Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 04-10-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 d'octubre de 2004, núm. 26/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Il·lm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigit per l’advocada Sra. Marta Oranich Solagran, contra la Sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona l’1 de setembre de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 14 de Barcelona el 2 de setembre de 2002 en el procediment de judici de menor quantia núm. 4/01.

La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigida per l’advocada Sra. Joana Marín Fonseca.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, en representació de la Sra. Y1, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 4/01 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 14 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 2 de setembre de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando/ desestimando parcialmente/íntegramente la demanda formulada por la representación legal de Y1 contra D. X1 debo declarar y declaro:

“1º. Se asigna el uso del domicilio familiar sito en la calle XXXX, nº XX, X X, de Barcelona a la demandante y a la hija que con dicha parte convive.

2º. Atribuyo la guarda y custodia de la hija menor, Z1, a la madre manteniendo el resto de las funciones de la patria potestad en forma compartida, por lo que ambos progenitores habrán de actuar de consuno en todas aquellas cuestiones relevantes para la formación, desarrollo integral y prevención de la salud del hijo o hijos, absteniéndose de adoptar decisiones unilaterales y sometiendo a la decisión judicial las controversias que puedan surgir en el ejercicio de las responsabilidades derivadas de la filiación.

3º. El régimen de comunicación paterno-filial para el progenitor que no tenga atribuida la guarda y custodia, con carácter mínimo y sin perjuicio del que ambos progenitores puedan convenir en beneficio de la hija, será: a) Durante el curso escolar, de fines de semana y festivos intersemanales alternos, desde las 18 horas del viernes o víspera del festivo, hasta las 21 del domingo (o festivo), debiendo ser recogida y acompañada la hija del y hasta el domicilio materno o centro escolar en que corresponda hallarse habitualmente; b) En periodos vacacionales, la mitad de la Navidad (la Semana Santa por entero en años alternos) y el verano, correspondiente al padre las primeras mitades y la Semana Santa en los años pares y a la madre en los impares, salvo acuerdo entre los progenitores, que deberá estar necesariamente documentado y firmado por ambos.

4º. La contribución a los alimentos de los hijos es proporcional a los ingresos de cada uno de los progenitores, y al tener encomendada la madre la guarda y custodia de la hija, será quien administre sus necesidades económicas, para lo que el padre contribuirá con la cantidad mensual de 750 euros, que deberá ser ingresada en los cinco primeros días de cada mes en la cuenta bancaria que la madre designe, sin que sea admisible ninguna otra forma de pago. La cantidad consignada deberá ser actualizada, sin necesidad de requerimiento previo, por el obligado al pago, cada primero de año, en la misma proporción que experimente la variación del IPC del ejercicio anterior.

5º. Se constituye una pensión a favor de la demandante, en virtud de lo dispuesto por el art. 14 de la Ley 10/98 de uniones estables de pareja por importe de 750 euros mensuales.

6º. Se condena al demandado para que satisfaga a la actora la suma de 60.101,21 euros en virtud de lo dispuesto por el art. 13 de la indicada Ley 10/1998.

Sin costas”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 1 de setembre de 2003, amb la següent part dispositiva:

“Que estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por Don X1, representado por el procurador D. Antonio Mª de Anzizu Furest, contra la Sentencia dictada en el procedimiento de menor cuantía, autos nº 4/2001 del Juzgado de Primera Instancia nº 14 de Barcelona, de fecha 2 de septiembre de 2002, se revoca la referida sentencia en los siguientes particulares: A) Se amplía el régimen de visitas del padre con la hija a una tarde intersemanal, que a falta de acuerdo de los padres será el miércoles, desde la salida del colegio hasta las 21 horas, y B) Se deja sin efecto el pronunciamiento reconociendo a la Sra. Y1 el derecho al percibo de una indemnización de 60.101,21 euros y se confirman los restantes pronunciamientos de la sentencia sin que haya lugar a efectuar imposición de costas a ninguna de las partes”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 17 de juny de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 21 de setembre de 2004, en què es van celebrar, havent-se constituït el Tribunal amb els magistrats Il·lms. Srs. Vidal Andreu i Bruguera Manté i la Il·lma. Sra. Bassols Muntada, aquesta última en substitució de l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa per necessitats del servei.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La representació de la Sra. Y1, part contra la qual es recorre, en l’escrit d’oposició al recurs ha fet ús del dret que li atorga el paràgraf segon de l’art. 485 de la Llei d’enjudiciament civil i al·lega que, al seu entendre, aquest Tribunal hauria d’haver declarat inadmissible el recurs per manca d’interès cassacional atès que existeix jurisprudencia del Tribunal Suprem i d’aquesta mateixa Sala que per analogia pot aplicar-se a la Llei catalana 10/1998, d’unions estables de parella. La jurisprudència a què fa referència la representació de la Y1 és aquella que, en fer aplicació de la pensió compensatòria de l’art. 84 del Codi de família de Catalunya, ha declarat que no és indispensable assenyalar un termini quan el jutge concedeix la pensió compensatòria, si bé s’admet que ho pugui fer.

Adduint la doctrina d’aquesta jurisprudència referida a l’esmentat precepte (art. 84 del Codi de família) la representació de la Y1 pretén traslladar per analogia aquesta jurisprudencia a la pensió periòdica de l’art. 14 i 16 de la Llei catalana d’unions estables de parella 10/1998, per sol·licitar la inadmissió del recurs atesa la preexistència de l’esmentada jurisprudència, que privaria el cas de l’interès cassacional necessari per a l’admissibilitat d’aquest recurs.

L’objecció és refusable:

L’art. 4.1 del Codi civil determina que escau l’aplicació analògica de les normes quan aquestes no prevegin un supòsit específic però en regulin un altre de semblant entre els quals s’apreciï identitat de raó.

Els art. 14 i 16 de la Llei catalana 10/1998, d’unions estables de parella, preveuen de manera específica el supòsit de la cassació de la convivència dels membres de la parella i en regulen les conseqüències pel que fa la pensió periòdica.

Atès que existeix tant una norma legal expressa i específica per al cas que ens ocupa (els art. 14 i 15 esmentats), no pot aplicar-se per via analògica l’art. 84 del Codi de família ni la seva jurisprudència, la qual ha estat dictada per a supòsits diferents. Decau, per tant, l’obstacle per a l’admissibilitat del recurs que oposa la part de la Y1 i cal passar a examinar els motius del recurs formulat pel Sr. X1

Segon. El motiu primer al·lega la infracció de l’art. 14 de la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parella perquè, al seu entendre, l’Audiència no havia de concedir a la Y1 tal pensió ja que, segons aquell precepte, “només pot establir-se, prèvia acreditació de la concurrència dels requisits establerts per la llei per a la seva aplicació, que són concrets i determinats, i que no han estat acreditats en aquest cas”; i afegeix que “els raonaments continguts en el fonament jurídic tercer de la sentència que condueix a l’Audiència a concedir aquesta pensió són contradictoris amb allò establert al referit article 14 i amb els mateixos fets que es declaren provats en el raonament jurídic quart de la mateixa sentència”.

Cal examinar aquestes al·legacions.

Tercer. El fonament tercer de la Sentència contra la qual es recorre fa referència a la pensió periòdica de l’art. 14 de la Llei que ens ocupa, que ja havia estat atorgada a la Y1 en la quantitat de 750 euros mensuals en la sentència de 1a instància.

L’Audiència ha considerat aplicable l’art. 14 esmentat, amb la base de les circumstàncies de fet que assenyala (té al seu càrrec una filla comuna de la parella; a l’inici de la convivència va treballar en un local propietat del X1; després del naixement de la nena s’ha dedicat en exclusiva a la cura de la casa, de la seva parella i de la filla; valora l’edat actual de la Y1 i que la seva capacitat d’integrar-se al món laboral i d’obtenir ingressos s’ha vist clarament minvada); i amb el fonament de les circumstàncies exposades, l’Audiència, confirmant la Sentència de 1a instància, ha declarat que era aplicable aquell art. 14 i ha atorgat a la Y1 la pensió, motiu pel qual el X1 formula aquest primer greuge.

Quart. Ha de romandre fora de tota discussió que en les circumstàncies assenyalades l’art. 14 és aplicable. Les circumstàncies indicades fan palesa la minva de la capacitat de la Y1 d’aconseguir ingressos i, per tant, escaurà rebutjar aquest primer motiu de cassació en el qual el X1 propugna el contrari.

I no és cert que aquells raonaments de l’Audiència que van conduir a atorgar a la Y1 aquesta pensió (i ensems a confirmar-ne l’atorgament ja efectuat per la sentència de 1ª instància) siguin contradictoris amb els fets que l’Audiència declara provats en el següent fonament quart de la seva mateixa sentència —com sosté el recurrent quan transcriu només una part del fonament quart. En el fonament esmentat, l’Audiència no fa referència a la pensió periòdica de l’art. 14, sinó a la compensació econòmica de l’art. 13, i la denega a la Y1 (revoca en aquest punt la sentència de 1a instància) perquè “no resulta acreditado que la Y1 haya participado en la obtención del patrimonio con su esfuerzo ni que haya trabajado para el hogar común o para el X1 de manera que su aportación haya contribuido decisivamente a su consecución”.

Prescindint del fet que aquesta Sala dissenteix de la doctrina de l’Audiència que s’acaba de transcriure, perquè s’aparta obertament i clara dels paràmetres jurisprudencials que aquest Tribunal ha exposat repetidament en fer aplicació de l’art. 41 del Codi de família de Catalunya, d’idèntic contingut al de l’art. 13 de la Llei catalana d’unions estables de parella (cosa que aquesta Sala no podrà aquí remeiar perquè la perjudicada no ha recorregut contra la sentència), el que resulta evident és que el text complet que deixem transcrit en allò adient del fonament quart de la Sentència de l’Audiència, en res contradiu el seu anterior fonament tercer, ja que una cosa és que no hagi quedat provat que haguessin estat decisius la participació i l’esforç de la Y1 i el seu treball a la casa per a l’obtenció del patrimoni del X1 (motius pels quals l’Audiència nega a la Y1 la compensació econòmica de l’art. 13) i una altra cosa molt diferent que, en cessar la convivència, a la Y1 no li hagi restat minvada la capacitat d’obtenir ingressos per raó de les circumstàncies que l’Audiència havia ressenyat en el fonament tercer de la Sentència (a les quals ja hem fet al·lusió precedentment).

Així, doncs, els fets que l’Audiència ha considerat provats condueixen sense dificultat a l’aplicació de l’art. 14 de la Llei per atorgar a la Y1, en cessar la perllongada convivencia que ha mantingut amb el X1, la pensió periòdica que aquest precepte estableix; i en haver-lo aplicat, l’Audiència no l’ha vulnerat i, per tant, cal desestimar el primer motiu de cassació.

Cinquè. El motiu segon es formula de manera subsidiària a l’anterior i denuncia “inaplicabilitat i infracció [...] de l’apartat a) de l’art. 14 de la Llei 1/1998”. El recurrent hi addueix que l’Audiència ha aplicat l’apartat b) de l’article esmentat, mentre que n’hauria d’haver aplicat l’apartat a), el qual, segons diu, ha estat infringit pel fet de no haver estat aplicat.

L’Audiència ha aplicat, en efecte, l’apartat b) i ha exclòs l’aplicació de l’apartat a) perquè ha entès que les circumstàncies del cas feien aplicable aquell i no pas aquest últim. El recurrent argumenta que el legislador no ha previst la pensió periòdica de l’apartat b) “per a qualsevol supòsit de parella de fet en el qual hi hagi hagut descendència, sinó que requereix unes circumstàncies especials que impossibilitin o minvin considerablement al progenitor que convisqui amb els fills comuns la seva capacitat d’obtenir ingressos, i per causa d’aquesta dedicació als fills”. I afegeix que: “aquest precepte està òbviament destinat als supòsits de parelles de fet amb un gran nombre de fills, o amb fills amb greus problemas que requereixen una atenció especial, però no per a supòsits com el present, en el qual si la situació de la Y1 és d’una aparent manca d’ingressos, ho és per pròpia voluntat i no perquè ho impedeixi la seva dedicació a la seva única filla, de 8 anys d’edat, en el moment d’iniciar- se el procediment judicial i d’11 anys actualment”. I el recurrent continua: “Entén aquesta part que el fet de tenir una sola filla, totalment normal i que no presenta cap problemàtica especial, que està tot el dia a l’escola o a les activitats escolars, no és pas una circumstància que minvi les possibilitats del progenitor custodi d’obtenir ingressos”. I conclou encara: “si el legislador hagués pretès concedir aquesta pensió a tots els supòsits de parella de fet en què hi hagi un sol fill o filla, així ho hauria establert expressament i no hauria afegit el requisit de circumstàncies especials en què la seva capacitat d’obtenir ingressos resti minvada”.

Escaurà examinar aquests arguments.

Sisè. S’ha de coincidir amb el recurrent que el legislador no ha establert la pensió periòdica de l’apartat b) de l’art. 14 per a qualsevol supòsit de parella de fet en què hi hagi hagut descendència.

El precepte considera el supòsit que els fills o filles comuns de la parella, en cessar la convivència, restin a càrrec d’un dels progenitors i que, ateses les circumstàncies, aquest fet li minvi capacitat d’obtenir ingressos. La lògica i justa finalitat del precepte és que el progenitor que no es queda amb els fills comuns de la parella compensi al que se’n fa càrrec pels ingressos que, ateses les circumstàncies, pugui deixar d’obtenir. Les circumstàncies són fàctiques, poden ser infinites i diferents en cada cas, i la seva valoració i apreciació correspon als tribunals d’instància i són alienes a la cassació, la qual està reservada als supòsits en què manifestament no es doni l’encaix indispensable dels fets provats amb la norma aplicada.

La Sala no pot subscriure els raonaments del recurrent que l’apartat b) de l’art. 14 estigui únicament destinat als supòsits de parelles de fet amb un gran nombre de fills o amb fills amb greus problemes que requereixen una atenció especial. Evidentment els supòsits esmentats entren en l’esperit i en la lletra de la norma quan per raó d’aquelles circumstàncies resti minvada la capacitat d’obtenir ingressos del progenitor a càrrec del qual quedin els fills. Però aquelles circumstàncies, evidents, no esgoten altres possibles supòsits de posible aplicabilitat de la norma, i malgrat que aquesta utilitza els termes “fills o filles comuns” en plural, res no obsta perquè pugui aplicar-se al cas d’un sol fill o filla comú si, ateses les circumstàncies, la seva tinença pel progenitor que se’n fa càrrec minva la capacitat d’aquest d’obtenir ingressos.

Setè. Aquest darrer és el cas que l’Audiència ha considerat i valorat. Els fets que ha tingut en compte (per la seva enunciació pròpia o per confirmació de la sentència de 1a instància, o que el recurs no es dissenteix) són: no consta que la Y1 tingui estudis, professió ni béns. Tenia 48 anys en dictar-se la sentència de primera instància; ara en té, per tant, 50. Va conviure amb el X1 des dels 36. La filla comuna va néixer el 1992, i des de llavors la Y1 es va dedicar exclusivament a la cura de la casa, de la parella i de la nena. Amb aquests antecedents, i en aquestes circumstàncies, les seves possibilitats d’integrar-se al món laboral per ella mateixa ja és problemàtica; i si a aquests antecedents i circumstàncies s’hi ajunta, a més, que queda al seu càrrec la cura de la nena, l’Audiència considera que la capacitat de la Y1 d’aconseguir ingressos resta minvada, raó per la qual ha aplicat l’apartat b) de l’art. 14, amb la conseqüència que determina l’incís últim de l’art. 16 de la mateixa llei.

Aquestes apreciació i valoració que dels fets provats ha realitzat l’Audiència, no xoca amb la norma que ha aplicat, i, per tant, ha de decaure també aquest segon motiu de cassació per tal com la Sentència impugnada no ha infringit la norma que el recurrent denuncia com a vulnerada.

Vuitè. El tercer motiu, l’últim del recurs, es formula també subsidiàriament als anteriors i s’hi al·lega que ha estat vulnerat l’apartat 4 de l’art. 16 de la Llei 10/1998, tan esmentada, per falta d’aplicació ja que la Sentència no ha establert cap límit temporal a la percepció de la pensió periòdica per part de la Y1 El motiu és rebutjable. La Sentència diu clarament que la pensió periòdica que atorga és la de l’apartat b) de l’art. 14 i també diu clarament que, per tant, no li és d’aplicació el límit previst en l’apartat 4 de l’art. 16 de la Llei.

L’apartat 4 de l’art. 16 de la Llei estableix dos límits temporals: un per al supòsit de la lletra a) de l’art. 14 (el qual evidentment aquí no és aplicable) i un altre per al supòsit de la lletra b) del mateix art. 14 (que és l’aplicable en aquest cas en el seu supòsit com s’ha vist anteriorment).

El límit temporal que estableix per a aquest segon supòsit de l’art. 16.4 el determina clarament la Llei: s’extingeix la pensió periòdica de la lletra b) de l’art. 14 “quan l’atenció als fills o a les filles cessa per qualsevol causa o aquests arriben a la majoritat o són emancipats, llevat del supòsits d’incapacitat”.

Si la Sentència declara aplicable la lletra b) de l’art. 14, i el seu límit temporal és el que estableix l’art. 16.4 per a aquest supòsit (el que acabem de transcriure), res cal aclarir, com ja va dir l’Audiència al recurrent en la interlocutòria de 22 de setembre de 2003 en què va denegar l’aclariment de sentència que li havia sol·licitat en escrit de 10 de setembre anterior (l’últim paràgraf del qual sí que era contradictori amb el que ell mateix sol·licitava, foli 387). Escau, per tant, desestimar també aquest tercer motiu del recurs i, per consegüent, tot ell.

Novè. Segons allò que disposa l’art. 398.1 en relació amb el 394 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes del recurs s’imposaran a la recurrent.

Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la Sentència que n’era objecte i imposar a la recurrent les costes del recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.