|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 d'octubre de 2004, núm. 26/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Il·lm. Sr. Guillem Vidal
Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt,
ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. X1, representat
davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i
dirigit per l’advocada Sra. Marta Oranich Solagran, contra la Sentència
dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona l’1 de
setembre de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra
la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 14 de
Barcelona el 2 de setembre de 2002 en el procediment de judici de menor
quantia núm. 4/01.
La Sra. Y1, aquí part
recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr.
Àngel Joaniquet Ibarz i dirigida per l’advocada Sra. Joana Marín
Fonseca.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz,
en representació de la Sra. Y1, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 4/01 davant el Jutjat de 1ª Instància núm.
14 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar
Sentència amb data 2 de setembre de 2002, la part dispositiva de la qual
diu el següent: “Que estimando/ desestimando parcialmente/íntegramente
la demanda formulada por la representación legal de Y1
contra D. X1 debo declarar y declaro:
“1º. Se asigna el uso del domicilio
familiar sito en la calle XXXX, nº XX, X X, de Barcelona a la demandante
y a la hija que con dicha parte convive.
2º. Atribuyo la guarda y custodia de la
hija menor, Z1, a la madre manteniendo el resto de las funciones de
la patria potestad en forma compartida, por lo que ambos progenitores
habrán de actuar de consuno en todas aquellas cuestiones relevantes para
la formación, desarrollo integral y prevención de la salud del hijo o
hijos, absteniéndose de adoptar decisiones unilaterales y sometiendo a
la decisión judicial las controversias que puedan surgir en el ejercicio
de las responsabilidades derivadas de la filiación.
3º. El régimen de comunicación
paterno-filial para el progenitor que no tenga atribuida la guarda y
custodia, con carácter mínimo y sin perjuicio del que ambos progenitores
puedan convenir en beneficio de la hija, será: a) Durante el curso
escolar, de fines de semana y festivos intersemanales alternos, desde
las 18 horas del viernes o víspera del festivo, hasta las 21 del domingo
(o festivo), debiendo ser recogida y acompañada la hija del y hasta el
domicilio materno o centro escolar en que corresponda hallarse
habitualmente; b) En periodos vacacionales, la mitad de la Navidad (la
Semana Santa por entero en años alternos) y el verano, correspondiente al
padre las primeras mitades y la Semana Santa en los años pares y a la
madre en los impares, salvo acuerdo entre los progenitores, que deberá
estar necesariamente documentado y firmado por ambos.
4º. La contribución a los alimentos de
los hijos es proporcional a los ingresos de cada uno de los
progenitores, y al tener encomendada la madre la guarda y custodia de la
hija, será quien administre sus necesidades económicas, para lo que el
padre contribuirá con la cantidad mensual de 750 euros, que deberá ser
ingresada en los cinco primeros días de cada mes en la cuenta bancaria
que la madre designe, sin que sea admisible ninguna otra forma de pago.
La cantidad consignada deberá ser actualizada, sin necesidad de
requerimiento previo, por el obligado al pago, cada primero de año, en
la misma proporción que experimente la variación del IPC del ejercicio
anterior.
5º. Se constituye una pensión a favor
de la demandante, en virtud de lo dispuesto por el art. 14 de la Ley
10/98 de uniones estables de pareja por importe de 750 euros mensuales.
6º. Se condena al demandado para que
satisfaga a la actora la suma de 60.101,21 euros en virtud de lo
dispuesto por el art. 13 de la indicada Ley 10/1998.
Sin costas”.
Segon.
Contra aquesta sentència, la part
demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va
substanciar a la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la
qual va dictar Sentència amb data 1 de setembre de 2003, amb la següent
part dispositiva:
“Que estimando parcialmente el recurso
de apelación interpuesto por Don X1, representado por el
procurador D. Antonio Mª de Anzizu Furest, contra la Sentencia dictada
en el procedimiento de menor cuantía, autos nº 4/2001 del Juzgado de
Primera Instancia nº 14 de Barcelona, de fecha 2 de septiembre de 2002,
se revoca la referida sentencia en los siguientes particulares: A) Se
amplía el régimen de visitas del padre con la hija a una tarde
intersemanal, que a falta de acuerdo de los padres será el miércoles,
desde la salida del colegio hasta las 21 horas, y B) Se deja sin efecto
el pronunciamiento reconociendo a la Sra. Y1 el derecho al percibo
de una indemnización de 60.101,21 euros y se confirman los restantes
pronunciamientos de la sentencia sin que haya lugar a efectuar
imposición de costas a ninguna de las partes”.
Tercer.
Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria
de 17 de juny de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va
admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà
a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés
l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la
votació i decisió el dia 21 de setembre de 2004, en què es van celebrar,
havent-se constituït el Tribunal amb els magistrats Il·lms. Srs. Vidal
Andreu i Bruguera Manté i la Il·lma. Sra. Bassols Muntada, aquesta
última en substitució de l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa per necessitats
del servei.
Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni
Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
La representació de la Sra. Y1, part contra la qual es recorre, en l’escrit d’oposició al recurs ha
fet ús del dret que li atorga el paràgraf segon de l’art. 485 de la Llei
d’enjudiciament civil i al·lega que, al seu entendre, aquest Tribunal
hauria d’haver declarat inadmissible el recurs per manca d’interès
cassacional atès que existeix jurisprudencia del Tribunal Suprem i
d’aquesta mateixa Sala que per analogia pot aplicar-se a la Llei
catalana 10/1998, d’unions estables de parella. La jurisprudència a què
fa referència la representació de la Y1 és aquella que, en fer
aplicació de la pensió compensatòria de l’art. 84 del Codi de família de
Catalunya, ha declarat que no és indispensable assenyalar un termini
quan el jutge concedeix la pensió compensatòria, si bé s’admet que ho
pugui fer.
Adduint la doctrina d’aquesta
jurisprudència referida a l’esmentat precepte (art. 84 del Codi de
família) la representació de la Y1 pretén traslladar per analogia
aquesta jurisprudencia a la pensió periòdica de l’art. 14 i 16 de la
Llei catalana d’unions estables de parella 10/1998, per sol·licitar la
inadmissió del recurs atesa la preexistència de l’esmentada
jurisprudència, que privaria el cas de l’interès cassacional necessari
per a l’admissibilitat d’aquest recurs.
L’objecció és refusable:
L’art. 4.1 del Codi civil determina que
escau l’aplicació analògica de les normes quan aquestes no prevegin un
supòsit específic però en regulin un altre de semblant entre els quals
s’apreciï identitat de raó.
Els art. 14 i 16 de la Llei catalana
10/1998, d’unions estables de parella, preveuen de manera específica el
supòsit de la cassació de la convivència dels membres de la parella i en
regulen les conseqüències pel que fa la pensió periòdica.
Atès que existeix tant una norma legal
expressa i específica per al cas que ens ocupa (els art. 14 i 15
esmentats), no pot aplicar-se per via analògica l’art. 84 del Codi de
família ni la seva jurisprudència, la qual ha estat dictada per a
supòsits diferents. Decau, per tant, l’obstacle per a l’admissibilitat
del recurs que oposa la part de la Y1 i cal passar a examinar els motius
del recurs formulat pel Sr. X1
Segon.
El motiu primer al·lega la infracció de
l’art. 14 de la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de
parella perquè, al seu entendre, l’Audiència no havia de concedir a la
Y1 tal pensió ja que, segons aquell precepte, “només pot establir-se,
prèvia acreditació de la concurrència dels requisits establerts per la
llei per a la seva aplicació, que són concrets i determinats, i que no
han estat acreditats en aquest cas”; i afegeix que “els raonaments
continguts en el fonament jurídic tercer de la sentència que condueix a
l’Audiència a concedir aquesta pensió són contradictoris amb allò
establert al referit article 14 i amb els mateixos fets que es declaren
provats en el raonament jurídic quart de la mateixa sentència”.
Cal examinar aquestes al·legacions.
Tercer.
El fonament tercer de la Sentència
contra la qual es recorre fa referència a la pensió periòdica de l’art.
14 de la Llei que ens ocupa, que ja havia estat atorgada a la Y1 en
la quantitat de 750 euros mensuals en la sentència de 1a instància.
L’Audiència ha considerat aplicable
l’art. 14 esmentat, amb la base de les circumstàncies de fet que
assenyala (té al seu càrrec una filla comuna de la parella; a l’inici de
la convivència va treballar en un local propietat del X1; després
del naixement de la nena s’ha dedicat en exclusiva a la cura de la casa,
de la seva parella i de la filla; valora l’edat actual de la Y1 i
que la seva capacitat d’integrar-se al món laboral i d’obtenir ingressos
s’ha vist clarament minvada); i amb el fonament de les circumstàncies
exposades, l’Audiència, confirmant la Sentència de 1a instància, ha
declarat que era aplicable aquell art. 14 i ha atorgat a la Y1 la pensió, motiu pel qual el
X1 formula aquest primer greuge.
Quart.
Ha de romandre fora de tota discussió
que en les circumstàncies assenyalades l’art. 14 és aplicable. Les
circumstàncies indicades fan palesa la minva de la capacitat de la Y1 d’aconseguir ingressos i, per tant, escaurà rebutjar aquest primer
motiu de cassació en el qual el X1 propugna el contrari.
I no és cert que aquells raonaments de
l’Audiència que van conduir a atorgar a la Y1 aquesta pensió (i
ensems a confirmar-ne l’atorgament ja efectuat per la sentència de 1ª
instància) siguin contradictoris amb els fets que l’Audiència declara
provats en el següent fonament quart de la seva mateixa sentència —com
sosté el recurrent quan transcriu només una part del fonament quart. En
el fonament esmentat, l’Audiència no fa referència a la pensió periòdica
de l’art. 14, sinó a la compensació econòmica de l’art. 13, i la denega
a la Y1 (revoca en aquest punt la sentència de 1a instància) perquè
“no resulta acreditado que la Y1 haya participado en la obtención
del patrimonio con su esfuerzo ni que haya trabajado para el hogar común
o para el X1 de manera que su aportación haya contribuido
decisivamente a su consecución”.
Prescindint del fet que aquesta Sala
dissenteix de la doctrina de l’Audiència que s’acaba de transcriure,
perquè s’aparta obertament i clara dels paràmetres jurisprudencials que
aquest Tribunal ha exposat repetidament en fer aplicació de l’art. 41
del Codi de família de Catalunya, d’idèntic contingut al de l’art. 13 de
la Llei catalana d’unions estables de parella (cosa que aquesta Sala no
podrà aquí remeiar perquè la perjudicada no ha recorregut contra la
sentència), el que resulta evident és que el text complet que deixem
transcrit en allò adient del fonament quart de la Sentència de
l’Audiència, en res contradiu el seu anterior fonament tercer, ja que
una cosa és que no hagi quedat provat que haguessin estat decisius la
participació i l’esforç de la Y1 i el seu treball a la casa per a
l’obtenció del patrimoni del X1 (motius pels quals l’Audiència nega
a la Y1 la compensació econòmica de l’art. 13) i una altra cosa
molt diferent que, en cessar la convivència, a la Y1 no li hagi
restat minvada la capacitat d’obtenir ingressos per raó de les
circumstàncies que l’Audiència havia ressenyat en el fonament tercer de
la Sentència (a les quals ja hem fet al·lusió precedentment).
Així, doncs, els fets que l’Audiència
ha considerat provats condueixen sense dificultat a l’aplicació de l’art.
14 de la Llei per atorgar a la Y1, en cessar la perllongada
convivencia que ha mantingut amb el X1, la pensió periòdica que
aquest precepte estableix; i en haver-lo aplicat, l’Audiència no l’ha
vulnerat i, per tant, cal desestimar el primer motiu de cassació.
Cinquè.
El motiu segon es formula de manera
subsidiària a l’anterior i denuncia “inaplicabilitat i infracció [...]
de l’apartat a) de l’art. 14 de la Llei 1/1998”. El recurrent hi
addueix que l’Audiència ha aplicat l’apartat b) de l’article
esmentat, mentre que n’hauria d’haver aplicat l’apartat a), el
qual, segons diu, ha estat infringit pel fet de no haver estat aplicat.
L’Audiència ha aplicat, en efecte,
l’apartat b) i ha exclòs l’aplicació de l’apartat a)
perquè ha entès que les circumstàncies del cas feien aplicable aquell i
no pas aquest últim. El recurrent argumenta que el legislador no ha
previst la pensió periòdica de l’apartat b) “per a qualsevol
supòsit de parella de fet en el qual hi hagi hagut descendència, sinó
que requereix unes circumstàncies especials que impossibilitin o minvin
considerablement al progenitor que convisqui amb els fills comuns la
seva capacitat d’obtenir ingressos, i per causa d’aquesta dedicació als
fills”. I afegeix que: “aquest precepte està òbviament destinat als
supòsits de parelles de fet amb un gran nombre de fills, o amb fills amb
greus problemas que requereixen una atenció especial, però no per a
supòsits com el present, en el qual si la situació de la Y1 és
d’una aparent manca d’ingressos, ho és per pròpia voluntat i no perquè
ho impedeixi la seva dedicació a la seva única filla, de 8 anys d’edat,
en el moment d’iniciar- se el procediment judicial i d’11 anys
actualment”. I el recurrent continua: “Entén aquesta part que el fet de
tenir una sola filla, totalment normal i que no presenta cap
problemàtica especial, que està tot el dia a l’escola o a les activitats
escolars, no és pas una circumstància que minvi les possibilitats del
progenitor custodi d’obtenir ingressos”. I conclou encara: “si el
legislador hagués pretès concedir aquesta pensió a tots els supòsits de
parella de fet en què hi hagi un sol fill o filla, així ho hauria
establert expressament i no hauria afegit el requisit de circumstàncies
especials en què la seva capacitat d’obtenir ingressos resti minvada”.
Escaurà examinar aquests arguments.
Sisè.
S’ha de coincidir amb el recurrent que
el legislador no ha establert la pensió periòdica de l’apartat b)
de l’art. 14 per a qualsevol supòsit de parella de fet en què hi hagi
hagut descendència.
El precepte considera el supòsit que
els fills o filles comuns de la parella, en cessar la convivència,
restin a càrrec d’un dels progenitors i que, ateses les circumstàncies,
aquest fet li minvi capacitat d’obtenir ingressos. La lògica i justa
finalitat del precepte és que el progenitor que no es queda amb els
fills comuns de la parella compensi al que se’n fa càrrec pels ingressos
que, ateses les circumstàncies, pugui deixar d’obtenir. Les
circumstàncies són fàctiques, poden ser infinites i diferents en cada
cas, i la seva valoració i apreciació correspon als tribunals
d’instància i són alienes a la cassació, la qual està reservada als
supòsits en què manifestament no es doni l’encaix indispensable dels
fets provats amb la norma aplicada.
La Sala no pot subscriure els
raonaments del recurrent que l’apartat b) de l’art. 14 estigui
únicament destinat als supòsits de parelles de fet amb un gran nombre de
fills o amb fills amb greus problemes que requereixen una atenció
especial. Evidentment els supòsits esmentats entren en l’esperit i en la
lletra de la norma quan per raó d’aquelles circumstàncies resti minvada
la capacitat d’obtenir ingressos del progenitor a càrrec del qual quedin
els fills. Però aquelles circumstàncies, evidents, no esgoten altres
possibles supòsits de posible aplicabilitat de la norma, i malgrat que
aquesta utilitza els termes “fills o filles comuns” en plural, res no
obsta perquè pugui aplicar-se al cas d’un sol fill o filla comú si,
ateses les circumstàncies, la seva tinença pel progenitor que se’n fa
càrrec minva la capacitat d’aquest d’obtenir ingressos.
Setè.
Aquest darrer és el cas que l’Audiència
ha considerat i valorat. Els fets que ha tingut en compte (per la seva
enunciació pròpia o per confirmació de la sentència de 1a instància, o
que el recurs no es dissenteix) són: no consta que la Y1 tingui
estudis, professió ni béns. Tenia 48 anys en dictar-se la sentència de
primera instància; ara en té, per tant, 50. Va conviure amb el X1
des dels 36. La filla comuna va néixer el 1992, i des de llavors la Y1 es va dedicar exclusivament a la cura de la casa, de la parella i de
la nena. Amb aquests antecedents, i en aquestes circumstàncies, les
seves possibilitats d’integrar-se al món laboral per ella mateixa ja és
problemàtica; i si a aquests antecedents i circumstàncies s’hi ajunta, a
més, que queda al seu càrrec la cura de la nena, l’Audiència considera
que la capacitat de la Y1 d’aconseguir ingressos resta minvada, raó
per la qual ha aplicat l’apartat b) de l’art. 14, amb la
conseqüència que determina l’incís últim de l’art. 16 de la mateixa
llei.
Aquestes apreciació i valoració que
dels fets provats ha realitzat l’Audiència, no xoca amb la norma que ha
aplicat, i, per tant, ha de decaure també aquest segon motiu de cassació
per tal com la Sentència impugnada no ha infringit la norma que el
recurrent denuncia com a vulnerada.
Vuitè.
El tercer motiu, l’últim del recurs, es
formula també subsidiàriament als anteriors i s’hi al·lega que ha estat
vulnerat l’apartat 4 de l’art. 16 de la Llei 10/1998, tan esmentada, per
falta d’aplicació ja que la Sentència no ha establert cap límit temporal
a la percepció de la pensió periòdica per part de la Y1 El motiu és
rebutjable. La Sentència diu clarament que la pensió periòdica que
atorga és la de l’apartat b) de l’art. 14 i també diu clarament
que, per tant, no li és d’aplicació el límit previst en l’apartat 4 de
l’art. 16 de la Llei.
L’apartat 4 de l’art. 16 de la Llei
estableix dos límits temporals: un per al supòsit de la lletra a)
de l’art. 14 (el qual evidentment aquí no és aplicable) i un altre per
al supòsit de la lletra b) del mateix art. 14 (que és l’aplicable
en aquest cas en el seu supòsit com s’ha vist anteriorment).
El límit temporal que estableix per a
aquest segon supòsit de l’art. 16.4 el determina clarament la Llei:
s’extingeix la pensió periòdica de la lletra b) de l’art. 14
“quan l’atenció als fills o a les filles cessa per qualsevol causa o
aquests arriben a la majoritat o són emancipats, llevat del supòsits
d’incapacitat”.
Si la Sentència declara aplicable la
lletra b) de l’art. 14, i el seu límit temporal és el que
estableix l’art. 16.4 per a aquest supòsit (el que acabem de transcriure),
res cal aclarir, com ja va dir l’Audiència al recurrent en la
interlocutòria de 22 de setembre de 2003 en què va denegar l’aclariment
de sentència que li havia sol·licitat en escrit de 10 de setembre
anterior (l’últim paràgraf del qual sí que era contradictori amb el que
ell mateix sol·licitava, foli 387). Escau, per tant, desestimar també
aquest tercer motiu del recurs i, per consegüent, tot ell.
Novè.
Segons allò que disposa l’art. 398.1 en
relació amb el 394 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes del
recurs s’imposaran a la recurrent.
Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil
i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de cassació,
confirmar la Sentència que n’era objecte i imposar a la recurrent les
costes del recurs.
Així ho acorda la Sala i ho signen el
president i els magistrats esmentats més amunt.
|
