|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 17 de juny de 2004, núm. 19/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal
Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i
Llansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació i per infracció
processal interposats pel Sr. X1, representat davant aquest
Tribunal pel procurador Sr. Santiago Puig de la Bellacasa y Vandellòs i
dirigit per l’advocat Sr. Jaume Ribes Porta, contra la Sentència dictada
per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el 30 de gener
de 2004 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la
Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de la Seu
d’Urgell el 26 de juny de 2003 en el procediment de judici de divorci
núm. 22/03. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat
representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu
Furest i dirigida per l’advocat Sr. Antonio Lalinde Picón.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Gabriel
Torras Bagan, en representació de la Sra. Y1, va formular
demanda de judici de divorci núm. 22/03 davant el Jutjat de 1a Instància
núm.1 de la Seu d’Urgell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va
dictar Sentència amb data 26 de juny de 2003, la part dispositiva de la
qual diu el següent: “Que estimando en parte la demanda de divorcio
formulada por el procurador D. Gabriel Torras Bagán, en nombre y
representación de Dª. Y1, contra D. X1, debo
acordar y acuerdo la disolución del matrimonio, por divorcio, contraído
por Dª. Y1 y D. X1 en L (Lleida), el día
1/3/1973, con todos los efectos legales inherentes a esta declaración,
así como el mantenimiento a la actora de una pensión igual o equivalente
a la que perciba en virtud de la demanda de separación en el momento en
que la presente resolución sea firme, la cual deberá incrementarse a
partir del día 1 de enero de cada año, conforme a la variación que
experimente el índice de precios al consumo y el reconocimiento a favor
de Dª. Y1 de una compensación económica por razón de
trabajo en el hogar y en el negocio familiar de 24.000 euros, debiendo
esta cantidad ser satisfecha por D. X1, todo ello sin hacer
expresa imposición de las costas causadas”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
ambdues parts van interposar sengles recursos d’apel·lació, que es van
admetre i es van substanciar a la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Lleida, la qual va dictar Sentència amb data 30 de gener
de 2004, amb la següent part dispositiva: “Estimem parcialment el recurs
d’apel·lació interposat per la representació processal de Y1, assistida pel lletrat Sr. Lalinde, contra
X1, assistit
pel lletrat Sr. Ribes, i en conseqüència revoquem la Sentència dictada
pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de la Seu d’Urgell,
de data 26 de juny de 2003, en l’únic sentit de xifrar en la quantitat
de 36.000 euros la compensació econòmica declarada en aquella resolució,
i mantenim íntegrament la resta dels pronunciaments. Tot això sense fer
especial declaració quant a les costes processals. “Desestimem el recurs
d’apel·lació interposat per la representació processal d’X1, assistit pel lletrat Sr. Ribes, contra l’esmentada resolució, tot això
amb l’expressa imposició al recurrent, pel que fa al seu recurs, de les
costes processals d’aquesta segona instància”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, el Sr. X1 va interposar aquests recursos de
cassació i per infracció processal. Per interlocutòria de 22 d’abril de
2004, aquest Tribunal es va declarar competent i els va admetre a tràmit,
i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part
recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit
d’oposició.
Un cop dut a terme, es va
assenyalar per a la votació i decisió el dia 7 de juny de 2004 en què es
varen celebrar.
Ha estat ponent l’Il·lm.
Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS JURÍDICS
Contra la Sentència de
l’Audiència Provincial de Lleida (Secció Primera) de trenta de gener
d’enguany, confirmatòria de la del Jutjat de la Seu d’Urgell de 26 de
juny de 2003, interposa la representació del Sr. X1 recurs
d’infracció processal i de cassació. Per dilucidar tant un recurs com
l’altre resulta convenient exposar, en síntesi, el següent:
a) La demandant i ara
recorreguda Sra. Y1 interposà el 22 de juliol de 1996 —és a
dir temps després d’haver obtingut, l’any 1993, la sentència que
declarava la seva separació judicial del Sr. X1— judici
declaratiu contra el llavors encara espòs Sr. X1, en reclamació d’una
compensació econòmica per raó del seu treball a la llar i al negoci del
demandat, d’una quantitat a determinar entre un mínim de 800.000
pessetes i un màxim de 15.000.000 de pessetes, a l’empara de l’art. 23
de la Compilació del dret civil de Catalunya. El judici —que fou
tramitat sota el número d’actuacions 205/96 del Jutjat de Primera
Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell— s’acabà definitivament per la
Sentència de l’Audiència Provincial de Lleida (Secció Primera) de data 5
de novembre de 1997 en la qual es desestimà la pretensió de la Sra. Y1 perquè “la referida Ley 8/1993, de 30 de septiembre, de
modificación de la Compilación en materia de relaciones patrimoniales
entre los cónyuges contiene una disposición final que nos indica un
término específico para la entrada en vigor de la modificación del art.
23 de la Compilación. [...] Pues bien, el documento nº 1 de los
apartados con la demanda es una copia de la sentencia de separación en
su día recaída en relación con el matrimonio habido entre los hoy
litigantes, y en su antecedente de hecho II se lee con claridad que la
demanda correspondiente se admitió a trámite el 10 de septiembre de
1993, esto es, con antelación a la entrada en vigor del precepto
controvertido, circunstancia que, determinando la inaplicabilidad del
mismo, debe dar lugar a la desestimación de la demanda”.
b) El present plet deriva
de la demanda de divorci entre els esmentats cònjuges interpolada el 17
de gener del 2003, també davant el mateix Jutjat de la Seu d’Urgell, per
la Sra. Y1, demanda en la qual es reprodueix la reclamació
del mateix concepte, o sigui la pensió indemnitzatòria per raó del
treball, ara a l’empara de l’art 41 del Codi de successions.
La sentència de primera
instància dóna lloc al divorci sol·licitat i estima en part la pretensió
de rescabalament de la Sra. Y1, a la qual atorga per compensació
econòmica per raó del treball a la llar i al negoci familiar la
quantitat de 24.000 euros. Recorreguda aquesta resolució per ambdues
parts, la sentència ara combatuda desestima el recurs del Sr. X1 i acull
en part el de la Sra. Y1, en el sentit d’elevar la quantia
indemnitzatòria a la suma de 36.000 euros, pronunciament que motivà la
interposició dels referits recursos d’infracció procesal i de cassació.
I. Recurs
extraordinari d’infracció procesal Únic.
S’hi formula com a única
crítica jurídica que la sentència combatuda infringeix, per no-aplicació,
l’art. 222 de la LEC, per negligir l’excepció de cosa jutjada, que la
part recurrent considera que concorre per tal com la sentència havia
atorgat la pensió compensatòria “al amparo del art. 41 del Código de
familia, a pesar de que el derecho a percibir tal compensación sobre la
base del art. 23 de la Compilación del derecho civil de Catalunya, le
había sido denegado a la actora por la misma Audiencia Provincial de
Lleida en Sentencia de fecha 5 de noviembre de 1997”.
El recurrent, en
definitiva, postula que, essent la mateixa la
ratio
—i fins i tot la redacció—
de l’art. 23 de la referida Compilació en relació amb l’actual art. 41
del Codi de familia i concorrent les tres identitats de subjecte,
objecte i raó de demanar que conformen la cosa jutjada, aquesta excepció
havia d’haver estat apreciada.
Aquesta censura jurídica no
pot reeixir pel següent:
A) És cert que el Tribunal
Constitucional ha dit (per totes, Sentència 151/2001, de 2 de juliol)
que “una de las proyecciones del derecho fundamental a la tutela
judicial efectiva reconocido en el art. 24.1 CE es la que se concreta en
el derecho a que las resoluciones judiciales alcancen la eficacia
querida por el ordenamiento, lo que significa tanto el derecho a que se
ejecuten en sus propios términos como a que se respete su firmeza y la
intangibilidad de las situaciones jurídicas en ellas declaradas, aun sin
perjuicio, naturalmente, de su modificación o revisión a través de los
cauces extraordinarios legalmente previstos. En otro caso, es decir, si
se desconociera el efecto de la cosa juzgada material, se privaría de
eficacia a lo que se decidió con firmeza en el proceso, lesionándose así
la paz y seguridad jurídicas de quien se vio protegido judicialmente por
una sentencia dictada en un proceso anterior entre las mismas partes”.
Ara bé, perquè concorri un
supòsit de cosa jutjada cal, segons doctrina jurisprudencial (per totes,
sentències del T.S. de 31 de març de 1992 i 27 de novembre de 1993) que
es produeixen les tres identitats clàssiques respecte als tres elements
personal, real i causal entre els dos processos objecte de comparació
(el que ja ha estat sentenciat i el que s’està tramitant), amb el
benentès que la identitat triple ha de ser total. Només, doncs, allò que
ja fou tractat (o que ho hauria pogut ser i no ho fou) i resolt en el
primer plet, no pot sotmetre’s a nou enjudiciament (per totes,
sentències del T.S. de 17 de maig de 1997 i 6 de juny de 1998).
En aquells supòsits, però,
en què es donin absolucions en la instància o, en general, casos de
només cosa jutjada formal —sense haver entrat, per tant, en el
coneixement del fons de l’assumpte—, com que resta imprejutjada la
pretensió material, és evident que, per elementals raons de lògica
jurídica i de justícia intrínseca, no pot vulnerar-se, en nom d’una
pretesa seguretat jurídica mai no produïda en el tema substantiu objecte
de controvèrsia, el dret, de què tothom gaudeix, a obtenir una tutela
judicial efectiva; per tant, en aquests casos és radicalment
incompatible amb l’esmentada tutela l’acolliment de l’excepció de cosa
jutjada.
B) En el present cas, es
dóna la circumstància que, aparentment, i des d’una perspectiva merament
formal, podria invocar-se l’existència de cosa jutjada, ja que,
comparant aquest procés amb l’anterior judici declaratiu núm. 205/96 del
Jutjat de Primera Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell suara
esmentat, concorren les tres identitats pròpies de la cosa jutjada.
En efecte:
1r) Respecte a l’element
subjectiu, la coincidència litigiosa és absoluta, ja que protagonitzen
ambdós plets les mateixes persones.
2n) En relació amb
l’objectiu (pretensions exercitades) tampoc és possible detectar cap
diferència: tant l’un com l’altre plet postulen el mateix: el
reconeixement en favor de la demandant Sra. Y1 d’una pensió
compensatòria per raó del treball, que hauria de pagar el seu exespòs
Sr. X1.
3r) La
causa petendi
és també idèntica, ja
que no pot identificar-se amb cap variació substantiva la contingència
que el primer plet es fonamentés en l’art. 23 de la Compilació del dret
civil de Catalunya i l’actual, en l’art. 41 del Codi de successions, no
solament per la redacció d’ambdós preceptes, que és pràcticament la
mateixa (el darrer es limità, simplement, a substituir el primer), sinó
perquè aquest Tribunal ja ha declarat la seva absoluta equivalència, en
refusar més d’un recurs de cassació fonamentat en interès cassacional
adduint, respecte als articles 23 de la Compilació i 41 del Codi de
família, que, als efectes de l’art. 477.3.3r, aquestes normes són de
contingut igual o similar.
Malgrat les identitats
esmentades no pot, però, acollir-se l’excepció deduïda perquè:
1r) La demanda de separació
matrimonial s’interposà el 10 de febrer de 1993, abans, per tant, de la
modificació de la Compilació del dret civil de Catalunya operada per la
Llei 8/1993, de 30 de setembre. Res, per tant, es podia atorgar a
l’empara del que seria el seu article 23, ordinal que fou el que establí
per primera vegada la referida pensió compensatòria.
2n) Sí estava, lògicament,
vigent la dita reforma de la Compilació quan la demandant instà, amb la
finalitat d’obtenir aquella pensió compensatòria, el procediment de
menor quantia 205/96, que ja s’ha assenyalat que acabà per sentència de
l’Audiència Provincial de Lleida de 5 de novembre de 1997, la qual,
però, no entrà a conèixer del fons de la pretensió per la també exposada
raó que la Llei 8/1993 disposà que el nou art. 23 de la Compilació només
resultaria aplicable als casos de separació, divorci o nul·litat
iniciats a partir de la seva entrada en vigor, que fou el 12 d’octubre,
i ja s’ha dit que la demandant interposà l’acció de separació
matrimonial més de vuit mesos abans (el 10 de febrer del mateix any
1993).
Per aquesta raó de dret
intemporal —i només per aquesta— s’hagué d’abstenir, doncs, l’Audiència
d’entrar en el fons de la pretensió de la demandant, que continuà
irresolta.
Si, per tant, restà
imprejutjada, difícilment pot adduir-se ara l’excepció de cosa jutjada
material, que, pel fet de no concórrer en el cas, no podia ser
apreciada. La sentència combatida ho va entendre així, i no cometé la
infracció processal que es predica, cosa que determina la claudicació
del present recurs extraordinari d’infracció processal.
II. Recurs de
cassació
Primer.
El motiu homònim guarda
relació íntima amb el que s’acaba de resoldre. Es planteja, encara que
des d’una altra òptica, la mateixa problemàtica, per tal com es
manifesta que “la cuestión a dilucidar es si a un supuesto de hecho al
que no era de aplicación el art. 23 del CDCC por razones de
temporalidad, puede ahora serle de aplicación el art. 41 del Código de
familia, aprobado por la Ley 8/1998, de 15 de julio, que entró en vigor
el 23 de octubre de 1998, precepto este último que es una mera
substitución del art. 23 de la CDCC”.
Entén la part recurrent que
la controvèrsia s’ha de ventilar negativament pel principi
d’irretroactivitat de les lleis i per aplicació de la disposició
transitòria primera de l’art. 2.3 del Codi civil, així com la
transitòria sisena del Codi de família. S’argumenta que quan la
recorreguda presentà la seva demanda de separació, el dret a la pensió
indemnitzatòria de què es tracta no havia nascut en el nostre ordenament
jurídic i així ho expressà l’anterior sentència de l’Audiència
Provincial de Lleida. D’aquest fet irrefutable en treu el recurrent la
conclusió que la present reclamació respon a “una situación jurídica
agotada” per tal com tracta d’un dret que mai arribà a néixer en favor
de la senyora Y1, i afegeix que la sentència combatuda aplica una
retroactivitat de grau màxim. El motiu, però, acaba expressant que “en
realidad no sólo se trata de una cuestión de retroactividad, sino que la
sentencia recurrida modifica una resolución judicial firme sobre una
cuestión procesal, y de ahí la íntima conexión entre este motivo de
casación y la excepción de cosa juzgada planteada”.
Aquesta crítica jurídica
sobre la inaplicabilitat al cas de l’art. 41 del Codi de família ha de
decaure pel següent:
a) Com és sabut, el
legislador català, amb el designi d’evitar situacions d’injustícia
matrimonial derivades del règim de separació de béns propi del dret
català, promulgà la Llei 8/1993, de modificació de la Compilació en
matèria de relacions patrimonials entre cònjuges, establint mitjançant
l’art. 23, per a casos de separació judicial, divorci o nul·litat
matrimonial, una compensació econòmica per al cònjuge que, sense
retribució o amb retribució insuficient, s’hagués dedicat a la casa o
hagués treballat per a l’altre cònjuge, en el supòsit que s’hagués
generat per aquest defecte de retribució una situació de desigualtat
entre el seu patrimoni i el de l’altre cònjuge. El precepte fou el
resultat d’un Avantprojecte de llei demanat pel Govern de la Generalitat
a la Comissió Jurídica Assessora per incloure “la nova modalitat de
comunitat diferida o de participació per als casos de separació i de
divorci”. La reforma era de molta entitat, ja que implicava que, a falta
de pacte, el règim econòmic matrimonial a Catalunya passés a ser el de
participació, amb l’excepció dels casos en què la dissolució matrimonial
derivés de la defunció d’un dels cònjuges. El text, però, per diverses
raons, no reeixí, cosa que motivà que s’encarregués un nou avantprojecte
que, sense implantar l’esmentat règim de participació, atorgués al
cònjuge més dèbil (normalment la dona) alguna mena d’indemnització en
els referits casos de crisis matrimonials. Tampoc reeixí aquest
avantprojecte, i això motivà que, només d’obrir-se la quarta legislatura
del Parlament de Catalunya, el Govern presentés el seu propi projecte,
que fou aprovat, amb l’actual redacció, sense acceptació de cap esmena
dels diferents grups parlamentaris.
La disposició final de la
Llei 8/1993 prescrivia una
vacatio
de tres mesos, amb excepció
de l’article de què ara es tracta, respecte al qual disposà que entraria
en vigor l’endemà de la publicació de la Llei al DOGC, amb l’aclariment
que el nou règim només seria aplicable als casos de separació, divorci i
nul·litat que s’iniciessin després d’aquest dia.
Estrictament no es por
parlar, doncs, de cap de les retroactivitats a què es refereix el
recurrent, ni de grau màxim ni de grau mínim. El que volgué el
legislador fou que la nova compensació que s’establia no pogués ser
demanada, no ja en supòsits de procediments judicials acabats, sinó ni
tan sols en aquells en els quals la demanda s’hagués presentat amb
anterioritat a l’entrada en vigor de l’ordinal esmentat.
I per això, en una correcta
interpretació de la norma, l’Audiència Provincial de Lleida denegà, en
la seva Sentència de 5 de novembre de 1997, la pensió compensatòria que
es reclamà en el judici de menor quantia 205/96, ja que la demanda de
separació s’havia interposat abans de l’entrada en vigor del precepte.
Agafant, doncs, com a únic
referent el plet de separació matrimonial i el repetit article 23 de la
Compilació, assistiria la raó al recurrent, en el sentit que la situació
jurídica plantejada hauria estat esgotada. No s’entén, per tant, la
denúncia de la infracció del principi d’irretroactivitat de les lleis i
de l’art. 2.3 del Codi civil en relació amb l’ara derogat art. 23 de la
Compilació del dret civil de Catalunya.
Finalment, cal també deixar
constància que aquest darrer numeral, a l’inrevés del que després havia
de regular l’art. 41 del Codi de família, no disposava que la reclamació
de referència s’hagués de formular precisament en la primera demanda de
separació, nul·litat i divorci; com també convé significar que si la
Sra. Y1 hagués interposat l’actual demanda de divorci amb posterioritat
a l’entrada en vigor de l’art. 23 de la Compilació (12 d’octubre de1993)
li hauria estat aplicable aquest article (sempre que, lògicament, no
s’hagués formulat la demanda —que és el que ha ocorregut en el cas—
després de l’entrada en vigor, el 2 d’octubre de 1998, de l’art. 41 del
Codi de família, que fou el precepte continuador de l’esmentat art. 23 i
que és el que ara resulta aplicable al cas).
b) En efecte, és l’art. 41
del Codi de família el que regula el contenciós actual, ja que, a
diferència del que ocorria amb l’art. 23 de la Compilació, aquesta
vegada sí fou voluntad del legislador atorgar retroactivitat a la norma,
des del moment que la disposició transitòria primera, relativa als
efectes del matrimoni, prescriu que “les disposicions d’aquest Codi
contingudes en els títols I i II s’apliquen als matrimonis sigui quina
sigui la data de la celebració, amb excepció de l’art. 42, que només
s’aplica als casos de separació, nul·litat i divorci que s’iniciïn
posteriorment a l’entrada en vigor d’aquest Codi“. És cert que en el
Codi es disposa (art. 42) que “el dret a la compensació econòmica
establert per l’article 41 només es pot exercir en el primer procediment
en el qual se sol·liciti la separació, el divorci o la nul·litat i, per
tant, no es pot formular en l’eventual procediment subsegüent de
nul·litat o divorci, llevat que hi hagi hagut reconciliació i nova
convivència i per raó d’aquesta”, però el precepte ja ha estat
interpretat per aquesta Sala (Sentència de 26 de novembre de 2001) en el
sentit que l’excepció de la disposició transitòria primera “és sobre la
que precisament tracta la controvèrsia i per la qual regeix el principi
d'irretroactivitat consagrat en l'art. 2.3 del C. civil. La finalitat de
l'excepció no pot ser més òbvia ni més justa: evitar que qui no estava
obligat per l'anterior legislació —i l'art. 23 de la CDCC no ho
prescrivia— a exercitar el seu eventual dret a compensació econòmica per
raó del treball en el primer procediment de separació, divorci o
nul·litat, perdi tal dret pel seu no-exercici per causa d'una llei
posterior que sí ho requereix”. I la resolució afegeix que “una
interpretació distinta a la feta per la sentència ara recorreguda, no
només vulneraria les referides regles d'interpretació de les lleis suara
referides (art. 3.1 del C. civil), sinó també el principi d'equitat
(art. 3.2 C. civil) i, fins i tot, pugnaria amb l'art .9.3 de la CE, en
la seva prohibició de retroactivitat de normes restrictives dels drets
individuals“ i que “la interpretació que proposa la part recurrent també
podria ser contrària a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE), en la
mesura que, junt amb altres manifestacions, també ve integrada pel dret
a l'accés a la jurisdicció, que, en el cas, es veuria retallat i migrat
en virtut d'una llei posterior que no es limitaria només a escapçar
simples expectatives jurídiques, sinó un dret procesal ja adquirit, i és
prou sabut que "las leyes deben ser interpretadas de la forma más
favorable a la efectividad de los derechos fundamentales" (S. del T.C.
de 7 de juliol de 1987, per totes).
En definitiva, cap objecció
pot fer-se al correcte criteri de la sentència combatida segons el qual
la pretensió de la demandant “troba la seva col·locació en aquelles
disposicions, ja que, d’una banda, no va poder exercir aquella pretensió
en el plet de separació entaulat anteriorment a l’entrada en vigor de
l’art. 23 de la Compilació i, d’altra banda, pot ara promoure-ho a
l’empara de l’art. 41 del Codi de família, a través d’aquest
procediment.
Dit d’una altra manera, no
va arribar a promoure-ho en cap plet matrimonial entaulat entre l’11
d’octubre de 1993 i el 2 d’octubre de 1998 —això és, durant la vigència
de l’article 23 de la Compilació., sinó que ho va fer posteriorment a
aquesta última data a través d’aquest procediment de divorci, amb la
qual cosa la disposició en la qual se sustenta la seva pretensió —art.
41 del Codi de família— resulta plenament aplicable”.
El motiu, doncs, ha de
decaure.
Segon.
I de no altra alternativa
ha de gaudir el correlatiu, en el qual la falta de concurrencia
d’interès cassacional no pot ser més òbvia, malgrat que la part
n’al·lega l’existència. Amb caràcter subsidiari es diu, en efecte, que
si no té èxit el criteri d’inaplicabilitat de l’art. 41 del Codi de
família per les raons suara esmentades, tampoc s’esdevindria aplicable
en concurrer en el cas els requisits jurisprudencialment exigits. Més
concretament es diu que, si bé és cert que es registra una desigualtat
patrimonial entre ambdós cònjuges “no procede la compensación económica,
ya que el desequilibrio no es consecuencia de ninguna ausencia o
deficiencia de retribución del trabajo de la esposa para el hogar, sino
de un patrimonio (negocio de bebidas carbónicas) preexistente al
matrimonio, que había sido donado por el padre de mi representado a su
hijo”.
La censura jurídica ha de
claudicar perquè:
a) L’existència o no d’un
enriquiment injust s’identifica amb un concepte jurídic indeterminat que
s’haurà de complir en funció d’una determinada i habitualment
irrepetible casuística. Atès, doncs, que el recurrent dirigeix la seva
censura jurídica cap a un terreny fàctic, difícilment podrà subsistir,
per definició, cap interès cassacional, davant la general dificultat que
una situació factual sigui assimilable a una altra fins al punt de
satisfer el concepte de jurisprudència contradictòria entre diferents
audiències provincials o de jurisprudència contrària a l’establerta per
aquest Tribunal.
De fet, aquest motiu
acusava una falta d’admissibilitat inicial que s’ha de traduir ara en la
seva desestimació.
b) Però és que, a més a més,
el recurrent vol fer supòsit de la qüestió. Malgrat que en el seu recurs
d’infracció processal no ha combatut l’apreciació probatòria mitjançant
la invocació d’algun precepte valoratiu de la prova com a infringit, vol
negligir el que clarament proclama la sentència combatuda en el sentit
que “consta degudament acreditat que durant els dinou anys que va durar
el matrimoni l’esposa no sols es va dedicar a cuidar i atendre la
família i els dos fills, sinó que a més va contribuir personalment al
negoci familiar del marit [...] En aquest sentit resulta significatiu el
fet que ambdós cònjuges figuressin com a cotitulars del compte bancari
obert en l’entitat ‘la Caixa’ i que aquell compte fos ‘el compte comerç
del negoci ----------’. Aquest indici, que, en principi,
suggereix una participació de l’esposa en el negoci del marit, no es
correspon amb el fet que l’esposa no tingui qualsevol altre bé o
patrimoni, ni tan sols un compte bancari propi, davant de l’actiu
patrimonial o béns dels quals era exclusiu titular el marit. Però,
encara que no fos així, el que resulta absolutament indiscutible és la
seva dedicació a la llar familiar, atenció que òbviament va permetre a
l’espòs una major dedicació al seu negoci, cosa que finalment va
redundar en el seu propi i exclusiu benefici, ja que l’esposa, al final
de la relació matrimonial, no era titular de cap bé ni patrimoni”.
Ha de claudicar, doncs, el
motiu i, amb ell, també el recurs de cassació.
Tercer.
La desestimació d’ambdós
recursos comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part
recurrent.
Atesos els preceptes legals
esmentats i altres d'aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima els
recursos d’infracció processal i de cassació interposats per la
representació del Sr. X1 contra la Sentència dictada per
l'Audiència Provincial de Lleida (Secció Primera) de trenta de gener del
dos mil quatre en el rotlle d'apel·lació núm. 76/2003, derivat del
judici de divorci núm. 22/03 del Jutjat de Primera Instància i
Instrucció de la Seu d’Urgell, amb imposició de les costes d'aquesta
alçada a la part recurrent.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
