|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d'octubre de 2004, núm. 27/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Il·lm. Sr.
Guillem Vidal Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr.
X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr.
Ricard Simó Pascual i dirigit per l’advocat Sr. J.I. Prieto Rodríguez,
contra la Sentència dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial
de Reus l’11 de maig de 2000 en entendre del recurs d’apel·lació
interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància
núm. 3 de Reus el 16 d’abril de 1999 en el procediment de judici de
menor quantia núm. 238/97. La Sra. Y1 i la Sra. Y2, aquí part recorreguda, han estat representades en aquest
Tribunal per la procuradora Sra. Irene Sola Sole i dirigides per
l’advocat Sr. Carles Jara Trilla.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En data 30 de juny de 1997,
el Sr. X1 va interposar contra la seva esposa, la Sra. Y1, i la mare d’aquesta, la Sra.
Y2,
al Jutjat de Primera Instància de Reus, una demanda en la qual
sol·licita del Jutjat els pronunciaments i condemnes següents: “1º.- Se
declare como la vivienda sita en L, calle XXXX, nº XX, X-X, inscrita
al tomo XXXX, libro XXX, folio XXX, finca XXXXX, constituye el domicilio
familiar del actor, la demanda y sus hijos, habiéndose realizado la
compra-venta de fecha 30 de enero de 1997 sin consentimiento del X1
ni autorización judicial. 2º.- Se declare como dicho inmueble era
propiedad en exclusiva, como bien privativo, de D. X1,
condenando a Y1 a pagar a mi principal D. X1 el valor total de dicha vivienda en fecha 30 de enero de 1997, más
los intereses legales desde dicha fecha, deduciendo del mismo el saldo
del préstamo hipotecario pendiente de pago que gravaba dicha vivienda a
favor del Banco Hipotecario de España, siempre que se acredite su pago
por la citada demandada. 3º.- Subsidiariamente, de concluir existen
dudas sobre la titularidad de dicho inmueble, deberá ser condenada Y1 a pagar a mi principal el 50% del valor de dicho
inmueble, a acreditar en el procedimiento, una vez deducido del precio
total obtenido la cantidad pagada para amortización del préstamo
hipotecario de referencia, más los intereses legales correspondientes
desde el 30 de enero de 1997, y, 4º.- En todo caso, se condene a la
citada demandada Y1 al pago de las costas del
presente procedimiento. “Se condene igualmente a Y2, a tenor de los
siguientes pronunciamientos: 1º.- Se declare como la vivienda, sita en
L, calle XXXXX, nº XX, X-X, inscrita al tomo XXXX,
libro XXX, folio XXX, finca XXXXX es propiedad de D. X1, con
la obligación de éste de amortizar el préstamo hipotecario a favor del
Banco Hipotecario que grava la vivienda, declarando la ocupación a
precario de la misma por Y2 que deberá ser condenado
a dejarla libre, vácua y expedita en el plazo que se señale. 2º.-
Subsidiariamente, se condene a la citada Y2 a
indemnizar a D. X1 en el importe total de las cantidades
abonadas por éste a la compañía -----, SA, para adquisición
de dicha vivienda y en las cantidades abonadas al Banco
Hipotecario-Banco Argentaria, más los intereses legales correspondientes
desde su pago, a ceterminar a lo largo del procedimiento. 3º.- Deberá
declararse como, en caso de haber abonado alguna cuota de dicho préstamo
hipotecario, Y2 deberá ser condenada a perderlas,
habida cuenta de la ocupación de dicho inmueble desde su adquisición
hasta la firmeza que se dicte y, 4º.- Al pago de las costas del presente
juicio por su temeridad y mala fe.
Con los demás
pronunciamientos legales inherentes a tales declaraciones”.
Segon.
El 15 d’abril de 1999 el
Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Reus va dictar una Sentència amb
la decisió següent: “Que desestimando la demanda formulada por el
procurador D. Jaume Pujol Alcaine, en nombre y representación de D. X1, contra Dª
Y1 y Dª Y2
sobre declaración de dominio de las fincas registrales nº XXXXX y XXXXX
inscritas en el Registro de la Propiedad de L nº Uno y
subsidiariamente reconocimiento de indemnizaciones, debo absolver y
absuelvo a las demandadas de todas las pretensiones de la demanda”.
Tercer.
Disconforme el X1 amb
aquesta resolució, va interposar recurs d’apel·lació davant la Secció 1ª
de l’Audiència Provincial de Reus, la qual, en data 11 de maig de
2000, va dictar una Sentència amb la part dispositiva següent: “Que
debemos declarar y declaramos no haber lugar al recurso de apelación
presentado por D. X1 contra la Sentencia dictada el 16 de
abril de 1999 por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción número
cuatro de L. en los autos de juicio declarativo ordinario de menor
cuantía seguidos con el número 238/97, y en consecuencia debemos
confirmarla y la confirmamos íntegramente imponiendo al apelante las
costas causadas por su recurso”.
Quart.
Contra la sentència
anterior, el X1 va preparar i, en data 7 de setembre de 2000 va
interposar un recurs de cassació davant la Sala Primera del Tribunal
Suprem, la qual, amb una interlocutòria de 16 de març de 2004, va
acordar no admetre els motius 1r i 3r de cassació, i va declarar que la
competència per a conèixer dels motius restants corresponia a aquest
Tribunal Superior, al qual han estat trameses les actuacions i en el
qual han comparegut tant la recurrent com la part contra la qual es
recorre. Aquesta última va presentar el corresponent escrit d’impugnació
del recurs i la Sala va assenyalar per a les seves deliberació i votació
l’audiència del dia 21 de setembre passat, data en què tingueren lloc.
És ponent el magistrat
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Inadmesos per la
interlocutòria de la Sala Primera del Tribunal Suprem els motius primer
i tercer del recurs, i declarada per la mateixa interlocutòria la
competència d’aquesta Sala per resoldre els altres set, escau entrar en
la seva anàlisi.
Segon.
Atès el contingut d’aquests
set motius, un ordre lògic d’enjudiciament aconsella començar pel sisè,
en què es denuncia la falta d’aplicació de l’art. 9 de la Compilació del
dret civil de Catalunya (avui art. 9 del Codi de família) i preceptes
concordants. Segons l’art. 9 esmentat, era necessari el consentiment del
marit recurrent (o en un altre cas l’autorització judicial) per a la
venda per l’esposa demandada de l’habitatge familiar de què aquesta era
titular.
Com s’ha transcrit en el
primer dels antecedents de fet precedents, la primera petició de la
demanda dirigida contra l’esposa era que “se declare como la vivienda
sita en L, calle XXXXX, nº XX, X-X, inscrita al tomo XXXX, libro XXX,
folio XXX, finca XXXXX, constituye el domicilio familiar del actor, la
demandada y sus hijos, habiéndose realizado la compraventa de fecha 30
de enero de 1997 sin el consentimiento del X1 ni autorización
judicial”.
La sentència de primera
instància no va donar resposta a aquesta petició clara i expressa de la
pètita de la demanda; incongruència omissiva que el recurrent va
denunciar en l’apel·lació davant l’Audiència, la qual, en el fonament
jurídic primer de la sentència que ara s’impugna assenyalà: “Cierto es
que la sentencia no contiene pronunciamiento sobre ese primer extremo;
sin embargo la ausencia del mismo se justifica por su manifiesta
improcedencia; la pretendida declaración no constituye el objeto de una
pretensión declarativa o de condena pues lo que se pretende es una
declaración de hechos no de derechos, los cuales pueden constituir el
supuesto de hecho de aplicación de una norma pero no objeto de una
pretensión”.
Tercer.
Aquesta Sala no coincideix
amb la conclusió anterior de l’Audiència. És cert que la pètita de la
demanda feia exclusivament la petició que es declarés que l’habitatge
esmentat era el domicili familiar i no demanava que s’extragués cap
conseqüència de la declaració d’aquell fet, ja que les altres dues
peticions de la pètita (que l’actor fos declarat propietari d’aquell
habitatge o subsidiàriament que es condemnés la demandada a pagar-li el
50% del seu valor) eren alienes totalment al fet que l’habitatge fos o
no el familiar. Però amb independència completa de les conseqüències que
d’aquell fet es poguessin extraure, en les quals no escau certament
entrar aquí, és indubtable que l’actor té dret que se li faci el
pronunciament (merament i purament declaratiu) que aquell habitatge
venut per la seva esposa el 30 de gener de 1997 era l’habitatge
familiar, del qual la Sra. Y1 va desposar sense el consentiment del
marit i sense l’aprovació judicial. I té dret que se li faci aquest
pronunciament perquè d’aquell fet se’n podrien derivar unes
conseqüències que si bé no escau que siguin enjudiciades en aquest
litigi perquè no han estat sol·licitades en les peticions de la pètita
de la demanda, res no obsta perquè puguin ser-ho amb posterioritat; i
com que és indiscutible que la Sra. Y1 va disposar d’aquell habitatge
familiar sense consentiment de l’espòs ni autorització judicial, caldrà
declarar-ho així en aquesta resolució, tot estimant aquest sisè motiu de
cassació, sense que sigui obstacle per formular aquesta declaració el
fet que hi hagués hagut una sentència judicial de separació dels esposos
l’any 1991, atesa la indiscutida i reconeguda reconciliació immediata
d’ambdós.
L’estimació del sisè motiu
en els termes esmentats (que no són altres que els de la primera petició
de la demanda) ha de comportar la desestimació del motiu segon, on
s’acusa l’Audiència de no haver fet referència en la sentència “a los
efectos derivados de la venta de la vivienda familiar, ni consentida ni
autorizada judicialmente”, ja que, com s’ha vist, la demanda no
sol·licitava aquests pronunciaments, els quals, per consegüent, no
podien ser objecte de la sentència. I per idèntic motiu no poden ésser-ho
tampoc les altres diverses qüestions que introdueix aquest segon motiu
de recurs sota l’al·legació d’incongruència, a part que la incongruència
res té a veure amb les presumpcions ni amb la valoració de la prova; i
tampoc no és escaient denunciar falta d’aplicació de l’apartat 4 de
l’art. 248 de la Llei orgànica del poder judicial pel que fa a la
notificació de sentència, quan la part que ho denuncia ha interposat el
recurs corresponent en el termini establert i en la forma escaient.
L’acolliment del motiu sisè
deixa sense objecte el quart, en què s’impugnava la imposició de costes,
ja que la revocació parcial de les sentències d’instància en determinarà
la noimposició.
Quart.
El motiu cinquè denuncia
infringits els següents articles del Codi civil:
el 1218, referent a la
prova dels documents públics;
el 1227, relatiu a la prova
de la data dels documents privats;
el 1232, de la prova de
confessió;
el 1248, referent a la
prova de testimonis, i
el 1249 i el 1253, relatius
a la prova de presumpcions.
La denúncia conjunta
d’aquests preceptes en un únic motiu cassacional és un defecte de
formulació que ja d’antuvi el fa inadmissible, i ara aquí desestimable;
a més que el que pretén aquest motiu amb una formulació tan
desafortunada, és que aquesta Sala faci un nou examen i una nova
valoració de les proves, cosa totalment improcedent en el recurs de
cassació.
Es rebutja, per tant,
aquest cinquè motiu.
Cinquè.
El setè addueix la
infracció “por inaplicación de los artículos 1411 del Código civil, 21.2
de la Compilación del derecho civil de Cataluña (actual art. 40 del
Código de familia)” (sic).
Passant per alt la
contradicció (palesa i flagrant) i la incompatibilitat absoluta
d'al·legar la pretesa infracció de l’art. 21.2 de la Compilació catalana
(el qual regula el règim economicomatrimonial de separació de béns) i,
ensems, l’art. 1441 del Codi civil (que fa referència al de participació,
inaplicable al cas), el clar és que l’Audiència ha considerat que va ser
la Sra. Y1 qui va comprar i pagar l’habitatge amb diners propis (fonaments
2n i 3r) i no té dubte que va ser així; i en haver estat considerat així
per l’Audiència sense impugnació adient, el rebuig del motiu esdevé
inexorable.
Sisè.
El motiu vuitè denuncia
infracció “por inaplicación de los arts. 848 del Código civil y de la
doctrina relativa al contrato fiduciario” (sic).
L’art. 848 del Codi civil fa referència a la “desheredación”, institució
que res té a veure amb l’assumpte del litigi; i l’Audiència no ha
considerat que en el cas del litigi hi hagi cap contracte fiduciari.
Essent així, ha de rebutjar-se
també aquest motiu setè, sense que es pugui considerar infringit l’art.
348 del Codi civil —com també s’al·lega— ja que és inaplicable als fets
declarats provats.
Setè.
I el motiu novè denuncia
vulneració “por inobservancia de la doctrina relativa al enriquecimiento
injusto”; al·lega per fonamentar-lo que havia estat ell qui havia
comprat l’habitatge familiar i també el de la seva sogra, que ell
n’havia pagat el preu i que, en haver estat declarats els habitatges
propietat un de la seva esposa i l’altre de la seva sogra, aquestes
senyores s’havien enriquit sense causa i injustament a costa d’ell.
Aquest plantejament també
va contra els fets provats de la sentència, la qual en cap moment ha
establert les premisses de què el recurrent parteix; i no és tampoc
rellevant per a l’aplicació de l’enriquiment injustificat que el motiu
propugna, que l’Audiència manifesti que “no dejó de reconocer la esposa
en su contestación que algún pago se hizo con dinero del esposo”, sense
cap altra especificació, ja que aquesta simple manifestació, sense més
concreció, no pot donar lloc a l’aplicació de la doctrina de
l’enriquiment injustificat perquè aquest pagament indeterminat podria
tenir la causa justificada que el marit vivia en aquell habitatge que
era el familiar.
Escau, per tant, desestimar
també aquest darrer motiu.
Novè.
L’estimació del motiu sisè
comportarà —com ja s’ha dit— la no-imposició al recurrent de les costes
de les dues instàncies i tampoc les d’aquest recurs.
Atès el que resta convingut,
la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Estimar el motiu segon de
cassació, revocar parcialment la sentència de l’Audiència i també la de
primera instància, estimar el pediment primer de la pètita de la demanda
i, en conseqüència, declarar que l’habitatge de L (L) situat
al c/ XXXXX, núm. XX, X-X, constituïa el domicili familiar de l’actor,
Sr. X1, de la seva esposa, la Sra. Y1, i dels fills d’ambdós; que la venda que va efectuar aquesta senyora
d’aquell habitatge el 30 de gener de 1997 la realitzà sense el
consentiment del X1 ni autorització judicial. Es confirmen els
pronunciaments desestimatoris restants de la Sentència de l’Audiència i,
per tant, de la de primera instància, llevat els referents a les costes,
de les quals no es fa pronunciament en cap de les instàncies com tampoc
no se’n fa de les d’aquest recurs.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
