|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de juny de 2004, núm. 21/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal
Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per
l’entitat X1, SA, representada davant aquest Tribunal inicialment
pel procurador Sr. Arturo Cot Montserrat i, posteriorment, per la
procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i dirigida per l’advocat Sr. Juan
Manuel Nadal Reimat, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de
l’Audiència Provincial de Lleida el 17 de desembre de 1996, en entendre
del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel
Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida el 26 de juliol de 1996 en
el procediment de judici de menor quantia núm. 47/96. La Comunitat de
Propietaris de l’Y1, aquí part recorreguda, ha estat
representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Laura Espada
Losada i dirigida per l’advocada Sra. Maria Banyeres Lega.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Maria
del Carmen Rull Castelló, en representació de la Comunitat de
Propietaris de l’Y1, va formular demanda de judici de
menor quantia núm. 47/96 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de
Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb
data 26 de juliol de 1996, la part dispositiva de la qual diu el
següent: “Que, desestimando íntegramente la demanda, absuelvo al demando
en la instancia, con imposición de costas a la parte actora”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es
va substanciar a la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida,
la qual va dictar Sentència amb data 17 de desembre de 1996, amb la
següent part dispositiva: “Estimamos parcialmente el recurso de
apelación interpuesto por la Comunidad de Propietarios del Edificio
Y1 contra la Sentencia de fecha 26 de julio de 1996 dictada en los
autos de juicio de menor cuantía nº 47/96 del Juzgado de Primera
Instancia e Instrucción nº 4 de Lleida, que revocamos.
“En su lugar, estimamos
parcialmente la demanda interpuesta por la Comunidad de Propietarios del
Edificio Y1 contra la demandada, la entidad X1, SA, y
declaramos que el dominio del pasaje existente en el edificio Y1
corresponde a la totalidad de propietarios del inmueble, como elemento
común del mismo, con la extensión y superficie que resulten de los
planos acompañados con las escrituras de obra nueva, división en
propiedad horizontal y constitución de servidumbres de 9 de enero de
1975 y 30 de junio de 1976 que obran a los folios 203 a 209 de las
actuaciones. Dichas extensión y superficie no podrán exceder de las que
se indican en las referidas escrituras y que se transcriben en el primer
fundamento de derecho de la presente resolución.
“Condenamos a la parte
demandada a restituir a la Comunidad de Propietarios la posesión que
detenta sobre la superficie del paisaje.
“Absolvemos a la demandada
del resto de los pedimentos de la demanda.
“No hacemos especial
declaración de las costas de ambas instancias”.
Tercer.
Contra la Sentencia
anterior, l’entitat X1, SA, va interposar aquest recurs de cassació.
Per provisió de 2 de març de 2004 es va traslladar al ministeri fiscal,
el qual va efectuar el seu informe considerant procedent l’admissió a
tràmit del recurs de cassació interposat. Per provisió de 25 de març de
2004 es va traslladar a la part recorreguda perquè en un termini de vint
dies formalitzés l’escrit d’impugnació. Un cop dut a terme, es va
assenyalar per a la votació i decisió el dia 17 de juny de 2004, en què
es varen celebrar.
Ha estat ponent l’Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
La demanda inicial
d’aquestes actuacions sol·licitava que “se declare que el dominio del
pasaje existente en el edificio Y1, corresponde a la Comunidad,
con la extensión y superficie determinados en el título constitutivo y
en los Estatutos de la misma” i que “se condene a la demandada a
restituir a la Comunidad de Propietarios la posesión que detenta sobre
la superficie de pasaje”; i la Sentència de l’Audiència que és objecte
d’aquest recurs estima aquestes peticions de la demanda declarant “que
el dominio del pasaje existente en el edificio Y1 corresponde a la
totalidad de propietarios del inmueble, como elemento común del mismo,
con la extensión y superficie que resulten de los planos acompañados con
las escrituras de obra nueva, división en propiedad horizontal y
constitución de servidumbres de 9 de enero de 1975 y 30 de junio de 1976
que obran a los folios 203 a 209 de las actuaciones. Dichas extensión y
superficie no podrán exceder de las que se indican en las referidas
escrituras y que se transcriben en el primer fundamento de derecho de la
presente resolución. Condenamos a la parte demandada a restituir a la
Comunidad de Propietarios la posesión que detenta sobre la superficie
del pasaje”.
Segon.
El motiu primer del recurs,
formulat per la via del núm. 3r. de l’art. 1692 de l’antiga Llei
d’enjudiciament civil, aquí aplicable, argüeix que l’Audiència, en la
Sentència anterior, ha vulnerat el precepte de l’antic art. 359 de la
Llei d’enjudiciament civil de 1881 per falta de claredat i precisió en
allò que ha decidit, per no haver assenyalat de manera concreta la
superfície del passatge que ha de ser restituïda, no havent estat
objecte de discussió en el litigi la condició comunitària del passatge
ni que la seva superfície no pot excedir la de les escriptures.
El motiu ha de claudicar:
la demanda al·legava que la propietat del passatge pertanyia a la
Comunitat de Propietaris amb l’extensió i superfície determinats en el
títol constitutiu i en els Estatuts, i sol·licitava que es condemnés la
demandada, que l’havia envaït parcialment, a restituir allò que havia
ocupat indegudament.
I en plena congruència amb
les peticions anteriors de la demanda, la Sentència declara que la
propietat del passatge pertany a la Comunitat de Propietaris com a
element comú de l’immoble, amb l’extensió i superfície que resulten dels
plànols acompanyats a les escriptures, però que tals extensió i
superfície no podran excedir les que s’indiquen en les escriptures, que
es transcriuen en el fonament primer de la Sentència
a quo.
La claredat i la precisió
del que determina la Sentència no poden ser majors, i haurà de ser en la
fase d’execució quan s’hauran de materialitzar sobre el terreny les
seves determinacions.
No escau, per consegüent,
estimar aquest primer motiu de cassació.
Tercer.
El motiu segon, per la via
de l’art. 1692.4t de l’anterior Llei d’enjudiciament civil, amb un
constatable defecte processal de formulació, i amb referència a la
prescripció, addueix que “la Sentencia realiza una peculiar aplicación
del art. 344 de la Compilación catalana para considerar que el plazo de
prescripción es de treinta años”; afegeix: “Ante ello hay que objetar
que es el Código civil la norma aplicable al caso, como tiene
reiteradamente declarado la jurisprudencia”; que: “se trata de dilucidar
si los cerramientos acristalados que en su día se hicieron en los
locales con frente al pasaje, pueden ser movidos o alterados más de
quince años más tarde a su construcción”; que “en este sentido la propia
legislación catalana señala un plazo de prescripción mucho más corto
cuando en el art. 2 de la Ley 13/1990, de 9 de julio, de la acción
negatoria, inmisiones, servidumbres y relaciones de vecindad, señala un
plazo de cinco años para el ejercicio de la acción, definiendo ésta en
el art. 1 de la misma Ley como la tendente a restituir la posesión”; i
conclou: “Por lo tanto, bien sea aplicando la regulación del Código
civil, como con la legislación catalana, la acción estaría plenamente
prescrita”.
Enfront d’aquestes
sustentacions, escau consignar que l’art. 344 de la Compilació del dret
civil de Catalunya, aplicable al cas del litigi atesa la data de la
demanda (4 de gener de 1996), disposava clarament i diàfana que “les
accions i els drets, siguin personals o reals, que no tinguin assenyalat
termini especial, i les servituds, prescriuran al cap de trenta anys”.
Com que ni l’acció
declarativa de domini ni la reivindicatòria que eren objecte de la
demanda que ha originat aquest litigi, tenien en la legislació de
Catalunya assenyalat cap termini especial de prescripció, és indubtable
que, segons l’apartat esmentat de l’art. 344 de la Compilació, el
termini de prescripció de les accions indicades era de 30 anys, sense
que els fos aplicable ni el Codi civil ni l’art. 2 de la Llei catalana
13/1990, el qual estableix el termini de cinc anys per a la prescripció
de l’acció negatòria, incompatible amb la reivindicatòria segons el
mateix precepte; i és aquesta darrera acció, i no pas aquella, la que
s’ha actuat aquí, i el seu terme de prescripció era l’avantdit de 30
anys, i no cap altre.
Es desestima, per tant, el
segon motiu del recurs.
Quart.
També per la via del núm.
4t de l’antic art. 1692 de la LEC, la recurrent denuncia falta
d’aplicació de la doctrina del “litisconsorcio pasivo necesario al
considerar la Sentencia que no es preciso llamar a pleito a los
arrendatarios de los locales cuya modificación se pretende”.
L’Audiència ha considerat
encertadament que les accions exercitades a la demanda són la
declarativa de domini i la reivindicatòria, accions reals per
antonomàsia, i ha aplicat la doctrina jurisprudencial reiterada en què
es declara que l’excepció de litisconsorci passiu no s’aplica als
supòsits relacionats amb accions reals, perquè en aquesta classe
d’accions cada demandat gaudeix d’autonomia processal pròpia respecte de
les altres persones vinculades amb la cosa, i el litisconsorci solament
assoleix la categoria de necessari quan la pretensió de la demanda
afecta diverses persones lligades per un vincle de dret material tal que
no sigui posible dictar una sentència respecte del demandat sense la
presència en el litigi de les persones no demandades; però no existeix
litisconsorci necessari quan la decisió de la sentència pugui afectar
persones de forma indirecta o reflexa (sentències de la Sala 1a del
Tribunal Suprem de 27 de juny de 2000, 5 de juny de 2001, 24 de maig de
2003 i les moltes que s’hi esmenten).
La demanda origen
d’aquestes actuacions explica que la possessió immediata de les zones
del passatge envaïdes la detenten diversos arrendataris de la demandada
recurrent, i que “es necesario aclarar, en primer lugar, la situación
dominical, haciendo esta parte reserva expresa de las acciones que
pudieran corresponderle contra dichos poseedores inmediatos, a resultas
del presente procedimiento” (foli 3 de les actuacions de 1a instància).
Aquests arrendataris es
veuran afectats de manera indirecta o reflexa pel resultat del present
litigi en el qual s’haurien pogut mostrar com a part merament coadjuvant
o adhesiva, però no com a part principal demandada, perquè la seva
vinculació amb la cosa (els contractes d’arrendament) és diferent del
vincle que té la Societat demandada amb la mateixa cosa per aclarir la
seva situació dominical.
Consegüentment, no existeix
litisconsorci necessari i decau aquest tercer motiu de cassació.
Cinquè.
I el darrer al·lega
“conculcación de los artículos 349, 446 y 447 del Código civil al
obligar al mantenimiento de la propiedad y la posesión de quien fuera
dueño y poseyera como tal”.
Aquests preceptes obliguen
certament mantenir el propietari en la propietat i la possessió d’allò
que és seu; però declarat per l’Audiència que els causants de la
demandada van envair parcialment el passatge propietat de la Comunitat
de Propietaris, és la propietat d’aquesta darrera la que escau protegir.
Cal rebutjar per tant també
aquest últim motiu, i, amb ell, el recurs.
Sisè.
D’acord amb allò que
disposen els art. 398 i 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil, les
costes d’aquest recurs hauran de ser imposades a la societat recurrent.
Per tant, la Sala Civil del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de
cassació, confirmar la Sentència que se n’ha fet objecte i imposar a la
recurrent les costes del recurs.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
