Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 05-07-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 de juliol de 2004, núm. 22/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Jaume Gassó i Espina i dirigit per l’advocat Sr. Ramir Riera Pellicer, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el 22 de desembre de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Figueres el 25 de juny de 2003 en el procediment ordinari núm. 377/2002. La Comunidad de Y1, SA, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Jesús Millán Lleopart i dirigida per l’advocat Sr. Damián Téllez de Peralta.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Mª Ángeles Martín Fernández, en representació de la Comunidad de Y1, SA, va formular demanda de procediment ordinari núm. 377/2002 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Figueres. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 25 de juny de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo estimar y estimo la demanda promovida por Doña María Ángeles Martín Fernández, en nombre y representació de Comunitat de Y1, SA, declarando la validez del contrato de compraventa de fecha 20 de mayo de dos mil uno celebrado por ésta y X1 sobre la finca inscrita en el Registro de la Propiedad de Figueres al tomo XXXX, libro XXX, folio XXX, finca registral XXXX, condenando al demandado a consumar la compraventa formalizando la escritura pública de compraventa, y recibiendo en contraprestación el precio pactado de 52.000.000 pesetas. “Que debo desestimar y desestimo la demanda reconvencional formulada por Doña Rosa Maria B. F., en nombre y representación de X1, contra la Comunitat de Y1, SA.

“Se imponen las costas del proceso a la parte demandada, actora reconvencional”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 22 de desembre de 2003, amb la següent part dispositiva:“Desestimar el recurso de apelación formulado por la representación de X1,contra la Sentencia dictada en fecha 25 de junio de 2003, por el Juzgado de Primera Instancia nº 1 de Figueres en los autos de procedimiento ordinario nº 377/2002, de los que dimana este rollo, y confirmar íntegramente la misma, con imposición al apelante de las costas de esta alzada”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 3 de maig de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 10 de juny de 2004, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal d’assolir una correcta comprensió del present recurs de cassació, escau recollir les següents dades de naturalesa fàctica que o bé es deriven de la sentència objecte del recurs o bé resulten no controvertides :

La demanda que originà la contesa de què ara es tracta fou presentada per l’ entitat Comunitat de Y1, SA, amb domicili social a Barcelona, i dirigida contra el senyor X1, amb domicili a L1.

En l’avantdita demanda la societat demandant adduïa: 1. Que amb data 20 de maig de l’any 2001, i després d’unes negociacions llargues i difícils, havia subscrit amb el demandat un contracte de compravenda que tenia per objecte la finca registral número XXXX del Registre de la Propietat de Figueres, al tom XXXX, llibre XXX foli XXX, amb una descripció registral que es podria sintetitzar de la següent manera: peça de terra de cultiu ubicada el terme municipal de L1, d’una cabuda aproximada de noranta-una àrees quaranta-dues centiàrees. 2. En la demanda s’especificava que la superfície real adquirida era de 9.142 metres quadrats, i que, en l’objecte de la compravenda no quedava inclòs l’habitatge unifamiliar ocupat pel demandat, que estava convenientment encerclat amb obra i material metàl·lic, que, tot i formar part de la mateixa unitat d’actuació urbanística que la finca venuda (XXXX) era ja una finca independent. 3. La finca exclosa de la venda (on s’havia construït l’habitatge del demandat) tenia el número registral XXXX, i encara que figurava amb una superfície de 700 metres quadrats, en realitat, amb inclusió de l’edificació existent, en tenia 640. 4. El preu pactat per la compra de la finca XXX eren 52.000.000 de pessetes, que hauria de lliurar l’entitat compradora de la següent forma: la meitat del preu (vint-i-sis milions de pessetes) en el termini màxim de tres mesos a comptar des de l’obtenció de la corresponent llicència d’edificació, i la meitat restant, com a màxim, als sis mesos d’ haver estat atorgada per l’Ajuntament de L1 l’esmentada llicència. 5. En la demanda la demandant narrava com, una vegada signat el susdit contracte de compravenda, de caràcter privat, el venedor va fer una sèrie d’actes encaminats a alçar el preu pactat per a la venda de la finca, i que davant la insistència del venedor, la compradora es va avenir a atorgar alguna millora en les condicions de la compra, que no fou acceptada pel venedor. 6. També resulta d’interès fer ressaltar que en el contracte de compravenda de què ara es tracta, la compradora s’obligava a confeccionar un plànol topogràfic de la unitat d’actuació, amb expressa delimitació de la zona que es reservà el venedor i la propietat limítrofa; a obtenir la propietat de la parcel·la limítrofa per tal d’executar la unitat d’actuació prevista en el Pla general d’ordenació urbana de L1; a portar a terme, amb l’assumpció de les corresponents despeses, l’esmentada unitat d’actuació, i a respectar com a unitat independent el perímetre delimitat, suara descrit, on s’ubica l’habitatge del venedor, és a dir, a respectar la propietat que s’havia reservat el venedor, malgrat es trobés integrada en la unitat d’actuació.

En el contracte es feia expressa referència al fet que en el cas que les exigències urbanístiques de l’Ajuntament obliguessin a reduir o desplaçar el perímetre encerclat que inclou l’habitatge del demandat, s’autoritzava la compradora per poder alterar la configuració de la propietat exclosa de la venda.

En la demanda s’explicava que la compradora demandant havia requerit notarialment el senyor X1 per tal que acudís a la notaria a atorgar la corresponent escriptura de compravenda, havent dipositat la compradora la totalitat del preu (els 52.000.000 pessetes), i que  el comprador s’havia negat a la susdita formalització del contracte privat en escriptura pública.

Amb aquests antecedents en la demanda, a l’empara dels articles 1279 i 1280 del Codi civil, se suplicava que es condemnés el demandat, senyor X1, a atorgar la corresponent escriptura pública de compravenda en favor de l’entitat demandant Comunitat de Y1, SA, en la qual es protocol·litzés el document privat més amunt descrit.

Segon. El demandat, senyor X1, es va oposar a la demanda principal i alhora formulà reconvenció en la qual sol·licitava la nul·litat del contracte privat de compravenda de 20 de maig de 2001 per estar viciat el consentiment emès pel venedor; en concret s’adduïa error invalidant, i de forma subsidiària es pretenia la rescissió per lesió ultra dimidium amb expressa al·legació del fet que l’alienant havia sofert lesió en més de la meitat del preu just.

La sentència dictada en primera instància estimà en la seva integritat la demanda principal i condemnà el demandat a formalitzar la corresponent escriptura de compravenda i a rebre el preu pactat, en concret els 52.000.000 de pessetes. En canvi, aquesta sentència rebutjà totalment la demanda de reconvenció presentada pel senyor X1 Contra la sentència de primera instància el senyor X1 hi interposà recurs d’ apel·lació, de resultes del qual va ser dictada nova resolució per l’Audiència Provincial de Girona, que confirmà la resolució de primera instància.

Per aquest motiu el senyor X1 va recórrer en cassació la sentència de l’Audiència, recurs que ha de resoldre aquesta Sala.

Tercer. En el primer motiu la recurrent addueix “error de dret en la valoració de la prova documental, amb clara infracció de l’article 1281 del Codi civil, en relació amb els articles 1282 i 1288 del mateix text legal “.

En aquest motiu es planteja el que la doctrina ha anomenat un “espinós problema de la cassació”, a saber la distinció entre la qüestió de fet i la qüestió de dret. El Tribunal Suprem i aquesta mateixa Sala han distingit les qüestions fàctiques de les jurídiques en reiterades sentències, i podríem dir, sintèticament, que d’aquestes es deriva que quan la formació del judici no està supeditada a elements de tipus legal (com succeeix en la percepció i constància del que ha declarat un testimoni) es tracta d’una qüestió eminentment fàctica, i quan, en canvi, per a la formació de judici s’han de tenir en compte regles de dret, el tema es converteix en jurídic.

Reiterades sentències del TS (ad exemplum la de 12 de novembre de 2003) han declarat que: “la determinación de la conceptuación jurídica correspondiente a un contrato constituye un problema de interpretación del mismo en orden a su calificación, que está atribuído al juzgador de instancia, y su resultado debe de ser respetado en casación si no es ilógico, inverosímil o contrario a las normas de hermenéutica contenidas en los artículos 1281 a 1289 del Código civil que son supuestos concurrentes en este caso”.

De totes maneres escau aclarir que si bé la fixació dels termes del contracte només exigeix un judici de percepció, a l’igual dels actes coetanis i posteriors al susdit contracte, en canvi l’apreciació de les conseqüències jurídiques d’aquest exigeix un judici de valor que ha de prendre en consideració normes legals (els articles 1282 i següents del Codi civil), cosa que suposa una qüestió jurídica no aliena al recurs de cassació.

És d’interès encara afegir que el recurrent, a més, introdueix en el debat el fet que l’Audiència, al seu entendre, valorant el contracte privat de compravenda de 20 de maig de 2000 al voltant del qual gira tota la contesa, va incidir en arbitrarietat, cosa que en tot cas obre la possibilitat del control cassacional.

El cert, però, és que seguir la mà del recurrent ens menaria a confusió i alteraria els termes del debat, ja que, tal com va succeir en segona instància, fa una mescla entre la denúncia que conté la demanda reconvencional en el sentit que la voluntat del senyor X1 estava viciada per error, i la invocació d’un suposat incompliment del contracte, ja que al·lega que la compradora Comunidad de Y1, SA, no vol respectar el seu compromís de no enderrocar l’habitatge, que, segons sembla, constitueix el domicili del senyor X1.

Des d’aquesta perspectiva diu el recurrent: “ En definitiva, és clar que en el contracte privat de compravenda no apareixia cap tipus de referència a la necessitat d’enderrocament de la casa de X1, el qual, segons ambdues parts havien convingut clarament, seria totalment evitat per tal que la compravenda de la resta de la finca tingués efectivitat. La literalitat del contracte no permet afirmar el contrari, com interpreta el tribunal d’ apel·lació “ Contràriament a les pretensions del recurrent, l’encertada i raonada sentència dictada per l’Audiència condueix a una conclusió totalment oposada a l’esgrimida en el recurs. Escau transcriure una part de l’esmentada resolució que diu: “en el apartado tercero se acuerda que el comprador llevará a su costa todos los trámites necesarios requeridos para la ejecución de la unidad de actuación y, por tanto, fijando con el Ayuntamiento los trámites necesarios. Si realmente hubiera sido intención de las partes que la parcela y vivienda que se reservaba el vendedor no quedara afectada, era en este momento donde se debía haber hecho constar, resolviéndose el contrato para el caso que el Ayuntamiento decidiera definitivamente el derribo de la edificación, sin embargo nada se pactó. En el apartado cuarto sí se establece que deberá respetarse, constituyendo como unidad independiente, lo que es el perímetro actualmente vallado, esto es la parcela que se reservaba el vendedor, añadiéndose simplemente que continuará conservando la plena propiedad de dicha superficie y edificabilidad. Pero, ello no quiere decir otra cosa que el comprador no podía actuar urbanísticamente sobre dicha finca, pero lógicamente el Ayuntamiento sí podia obligar a su titular a integrarse en el proyecto de urbanización de acuerdo con el Plan urbanístico aprobado”.

L’Audiència fa una correcta valoració de la prova sotmesa a la seva consideració i conclou que l’emissió de voluntat del senyor X1 no estava viciada per error ja que: “el vendedor sabía perfectamente que la parcela que se reservaba estaba incluida en la unidad de actuación urbanística, cuyo Plan general de ordenación de L1 había sido aprobado por la Comisión de Urbanismo de Girona, en fecha 12 de abril de 1983. Y ello queda corroborado por el certificado del arquitecto municipal que efectuó y que el Ayuntamiento le envió en fecha 7 de marzo de 2000”.

De tot el que s’ha exposat es deriva la impossibilitat que reïxi el motiu del recurs ja que:

a) per una banda, del factum de l’Audiència, inferit de l’apreciació raonable de la prova practicada, se’n deriva que el senyor X1 tenia informació suficient (emesa pel tècnic municipal) sobre la qualificació urbanística de la finca en debat, i b) per altra banda, d’una interpretació d’acord amb les normes de la raó se’n desprèn que del contracte privat de 20 de maig de 2001 no se’n pot deduir l’obligació de la compradora Comunitats de Propietaris Y1, SA, de no enderrocar l’habitatge del senyor X1. Per consegüent, escau rebutjar el primer motiu de recurs.

Quart. En el segon motiu de recurs el recurrent denuncia la infracció dels articles 1261, primer, 1265 i 1266 del Codi civil, en relació amb la diligència deguda i l’excusabilitat de l’error en el consentiment; tot això, en el sentit exposat per les sentències del Tribunal Suprem de 28 de febrer de 1974, 18 d’abril de 1978, 4 de gener de 1982 i 18 de febrer de 1994.

En el cos del motiu el recurrent mostra la seva absoluta disconformitat amb la sentència de l’Audiència que conclou en el sentit que, en el cas que l’emissió de voluntat del venedor senyor X1 hagués estat afectada per l’error, aquest no seria excusable ni, per tant, invalidant del consentiment.

Per a reforçar la seva tesi, el recurrent esmenta el fet que si bé el senyor A. coneixia que el seu habitatge estava integrat en una unitat d’actuació urbanística, podia perfectament ignorar que aquest habitatge es trobava fora d’ordenació. Insisteix especialment el recurrent en la jurisprudència esmentada, de la qual es deriva, segons diu, que la diligència mitjana o regular que permet qualificar un suposat error d’inexcusable s’ha de determinar tenint en compte les condicions de les persones, i que és exigible al professional o expert en la matèria una diligència diferent de la que es pot esperar d’una persona inexperta.

Finalment, en el motiu de recurs també s’al·lega que en la certificació del secretari de l’Ajuntament de L1 no constava que el desenvolupament urbanístic de la unitat d’actuació exigís l’enderroc del seu habitatge.

El motiu del recurs no pot reeixir:

En primer lloc per la circumstància que el recurrent fa supòsit de la qüestió pel fet que parteix de l’existència, sense cap mena de dubte, d’error en la voluntat del senyor X1, mentre que de la sentència de l’Audiència es deriva que l’existència o no d’error en la susdita voluntat esdevé intranscendent, ja que, com molt bé es raona en la sentència impugnada: “Es requisito del error invalidante que no haya podido ser evitado mediante el empleo de una diligencia media [...] por lo tanto conociendo [s’entén el venedor] que su vivienda estaba afectada por la actuación urbanística podía haberse asesorado de la trascendencia de la misma, por lo tanto el supuesto error alegado sería inexcusable”.

Pel fet que, certament, tal com molt bé diu el recurrent segons el TS, només l’error excusable té virtualitat suficient per invalidar la corresponent declaració de voluntat, ad exemplum la Sentència de 4 de gener de 1982: “elemento [referint-se a l’error] que la jurisprudencia exige, pese al silencio del Código civil (sentencias de 14 de junio de 1943, 11 de marzo de 1964, 8 de junio de 1968 y 7 de abril de 1976), aunque sí mencionado en el campo del derecho foral (Ley 19, párrafo segundo, del Fuero Nuevo de Navarra) y por lo tanto negando al error eficacia invalidante del contrato cuando pudo ser evitado empleando una diligencia media o regular, para lo cual habrá que atender a las circunstancias de toda índole e incluso a las personales (análogamente a como lo hace el artículo 1484, in fine, para los defectos de la cosa vendida, valorando las respectivas conductas según el principio de la buena fe (artículo 1258), pues si el adquirente tiene el deber de informarse, el mismo principio de responsabilidad negocial le impone el deber de informar [...] Que tal propuesta de la excusabilidad, suplido en los códigos modernos por el de la cognoscibilidad atribuida al otro contratante (así, el italiano de 1942, artículos 1428 y 1431), debe ser apreciado [...] atendidas sus particularidades, que han de ser ponderadas desde el ángulo de la bona FIDES y del principio de confianza, a los que habrá de darse la relevancia que merecen en el tráfico jurídico”.

També és escaient la cita de la Sentència de 18 d’abril de 1978, que guarda analogía amb el thema decidendi pel fet que tracta d’error en la qualificació urbanística de la finca venuda; en aquesta sentència el TS raona: “el error que sea posible evitar con el empleo de una mediana diligencia no puede ser invocado con éxito por quien haya incurrido en él, para anular su declaración de voluntad”.

Una anàlisi dels raonaments jurídics que conté la sentència contra la qual es recorre permet detectar que té en compte la jurisprudència transcrita i que analitza de forma detallada tant les circumstàncies del cas com la personalitat del venedor, i des d’aquesta perspectiva posa en relleu, com ja s’ha dit, a títol d’exemple: “que el vendedor sabía perfectamente que la parcela que se reservaba estaba incluida en la unidad de actuación urbanística, cuyo Plan general de ordenación de L1 había sido aprobado por la Comisión de Urbanismo de Girona, en fecha 12 de abril de 1983 [...]” o que: “sin que sea de recibo alegar que el Sr. X1 es una persona de edad avanzada, pues se encontraba apoyado por su familia”.

Per tant, enfront de la conclusió a què arriba l’Audiència després d’una anàlisi acurada de l’activitat probatòria, en el sentit que l’emissió de voluntat del senyor X1 no podia estar afectada d’un vici invalidant, no poden reeixir les pretensions del recurrent basades en valoracions subjectives i parcials de l’avantdita prova , i, consegüentment, s’imposa el rebuig del motiu de recurs.

Cinquè. En el tercer motiu de recurs el recurrent denuncia infracció dels articles 321 i 323, segon paràgraf, de la Compilació del dret civil de Catalunya, que, s’ha d’interpretar (segons 312 posa en relleu) en relació amb l’existència de lesió ultra dimidium, exemplificada, entre d’altres, en les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 21 de juliol de 1997, 19 de juny de 1997 [sic].

La recurrent transcriu els articles esmentats, que escau recordar, diu, pel que ara interessa: l’art 321: “Els contractes de compravenda, permuta i altres de caràcter onerós, relatius a béns immobles, en què l’alienant hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva, baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa” i l’art. 323: “[...] Per tal d’apreciar l’existència de la lesió hom s’atindrà al preu just o sia al valor de venda que les coses tinguessin al temps d’ésser atorgat el contracte en relació amb d’altres d’iguals o anàlogues circumstàncies a la respectiva localitat, baldament el contracte es consumés després [...]”.

Tot seguit, en el motiu de recurs es fa expressa referència a la jurisprudència esmentada, en el sentit que: “l’element comparatiu al qual fa referència la Llei catalana, malgrat no ser en absolut menyspreable per a conformar el preu just discutit , no pot equiparar-se a cap supòsit de prova legal amb força per a vincular el jutge ni reduir la seva capacitat de lliure apreciació del conjunt probatori”. També es fa esment que les sentències de 20 d’octubre i 21 de desembre de 1992 assenyalaven que l’element comparatiu conformava un criteri orientatiu, i no comportava un element de concurrència inexcusable, ja que tal posició portaria a fer impossible l’aplicació del precepte quan no es donés tal element de confrontació.

Amb aquests antecedents, en el motiu del recurs es suplica que la Sala faci una nova valoració de la prova pericial diferent de la feta per l’Audiència i, per raons òbvies, favorable als seus interessos, i que prescindeixi dels elements de confrontació, que, com és sabut i reflecteix el recurrent, només tenen caràcter orientatiu. El motiu de recurs no pot reeixir atès que, precisament, la Sentència de l’Audiència que ara es denuncia en cap moment ha exigit el coneixement del “preu just o del valor en venda en relació amb d’altres d’iguals o anàlogues circumstàncies”, sinó que a aquesta exigència, proscrita per altra banda per mor de l’esmentada jurisprudència, en cap cas s’hi fa referència en la sentència de l’Audiència.

Certament, l’Audiència fa una exposició raonable i raonada de les proves pericials practicades en primera instància i posa de manifest l’absoluta contradicció entre moltes d’elles, tan exagerada que fa difícil trobar un criteri just; davant d’aquestes circumstàncies la Sentència opta, a més, per donar valor a una documental aportada en la demanda que valorava la finca litigiosa amb anterioritat al litigi.

Corol·lari de l’exposat és la impossibilitat que reïxi el motiu de recurs, perquè: a) És sabut que el que invoca la rescissió del contracte per lesió ultra dimidium té a càrrec l’aportació d’activitat probatòria suficient per acreditar aquesta lesió, i en el cas en debat, la discordança excessiva entre les pericials practicades fan impossible donar més valor a les emeses a instàncies de la recurrent. b) Pel fet que la consideració que dóna l’Audiència a un document que acompanyà la demanda de reconvenció i que conté una valoració de la finca litigiosa anterior al litigi, no contradiu la jurisprudència del TSJC suara expressada, sinó que hi és plenament respectuosa. c) Perquè en cap cas aquesta Sala pot substituir, com pretén en realitat el recurrent, la valoració encertada i raonada emesa per l’Audiència per una altra interessada per aquest, ja que això queda lluny de la funció nomofilàctica reservada a la cassació.

Per consegüent decau el tercer motiu de recurs.

Sisè. En el quart motiu de recurs, que està íntimament lligat amb l’anterior, es denuncia “error de dret en la valoració de la prova pericial practicada, amb infracció de l’article 348 de la Llei d’enjudiciament civil, i l’apreciació probatòria contrària a les màximes de l’experiència” [sic].

En el cos del motiu es diu que l’Audiència va incidir en “error de dret” en valorar les proves pericials que foren sotmeses a la seva consideració; tot seguit entra el recurrent a valorar algunes de les distintes pericials emeses en la instància, per concloure en el sentit que “l’apreciació del tribunal a quo és errònia i contrària a les directrius de la lògica” [sic].

Finalment en el motiu es fa palès que la pericial a què donà superior valor l’Audiència no fou objecte de ratificació en l’acte del judici.

El motiu del recurs no pot reeixir per les següents circumstàncies: a) En primer lloc ja n’escauria la inadmissió ab initio, pel fet que es tracta d’un motiu de naturalesa clarament processal que s’hauria d’haver encarrilat per la via del recurs d’infracció processal, tal com ha tingut oportunitats reiterades de dir aquesta mateixa Sala. b) En segon lloc, com s’ha dit en l’anterior fonament de dret, la valoració probatòria queda al marge del recurs de cassació, que se circumscriu a l’anàlisi de la interpretació i aplicació de les normes de dret substantiu. c) En tercer lloc, perquè el document invocat, en tot cas, gaudeix de la naturalesa de prova documental.

Les anteriors consideracions comporten també, en aquest cas, el rebuig del motiu de recurs.

Setè. En el darrer motiu de recurs es denuncia la infracció de l’article 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil. Considera la recurrent que el cas en debat presentava seriosos dubtes de fet i de dret que havien de conduir a la no-imposició de costes. Novament la recurrent incideix en una defectuosa tècnica cassacional, que no pot esmerar la Sala sense causar indefensió a la part contrària. El cert és que la Llei d’enjudiciament civil de 2000 es caracteritza, entre altres coses, per intentar ser un cos autònom i suficient de la normativa processal civil; per això es derogaren els preceptes del Codi civil de naturalesa processal i ara formen part (amb una nova redacció) de la LEC.

I, com ha dit de forma reiterada aquesta Sala, qualsevol denúncia de caràcter procesal s’ha de conduir per la via del recurs d’infracció processal; per tant, atès que la recurrent no ho ha fet així, ha de decaure el darrer motiu de recurs.

Vuitè. D’acord amb allò previst en els articles 398 i 394 de la LEC, escau fer imposició de costes al recurrent.

Vistos els preceptes legals aplicats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit desestimar el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Jaume Gassó i Espina, en representació del Sr. X1, contra la Sentència de data 22 de desembre de 2003 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació 397/03, que dimana de les actuacions del judici ordinari 377/02 del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Figueres, que es confirma íntegrament. Escau imposar al recurrent les costes causades.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.