més lligat amb l’àmbit punitiu o sancionador,
on aquest principi veda la possibilitat de sancionar dues vegades i en
dos procediments diferents una mateixa conducta. És suficient una
lectura de l’anterior fonament de dret per concloure que la denúncia
d’infracció del principi
non bis in idem
queda ara totalment
sense sentit, ja que si s’ha dit que s’ha d’eximir el soci sortint de la
Cooperativa de les sancions disciplinàries previstes en l’article 19
dels Estatuts, ja no és procedent parlar de duplicitat de sancions.
El que s’ha raonat provoca
la impossibilitat d’estimar el segon motiu de recurs.
Quart.
En el tercer motiu de
recurs es denuncia la infracció de la doctrina jurisprudencial forjada
pel Tribunal Suprem en el sentit que la indemnització de danys i
perjudicis exigeix una prova plena de l’existència i quantia d’aquests.
La recurrent, per emparar les seves pretensions, cita les sentències del
Tribunal Suprem de 14 de novembre de 1998 i 20 de desembre de 1997.
L’estimació del primer
motiu de recurs ha deixat també sense interès les anteriors
al·legacions, cosa que comporta que la Sala no hagi d’estudiar-les.
Cinquè.
En el quart motiu de recurs,
la recurrent denuncia la infracció per manca d’aplicació de l’article
82.b
de la Llei de
cooperatives de Catalunya de 10 de febrer de 1992, en concret quan
estableix que els estatuts socials de les cooperatives han de regular
els mòduls o formes de participació dels socis en els serveis de la
companyia. La mateixa recurrent afegeix una afirmació que no es deriva
de la sentència que es recorre: que la Cooperativa demandada, en els
cinc anys anteriors a la sol·licitud de baixa per part de X1 no
havia fet cap inversió en el Celler.
El motiu de recurs s’ha de
rebutjar a
limine per tres
circumstàncies:
a)
perquè no es pot infringir allò que no s’ha d’aplicar;
b)
perquè amb l’afirmació exposada la recurrent fa supòsit de la qüestió,
ja que l’afirmació relativa a la manca d’inversions en el celler no es
deriva de la sentència que es recorre, i
c)
perquè l’al·legació suposa introduir una qüestió nova que,
consegüentment, no pot reeixir.
Els antecedents històrics
que s’han fet palesos més amunt permeten detectar que el precepte dels
Estatuts invocat no és d’aplicació al litigi; per tant, no té cap
interès l’afirmació fàctica que fa gratuïtament el recurrent, i això
comporta la desestimació del motiu del recurs.
Sisè.
Com a cinquè motiu de
recurs s’addueix infracció de l’article 50.1 de la Llei de cooperatives
catalana que diu que la responsabilitat dels socis pels deutes socials,
salvant que hi hagi disposició en contra en els estatuts socials, està
limitada a les aportacions al capital social subscrites, estiguin o no
desemborsades.
També en el mateix motiu de
recurs es denuncia la infracció de l’article 58 de la mateixa Llei quan
prohibeix fer descomptes o deduccions a les aportacions voluntàries.
El motiu de recurs no pot
reeixir; només cal una remissió a la Sentència dictada per l’Audiència
quan diu clarament que l’article 50 de la Llei de cooperatives de l’any
1992 es refereix a la responsabilitat dels socis pels deutes socials, és
a dir fa referència als deutes de la Cooperativa vers tercers.
Aquesta responsabilitat no
té res a veure amb la responsabilitat dels socis derivada de les normes
legals i estatutàries per al cas d’incompliment per part dels socis de
les seves obligacions envers la Cooperativa.
L’article 50 només fa que
aclarir que les cooperatives queden emmarcades dintre el gènere
d’entitats de responsabilitat limitada, cosa que, com és sabut, provoca
que el patrimoni personal del soci no hagi de respondre de les
obligacions de la Cooperativa vers tercers.
En canvi, les normes de
caràcter intern i de disciplina social tenen una finalitat ben diferent,
ja que van encaminades a assolir la pau social dintre la companyia, o
sigui a impedir que cap soci vulneri la llei o els estatuts sense quedar
sotmès a diverses sancions i obligacions.
Podríem encara afegir que
la poca força de l’al·legació es fa més evident si pensem que els
estatuts afirmen la responsabilitat limitada dels socis en relació amb
els deutes socials a les seves aportacions, per tot seguit, dintre el
marc de la disciplina interna, establir diferents obligacions i
responsabilitats del soci incomplidor, que en molts casos, quan es
tracti d’incompliments greus, superaran el marge de les aportacions del
susdit soci.
Pel que fa a la suposada
vulneració de l’article 58 de la Llei de cooperatives, només és
procedent dir que en cap cas la cooperativa demandada ha practicat
deduccions o descomptes a les aportacions voluntàries, ja que aquesta
possibilitat, per respecte a l’article 58 de la Llei, no es preveu en
els estatuts de la Cooperativa. Només cal una lectura dels tres acords
de la Cooperativa, el primer i segon del seu Consell Rector i el tercer
de l’Assemblea General de 9 de març de 1997, per detectar i poder
afirmar que els esmentats òrgans de la Cooperativa respecten íntegrament
el previst en l’article 58, ja que no practiquen cap descompte a les
aportacions obligatòries de X1 i sí només un descompte del 20% a
les aportacions voluntàries.
Com a corol·lari d’aquesta
circumstància resulta que els tres acords de la Cooperativa respecten
íntegrament en aquest aspecte les exigències estatutàries i legals; es
podria especificar, per altra banda, que els Estatuts de la Y1 respecten també l’article 58 de la Llei, atès que
l’article 14 dels esmentats estatuts, per respecte al principi de
jerarquia normativa, permet només el descompte del 20% de les
aportacions obligatòries i en cap cas (com s’ha dit) permet deduccions
que gravin les voluntàries.
Conseqüència de tot
l’exposat és que no es pot dir que la sentència de l’Audiència hagi
incidit en cap mena d’infracció legal en l’aspecte que ara interessa.
Consegüentment, decau també
aquest motiu del recurs.
Setè.
Finalment, en el darrer
motiu de recurs la recurrent invoca infracció per inaplicació de
l’article 25 de la Constitució espanyola quan diu que ningú pot ser
condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de
produir-se no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa.
Aquesta denúncia l’enllaça
la recurrent amb el fet que sigui condemnada a abonar a la Cooperativa
la quantitat de 447.271 pessetes per la manca d’aportació dels fruits,
en virtud d’una fórmula prevista en els Estatuts, quan en aquell moment
no estaven determinats els dos paràmetres de què parteix la fórmula, a
saber l’import de la maquinària i instal·lacions pendents d’amortitzar.
És notori que aquesta
darrera denúncia no pot reeixir per dues circumstàncies:
a)
Pel fet que res té a veure el principi de legalitat invocat per la
recurrent amb la manca de quantificació dels paràmetres de què parteixen
els Estatuts, i
b)
Pel fet que la denúncia suposa la introducció en grau de cassació d’una
qüestió que no fou objecte de discussió davant l’Audiència; per tant es
tracta d’una nova al·legació que, per aquesta circumstància (i tal com
ha declarat reiteradament aquesta Sala), no pot tenir èxit.
Amb les anteriors
consideracions, decau el darrer motiu de cassació.
Vuitè.
Per virtut del que disposa
l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil, no escau fer expressa
imposició de costes ni pel que fa a les causades davant l’Audiència
Provincial ni tampoc pel que afecta a les causades en aquest grau
cassacional.
Per consegüent, vistos els
preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar en part el present
recurs de cassació interposat per l’entitat X1, SL, contra la
Sentència de 19 d’abril de 2002 dictada per la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Tarragona en el rotlle d’apel·lació 93/99, i
declarar la nul·litat parcial de l’Acord de 9 de maig de 1997 de
l’Assemblea General de la Y1, SCCL,
i, consegüentment, modificar la liquidació de la baixa en la Cooperativa
de X1, SL, fixant una deducció de 200 pessetes en les aportacions
obligatòries i l’obligació de X1 d’abonar a la Cooperativa la
quantitat de 444.271 pessetes (2.670,12 euros) per amortització
d’inversions; atès que ha aportat a la Cooperativa 1.000 pessetes en
concepte d’aportacions obligatòries i 122.819 pessetes en concepte de
voluntàries, resta un romanent a favor de la Cooperativa de 320.652
pessetes (1.927,16 euros). No es fa expressa imposició ni de les costes
causades davant l’Audiència Provincial ni tampoc de les causades en
aquest grau cassacional.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
VOT
PARTICULAR
Que formulen els magistrats
que subscriuen Antoni Bruguera i Manté, Ponç Feliu i Llansa i Lídia
Castell Valldosera, a la Sentència dictada per aquesta Sala en el
present recurs de cassació Amb el respecte que escau tenir a la decisió
de la majoria, els magistrats sotasignats en dissenteixen en part, motiu
pel qual, a l’empara de l’art. 260.1 de la Llei orgànica del poder
judicial, es veuen en el cas d’haver de formular aquest vot particular
que ja varen anunciar al moment de votar la Sentència.
La nostra discrepància rau
en el contingut del fons del fonament de dret segon de la sentència
majoritària amb transcendència fonamental per a la decisió final. Diem
que la discrepancia està en el fons del fonament perquè coincidim amb la
sentència que la formulació del primer motiu del recurs de cassació (a
què dóna resposta aquell fonament) peca de defectes de formulació
evidents però que no tenen una entitat suficient com perquè fos obligat
declarar el motiu inadmissible. Per tant, i d’acord amb el que també fa
la sentència majoritària, entrarem al fons del fonament de què
discrepem, tot exposant allò que, segons l’opinió dels firmants, hauria
d’haver estat el contingut d’aquell fonament de dret i la seva
conseqüència.
Per a una millor claredat,
dividirem l’exposició en apartats, cosa que es realitza seguidament.
Primer.
L’ingrés i la baixa d’un
soci en una cooperativa (agrària en aquest cas) és un dret fonamental
que l’art. 22 de la Constitució reconeix com a tal, i, per tant, no es
poden posar al seu exercici obstacles no autoritzats per la Llei, i els
estatuts han de respectar necessàriament el principi de la jerarquia
normativa.
En aquest cas, la llei i
els Estatuts regulen tant l’ingrés del soci a la Cooperativa (pagament
d’una quota d’entrada i compromís de permanència mínima de cinc anys),
com la seva baixa (en qualsevol moment que vulgui donar-se de baixa amb
un preavís de 6 mesos).
La baixa del soci serà
justificada si ha acomplert el termini mínim de cinc anys de permanencia
i ha donat el preavís de sis mesos. Al contrari, serà injustificada si
no ha romàs aquell termini mínim de cinc anys o si no ha donat el
preavís de sis mesos.
L’art. 58 del Text refós de
la Llei de cooperatives de Catalunya de 10 de febrer de 1992 —és el que
s’ha d’aplicar aquí— obliga als estatuts socials que regulin allò que la
cooperativa haurà de reembossar al soci de les seves aportacions quan es
doni de baixa, i diu que els estatuts ho hauran de fer “de acuerdo con
las siguientes normas”.
I les normes a
què els estatuts s’han d’ajustar segons aquell art. 58, són: es
descomptaran de les aportacions obligatòries fetes pel soci, les pèrdues
de l’exercici en què s’haguessin produït i les dels exercicis anteriors
que no s’haguessin compensat; si la baixa és justificada la Cooperativa
haurà de reembossar les aportacions obligatòries i sempre les
voluntàries; i si és injustificada, el mateix, però per a tal supòsit
els estatuts poden establir deduccions no superiors al 20% de les
aportacions obligatòries.
Aquestes són les
conseqüències econòmiques que l’esmentat art. 58 de la Llei determina
que els estatuts han i poden establir quan un soci causa baixa: si ho fa
de manera justificada (perquè ha pertangut cinc anys a la Cooperativa i
ha donat el preavís de sis mesos), se li han de retornar les aportacions
obligatòries que hagi fet durant la seva permanència, descomptant-ne les
pèrdues que li siguin imputables; i si ho fa de manera injustificada (no
permanencia de cinc anys o no haver donat el preavís de sis mesos), els
estatuts socials poden establir un descompte no superior al 20% de les
aportacions obligatòries.
Aquestes són les normes que
els estatuts han de respectar per manament de la llei en el cas de baixa
del soci.
I què és el que fan els
Estatuts de la Cooperativa de què aquí es tracta?
Segon.
El seu art. 14, sota el
títol “Conseqüències econòmiques de la baixa”, regula el reembors de les
aportacions als socis que es donin de baixa. El seus apartats
a),
b),
c)
i els dos paràgrafs primers del
d),
ho fan de la manera que hem vist que disposa l’art. 58 de la Llei.
Però l’apartat
d)
d’aquest article 14 afegeix quatre paràgrafs finals on es diu que: “els
socis que per causa injustificada deixin d’aportar a la Cooperativa els
fruits de les finques inscrites deuran contribuir a l’amortització de la
maquinària i instal·lacions de la Cooperativa pendents d’amortitzar
[...]”.
Nosaltres entenem que
aquest
afegit dels
Estatuts (els quatre darrers paràgrafs de l’apartat
d)
de l’art. 14) és un clar
ultra vires
que no té força
d’obligar; una extralimitació palesa que conculca el principi de la
jerarquia normativa: l’art. 58 de la Llei determina les normes a què de
manera imperativa els estatuts s’han d’atenir. Els estatuts han de
regular el reembors de les aportacions en cas de baixa del soci “de
acuerdo con las siguientes normas” i la Llei dóna les normes. L’art. 14
del Estatuts, en el seus apartats
a),
b),
c)
i en el dos primers paràgrafs del
d),
s’ajusta a aquelles normes, però s’extralimiten els quatre paràgrafs
darrers de l’apartat
d)
en pretendre que els socis que per causa injustificada deixin d’aportar
els fruits hauran de contribuir a l’amortització de la maquinària i
instal·lacions pendents d’amortitzar.
Les conseqüències
econòmiques de la baixa injustificada no poden ser altres que les que
determina la Llei en el seu art. 58: un descompte no superior al 20% de
les aportacions obligatòries (pèrdues a part).
L’art. 14 dels Estatuts, en
l’apartat b),
estableix aquest descompte, que és el que li autoritza la Llei a
establir.
Però els quatre últims
paràgrafs de l’apartat
d)
estableixen allò que hem ressenyat que no té cap empara legal i que, per
tant, al nostre entendre, no es pot aplicar perquè “no és conforme a
dret que per via estatutària es vagi més enllà dels límits que el
legislador estableix en la matèria” (Sentència del Tribunal Suprem, Sala
3a, de 3 de juliol de 2003); ja que “és criteri jurisprudencial
consolidat que els reglaments han de contenir normes precises que
expliquin, aclareixin o posin en pràctica els preceptes de la llei que
desenrotllin sense que pugui el reglament ampliar el contingut de la
llei” (Sentència del Tribunal Suprem, Sala 3a, de 17 de juny de 1999; i
sentències de la mateixa Sala en igual sentit de 21 de desembre de 2001,
10 de febrer de 2003 i 8 de juny de 2004, entre moltes altres).
Atès l’anterior, els
magistrats signants entenen que la sentència majoritària hauria d’haver
aplicat el principi de jerarquia normativa que assenyala l’art. 9.3 de
la Constitució i exercitat el control reglamentari que atribueixen als
tribunals l’art. 106.1 de la Constitució (“els tribunals controlen la
potestat reglamentària [...]”) i l’art. 6 de la Llei orgànica del poder
judicial (“els jutges i tribunals no aplicaran els Reglaments o
qualsevol altra disposició contraris a la Constitució, a la llei o al
principi de jerarquia normativa”); i considerem que la sentència
majoritària no hauria d’haver donat valor a aquells quatre paràgrafs de
l’apartat d)
de l’art. 14 dels Estatuts en constituir una clara extralimitació de la
Llei i ser, per tant, nuls.
Tercer.
L’extralimitació explicada
no és fútil ni intranscendent en aquest cas ni en aquells en què la
Cooperativa, amb el pretès suport d’aquells paràgrafs de l’art. 14 dels
seus Estatuts, intenti aplicar
l’ultra vires
esmentat, com ho ha fet
ara.
En aquest cas fa pagar a
l’actora 447.271 pessetes perquè contribueixi a amortitzar unes
inversions de 180.915.222 ptes (totes les de la Cooperativa) de les
quals l’actora no se’n beneficiarà en haver-se donat de baixa; i li
imposa aquesta contribució perquè, en no haver cursat el preavís per a
la baixa, aquesta s’ha qualificat (correctament) d’injustificada.
Però ja hem vist que per
causa de baixa injustificada (per falta del preavís o per la
nopermanència de cinc anys) la Llei autoritza únicament als estatuts que
puguin establir deduccions no superiors al 20% de les aportacions
obligatòries del soci que es dóna de baixa.
En aquest cas les
aportacions obligatòries de l’actora sols eren de 1.000 ptes., i, per
tant, la màxima deducció legal possible era de 200 ptes. (el 20% de
1.000 ptes). Certament, la Cooperativa va aplicar deducció; però també
va aplicar
l’ultra vires
estatutari, amb la qual cosa, una deducció que per raó de la causa que
la motivava (la injustificació de la baixa) sols podia ser legalment de
200 ptes., la Cooperativa la converteix en 447.471 ptes. (200 + 447.271
= 447.471 ptes). Aquesta actuació de la Cooperativa i la determinació
dels seus Estatuts s’han de considerar, a criteri dels magistrats que
formulen aquest vot particular, contràries a la Llei (per contravenció
del principi de la jerarquia normativa) i de la mateixa Constitució
(art. 22), per tal com obstaculitzen el dret fonamental de poder sortir
lliurement de la Cooperativa en imposar als que volen marxar una càrrega
inimposable, com ho és la contributiva indicada, al marge de tot suport
legal i, fins i tot, al marge de l’equitat; perquè no sembla just ni
equitatiu que s’imposi a un soci que marxa (per molt que ho hagi fet
sense complir el preavís) l’amortització d’unes inversions de què no
podrà gaudir perquè queden en benefici dels altres.
Quart.
Amb el que s’ha exposat
creiem que es podria posar punt final al raonament de la nostra
discrepància respectuosa amb la sentència de la majoria; però hi ha dos
arguments addicionals cadascun dels quals, al nostre parer, reafirmen la
nostra convicció que s’hauria d’haver donat lloc al recurs de cassació i
a l’acolliment de la demanda.
Els exposem a continuació.
Cinquè.
El fonament cinquè de la
Sentència de què dissentim assenyala —creiem que encertadament— que
l’art. 82.b
de la Llei de
cooperatives de Catalunya no és aplicable en aquest cas. Efectivament,
l’art. 82 es refereix a les cooperatives agràries (ho és la que ens
ocupa) i disposa que els estatuts d’aquestes cooperatives hauran de
regular, a més d’allò exigit amb caràcter general per la Llei: “a) [...]
b) Los módulos o las formas de participación de los socios en los
servicios que ofrezca la cooperativa.
Podrá establecerse un
período, como
máximo de cinco años,
durante el cual el socio
que se haya comprometido a utilizar un servicio de la Cooperativa
no podrá dejar de
cumplir sus compromisos. Este incumplimiento, caso de producirse, no
eximirá al socio de su responsabilidad ante terceros, ni de la que habrá
asumido ante la misma cooperativa
por inversiones
realizadas y no amortizadas”.
(Els destacats són propis).
Els Estatuts de la
Cooperativa demandada no compleixen aquest precepte (l’art. 82) ja que
no fan la
regulació especial
que els imposa: no
estableixen els mòduls ni les formes de participació dels socis en els
seus serveis; no estableixen cap període
en què el soci que
s’hagués compromès a utilitzar un servei determinat ho hauria de
complir, i si no ho feia hauria de respondre dels compromisos que hagués
assumit davant la Cooperativa i davant tercers per les inversions que
aquesta hagués realitzat i que encara no s’haguessin amortitzat.
Com bé diu la sentència
majoritària, aquest precepte no és aplicable al cas. I no ho és perquè:
a) la
regulació especial
que el precepte legal
disposa no la fan aquests Estatuts; i, b) perquè el precepte considera
un supòsit també especial que en aquest cas no es dóna: que un soci
s’hagués compromès a utilitzar un servei determinat durant un període de
temps i que per raó d’aquest compromís la cooperativa hagués fet
inversions.
L’incompliment pel soci del
seu compromís, no l’alliberaria de la seva responsabilitat davant
tercers ni de la que hagués assumit davant la cooperativa per inversions
realitzades i no amortitzades.
És palès que aquest no és
el cas que ens ocupa, ja que a més que —com ja hem repetit— els Estatuts
no fan aquí cap regulació especial,
l’actora no va assumir
cap comprimís d’utilitzar un servei especial durant un temps determinat
que hagués donat lloc a unes inversions realitzades i no amortitzades al
moment de la baixa.
El supòsit especial de
l’art. 82.b
té els seus
requisits (esmentats anteriorment) i no es pot traslladar a un cas com
el present, en què cap d’aquells requisits es dóna; ni tampoc es pot
convertir aquesta norma especial de l’art. 82.b
(dictada per a
un supòsit totalment diferent i completament lògic atesos els
compromisos específics que assumeix el soci en el cas que l’art. 82.b
pren en
consideració) en una norma que s’apliqui en general a tots els casos en
què es doni una baixa injustificada per incompliment del preavís (que és
el que pretenen els darrers paràgrafs de l’art. 14 dels Estatuts i el
que aquí ha fet la Cooperativa demandada).
Quan la Llei ha volgut que
un soci es faci càrrec d’unes determinades inversions realitzades per la
cooperativa i no amortitzades, ho ha dit expressament i ha assenyalat
els supòsits i les circumstàncies (art. 82.b).
Ho ha dit per als supòsits
de l’art. 82.b
que són
especials i lògics (és lògic que si el soci s’ha compromès per un temps
determinat a utilitzar un servei per raó del qual la Cooperativa ha
hagut de fer inversions, i després el soci no compleix el compromís, que
no se l’eximeixi de respondre dels compromisos que hagi assumit davant
la Cooperativa i davant tercers per aquelles inversions, si no estan
amortitzades).
Però aquest cas especial de
l’art. 82.b
de la Llei, no
és extrapolable als supòsits de baixa injustificada quan no hi ha cap
compromís especial del soci d’utilitzar un servei determinat curant un
temps determinat que hagués exigit a la Cooperativa fer unes inversions
que encara no s’haguessin amortitzat. En aquest supòsit és clar que el
soci incomplidor hauria de respondre dels seus compromisos davant la
Cooperativa i davant els tercers de les inversions fetes per aquesta i
encara no amortitzades.
Això és el que determina la
Llei pel que fa a les inversions especials realitzades i no
amortitzades: en defineix els supòsits, en concreta els pressupostos i
en determina les conseqüències (art. 82.b).
Res té això a veure amb les
conseqüències legals d’una baixa injustificada per incompliment del
preavís. Ja hem vist que les conseqüències no poden ser altres que el
descompte del 20% de les aportacions obligatòries (insignificants en
aquest cas per ésser-ho les aportacions, però no quan aquestes són
importants).
I escau encara observar que
aquell art. 82.b
fa respondre de
l’amortització de les inversions concretes que la Cooperativa hagi hagut
de fer per causa del compromís personal assumit específicament pel soci
d’utilitzar aquelles inversions concretes durant un temps determinat.
L’extralimitat art. 14 dels
Estatuts pretén fer contribuir al soci que causa baixa injustificada
(per falta del preavís) a l’amortització no d’unes inversions concretes
provocades per ell, sinó a l’amortització de totes les inversions
generals de la Cooperativa (180.915.228 ptes., en aquest cas) amb una
falta de base patent que els magistrats que subscriuen no poden
acceptar.
Una antiga i sàvia màxima
diu lex, ubi
voluit, dixit; ubi noluit tacuit,
que en una versió lliure —però fidel-—podem traduir:
“allò que la llei ha
volgut dir ho ha dit, i allò que no ha volgut dir ho ha callat”.
La llei ha definit què,
com, quan i en quins casos i circumstàncies el soci s’hauria de fer
càrrec de contribuir a amortitzar unes inversions concretes realitzades
per la cooperativa i encara no amortitzades (art. 82.b).
I no ha dit que una baixa
injustificada pugui determinar que el soci que la causa hagi de fer-se
càrrec de contribuir a l’amortització de totes les inversions que la
cooperativa tingui pendents d’amortitzar. El que la Llei ha dit és allò
que assenyala l’art. 58, contra el qual l’art. 14 dels Estatuts no hi
pot anar sense vici de nul·litat. Creiem, per tant, que
l’ultra vires
que l’art. 14 incorpora
hauria de ser declarat nul i no es podia aplicar. Aquesta és la primera
raó addicional a què ens hem referit en l’anterior apartat quart. I, com
hem anticipat en aquest mateix apartat, n’hi ha encara una altra
d’addicional, també, al nostre criteri, definitiva, que determina
inexorablement la inaplicabilitat d’aquells paràgrafs de l’art. 14.
Sisè.
En efecte, la sentència
majoritària ha interpretat que els últims paràgrafs de l’art. 14.d
dels Estatuts
posen a càrrec del soci que causa una baixa injustificada (per
incompliment del preavís en aquest cas) l’obligació de “contribuir a
l’amortització de la maquinària i instal·lacions de la Cooperativa
pendents d’amortitzar”.
Els nostres raonaments
anteriors han tractat de demostrar que els paràgrafs esmentats,
interpretats com ho ha fet la sentència de la majoria (atribuir a la
baixa injustificada la conseqüència de carregar al soci que l’ha causat
l’obligació de contribuir a l’amortització de la maquinària i
instal·lacions pendents d’amortitzar) és un
ultra vires
clar, una conseqüència
no prevista ni volguda per la Llei (art. 58 i també 82.b),
i ens ratifiquem, per tant, en el que hem exposat fins ara per contradir
la interpretació i l’aplicació que la sentència majoritària ha fet dels
paràgrafs esmentats.
Considerem, però, amb tot
respecte, que aquella sentència no ha fet una interpretació adequada
d’aquells paràgrafs de l’art. 14 dels Estatuts i que fent-ne la
interpretació correcta podríem fins i tot prescindir de tot el que hem
exposat fins ara i arribaríem a les mateixes conclusions: que calia
acollir la cassació i estimar la demanda.
Setè.
En efecte, el primer dels
paràgrafs qüestionats de l’art. 14.d,
que és l’essencial (els altres en són conseqüència), l’hem deixat
transcrit precedentment; però amb la intenció d’una major claredat i
atesa la seva importància per fer-ne la interpretació deguda, el tornem
a transcriure aquí. Diu:
“Els socis que per causa
injustificada deixin d’aportar a la Cooperativa els fruits de les
finques inscrites deuran contribuir a l’amortització de la maquinària i
instal·lacions de la Cooperativa pendents d’amortitzar[...]”.
No diu que els socis
que causin baixa
voluntària injustificada
i deixin d’aportar a la
Cooperativa els fruits, sinó que diu els socis
“que per causa
injustificada deixin d’aportar a la Cooperativa els fruits[...]”.
La diferència és capital i
creiem que rau aquí l’error essencial de la sentència majoritària (dit
és amb el major respecte). La sentència majoritària atribueix a l’art.
14 dels Estatuts el que no diu. En la pàgina 10, apartat
c),
posa entre cometes “baixa
voluntària injustificada sense aportació de la collita anual”
i afirma que aquesta és la causa “prevista
en l’art. 14 dels Estatuts”,
per fer pagar les amortitzacions al que causa baixa.
No és així.
Només cal veure el paràgraf
esmentat —transcrit abans— de l’art. 14 per comprovar que no és pas el
que la sentència posa entre cometes com si ho fos.
La sentència diu que el que
dóna lloc que el que marxa s’hagi de fer càrrec de les amortitzacions és
la seva “baixa
voluntària injustificada sense aportació de la collita anual”
(sic).
Però el paràgraf de l’art.
14 no diu això.
El que diu és que
“els socis que per
causa injustificada deixin d’aportar [...] els fruits [...]”.
Una cosa és que d’una
baixa injustificada
en derivi
l’obligació del que marxa de carregar- se amb les amortitzacions (que és
el que diu la Sentència a partir del seu fragment entre cometes) i una
altra cosa del tot diferent és el que diu realment el paràgraf.
És als socis que per
causa injustificada
deixin d’aportar
els fruits als que l’art. 14 carrega aquella obligació amortitzatòria;
no als socis
que es donen de baixa voluntària injustificada, com diu la Sentència.
La diferència és total.
Ja que aquell que
s’ha donat de baixa ja no és soci des de la mateixa data de la baixa i,
per tant, ja no té l’obligació d’aportar la collita ni de suportar les
conseqüències de la seva no-aportació;
sense perjudici que si la Cooperativa ha sofert perjudicis per causa
d’una baixa injustificada intempestiva (per l’incompliment del preavís
obligatori) el que ha marxat haurà d’indemnitzar-la pels perjudicis que
li hagi produït, els quals ella hauria d’al·legar i de provar perquè
ella és qui tindrà les dades per demostrar-los (art. 217.6 de la Llei
d’enjudiciament civil).
La important Sentència de
la Sala 1a del Tribunal Suprem de 16 de març de 1998 dictada per a un
cas igual al present, dóna suport de manera decisiva a les nostres
afirmacions, i per la seva claredat en transcrivim alguns fragments que
donen plena llum sobre aquest punt.
Diu: “La cuestión nuclear y
única debatida en el proceso al que este recurso se refiere es la
atinente a determinar si la baja voluntaria de un socio de una
cooperativa (supuesto el total cumplimiento del plazo de su permanencia
obligatoria en la misma, que aquí no se cuestiona, y al que más adelante
nos referiremos) se produce automáticamente, por el solo hecho, y en la
misma fecha, de su manifestación de voluntad en tal sentido, dirigida a
la Cooperativa, o si, por el contrario, para que tal baja voluntaria se
produzca, ha de cumplirse necesariamente antes, en todo caso, el plazo
de preaviso legal y estatutariamente establecido, de tal modo que,
durante la vigencia o transcurso del expresado plazo de preaviso, no
obstante su petición o manifestación de baja voluntaria, continúa siendo
considerado como socio activo de la Cooperativa, con todas y las mismas
obligaciones sociales exigibles a cualquier otro socio”.
I desprès de fer esment
dels preceptes aplicables, assenyala:
“De los referidos preceptos
se desprende, de manera clara e indubitable, y esta es, por tanto, la
solución que ha de corresponder a la cuestión nuclear debatida en el
litigio, que la baja voluntaria de un socio de una cooperativa
(supuesto, repetimos una vez más, el total cumplimiento de su compromiso
de permanencia obligatoria en la misma durante el plazo estatutariamente
establecido —cinco años, en este caso—, que aquí se ha cumplido, como
antes se dijo) se produce automáticamente en el momento y desde la fecha
mismos en que el socio comunica a la cooperativa su voluntad en tal
sentido, con las dos únicas limitaciones siguientes:
1ª. El incumplimiento del
plazo de preaviso dará lugar a la correspondiente indemnización de daños
y perjuicios, en favor de la Cooperativa y a cargo del socio que causa
baja sin el preaviso, cuya indemnización no ha sido reclamada por la
Cooperativa demandada en este proceso, al no haber formulado
reconvención en tal sentido, ni en ningún otro.
2ª. La baja se entenderá
producida al término del plazo del preaviso únicamente a los efectos
previstos en el artículo 80 de la Ley. Es evidente, por tanto, que,
salvo lo anteriormente dicho, la Cooperativa, una vez manifestada por el
socio su voluntad de causar baja voluntaria, no puede obligar a éste a
permanecer como miembro activo de dicha Cooperativa durante el plazo de
preaviso que no hizo. En consecuencia, con base en todo lo anteriormente
razonado, ha de estimarse la demanda, con la limitación que luego se
dirá, en el sentido siguiente:
Declarar que las bajas
voluntarias de los socios Z1 y Z2 en la Sociedad
Cooperativa Agraria Y1 se produjeron en 27 y 25 de septiembre de 1991,
respectivamente. Declarar la nulidad de los acuerdos de la Asamblea
General de dicha Cooperativa de fecha 22 de abril de 1992 (los dos), que
ratificaron sendos acuerdos del Consejo de fecha 27 de septiembre de
1991 (a los que nos hemos referido en los apartados 3º y 5º de los
fundamentos jurídicos primero y segundo de esta resolución), con la
única salvedad (y esta es la limitación que anteriormente dejamos
anunciada) de que las bajas voluntarias de los referidos socios se
entenderán producidas, respectivamente, en 27 y 25 de diciembre de 1991,
a los solos y únicos efectos de aplicación del artículo 80 de la Ley
general de cooperativas de 2 de abril de 1987 y del (concordante con
aquél) artículo 48 de los estatutos de la Cooperativa demandada”.
(Els únics efectes a què es
refereix la Sentència, simplement són que el reembors de les aportacions
al soci que ha marxat no l’hauria de fer la Cooperativa fins el
venciment que hauria tingut el termini del preavís si s’hagués fet).
Aquests són els
pronunciaments que creiem que eren els escaients i que s’haurien d’haver
fet aquí, com sol·licitaven el recurs de cassació i la demanda. Estimem,
per tant, que s’havien d’estimar els motius de cassació que conduïen a
aquesta conclusió.
Entenem que els darrers
paràgrafs de l’art. 14 dels Estatuts no s’havien d’aplicar en cap cas
tant perquè en la interpretació que li ha donat la sntència de la
majoria serien
ultra vires(i
per tant nuls), com perquè amb una interpretació correcta no podien
aplicar-se a l’actora perquè ja no era
sòcia des del dia que va
cursar la baixa;
sense perjudici —ja ho hem dit— de la indemnització dels danys i
perjudicis que la seva intempestiva baixa (en no complir el preavís i en
ser per consegüent injustificada) hagués pogut causar a la Cooperativa,
però que aquesta no ha acreditat en aquest litigi.
Aquesta és la Sentència que
els magistrats sotasignats creuen que s’hauria d’haver pronunciat.
Barcelona, 7 d’octubre de
2004
Antoni BRUGUERA I MANTÉ
Ponç FELIU I LLANSA
Lídia CASTELL VALLDOSERA
|
