|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 d'abril de 2004, núm. 16/2004 (Sala Civil i Penal)
Presidenta:
Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació
interposat per la Sra. X1, representada davant aquest Tribunal
pel procurador Sr. Joan Grau Martí i dirigida per l’advocat Sr. Josep
Maria Torres i Lliteras, contra la Sentència dictada per la Secció 17a
de l’Audiència Provincial de Barcelona el 25 de setembre de 2003, en
entendre del recurs d’apel ·lació interposat contra la Sentència dictada
pel Jutjat de Primera Instància núm. 33 de Barcelona el 19 de febrer de
2003 en el procediment ordinari núm. 623/02. El Sr. Y1,
aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel
procurador Sr. Jordi Ribó Cladellas i dirigit per l’advocat Sr. Fernando
Montobbio Martorell.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. El
procurador Sr. Jordi Ribo Cladellas, en representació del Sr. Y1, va formular demanda de procediment ordinari núm. 623/02 davant el
Jutjat de 1a Instancia núm. 33 de Barcelona. Seguida la tramitació
legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 19 de febrer de 2003, la
part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando la demanda
formulada por el procurador Don Jordi Ribó i Cladellas en representación
de Don Y1 contra Doña X1, debo
declarar y declaro nulo el testamento ológrafo de Doña X3 protocolizado en virtud de lo acordado por Auto de este Juzgado de
fecha 8 de abril de 2002, sin perjuicio de la validez y de los efectos
que puede tener dicho documento como codicilo conforme a la legislación
civil de Cataluña, y debo condenar y condeno a la demandada a estar y
pasar por esta declaración, sin hacer especial pronunciamiento sobre las
costas originadas en esta instancia”.
Segon. Contra
aquesta sentència, ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, que
es va admetre i es va substanciar a la Secció 17a de l’Audiència
Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 25 de
setembre de 2003, amb la següent part dispositiva:
“Que
desestimando los recursos de apelación interpuestos por las respectivas
representaciones de Don Y1 y Doña X1,
contra la Sentencia dictada en fecha 19 de febrero de 2003 por el
Juzgado de Primera Instancia número 33 de Barcelona, en los autos de que
el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos la misma, con
imposición a ambos recurrentes de las costas de sus respectivas
apelaciones”.
Tercer. Contra
la sentència anterior, la Sra. X1 va interposar aquest recurs
de cassació. Per interlocutòria de 9 de febrer de 2004, aquest Tribunal
es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb
l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un
termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme,
es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 29 de març de 2004,
a les 11 hores, en què va tenir lloc.
Ha
estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
FONAMENTS JURÍDICS
Primer. La
representació de X1 interposa recurs de
cassació contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció
17a) de data 25 de setembre de 2003, confirmatòria de la del Jutjat de
Primera Instància núm. 33 de Barcelona, la qual acollí la demanda
interposada pel Sr. Y1 contra la Sra. X1.
Abans
de qualsevol altra consideració s’ha d’examinar l’admissibilitat del
recurs. Així ho postula la part demandada, que en el seu escrit
d’oposició esmenta fins a tres causes d’inadmissibilitat, consistents,
la primera, en la falta de la
summa gravaminis
mínima per a
l’accés a la cassació; la segona, en la impossibilitat d’acudir a aquest
recurs extraordinari quan dels tres supòsits de l’art. 477.2 LEC
s’utilitzen vies distintes i que s’exclouen, com passa en els assumptes
tramitats per la quantia (o per quantia indeterminada) i no per la
matèria, en els quals no es pot acudir a la via de l’interès cassacional;
interès aquest darrer que es diu (i aquesta és la tercera causa
d’inadmissibilitat al·legada) que tampoc concorre en el cas. Doncs bé,
no ignora aquesta Sala que, en efecte, el T.S. va conformant una
jurisprudencia en la qual és incompatible la invocació simultània de
quantia i interès cassacional en assumptes, com el que ara es tracta, no
tramitats exclusivament en atenció a la matèria. Però ocorre que aquest
Tribunal —sobirà en això i no en menor grau que el Tribunal Suprem— no
assumeix el criteri d’aquest darrer, i també té consolidada la seva
doctrina segons la qual “el núm. 2n de l’art. 477.2 diu que són
susceptibles de ser recorregudes en cassació per la seva via les
sentències dictades en segona instància per les audiències ‘quan la
quantia de l’afer excedeixi els vint-i-cinc milions de pessetes’, sense
fer cap mena de distinció de procediments (ni dels substanciats per raó
de la matèria, els especials, o els tramitats per raó de la quantia);
cosa per la qual escau concloure, sense més additaments, que qualsevol
que hagi estat el procediment que s’hagi seguit i la classe de procés
que s’hagi emprat, si la quantia de l’afer ultrapassa els 25.000.000 de
pessetes el recurs de cassació per aquesta via del núm. 2n s’haurà
d’admetre”.
En el
cas, i si bé és cert que el judici es tramità com de quantia
indeterminada —supòsit en el qual aquesta Sala, ara sí amb total
coincidència amb el T.S., refusa l’accés a la cassació pel núm. 2 de
l’art. 477—, tampoc ho és menys que aquest Tribunal exigeix que aquesta
indeterminació sigui real, que és tant com dir que exclou de tal
concepte aquells supòsits en els quals la indeterminació és merament
formal, o sigui quan, malgrat no haver-se concretat la quantia
litigiosa, resulta de tota evidència, per absoluta notorietat, que
ultrapassa els referits 150.000 euros. En aquests supòsits en els quals
resulta diàfan que la indeterminació quantitativa inicial (que s’ha de
mantenir al llarg del procés pel principi de la
perpetuatio
jurisdictionis)
no obeeix ni a cap dubte sobre si el valor d’allò que es reclama
sobrepassa la
summa gravaminis
ni a cap
motivació espúria per instrumentalitzar la part el factor quantia per
accedir o no a la cassació segons el seus interessos particulars, aquest
Tribunal també ha anat admetent el recurs.
Doncs
bé, el present cas respon a un d’aquests supòsits excepcionals
(excepcionals perquè bastaria qualsevol vacil·lació sobre la
summa gravaminis
per a la
inadmissibilitat del recurs) en els quals, per concloent notorietat,
resulta del tot obvi i inqüestionable que l’interès litigiós, en
l’aspecte quantitatiu, ultrapassa el límit volgut pel legislador per a
l’accés cassacional. I així es deriva de la mateixa manifestació de la
part impugnant del recurs, que deixà clar en la demanda (fet sisè) que
“estamos ante una herencia con un importante interés económico, una
herencia que asciende a 1.154.801,43 euros” (valor que, per cert,
repeteix per altressí). És veritat que posteriorment es decidí en l’acte
de la compareixença prèvia que el litigi es fixava com de quantia
indeterminada, però aquest element formal no pot eclipsar la prèvia i
contundent realitat quantitativa exposada.
El
recurs, per tant, esdevé admissible per raó de la quantia, sense que la
Sala hagi d’analitzar, doncs, si en el cas concorria o no algun altre
supòsit de l’art. 477.2 de la LEC.
Segon. De la
present controvèrsia en cal exposar, si bé en síntesi, la següent
realitat fàctica no qüestionada per les parts:
La
X3, esposa del demandant i mare de la demandada i
ara recurrent, morí el 2 de novembre del 2002 havent confeccionat un
document —que una part cualifica de testament ològraf, qualitat que
nega l’altra— de data posterior a un testament notarial atorgat per
aquella.
Era
principal beneficiari del testament notarial el marit de la difunta i de
l’esmentat document, la seva filla. Per això, aquesta darrera instà unes
actuacions per a la protocol·lització del document en qüestió com a
testament hològraf, i així es va acordar per interlocutòria de 8 d’abril
de 2002, cosa que possibilità que el 17 d’ octubre de 2002 la filla ara
recurrent procedís a acceptar l’herència, amb inclusió en l’escriptura
corresponent de tots els béns propietat de la causant.
Mentrestant, però, Y1 interposà la demanda que originà el present
plet, en la qual demanà, exclusivament, que es declarés nul el testament
hològraf.
El
document en qüestió consisteix en un paper manuscrit en el qual pot
llegir-se literalment el següent: “17 de febrero 2001. X3.
Dejo todos mis bienes L1 la casa y tierras joyas a mi hija X1”.
El document
acaba amb la firma de X3.
Respecte d’això, la Sentència del Jutjat de Primera Instància raona que
“ha de concluirse que el referido documento no confiere a la ahora
demandada la condición de heredera”, cosa que es desprèn “de los
documentos aportados a las presentes actuaciones y que además son
consecuencia del estado de las relaciones existentes entre la ahora
demandada Dña. X1 y sus padres, dado el
enfrentamiento claro existente entre los ahora litigantes de forma
fundamental, lo que no impide que la madre quisiera que los bienes que
tenían procedencia familiar así como las joyas fueran para su única
hija”. Per la seva banda, la sentència de l’Audiència Provincial ara
combatuda ressenya que “se aceptan expresamente los acertados
razonamientos de la sentencia recurrida, que la Sala comparte por
entender que la interpretación del documento que realiza la sentencia es
plenamente ajustada a derecho. En efecto, aun admitiendo los defectos de
redacción del documento y la peculiar manera de escribir de la causante,
el añadir a ‘todos mis bienes’ las palabras ‘L1 la casa y tierras’,
sólo puede entenderse en el sentido de que los bienes aludidos se
refieren únicamente a la casa y las tierras de L1, lo que se completa
con la alusión a las joyas, dejando fuera el resto de sus bienes”.
Tercer. El
primer motiu de recurs denuncia la infracció de l’art. 110 del CS, en el
particular que disposa que “la successió testada es regeix per la
voluntat del causant manifestada en testament atorgat conforme a la
llei” i en el que preveu que per interpretar la voluntat testamentària
“cal atenir-se plenament a la veritable voluntat del testador, sense
haver de subjectar-se necessàriament al significat literal de les
paraules emprades”.
Partint
d’aquests mandats legals considera el recurrent que la interpretació que
fa la sentència recorreguda ha de qualificar-se d’il·lògica i contrària
a la voluntat del causant, ja que —sempre segons la recurrent— resulta
palès que X3 volia deixar tots els seus béns —i no
només els radicats a la localitat saragossana de L1 i les seves
joies—, no al seu marit i sí a l’única filla del matrimoni, l’ara
recurrent Sra. X1. A aquest efecte, i per evidenciar
l’esmentada equivocada interpretació, fa una llarga exposició amb
fonament en el que anomena
criterio literal,
elemento
intencional i
los demás
medios para averiguar la voluntad de la causante,
dient, en síntesi, i respectivament, el següent:
En
relació amb el criteri literal, que “la utilización de la palabra
todos
es un importante elemento
acreditativo de la universalidad de la disposición y de la existencia de
la institución de heredero”.
a’)
Però fins i tot en el supòsit d’haver-se cenyit l’A.P. a fer una
interpretació només
ad litere
—reduccionisme difícilment
assumible per tal com s’ha d’estar al cànon de la totalitat— tampoc
podria reeixir la interessada exegesi que del text fa la recurrent
perquè si hagués estat voluntat de la causant nomenar la seva filla
hereva universal, no tindria el menor sentit la referència a L1, que ja s’ha dit que és una localitat aragonesa on
X3
tenia béns de la seva exclusiva propietat per derivar el seu domini —no
compartit amb el marit— dels seus antecessors, per oposició a tots els
altres immobles adquirits per l’espòs I posats també a nom de la seva
muller. La condició toponímica de L1 elimina qualsevol dubte; en
efecte, L1 és un poble, no una cosa que hagués pogut deixar en
herència la causant.
Per
tant, la seva sola menció expressa la voluntat limitativa de la X3,
la de deixar en herència (a més a més de les joies, com sol ser usual
entre mare i filla) tots el seus béns, però només els que posseïa en
aquest lloc, no els que pogués tenir arreu.
El
criteri literal invocat per la recurrent com a reforç de la seva tesi es
revela, doncs, inoperant.
b) El
mateix s’ha de dir del següent, que anomena
elemento intencional,
consistent, segons addueix, en el fet que “al hacer caso omiso a la
verdadera forma de redactar de la causante, no sigue el juzgador el
criterio del elemento intencional o de la voluntad real del causante”,
afirmació que pretén sostenir-se sobre la base que la causant, segons es
demostra amb un parell de postals remeses en sengles viatges, tenia una
peculiar forma de redactar, consistent a no utilitzar signes de
puntuació, però sí preposicions. Això permet a la recurrent concloure
que la lectura correcta de l’esmentat document havia de ser la de “dejo
todos mis bienes, L1, la casa y tierras y las joyas a mi hija”.
Mitjançant la
introducció, doncs, d’unes comes, de la conjunció
y
i de l’article
las,
es considera evident la intenció de la mare de deixar la universalitat
dels seus béns a la seva filla, dels quals la fa hereva.
b’)
D’entrada, cal dir que de la redacció de dos postals no se’n pot treure,
ni de bon tros, una conclusió inequívoca sobre la manera d’escriure
d’una persona. I no només perquè les postals poden haver estat
seleccionades entre altres de diferent estil, sinó perquè una cosa és
escriure un document de salutació i de record en el marc d’un viatge i
una altra ben diferent escriure un document amb pretensions, segons es
diu, de nomenar una persona hereva universal.
Però
és que, fins i tot admetent, a purs efectes dialèctics, que manca en tal
escriptura la coma propugnada, la seva col·locació abans i després de la
paraula L1
tampoc
menaria a la conclusió que es postula, ja que sempre subsistiria
l’esment a tal població, element de concreció, intenció limitativa,
incompatible amb un designi d’atorgament universal de tots els béns, ja
que persistiria la incongruència sobre el perquè s’esmentaven els
radicats en un lloc i no els ubicats en un altre si el propòsit era el
mateix. Com molt bé diu la part impugnant del recurs “es evidentemente
más trascendente, en ese preciso lugar de la frase, la presencia de la
palabra L1 y lo que significa —un sitio— y lo que no es —una cosa—,
que no la pretendida ausencia de una coma”.
Tampoc, doncs, el criteri designat per la recurrent com a
elemento intencional
esclareix la
voluntat de la causant sobre la seva pretesa intenció testamentària.
c) I
altra vegada s’ha d’afirmar el mateix respecte a allò que s’ha
qualificat de “los demás medios para averiguar la voluntad del
causante”, que en el recurs es concreten, en síntesi, en el fet que “no
debe tenerse en cuenta únicamente el testamento mismo, sino que deben
admitirse los medios de prueba denominados extrínsecos, es decir, ajenos
al propio testamento [...] siempre que se utilicen y valoren
correctamente, cosa que la sentencia recurrida no ha hecho”. Es diu, en
efecte, que un dels arguments emprats per la sentència combatida per a
la seva interpretació és que la voluntat de la X3 d’atorgar béns
singulars (les joies i els ubicats a L1) i no la universalitat dels
seus béns a la X2, també es manifesta en el fet que aquella només
volgué trametre a la filla els béns que eren, estrictament i exclusiva,
de la seva propietat; ara bé, atès que, segons la recurrent, el
patrimoni de L1 tampoc era de la propietat exclusiva de la mare, ja
que aquesta només en tenia el condomini, com passava amb els de
Barcelona, es conclou que l’argumentació de la sentència recorreguda
“debe decaer desde el mismo momento en que se plantea, puesto que parte
de una premisa incorrecta: la causante —por lo dicho— no podía, pues,
referirse sólo a los bienes de Malón porque fuesen de su plena
propiedad, ya que se evidencia que la casa de Malón sólo le pertenecía
en una mitad indivisa, al igual que los demás bienes”. Tanmateix,
s’invoquen altres elements extrínsecs, com ara que l’Audiència
Provincial no hagi donat importància a les manifestacions notarials
d’una germana de la causant, com tampoc a allò deduïble d’altres
documents, en particular els rebuts telefònics, que acrediten
comunicacions de tal tipus entre X3 i la seva filla en temps
coetani al del testament ològraf i entre la causant i la policia, cosa
que, segons la recurrent, reflecteix les bones i males relacions,
respectivament, entre mare i filla i entre el matrimoni.
c’)
Aquestes al·legacions han de decaure perquè, independentment de la forta
protesta de la impugnant del recurs en el sentit que no es pot dubtar de
la propietat exclusiva de la causant pel que fa a les seves joies i als
béns de L1 per les raons que explicita, no cal, en realitat, la seva
anàlisi, ja que basta ponderar que la propietat exclusiva en favor de
X3 és proclamada com a realitat de fet en la sentència combatuda,
raó per la qual si l’ara recurrent volia alterar-la havia d’haver acudit
al recurs extraordinari d’infracció processal, únic apte per a combatre
el factum
de la resolució
recorreguda. Atès que no ha estat així, no queda a aquesta Sala opció
altra que la d’assumir tot allò que, amb valor de fet provat, es conté
en la sentència i que ressenya clarament: “el hecho de que los bienes
aludidos en el documento eran de propiedad exclusiva de la causante, en
tanto que el resto de los inmuebles, los de Barcelona, lo son sólo por
mitades indivisas” (fonament jurídic primer). I pel que fa a les
manifestacions notarials de la germana de X3 i a l’expressada
documental sobre rebuts telefònics, basta ponderar que a la seva
absència de literosuficiència cal afegir que de bell nou la recurrent
malda per fer supòsit de la qüestió ja que, pel fet d’assumir la
sentència combatuda expressament tot allò declarat per la de primera
instància, cal atenir-se al que manifesta aquesta darrera, amb valor de
fet provat, sobre ”el estado de las relaciones existentes entre la ahora
demandada, X1 y sus padres, dado el
enfrentamiento claro existente entre los ahora litigantes de forma
fundamental, lo que no impide que la madre quisiera que los bienes que
tenían una procedencia familiar así como las joyas, fueran para su única
hija” (fonament jurídic segon).
Ha de
claudicar, doncs, aquest primer motiu de recurs.
Quart. La segona
i quarta censures jurídiques poden abordar-se conjuntament per la seva
unitat de raó, ja que ambdues es fonamenten en l’element “dubte”, que
s’indica que ha estat present en tot el desenvolupament del litigi i
que, per tant, ha de comportar els efectes jurídiques previstos pel Codi
de successions, respecte del qual es denuncia la infracció de l’art.
110, apartats 2 i 3, i també la vulneració del principi del
favor testamenti.
El
discurs argumental de tal crítica jurídica pot resumir-se dient que la
labor d’esbrinar quina fou en el cas la voluntat de la causant presentà
nombrosos dubtes, com ho demostra la circumstància que la sentència
combatuda fa seves les raons de la d’instància per a la noimposició de
les costes, resolució aquesta darrera que assenyala com a causa de tal
benignitat sobre costes “en primer lugar, la dificultad que supone
siempre el determinar la voluntad de la persona fallecida, que en el
presente supuesto además presenta la dificultad de determinar sobre la
existencia de defectos de forma y valoración definitiva del documento de
17 de febrero del 2001. En segundo lugar, por la propia existencia del
procedimiento tramitado sobre solicitud de protocolización del
testamento ológrafo”. A partir d’aquest element prossegueix el recurs
considerant que no només per això, sinó també perquè pel principi
favor testamenti
i pel sol fet
d’esdevenir plausibles dues interpretacions oposades (la de la recurrent
i la de la contrapart), s’havia d’assumir, davant l’existència del
factor dubte, la posició més favorable a considerar el document
manuscrit de la X1. un testament hològraf i no només un possible
codicil, com apunta la sentència combatuda (sense que, per la resta i
lògicament, hagi recaigut cap específic pronunciament sobre el
particular per tal com aquest aspecte no ha estat objecte del litigi).
Doncs
bé, cap d’ambdues crítiques jurídiques pot reeixir pel següent:
D’entrada, perquè una cosa és l’expressió de les dificultats fàctiques o
jurídiques i dels consegüents dubtes de fet o de dret que hagi pogut
oferir un determinat litigi, el que provoca, per mor de l’art. 394 de la
LEC, un judici favorable a la dispensa del pagament de les costes, i una
altra molt diferent que s’hagin d’aplicar determinats efectes de dret
substantiu (en el cas del Codi de successions) a allò que durant el
procediment ha estat de dubtosa determinació, però que finalment s’ha
dilucidat en un determinat sentit.
Perquè
qualsevol sentència, com en general qualsevol text jurídic, s’ha
d’interpretar integralment i sense descontextualitzacions. Si es
procedeix així, hom veurà que és difícilment compatible amb els
al·legats dubtes una expressió tan contundent com ara que el document
controvertit “sólo puede entenderse en el sentido de que los bienes
aludidos se refieren únicamente a la casa y las tierras de Malón”, que
és tant com dir que l’ambivalència, dualitat o, en definitiva, equilibri
entre dues interpretacions possibles, s’esvaí al final del plet, moment
en el qual no es presentà cap dubte al tribunal.
Perquè
el favor
testamenti és un
principi que aparegué per l’aversió del dret romà al buit hereditari, és
a dir a l’ab
intestato. Es
manifestà, primer, en forma de
favor
per l’heredis
institutio i més
tard es convertí en
favor
respecte a totes les
disposicions del testament que comportaven liberalitat. Ara bé, per
sobre d’aquest principi n’hi ha d’altres d’iguals o més essencials, com
els de
voluntas testatoris totum faci
o
dicat testator et erit
lex voluntas eius,
en els quals es condensa la màxima que allò que governa la successió és
la voluntat del
de cuius,
que s’ha de respectar per sobre de tot, mentre no sigui contrària a
normes imperatives.
I, en
el cas, ja s’ha dit que la voluntat de la X3. no fou la d’atorgar
testament nomenant hereva la seva filla, segons s’ha raonat a bastament.
d) En
efecte, el recurs només podria reeixir en cas que en aquest àmbit
cassacional hagués de prevaler una interpretació diferent a la de
l’Audiència Provincial sobre la nul·la voluntat de testar de X3. Però per a això s’hauria de negligir la jurisprudència segons la qual
"la interpretación de los contratos o testamentos es función privativa
del tribunal de instancia, cuyo resultado hermenéutico ha de ser
mantenido y respetado en casación a no ser que el mismo llegue a
conclusiones ilógicas, desorbitadas, erróneas o conculcadoras de un
precepto legal" (S. del T.S. de 23 de novembre de 1992, per totes),
havent manifestat també aquest Tribunal (per exemple en la Sentència de
30 de novembre de 1992) que "quiere decirse con ello que no debe pedirse
al Tribunal Superior, a virtud del recurso de casación, que elija entre
la interpretaciones propuestas por los cuatro eximios juristas que han
dictaminado en autos de forma divergente, pues la interpretación de la
Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que choca
frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables de la razón
y de la lógica". És més, s’ha de dir fins i tot que aquest Tribunal no
podria manifestar-se sobre la seva particular interpretació del document
controvertit (ja que un pronunciament semblant violentaria els límits
naturals de la cassació), sinó només sobre si la de la sentència
recorreguda és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la
prova, cosa que no ocorre en el cas.
e) Una
última raó encara podria afegir-se al que s’ha dit, i és que en el cas
no s’està davant cap supòsit d’ab
intestato, ja
que X3 sí que atorgà amb anterioritat al pretès testament
hològraf un altre, de caràcter notarial, en favor del seu espòs;
testament, aquest sí, diàfan respecte a la voluntat de la causant. El
principi, doncs, del
favor testamenti
també quedaria
migrat davant tal circumstància, sobretot en comparació amb un pretès
testament ològraf, modalitat testamentària vàlida, per descomptat, però
considerada històricament amb recel pel dret civil català, com una
institució aliena a la genuïna tradició jurídica catalana.
En
efecte, la doctrina es refereix a l’admissió del testament hològraf a
Catalunya com a un fenomen d’història complexa, i destaca que el
Projecte d’apèndix de Duran i Bas no el va recollir amb caràcter general
i sí només en la modalitat coneguda com a
parentum inter liberos
(art. 250); el
de 1896 el prohibí expressament (art. 39) i va guardar silenci fins i
tot sobre la referida modalitat justinianea. El de 1955/56, sens dubte
esperonat per una jurisprudencia que l’havia admès a Catalunya sense
reserves, finalment el regulà, si bé amb un tracte de favor quant a la
caducitat de l'única modalitat amb tradició jurídica catalana (o sigui
la repetida
parentum inter liberos),
i això malgrat que, per l’aplicació de la regla d’interpretació
inclussio unius,
exclussio alteris,
bona part de la doctrina científica catalana veia amb reticència
l’admissió en general del testament hològraf a Catalunya. Finalment,
però, fou acollit en l’àmbit legal per la Compilació de 21 de juliol de
1960, si bé mitjançant una remissió general al Codi civil quant a les
seves formalitats. ("Se acepta el testamento ológrafo conforme al Código
civil" digué literalment el portaveu de la Comissió de Justícia.)
El
text romangué igual en la Llei 13/1984, de 20 de març, i fins a l'actual
Codi de successions no es regula específicament, encara que de forma si
no coincident, sí força homogènia amb el Codi civil, amb supressió,
però, del termini especial de caducitat de l'expressada variant
parentum inter
liberos.
Per
tot el que s’ha exposat, han de decaure, doncs, aquest dos motius de
recurs.
Sisè. Resta
encara examinar el motiu tercer, si bé per a desestimar-lo. En aquest
motiu s’invoca com a infringit l’art. 137 del CS, en el seu mandat que
“la simple utilització pel testador del nom o qualitat d’hereu o de
disposició a títol universal, baldament hom no empri aquella paraula,
implica institució d’hereu, sempre que sigui clara la voluntat del
testador d’atribuir a l’afavorit la condició de successor en tot el seu
dret o en una quota del seu patrimoni”.
A la
vista d’aquest ordinal raona la recurrent que “si bien es cierto que no
se utiliza en el documento ológrafo la palabra
heredero,
la realidad es que la institución de la figura del mismo queda plasmada
por el establecimiento de una disposición a título universal a favor de
mi mandante”.
És
obvi que la vulneració denunciada no s’ha produït, ja que la sentència
combatida refusa el dret de la recurrent, no amb el fonament que en el
document qüestionat aparegui o no l’expressió
heredero,
sinó perquè, com ja s’ha repetit manta vegades, fou ben altra la
voluntat de X3 respecte al pretès nomenament de la seva filla
com a hereva.
Així
doncs, per tal com la recurrent fa supòsit de la qüestió, ha de decaure
també aquest motiu sense necessitats de més comentaris.
Setè. La
desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els arts
394 i 398 de la L.E.C, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la
part recurrent.
Atesos
els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,
PART DISPOSITIVA
La
Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la
representació de la Sra. X1.
contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció
Dissetena) de 25 de setembre de 2003 en el rotlle d'apel·lació núm.
503/2003-C, derivat del procediment ordinari núm. 623/2003, del Jutjat
de Primera Instància núm. 33 de Barcelona, amb imposició de les costes
d'aquesta alçada a la part recurrent.
Així
ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats
més amunt.
|
|
