|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 10 de maig de 2004, núm. 17/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal
Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i
Llansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació i per infracció
processal interposats pel Sr. X1, representat davant aquest
Tribunal pel procurador Sr. Fabián Maymo Obradors i dirigit per
l’advocat Sr. Joan Arch Matas, contra la Sentència dictada per la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el 5 de setembre de 2003
en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència
dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Rubí el 22 de juny de
1999, en el procediment de judici de menor quantia núm. 360/98. La Sra.
Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en
aquest Tribunal pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigida per
l’advocat Sr. Joan Canals Donat.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Tomàs
Dolz López, en representació de la Sra. Y1, va formular
demanda de judici de menor quantia núm. 360/98 davant el Jutjat de 1ª
Instància núm. 2 de Rubí. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va
dictar Sentència amb data 22 de juny de 1999, la part dispositiva de la
qual diu el següent: “Debo estimar y estimo parcialmente la demanda
interpuesta por el procurador de los tribunales Sr. Dolz López, en su
acreditada representación procesal de Dña. Y1 y, en esa
consecuencia declaro extinguido por redención, previo pago del precio de
liberación, el censo constituido a favor de D. X1 por escritura
de fecha 19 de agosto de 1921, y que grava la finca sita en L1, registral núm. XXXX, que consta inscrita en los tomos XXX y
XXX, libro XX y XX, de L1, inscripción quinta, del
Registro de la Propiedad número 2 de Terrassa.
“Asimismo, debo estimar y
estimo la demanda reconvencional interpuesta por la representación
ad litem
de D. X1 contra Dña.
Y1, y, en esa consecuencia, vengo a fijar
en la cantidad de 22.607.775 ptas. la cantidad que Dña. Y1 deberá satisfacer a favor de D.
X1 en concepto de redención
del censo y derechos anexos. Verificado el pago a cargo de Dña. Y1 a favor de D.
X1 o consignado que resulte, otórguese
por este último escritura pública notarial de redención, con expreso
apercibimiento de que, de no verificarlo en el término de 10 días desde
la consignación o pago del precio de la redención, será otorgada por la
autoridad judicial, en trámite de ejecución de sentencia.
“Verificado que resulte el
otorgamiento de escritura pública de redención forzosa de censo, líbrese
mandamiento por duplicado al Sr. Registrador de la Propiedad encargado
del Registro número 2 de los de Terrassa a fin de proceder al asiendo
registral de cancelación del censo constituido por escritura de fecha 19
de agosto de 1921 y que grava la registral número XXXX, inscrita en los
tomos XXX y XXX, libro XX y XX, de L1, inscripción
quinta.
“No procede deducir expresa
condena en costas, debiendo cada parte asumir las propias y las comunes
por mitades”.
Segon.
Contra aquesta sentència,
la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es
va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 5 de setembre de 2003,
amb la següent part dispositiva: “Estimar en part el recurs d’apel·lació
interposat por la Sra. Y1 contra la Sentència dictada
pel titular del Jutjat de 1a Instància i Instrucció núm. 2 de Rubí de 22
de juny de 1999 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions,
revocar la sentència només en el punt de fixar en 35.243,96 euros la
quantitat que la Sra. Y1 haurà de satisfer al Sr. X1 en concepte de redempció del cens i drets annexos. La resta de la
sentència es manté en la seva integritat. No es fa imposició de les
costes que deriven de l’apel·lació”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, el Sr. X1 va interposar aquests recursos de cassació
i per infracció processal. Per interlocutòria de 2 de març de 2004,
aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de
conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda
perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició.
Un cop dut a terme, es va
assenyalar per a la votació i decisió el dia 3 de maig de 2004, en què
es varen celebrar.
Ha estat ponent l’Il·lm.
Sr. Ponç Feliu i Llansa
FONAMENTS JURÍDICS
Recurs d’infracció
processal
Primer.
Contra la Sentència de
l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Primera) de 5 de setembre de
2003 interposa la representació del Sr. X1 recurs extraordinari
d’infracció processal i de cassació. És procedent examinar en primer
lloc el recurs d’infracció processal, el qual, encara que articulat en
dos motius, denuncia en realitat una sola i única infracció, o sigui, la
incongruència de la sentència combatuda, si bé des d’una òptica
estrictament processal en el primer motiu i des d’una perspectiva de
dimensió constitucional en el segon, cosa que possibilita l’examen
conjunt d’ambdós motius.
A) Tracta el plet d’una
demanda per la qual la part recorreguda interessava la redempció forçosa
d’un cens emfitèutic que gravava la finca de la seva propietat i del
qual era titular el demandat i ara recurrent Sr. X1. En l’escriptura de
l’establiment del cens es pactà, pel que ara interessa, una clàusula
segons la qual el preu de redempció hauria de pagar-se “en buena moneda
de oro o plata, con exclusión de calderilla y de toda clase de papel
monedacreado o por crear aunque tenga curso forzoso”. La censatària
demandant pretenia alliberar aquest gravamen satisfent el preu estipulat,
o sigui, la quantitat de 43.662 pessetes, suma de les 20.931 pessetes en
què es pactà la redempció de la pensió i de les 22.731 pessetes
corresponents a la redempció del cens i drets annexos. El censalista, en
canvi, s’oposà a la demanda i formulà al seu torn reconvenció en la qual
censurà l’errònia interpretació de l’escriptura d’establiment negant que
el preu fos només el de 43.662 pessetes i significant que podien existir
diferents sistemes de fixació de la quantia de redempció, afegint que
“con expresa reserva de la determinación del contravalor aplicable desde
1921 hasta 1998” es proposava en la pètita de la demanda reconvencional
que es fixés “el precio de redención que el Juzgado acuerde en base a
convenio de las partes o determinación como consecuencia de prueba
pericial a cargo de expertos, sobre el contravalor actual aplicable como
consecuencia de una verdera cláusula de estabilización, sobre el precio
de redención de 43.662 pesetas, habiendo sido establecida por esta parte
provisionalmente en la cantidad de 15.891.602 pesetas”.
B) La sentència de primera
instància declarà l’extinció del cens per redempció i, acollint la
demanda reconvencional del censalista, fixà en 22.607.775 pessetes la
quantitat que calia pagar per la redempció, per tal com va entendre que
s’estipulà una autèntica clàusula estabilitzadora “al fijar las partes
un índice o valor seguro (oro o plata), con exclusión del papel moneda
respecto del que ya en la época era previsible su depreciación o, cuanto
menos, su oscilación”.
C) Recorreguda aquesta
resolució per la censatària, la sentència ara combatuda revocà la de
primera instància “només en el punt de fixar en 35.243,96 euros la
quantitat que la Sra. Y1 haurà de satisfer al Sr. X1 en concepte de redempció del cens i drets annexos”. Tal declaració
és conseqüència de ponderar la sentència de l’Audiència Provincial que
“no pot la censatària pretendre complir l’obligació de pagar la
quantitat convinguda entregant al censalista monedes de plata, que, si
bé han estat encunyades, no han estat emeses perquè tinguin valor
liberatori (en aquell moment) i no pas unes monedes encunyades amb
aquest metall però amb valor simplement de col·lecció” i que “quan la
‘clàusula moneda or’ sigui materialment impossible de ser complida per
falta de moneda en circulació, subsistirà com a ‘clàusula valor or’”, de
tal manera que, en el cas, “el que es pretenia era prevenir la
fluctuació monetària —que en aquells moments ja es preveia— en base al
valor del metall en què estaven encunyades aquelles monedes”. Per la
resta, la sentència justifica l’adopció del paràmetre “clàusula plata” i
no “clàusula or”, en què “atesa la facultat d’elecció que correspon al
deutor, la petició subsidiària de què s’efectuï la valoració o
equivalència de les 43.662 pessetes en monedes de plata/or d’acord amb
el preu de cotització actual (en el moment de ser interposada la
demanda), ha de ser acollida”.
Segon.
A) La incongruència adduïda
és fonamentada pel recurrent, en síntesi, en el fet que la part
demandant interessà la redempció del cens sobre la base del pagament de
43.662 pessetes “negando de manera expresa y categórica que existiera
una auténtica cláusula de estabilización. [...] Sólo cuando se dictó
sentencia en primera instancia acogiendo la tesis contraria a la
defendida de adverso, afirmando que existe en la escritura de
constitución del censo una verdera cláusula de estabilización, fue
cuando, de forma totalmente extemporánea y rebasando los límites legales
y jurisprudenciales que delimitan la segunda instancia, introdujo la
adversa una nueva petición en el acto de la vista del recurso de
apelación”, sol·licitant el pagament en funció d’una clàusula
d’estabilització amb base al valor plata. És per això que, amb fonament
en la màxima
pendiente apellatione
nihil innovetur,
es diu que ha existit una alteració substancial dels límits de la litis
i que l’A.P. pel fet d’acollir l’extemporània petició subsidiària que es
procedís a una fixació del preu, no segons el criteri nominalista
mantingut per la demandant en tota la primera instància, sinó en funció
de paràmetres valoristes, si bé ajustats al valor plata i no or, es
causà indefensió a la recurrent, amb la consegüent infracció
constitucional.
B) Com és sabut, una
sentència no acusa el vici d’incongruència quan el tribunal fa ús de la
seva facultat d’examinar jurídicament les qüestions debatudes per les
parts, a l’empara del brocard
da mihi factum, dabo
tibi ius, ja que
“el principio
iura novit curia
autoriza al juez
civil a aplicar las normas jurídicas que estime procedentes, así como a
modificar el fundamento jurídico en que se basan las pretensiones de las
partes” (per totes, Sentència del T.S. de 18 de març de 1995). Així
mateix, la del T.S. de 2 d’octubre de 2002 recorda també que, respecte a
aquest vici, el Tribunal Constitucional ha aclarit que no concorre
“cuando el fallo se acomoda al
petitum
de los escritos esenciales
de las partes y hace uso del principio
iura novit curia
para integrar
por propia iniciativa las eventuales lagunas en su formulación que
puedan contener, mediante la averiguación de la
causa petendi
a través de una lectura
de la demanda en su integridad, a fin de no dejar imprejuzgada ninguna
de las acciones verdaderamente ejercitadas”. I és que el principi de
congruència l’única cosa que imposa és una racional adequació de la part
dispositiva d’una resolució a les pretensions de les parts i als fets
que les fonamenten.
C) Un cop considerat això,
no es detecta en absolut la incongruència denunciada perquè: 1r) La
sentència combatuda no ha alterat gens els termes que, en ús de la seva
sobirania, marcaren els litigants mitjançant les respectives demandes
principal i reconvencional, que abastaven una amplíssim ventall de
possibilitats, potenciat, a més a més, per la calculada i manifesta
ambigüitat del “Suplico” de la part que denuncia tal vici. En efecte,
des de la posició extrema de la demandant principal (redempció del cens
segons un criteri estrictament nominalista en virtut del qual no havia
de pagar més de 43.662 pessetes, o sigui 262 euros) fins al
posicionament de la demanda reconvencional, favorable a la tesis
valorista, segons la qual l’equivalència en or o plata —havent escollit
per al càlcul, lògicament, el primer metall preciós— abastava els
22.607.775 pessetes (o sigui, 135.875,46 euros), s’obria un llarg
recorregut econòmic, que la sentència combatuda conclou en la suma, si
no equidistant sí intermèdia, de 5.864.410 milions, o sigui els
35.243,96 euros finalment atorgats. Es fa evident, doncs, ja d’entrada,
que no es registra cap extralimitació de la sentència per enlloc. 2n)
Però és que, a més a més, i com ja s’ha dit, l’ara recurrent formulà en
la seva demanda reconvencional un
petitum
molt obert i ambigu, que
difícilment pot interpretar-se com a definidor clar de les estrictes
pretensions;
petitum
que provocà que la
sentència de primera instància ja signifiqués que si decidia la
quantitat en el sentit que ho feia era “atendido a las alegaciones de la
demandante reconvencional, cuyo ‘suplico’ o
petitum
de reconvención no es del
todo explícito en cuanto a la cantidad, pero que en cuaqluier caso se
fija como indeterminada, al pedir la redención del censo en la cuantía
que resulte tras la práctica de prueba, fijando una cantidad con
carácter provisional y no vinculante que evita un pronunciamiento
extrapetitum”.
3r) En definitiva, si bé és
cert que la sentència que es qualifica d’incongruent desestima totalment
la petició nominalista de la demanda principal, acull la pretensió
deduïda per la demanda reconvencional respecte al criteri valorista
sempre defensat pel censalista ara recurrent, i no es fonamenta, doncs,
en la interpretació jurídica que es diu introduïda extemporàniament en
l’acte de la vista de l’apel·lació. La sentència combatuda, per contra,
fa un estudi i interpretació complets del pacte cinquè de l’escriptura
d’establiment, arriba a la conclusió que s’ha d’interpretar en el
referit sentit valorista, que abastava les dues clàusules (la d’or i la
de plata), i opta, en compliment de l’art. 1132 del Codi civil, per
afavorir el deudor assumint l’alternativa del valor plata.
4t) Respecte a
l’alternativa esmentada, si bé és cert que la demandant principal sempre
demanà allò més favorable als seus interessos (o sigui la interpretació
nominalista, per la qual només hauria de pagar les 43.662 pessetes dites),
també ho és que postulà subsidiàriament que si la interpretació de
l’escriptura conduïa la Sala a l’aplicació del criteri valorista,
almenys agafés, com a mal menor per a ella (per tal com resultaria menys
onerós) el valor plata i no el valor or. Només per aquesta causa pot
adquirir sentit la seva proposta que la prova pericial també considerés
el mòdul plata, no només l’equivalència en or, i per això es digué, ja
en la primera instància, que cap pacte “traslada la esencia del pago al
material que compone la moneda. Pero, ya que se optó por esta fórmula,
esta parte se pregunta por qué no se ha hecho el cálculo en base al
módulo de la moneda de plata. En efecto, en el momento de constituirse
el censo, cada pieza de peseta incorporaba 5 gramos de metal argénteo.
Siguiendo el mismo criterio
utilizado por el perito, podemos multiplicar cada peseta del precio de
redención pactado por 5 y hallar así el total de gramos de plata
resultante, 218.310 gramos. Si multiplicamos los gramos obtenidos por su
cotización actual, vemos que el resultado se sitúa en una tercera parte
del alcanzado con el referente oro”. I a aquest criteri tan
explícitament, encara que subsidiàriament, demanat fou al que, amb
variacions numèriques, s’ajustà la sentència combatuda, que, en el
fonament de dret tercer
in fine
fa el corresponent càlcul
assumint com a referència el valor de la plata “segons les dades que
s’han aportat a les actuacions”.
5è) Finalment, cal destacar
també, en resposta a les al·legacions de la recurrent sobre una suposada
indefensió, que no s’ha produït cap desequilibri processal o infracció
del principi d’igualtat d’armes. Basta, a més de tot el que s’ha dit
fins ara, recordar que l’opció de càlcul del preu del cens agafant com a
paràmetre la plata o el or era inherent i indisociable de la literalitat
del pacte cinquè de l’escriptura d’establiment. L’ara recurrent, malgrat
demanar que, d’entre ambdós metalls preciosos, el de referència fos l’or
pel seu superior preu, no ignorava que els tribunals podien inclinar-se,
per estrictes raons jurídiques (favor
debitoris) o
d’equitat, per assumir com a paràmetre el metall de plata, des del
moment que fou la mateixa part recurrent la que adjuntà sentències de
l’antic Tribunal Arbitral de censos favorables a l’opció per la plata,
amb la indicació que en les obligacions alternatives, a falta de pacte
en contrari, l’elecció corresponia al deutor, respecte al qual era més
favorable la clàusula valor plata que la clàusula valor or. Si a això
s’afegeix que, com s’ha referit, la part actora principal protestà ja en
la primera instància pel fet que subsidiàriament no s’hagués calculat la
clàusula valor plata i sí només el valor or, i que la part ara recurrent
s’oposà a això a la sol·licitud de prova que per a tal finalitat demanà
la contrària en la segona instància, no pot ser més palesa la plenitud
defensiva de què sempre gaudí la recurrent, raó per la qual difícilment
pot ara al·legar cap dèficit en aquest sentit. Com molt bé diu la part
impugnant del recurs, la clàusula valor or i la clàusula valor plata
constitueixen dos aspectes d’idèntic criteri. Per això, el que
esdevindria il·lògic per contradictori seria considerar la sentència
combatuda congruent per haver utilitzat el paràmetre or i, en canvi,
incongruent per la utilització de l’altre metall noble.
En cap moment existí, doncs,
ni indefensió ni vulneració del principi de contradicció processal a
causa d’una unilateral modificació per part de l’òrgan judicial dels
termes del debat processal. S’ha de recordar que el Tribunal
Constitucional ha precisat en aquest sentit que l’acció no és només allò
que el litigant pretén obtenir del Tribunal, ans també "el fundamento
jurídico en virtud del cual pide o
causa petendi"
(S.T.C. de 5 de maig de 1982) i que "los tribunales no tienen necesidad,
ni tampoco obligación, de ajustarse en los razonamientos jurídicos que
les sirven para motivar sus fallos a las alegaciones de carácter
jurídico aducidas por las partes y pueden basar sus decisiones en
fundamentos jurídicos distintos, pues la tradicional regla encarnada en
el aforismo
iura novit curia
les autoriza para ello" (S.T.C.
de 5 de maig de 1982).
Per tot això, ha de decaure,
doncs, el recurs per infracció processal.
Recurs de cassació
Primer.
En el primer motiu es
denuncia com a precepte infringit l’art. 12 de la Llei de censos de
Catalunya de 16 de març de 1990.
Si es té en compte que el
primer que exigeix l’art. 477.1 de la LEC és que el recurs de cassació
es fonamenti “com a motiu únic, en la infracció de normes aplicables per
a resoldre les qüestions objecte del procés”, el primer que s’ha
d’examinar, doncs, és si el recurrent cita com a norma vulnerada, sigui
per interpretació errònia o per inaplicació, un precepte d’obligada
observança per part de la sentència combatuda.
Doncs bé, el que es fa del
tot palès és l’absoluta inaplicació al cas de la norma que es diu
infringida, que mai resultaria escaient per a dirimir la redempció d’un
cens constituït — com és el cas— amb anterioritat a la promulgació de la
Llei. El recurrent comet l’error, del tot inesmenable, de no assenyalar
el precepte que, arribat el cas, podria esdevenir aplicable, que no és
altre que l’art. 34 de la referida Llei, en la seva disposició
transitòria quarta.
Aquesta Sala no pot, doncs,
pronunciar-se sobre el precepte invocat pel recurrent, ja que la
cassació no pot ser confosa amb allò que la jurisprudència anomena
consulta als
Tribunals, que
no consisteix en altra cosa que postular un pronunciament en relació amb
normes de nul·la utilitat per a la resolució del cas en qüestió. A això
equivaldria l’estudi de l’art. 12 de la Llei de censos de 1990, respecte
al qual es proposa una interpretació estèril als efectes del present
debat, ja que, pel principi d’especialitat i en atenció a la data de
constitució del cens, no és un precepte aplicable al litigi. Es donaria,
doncs, el contrasentit que aquest Tribunal, en l’essencial funció
unificadora i nomofilàctica inherent a la cassació, interpretaria,
aclariria o, en definitiva, faria un discurs sobre un precepte
inaplicable al cas, com és l’art. 12 de la Llei de censos, mentre que la
norma que ha presidit substantivament el procediment ha estat l’art. 34,
disposició transitòria quarta.
El motiu, doncs, hauria de
decaure sense més consideracions, cosa que no impedeix, però, que aquest
Tribunal, per a satisfacció en justícia del recurrent, manifesti
tanmateix: a) Que en qualsevol cas la Sala hauria assumit íntegrament
els encertats raonaments de l’exhaustiva sentència combatuda. Poc hauria
afegit a la conclusió que “en el cas que s’examina, les parts van
convenir que el preu de la redempció havia de ser satisfet en moneda
d’or o plata, excloent de forma expressa qualsevol altra moneda de curs
legal. No ens trobem davant d’una simple clàusula d’estil (com ha
apuntat la demandant en algun dels seus escrits), sinó d’una veritable
clàusula d’estabilització en la modalitat de ‘clàusula moneda or/plata’”.
b) Que la jurisprudència ha
estat unànime en el sentit de declarar la inviabilitat del compliment
d’una determinada obligació de pagament amb moneda d’or o plata quant
aquestes monedes hagin deixat de ser de curs legal. És cert que en
subsisteixen algunes, però la disposició addicional de l’Ordre de 18
d’octubre de 2001 prescriu que “les monedes de curs legal, de
col·leccions commemoratives o especials, encunyades en metalls nobles,
que per les seves característiques no estan destinades a la circulació
i, per tant, no emeses per ser utilitzades en el pagament d’obligacions,
mantindran en tot cas i il·limitadament el seu valor de bescanvi davant
l’Estat, pel contravalor en euros del seu facial, no sent objecte de la
retirada prevista en aquesta Ordre”. Per tant, “no pot la censatària
pretendre complir l’obligació de pagar la quantitat convinguda entregant
al censalista monedes de plata, que, si bé han estat encunyades, no han
estat emeses perquè tinguin valor liberatori”.
c) Que correspon als
tribunals d’instància la interpretació dels contractes —i l’escriptura
de constitució del cens ho és—; interpretació que només pot ser
combatuda eficaçment en cassació quan acusi arbitrarietat, il·legalitat
o s’aparti palesament de les lleis inderogables de la lògica, cosa que
de cap manera es pot predicar de l’exegesi contractual efectuada per la
sentència combatuda, motiu pel qual la recurrent no pot intentar
substituir amb el seu parcial criteri el sempre més objectiu del
Tribunal.
Segon.
El motiu correlatiu
denuncia la infracció de l’art. 1132 en relació amb l’art. 1131 del Codi
civil. S’addueix que, si bé és cert que en el cas es dóna un supòsit
d’alternativitat en el compliment de les obligacions, la demandant
principal, en lloc de formular una primera petició amb caràcter
preferent i una segona de tipus subsidiari, es limità a postular, dels
dos criteris possibles de càlcul —o sigui el nominalista i el
valorista—, només el primer, per tal com es limità a demanar que es
tingués per extingit el cens amb el pagament de 43.662 pessetes amb
moneda de plata, negant en tot moment l’existència d’una clàusula
d’estabilització.
Com sigui que s’addueix
jurisprudència segons la qual, en supòsits d’obligacions alternatives,
la facultat d’elecció inherent al
favor debitoris
ha d’exercitar-se en el
moment de formular el
petitum
de la demanda, atès que no
s’ha fet així, ha de prosperar el recurs. Es reitera que s’ha de
relacionar aquesta infracció substantiva amb la processal, i s’indica de
bell nou que no podia l’Audiència Provincial atorgar al demandant una
petició subsidiària extemporàniament formulada, com era la de fixació
del preu segons el criteri valorista. Es reitera que “procesalmente,
aunque no es este el cauce adecuado para manifestar su infracción,
únicamente dejar apuntado que bajo ningún concepto podía la adversa
incluir una nueva pretensión en el acto de la vista del recurso de
apelación y ser ésta acogida por la Sala, ya que con dicha decisión se
vulnera el principio de congruencia”.
L’exposada crítica jurídica
no pot reeixir perquè: a) Per més que la recurrent vulgui donar un
caràcter eminentment substantiu a la seva censura jurídica, l’aspecte
processal hi continua present amb la mateixa intensitat que en el recurs
d’infracció processal ja dirimit, raó per la qual la Sala pot remetre’s
a tot el que allà s’ha dit.
b) En qualsevol cas, la
jurisprudència que s’esmenta no és aplicable al cas, per tal com la
Sentència del T.S. de 28 de setembre de 1998 es refereix a un cas en el
qual es pactà l’opció d’elecció en favor del creditor, mentre que les
altres sentències consideren supòsits de desistiment per part del deutor
després d’haver elegit expressament una determinada modalitat de
compliment.
c) Però és que, a més a més,
el títol de constitució del cens, en els seus pactes tercer i cinquè, no
donava opció al censatari a escollir entre criteris interpretatius, sinó
tan sols a escollir el pagament entre els dos metalls nobles que esmenta,
i, per tant, defensar el criteri nominalista no suposa haver fet cap
elecció respecte a l’espècie monetària. Ja es digué en el recurs
d’infracció processal que, entre els dos metalls, el demandant s’inclinà
sempre, com és lògic des de la seva posició de deutor, per escollir el
més barat, o sigui la plata, cosa que no té res a veure amb criteris
interpretatius del contingut de les referides clàusules, que és funció
valorativa no reservada ni al deutor ni al creditor, sinó als tribunals.
Tot el que comporta, doncs, la claudicació d’aquest motiu i, amb ell,
del recurs.
Tercer.
La desestimació d’ambdós
recursos comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part
recurrent.
Atesos els preceptes legals
esmentats i altres d'aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima els
recursos d’infracció processal i de cassació interposats per la
representació del Sr. X1 contra la Sentència dictada per
l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció Primera) de 5 de setembre de
2003 en el rotlle d'apel·lació núm. 1143/2000-C, derivat del judici de
menor quantia núm. 360/98, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció
núm. 2 de Rubí, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part
recurrent.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
