Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 05-10-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d'octubre de 2004, núm. 27/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Il·lm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Ricard Simó Pascual i dirigit per l’advocat Sr. J.I. Prieto Rodríguez, contra la Sentència dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Reus l’11 de maig de 2000 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Reus el 16 d’abril de 1999 en el procediment de judici de menor quantia núm. 238/97. La Sra. Y1 i la Sra. Y2, aquí part recorreguda, han estat representades en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Irene Sola Sole i dirigides per l’advocat Sr. Carles Jara Trilla.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En data 30 de juny de 1997, el Sr. X1 va interposar contra la seva esposa, la Sra. Y1, i la mare d’aquesta, la Sra. Y2, al Jutjat de Primera Instància de Reus, una demanda en la qual sol·licita del Jutjat els pronunciaments i condemnes següents: “1º.- Se declare como la vivienda sita en L, calle XXXX, nº XX, X-X, inscrita al tomo XXXX, libro XXX, folio XXX, finca XXXXX, constituye el domicilio familiar del actor, la demanda y sus hijos, habiéndose realizado la compra-venta de fecha 30 de enero de 1997 sin consentimiento del X1 ni autorización judicial. 2º.- Se declare como dicho inmueble era propiedad en exclusiva, como bien privativo, de D. X1, condenando a Y1 a pagar a mi principal D. X1 el valor total de dicha vivienda en fecha 30 de enero de 1997, más los intereses legales desde dicha fecha, deduciendo del mismo el saldo del préstamo hipotecario pendiente de pago que gravaba dicha vivienda a favor del Banco Hipotecario de España, siempre que se acredite su pago por la citada demandada. 3º.- Subsidiariamente, de concluir existen dudas sobre la titularidad de dicho inmueble, deberá ser condenada Y1 a pagar a mi principal el 50% del valor de dicho inmueble, a acreditar en el procedimiento, una vez deducido del precio total obtenido la cantidad pagada para amortización del préstamo hipotecario de referencia, más los intereses legales correspondientes desde el 30 de enero de 1997, y, 4º.- En todo caso, se condene a la citada demandada Y1 al pago de las costas del presente procedimiento. “Se condene igualmente a Y2, a tenor de los siguientes pronunciamientos: 1º.- Se declare como la vivienda, sita en L, calle XXXXX, nº XX, X-X, inscrita al tomo XXXX, libro XXX, folio XXX, finca XXXXX es propiedad de D. X1, con la obligación de éste de amortizar el préstamo hipotecario a favor del Banco Hipotecario que grava la vivienda, declarando la ocupación a precario de la misma por Y2 que deberá ser condenado a dejarla libre, vácua y expedita en el plazo que se señale. 2º.- Subsidiariamente, se condene a la citada Y2 a indemnizar a D. X1 en el importe total de las cantidades abonadas por éste a la compañía -----, SA, para adquisición de dicha vivienda y en las cantidades abonadas al Banco Hipotecario-Banco Argentaria, más los intereses legales correspondientes desde su pago, a ceterminar a lo largo del procedimiento. 3º.- Deberá declararse como, en caso de haber abonado alguna cuota de dicho préstamo hipotecario, Y2 deberá ser condenada a perderlas, habida cuenta de la ocupación de dicho inmueble desde su adquisición hasta la firmeza que se dicte y, 4º.- Al pago de las costas del presente juicio por su temeridad y mala fe.

Con los demás pronunciamientos legales inherentes a tales declaraciones”.

Segon. El 15 d’abril de 1999 el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Reus va dictar una Sentència amb la decisió següent: “Que desestimando la demanda formulada por el procurador D. Jaume Pujol Alcaine, en nombre y representación de D. X1, contra Dª Y1 y Dª Y2 sobre declaración de dominio de las fincas registrales nº XXXXX y XXXXX inscritas en el Registro de la Propiedad de L nº Uno y subsidiariamente reconocimiento de indemnizaciones, debo absolver y absuelvo a las demandadas de todas las pretensiones de la demanda”.

Tercer. Disconforme el X1 amb aquesta resolució, va interposar recurs d’apel·lació davant la Secció 1ª de l’Audiència Provincial de Reus, la qual, en data 11 de maig de 2000, va dictar una Sentència amb la part dispositiva següent: “Que debemos declarar y declaramos no haber lugar al recurso de apelación presentado por D. X1 contra la Sentencia dictada el 16 de abril de 1999 por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción número cuatro de L. en los autos de juicio declarativo ordinario de menor cuantía seguidos con el número 238/97, y en consecuencia debemos confirmarla y la confirmamos íntegramente imponiendo al apelante las costas causadas por su recurso”.

Quart. Contra la sentència anterior, el X1 va preparar i, en data 7 de setembre de 2000 va interposar un recurs de cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, la qual, amb una interlocutòria de 16 de març de 2004, va acordar no admetre els motius 1r i 3r de cassació, i va declarar que la competència per a conèixer dels motius restants corresponia a aquest Tribunal Superior, al qual han estat trameses les actuacions i en el qual han comparegut tant la recurrent com la part contra la qual es recorre. Aquesta última va presentar el corresponent escrit d’impugnació del recurs i la Sala va assenyalar per a les seves deliberació i votació l’audiència del dia 21 de setembre passat, data en què tingueren lloc.

És ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Inadmesos per la interlocutòria de la Sala Primera del Tribunal Suprem els motius primer i tercer del recurs, i declarada per la mateixa interlocutòria la competència d’aquesta Sala per resoldre els altres set, escau entrar en la seva anàlisi.

Segon. Atès el contingut d’aquests set motius, un ordre lògic d’enjudiciament aconsella començar pel sisè, en què es denuncia la falta d’aplicació de l’art. 9 de la Compilació del dret civil de Catalunya (avui art. 9 del Codi de família) i preceptes concordants. Segons l’art. 9 esmentat, era necessari el consentiment del marit recurrent (o en un altre cas l’autorització judicial) per a la venda per l’esposa demandada de l’habitatge familiar de què aquesta era titular.

Com s’ha transcrit en el primer dels antecedents de fet precedents, la primera petició de la demanda dirigida contra l’esposa era que “se declare como la vivienda sita en L, calle XXXXX, nº XX, X-X, inscrita al tomo XXXX, libro XXX, folio XXX, finca XXXXX, constituye el domicilio familiar del actor, la demandada y sus hijos, habiéndose realizado la compraventa de fecha 30 de enero de 1997 sin el consentimiento del X1 ni autorización judicial”.

La sentència de primera instància no va donar resposta a aquesta petició clara i expressa de la pètita de la demanda; incongruència omissiva que el recurrent va denunciar en l’apel·lació davant l’Audiència, la qual, en el fonament jurídic primer de la sentència que ara s’impugna assenyalà: “Cierto es que la sentencia no contiene pronunciamiento sobre ese primer extremo; sin embargo la ausencia del mismo se justifica por su manifiesta improcedencia; la pretendida declaración no constituye el objeto de una pretensión declarativa o de condena pues lo que se pretende es una declaración de hechos no de derechos, los cuales pueden constituir el supuesto de hecho de aplicación de una norma pero no objeto de una pretensión”.

Tercer. Aquesta Sala no coincideix amb la conclusió anterior de l’Audiència. És cert que la pètita de la demanda feia exclusivament la petició que es declarés que l’habitatge esmentat era el domicili familiar i no demanava que s’extragués cap conseqüència de la declaració d’aquell fet, ja que les altres dues peticions de la pètita (que l’actor fos declarat propietari d’aquell habitatge o subsidiàriament que es condemnés la demandada a pagar-li el 50% del seu valor) eren alienes totalment al fet que l’habitatge fos o no el familiar. Però amb independència completa de les conseqüències que d’aquell fet es poguessin extraure, en les quals no escau certament entrar aquí, és indubtable que l’actor té dret que se li faci el pronunciament (merament i purament declaratiu) que aquell habitatge venut per la seva esposa el 30 de gener de 1997 era l’habitatge familiar, del qual la Sra. Y1 va desposar sense el consentiment del marit i sense l’aprovació judicial. I té dret que se li faci aquest pronunciament perquè d’aquell fet se’n podrien derivar unes conseqüències que si bé no escau que siguin enjudiciades en aquest litigi perquè no han estat sol·licitades en les peticions de la pètita de la demanda, res no obsta perquè puguin ser-ho amb posterioritat; i com que és indiscutible que la Sra. Y1 va disposar d’aquell habitatge familiar sense consentiment de l’espòs ni autorització judicial, caldrà declarar-ho així en aquesta resolució, tot estimant aquest sisè motiu de cassació, sense que sigui obstacle per formular aquesta declaració el fet que hi hagués hagut una sentència judicial de separació dels esposos l’any 1991, atesa la indiscutida i reconeguda reconciliació immediata d’ambdós.

L’estimació del sisè motiu en els termes esmentats (que no són altres que els de la primera petició de la demanda) ha de comportar la desestimació del motiu segon, on s’acusa l’Audiència de no haver fet referència en la sentència “a los efectos derivados de la venta de la vivienda familiar, ni consentida ni autorizada judicialmente”, ja que, com s’ha vist, la demanda no sol·licitava aquests pronunciaments, els quals, per consegüent, no podien ser objecte de la sentència. I per idèntic motiu no poden ésser-ho tampoc les altres diverses qüestions que introdueix aquest segon motiu de recurs sota l’al·legació d’incongruència, a part que la incongruència res té a veure amb les presumpcions ni amb la valoració de la prova; i tampoc no és escaient denunciar falta d’aplicació de l’apartat 4 de l’art. 248 de la Llei orgànica del poder judicial pel que fa a la notificació de sentència, quan la part que ho denuncia ha interposat el recurs corresponent en el termini establert i en la forma escaient.

L’acolliment del motiu sisè deixa sense objecte el quart, en què s’impugnava la imposició de costes, ja que la revocació parcial de les sentències d’instància en determinarà la noimposició.

Quart. El motiu cinquè denuncia infringits els següents articles del Codi civil:

el 1218, referent a la prova dels documents públics;

el 1227, relatiu a la prova de la data dels documents privats;

el 1232, de la prova de confessió;

el 1248, referent a la prova de testimonis, i

el 1249 i el 1253, relatius a la prova de presumpcions.

La denúncia conjunta d’aquests preceptes en un únic motiu cassacional és un defecte de formulació que ja d’antuvi el fa inadmissible, i ara aquí desestimable; a més que el que pretén aquest motiu amb una formulació tan desafortunada, és que aquesta Sala faci un nou examen i una nova valoració de les proves, cosa totalment improcedent en el recurs de cassació.

Es rebutja, per tant, aquest cinquè motiu.

Cinquè. El setè addueix la infracció “por inaplicación de los artículos 1411 del Código civil, 21.2 de la Compilación del derecho civil de Cataluña (actual art. 40 del Código de familia)” (sic).

Passant per alt la contradicció (palesa i flagrant) i la incompatibilitat absoluta d'al·legar la pretesa infracció de l’art. 21.2 de la Compilació catalana (el qual regula el règim economicomatrimonial de separació de béns) i, ensems, l’art. 1441 del Codi civil (que fa referència al de participació, inaplicable al cas), el clar és que l’Audiència ha considerat que va ser la Sra. Y1 qui va comprar i pagar l’habitatge amb diners propis (fonaments 2n i 3r) i no té dubte que va ser així; i en haver estat considerat així per l’Audiència sense impugnació adient, el rebuig del motiu esdevé inexorable.

Sisè. El motiu vuitè denuncia infracció “por inaplicación de los arts. 848 del Código civil y de la doctrina relativa al contrato fiduciario” (sic). L’art. 848 del Codi civil fa referència a la “desheredación”, institució que res té a veure amb l’assumpte del litigi; i l’Audiència no ha considerat que en el cas del litigi hi hagi cap contracte fiduciari.

Essent així, ha de rebutjar-se també aquest motiu setè, sense que es pugui considerar infringit l’art. 348 del Codi civil —com també s’al·lega— ja que és inaplicable als fets declarats provats.

Setè. I el motiu novè denuncia vulneració “por inobservancia de la doctrina relativa al enriquecimiento injusto”; al·lega per fonamentar-lo que havia estat ell qui havia comprat l’habitatge familiar i també el de la seva sogra, que ell n’havia pagat el preu i que, en haver estat declarats els habitatges propietat un de la seva esposa i l’altre de la seva sogra, aquestes senyores s’havien enriquit sense causa i injustament a costa d’ell.

Aquest plantejament també va contra els fets provats de la sentència, la qual en cap moment ha establert les premisses de què el recurrent parteix; i no és tampoc rellevant per a l’aplicació de l’enriquiment injustificat que el motiu propugna, que l’Audiència manifesti que “no dejó de reconocer la esposa en su contestación que algún pago se hizo con dinero del esposo”, sense cap altra especificació, ja que aquesta simple manifestació, sense més concreció, no pot donar lloc a l’aplicació de la doctrina de l’enriquiment injustificat perquè aquest pagament indeterminat podria tenir la causa justificada que el marit vivia en aquell habitatge que era el familiar.

Escau, per tant, desestimar també aquest darrer motiu.

Novè. L’estimació del motiu sisè comportarà —com ja s’ha dit— la no-imposició al recurrent de les costes de les dues instàncies i tampoc les d’aquest recurs.

Atès el que resta convingut, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Estimar el motiu segon de cassació, revocar parcialment la sentència de l’Audiència i també la de primera instància, estimar el pediment primer de la pètita de la demanda i, en conseqüència, declarar que l’habitatge de L (L) situat al c/ XXXXX, núm. XX, X-X, constituïa el domicili familiar de l’actor, Sr. X1, de la seva esposa, la Sra. Y1, i dels fills d’ambdós; que la venda que va efectuar aquesta senyora d’aquell habitatge el 30 de gener de 1997 la realitzà sense el consentiment del X1 ni autorització judicial. Es confirmen els pronunciaments desestimatoris restants de la Sentència de l’Audiència i, per tant, de la de primera instància, llevat els referents a les costes, de les quals no es fa pronunciament en cap de les instàncies com tampoc no se’n fa de les d’aquest recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.