Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 05-04-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d'abril de 2004, núm. 16/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la Sra. X1, representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Joan Grau Martí i dirigida per l’advocat Sr. Josep Maria Torres i Lliteras, contra la Sentència dictada per la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 25 de setembre de 2003, en entendre del recurs d’apel ·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 33 de Barcelona el 19 de febrer de 2003 en el procediment ordinari núm. 623/02. El Sr. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Jordi Ribó Cladellas i dirigit per l’advocat Sr. Fernando Montobbio Martorell.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Jordi Ribo Cladellas, en representació del Sr. Y1, va formular demanda de procediment ordinari núm. 623/02 davant el Jutjat de 1a Instancia núm. 33 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 19 de febrer de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando la demanda formulada por el procurador Don Jordi Ribó i Cladellas en representación de Don Y1 contra Doña X1, debo declarar y declaro nulo el testamento ológrafo de Doña X3 protocolizado en virtud de lo acordado por Auto de este Juzgado de fecha 8 de abril de 2002, sin perjuicio de la validez y de los efectos que puede tener dicho documento como codicilo conforme a la legislación civil de Cataluña, y debo condenar y condeno a la demandada a estar y pasar por esta declaración, sin hacer especial pronunciamiento sobre las costas originadas en esta instancia”.

Segon. Contra aquesta sentència, ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 25 de setembre de 2003, amb la següent part dispositiva:

“Que desestimando los recursos de apelación interpuestos por las respectivas representaciones de Don Y1 y Doña X1, contra la Sentencia dictada en fecha 19 de febrero de 2003 por el Juzgado de Primera Instancia número 33 de Barcelona, en los autos de que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos la misma, con imposición a ambos recurrentes de las costas de sus respectivas apelaciones”.

Tercer. Contra la sentència anterior, la Sra. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 9 de febrer de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 29 de març de 2004, a les 11 hores, en què va tenir lloc.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. La representació de X1 interposa recurs de cassació contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 17a) de data 25 de setembre de 2003, confirmatòria de la del Jutjat de Primera Instància núm. 33 de Barcelona, la qual acollí la demanda interposada pel Sr. Y1 contra la Sra. X1.

Abans de qualsevol altra consideració s’ha d’examinar l’admissibilitat del recurs. Així ho postula la part demandada, que en el seu escrit d’oposició esmenta fins a tres causes d’inadmissibilitat, consistents, la primera, en la falta de la summa gravaminis mínima per a l’accés a la cassació; la segona, en la impossibilitat d’acudir a aquest recurs extraordinari quan dels tres supòsits de l’art. 477.2 LEC s’utilitzen vies distintes i que s’exclouen, com passa en els assumptes tramitats per la quantia (o per quantia indeterminada) i no per la matèria, en els quals no es pot acudir a la via de l’interès cassacional; interès aquest darrer que es diu (i aquesta és la tercera causa d’inadmissibilitat al·legada) que tampoc concorre en el cas. Doncs bé, no ignora aquesta Sala que, en efecte, el T.S. va conformant una jurisprudencia en la qual és incompatible la invocació simultània de quantia i interès cassacional en assumptes, com el que ara es tracta, no tramitats exclusivament en atenció a la matèria. Però ocorre que aquest Tribunal —sobirà en això i no en menor grau que el Tribunal Suprem— no assumeix el criteri d’aquest darrer, i també té consolidada la seva doctrina segons la qual “el núm. 2n de l’art. 477.2 diu que són susceptibles de ser recorregudes en cassació per la seva via les sentències dictades en segona instància per les audiències ‘quan la quantia de l’afer excedeixi els vint-i-cinc milions de pessetes’, sense fer cap mena de distinció de procediments (ni dels substanciats per raó de la matèria, els especials, o els tramitats per raó de la quantia); cosa per la qual escau concloure, sense més additaments, que qualsevol que hagi estat el procediment que s’hagi seguit i la classe de procés que s’hagi emprat, si la quantia de l’afer ultrapassa els 25.000.000 de pessetes el recurs de cassació per aquesta via del núm. 2n s’haurà d’admetre”.

En el cas, i si bé és cert que el judici es tramità com de quantia indeterminada —supòsit en el qual aquesta Sala, ara sí amb total coincidència amb el T.S., refusa l’accés a la cassació pel núm. 2 de l’art. 477—, tampoc ho és menys que aquest Tribunal exigeix que aquesta indeterminació sigui real, que és tant com dir que exclou de tal concepte aquells supòsits en els quals la indeterminació és merament formal, o sigui quan, malgrat no haver-se concretat la quantia litigiosa, resulta de tota evidència, per absoluta notorietat, que ultrapassa els referits 150.000 euros. En aquests supòsits en els quals resulta diàfan que la indeterminació quantitativa inicial (que s’ha de mantenir al llarg del procés pel principi de la perpetuatio jurisdictionis) no obeeix ni a cap dubte sobre si el valor d’allò que es reclama sobrepassa la summa gravaminis ni a cap motivació espúria per instrumentalitzar la part el factor quantia per accedir o no a la cassació segons el seus interessos particulars, aquest Tribunal també ha anat admetent el recurs.

Doncs bé, el present cas respon a un d’aquests supòsits excepcionals (excepcionals perquè bastaria qualsevol vacil·lació sobre la summa gravaminis per a la inadmissibilitat del recurs) en els quals, per concloent notorietat, resulta del tot obvi i inqüestionable que l’interès litigiós, en l’aspecte quantitatiu, ultrapassa el límit volgut pel legislador per a l’accés cassacional. I així es deriva de la mateixa manifestació de la part impugnant del recurs, que deixà clar en la demanda (fet sisè) que “estamos ante una herencia con un importante interés económico, una herencia que asciende a 1.154.801,43 euros” (valor que, per cert, repeteix per altressí). És veritat que posteriorment es decidí en l’acte de la compareixença prèvia que el litigi es fixava com de quantia indeterminada, però aquest element formal no pot eclipsar la prèvia i contundent realitat quantitativa exposada.

El recurs, per tant, esdevé admissible per raó de la quantia, sense que la Sala hagi d’analitzar, doncs, si en el cas concorria o no algun altre supòsit de l’art. 477.2 de la LEC.

Segon. De la present controvèrsia en cal exposar, si bé en síntesi, la següent realitat fàctica no qüestionada per les parts:

La X3, esposa del demandant i mare de la demandada i ara recurrent, morí el 2 de novembre del 2002 havent confeccionat un document —que una part cualifica de testament ològraf, qualitat que nega l’altra— de data posterior a un testament notarial atorgat per aquella.

Era principal beneficiari del testament notarial el marit de la difunta i de l’esmentat document, la seva filla. Per això, aquesta darrera instà unes actuacions per a la protocol·lització del document en qüestió com a testament hològraf, i així es va acordar per interlocutòria de 8 d’abril de 2002, cosa que possibilità que el 17 d’ octubre de 2002 la filla ara recurrent procedís a acceptar l’herència, amb inclusió en l’escriptura corresponent de tots els béns propietat de la causant.

Mentrestant, però, Y1 interposà la demanda que originà el present plet, en la qual demanà, exclusivament, que es declarés nul el testament hològraf.

El document en qüestió consisteix en un paper manuscrit en el qual pot llegir-se literalment el següent: “17 de febrero 2001. X3. Dejo todos mis bienes L1 la casa y tierras joyas a mi hija X1”. El document acaba amb la firma de X3.

Respecte d’això, la Sentència del Jutjat de Primera Instància raona que “ha de concluirse que el referido documento no confiere a la ahora demandada la condición de heredera”, cosa que es desprèn “de los documentos aportados a las presentes actuaciones y que además son consecuencia del estado de las relaciones existentes entre la ahora demandada Dña. X1 y sus padres, dado el enfrentamiento claro existente entre los ahora litigantes de forma fundamental, lo que no impide que la madre quisiera que los bienes que tenían procedencia familiar así como las joyas fueran para su única hija”. Per la seva banda, la sentència de l’Audiència Provincial ara combatuda ressenya que “se aceptan expresamente los acertados razonamientos de la sentencia recurrida, que la Sala comparte por entender que la interpretación del documento que realiza la sentencia es plenamente ajustada a derecho. En efecto, aun admitiendo los defectos de redacción del documento y la peculiar manera de escribir de la causante, el añadir a ‘todos mis bienes’ las palabras ‘L1 la casa y tierras’, sólo puede entenderse en el sentido de que los bienes aludidos se refieren únicamente a la casa y las tierras de L1, lo que se completa con la alusión a las joyas, dejando fuera el resto de sus bienes”.

Tercer. El primer motiu de recurs denuncia la infracció de l’art. 110 del CS, en el particular que disposa que “la successió testada es regeix per la voluntat del causant manifestada en testament atorgat conforme a la llei” i en el que preveu que per interpretar la voluntat testamentària “cal atenir-se plenament a la veritable voluntat del testador, sense haver de subjectar-se necessàriament al significat literal de les paraules emprades”. Partint d’aquests mandats legals considera el recurrent que la interpretació que fa la sentència recorreguda ha de qualificar-se d’il·lògica i contrària a la voluntat del causant, ja que —sempre segons la recurrent— resulta palès que X3 volia deixar tots els seus béns —i no només els radicats a la localitat saragossana de L1 i les seves joies—, no al seu marit i sí a l’única filla del matrimoni, l’ara recurrent Sra. X1. A aquest efecte, i per evidenciar l’esmentada equivocada interpretació, fa una llarga exposició amb fonament en el que anomena criterio literal, elemento intencional i los demás medios para averiguar la voluntad de la causante, dient, en síntesi, i respectivament, el següent:

En relació amb el criteri literal, que “la utilización de la palabra todos es un importante elemento acreditativo de la universalidad de la disposición y de la existencia de la institución de heredero”.

a’) Però fins i tot en el supòsit d’haver-se cenyit l’A.P. a fer una interpretació només ad litere —reduccionisme difícilment assumible per tal com s’ha d’estar al cànon de la totalitat— tampoc podria reeixir la interessada exegesi que del text fa la recurrent perquè si hagués estat voluntat de la causant nomenar la seva filla hereva universal, no tindria el menor sentit la referència a L1, que ja s’ha dit que és una localitat aragonesa on X3 tenia béns de la seva exclusiva propietat per derivar el seu domini —no compartit amb el marit— dels seus antecessors, per oposició a tots els altres immobles adquirits per l’espòs I posats també a nom de la seva muller. La condició toponímica de L1 elimina qualsevol dubte; en efecte, L1 és un poble, no una cosa que hagués pogut deixar en herència la causant.

Per tant, la seva sola menció expressa la voluntat limitativa de la X3, la de deixar en herència (a més a més de les joies, com sol ser usual entre mare i filla) tots el seus béns, però només els que posseïa en aquest lloc, no els que pogués tenir arreu.

El criteri literal invocat per la recurrent com a reforç de la seva tesi es revela, doncs, inoperant.

b) El mateix s’ha de dir del següent, que anomena elemento intencional, consistent, segons addueix, en el fet que “al hacer caso omiso a la verdadera forma de redactar de la causante, no sigue el juzgador el criterio del elemento intencional o de la voluntad real del causante”, afirmació que pretén sostenir-se sobre la base que la causant, segons es demostra amb un parell de postals remeses en sengles viatges, tenia una peculiar forma de redactar, consistent a no utilitzar signes de puntuació, però sí preposicions. Això permet a la recurrent concloure que la lectura correcta de l’esmentat document havia de ser la de “dejo todos mis bienes, L1, la casa y tierras y las joyas a mi hija”. Mitjançant la introducció, doncs, d’unes comes, de la conjunció y i de l’article las, es considera evident la intenció de la mare de deixar la universalitat dels seus béns a la seva filla, dels quals la fa hereva.

b’) D’entrada, cal dir que de la redacció de dos postals no se’n pot treure, ni de bon tros, una conclusió inequívoca sobre la manera d’escriure d’una persona. I no només perquè les postals poden haver estat seleccionades entre altres de diferent estil, sinó perquè una cosa és escriure un document de salutació i de record en el marc d’un viatge i una altra ben diferent escriure un document amb pretensions, segons es diu, de nomenar una persona hereva universal.

Però és que, fins i tot admetent, a purs efectes dialèctics, que manca en tal escriptura la coma propugnada, la seva col·locació abans i després de la paraula L1 tampoc menaria a la conclusió que es postula, ja que sempre subsistiria l’esment a tal població, element de concreció, intenció limitativa, incompatible amb un designi d’atorgament universal de tots els béns, ja que persistiria la incongruència sobre el perquè s’esmentaven els radicats en un lloc i no els ubicats en un altre si el propòsit era el mateix. Com molt bé diu la part impugnant del recurs “es evidentemente más trascendente, en ese preciso lugar de la frase, la presencia de la palabra L1 y lo que significa —un sitio— y lo que no es —una cosa—, que no la pretendida ausencia de una coma”.

Tampoc, doncs, el criteri designat per la recurrent com a elemento intencional esclareix la voluntat de la causant sobre la seva pretesa intenció testamentària.

c) I altra vegada s’ha d’afirmar el mateix respecte a allò que s’ha qualificat de “los demás medios para averiguar la voluntad del causante”, que en el recurs es concreten, en síntesi, en el fet que “no debe tenerse en cuenta únicamente el testamento mismo, sino que deben admitirse los medios de prueba denominados extrínsecos, es decir, ajenos al propio testamento [...] siempre que se utilicen y valoren correctamente, cosa que la sentencia recurrida no ha hecho”. Es diu, en efecte, que un dels arguments emprats per la sentència combatida per a la seva interpretació és que la voluntat de la X3 d’atorgar béns singulars (les joies i els ubicats a L1) i no la universalitat dels seus béns a la X2, també es manifesta en el fet que aquella només volgué trametre a la filla els béns que eren, estrictament i exclusiva, de la seva propietat; ara bé, atès que, segons la recurrent, el patrimoni de L1 tampoc era de la propietat exclusiva de la mare, ja que aquesta només en tenia el condomini, com passava amb els de Barcelona, es conclou que l’argumentació de la sentència recorreguda “debe decaer desde el mismo momento en que se plantea, puesto que parte de una premisa incorrecta: la causante —por lo dicho— no podía, pues, referirse sólo a los bienes de Malón porque fuesen de su plena propiedad, ya que se evidencia que la casa de Malón sólo le pertenecía en una mitad indivisa, al igual que los demás bienes”. Tanmateix, s’invoquen altres elements extrínsecs, com ara que l’Audiència Provincial no hagi donat importància a les manifestacions notarials d’una germana de la causant, com tampoc a allò deduïble d’altres documents, en particular els rebuts telefònics, que acrediten comunicacions de tal tipus entre X3 i la seva filla en temps coetani al del testament ològraf i entre la causant i la policia, cosa que, segons la recurrent, reflecteix les bones i males relacions, respectivament, entre mare i filla i entre el matrimoni.

c’) Aquestes al·legacions han de decaure perquè, independentment de la forta protesta de la impugnant del recurs en el sentit que no es pot dubtar de la propietat exclusiva de la causant pel que fa a les seves joies i als béns de L1 per les raons que explicita, no cal, en realitat, la seva anàlisi, ja que basta ponderar que la propietat exclusiva en favor de  X3 és proclamada com a realitat de fet en la sentència combatuda, raó per la qual si l’ara recurrent volia alterar-la havia d’haver acudit al recurs extraordinari d’infracció processal, únic apte per a combatre el factum de la resolució recorreguda. Atès que no ha estat així, no queda a aquesta Sala opció altra que la d’assumir tot allò que, amb valor de fet provat, es conté en la sentència i que ressenya clarament: “el hecho de que los bienes aludidos en el documento eran de propiedad exclusiva de la causante, en tanto que el resto de los inmuebles, los de Barcelona, lo son sólo por mitades indivisas” (fonament jurídic primer). I pel que fa a les manifestacions notarials de la germana de X3 i a l’expressada documental sobre rebuts telefònics, basta ponderar que a la seva absència de literosuficiència cal afegir que de bell nou la recurrent malda per fer supòsit de la qüestió ja que, pel fet d’assumir la sentència combatuda expressament tot allò declarat per la de primera instància, cal atenir-se al que manifesta aquesta darrera, amb valor de fet provat, sobre ”el estado de las relaciones existentes entre la ahora demandada,  X1 y sus padres, dado el enfrentamiento claro existente entre los ahora litigantes de forma fundamental, lo que no impide que la madre quisiera que los bienes que tenían una procedencia familiar así como las joyas, fueran para su única hija” (fonament jurídic segon).

Ha de claudicar, doncs, aquest primer motiu de recurs.

Quart. La segona i quarta censures jurídiques poden abordar-se conjuntament per la seva unitat de raó, ja que ambdues es fonamenten en l’element “dubte”, que s’indica que ha estat present en tot el desenvolupament del litigi i que, per tant, ha de comportar els efectes jurídiques previstos pel Codi de successions, respecte del qual es denuncia la infracció de l’art. 110, apartats 2 i 3, i també la vulneració del principi del favor testamenti.

El discurs argumental de tal crítica jurídica pot resumir-se dient que la labor d’esbrinar quina fou en el cas la voluntat de la causant presentà nombrosos dubtes, com ho demostra la circumstància que la sentència combatuda fa seves les raons de la d’instància per a la noimposició de les costes, resolució aquesta darrera que assenyala com a causa de tal benignitat sobre costes “en primer lugar, la dificultad que supone siempre el determinar la voluntad de la persona fallecida, que en el presente supuesto además presenta la dificultad de determinar sobre la existencia de defectos de forma y valoración definitiva del documento de 17 de febrero del 2001. En segundo lugar, por la propia existencia del procedimiento tramitado sobre solicitud de protocolización del testamento ológrafo”. A partir d’aquest element prossegueix el recurs considerant que no només per això, sinó també perquè pel principi favor testamenti i pel sol fet d’esdevenir plausibles dues interpretacions oposades (la de la recurrent i la de la contrapart), s’havia d’assumir, davant l’existència del factor dubte, la posició més favorable a considerar el document manuscrit de la X1. un testament hològraf i no només un possible codicil, com apunta la sentència combatuda (sense que, per la resta i lògicament, hagi recaigut cap específic pronunciament sobre el particular per tal com aquest aspecte no ha estat objecte del litigi).

Doncs bé, cap d’ambdues crítiques jurídiques pot reeixir pel següent:

D’entrada, perquè una cosa és l’expressió de les dificultats fàctiques o jurídiques i dels consegüents dubtes de fet o de dret que hagi pogut oferir un determinat litigi, el que provoca, per mor de l’art. 394 de la LEC, un judici favorable a la dispensa del pagament de les costes, i una altra molt diferent que s’hagin d’aplicar determinats efectes de dret substantiu (en el cas del Codi de successions) a allò que durant el procediment ha estat de dubtosa determinació, però que finalment s’ha dilucidat en un determinat sentit.

Perquè qualsevol sentència, com en general qualsevol text jurídic, s’ha d’interpretar integralment i sense descontextualitzacions. Si es procedeix així, hom veurà que és difícilment compatible amb els al·legats dubtes una expressió tan contundent com ara que el document controvertit “sólo puede entenderse en el sentido de que los bienes aludidos se refieren únicamente a la casa y las tierras de Malón”, que és tant com dir que l’ambivalència, dualitat o, en definitiva, equilibri entre dues interpretacions possibles, s’esvaí al final del plet, moment en el qual no es presentà cap dubte al tribunal.

Perquè el favor testamenti és un principi que aparegué per l’aversió del dret romà al buit hereditari, és a dir a l’ab intestato. Es manifestà, primer, en forma de favor per l’heredis institutio i més tard es convertí en favor respecte a totes les disposicions del testament que comportaven liberalitat. Ara bé, per sobre d’aquest principi n’hi ha d’altres d’iguals o més essencials, com els de voluntas testatoris totum faci o dicat testator et erit lex voluntas eius, en els quals es condensa la màxima que allò que governa la successió és la voluntat del de cuius, que s’ha de respectar per sobre de tot, mentre no sigui contrària a normes imperatives.

I, en el cas, ja s’ha dit que la voluntat de la X3. no fou la d’atorgar testament nomenant hereva la seva filla, segons s’ha raonat a bastament.

d) En efecte, el recurs només podria reeixir en cas que en aquest àmbit cassacional hagués de prevaler una interpretació diferent a la de l’Audiència Provincial sobre la nul·la voluntat de testar de X3. Però per a això s’hauria de negligir la jurisprudència segons la qual "la interpretación de los contratos o testamentos es función privativa del tribunal de instancia, cuyo resultado hermenéutico ha de ser mantenido y respetado en casación a no ser que el mismo llegue a conclusiones ilógicas, desorbitadas, erróneas o conculcadoras de un precepto legal" (S. del T.S. de 23 de novembre de 1992, per totes), havent manifestat també aquest Tribunal (per exemple en la Sentència de 30 de novembre de 1992) que "quiere decirse con ello que no debe pedirse al Tribunal Superior, a virtud del recurso de casación, que elija entre la interpretaciones propuestas por los cuatro eximios juristas que han dictaminado en autos de forma divergente, pues la interpretación de la Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que choca frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables de la razón y de la lógica". És més, s’ha de dir fins i tot que aquest Tribunal no podria manifestar-se sobre la seva particular interpretació del document controvertit (ja que un pronunciament semblant violentaria els límits naturals de la cassació), sinó només sobre si la de la sentència recorreguda és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la prova, cosa que no ocorre en el cas.

e) Una última raó encara podria afegir-se al que s’ha dit, i és que en el cas no s’està davant cap supòsit d’ab intestato, ja que X3 sí que atorgà amb anterioritat al pretès testament hològraf un altre, de caràcter notarial, en favor del seu espòs; testament, aquest sí, diàfan respecte a la voluntat de la causant. El principi, doncs, del favor testamenti també quedaria migrat davant tal circumstància, sobretot en comparació amb un pretès testament ològraf, modalitat testamentària vàlida, per descomptat, però considerada històricament amb recel pel dret civil català, com una institució aliena a la genuïna tradició jurídica catalana.

En efecte, la doctrina es refereix a l’admissió del testament hològraf a Catalunya com a un fenomen d’història complexa, i destaca que el Projecte d’apèndix de Duran i Bas no el va recollir amb caràcter general i sí només en la modalitat coneguda com a parentum inter liberos (art. 250); el de 1896 el prohibí expressament (art. 39) i va guardar silenci fins i tot sobre la referida modalitat justinianea. El de 1955/56, sens dubte esperonat per una jurisprudencia que l’havia admès a Catalunya sense reserves, finalment el regulà, si bé amb un tracte de favor quant a la caducitat de l'única modalitat amb tradició jurídica catalana (o sigui la repetida parentum inter liberos), i això malgrat que, per l’aplicació de la regla d’interpretació inclussio unius, exclussio alteris, bona part de la doctrina científica catalana veia amb reticència l’admissió en general del testament hològraf a Catalunya. Finalment, però, fou acollit en l’àmbit legal per la Compilació de 21 de juliol de 1960, si bé mitjançant una remissió general al Codi civil quant a les seves formalitats. ("Se acepta el testamento ológrafo conforme al Código civil" digué literalment el portaveu de la Comissió de Justícia.)

El text romangué igual en la Llei 13/1984, de 20 de març, i fins a l'actual Codi de successions no es regula específicament, encara que de forma si no coincident, sí força homogènia amb el Codi civil, amb supressió, però, del termini especial de caducitat de l'expressada variant parentum inter liberos.

Per tot el que s’ha exposat, han de decaure, doncs, aquest dos motius de recurs.

Sisè. Resta encara examinar el motiu tercer, si bé per a desestimar-lo. En aquest motiu s’invoca com a infringit l’art. 137 del CS, en el seu mandat que “la simple utilització pel testador del nom o qualitat d’hereu o de disposició a títol universal, baldament hom no empri aquella paraula, implica institució d’hereu, sempre que sigui clara la voluntat del testador d’atribuir a l’afavorit la condició de successor en tot el seu dret o en una quota del seu patrimoni”.

A la vista d’aquest ordinal raona la recurrent que “si bien es cierto que no se utiliza en el documento ológrafo la palabra heredero, la realidad es que la institución de la figura del mismo queda plasmada por el establecimiento de una disposición a título universal a favor de mi mandante”.

És obvi que la vulneració denunciada no s’ha produït, ja que la sentència combatida refusa el dret de la recurrent, no amb el fonament que en el document qüestionat aparegui o no l’expressió heredero, sinó perquè, com ja s’ha repetit manta vegades, fou ben altra la voluntat de X3 respecte al pretès nomenament de la seva filla com a hereva.

Així doncs, per tal com la recurrent fa supòsit de la qüestió, ha de decaure també aquest motiu sense necessitats de més comentaris.

Setè. La desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els arts 394 i 398 de la L.E.C, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X1. contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció Dissetena) de 25 de setembre de 2003 en el rotlle d'apel·lació núm. 503/2003-C, derivat del procediment ordinari núm. 623/2003, del Jutjat de Primera Instància núm. 33 de Barcelona, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.