|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 de juliol de 2004, núm. 22/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal
Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i
Llansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr.
X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Jaume
Gassó i Espina i dirigit per l’advocat Sr. Ramir Riera Pellicer, contra
la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Girona el 22 de desembre de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació
interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància
núm. 1 de Figueres el 25 de juny de 2003 en el procediment ordinari núm.
377/2002. La Comunidad de Y1, SA, aquí part
recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr.
Jesús Millán Lleopart i dirigida per l’advocat Sr. Damián Téllez de
Peralta.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Mª
Ángeles Martín Fernández, en representació de la Comunidad de
Y1, SA, va formular demanda de procediment ordinari
núm. 377/2002 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Figueres.
Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 25
de juny de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que
debo estimar y estimo la demanda promovida por Doña María Ángeles Martín
Fernández, en nombre y representació de Comunitat de Y1, SA, declarando la validez del contrato de compraventa de fecha
20 de mayo de dos mil uno celebrado por ésta y X1 sobre la finca
inscrita en el Registro de la Propiedad de Figueres al tomo XXXX, libro
XXX, folio XXX, finca registral XXXX, condenando al demandado a consumar
la compraventa formalizando la escritura pública de compraventa, y
recibiendo en contraprestación el precio pactado de 52.000.000 pesetas.
“Que debo desestimar y desestimo la demanda reconvencional formulada por
Doña Rosa Maria B. F., en nombre y representación de X1, contra
la Comunitat de Y1, SA.
“Se imponen las costas del
proceso a la parte demandada, actora reconvencional”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i
es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Girona, la qual va dictar Sentència amb data 22 de desembre de 2003, amb
la següent part dispositiva:“Desestimar el recurso de apelación
formulado por la representación de X1,contra la Sentencia
dictada en fecha 25 de junio de 2003, por el Juzgado de Primera
Instancia nº 1 de Figueres en los autos de procedimiento ordinario nº
377/2002, de los que dimana este rollo, y confirmar íntegramente la
misma, con imposición al apelante de las costas de esta alzada”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per
interlocutòria de 3 de maig de 2004, aquest Tribunal es va declarar
competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de
la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint
dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va
assenyalar per a la votació i decisió el dia 10 de juny de 2004, en què
es varen celebrar.
Ha estat ponent la Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Per tal d’assolir una
correcta comprensió del present recurs de cassació, escau recollir les
següents dades de naturalesa fàctica que o bé es deriven de la sentència
objecte del recurs o bé resulten no controvertides :
La demanda que originà la
contesa de què ara es tracta fou presentada per l’ entitat Comunitat de
Y1, SA, amb domicili social a Barcelona, i dirigida
contra el senyor X1, amb domicili a L1.
En l’avantdita demanda la
societat demandant adduïa: 1. Que amb data 20 de maig de l’any 2001, i
després d’unes negociacions llargues i difícils, havia subscrit amb el
demandat un contracte de compravenda que tenia per objecte la finca
registral número XXXX del Registre de la Propietat de Figueres, al tom
XXXX, llibre XXX foli XXX, amb una descripció registral que es podria
sintetitzar de la següent manera: peça de terra de cultiu ubicada el
terme municipal de L1, d’una cabuda aproximada de noranta-una
àrees quaranta-dues centiàrees. 2. En la demanda s’especificava que la
superfície real adquirida era de 9.142 metres quadrats, i que, en
l’objecte de la compravenda no quedava inclòs l’habitatge unifamiliar
ocupat pel demandat, que estava convenientment encerclat amb obra i
material metàl·lic, que, tot i formar part de la mateixa unitat
d’actuació urbanística que la finca venuda (XXXX) era ja una finca
independent. 3. La finca exclosa de la venda (on s’havia construït
l’habitatge del demandat) tenia el número registral XXXX, i encara que
figurava amb una superfície de 700 metres quadrats, en realitat, amb
inclusió de l’edificació existent, en tenia 640. 4. El preu pactat per
la compra de la finca XXX eren 52.000.000 de pessetes, que hauria de
lliurar l’entitat compradora de la següent forma: la meitat del preu (vint-i-sis
milions de pessetes) en el termini màxim de tres mesos a comptar des de
l’obtenció de la corresponent llicència d’edificació, i la meitat
restant, com a màxim, als sis mesos d’ haver estat atorgada per
l’Ajuntament de L1 l’esmentada llicència. 5. En la demanda la
demandant narrava com, una vegada signat el susdit contracte de
compravenda, de caràcter privat, el venedor va fer una sèrie d’actes
encaminats a alçar el preu pactat per a la venda de la finca, i que
davant la insistència del venedor, la compradora es va avenir a atorgar
alguna millora en les condicions de la compra, que no fou acceptada pel
venedor. 6. També resulta d’interès fer ressaltar que en el contracte de
compravenda de què ara es tracta, la compradora s’obligava a
confeccionar un plànol topogràfic de la unitat d’actuació, amb expressa
delimitació de la zona que es reservà el venedor i la propietat
limítrofa; a obtenir la propietat de la parcel·la limítrofa per tal
d’executar la unitat d’actuació prevista en el Pla general d’ordenació
urbana de L1; a portar a terme, amb l’assumpció de les
corresponents despeses, l’esmentada unitat d’actuació, i a respectar com
a unitat independent el perímetre delimitat, suara descrit, on s’ubica
l’habitatge del venedor, és a dir, a respectar la propietat que s’havia
reservat el venedor, malgrat es trobés integrada en la unitat d’actuació.
En el contracte es feia
expressa referència al fet que en el cas que les exigències
urbanístiques de l’Ajuntament obliguessin a reduir o desplaçar el
perímetre encerclat que inclou l’habitatge del demandat, s’autoritzava
la compradora per poder alterar la configuració de la propietat exclosa
de la venda.
En la demanda s’explicava
que la compradora demandant havia requerit notarialment el senyor X1 per tal que acudís a la notaria a atorgar la corresponent
escriptura de compravenda, havent dipositat la compradora la totalitat
del preu (els 52.000.000 pessetes), i que el comprador s’havia negat a
la susdita formalització del contracte privat en escriptura pública.
Amb aquests antecedents en
la demanda, a l’empara dels articles 1279 i 1280 del Codi civil, se
suplicava que es condemnés el demandat, senyor X1, a atorgar la corresponent escriptura pública de compravenda en favor de l’entitat
demandant Comunitat de Y1, SA, en la qual es
protocol·litzés el document privat més amunt descrit.
Segon.
El demandat, senyor X1, es va oposar a la demanda principal i alhora formulà reconvenció en
la qual sol·licitava la nul·litat del contracte privat de compravenda de
20 de maig de 2001 per estar viciat el consentiment emès pel venedor; en
concret s’adduïa error invalidant, i de forma subsidiària es pretenia la
rescissió per lesió
ultra dimidium
amb expressa al·legació
del fet que l’alienant havia sofert lesió en més de la meitat del preu
just.
La sentència dictada en
primera instància estimà en la seva integritat la demanda principal i
condemnà el demandat a formalitzar la corresponent escriptura de
compravenda i a rebre el preu pactat, en concret els 52.000.000 de
pessetes. En canvi, aquesta sentència rebutjà totalment la demanda de
reconvenció presentada pel senyor X1 Contra la sentència de
primera instància el senyor X1 hi interposà recurs d’ apel·lació,
de resultes del qual va ser dictada nova resolució per l’Audiència
Provincial de Girona, que confirmà la resolució de primera instància.
Per aquest motiu el senyor
X1 va recórrer en cassació la sentència de l’Audiència, recurs
que ha de resoldre aquesta Sala.
Tercer.
En el primer motiu la
recurrent addueix “error de dret en la valoració de la prova documental,
amb clara infracció de l’article 1281 del Codi civil, en relació amb els
articles 1282 i 1288 del mateix text legal “.
En aquest motiu es planteja
el que la doctrina ha anomenat un “espinós problema de la cassació”, a
saber la distinció entre la qüestió de fet i la qüestió de dret. El
Tribunal Suprem i aquesta mateixa Sala han distingit les qüestions
fàctiques de les jurídiques en reiterades sentències, i podríem dir,
sintèticament, que d’aquestes es deriva que quan la formació del judici
no està supeditada a elements de tipus legal (com succeeix en la
percepció i constància del que ha declarat un testimoni) es tracta d’una
qüestió eminentment fàctica, i quan, en canvi, per a la formació de
judici s’han de tenir en compte regles de dret, el tema es converteix en
jurídic.
Reiterades sentències del
TS (ad
exemplum la de
12 de novembre de 2003) han declarat que: “la determinación de la
conceptuación jurídica correspondiente a un contrato constituye un
problema de interpretación del mismo en orden a su calificación, que
está atribuído al juzgador de instancia, y su resultado debe de ser
respetado en casación si no es ilógico, inverosímil o contrario a las
normas de hermenéutica contenidas en los artículos 1281 a 1289 del
Código civil que son supuestos concurrentes en este caso”.
De totes maneres escau
aclarir que si bé la fixació dels termes del contracte només exigeix un
judici de percepció, a l’igual dels actes coetanis i posteriors al
susdit contracte, en canvi l’apreciació de les conseqüències jurídiques
d’aquest exigeix un judici de valor que ha de prendre en consideració
normes legals (els articles 1282 i següents del Codi civil), cosa que
suposa una qüestió jurídica no aliena al recurs de cassació.
És d’interès encara afegir
que el recurrent, a més, introdueix en el debat el fet que l’Audiència,
al seu entendre, valorant el contracte privat de compravenda de 20 de
maig de 2000 al voltant del qual gira tota la contesa, va incidir en
arbitrarietat, cosa que en tot cas obre la possibilitat del control
cassacional.
El cert, però, és que
seguir la mà del recurrent ens menaria a confusió i alteraria els termes
del debat, ja que, tal com va succeir en segona instància, fa una mescla
entre la denúncia que conté la demanda reconvencional en el sentit que
la voluntat del senyor X1 estava viciada per error, i
la invocació d’un suposat incompliment del contracte, ja que al·lega que
la compradora Comunidad de Y1, SA, no vol respectar
el seu compromís de no enderrocar l’habitatge, que, segons sembla,
constitueix el domicili del senyor X1.
Des d’aquesta perspectiva
diu el recurrent: “ En definitiva, és clar que en el contracte privat de
compravenda no apareixia cap tipus de referència a la necessitat
d’enderrocament de la casa de X1, el qual, segons ambdues parts
havien convingut clarament, seria totalment evitat per tal que la
compravenda de la resta de la finca tingués efectivitat. La literalitat
del contracte no permet afirmar el contrari, com interpreta el tribunal
d’ apel·lació “ Contràriament a les pretensions del recurrent,
l’encertada i raonada sentència dictada per l’Audiència condueix a una
conclusió totalment oposada a l’esgrimida en el recurs. Escau
transcriure una part de l’esmentada resolució que diu: “en el apartado
tercero se acuerda que el comprador llevará a su costa todos los
trámites necesarios requeridos para la ejecución de la unidad de
actuación y, por tanto, fijando con el Ayuntamiento los trámites
necesarios. Si realmente hubiera sido intención de las partes que la
parcela y vivienda que se reservaba el vendedor no quedara afectada, era
en este momento donde se debía haber hecho constar, resolviéndose el
contrato para el caso que el Ayuntamiento decidiera definitivamente el
derribo de la edificación, sin embargo nada se pactó. En el apartado
cuarto sí se establece que deberá respetarse, constituyendo como unidad
independiente, lo que es el perímetro actualmente vallado, esto es la
parcela que se reservaba el vendedor, añadiéndose simplemente que
continuará conservando la plena propiedad de dicha superficie y
edificabilidad. Pero, ello no quiere decir otra cosa que el comprador no
podía actuar urbanísticamente sobre dicha finca, pero lógicamente el
Ayuntamiento sí podia obligar a su titular a integrarse en el proyecto
de urbanización de acuerdo con el Plan urbanístico aprobado”.
L’Audiència fa una correcta
valoració de la prova sotmesa a la seva consideració i conclou que
l’emissió de voluntat del senyor X1 no estava viciada per error
ja que: “el vendedor sabía perfectamente que la parcela que se reservaba
estaba incluida en la unidad de actuación urbanística, cuyo Plan general
de ordenación de L1 había sido aprobado por la Comisión de
Urbanismo de Girona, en fecha 12 de abril de 1983. Y ello queda
corroborado por el certificado del arquitecto municipal que efectuó y
que el Ayuntamiento le envió en fecha 7 de marzo de 2000”.
De tot el que s’ha exposat
es deriva la impossibilitat que reïxi el motiu del recurs ja que:
a)
per una banda, del
factum
de l’Audiència, inferit de
l’apreciació raonable de la prova practicada, se’n deriva que el senyor
X1 tenia informació suficient (emesa pel tècnic municipal) sobre la
qualificació urbanística de la finca en debat, i
b)
per altra banda, d’una interpretació d’acord amb les normes de la raó
se’n desprèn que del contracte privat de 20 de maig de 2001 no se’n pot
deduir l’obligació de la compradora Comunitats de Propietaris Y1,
SA, de no enderrocar l’habitatge del senyor X1. Per consegüent,
escau rebutjar el primer motiu de recurs.
Quart.
En el segon motiu de recurs
el recurrent denuncia la infracció dels articles 1261, primer, 1265 i
1266 del Codi civil, en relació amb la diligència deguda i
l’excusabilitat de l’error en el consentiment; tot això, en el sentit
exposat per les sentències del Tribunal Suprem de 28 de febrer de 1974,
18 d’abril de 1978, 4 de gener de 1982 i 18 de febrer de 1994.
En el cos del motiu el
recurrent mostra la seva absoluta disconformitat amb la sentència de
l’Audiència que conclou en el sentit que, en el cas que l’emissió de
voluntat del venedor senyor X1 hagués estat afectada per l’error,
aquest no seria excusable ni, per tant, invalidant del consentiment.
Per a reforçar la seva tesi,
el recurrent esmenta el fet que si bé el senyor A. coneixia que el seu
habitatge estava integrat en una unitat d’actuació urbanística, podia
perfectament ignorar que aquest habitatge es trobava fora d’ordenació.
Insisteix especialment el recurrent en la jurisprudència esmentada, de
la qual es deriva, segons diu, que la diligència mitjana o regular que
permet qualificar un suposat error d’inexcusable s’ha de determinar
tenint en compte les condicions de les persones, i que és exigible al
professional o expert en la matèria una diligència diferent de la que es
pot esperar d’una persona inexperta.
Finalment, en el motiu de
recurs també s’al·lega que en la certificació del secretari de
l’Ajuntament de L1 no constava que el desenvolupament urbanístic
de la unitat d’actuació exigís l’enderroc del seu habitatge.
El motiu del recurs no pot
reeixir:
En primer lloc per la
circumstància que el recurrent fa supòsit de la qüestió pel fet que
parteix de l’existència, sense cap mena de dubte, d’error en la voluntat
del senyor X1, mentre que de la sentència de l’Audiència es deriva que
l’existència o no d’error en la susdita voluntat esdevé intranscendent,
ja que, com molt bé es raona en la sentència impugnada: “Es requisito
del error invalidante que no haya podido ser evitado mediante el empleo
de una diligencia media [...] por lo tanto conociendo [s’entén el
venedor] que su vivienda estaba afectada por la actuación urbanística
podía haberse asesorado de la trascendencia de la misma, por lo tanto el
supuesto error alegado sería inexcusable”.
Pel fet que, certament, tal
com molt bé diu el recurrent segons el TS, només l’error excusable té
virtualitat suficient per invalidar la corresponent declaració de
voluntat, ad
exemplum la
Sentència de 4 de gener de 1982: “elemento [referint-se a l’error] que
la jurisprudencia exige, pese al silencio del Código civil (sentencias
de 14 de junio de 1943, 11 de marzo de 1964, 8 de junio de 1968 y 7 de
abril de 1976), aunque sí mencionado en el campo del derecho foral (Ley
19, párrafo segundo, del Fuero Nuevo de Navarra) y por lo tanto negando
al error eficacia invalidante del contrato cuando pudo ser evitado
empleando una diligencia media o regular, para lo cual habrá que atender
a las circunstancias de toda índole e incluso a las personales
(análogamente a como lo hace el artículo 1484,
in fine,
para los defectos de la cosa vendida, valorando las respectivas
conductas según el principio de la buena fe (artículo 1258), pues si el
adquirente tiene el deber de informarse, el mismo principio de
responsabilidad negocial le impone el deber de informar [...] Que tal
propuesta de la excusabilidad, suplido en los códigos modernos por el de
la cognoscibilidad atribuida al otro contratante (así, el italiano de
1942, artículos 1428 y 1431), debe ser apreciado [...] atendidas sus
particularidades, que han de ser ponderadas desde el ángulo de la
bona FIDES
y del principio de
confianza, a los que habrá de darse la relevancia que merecen en el
tráfico jurídico”.
També és escaient la cita
de la Sentència de 18 d’abril de 1978, que guarda analogía amb el
thema decidendi
pel fet que
tracta d’error en la qualificació urbanística de la finca venuda; en
aquesta sentència el TS raona: “el error que sea posible evitar con el
empleo de una mediana diligencia no puede ser invocado con éxito por
quien haya incurrido en él, para anular su declaración de voluntad”.
Una anàlisi dels raonaments
jurídics que conté la sentència contra la qual es recorre permet
detectar que té en compte la jurisprudència transcrita i que analitza de
forma detallada tant les circumstàncies del cas com la personalitat del
venedor, i des d’aquesta perspectiva posa en relleu, com ja s’ha dit, a
títol d’exemple: “que el vendedor sabía perfectamente que la parcela que
se reservaba estaba incluida en la unidad de actuación urbanística, cuyo
Plan general de ordenación de L1 había sido aprobado por la
Comisión de Urbanismo de Girona, en fecha 12 de abril de 1983 [...]” o
que: “sin que sea de recibo alegar que el Sr. X1 es una persona de edad
avanzada, pues se encontraba apoyado por su familia”.
Per tant, enfront de la
conclusió a què arriba l’Audiència després d’una anàlisi acurada de
l’activitat probatòria, en el sentit que l’emissió de voluntat del
senyor X1 no podia estar afectada d’un vici invalidant, no poden reeixir
les pretensions del recurrent basades en valoracions subjectives i
parcials de l’avantdita prova , i, consegüentment, s’imposa el rebuig
del motiu de recurs.
Cinquè.
En el tercer motiu de
recurs el recurrent denuncia infracció dels articles 321 i 323, segon
paràgraf, de la Compilació del dret civil de Catalunya, que, s’ha
d’interpretar (segons 312 posa en relleu) en relació
amb l’existència de lesió
ultra dimidium,
exemplificada, entre d’altres, en les sentències del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya de 21 de juliol de 1997, 19 de juny de 1997 [sic].
La recurrent transcriu els
articles esmentats, que escau recordar, diu, pel que ara interessa:
l’art 321: “Els contractes de compravenda, permuta i altres de caràcter
onerós, relatius a béns immobles, en què l’alienant hagi sofert lesió en
més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva,
baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a
la seva validesa” i l’art. 323: “[...] Per tal d’apreciar l’existència
de la lesió hom s’atindrà al preu just o sia al valor de venda que les
coses tinguessin al temps d’ésser atorgat el contracte en relació amb
d’altres d’iguals o anàlogues circumstàncies a la respectiva localitat,
baldament el contracte es consumés després [...]”.
Tot seguit, en el motiu de
recurs es fa expressa referència a la jurisprudència esmentada, en el
sentit que: “l’element comparatiu al qual fa referència la Llei
catalana, malgrat no ser en absolut menyspreable per a conformar el preu
just discutit , no pot equiparar-se a cap supòsit de prova legal amb
força per a vincular el jutge ni reduir la seva capacitat de lliure
apreciació del conjunt probatori”. També es fa esment que les sentències
de 20 d’octubre i 21 de desembre de 1992 assenyalaven que l’element
comparatiu conformava un criteri orientatiu, i no comportava un element
de concurrència inexcusable, ja que tal posició portaria a fer
impossible l’aplicació del precepte quan no es donés tal element de
confrontació.
Amb aquests antecedents, en
el motiu del recurs es suplica que la Sala faci una nova valoració de la
prova pericial diferent de la feta per l’Audiència i, per raons òbvies,
favorable als seus interessos, i que prescindeixi dels elements de
confrontació, que, com és sabut i reflecteix el recurrent, només tenen
caràcter orientatiu. El motiu de recurs no pot reeixir atès que,
precisament, la Sentència de l’Audiència que ara es denuncia en cap
moment ha exigit el coneixement del “preu just o del valor en venda en
relació amb d’altres d’iguals o anàlogues circumstàncies”, sinó que a
aquesta exigència, proscrita per altra banda per mor de l’esmentada
jurisprudència, en cap cas s’hi fa referència en la sentència de
l’Audiència.
Certament, l’Audiència fa
una exposició raonable i raonada de les proves pericials practicades en
primera instància i posa de manifest l’absoluta contradicció entre
moltes d’elles, tan exagerada que fa difícil trobar un criteri just;
davant d’aquestes circumstàncies la Sentència opta, a més, per donar
valor a una documental aportada en la demanda que valorava la finca
litigiosa amb anterioritat al litigi.
Corol·lari de l’exposat és
la impossibilitat que reïxi el motiu de recurs, perquè:
a)
És sabut que el que invoca la rescissió del contracte per lesió
ultra dimidium
té a càrrec
l’aportació d’activitat probatòria suficient per acreditar aquesta
lesió, i en el cas en debat, la discordança excessiva entre les
pericials practicades fan impossible donar més valor a les emeses a
instàncies de la recurrent.
b)
Pel fet que la consideració que dóna l’Audiència a un document que
acompanyà la demanda de reconvenció i que conté una valoració de la
finca litigiosa anterior al litigi, no contradiu la jurisprudència del
TSJC suara expressada, sinó que hi és plenament respectuosa.
c)
Perquè en cap cas aquesta Sala pot substituir, com pretén en realitat el
recurrent, la valoració encertada i raonada emesa per l’Audiència per
una altra interessada per aquest, ja que això queda lluny de la funció
nomofilàctica reservada a la cassació.
Per consegüent decau el
tercer motiu de recurs.
Sisè.
En el quart motiu de recurs,
que està íntimament lligat amb l’anterior, es denuncia “error de dret en
la valoració de la prova pericial practicada, amb infracció de l’article
348 de la Llei d’enjudiciament civil, i l’apreciació probatòria
contrària a les màximes de l’experiència” [sic].
En el cos del motiu es diu
que l’Audiència va incidir en “error de dret” en valorar les proves
pericials que foren sotmeses a la seva consideració; tot seguit entra el
recurrent a valorar algunes de les distintes pericials emeses en la
instància, per concloure en el sentit que “l’apreciació del tribunal
a quo
és errònia i contrària
a les directrius de la lògica” [sic].
Finalment en el motiu es fa
palès que la pericial a què donà superior valor l’Audiència no fou
objecte de ratificació en l’acte del judici.
El motiu del recurs no pot
reeixir per les següents circumstàncies:
a)
En primer lloc ja n’escauria la inadmissió
ab initio,
pel fet que es tracta d’un motiu de naturalesa clarament processal que
s’hauria d’haver encarrilat per la via del recurs d’infracció processal,
tal com ha tingut oportunitats reiterades de dir aquesta mateixa Sala.
b)
En segon lloc, com s’ha dit en l’anterior fonament de dret, la valoració
probatòria queda al marge del recurs de cassació, que se circumscriu a
l’anàlisi de la interpretació i aplicació de les normes de dret
substantiu.
c) En tercer
lloc, perquè el document invocat, en tot cas, gaudeix de la naturalesa
de prova documental.
Les anteriors
consideracions comporten també, en aquest cas, el rebuig del motiu de
recurs.
Setè.
En el darrer motiu de
recurs es denuncia la infracció de l’article 394.1 de la Llei
d’enjudiciament civil. Considera la recurrent que el cas en debat
presentava seriosos dubtes de fet i de dret que havien de conduir a la
no-imposició de costes. Novament la recurrent incideix en una defectuosa
tècnica cassacional, que no pot esmerar la Sala sense causar indefensió
a la part contrària. El cert és que la Llei d’enjudiciament civil de
2000 es caracteritza, entre altres coses, per intentar ser un cos
autònom i suficient de la normativa processal civil; per això es
derogaren els preceptes del Codi civil de naturalesa processal i ara
formen part (amb una nova redacció) de la LEC.
I, com ha dit de forma
reiterada aquesta Sala, qualsevol denúncia de caràcter procesal s’ha de
conduir per la via del recurs d’infracció processal; per tant, atès que
la recurrent no ho ha fet així, ha de decaure el darrer motiu de recurs.
Vuitè.
D’acord amb allò previst en
els articles 398 i 394 de la LEC, escau fer imposició de costes al
recurrent.
Vistos els preceptes legals
aplicats i altres de general i pertinent aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit desestimar el
recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Jaume Gassó i Espina,
en representació del Sr. X1, contra la Sentència de data 22 de
desembre de 2003 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial
de Barcelona en el rotlle d’apel·lació 397/03, que dimana de les
actuacions del judici ordinari 377/02 del Jutjat de Primera Instància
núm. 1 de Figueres, que es confirma íntegrament. Escau imposar al
recurrent les costes causades.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
