Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 23-06-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de juny de 2004, núm. 21/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per l’entitat X1, SA, representada davant aquest Tribunal inicialment pel procurador Sr. Arturo Cot Montserrat i, posteriorment, per la procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i dirigida per l’advocat Sr. Juan Manuel Nadal Reimat, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el 17 de desembre de 1996, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida el 26 de juliol de 1996 en el procediment de judici de menor quantia núm. 47/96. La Comunitat de Propietaris de l’Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Laura Espada Losada i dirigida per l’advocada Sra. Maria Banyeres Lega.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Maria del Carmen Rull Castelló, en representació de la Comunitat de Propietaris de l’Y1, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 47/96 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 26 de juliol de 1996, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que, desestimando íntegramente la demanda, absuelvo al demando en la instancia, con imposición de costas a la parte actora”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar Sentència amb data 17 de desembre de 1996, amb la següent part dispositiva: “Estimamos parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la Comunidad de Propietarios del Edificio Y1 contra la Sentencia de fecha 26 de julio de 1996 dictada en los autos de juicio de menor cuantía nº 47/96 del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº 4 de Lleida, que revocamos.

“En su lugar, estimamos parcialmente la demanda interpuesta por la Comunidad de Propietarios del Edificio Y1 contra la demandada, la entidad X1, SA, y declaramos que el dominio del pasaje existente en el edificio Y1 corresponde a la totalidad de propietarios del inmueble, como elemento común del mismo, con la extensión y superficie que resulten de los planos acompañados con las escrituras de obra nueva, división en propiedad horizontal y constitución de servidumbres de 9 de enero de 1975 y 30 de junio de 1976 que obran a los folios 203 a 209 de las actuaciones. Dichas extensión y superficie no podrán exceder de las que se indican en las referidas escrituras y que se transcriben en el primer fundamento de derecho de la presente resolución.

“Condenamos a la parte demandada a restituir a la Comunidad de Propietarios la posesión que detenta sobre la superficie del paisaje.

“Absolvemos a la demandada del resto de los pedimentos de la demanda.

“No hacemos especial declaración de las costas de ambas instancias”.

Tercer. Contra la Sentencia anterior, l’entitat X1, SA, va interposar aquest recurs de cassació. Per provisió de 2 de març de 2004 es va traslladar al ministeri fiscal, el qual va efectuar el seu informe considerant procedent l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat. Per provisió de 25 de març de 2004 es va traslladar a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’impugnació. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 17 de juny de 2004, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La demanda inicial d’aquestes actuacions sol·licitava que “se declare que el dominio del pasaje existente en el edificio Y1, corresponde a la Comunidad, con la extensión y superficie determinados en el título constitutivo y en los Estatutos de la misma” i que “se condene a la demandada a restituir a la Comunidad de Propietarios la posesión que detenta sobre la superficie de pasaje”; i la Sentència de l’Audiència que és objecte d’aquest recurs estima aquestes peticions de la demanda declarant “que el dominio del pasaje existente en el edificio Y1 corresponde a la totalidad de propietarios del inmueble, como elemento común del mismo, con la extensión y superficie que resulten de los planos acompañados con las escrituras de obra nueva, división en propiedad horizontal y constitución de servidumbres de 9 de enero de 1975 y 30 de junio de 1976 que obran a los folios 203 a 209 de las actuaciones. Dichas extensión y superficie no podrán exceder de las que se indican en las referidas escrituras y que se transcriben en el primer fundamento de derecho de la presente resolución. Condenamos a la parte demandada a restituir a la Comunidad de Propietarios la posesión que detenta sobre la superficie del pasaje”.

Segon. El motiu primer del recurs, formulat per la via del núm. 3r. de l’art. 1692 de l’antiga Llei d’enjudiciament civil, aquí aplicable, argüeix que l’Audiència, en la Sentència anterior, ha vulnerat el precepte de l’antic art. 359 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 per falta de claredat i precisió en allò que ha decidit, per no haver assenyalat de manera concreta la superfície del passatge que ha de ser restituïda, no havent estat objecte de discussió en el litigi la condició comunitària del passatge ni que la seva superfície no pot excedir la de les escriptures.

El motiu ha de claudicar: la demanda al·legava que la propietat del passatge pertanyia a la Comunitat de Propietaris amb l’extensió i superfície determinats en el títol constitutiu i en els Estatuts, i sol·licitava que es condemnés la demandada, que l’havia envaït parcialment, a restituir allò que havia ocupat indegudament.

I en plena congruència amb les peticions anteriors de la demanda, la Sentència declara que la propietat del passatge pertany a la Comunitat de Propietaris com a element comú de l’immoble, amb l’extensió i superfície que resulten dels plànols acompanyats a les escriptures, però que tals extensió i superfície no podran excedir les que s’indiquen en les escriptures, que es transcriuen en el fonament primer de la Sentència a quo.

La claredat i la precisió del que determina la Sentència no poden ser majors, i haurà de ser en la fase d’execució quan s’hauran de materialitzar sobre el terreny les seves determinacions.

No escau, per consegüent, estimar aquest primer motiu de cassació.

Tercer. El motiu segon, per la via de l’art. 1692.4t de l’anterior Llei d’enjudiciament civil, amb un constatable defecte processal de formulació, i amb referència a la prescripció, addueix que “la Sentencia realiza una peculiar aplicación del art. 344 de la Compilación catalana para considerar que el plazo de prescripción es de treinta años”; afegeix: “Ante ello hay que objetar que es el Código civil la norma aplicable al caso, como tiene reiteradamente declarado la jurisprudencia”; que: “se trata de dilucidar si los cerramientos acristalados que en su día se hicieron en los locales con frente al pasaje, pueden ser movidos o alterados más de quince años más tarde a su construcción”; que “en este sentido la propia legislación catalana señala un plazo de prescripción mucho más corto cuando en el art. 2 de la Ley 13/1990, de 9 de julio, de la acción negatoria, inmisiones, servidumbres y relaciones de vecindad, señala un plazo de cinco años para el ejercicio de la acción, definiendo ésta en el art. 1 de la misma Ley como la tendente a restituir la posesión”; i conclou: “Por lo tanto, bien sea aplicando la regulación del Código civil, como con la legislación catalana, la acción estaría plenamente prescrita”.

Enfront d’aquestes sustentacions, escau consignar que l’art. 344 de la Compilació del dret civil de Catalunya, aplicable al cas del litigi atesa la data de la demanda (4 de gener de 1996), disposava clarament i diàfana que “les accions i els drets, siguin personals o reals, que no tinguin assenyalat termini especial, i les servituds, prescriuran al cap de trenta anys”.

Com que ni l’acció declarativa de domini ni la reivindicatòria que eren objecte de la demanda que ha originat aquest litigi, tenien en la legislació de Catalunya assenyalat cap termini especial de prescripció, és indubtable que, segons l’apartat esmentat de l’art. 344 de la Compilació, el termini de prescripció de les accions indicades era de 30 anys, sense que els fos aplicable ni el Codi civil ni l’art. 2 de la Llei catalana 13/1990, el qual estableix el termini de cinc anys per a la prescripció de l’acció negatòria, incompatible amb la reivindicatòria segons el mateix precepte; i és aquesta darrera acció, i no pas aquella, la que s’ha actuat aquí, i el seu terme de prescripció era l’avantdit de 30 anys, i no cap altre.

Es desestima, per tant, el segon motiu del recurs.

Quart. També per la via del núm. 4t de l’antic art. 1692 de la LEC, la recurrent denuncia falta d’aplicació de la doctrina del “litisconsorcio pasivo necesario al considerar la Sentencia que no es preciso llamar a pleito a los arrendatarios de los locales cuya modificación se pretende”.

L’Audiència ha considerat encertadament que les accions exercitades a la demanda són la declarativa de domini i la reivindicatòria, accions reals per antonomàsia, i ha aplicat la doctrina jurisprudencial reiterada en què es declara que l’excepció de litisconsorci passiu no s’aplica als supòsits relacionats amb accions reals, perquè en aquesta classe d’accions cada demandat gaudeix d’autonomia processal pròpia respecte de les altres persones vinculades amb la cosa, i el litisconsorci solament assoleix la categoria de necessari quan la pretensió de la demanda afecta diverses persones lligades per un vincle de dret material tal que no sigui posible dictar una sentència respecte del demandat sense la presència en el litigi de les persones no demandades; però no existeix litisconsorci necessari quan la decisió de la sentència pugui afectar persones de forma indirecta o reflexa (sentències de la Sala 1a del Tribunal Suprem de 27 de juny de 2000, 5 de juny de 2001, 24 de maig de 2003 i les moltes que s’hi esmenten).

La demanda origen d’aquestes actuacions explica que la possessió immediata de les zones del passatge envaïdes la detenten diversos arrendataris de la demandada recurrent, i que “es necesario aclarar, en primer lugar, la situación dominical, haciendo esta parte reserva expresa de las acciones que pudieran corresponderle contra dichos poseedores inmediatos, a resultas del presente procedimiento” (foli 3 de les actuacions de 1a instància).

Aquests arrendataris es veuran afectats de manera indirecta o reflexa pel resultat del present litigi en el qual s’haurien pogut mostrar com a part merament coadjuvant o adhesiva, però no com a part principal demandada, perquè la seva vinculació amb la cosa (els contractes d’arrendament) és diferent del vincle que té la Societat demandada amb la mateixa cosa per aclarir la seva situació dominical.

Consegüentment, no existeix litisconsorci necessari i decau aquest tercer motiu de cassació.

Cinquè. I el darrer al·lega “conculcación de los artículos 349, 446 y 447 del Código civil al obligar al mantenimiento de la propiedad y la posesión de quien fuera dueño y poseyera como tal”.

Aquests preceptes obliguen certament mantenir el propietari en la propietat i la possessió d’allò que és seu; però declarat per l’Audiència que els causants de la demandada van envair parcialment el passatge propietat de la Comunitat de Propietaris, és la propietat d’aquesta darrera la que escau protegir.

Cal rebutjar per tant també aquest últim motiu, i, amb ell, el recurs.

Sisè. D’acord amb allò que disposen els art. 398 i 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs hauran de ser imposades a la societat recurrent.

Per tant, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la Sentència que se n’ha fet objecte i imposar a la recurrent les costes del recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.