Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 17-06-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 17 de juny de 2004, núm. 19/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació i per infracció processal interposats pel Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Santiago Puig de la Bellacasa y Vandellòs i dirigit per l’advocat Sr. Jaume Ribes Porta, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el 30 de gener de 2004 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de la Seu d’Urgell el 26 de juny de 2003 en el procediment de judici de divorci núm. 22/03. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigida per l’advocat Sr. Antonio Lalinde Picón.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Gabriel Torras Bagan, en representació de la Sra. Y1, va formular demanda de judici de divorci núm. 22/03 davant el Jutjat de 1a Instància núm.1 de la Seu d’Urgell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 26 de juny de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando en parte la demanda de divorcio formulada por el procurador D. Gabriel Torras Bagán, en nombre y representación de Dª. Y1, contra D. X1, debo acordar y acuerdo la disolución del matrimonio, por divorcio, contraído por Dª. Y1 y D. X1 en L (Lleida), el día 1/3/1973, con todos los efectos legales inherentes a esta declaración, así como el mantenimiento a la actora de una pensión igual o equivalente a la que perciba en virtud de la demanda de separación en el momento en que la presente resolución sea firme, la cual deberá incrementarse a partir del día 1 de enero de cada año, conforme a la variación que experimente el índice de precios al consumo y el reconocimiento a favor de Dª. Y1 de una compensación económica por razón de trabajo en el hogar y en el negocio familiar de 24.000 euros, debiendo esta cantidad ser satisfecha por D. X1, todo ello sin hacer expresa imposición de las costas causadas”.

Segon. Contra aquesta Sentència, ambdues parts van interposar sengles recursos d’apel·lació, que es van admetre i es van substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar Sentència amb data 30 de gener de 2004, amb la següent part dispositiva: “Estimem parcialment el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal de Y1, assistida pel lletrat Sr. Lalinde, contra X1, assistit pel lletrat Sr. Ribes, i en conseqüència revoquem la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de la Seu d’Urgell, de data 26 de juny de 2003, en l’únic sentit de xifrar en la quantitat de 36.000 euros la compensació econòmica declarada en aquella resolució, i mantenim íntegrament la resta dels pronunciaments. Tot això sense fer especial declaració quant a les costes processals. “Desestimem el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal d’X1, assistit pel lletrat Sr. Ribes, contra l’esmentada resolució, tot això amb l’expressa imposició al recurrent, pel que fa al seu recurs, de les costes processals d’aquesta segona instància”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquests recursos de cassació i per infracció processal. Per interlocutòria de 22 d’abril de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i els va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició.

Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 7 de juny de 2004 en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS JURÍDICS

Contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Lleida (Secció Primera) de trenta de gener d’enguany, confirmatòria de la del Jutjat de la Seu d’Urgell de 26 de juny de 2003, interposa la representació del Sr. X1 recurs d’infracció processal i de cassació. Per dilucidar tant un recurs com l’altre resulta convenient exposar, en síntesi, el següent:

a) La demandant i ara recorreguda Sra. Y1 interposà el 22 de juliol de 1996 —és a dir temps després d’haver obtingut, l’any 1993, la sentència que declarava la seva separació judicial del Sr. X1— judici declaratiu contra el llavors encara espòs Sr. X1, en reclamació d’una compensació econòmica per raó del seu treball a la llar i al negoci del demandat, d’una quantitat a determinar entre un mínim de 800.000 pessetes i un màxim de 15.000.000 de pessetes, a l’empara de l’art. 23 de la Compilació del dret civil de Catalunya. El judici —que fou tramitat sota el número d’actuacions 205/96 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell— s’acabà definitivament per la Sentència de l’Audiència Provincial de Lleida (Secció Primera) de data 5 de novembre de 1997 en la qual es desestimà la pretensió de la Sra. Y1 perquè “la referida Ley 8/1993, de 30 de septiembre, de modificación de la Compilación en materia de relaciones patrimoniales entre los cónyuges contiene una disposición final que nos indica un término específico para la entrada en vigor de la modificación del art. 23 de la Compilación. [...] Pues bien, el documento nº 1 de los apartados con la demanda es una copia de la sentencia de separación en su día recaída en relación con el matrimonio habido entre los hoy litigantes, y en su antecedente de hecho II se lee con claridad que la demanda correspondiente se admitió a trámite el 10 de septiembre de 1993, esto es, con antelación a la entrada en vigor del precepto controvertido, circunstancia que, determinando la inaplicabilidad del mismo, debe dar lugar a la desestimación de la demanda”.

b) El present plet deriva de la demanda de divorci entre els esmentats cònjuges interpolada el 17 de gener del 2003, també davant el mateix Jutjat de la Seu d’Urgell, per la Sra. Y1, demanda en la qual es reprodueix la reclamació del mateix concepte, o sigui la pensió indemnitzatòria per raó del treball, ara a l’empara de l’art 41 del Codi de successions.

La sentència de primera instància dóna lloc al divorci sol·licitat i estima en part la pretensió de rescabalament de la Sra. Y1, a la qual atorga per compensació econòmica per raó del treball a la llar i al negoci familiar la quantitat de 24.000 euros. Recorreguda aquesta resolució per ambdues parts, la sentència ara combatuda desestima el recurs del Sr. X1 i acull en part el de la Sra. Y1, en el sentit d’elevar la quantia indemnitzatòria a la suma de 36.000 euros, pronunciament que motivà la interposició dels referits recursos d’infracció procesal i de cassació.

I. Recurs extraordinari d’infracció procesal Únic. S’hi formula com a única crítica jurídica que la sentència combatuda infringeix, per no-aplicació, l’art. 222 de la LEC, per negligir l’excepció de cosa jutjada, que la part recurrent considera que concorre per tal com la sentència havia atorgat la pensió compensatòria “al amparo del art. 41 del Código de familia, a pesar de que el derecho a percibir tal compensación sobre la base del art. 23 de la Compilación del derecho civil de Catalunya, le había sido denegado a la actora por la misma Audiencia Provincial de Lleida en Sentencia de fecha 5 de noviembre de 1997”.

El recurrent, en definitiva, postula que, essent la mateixa la ratio —i fins i tot la redacció— de l’art. 23 de la referida Compilació en relació amb l’actual art. 41 del Codi de familia i concorrent les tres identitats de subjecte, objecte i raó de demanar que conformen la cosa jutjada, aquesta excepció havia d’haver estat apreciada.

Aquesta censura jurídica no pot reeixir pel següent:

A) És cert que el Tribunal Constitucional ha dit (per totes, Sentència 151/2001, de 2 de juliol) que “una de las proyecciones del derecho fundamental a la tutela judicial efectiva reconocido en el art. 24.1 CE es la que se concreta en el derecho a que las resoluciones judiciales alcancen la eficacia querida por el ordenamiento, lo que significa tanto el derecho a que se ejecuten en sus propios términos como a que se respete su firmeza y la intangibilidad de las situaciones jurídicas en ellas declaradas, aun sin perjuicio, naturalmente, de su modificación o revisión a través de los cauces extraordinarios legalmente previstos. En otro caso, es decir, si se desconociera el efecto de la cosa juzgada material, se privaría de eficacia a lo que se decidió con firmeza en el proceso, lesionándose así la paz y seguridad jurídicas de quien se vio protegido judicialmente por una sentencia dictada en un proceso anterior entre las mismas partes”.

Ara bé, perquè concorri un supòsit de cosa jutjada cal, segons doctrina jurisprudencial (per totes, sentències del T.S. de 31 de març de 1992 i 27 de novembre de 1993) que es produeixen les tres identitats clàssiques respecte als tres elements personal, real i causal entre els dos processos objecte de comparació (el que ja ha estat sentenciat i el que s’està tramitant), amb el benentès que la identitat triple ha de ser total. Només, doncs, allò que ja fou tractat (o que ho hauria pogut ser i no ho fou) i resolt en el primer plet, no pot sotmetre’s a nou enjudiciament (per totes, sentències del T.S. de 17 de maig de 1997 i 6 de juny de 1998).

En aquells supòsits, però, en què es donin absolucions en la instància o, en general, casos de només cosa jutjada formal —sense haver entrat, per tant, en el coneixement del fons de l’assumpte—, com que resta imprejutjada la pretensió material, és evident que, per elementals raons de lògica jurídica i de justícia intrínseca, no pot vulnerar-se, en nom d’una pretesa seguretat jurídica mai no produïda en el tema substantiu objecte de controvèrsia, el dret, de què tothom gaudeix, a obtenir una tutela judicial efectiva; per tant, en aquests casos és radicalment incompatible amb l’esmentada tutela l’acolliment de l’excepció de cosa jutjada.

B) En el present cas, es dóna la circumstància que, aparentment, i des d’una perspectiva merament formal, podria invocar-se l’existència de cosa jutjada, ja que, comparant aquest procés amb l’anterior judici declaratiu núm. 205/96 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell suara esmentat, concorren les tres identitats pròpies de la cosa jutjada.

En efecte:

1r) Respecte a l’element subjectiu, la coincidència litigiosa és absoluta, ja que protagonitzen ambdós plets les mateixes persones.

2n) En relació amb l’objectiu (pretensions exercitades) tampoc és possible detectar cap diferència: tant l’un com l’altre plet postulen el mateix: el reconeixement en favor de la demandant Sra. Y1 d’una pensió compensatòria per raó del treball, que hauria de pagar el seu exespòs Sr. X1.

3r) La causa petendi és també idèntica, ja que no pot identificar-se amb cap variació substantiva la contingència que el primer plet es fonamentés en l’art. 23 de la Compilació del dret civil de Catalunya i l’actual, en l’art. 41 del Codi de successions, no solament per la redacció d’ambdós preceptes, que és pràcticament la mateixa (el darrer es limità, simplement, a substituir el primer), sinó perquè aquest Tribunal ja ha declarat la seva absoluta equivalència, en refusar més d’un recurs de cassació fonamentat en interès cassacional adduint, respecte als articles 23 de la Compilació i 41 del Codi de família, que, als efectes de l’art. 477.3.3r, aquestes normes són de contingut igual o similar.

Malgrat les identitats esmentades no pot, però, acollir-se l’excepció deduïda perquè:

1r) La demanda de separació matrimonial s’interposà el 10 de febrer de 1993, abans, per tant, de la modificació de la Compilació del dret civil de Catalunya operada per la Llei 8/1993, de 30 de setembre. Res, per tant, es podia atorgar a l’empara del que seria el seu article 23, ordinal que fou el que establí per primera vegada la referida pensió compensatòria.

2n) Sí estava, lògicament, vigent la dita reforma de la Compilació quan la demandant instà, amb la finalitat d’obtenir aquella pensió compensatòria, el procediment de menor quantia 205/96, que ja s’ha assenyalat que acabà per sentència de l’Audiència Provincial de Lleida de 5 de novembre de 1997, la qual, però, no entrà a conèixer del fons de la pretensió per la també exposada raó que la Llei 8/1993 disposà que el nou art. 23 de la Compilació només resultaria aplicable als casos de separació, divorci o nul·litat iniciats a partir de la seva entrada en vigor, que fou el 12 d’octubre, i ja s’ha dit que la demandant interposà l’acció de separació matrimonial més de vuit mesos abans (el 10 de febrer del mateix any 1993).

Per aquesta raó de dret intemporal —i només per aquesta— s’hagué d’abstenir, doncs, l’Audiència d’entrar en el fons de la pretensió de la demandant, que continuà irresolta.

Si, per tant, restà imprejutjada, difícilment pot adduir-se ara l’excepció de cosa jutjada material, que, pel fet de no concórrer en el cas, no podia ser apreciada. La sentència combatida ho va entendre així, i no cometé la infracció processal que es predica, cosa que determina la claudicació del present recurs extraordinari d’infracció processal.

II. Recurs de cassació

Primer. El motiu homònim guarda relació íntima amb el que s’acaba de resoldre. Es planteja, encara que des d’una altra òptica, la mateixa problemàtica, per tal com es manifesta que “la cuestión a dilucidar es si a un supuesto de hecho al que no era de aplicación el art. 23 del CDCC por razones de temporalidad, puede ahora serle de aplicación el art. 41 del Código de familia, aprobado por la Ley 8/1998, de 15 de julio, que entró en vigor el 23 de octubre de 1998, precepto este último que es una mera substitución del art. 23 de la CDCC”.

Entén la part recurrent que la controvèrsia s’ha de ventilar negativament pel principi d’irretroactivitat de les lleis i per aplicació de la disposició transitòria primera de l’art. 2.3 del Codi civil, així com la transitòria sisena del Codi de família. S’argumenta que quan la recorreguda presentà la seva demanda de separació, el dret a la pensió indemnitzatòria de què es tracta no havia nascut en el nostre ordenament jurídic i així ho expressà l’anterior sentència de l’Audiència Provincial de Lleida. D’aquest fet irrefutable en treu el recurrent la conclusió que la present reclamació respon a “una situación jurídica agotada” per tal com tracta d’un dret que mai arribà a néixer en favor de la senyora Y1, i afegeix que la sentència combatuda aplica una retroactivitat de grau màxim. El motiu, però, acaba expressant que “en realidad no sólo se trata de una cuestión de retroactividad, sino que la sentencia recurrida modifica una resolución judicial firme sobre una cuestión procesal, y de ahí la íntima conexión entre este motivo de casación y la excepción de cosa juzgada planteada”.

Aquesta crítica jurídica sobre la inaplicabilitat al cas de l’art. 41 del Codi de família ha de decaure pel següent:

a) Com és sabut, el legislador català, amb el designi d’evitar situacions d’injustícia matrimonial derivades del règim de separació de béns propi del dret català, promulgà la Llei 8/1993, de modificació de la Compilació en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges, establint mitjançant l’art. 23, per a casos de separació judicial, divorci o nul·litat matrimonial, una compensació econòmica per al cònjuge que, sense retribució o amb retribució insuficient, s’hagués dedicat a la casa o hagués treballat per a l’altre cònjuge, en el supòsit que s’hagués generat per aquest defecte de retribució una situació de desigualtat entre el seu patrimoni i el de l’altre cònjuge. El precepte fou el resultat d’un Avantprojecte de llei demanat pel Govern de la Generalitat a la Comissió Jurídica Assessora per incloure “la nova modalitat de comunitat diferida o de participació per als casos de separació i de divorci”. La reforma era de molta entitat, ja que implicava que, a falta de pacte, el règim econòmic matrimonial a Catalunya passés a ser el de participació, amb l’excepció dels casos en què la dissolució matrimonial derivés de la defunció d’un dels cònjuges. El text, però, per diverses raons, no reeixí, cosa que motivà que s’encarregués un nou avantprojecte que, sense implantar l’esmentat règim de participació, atorgués al cònjuge més dèbil (normalment la dona) alguna mena d’indemnització en els referits casos de crisis matrimonials. Tampoc reeixí aquest avantprojecte, i això motivà que, només d’obrir-se la quarta legislatura del Parlament de Catalunya, el Govern presentés el seu propi projecte, que fou aprovat, amb l’actual redacció, sense acceptació de cap esmena dels diferents grups parlamentaris.

La disposició final de la Llei 8/1993 prescrivia una vacatio de tres mesos, amb excepció de l’article de què ara es tracta, respecte al qual disposà que entraria en vigor l’endemà de la publicació de la Llei al DOGC, amb l’aclariment que el nou règim només seria aplicable als casos de separació, divorci i nul·litat que s’iniciessin després d’aquest dia.

Estrictament no es por parlar, doncs, de cap de les retroactivitats a què es refereix el recurrent, ni de grau màxim ni de grau mínim. El que volgué el legislador fou que la nova compensació que s’establia no pogués ser demanada, no ja en supòsits de procediments judicials acabats, sinó ni tan sols en aquells en els quals la demanda s’hagués presentat amb anterioritat a l’entrada en vigor de l’ordinal esmentat.

I per això, en una correcta interpretació de la norma, l’Audiència Provincial de Lleida denegà, en la seva Sentència de 5 de novembre de 1997, la pensió compensatòria que es reclamà en el judici de menor quantia 205/96, ja que la demanda de separació s’havia interposat abans de l’entrada en vigor del precepte.

Agafant, doncs, com a únic referent el plet de separació matrimonial i el repetit article 23 de la Compilació, assistiria la raó al recurrent, en el sentit que la situació jurídica plantejada hauria estat esgotada. No s’entén, per tant, la denúncia de la infracció del principi d’irretroactivitat de les lleis i de l’art. 2.3 del Codi civil en relació amb l’ara derogat art. 23 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Finalment, cal també deixar constància que aquest darrer numeral, a l’inrevés del que després havia de regular l’art. 41 del Codi de família, no disposava que la reclamació de referència s’hagués de formular precisament en la primera demanda de separació, nul·litat i divorci; com també convé significar que si la Sra. Y1 hagués interposat l’actual demanda de divorci amb posterioritat a l’entrada en vigor de l’art. 23 de la Compilació (12 d’octubre de1993) li hauria estat aplicable aquest article (sempre que, lògicament, no s’hagués formulat la demanda —que és el que ha ocorregut en el cas— després de l’entrada en vigor, el 2 d’octubre de 1998, de l’art. 41 del Codi de família, que fou el precepte continuador de l’esmentat art. 23 i que és el que ara resulta aplicable al cas).

b) En efecte, és l’art. 41 del Codi de família el que regula el contenciós actual, ja que, a diferència del que ocorria amb l’art. 23 de la Compilació, aquesta vegada sí fou voluntad del legislador atorgar retroactivitat a la norma, des del moment que la disposició transitòria primera, relativa als efectes del matrimoni, prescriu que “les disposicions d’aquest Codi contingudes en els títols I i II s’apliquen als matrimonis sigui quina sigui la data de la celebració, amb excepció de l’art. 42, que només s’aplica als casos de separació, nul·litat i divorci que s’iniciïn posteriorment a l’entrada en vigor d’aquest Codi“. És cert que en el Codi es disposa (art. 42) que “el dret a la compensació econòmica establert per l’article 41 només es pot exercir en el primer procediment en el qual se sol·liciti la separació, el divorci o la nul·litat i, per tant, no es pot formular en l’eventual procediment subsegüent de nul·litat o divorci, llevat que hi hagi hagut reconciliació i nova convivència i per raó d’aquesta”, però el precepte ja ha estat interpretat per aquesta Sala (Sentència de 26 de novembre de 2001) en el sentit que l’excepció de la disposició transitòria primera “és sobre la que precisament tracta la controvèrsia i per la qual regeix el principi d'irretroactivitat consagrat en l'art. 2.3 del C. civil. La finalitat de l'excepció no pot ser més òbvia ni més justa: evitar que qui no estava obligat per l'anterior legislació —i l'art. 23 de la CDCC no ho prescrivia— a exercitar el seu eventual dret a compensació econòmica per raó del treball en el primer procediment de separació, divorci o nul·litat, perdi tal dret pel seu no-exercici per causa d'una llei posterior que sí ho requereix”. I la resolució afegeix que “una interpretació distinta a la feta per la sentència ara recorreguda, no només vulneraria les referides regles d'interpretació de les lleis suara referides (art. 3.1 del C. civil), sinó també el principi d'equitat (art. 3.2 C. civil) i, fins i tot, pugnaria amb l'art .9.3 de la CE, en la seva prohibició de retroactivitat de normes restrictives dels drets individuals“ i que “la interpretació que proposa la part recurrent també podria ser contrària a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE), en la mesura que, junt amb altres manifestacions, també ve integrada pel dret a l'accés a la jurisdicció, que, en el cas, es veuria retallat i migrat en virtut d'una llei posterior que no es limitaria només a escapçar simples expectatives jurídiques, sinó un dret procesal ja adquirit, i és prou sabut que "las leyes deben ser interpretadas de la forma más favorable a la efectividad de los derechos fundamentales" (S. del T.C. de 7 de juliol de 1987, per totes).

En definitiva, cap objecció pot fer-se al correcte criteri de la sentència combatida segons el qual la pretensió de la demandant “troba la seva col·locació en aquelles disposicions, ja que, d’una banda, no va poder exercir aquella pretensió en el plet de separació entaulat anteriorment a l’entrada en vigor de l’art. 23 de la Compilació i, d’altra banda, pot ara promoure-ho a l’empara de l’art. 41 del Codi de família, a través d’aquest procediment.

Dit d’una altra manera, no va arribar a promoure-ho en cap plet matrimonial entaulat entre l’11 d’octubre de 1993 i el 2 d’octubre de 1998 —això és, durant la vigència de l’article 23 de la Compilació., sinó que ho va fer posteriorment a aquesta última data a través d’aquest procediment de divorci, amb la qual cosa la disposició en la qual se sustenta la seva pretensió —art. 41 del Codi de família— resulta plenament aplicable”.

El motiu, doncs, ha de decaure.

Segon. I de no altra alternativa ha de gaudir el correlatiu, en el qual la falta de concurrencia d’interès cassacional no pot ser més òbvia, malgrat que la part n’al·lega l’existència. Amb caràcter subsidiari es diu, en efecte, que si no té èxit el criteri d’inaplicabilitat de l’art. 41 del Codi de família per les raons suara esmentades, tampoc s’esdevindria aplicable en concurrer en el cas els requisits jurisprudencialment exigits. Més concretament es diu que, si bé és cert que es registra una desigualtat patrimonial entre ambdós cònjuges “no procede la compensación económica, ya que el desequilibrio no es consecuencia de ninguna ausencia o deficiencia de retribución del trabajo de la esposa para el hogar, sino de un patrimonio (negocio de bebidas carbónicas) preexistente al matrimonio, que había sido donado por el padre de mi representado a su hijo”.

La censura jurídica ha de claudicar perquè:

a) L’existència o no d’un enriquiment injust s’identifica amb un concepte jurídic indeterminat que s’haurà de complir en funció d’una determinada i habitualment irrepetible casuística. Atès, doncs, que el recurrent dirigeix la seva censura jurídica cap a un terreny fàctic, difícilment podrà subsistir, per definició, cap interès cassacional, davant la general dificultat que una situació factual sigui assimilable a una altra fins al punt de satisfer el concepte de jurisprudència contradictòria entre diferents audiències provincials o de jurisprudència contrària a l’establerta per aquest Tribunal.

De fet, aquest motiu acusava una falta d’admissibilitat inicial que s’ha de traduir ara en la seva desestimació.

b) Però és que, a més a més, el recurrent vol fer supòsit de la qüestió. Malgrat que en el seu recurs d’infracció processal no ha combatut l’apreciació probatòria mitjançant la invocació d’algun precepte valoratiu de la prova com a infringit, vol negligir el que clarament proclama la sentència combatuda en el sentit que “consta degudament acreditat que durant els dinou anys que va durar el matrimoni l’esposa no sols es va dedicar a cuidar i atendre la família i els dos fills, sinó que a més va contribuir personalment al negoci familiar del marit [...] En aquest sentit resulta significatiu el fet que ambdós cònjuges figuressin com a cotitulars del compte bancari obert en l’entitat ‘la Caixa’ i que aquell compte fos ‘el compte comerç del negoci ----------’. Aquest indici, que, en principi, suggereix una participació de l’esposa en el negoci del marit, no es correspon amb el fet que l’esposa no tingui qualsevol altre bé o patrimoni, ni tan sols un compte bancari propi, davant de l’actiu patrimonial o béns dels quals era exclusiu titular el marit. Però, encara que no fos així, el que resulta absolutament indiscutible és la seva dedicació a la llar familiar, atenció que òbviament va permetre a l’espòs una major dedicació al seu negoci, cosa que finalment va redundar en el seu propi i exclusiu benefici, ja que l’esposa, al final de la relació matrimonial, no era titular de cap bé ni patrimoni”.

Ha de claudicar, doncs, el motiu i, amb ell, també el recurs de cassació.

Tercer. La desestimació d’ambdós recursos comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima els recursos d’infracció processal i de cassació interposats per la representació del Sr. X1 contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Lleida (Secció Primera) de trenta de gener del dos mil quatre en el rotlle d'apel·lació núm. 76/2003, derivat del judici de divorci núm. 22/03 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.