Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 01-04-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 1 d'abril de 2004, núm. 15/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la Sra. X1, representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigida per l’advocat Sr. Juli Prat Gubau, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona l’1 de setembre de 2003, en entendre del recurs d’apel ·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona el 26 de setembre de 2003 en el procediment de judici ordinari núm. 183/01. El Sr. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Francisco Pascual Pascual i dirigit per l’advocat Sr. Francisco Soler.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Irene Cantó Batallé, en nom i representació de la Sra. X1, va formular demanda de judici ordinari núm. 183/01 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 2 de Girona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 26 de setembre de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que, desestimando la demanda deducida por la procuradora Sra. Cantó Batallé, en nombre y representación de Dª X1, debo absolver y absuelvo a D. Y1 de todos los pedimentos de aquélla. Que, estimando parcialmente la demanda reconvencional deducida por el procurador Sr. Ros Cornell, en nombre y representación de D. Y1, frente a Dª X1, debo declarar y declaro que D. Y1 tiene mejor derecho en la herencia de su hijo D. X2 y por tanto ostenta la condición de heredero, y que la demanda reconvenida no tienen derecho al usufructo de toda la herencia. Igualmente, debo condenar y condeno a Dª X1 a estar y pasar por dicha declaración y a no invocar el título de heredera; a restituir la posesión de la herencia, parte de los bienes cuya mitad formaba parte del caudal relicto del difunto, y que están siendo poseídos y disfrutados indebidamente por la Sra. X1, descritos en el hecho séptimo de la demanda reconvencional, apartados tercero, cuarto y quinto; y a la restitución de otros posibles bienes que formen parte del caudal relicto y que estén en posesión de la misma. Respecto de la demanda presentada por la Sra. X1, se condena en costas a la misma. Respecto de la demanda presentada por el Sr. Y1, cada parte abonará las costas causadas a su instancia, y las comunes por mitad”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la Sra. X1 va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 1 de setembre de 2003, amb la següent part dispositiva: “Desestimando el recurso de apelación interpuesto por la procuradora de los tribunales Dª. Irene Cantó Batallé, en nombre y representación de X1 contra la Sentencia, de fecha 26 de septiembre de 2000, dictada por el Juzgado de 1ª Instancia e Instrucción Núm. 2 de Girona, en los autos de juicio ordinario núm. 26-9-2000, de los que este rollo deriva, y confirmamos en su integridad la parte dispositiva de la misma. Procede imponer a la parte recurrente las costas de segunda instancia”.

Tercer. Contra la sentència anterior, la Sra. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 29 de gener de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 18 de març de 2004, en què van tenir lloc.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Resulten antecedents de caràcter fàctic d’indubtable interès per tal d’assolir una correcta comprensió del tema debatut, els següents:

El senyor X2. va morir a la localitat de Cassà de la Selva el dia 21 d’octubre de 2000, sense haver atorgat testament.

En la data de la seva mort el senyor X2. estava casat amb la demandant senyora X1 en virtut de matrimoni contret el dia 3 de març de 1995 a Girona. Després de la mort del X2 s’iniciaren una sèrie de disputes en relació amb el seu as hereditari entre la seva vídua, X1, i el seu pare, senyor Y1. A conseqüència de les susdites disputes, la X1 va plantejar demanda davant del jutjat competent en la qual sol·licitava que es declarés el seu dret a heretar abintestat l’herència del seu espòs, i en canvi es negués el susdit dret al pare del finat, sense perjudici de reconèixer els seus drets legitimaris. En concret, la demandant negava que es trobés inclosa en alguna de les causes previstes en l’article 334 del Codi de successions de Catalunya que impedeixen el cònjuge separat (en certes circumstàncies que explicita el precepte) heretar abintestat el premort.

El senyor Y1 va contestar a la demanda plantejada de contrari i va negar el dret de la X1 a heretar del seu difunt consort en adduir que concorria la causa prevista en l’article 334.2 del Codi de successions de Catalunya, en concret per tal com en la data de la seva mort el X2 es trobava separat de fet de la X1, de manera que concorria la causa de separació de l’article 82.1 del Codi civil.

En la mateixa contesta a la demanda el senyor Y1 hi va afegir demanda de reconvenció, en la qual suplicava que es declarés el seu dret a succeir en l’herència del seu fill amb preferència a la seva vídua, X1, que es declarés també que l’esmentada vídua no tenia dret a l’usdefruit sobre l’herència avantdita, que es condemnés la X1 a restituir- li els béns que conformaven l’as hereditari del seu fill, que se la condemnés també al pagament dels fruits produïts per aquest as hereditari, i també a la restitució dels béns indegudament consumits i, en el cas de constatar-se pèrdues, se la condemnés a rescabalar dels danys i perjudicis soferts.

La Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 2 de Girona va desestimar la demanda presentada per la X1 i, en canvi, va estimar en part l’acció esgrimida pel senyor Y1, i consegüentment va declarar el dret preferent en l’herència del premort X2 del seu pare senyor Y1; a més va condemnar la X1 a atenir-se a la susdita declaració, a no invocar el títol d’hereva i a restituir la possessió dels béns que conformen el cabal relicte del difunt.

Contra l’esmentada sentència, la X1 hi va interposar recurs de cassació, a conseqüència del qual es va dictar una nova decisió en la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va rebutjar el recurs plantejat i va confirmar en la seva integritat la sentència de primera instància.

Segon. Contra la sentència dictada per l’Audiència Provincial hi interposà recurs de cassació la X1, la qual, com a primer motiu de recurs, addueix infracció de l’article 334.2 del Codi de successions.

En concret al·lega la recurrent la infracció de l’àmbit de la “separació de fet” de l’esmentat article de la norma catalana.

En el cos del motiu de recurs la part recurrent ressalta que l’article 334 del CS s’ha de posar en relació amb els articles 333 i 335 del mateix cos legal, i des d’aquesta perspectiva fa expressa menció al fet que l’article 333 del CS estableix el principi general del dret del cònjuge vidu a succeir abintestat el seu espòs premort. També recorda que l’article 334 del CS, en l’apartat primer, estableix una excepció a aquell dret en negar-lo al cònjuge separat per virtut de sentència ferma; i, per la seva banda, l’apartat segon del mateix article nega el dret a succeir el cònjuge en cas de separació de fet amb trencament de la unitat familiar, però havent de sumar a aquest fet o l’existència d’un consentiment mutu a la separació expressat formalment o la concurrència d’alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci.

En relació amb les anteriors consideracions diu la recurrent que s’ha incidit en un error en la interpretació dels preceptes tractats tant en la demanda reconvencional plantejada com en la sentència de primera instància, com, finalment, en la sentència de l’Audiència que la confirmà. La recurrent parteix del fet que la sentència de l’Audiència Provincial considerà que esqueia la privació a la vídua dels drets hereditaris perquè hi havia una demanda de separació en tramitació, mentre que, al seu entendre, en el cas que això fos cert, el procedent seria, a l’empara de l’article 335 del CS, que l’hereu cridat, en aquest cas el pare del premort, pogués continuar exercint les accions plantejades per tal d’esperar el resultat de la sentència per a decidir si mantenir o negar al cònjuge supervivent el seu dret a succeir.

Les afirmacions de la recurrent en aquest primer motiu del recurs no poden ser ateses pel fet que només cal una lectura de les afirmacions fàctiques de la sentència dictada per l’Audiència, que, com és sabut, esdevenen intangibles en seu cassacional, per a detectar que si bé en un primer moment en aquella es raona que, segons les diligències redactades pels Mossos d’Esquadra amb motiu de la mort del X2, hi havia una demanda de separació en tramitació, més tard, en la mateixa resolució, s’afirma que, segons el resultat de les declaracions dels testimonis, era intenció del finat presentar demanda de separació.

Per tant, atès que no queda provada en la sentència dictada per l’Audiència l’existència d’una demanda de separació en tràmit, resulten mancades d’interès les pretensions de la recurrent.

Dins el mateix motiu de recurs al·lega la part recurrent “la infracció del principi separació causal versus separació culpable” [sic].

Una simple lectura de les al·legacions de la recurrent comporta comprendre que aquesta està conforme amb la declaració de l’Audiència que considera que, en el tema que ara ens ocupa, no juga cap principi culpabilístic, pel fet que si concorre trencament de la unitat familiar i, a més, alguna de les causes de separació o divorci, el cònjuge supervivent ja perd el seu dret a succeir abintestat, sense tenir en compte si el culpable de la separació era ell o el cònjuge premort.

Però tot seguit la recurrent fa una anàlisi de si es pot estimar, en el cas en anàlisi, la concurrencia dels tres requisits exigits pel Codi de successions català per privar el vidu del dret a succeir abintestat, a saber: a) separació de fet, b) trencament de la unitat familiar i c) causa de separació o divorci inclosa en el Codi civil.

La Sala ha de compartir la tesi de la recurrent en el sentit que la norma de què ara es tracta (article 334 del CS) no respon a criteris de culpa, sinó que s’inclina per criteris totalment objectius, consideració que s’empara en les següents argumentacions:

- Tant en el dret català (Compilació catalana aprovada per la Llei 40 de 21 de juliol de 1960) com en el Codi civil, en la seva redacció anterior a la reforma de 7 de juliol de 1981, la normativa relacionada amb la separació matrimonial responia a un sistema basat en el principi de culpabilitat.

- Així, l’article 250 de la Compilació, que atribuïa al vidu o vídua al qual el seu difunt consort no hagués atorgat cap disposició per causa de mort, l’usdefruit abintestat de la meitat de l’herència en cas de concórrer amb descendents i de tota l’herència en cas de concórrer amb ascendents, disposava en el seu últim apartat que perdia aquest dret el vidu o vídua culposament separat del cònjuge difunt.

- El Codi civil, des de la mateixa perspectiva, malgrat tractar la separació matrimonial tenint ben en compte criteris culpabilístics, no feia esment de la culpa en l’article 952, que regulava el dret a succeir abintestat del cònjuge vidu; s’ha de recordar que el susdit cònjuge era cridat abintestat en la primigènia redacció del Codi civil, en defecte de descendents, ascendents, germans, nebots i fills d’aquest. Sí, en canvi, que es basava en criteris de culpa l’article 834 del Codi civil, que regulava l’usdefruit del terç destinat a millora en favor del vidu o vídua, com també s’hi basa ara aquest article 834 en la seva nova redacció que regula el mateix dret.

- Tal com molt bé tracta la sentència dictada per l’Audiència, es detecta una íntima connexió entre el dret de família i el dret de successions; per tant, quan consti que el cònjuge supervivent estava separat del premort, s’ha de tenir en consideració que el nostre sistema matrimonial actual està basat en uns principis totalment aliens al sistema de separació per culpa.

- Des d’aquest punt de vista hi ha doctrina que ha ressaltat la paradoxa d’exigir per a la separació la prova de la causa, que pot consistir, en alguns supòsits, en un comportament culpós d’un dels cònjuges, per després no donar cap transcendència a la culpa a l’hora de determinar les conseqüències de la ruptura matrimonial.

Amb les anteriors premisses interessa, per sobre de tot, veure quins són els principis que inspiren ara la normativa catalana. I per aquest motiu escau fer ressaltar que, com ja s’ha avançat, la separació conjugal priva el cònjuge supervivent del seu dret a succeir abintestat amb indiferència de si es culpable o no d’aquella separació, al igual que succeeix amb l’usdefruit abintestat (art. 331 del CS); en canvi, en el cas de la quarta vidual (art. 381 CS) la normativa catalana exclou el dret a reclamar-la només en cas que el cònjuge supervivent estigui separat judicialment o de fet per una causa que li sigui exclusivament imputable. El fet d’optar per un criteri objectiu per privar el cònjuge separat ja per sentència ferma, ja de fet, amb concurrència d’alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci, pot semblar una posició injusta sobretot en casos com el present, en què, segons es deriva de la sentència de l’Audiència, la crisi conjugal va esdevenir provocada pels maltractaments del marit. Però l’opció per la qual s’inclina l’actual dret de família i successions troba el seu sentit en intentar no incidir massa en un món en què és prioritari el màxim respecte a la privadesa i als drets humans, i en què resulta a vegades molt difícil parlar de culpes exclusives.

En tot cas no resulta descartable que l’aplicació de la norma, amb la interpretació doctrinal i jurisprudencial majoritària, pugui resultar difícilment explicable en alguns casos en què es detecti una crisi conjugal provocada, en principi, per un sol dels consorts.

De tota manera, arribats en aquest punt, interessa remarcar quines són les raons que justifiquen que la redacció de l’article 381 del CS, suara esmentat, privi el vidu o vídua separat judicialment o de fet per una causa que li sigui exclusivament imputable, del dret a la quarta marital, mentre l’article 331 i el 334 del CS, ja esmentats, fugen de principis culpabilístics.

Podríem enllaçar l’anterior consideració amb els articles 945 i 834 del CC, no pel fet que el CC sigui d’aplicació supletòria, atès que, com és sabut, el Codi de successions s’ha de tractar com una normativa autònoma, completa i global, tal com diu la seva exposició de motius, però sí perquè la distinció que observem obeeix a ratios semblants.

Ha dit autoritzada doctrina que la successió intestada del cònjuge vidu es regeix per la voluntat típica o presumpte del causant, que podria haver desviat el testament fent una crida testamentària; en canvi els drets legitimaris del cònjuge vidu en el CC o la quarta marital a Catalunya, suposen en certa manera una successió forçosa o, com s’ha dit, un officium pietatis que s’ha de mantenir quan la causa del trencament matrimonial ha estat la conducta culposa del consort premort.

De les anteriors argumentacions es desprèn que, malgrat pugui semblar poc just (atès que la crisi conjugal en el cas de què ara es tracta sembla que fou provocada pels maltractaments de l’espòs), la interpretació de l’article 334 del CS que fa l’Audiència s’ha de considerar correcta. Altra cosa escau dir pel que fa a l’existència de “separació de fet amb trencament de la unitat familiar”.

La recurrent, en el mateix motiu de recurs, que com ja s’ha vist va desgranant per parts, incideix en la distinció entre corpus i animus [sic] en la separació. Així destaca que quan una parella es separa per vacances o per motius circumstancials, no hi ha una voluntat de permanència que justifiqui parlar de “trencament de la unitat familiar” i que, en cas de mort d’un dels cònjuges, pugui, consegüentment, conduir a privar el supervivent del dret a succeir abintestat.

Tercer. A propòsit de les argumentacions consignades en els anteriors fonaments de dret, escau seguir en l’estudi dels raonaments formulats per la recurrent per tal d’esbrinar si la sentència de l’Audiència ha incidit en infracció de l’article 334.2 del Codi de successions català, denúncia, que, en realitat, conforma l’eix central del recurs de cassació de què ara es tracta.

Ja s’ha dit que és criteri de la part que recorre, d’altra banda acollit per aquesta Sala, que el Codi de successions, per privar el cònjuge vidu del seu dret a heretar abintestat del seu espòs premort, exigeix (pel que ara interessa): a) una separació de fet, b) la voluntat de permanencia en l’estat de separació, c) el trencament de la unitat familiar i d) la concurrencia d’una de les causes previstes en el Codi civil que donen lloc a la separació o al divorci.

Segons s’addueix en el recurs, l’excepció de l’article 334.2 del CS que impedeix el vidu o vídua heretar abintestat s’ha d’interpretar de forma restrictiva.

Coincideix aquesta Sala en l’afirmació que en tractar-se la privació del dret a heretar del consort supervivent que es troba separat de fet amb trencament de la unitat familiar amb la concurrència d’una de les causes de separació o divorci, d’una excepció del dret a succeir abintestat, ha de ser interpretada de forma restrictiva. Aquesta conclusió comporta: 1. Que, unida a la vigència del principi favor matrimonii, condueix a valorar amb rigor si concorre una causa de separació o divorci. 2. Que per la mateixa ratio s’ha d’exigir una prova plena i irrefutable de l’existència d’una separació de fet, d’una certa durada temporal, amb l’existència inequívoca d’un ànim de permanència en aquest estat. En aquests moments és procedent recordar que aquesta mateixa Sala, en la recent Sentència de 15 de març de 2004 ha declarat: “La raó d’aquest darrer precepte és la mateixa, o sigui, la presumpció que no hagués volgut el causant l’efectivitat de cap dret successori en favor del cònjuge en tals supòsits de ruptura; trencament, però, que ha de ser sòlid i suficientment acreditat, ja que també s’ha de fer esment d’aquella doctrina que assenyala la inaplicació de tal presumpció revocatòria en una separació de fet, no consensuada formalment, si la causa de separació és imputable al causant”.

L’aplicació dels anteriors requisits al factum que concorre en el cas debatut i que es desprèn de la sentència de Primera Instància comporta les següents afirmacions: Que concorre la causa de separació de l’article 82.1 del Codi civil, que la sentència que es recorre concreta en “la violació greu dels deures conjugals” que, tal com es deriva de la resta del factum, es concretaria en l’existència de maltractaments del marit premort envers la seva esposa, ara recurrent.

Que pel que fa a la separació de fet d’una certa durada temporal, amb trencament de la unitat familiar, amb vocació de permanència, contràriament a la conclusió a què arriba l’Audiència no sembla derivar-se de les dades fàctiques que la sentència que es recorre va extreure de l’activitat probatòria practicada en l’acte del judici.

Certament, la sentència que es recorre diu sintèticament: 1. Que l’esposa va presentar una denúncia per maltractaments contra el seu espòs ara mort, i va sol·licitar protecció policial.

2. Que els Mossos d’Esquadra van fer constar en l’atestat estès arran del suïcidi del X2 que aquest tenia problemes amb l’alcohol i que el matrimoni estava en tràmits de separació a causa d’una situació de violència domèstica. 3. Que l’esposa, en la declaració voluntària que va fer davant dels Mossos d’Esquadra el dia següent a la mort del seu marit, diu que el 24 de setembre de 2000 (dia en què es produí la denúncia per maltractaments) va decidir separar-se del seu espòs, però que (tal com va declarar el 28 de setembre de 2000, quatre dies després de la denuncia), les intencions de l’esposa eren tornar a recuperar l’harmonia familiar amb el seguiment d’un tractament de desintoxicació etílica per part del seu espòs. També declarà la X1 l’endemà de la mort del seu marit, que el matrimoni, després de l’incident del 24 de setembre, seguia tenint contacte personal i telefònic, que el mateix matí de la seva mort havien parlat i el seu espòs li havia dit que el dilluns el pare del finat (demandat en aquest litigi i a la vegada demandant reconvencional) ingressava en un geriàtric.

La sentència que es recorre dóna més crèdit a les declaracions del demandat, pare del finat, i també als seus testimonis, que a les de la X1 i a les dels testimonis que aportà aquesta darrera. Des d’aquest prisma, la sentència diu que encara que la X1 assegurà que el seu espòs acudia a dormir al domicili del matrimoni, en realitat dormia (des del 24 de setembre, dia de la denúncia per maltractaments) a la masia de ----- (molt propera al domicili conjugal).

També fa ressaltar la sentència combatuda que la X1 negà haver sol·licitat protecció policial, mentre que de la denúncia per maltractament se n’infereix el contrari.

A criteri d’aquesta Sala, esdevé transcendent que l’esposa sol·licités o no protecció policial. En tot cas aquesta dada serveix per concloure en el sentit que concorria una causa de separació, i no per deduir-ne una separació de fet amb ànim de permanència temporal.

Tampoc té gaire interès que el X2 dormís els darrers dies de la seva vida a la masia de la seva propietat o a la llar conjugal.

En canvi resulta de molta transcendència que: A) El matrimoni, segons sembla, portava menys d’un mes dormint en diferents habitatges, per mor d’uns maltractaments del marit envers la seva esposa, a causa dels hàbits etílics del primer. B) Quatre dies després dels maltractaments que donaren lloc a una denúncia, l’esposa declarà en les diligències obertes que “su deseo es que su suegro se traslade a un centro a vivir, volviendo a recuperar la armonía familiar, y su marido se someta a un tratamiento de desintoxicación del alcohol”. C) El dia següent del suïcidi del marit, l’esposa, ara recurrent, declarà davant dels Mossos d’Esquadra que, tal com ja havia dit al Jutjat d’Instrucció número 5 de Girona, “donaria una altra oportunitat al seu marit si aquest decidís sotmetre’s a un tractament al Sergi per desintoxicar-se del seu problema amb l’alcohol i el seu sogre fos ingressat al geriàtric de L”, cosa que estava actualment en tràmits.

Davant de les anteriors circumstàncies recollides en el relat fàctic de la sentència de l’Audiència, entén la Sala que no es pot afirmar que el matrimoni entre la X1 i el X2 es trobés separat de fet, amb caràcter definitiu, trencament de la unitat familiar... En definitiva, s’ha de concloure que la interpretació que dóna l’Audiència a l’article 334.2 del Codi de successions és massa extensiva donades les circumstàncies que concorren en el cas concret i la naturalesa del precepte suara estudiada. Consegüentment escau considerar que s’ha infringit el susdit precepte i estimar el recurs de cassació interposat. L’estimació del motiu de cassació tractat comporta que esdevinguin intranscendents els següents que conformen el recurs.

Quart. En virtut del que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil i atès que el cas presentava, a l’entendre de la Sala, seriosos dubtes tant de fet com de dret, no hi ha d’haver imposició de costes ni en primera ni en segona instància, ni tampoc pel que fa a les causades en aquest grau cassacional.

Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

PART DISPOSITIVA

Estimar el present recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en representació de la Sra. X1, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona en data 1 de setembre de 2003 en el rotlle d’apel·lació núm. 16/03 i, consegüentment, estimar la demanda principal interpolada i declarar que la Sra. X1 ostenta el dret a succeir abintestat en l’herència del seu cònjuge premort, senyor X2., amb preferència al senyor Y1, sens perjudici dels drets legitimaris que corresponguin a aquest. Desestimar la demanda reconvencional presentada pel senyor Y1 contra la senyora X1 Tot això sense fer imposició de les costes causades ni en primera ni en segona instància, ni tampoc de les causades en aquest grau cassacional.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.