Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 10-05-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 10 de maig de 2004, núm. 17/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació i per infracció processal interposats pel Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Fabián Maymo Obradors i dirigit per l’advocat Sr. Joan Arch Matas, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el 5 de setembre de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Rubí el 22 de juny de 1999, en el procediment de judici de menor quantia núm. 360/98. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigida per l’advocat Sr. Joan Canals Donat.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Tomàs Dolz López, en representació de la Sra. Y1, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 360/98 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 2 de Rubí. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 22 de juny de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Debo estimar y estimo parcialmente la demanda interpuesta por el procurador de los tribunales Sr. Dolz López, en su acreditada representación procesal de Dña. Y1 y, en esa consecuencia declaro extinguido por redención, previo pago del precio de liberación, el censo constituido a favor de D. X1 por escritura de fecha 19 de agosto de 1921, y que grava la finca sita en L1, registral núm. XXXX, que consta inscrita en los tomos XXX y XXX, libro XX y XX, de L1, inscripción quinta, del Registro de la Propiedad número 2 de Terrassa.

“Asimismo, debo estimar y estimo la demanda reconvencional interpuesta por la representación ad litem de D. X1 contra Dña. Y1, y, en esa consecuencia, vengo a fijar en la cantidad de 22.607.775 ptas. la cantidad que Dña. Y1 deberá satisfacer a favor de D. X1 en concepto de redención del censo y derechos anexos. Verificado el pago a cargo de Dña. Y1 a favor de D. X1 o consignado que resulte, otórguese por este último escritura pública notarial de redención, con expreso apercibimiento de que, de no verificarlo en el término de 10 días desde la consignación o pago del precio de la redención, será otorgada por la autoridad judicial, en trámite de ejecución de sentencia.

“Verificado que resulte el otorgamiento de escritura pública de redención forzosa de censo, líbrese mandamiento por duplicado al Sr. Registrador de la Propiedad encargado del Registro número 2 de los de Terrassa a fin de proceder al asiendo registral de cancelación del censo constituido por escritura de fecha 19 de agosto de 1921 y que grava la registral número XXXX, inscrita en los tomos XXX y XXX, libro XX y XX, de L1, inscripción quinta.

“No procede deducir expresa condena en costas, debiendo cada parte asumir las propias y las comunes por mitades”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 5 de setembre de 2003, amb la següent part dispositiva: “Estimar en part el recurs d’apel·lació interposat por la Sra. Y1 contra la Sentència dictada pel titular del Jutjat de 1a Instància i Instrucció núm. 2 de Rubí de 22 de juny de 1999 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions, revocar la sentència només en el punt de fixar en 35.243,96 euros la quantitat que la Sra. Y1 haurà de satisfer al Sr. X1 en concepte de redempció del cens i drets annexos. La resta de la sentència es manté en la seva integritat. No es fa imposició de les costes que deriven de l’apel·lació”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquests recursos de cassació i per infracció processal. Per interlocutòria de 2 de març de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició.

Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 3 de maig de 2004, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

FONAMENTS JURÍDICS

Recurs d’infracció processal

Primer. Contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Primera) de 5 de setembre de 2003 interposa la representació del Sr. X1 recurs extraordinari d’infracció processal i de cassació. És procedent examinar en primer lloc el recurs d’infracció processal, el qual, encara que articulat en dos motius, denuncia en realitat una sola i única infracció, o sigui, la incongruència de la sentència combatuda, si bé des d’una òptica estrictament processal en el primer motiu i des d’una perspectiva de dimensió constitucional en el segon, cosa que possibilita l’examen conjunt d’ambdós motius.

A) Tracta el plet d’una demanda per la qual la part recorreguda interessava la redempció forçosa d’un cens emfitèutic que gravava la finca de la seva propietat i del qual era titular el demandat i ara recurrent Sr. X1. En l’escriptura de l’establiment del cens es pactà, pel que ara interessa, una clàusula segons la qual el preu de redempció hauria de pagar-se “en buena moneda de oro o plata, con exclusión de calderilla y de toda clase de papel monedacreado o por crear aunque tenga curso forzoso”. La censatària demandant pretenia alliberar aquest gravamen satisfent el preu estipulat, o sigui, la quantitat de 43.662 pessetes, suma de les 20.931 pessetes en què es pactà la redempció de la pensió i de les 22.731 pessetes corresponents a la redempció del cens i drets annexos. El censalista, en canvi, s’oposà a la demanda i formulà al seu torn reconvenció en la qual censurà l’errònia interpretació de l’escriptura d’establiment negant que el preu fos només el de 43.662 pessetes i significant que podien existir diferents sistemes de fixació de la quantia de redempció, afegint que “con expresa reserva de la determinación del contravalor aplicable desde 1921 hasta 1998” es proposava en la pètita de la demanda reconvencional que es fixés “el precio de redención que el Juzgado acuerde en base a convenio de las partes o determinación como consecuencia de prueba pericial a cargo de expertos, sobre el contravalor actual aplicable como consecuencia de una verdera cláusula de estabilización, sobre el precio de redención de 43.662 pesetas, habiendo sido establecida por esta parte provisionalmente en la cantidad de 15.891.602 pesetas”.

B) La sentència de primera instància declarà l’extinció del cens per redempció i, acollint la demanda reconvencional del censalista, fixà en 22.607.775 pessetes la quantitat que calia pagar per la redempció, per tal com va entendre que s’estipulà una autèntica clàusula estabilitzadora “al fijar las partes un índice o valor seguro (oro o plata), con exclusión del papel moneda respecto del que ya en la época era previsible su depreciación o, cuanto menos, su oscilación”.

C) Recorreguda aquesta resolució per la censatària, la sentència ara combatuda revocà la de primera instància “només en el punt de fixar en 35.243,96 euros la quantitat que la Sra. Y1 haurà de satisfer al Sr. X1 en concepte de redempció del cens i drets annexos”. Tal declaració és conseqüència de ponderar la sentència de l’Audiència Provincial que “no pot la censatària pretendre complir l’obligació de pagar la quantitat convinguda entregant al censalista monedes de plata, que, si bé han estat encunyades, no han estat emeses perquè tinguin valor liberatori (en aquell moment) i no pas unes monedes encunyades amb aquest metall però amb valor simplement de col·lecció” i que “quan la ‘clàusula moneda or’ sigui materialment impossible de ser complida per falta de moneda en circulació, subsistirà com a ‘clàusula valor or’”, de tal manera que, en el cas, “el que es pretenia era prevenir la fluctuació monetària —que en aquells moments ja es preveia— en base al valor del metall en què estaven encunyades aquelles monedes”. Per la resta, la sentència justifica l’adopció del paràmetre “clàusula plata” i no “clàusula or”, en què “atesa la facultat d’elecció que correspon al deutor, la petició subsidiària de què s’efectuï la valoració o equivalència de les 43.662 pessetes en monedes de plata/or d’acord amb el preu de cotització actual (en el moment de ser interposada la demanda), ha de ser acollida”.

Segon.

A) La incongruència adduïda és fonamentada pel recurrent, en síntesi, en el fet que la part demandant interessà la redempció del cens sobre la base del pagament de 43.662 pessetes “negando de manera expresa y categórica que existiera una auténtica cláusula de estabilización. [...] Sólo cuando se dictó sentencia en primera instancia acogiendo la tesis contraria a la defendida de adverso, afirmando que existe en la escritura de constitución del censo una verdera cláusula de estabilización, fue cuando, de forma totalmente extemporánea y rebasando los límites legales y jurisprudenciales que delimitan la segunda instancia, introdujo la adversa una nueva petición en el acto de la vista del recurso de apelación”, sol·licitant el pagament en funció d’una clàusula d’estabilització amb base al valor plata. És per això que, amb fonament en la màxima pendiente apellatione nihil innovetur, es diu que ha existit una alteració substancial dels límits de la litis i que l’A.P. pel fet d’acollir l’extemporània petició subsidiària que es procedís a una fixació del preu, no segons el criteri nominalista mantingut per la demandant en tota la primera instància, sinó en funció de paràmetres valoristes, si bé ajustats al valor plata i no or, es causà indefensió a la recurrent, amb la consegüent infracció constitucional.

B) Com és sabut, una sentència no acusa el vici d’incongruència quan el tribunal fa ús de la seva facultat d’examinar jurídicament les qüestions debatudes per les parts, a l’empara del brocard da mihi factum, dabo tibi ius, ja que “el principio iura novit curia autoriza al juez civil a aplicar las normas jurídicas que estime procedentes, así como a modificar el fundamento jurídico en que se basan las pretensiones de las partes” (per totes, Sentència del T.S. de 18 de març de 1995). Així mateix, la del T.S. de 2 d’octubre de 2002 recorda també que, respecte a aquest vici, el Tribunal Constitucional ha aclarit que no concorre “cuando el fallo se acomoda al petitum de los escritos esenciales de las partes y hace uso del principio iura novit curia para integrar por propia iniciativa las eventuales lagunas en su formulación que puedan contener, mediante la averiguación de la causa petendi a través de una lectura de la demanda en su integridad, a fin de no dejar imprejuzgada ninguna de las acciones verdaderamente ejercitadas”. I és que el principi de congruència l’única cosa que imposa és una racional adequació de la part dispositiva d’una resolució a les pretensions de les parts i als fets que les fonamenten.

C) Un cop considerat això, no es detecta en absolut la incongruència denunciada perquè: 1r) La sentència combatuda no ha alterat gens els termes que, en ús de la seva sobirania, marcaren els litigants mitjançant les respectives demandes principal i reconvencional, que abastaven una amplíssim ventall de possibilitats, potenciat, a més a més, per la calculada i manifesta ambigüitat del “Suplico” de la part que denuncia tal vici. En efecte, des de la posició extrema de la demandant principal (redempció del cens segons un criteri estrictament nominalista en virtut del qual no havia de pagar més de 43.662 pessetes, o sigui 262 euros) fins al posicionament de la demanda reconvencional, favorable a la tesis valorista, segons la qual l’equivalència en or o plata —havent escollit per al càlcul, lògicament, el primer metall preciós— abastava els 22.607.775 pessetes (o sigui, 135.875,46 euros), s’obria un llarg recorregut econòmic, que la sentència combatuda conclou en la suma, si no equidistant sí intermèdia, de 5.864.410 milions, o sigui els 35.243,96 euros finalment atorgats. Es fa evident, doncs, ja d’entrada, que no es registra cap extralimitació de la sentència per enlloc. 2n) Però és que, a més a més, i com ja s’ha dit, l’ara recurrent formulà en la seva demanda reconvencional un petitum molt obert i ambigu, que difícilment pot interpretar-se com a definidor clar de les estrictes pretensions; petitum que provocà que la sentència de primera instància ja signifiqués que si decidia la quantitat en el sentit que ho feia era “atendido a las alegaciones de la demandante reconvencional, cuyo ‘suplico’ o petitum de reconvención no es del todo explícito en cuanto a la cantidad, pero que en cuaqluier caso se fija como indeterminada, al pedir la redención del censo en la cuantía que resulte tras la práctica de prueba, fijando una cantidad con carácter provisional y no vinculante que evita un pronunciamiento extrapetitum”.

3r) En definitiva, si bé és cert que la sentència que es qualifica d’incongruent desestima totalment la petició nominalista de la demanda principal, acull la pretensió deduïda per la demanda reconvencional respecte al criteri valorista sempre defensat pel censalista ara recurrent, i no es fonamenta, doncs, en la interpretació jurídica que es diu introduïda extemporàniament en l’acte de la vista de l’apel·lació. La sentència combatuda, per contra, fa un estudi i interpretació complets del pacte cinquè de l’escriptura d’establiment, arriba a la conclusió que s’ha d’interpretar en el referit sentit valorista, que abastava les dues clàusules (la d’or i la de plata), i opta, en compliment de l’art. 1132 del Codi civil, per afavorir el deudor assumint l’alternativa del valor plata.

4t) Respecte a l’alternativa esmentada, si bé és cert que la demandant principal sempre demanà allò més favorable als seus interessos (o sigui la interpretació nominalista, per la qual només hauria de pagar les 43.662 pessetes dites), també ho és que postulà subsidiàriament que si la interpretació de l’escriptura conduïa la Sala a l’aplicació del criteri valorista, almenys agafés, com a mal menor per a ella (per tal com resultaria menys onerós) el valor plata i no el valor or. Només per aquesta causa pot adquirir sentit la seva proposta que la prova pericial també considerés el mòdul plata, no només l’equivalència en or, i per això es digué, ja en la primera instància, que cap pacte “traslada la esencia del pago al material que compone la moneda. Pero, ya que se optó por esta fórmula, esta parte se pregunta por qué no se ha hecho el cálculo en base al módulo de la moneda de plata. En efecto, en el momento de constituirse el censo, cada pieza de peseta incorporaba 5 gramos de metal argénteo.

Siguiendo el mismo criterio utilizado por el perito, podemos multiplicar cada peseta del precio de redención pactado por 5 y hallar así el total de gramos de plata resultante, 218.310 gramos. Si multiplicamos los gramos obtenidos por su cotización actual, vemos que el resultado se sitúa en una tercera parte del alcanzado con el referente oro”. I a aquest criteri tan explícitament, encara que subsidiàriament, demanat fou al que, amb variacions numèriques, s’ajustà la sentència combatuda, que, en el fonament de dret tercer in fine fa el corresponent càlcul assumint com a referència el valor de la plata “segons les dades que s’han aportat a les actuacions”.

5è) Finalment, cal destacar també, en resposta a les al·legacions de la recurrent sobre una suposada indefensió, que no s’ha produït cap desequilibri processal o infracció del principi d’igualtat d’armes. Basta, a més de tot el que s’ha dit fins ara, recordar que l’opció de càlcul del preu del cens agafant com a paràmetre la plata o el or era inherent i indisociable de la literalitat del pacte cinquè de l’escriptura d’establiment. L’ara recurrent, malgrat demanar que, d’entre ambdós metalls preciosos, el de referència fos l’or pel seu superior preu, no ignorava que els tribunals podien inclinar-se, per estrictes raons jurídiques (favor debitoris) o d’equitat, per assumir com a paràmetre el metall de plata, des del moment que fou la mateixa part recurrent la que adjuntà sentències de l’antic Tribunal Arbitral de censos favorables a l’opció per la plata, amb la indicació que en les obligacions alternatives, a falta de pacte en contrari, l’elecció corresponia al deutor, respecte al qual era més favorable la clàusula valor plata que la clàusula valor or. Si a això s’afegeix que, com s’ha referit, la part actora principal protestà ja en la primera instància pel fet que subsidiàriament no s’hagués calculat la clàusula valor plata i sí només el valor or, i que la part ara recurrent s’oposà a això a la sol·licitud de prova que per a tal finalitat demanà la contrària en la segona instància, no pot ser més palesa la plenitud defensiva de què sempre gaudí la recurrent, raó per la qual difícilment pot ara al·legar cap dèficit en aquest sentit. Com molt bé diu la part impugnant del recurs, la clàusula valor or i la clàusula valor plata constitueixen dos aspectes d’idèntic criteri. Per això, el que esdevindria il·lògic per contradictori seria considerar la sentència combatuda congruent per haver utilitzat el paràmetre or i, en canvi, incongruent per la utilització de l’altre metall noble.

En cap moment existí, doncs, ni indefensió ni vulneració del principi de contradicció processal a causa d’una unilateral modificació per part de l’òrgan judicial dels termes del debat processal. S’ha de recordar que el Tribunal Constitucional ha precisat en aquest sentit que l’acció no és només allò que el litigant pretén obtenir del Tribunal, ans també "el fundamento jurídico en virtud del cual pide o causa petendi" (S.T.C. de 5 de maig de 1982) i que "los tribunales no tienen necesidad, ni tampoco obligación, de ajustarse en los razonamientos jurídicos que les sirven para motivar sus fallos a las alegaciones de carácter jurídico aducidas por las partes y pueden basar sus decisiones en fundamentos jurídicos distintos, pues la tradicional regla encarnada en el aforismo iura novit curia les autoriza para ello" (S.T.C. de 5 de maig de 1982).

Per tot això, ha de decaure, doncs, el recurs per infracció processal.

Recurs de cassació

Primer. En el primer motiu es denuncia com a precepte infringit l’art. 12 de la Llei de censos de Catalunya de 16 de març de 1990.

Si es té en compte que el primer que exigeix l’art. 477.1 de la LEC és que el recurs de cassació es fonamenti “com a motiu únic, en la infracció de normes aplicables per a resoldre les qüestions objecte del procés”, el primer que s’ha d’examinar, doncs, és si el recurrent cita com a norma vulnerada, sigui per interpretació errònia o per inaplicació, un precepte d’obligada observança per part de la sentència combatuda.

Doncs bé, el que es fa del tot palès és l’absoluta inaplicació al cas de la norma que es diu infringida, que mai resultaria escaient per a dirimir la redempció d’un cens constituït — com és el cas— amb anterioritat a la promulgació de la Llei. El recurrent comet l’error, del tot inesmenable, de no assenyalar el precepte que, arribat el cas, podria esdevenir aplicable, que no és altre que l’art. 34 de la referida Llei, en la seva disposició transitòria quarta.

Aquesta Sala no pot, doncs, pronunciar-se sobre el precepte invocat pel recurrent, ja que la cassació no pot ser confosa amb allò que la jurisprudència anomena consulta als Tribunals, que no consisteix en altra cosa que postular un pronunciament en relació amb normes de nul·la utilitat per a la resolució del cas en qüestió. A això equivaldria l’estudi de l’art. 12 de la Llei de censos de 1990, respecte al qual es proposa una interpretació estèril als efectes del present debat, ja que, pel principi d’especialitat i en atenció a la data de constitució del cens, no és un precepte aplicable al litigi. Es donaria, doncs, el contrasentit que aquest Tribunal, en l’essencial funció unificadora i nomofilàctica inherent a la cassació, interpretaria, aclariria o, en definitiva, faria un discurs sobre un precepte inaplicable al cas, com és l’art. 12 de la Llei de censos, mentre que la norma que ha presidit substantivament el procediment ha estat l’art. 34, disposició transitòria quarta.

El motiu, doncs, hauria de decaure sense més consideracions, cosa que no impedeix, però, que aquest Tribunal, per a satisfacció en justícia del recurrent, manifesti tanmateix: a) Que en qualsevol cas la Sala hauria assumit íntegrament els encertats raonaments de l’exhaustiva sentència combatuda. Poc hauria afegit a la conclusió que “en el cas que s’examina, les parts van convenir que el preu de la redempció havia de ser satisfet en moneda d’or o plata, excloent de forma expressa qualsevol altra moneda de curs legal. No ens trobem davant d’una simple clàusula d’estil (com ha apuntat la demandant en algun dels seus escrits), sinó d’una veritable clàusula d’estabilització en la modalitat de ‘clàusula moneda or/plata’”.

b) Que la jurisprudència ha estat unànime en el sentit de declarar la inviabilitat del compliment d’una determinada obligació de pagament amb moneda d’or o plata quant aquestes monedes hagin deixat de ser de curs legal. És cert que en subsisteixen algunes, però la disposició addicional de l’Ordre de 18 d’octubre de 2001 prescriu que “les monedes de curs legal, de col·leccions commemoratives o especials, encunyades en metalls nobles, que per les seves característiques no estan destinades a la circulació i, per tant, no emeses per ser utilitzades en el pagament d’obligacions, mantindran en tot cas i il·limitadament el seu valor de bescanvi davant l’Estat, pel contravalor en euros del seu facial, no sent objecte de la retirada prevista en aquesta Ordre”. Per tant, “no pot la censatària pretendre complir l’obligació de pagar la quantitat convinguda entregant al censalista monedes de plata, que, si bé han estat encunyades, no han estat emeses perquè tinguin valor liberatori”.

c) Que correspon als tribunals d’instància la interpretació dels contractes —i l’escriptura de constitució del cens ho és—; interpretació que només pot ser combatuda eficaçment en cassació quan acusi arbitrarietat, il·legalitat o s’aparti palesament de les lleis inderogables de la lògica, cosa que de cap manera es pot predicar de l’exegesi contractual efectuada per la sentència combatuda, motiu pel qual la recurrent no pot intentar substituir amb el seu parcial criteri el sempre més objectiu del Tribunal.

Segon. El motiu correlatiu denuncia la infracció de l’art. 1132 en relació amb l’art. 1131 del Codi civil. S’addueix que, si bé és cert que en el cas es dóna un supòsit d’alternativitat en el compliment de les obligacions, la demandant principal, en lloc de formular una primera petició amb caràcter preferent i una segona de tipus subsidiari, es limità a postular, dels dos criteris possibles de càlcul —o sigui el nominalista i el valorista—, només el primer, per tal com es limità a demanar que es tingués per extingit el cens amb el pagament de 43.662 pessetes amb moneda de plata, negant en tot moment l’existència d’una clàusula d’estabilització.

Com sigui que s’addueix jurisprudència segons la qual, en supòsits d’obligacions alternatives, la facultat d’elecció inherent al favor debitoris ha d’exercitar-se en el moment de formular el petitum de la demanda, atès que no s’ha fet així, ha de prosperar el recurs. Es reitera que s’ha de relacionar aquesta infracció substantiva amb la processal, i s’indica de bell nou que no podia l’Audiència Provincial atorgar al demandant una petició subsidiària extemporàniament formulada, com era la de fixació del preu segons el criteri valorista. Es reitera que “procesalmente, aunque no es este el cauce adecuado para manifestar su infracción, únicamente dejar apuntado que bajo ningún concepto podía la adversa incluir una nueva pretensión en el acto de la vista del recurso de apelación y ser ésta acogida por la Sala, ya que con dicha decisión se vulnera el principio de congruencia”.

L’exposada crítica jurídica no pot reeixir perquè: a) Per més que la recurrent vulgui donar un caràcter eminentment substantiu a la seva censura jurídica, l’aspecte processal hi continua present amb la mateixa intensitat que en el recurs d’infracció processal ja dirimit, raó per la qual la Sala pot remetre’s a tot el que allà s’ha dit.

b) En qualsevol cas, la jurisprudència que s’esmenta no és aplicable al cas, per tal com la Sentència del T.S. de 28 de setembre de 1998 es refereix a un cas en el qual es pactà l’opció d’elecció en favor del creditor, mentre que les altres sentències consideren supòsits de desistiment per part del deutor després d’haver elegit expressament una determinada modalitat de compliment.

c) Però és que, a més a més, el títol de constitució del cens, en els seus pactes tercer i cinquè, no donava opció al censatari a escollir entre criteris interpretatius, sinó tan sols a escollir el pagament entre els dos metalls nobles que esmenta, i, per tant, defensar el criteri nominalista no suposa haver fet cap elecció respecte a l’espècie monetària. Ja es digué en el recurs d’infracció processal que, entre els dos metalls, el demandant s’inclinà sempre, com és lògic des de la seva posició de deutor, per escollir el més barat, o sigui la plata, cosa que no té res a veure amb criteris interpretatius del contingut de les referides clàusules, que és funció valorativa no reservada ni al deutor ni al creditor, sinó als tribunals. Tot el que comporta, doncs, la claudicació d’aquest motiu i, amb ell, del recurs.

Tercer. La desestimació d’ambdós recursos comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima els recursos d’infracció processal i de cassació interposats per la representació del Sr. X1 contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció Primera) de 5 de setembre de 2003 en el rotlle d'apel·lació núm. 1143/2000-C, derivat del judici de menor quantia núm. 360/98, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Rubí, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.