|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 1 d'abril de 2004, núm. 15/2004 (Sala Civil i Penal)
Presidenta:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la
Sra. X1, representada davant aquest Tribunal pel
procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigida per l’advocat Sr.
Juli Prat Gubau, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de
l’Audiència Provincial de Girona l’1 de setembre de 2003, en entendre
del recurs d’apel ·lació interposat contra la Sentència dictada pel
Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona el 26 de setembre de 2003
en el procediment de judici ordinari núm. 183/01. El Sr. Y1,
aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel
procurador Sr. Francisco Pascual Pascual i dirigit per l’advocat Sr.
Francisco Soler.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Irene
Cantó Batallé, en nom i representació de la Sra. X1,
va formular demanda de judici ordinari núm. 183/01 davant el Jutjat de
1ª Instància núm. 2 de Girona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va
dictar Sentència amb data 26 de setembre de 2003, la part dispositiva de
la qual diu el següent: “Que, desestimando la demanda deducida por la
procuradora Sra. Cantó Batallé, en nombre y representación de Dª X1, debo absolver y absuelvo a D.
Y1 de todos
los pedimentos de aquélla. Que, estimando parcialmente la demanda reconvencional deducida por el procurador Sr. Ros Cornell, en nombre y
representación de D. Y1, frente a Dª X1,
debo declarar y declaro que D. Y1 tiene mejor derecho en la
herencia de su hijo D. X2 y por tanto ostenta la condición de
heredero, y que la demanda reconvenida no tienen derecho al usufructo de
toda la herencia. Igualmente, debo condenar y condeno a Dª X1 a estar y pasar por dicha declaración y a no invocar el
título de heredera; a restituir la posesión de la herencia, parte de los
bienes cuya mitad formaba parte del caudal relicto del difunto, y que
están siendo poseídos y disfrutados indebidamente por la Sra. X1,
descritos en el hecho séptimo de la demanda reconvencional, apartados
tercero, cuarto y quinto; y a la restitución de otros posibles bienes
que formen parte del caudal relicto y que estén en posesión de la misma.
Respecto de la demanda presentada por la Sra. X1, se condena en
costas a la misma. Respecto de la demanda presentada por el Sr. Y1,
cada parte abonará las costas causadas a su instancia, y las comunes por
mitad”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
la Sra. X1 va interposar recurs d’apel·lació, que es
va admetre i es va substanciar a la Secció Segona de l’Audiència
Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 1 de setembre
de 2003, amb la següent part dispositiva: “Desestimando el recurso de
apelación interpuesto por la procuradora de los tribunales Dª. Irene
Cantó Batallé, en nombre y representación de X1 contra la
Sentencia, de fecha 26 de septiembre de 2000, dictada por el Juzgado de
1ª Instancia e Instrucción Núm. 2 de Girona, en los autos de juicio
ordinario núm. 26-9-2000, de los que este rollo deriva, y confirmamos en
su integridad la parte dispositiva de la misma. Procede imponer a la
parte recurrente las costas de segunda instancia”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, la Sra. X1 va interposar aquest recurs de
cassació. Per interlocutòria de 29 de gener de 2004, aquest Tribunal es
va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb
l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un
termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme,
es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 18 de març de 2004,
en què van tenir lloc.
Ha estat ponent la Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Resulten antecedents de
caràcter fàctic d’indubtable interès per tal d’assolir una correcta
comprensió del tema debatut, els següents:
El senyor X2. va
morir a la localitat de Cassà de la Selva el dia 21 d’octubre de 2000,
sense haver atorgat testament.
En la data de la seva mort
el senyor X2. estava casat amb la demandant senyora X1 en virtut de matrimoni contret el dia 3 de març de 1995 a Girona.
Després de la mort del X2 s’iniciaren una sèrie de disputes en
relació amb el seu as hereditari entre la seva vídua, X1, i
el seu pare, senyor Y1. A conseqüència de les susdites
disputes, la X1 va plantejar demanda davant del jutjat
competent en la qual sol·licitava que es declarés el seu dret a heretar
abintestat l’herència del seu espòs, i en canvi es negués el susdit dret
al pare del finat, sense perjudici de reconèixer els seus drets
legitimaris. En concret, la demandant negava que es trobés inclosa en
alguna de les causes previstes en l’article 334 del Codi de successions
de Catalunya que impedeixen el cònjuge separat (en certes circumstàncies
que explicita el precepte) heretar abintestat el premort.
El senyor Y1
va contestar a la demanda plantejada de contrari i va negar el dret de
la X1 a heretar del seu difunt consort en adduir que
concorria la causa prevista en l’article 334.2 del Codi de successions
de Catalunya, en concret per tal com en la data de la seva mort el
X2 es trobava separat de fet de la X1, de manera
que concorria la causa de separació de
l’article 82.1 del Codi civil.
En la mateixa contesta a la
demanda el senyor Y1 hi va afegir demanda de reconvenció, en la qual
suplicava que es declarés el seu dret a succeir en l’herència del seu
fill amb preferència a la seva vídua, X1, que es declarés
també que l’esmentada vídua no tenia dret a l’usdefruit sobre l’herència
avantdita, que es condemnés la X1 a restituir- li els béns
que conformaven l’as hereditari del seu fill, que se la condemnés també
al pagament dels fruits produïts per aquest as hereditari, i també a la
restitució dels béns indegudament consumits i, en el cas de constatar-se
pèrdues, se la condemnés a rescabalar dels danys i perjudicis soferts.
La Sentència dictada pel
Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 2 de Girona va
desestimar la demanda presentada per la X1 i, en canvi, va
estimar en part l’acció esgrimida pel senyor Y1, i consegüentment va
declarar el dret preferent en l’herència del premort X2 del seu
pare senyor Y1; a més va condemnar la X1 a atenir-se a la susdita declaració, a no invocar el títol d’hereva i a
restituir la possessió dels béns que conformen el cabal relicte del
difunt.
Contra l’esmentada
sentència, la X1 hi va interposar recurs de cassació, a
conseqüència del qual es va dictar una nova decisió en la Secció Segona
de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va rebutjar el recurs
plantejat i va confirmar en la seva integritat la sentència de primera
instància.
Segon.
Contra la sentència dictada
per l’Audiència Provincial hi interposà recurs de cassació la X1, la qual, com a primer motiu de recurs, addueix infracció de
l’article 334.2 del Codi de successions.
En concret al·lega la
recurrent la infracció de l’àmbit de la “separació de fet” de l’esmentat
article de la norma catalana.
En el cos del motiu de
recurs la part recurrent ressalta que
l’article 334 del CS s’ha de posar
en relació amb els articles 333 i
335 del mateix cos legal, i des
d’aquesta perspectiva fa expressa menció al fet que l’article 333 del CS estableix el principi general del dret del cònjuge vidu a succeir
abintestat el seu espòs premort. També recorda que
l’article 334 del CS,
en l’apartat primer, estableix una excepció a aquell dret en negar-lo al
cònjuge separat per virtut de sentència ferma; i, per la seva banda,
l’apartat segon del mateix article nega el dret a succeir el cònjuge en
cas de separació de fet amb trencament de la unitat familiar, però
havent de sumar a aquest fet o l’existència d’un consentiment mutu a la
separació expressat formalment o la concurrència d’alguna de les causes
que permeten la separació judicial o el divorci.
En relació amb les
anteriors consideracions diu la recurrent que s’ha incidit en un error
en la interpretació dels preceptes tractats tant en la demanda
reconvencional plantejada com en la sentència de primera instància, com,
finalment, en la sentència de l’Audiència que la confirmà. La recurrent
parteix del fet que la sentència de l’Audiència Provincial considerà que
esqueia la privació a la vídua dels drets hereditaris perquè hi havia
una demanda de separació en tramitació, mentre que, al seu entendre, en
el cas que això fos cert, el procedent seria, a l’empara de
l’article
335 del CS, que l’hereu cridat, en aquest cas el pare del premort,
pogués continuar exercint les accions plantejades per tal d’esperar el
resultat de la sentència per a decidir si mantenir o negar al cònjuge
supervivent el seu dret a succeir.
Les afirmacions de la
recurrent en aquest primer motiu del recurs no poden ser ateses pel fet
que només cal una lectura de les afirmacions fàctiques de la sentència
dictada per l’Audiència, que, com és sabut, esdevenen intangibles en seu
cassacional, per a detectar que si bé en un primer moment en aquella es
raona que, segons les diligències redactades pels Mossos d’Esquadra amb
motiu de la mort del X2, hi havia una demanda de separació en
tramitació, més tard, en la mateixa resolució, s’afirma que, segons el
resultat de les declaracions dels testimonis, era intenció del finat
presentar demanda de separació.
Per tant, atès que no queda
provada en la sentència dictada per l’Audiència l’existència d’una
demanda de separació en tràmit, resulten mancades d’interès les
pretensions de la recurrent.
Dins el mateix motiu de
recurs al·lega la part recurrent “la infracció del principi separació
causal versus separació culpable” [sic].
Una simple lectura de les
al·legacions de la recurrent comporta comprendre que aquesta està
conforme amb la declaració de l’Audiència que considera que, en el tema
que ara ens ocupa, no juga cap principi culpabilístic, pel fet que si
concorre trencament de la unitat familiar i, a més, alguna de les causes
de separació o divorci, el cònjuge supervivent ja perd el seu dret a
succeir abintestat, sense tenir en compte si el culpable de la separació
era ell o el cònjuge premort.
Però tot seguit la
recurrent fa una anàlisi de si es pot estimar, en el cas en anàlisi, la
concurrencia dels tres requisits exigits pel Codi de successions català
per privar el vidu del dret a succeir abintestat, a saber: a) separació
de fet, b) trencament de la unitat familiar i c) causa de separació o
divorci inclosa en el Codi civil.
La Sala ha de compartir la
tesi de la recurrent en el sentit que la norma de què ara es tracta
(article 334 del CS) no respon a criteris de culpa, sinó que s’inclina
per criteris totalment objectius, consideració que s’empara en les
següents argumentacions:
- Tant en el dret català
(Compilació catalana aprovada per la Llei 40 de 21 de juliol de 1960)
com en el Codi civil, en la seva redacció anterior a la reforma de 7 de
juliol de 1981, la normativa relacionada amb la separació matrimonial
responia a un sistema basat en el principi de culpabilitat.
- Així,
l’article 250 de la
Compilació, que atribuïa al vidu o vídua al qual el seu difunt consort
no hagués atorgat cap disposició per causa de mort, l’usdefruit
abintestat de la meitat de l’herència en cas de concórrer amb
descendents i de tota l’herència en cas de concórrer amb ascendents,
disposava en el seu últim apartat que perdia aquest dret el vidu o vídua
culposament separat del cònjuge difunt.
- El Codi civil, des de la
mateixa perspectiva, malgrat tractar la separació matrimonial tenint ben
en compte criteris culpabilístics, no feia esment de la culpa en
l’article 952, que regulava el dret a succeir abintestat del cònjuge
vidu; s’ha de recordar que el susdit cònjuge era cridat abintestat en la
primigènia redacció del Codi civil, en defecte de descendents,
ascendents, germans, nebots i fills d’aquest. Sí, en canvi, que es
basava en criteris de culpa l’article 834 del Codi civil, que regulava
l’usdefruit del terç destinat a millora en favor del vidu o vídua, com
també s’hi basa ara aquest article 834 en la seva nova redacció que
regula el mateix dret.
- Tal com molt bé tracta la
sentència dictada per l’Audiència, es detecta una íntima connexió entre
el dret de família i el dret de successions; per tant, quan consti que
el cònjuge supervivent estava separat del premort, s’ha de tenir en
consideració que el nostre sistema matrimonial actual està basat en uns
principis totalment aliens al sistema de separació per culpa.
- Des d’aquest punt de
vista hi ha doctrina que ha ressaltat la paradoxa d’exigir per a la
separació la prova de la causa, que pot consistir, en alguns supòsits,
en un comportament culpós d’un dels cònjuges, per després no donar cap
transcendència a la culpa a l’hora de determinar les conseqüències de la
ruptura matrimonial.
Amb les anteriors premisses
interessa, per sobre de tot, veure quins són els principis que inspiren
ara la normativa catalana. I per aquest motiu escau fer ressaltar que,
com ja s’ha avançat, la separació conjugal priva el cònjuge supervivent
del seu dret a succeir abintestat amb indiferència de si es culpable o
no d’aquella separació, al igual que succeeix amb l’usdefruit abintestat
(art. 331 del CS); en canvi, en el cas de la quarta vidual (art. 381 CS)
la normativa catalana exclou el dret a reclamar-la només en cas que el
cònjuge supervivent estigui separat judicialment o de fet per una causa
que li sigui exclusivament imputable. El fet d’optar per un criteri
objectiu per privar el cònjuge separat ja per sentència ferma, ja de
fet, amb concurrència d’alguna de les causes que permeten la separació
judicial o el divorci, pot semblar una posició injusta sobretot en casos
com el present, en què, segons es deriva de la sentència de l’Audiència,
la crisi conjugal va esdevenir provocada pels maltractaments del marit.
Però l’opció per la qual s’inclina l’actual dret de família i
successions troba el seu sentit en intentar no incidir massa en un món
en què és prioritari el màxim respecte a la privadesa i als drets
humans, i en què resulta a vegades molt difícil parlar de culpes
exclusives.
En tot cas no resulta
descartable que l’aplicació de la norma, amb la interpretació doctrinal
i jurisprudencial majoritària, pugui resultar difícilment explicable en
alguns casos en què es detecti una crisi conjugal provocada, en
principi, per un sol dels consorts.
De tota manera, arribats en
aquest punt, interessa remarcar quines són les raons que justifiquen que
la redacció de l’article 381 del CS, suara esmentat, privi el vidu o
vídua separat judicialment o de fet per una causa que li sigui
exclusivament imputable, del dret a la quarta marital, mentre
l’article
331 i el 334 del CS, ja esmentats, fugen de principis culpabilístics.
Podríem enllaçar l’anterior
consideració amb els articles 945 i
834 del CC, no pel fet que el CC
sigui d’aplicació supletòria, atès que, com és sabut, el Codi de
successions s’ha de tractar com una normativa autònoma, completa i
global, tal com diu la seva exposició de motius, però sí perquè la
distinció que observem obeeix a ratios semblants.
Ha dit autoritzada doctrina
que la successió intestada del cònjuge vidu es regeix per la voluntat
típica o presumpte del causant, que podria haver desviat el testament
fent una crida testamentària; en canvi els drets legitimaris del cònjuge
vidu en el CC o la quarta marital a Catalunya, suposen en certa manera
una successió forçosa o, com s’ha dit, un
officium pietatis
que s’ha de
mantenir quan la causa del trencament matrimonial ha estat la conducta
culposa del consort premort.
De les anteriors
argumentacions es desprèn que, malgrat pugui semblar poc just (atès que
la crisi conjugal en el cas de què ara es tracta sembla que fou
provocada pels maltractaments de l’espòs), la interpretació de l’article
334 del CS que fa l’Audiència s’ha de considerar correcta. Altra cosa
escau dir pel que fa a l’existència de “separació de fet amb trencament
de la unitat familiar”.
La recurrent, en el mateix
motiu de recurs, que com ja s’ha vist va desgranant per parts, incideix
en la distinció entre
corpus i animus
[sic]
en la separació. Així destaca que quan una parella es separa per
vacances o per motius circumstancials, no hi ha una voluntat de
permanència que justifiqui parlar de “trencament de la unitat familiar”
i que, en cas de mort d’un dels cònjuges, pugui, consegüentment, conduir
a privar el supervivent del dret a succeir abintestat.
Tercer.
A propòsit de les
argumentacions consignades en els anteriors fonaments de dret, escau
seguir en l’estudi dels raonaments formulats per la recurrent per tal
d’esbrinar si la sentència de l’Audiència ha incidit en infracció de
l’article 334.2 del Codi de successions català, denúncia, que, en
realitat, conforma l’eix central del recurs de cassació de què ara es
tracta.
Ja s’ha dit que és criteri
de la part que recorre, d’altra banda acollit per aquesta Sala, que el
Codi de successions, per privar el cònjuge vidu del seu dret a heretar
abintestat del seu espòs premort, exigeix (pel que ara interessa):
a)
una separació de fet,
b)
la voluntat de permanencia en l’estat de separació,
c)
el trencament de la unitat familiar i
d)
la concurrencia d’una de les causes previstes en el Codi civil que donen
lloc a la separació o al divorci.
Segons s’addueix en el
recurs, l’excepció de l’article 334.2 del CS que impedeix el vidu o
vídua heretar abintestat s’ha d’interpretar de forma restrictiva.
Coincideix aquesta Sala en
l’afirmació que en tractar-se la privació del dret a heretar del consort
supervivent que es troba separat de fet amb trencament de la unitat
familiar amb la concurrència d’una de les causes de separació o divorci,
d’una excepció del dret a succeir abintestat, ha de ser interpretada de
forma restrictiva. Aquesta conclusió comporta: 1. Que, unida a la
vigència del principi
favor matrimonii,
condueix a valorar amb rigor si concorre una causa de separació o
divorci. 2. Que per la mateixa ratio s’ha d’exigir una prova plena i
irrefutable de l’existència d’una separació de fet, d’una certa durada
temporal, amb l’existència inequívoca d’un ànim de permanència en aquest
estat. En aquests moments és procedent recordar que aquesta mateixa
Sala, en la recent Sentència de 15 de març de 2004 ha declarat: “La raó
d’aquest darrer precepte és la mateixa, o sigui, la presumpció que no
hagués volgut el causant l’efectivitat de cap dret successori en favor
del cònjuge en tals supòsits de ruptura; trencament, però, que ha de ser
sòlid i suficientment acreditat, ja que també s’ha de fer esment
d’aquella doctrina que assenyala la inaplicació de tal presumpció
revocatòria en una separació de fet, no consensuada formalment, si la
causa de separació és imputable al causant”.
L’aplicació dels anteriors
requisits al
factum
que concorre en el cas
debatut i que es desprèn de la sentència de Primera Instància comporta
les següents afirmacions: Que concorre la causa de separació de
l’article 82.1 del Codi civil, que la sentència que es recorre concreta
en “la violació greu dels deures conjugals” que, tal com es deriva de la
resta del
factum, es
concretaria en l’existència de maltractaments del marit premort envers
la seva esposa, ara recurrent.
Que pel que fa a la
separació de fet d’una certa durada temporal, amb trencament de la
unitat familiar, amb vocació de permanència, contràriament a la
conclusió a què arriba l’Audiència no sembla derivar-se de les dades
fàctiques que la sentència que es recorre va extreure de l’activitat
probatòria practicada en l’acte del judici.
Certament, la sentència que
es recorre diu sintèticament: 1. Que l’esposa va presentar una denúncia
per maltractaments contra el seu espòs ara mort, i va sol·licitar
protecció policial.
2. Que els Mossos
d’Esquadra van fer constar en l’atestat estès arran del suïcidi del
X2 que aquest tenia problemes amb l’alcohol i que el matrimoni
estava en tràmits de separació a causa d’una situació de violència
domèstica. 3. Que l’esposa, en la declaració voluntària que va fer
davant dels Mossos d’Esquadra el dia següent a la mort del seu marit,
diu que el 24 de setembre de 2000 (dia en què es produí la denúncia per
maltractaments) va decidir separar-se del seu espòs, però que (tal com
va declarar el 28 de setembre de 2000, quatre dies després de la
denuncia), les intencions de l’esposa eren tornar a recuperar l’harmonia
familiar amb el seguiment d’un tractament de desintoxicació etílica per
part del seu espòs. També declarà la X1 l’endemà de la mort
del seu marit, que el matrimoni, després de l’incident del 24 de
setembre, seguia tenint contacte personal i telefònic, que el mateix
matí de la seva mort havien parlat i el seu espòs li havia dit que el
dilluns el pare del finat (demandat en aquest litigi i a la vegada
demandant reconvencional) ingressava en un geriàtric.
La sentència que es recorre
dóna més crèdit a les declaracions del demandat, pare del finat, i també
als seus testimonis, que a les de la X1 i a les dels
testimonis que aportà aquesta darrera. Des d’aquest prisma, la sentència
diu que encara que la X1 assegurà que el seu espòs acudia a
dormir al domicili del matrimoni, en realitat dormia (des del 24 de
setembre, dia de la denúncia per maltractaments) a la masia de -----
(molt propera al domicili conjugal).
També fa ressaltar la
sentència combatuda que la X1 negà haver sol·licitat
protecció policial, mentre que de la denúncia per maltractament se
n’infereix el contrari.
A criteri d’aquesta Sala,
esdevé transcendent que l’esposa sol·licités o no protecció policial. En
tot cas aquesta dada serveix per concloure en el sentit que concorria
una causa de separació, i no per deduir-ne una separació de fet amb ànim
de permanència temporal.
Tampoc té gaire interès que
el X2 dormís els darrers dies de la seva vida a la masia de la
seva propietat o a la llar conjugal.
En canvi resulta de molta
transcendència que: A) El matrimoni, segons sembla, portava menys d’un
mes dormint en diferents habitatges, per mor d’uns maltractaments del
marit envers la seva esposa, a causa dels hàbits etílics del primer. B)
Quatre dies després dels maltractaments que donaren lloc a una denúncia,
l’esposa declarà en les diligències obertes que “su deseo es que su
suegro se traslade a un centro a vivir, volviendo a recuperar la armonía
familiar, y su marido se someta a un tratamiento de desintoxicación del
alcohol”. C) El dia següent del suïcidi del marit, l’esposa, ara
recurrent, declarà davant dels Mossos d’Esquadra que, tal com ja havia
dit al Jutjat d’Instrucció número 5 de Girona, “donaria una altra
oportunitat al seu marit si aquest decidís sotmetre’s a un tractament al
Sergi per desintoxicar-se del seu problema amb l’alcohol i el seu sogre
fos ingressat al geriàtric de L”, cosa que estava actualment en
tràmits.
Davant de les anteriors
circumstàncies recollides en el relat fàctic de la sentència de
l’Audiència, entén la Sala que no es pot afirmar que el matrimoni entre
la X1 i el X2 es trobés separat de fet, amb
caràcter definitiu, trencament de la unitat familiar... En definitiva,
s’ha de concloure que la interpretació que dóna l’Audiència a
l’article
334.2 del Codi de successions és massa extensiva donades les
circumstàncies que concorren en el cas concret i la naturalesa del
precepte suara estudiada. Consegüentment escau considerar que s’ha
infringit el susdit precepte i estimar el recurs de cassació interposat.
L’estimació del motiu de cassació tractat comporta que esdevinguin
intranscendents els següents que conformen el recurs.
Quart.
En virtut del que disposa
l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil i atès que el cas
presentava, a l’entendre de la Sala, seriosos dubtes tant de fet com de
dret, no hi ha d’haver imposició de costes ni en primera ni en segona
instància, ni tampoc pel que fa a les causades en aquest grau
cassacional.
Per tot el que s’ha exposat,
la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:
PART
DISPOSITIVA
Estimar el present recurs
de cassació interposat pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest,
en representació de la Sra. X1, contra la Sentència
dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona en data
1 de setembre de 2003 en el rotlle d’apel·lació núm. 16/03 i,
consegüentment, estimar la demanda principal interpolada i declarar que
la Sra. X1 ostenta el dret a succeir abintestat en
l’herència del seu cònjuge premort, senyor X2., amb preferència
al senyor Y1, sens perjudici dels drets legitimaris que
corresponguin a aquest. Desestimar la demanda reconvencional presentada
pel senyor Y1 contra la senyora X1 Tot
això sense fer imposició de les costes causades ni en primera ni en
segona instància, ni tampoc de les causades en aquest grau cassacional.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
