|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 1 d'abril de 2004, núm. 14/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal
Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols
i Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i
Llansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la
representació del Sr. X1, representat davant aquest Tribunal
pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigit per l’advocat Sr. Joan
Vidal de Llobatera, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Barcelona el 9 de maig de 2003, en entendre
del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel
Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Vic el 2 d’octubre de 1999, en el
procediment de judici de menor quantia núm. 284/98. El Sr. Y1,
el Sr. Y2, I ALTRES, aquí part recorreguda, han estat representats en
aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigits per
l’advocat Sr. Manuel Serra Domínguez, i les entitats Y6, SL, i Y6, SA, també part recorreguda, han estat representades pel
procurador Sr. Carlos Pons de Gironella i dirigides per l’advocat Sr.
Alvar Sola Serrabou.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Mariano
Canadell Castañer, en nom i representació del Sr. X1, va
formular demanda de judici de menor quantia núm. 284/98 davant el Jutjat
de 1ª Instància núm. 2 de Vic. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va
dictar Sentència amb data 2 d’octubre de 1999, la part dispositiva de la
qual diu el següent: “Que debo desestimar y desestimo la demanda
interpuesta por el procurador Sr. Canadell en nombre y representación de
Don X1 contra Doña Y3, los ignorados herederos o
herencia yacente de Doña Y4, los ignorados herederos o
herencia yacente de Don Y5, Y6, SA (actualmente Y6, SA), y Y6, SL, absolviendo a dichos demandados de las
pretensiones contra los mismos ejercitadas, y todo ello con imposición a
la parte actora de las costas causadas en esta instancia”.
Segon.
Contra aquesta sentència,
la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es
va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 9 de maig de 2003, amb
la següent part dispositiva: “Estimar parcialmente el recurso de
apelación interpuesto por la representación de Don X1 contra
la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia (e Instrucción)
nº 2 de Vic (Barcelona) el día 2 de octubre de 1998, y, en consecuencia,
revocar la referida resolución únicamente en el sentido de relevar a
dicha parte de la imposición de las costas de la primera instancia que
se contiene en la precitada sentencia, manteniendo el resto de los
pronunciamientos efectuados, y haciendo imposición de las costas de la
segunda instancia a la misma parte apelante”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació.
Per interlocutòria de 15 de desembre de 2004, aquest Tribunal es va
declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb
l’art.
485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de
vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va
assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de març de 2004, en què
es varen celebrar.
Ha estat ponent l’Il·lm.
Sr. Ponç Feliu i Llansa
FONAMENTS JURÍDICS
Primer.
Contra la Sentència de
l’Audiència Provincial de Barcelona de 9 de maig de 2003, confirmatòria
—llevat del pronunciament sobre costes— de la de primera instància, en
la qual es desestimava la demanda interposada per la representació del
Sr. X1 contra la Sra. Y3 i altres, s’interposa el
present recurs, respecte al qual convé ressenyar la següent realitat
fàctica de la sentència recorreguda (factum
intangible per
tal com no ha estat combatut mitjançant el corresponent recurs
d’infracció processal per a la seva eventual revisió) :
a) El Sr. X2, avi del demandant, morí a
L l’any 1946, sense haver atorgat
testament, cosa que motivà que la seva successió passés a ser regulada
per uns capítols matrimonials que, com a heretament preventiu, s’havien
atorgat. En tals capítols s’anomenava el Sr. X3 hereu fiduciari
amb gravamen de substitució fideicomissari
si sine liberis
decesserit, de
tal manera que la lliure disponibilitat de l’herència només l’hauria
obtingut en el cas de tenir fills en edat de testar.
b) El fideïcomís, però, no
es purificà, pel fet de morir el Sr. X3 sense fills, i
s’esdevingué hereu fideïcomissari l’ara demandant Sr. X1, per
mor d’un mecanismo successori que no cal explicar ja que no ha estat
discutida en aquest plet tal condició hereditària (entre altres raons
perquè ja li havia estat reconeguda la qualitat d’hereu fideïcomissari
per una anterior sentència ferma d’aquest mateix Tribunal, de data 30 de
novembre de 1992).
c) L’objecte de la litis es
contrau a la impugnació d’una adjudicació feta per l’hereu fiduciari, o
sigui, l’esmentat Sr. X3, en favor de la seva germana Sra.
Y4, en pagament de la seva llegítima. L’acte d’adjudicació
abastà diversos béns immobles, malgrat la qual cosa s’impugna només
l’adjudicació d’una concreta i determinada finca a causa, com assenyala
la sentència combatuda, de “considerar el heredero fideicomisario que
con tal proceder se fue en perjuicio del fideicomiso y, más
concretamente, por la adjudicación de la misma en vez del dinero
existente, por atribuírsele a la legítima (de Dña. Y4) un valor
desproporcionado y por falta de notificación previa al fideicomisario”.
Segon.
Abans de cap altra
consideració s’imposa l’anàlisi de les causes d’inadmissibilitat del
recurs al·legades en els escrits d’oposició. Respecte d’això,
coincideixen ambdues parts recorregudes en un primer obstacle,
consistent en la falta de la
summa gravaminis
necesaria per a
l’accés a la cassació, raó d’inadmissibilitat a la qual afegeix la
representació dels Srs. ja esmentats una segona causa (que la
formulació del recurs de cassació basat en la quantia impedeix al·legar
conjuntament interès cassacional) i fins i tot una tercera (la falta
d’interès cassacional).
Respecte a la primera de
les crítiques denunciades, referida a la quantia mínima per a l’obertura
de la cassació, podria assistir la raó a ambdues parts litigioses; però
esdevenen inútils més consideracions per tal com, en qualsevol cas, la
part que recorre gaudeix d’accés cassacional perquè existeix interès
cassacional i perquè aquest Tribunal no aplica la doctrina que impedeix
l’al·legació conjunta de quantia i interès cassacional per poder acudir
al present recurs extraordinari.
En efecte, el Tribunal
Suprem considera que quan el recurs de cassació es fonamenta en
l’interès cassacional, únicament n’escau l’admissió en aquells processos
seguits per raó de la matèria, però no en els tramitats amb quantia
pròpia o amb quantia indeterminada. La mateixa part recorreguda és, però,
la primera de reconèixer que aquest Tribunal —sobirà respecte d’això i
no en menor grau que el Tribunal Suprem— no assumeix el criteri d’aquest
darrer, i té del tot consolidada la seva doctrina segons la qual “el
núm. 2n de l’art. 477.2 diu que són susceptibles de ser recorregudes en
cassació per la seva via les sentencies dictades en segona instància per
les audiències ‘quan la quantia de l’afer excedeixi els vint-i-cinc
milions de pessetes’ sense fer cap mena de distinció de procediments (ni
dels substanciats per raó de la matèria, els especials, o els tramitats
per raó de la quantia); cosa per la qual escau concloure, sense més
additaments, que qualsevol que hagi estat el procediment que s’hagi
seguit i la classe de procés que s’hagi emprat, si la quantia de l’afer
ultrapassa els 25.000.000 de ptes. el recurs de cassació per aquesta via
del núm. 2n s’haurà d’admetre; i s’haurà d’admetre per la via del núm.
3r ‘quan la resolució del recurs presenti interès cassacional’”.
Aquest interès és present
en el cas, per tal com no existeix jurisprudència d’aquest Tribunal
sobre la important qüestió pertocant a la naturalesa jurídica i
consegüent termini de prescripció o de caducitat de l’acció que té
l’hereu fideïcomissari per a postular la declaració d’ineficàcia d’una
transmissió dominical executada per un hereu gravat amb la condició
si sine
liberis decesserit,
en haver pagat aquest darrer —segons es diu— la legítima en frau i
perjudici del fideïcomís. És aquesta una qüestió estrictament jurídica
i, per tant, d’abast general i allunyada de qualsevol connotació fàctica
particularista; qüestió, en conseqüència, davant la qual adquireix el
seu màxim sentit la finalitat nomofilàctica del present recurs
extraordinari.
Tercer.
Desbrossats, doncs, aquests
obstacles processals, poden abordar-se conjuntament tant els motius
primer a quart com el sisè del recurs, per la seva unitat de raó.
a) En efecte, sobre la base
no qüestionada que el demandant és hereu fideïcomissari lliure del Sr.
X2; que aquest darrer fou hereu fiduciari subjecte a
la condició
si sine liberis decesserit;
que morí el 17 de gener del
1988 sense fills i sense haver atorgat testament, i que, malgrat tal
condició d’hereu gravat de restitució, el referit Sr. X2 disposà de la finca litigiosa, junt amb altres sis finques més en
concepte de pagament de llegítima a una seva germana, el recorrent
addueix que la sentència combatuda ha infringit la Compilació del dret
civil de Catalunya —que era la legislació aplicable pel principi
tempos regit actum—
per haver-se limitat a examinar-ne
l’art. 209 i haver negligit, en canvi,
l’art. 186.2 i, sobretot, perquè la facultat del fideïcomissari de
sol·licitar la ineficàcia dels actes del fiduciari fets en frau o
perjudici de l’herència es concreta en una acció que no té caràcter
rescissori, sinó resolutori o revocatori, ja que el fiedeïcomissari, en
adquirir después de la delació automàticament els béns fideïcomesos, pot
reclamar la restitució al fideïcomís de determinats béns il·legalment
alienats; reclamació que equival a l’exercici d’una acció
reivindicatòria, per tal com concorre la característica de la pretensió
d’un propietari desposseït contra un posseïdor no propietari. Tanmateix,
s’afegeix que el fiduciari ha comès frau al fideïcomís perquè els béns
alienats tenien en el moment del seu lliurament un valor molt superior
al de la quota legitimària i perquè s’abonà tal quota amb béns immobles
malgrat la previsió legal que s’ha de fer en diners, si n’hi ha a
l’herència. S’al·lega, en definitiva, que el frau fou doble, o sigui, en
l’objecte (finques en lloc de diners) i en la quantitat (adjudicació
infravalorada).
b) S’haurà d’examinar abans
que res el que ja s’ha dit que justifica l’interès cassacional del plet,
a saber, la naturalesa jurídica i els efectes derivats de tot allò que
postula la demandant, ja que si es fes palès que la seva pretensió
incorre en causa de caducitat, res més no podria examinar-se. Tampoc,
per tant, cap dels motius de recurs relatius al fons de l’assumpte. En
aquesta tessitura, el primer que cal constatar és que, contràriament al
que s’addueix, la sentència combatuda sí que fa referència a l’art. 186
de la Compilació, el qual, en conseqüència, de cap manera ha estat
preterit. Clarament es diu (fonament jurídic IV) que “el art. 186.1 CDCC
establece que el fiduciario no podrá enajenar o gravar los bienes
fideicomitidos en concepto de libres, salvo en los casos en que lo
permita la ley o los autoricen el testador o los fideicomisarios”. Cosa
molt diferent a l’oblit del numeral és que la sentència recorreguda
consideri d’aplicació preferent al cas
l’art. 209 CDCC, ja que es
ressenya que “si el fideicomisario adquiere automáticamente la
titularidad de los bienes y derechos hereditarios de la delación
fideicomisaria, aunque de momento no tenga la posesión, lo cual coincide
en nuestro caso con el fallecimiento del fiduciario, le viene permitido,
conforme a lo dispuesto en el art. 209 CDCC, impugnar los actos
dispositivos realizados por este en el eventual supuesto de que hubiera
dispuesto de bienes fideicomitidos más allá de lo que le permite la Ley,
momento en el cual surgirá un conflicto entre el tercer adquirente y el
fideicomisario por ser la persona llamada a ser el propietario de esos
bienes después de la delación fideicomisaria”.
Per la seva banda, la
sentència d’instància —que pot esmentar-se pel fet d’assumir la
combatuda la seva argumentació— identifica també perfectament la
pretensió mobilitzada, afirmant que “el actor interpone demanda en
pretensión de que se declare ineficaz la adjudicación de la finca
registral ### del Registro de la Propiedad nº 1 de Vic, ello en el
ejercicio de la acción personal que le otorga al fideicomisario, una vez
adquirido el fideicomiso, el art. 209 de la CDCC (cuyo homólogo actual
es el art. 241 del Código de sucesiones)”. És, doncs, aquest precepte el
que, unit als fets al·legats, configurà la
causa petendi
del litigi, sens
perjudici, és clar, que en virtut de l’apotegma
iura novit curia,
s’hagin de considerar, lògicament, les restants normes d’aplicació
complementària; normes, però, innòcues respecte a la cardinal qüestió de
la prescripció o caducitat que ara s’examina.
b) En el cas, s’ha de
recordar que s’està davant el típic fideïcomís familiar condicional
si sine
liberis decesserit,
respecte al qual ja digué Brocà i Amell que “es un principio de derecho
romano que cuando el testador impone a uno de sus descendientes el
gravamen de restituir la herencia a un tercero, el fideicomiso se
entiende hecho bajo la condición tácita de que dicho descendiente no
tenga hijos”, afirmant que aquell principi va implícit a la Llei o
fragment 102 del títol I del llibre 35 del Digest i també de les lleis
6, títol 25 i 30 i títol 42 del llibre 6 del Codi de Justinià. La seva
vigència a Catalunya no ha estat mai qüestionada, com tampoc la seva
naturalesa jurídica, que fa que l’hereu fiduciari tingui una posició en
la successió de cap manera assimilable, com en els alguns moments de la
història de la institució va intentar-se en va, a la d’un legatari o un
usufructuari. El fideïcomissari és hereu, doncs, amb totes les
conseqüències, si bé amb la càrrega —i encara condicional en la
modalitat que s’analitza— de transmetre el patrimoni heretat a l’altre
hereu successiu; però no sempre tot el patrimoni, ja que el fiduciari,
com a hereu, ha d’assumir determinades obligacions del causant, entre
elles, és clar, la de pagar les corresponents llegítimes, llegats i
altres càrregues de l’herència, cosa que, òbviament, portarà a una minva
del cabal relicte; tot això en el supòsit, és clar, que l’hereu
fiduciari no hagués acceptat l’herència a benefici d’inventari, cosa que
no s’esdevingué en el cas.
Per tant, l’obligació que,
amb caràcter general, pesa sobre qualsevol hereu fiduciari és la bona
conservació i administració del cabal subjecte a una possible
transmissió al fideïcomissari; obligació que també s’expressa en la
impossibilitat legal d’alienació dels béns, ja recollida en la Llei 3,
títol 43, del llibre 6 del Codi de Justinià i, en definitiva, en la
prohibició de contractes sobre l’herència futura, la qual regla, segons
manifestà l’emperador Justinià a Joan, prefecte del Pretori, és de
conformitat amb les lleis i constitucions antigues i acaba amb les
següents paraules: “En conseqüència manem que no s’admetin absolutament
ni donacions ni hipoteques ni cap altra mena de contracte sobre béns
contra la voluntat del propietari, per tal com no estan d’acord amb el
principis jurídics de la nostra època. Donat a Constantinopla, a les
calendes de novembre, després del Consulat d’Ampadi i d’Orestes, l’any
331”. Malgrat, doncs, aquesta prohibició general de disposar, la mateixa
llei n’inclou excepcions. En efecte, també amb arrel en els precedents
romans, concretament en el fragment 114, paràgraf 14, llibre XXX del
Digest, que permetia al fiduciari la venda de béns relictes per a fer
pagaments als creditors de l’herència i la Novel·la 41, que autoritzava
l’hereu gravat amb el fideïcomís a efectuar la restitució de porcions
legitimàries recollides en l’Autèntica
Res quae,
ja els autors clàssics catalans defensaren que el fiduciari podia
alienar lliurament béns de l’herència no només quan s’hagués de
constituir dot o escreix a qualsevol descendent en línia recta del
causant, sinó també quan s’haguessin de pagar deutes del testador o
despeses hereditàries, incloses les de malaltia, enterrament i funeral
del de cuius
i les de
partició d’herència, llegat i llegítimes. En aquest mateix sentit ja
l’Apéndice de Duran y Bas (art. 318) preveia que “el fiduciario no puede
enajenar los bienes sujetos a restitución si no se lo ha permitido el
testador o sin consentimiento del fideicomisario, a no ser para el pago
de dotes, legados o deudas hereditarias o para la deducción de la
legítima y cuarta trebeliánica”.
c) Doncs bé, aquesta
possibilitat d’alienació de béns, en concepte de lliures, que ostenta el
fiduciari en les circumstàncies legalment assenyalades, entre les quals,
com s’ha anat repetint, es troba el pagament de la quota legitimària,
resulta fonamental a l’hora d’establir quan s’ha de considerar el
corresponent negoci jurídic nul (afectat, per tant, de nul·litat radical
o absoluta), o simplement rescindible i, per tant, productor d’efectes
jurídics mentre no se n’aconsegueixi la declaració d’ineficàcia;
distinció que, al seu torn, comporta conseqüències també capitals
respecte a la qüestió objecte d’estudi, o sigui, la conceptuació coma
pretensió subjecta a simple prescripció o, per contra, a caducitat, de
l’acció que s’examina.
I cal dir ja que, així com
en supòsit de fideïcomís pur o fins i tot condicional en què el
fiduciari hagi ultrapassat el seu mandat de conservació dels béns de
l’herència alienant-los mitjançant il·legítima utilització de facultats
absolutament inexistents, seria adequada una qualificació de nul·litat
radical, no sembla lògic aplicar el mateix mesurador en casos
d’hipotètica extralimitació d’aquelles facultats transmissives sí
reconegudes en origen.
En aquest ordre d’idees,
seria excessiu un estudi dels diferents supòsits d’ineficàcia negocial,
encara que sí pot resultar adient el recordatori general que per a la
declaració de nul·litat absoluta o radical caldrà la declaració
d’inexistència del negoci o de la il·licitud de la seva causa (en el
sentit de frontalment contrària a normes imperatives de l’ordenament
jurídic o a les normes que regulen la moral); casos aquests de negocis
jurídics radicalment nuls en els quals no és possible, lògicament, ni la
seva confirmació ni la seva convalidació, segons la màxima
Quod nullum est
nunquam producit effectum et non potest tractu temporis convalescere.
Contràriament,
s’estarà davant el concepte de simple rescindibilitat quan el vici
detectat, lluny de fer-se creditor a aquella sanció extrema, no afecta
cap dels elements essencials del negoci jurídic, o només una part dels
que el componen, de tal manera que pel principi de conservació del actes
jurídics, no s’ha de provocar la caiguda total del negoci jurídic quan
pot tenir virtualitat expurgat d’alguns dels elements que el vicien.
S’estarà en aquesta casos davant els supòsit de nul·litat parcial o
rescindibilitat, amb els efectes processals i d’exercici de les
corresponents accions a què més endavant es farà al·lusió. Retornant al
cas concret, en el qual la demandant persegueix la declaració de
nul·litat de l’alienació d’una determinada finca (no de totes les
restants adjudicades en pagament de llegítima en la mateixa escriptura,
és a dir en el mateix negoci jurídic, que no s’ha combatut en la seva
essència i totalitat), és obvi que no s’està davant cap supòsit de
nul·litat sinó merament de rescindibilitat.
d) Efectivament, ja s’ha
dit que l’hereu fiduciari pot efectuar actes de disposició.
Clarament ensenya la
jurisprudència que “es necesario diferenciar, en cuanto a los efectos
traslativos, las sustituciones fideicomisarias puras de las
condicionales. En aquellas, la obligación de conservar y transmitir,
impuesta al fiduciario, es categórica, de tal forma que no puede
enajenar los bienes que ha recibido con el gravamen de sustitución. Por
el contrario, en las sustituciones fideicomisarias condicionales existe
la incertidumbre propia de estas determinaciones accesorias de la
voluntad. En ellas, el fiduciario puede enajenar los bienes porque
pudiera incumplirse la condición resolutoria (si fallece con hijos)” (S.
del T.S. de 23 de juny de 1992), ja que “el fideicomiso de autos es de
residuo y
sine liberis decesserit,
por lo cual pende de la condición de que la fiduciaria fallezca, y
fallezca sin hijos; mientras no ocurra esta doble situación, con
naturaleza de condición, es la titular de los bienes y, como tal, puede
disponer de los mismos. Otra cosa sería que, una vez purificado el
fideicomiso, la fideicomisaria como tal adquirente ejercitara —si
procede— acción para reclamar la adquisición del patrimonio
fideicometido libre de cargas posteriores al momento del fideicomiso, lo
que coincide con el momento de la apertura de la sucesión —muerte— de la
fideicomitente “.
Prosseguint amb aquesta
diferenciació entre alienacions fetes pel fiduciari en supòsits, per una
banda, de fideïcomisos purs i, per l’altra, de condicionals, s’ha
d’assenyalar que, així com en el primer cas, pel fet de no tenir l’hereu
fiduciari cap facultat de disposició i sí el deure de traspàs íntegre
del cabal relicte al fideïcomissari, aquest darrer tindria acció directa
contra el tercer no protegit per la fe pública registral per aconseguir
el reintegrament dels béns al fideïcomís, podent denunciar l’existència
d’un negoci jurídic entre el fiduciari i aquest tercer absolutament nul,
no passarà el mateix en el segon supòsit, és a dir en el de disposició
de béns fideïcomesos en concepte de lliures. Una tal translació
dominical estarà emparada, almenys
prima facie,
per la llei, i sobre el fideïcomissari que consideri que s’ha produït un
abús o extralimitació de la facultat d’alienació recaurà la prova de
demostrar aquest excés, mitjançant una acció de naturalesa clarament
rescissòria. I serà així perquè el negoci jurídic (pagament d’un deute
del causant) resulta per al fiduciari obligat i, per tant, lícit, amb la
pèrdua només de tal condició en cas d’excés en l’adjudicació de béns,
amb el consegüent frau del fideïcomís, excés que s’ha de neutralitzar
mitjançant la típica acció de rescissió, ben diferent de la d’una
pretensió que ataqués les bases del negoci (amb el correlatiu efecte de
declaració de nul·litat absoluta); l’acció del frau esmentat per contra
podria aspirar només a obtenir la rescissió, i li seria aplicable la
caducitat de quatre anys típica de les accions rescissòries de l’art.
1299 del C. civil.
e) Que aquesta acció
impugnatòria del negoci jurídic té caràcter rescissori també deriva de
la mateixa llei. En efecte, i com molt bé diu la sentència combatuda “la
misma Ley permite la validación de los actos de disposición indebidos en
el art. 209 III CDCC, algo ciertamente impensable en un supuesto de
nulidad absoluta o radical (lo nulo no puede ser objeto de
convalidación) y además parece adecuarse mejor a las intenciones
demostradas del fideicomisario, quien, por razones no suficientemente
aclaradas, ha entendido que la adjudicación de la finca registral nº
### del Registro de la Propiedad nº 1 de Vic y no las otras seis más
que se le adjudicaron en unidad de acto, es la que defrauda la herencia
fideicomitida”.
f) En efecte, aquesta
darrera circumstància conforma una dada més en favor de la tesi
rescissòria. S’ha de ponderar en tot el seu abast el fet que la
pretensió exercitada es limités a tan sols una de les finques
adjudicades pel pagament de llegítima i que tal exercici es focalitzés
també tan sols en relació amb un dels legitimaris. I s’ha de ponderar
perquè, si es seguís la tesi de la part actora, favorable a la resolució
per nul·litat absoluta o radical, resultaria inusitada la declaració
d’ineficàcia màxima predicable només d’una part de l’escriptura de 7 de
desembre de 1956, la referida a la transmissió de la finca litigiosa, i
resultarien, en canvi, indemnes, pel que sembla, els restants
pronunciaments del mateix document aliens a la finca en qüestió, és a
dir la resta d’immobles adjudicats pel mateix concepte a la mateixa
beneficiària. Aquesta postulació que s’avé ben malament amb una
pretensió de nul·litat absoluta o radical del negoci jurídic, ja que
d’allò que ha de considerar-se inexistent jurídicament i que resulta
indivisible per ser tributari d’una única i mateixa causa, no en pot
surtir una part del mateix negoci vàlida i eficaç i una altra que no ho
sigui. A
contrario sensu,
supòsits com el present són els que millor s’adapten al concepte de
rescindibilitat.
g) Ha d’assumir, per això
la Sala els encertats raonaments de la sentència combatuda en el sentit
que no pot considerar-se la disposició de bens fideïcomesos en concepte
de lliures d’ineficaç
stricto sensu
ni, per tant,
equiparable a un negoci inexistent, nul o anul·lable, ja que “los
preceptos del CDCC nos permiten llegar a la conclusión de que la
impugnación a la que hemos hecho referencia no se susbtancia en una
contravención de los elementos esenciales del acto jurídico o de normas
imperativas que el fiduciario debiera respetar, ni siquiera por algún
defecto o vicio de consentimiento susceptible de sanación, sino que el
acto que se impugna debe reputarse válidamente celebrado, motivo por el
cual la impugnación de su completa eficacia por la existencia de fraude
o perjuicio para la herencia o legado fideicomitido nos pone en íntima
conexión con los supuestos del art. 1291 del Código civil, en los que la
causa rescisoria o impugnatoria es el surgimiento de un hecho
sobrevenido (la adquisición del fideicomiso) susceptible de defraudar
los derechos de una persona (en nuestro caso el fideicomisario) que no
es parte en el contrato en principio válidamente celebrado en su día”.
Per tot el que s’ha exposat
hauran de decaure, doncs, els motius primer a quart i sisè del recurs.
Quart.
Assumida, doncs, per aquest
Tribunal la condició de rescissòria de l’acció plantejada, resta per
examinar, com suara s’ha indicat, la seva possible caducitat, ja que
aquest règim, i no el de la prescripció, és el propi de les pretensions
rescissòries. A aquesta problemàtica dedica la part recurrent els tres
darrers motius de recurs, que, per tant, també s’hauran de dilucidar
conjuntament. S’hi diu, en síntesi, que “la sentència recorreguda no té
en compte el termini fixat en l’usatge
Omnes Causae
i
l’art. 344 de la CDCC,
sinó que, arribant a la sorprenent conclusió que l’acte que s’impugna és
un acte rescindible, estima aplicable molt erròniament al nostre judici
el termini de caducitat de quatre anys previst en
l’art. 1299 del Codi
civil” (motiu setè), afegint que la sentència també infringeix el mateix
art. 1291 del C. civil “en tant que els contractes rescindibles són
aquells establerts expressament en el citat article (apartats 1 a 4)
així com ‘cualquier otro que especialmente determine la Ley’ i en el
supòsit establert en l’art. 209.1 i en l’art. 186.2 CDCC no s’estableix
especialment” (motiu vuitè) i, en fi, que la repetida sentència
“infringeix els requisits que s’exigeixen a
l’art. 4.1 del C. civil per
a poder aplicar l’analogia entre ells, el que la norma que es pretén
aplicar al supòsit de fet no regulat no contempli un supòsit específic.
La rescissió és un remei
in extremis,
excepcional, d’aplicació subsidiària (art. 1294 Cc) i només s’aplica als
supòsits especialment assenyalats per la Llei“ (motiu novè i darrer).
a) Doncs bé, respecte a la
primera crítica (vulneració de l’Usatge
omnes causae,
recollit en l’art. 344 de la Compilació), n’hi ha prou a considerar que
la recurrent fa supòsit de la qüestió, ja que la sentència combatuda
només hauria infringit tal precepte si hagués considerat que l’acció
exercitada era de naturalesa prescriptiva, i ja s’ha assenyalat a
bastament que ben altra ha estat la seva qualificació en assenyalar-se
correctament que es tractava d’una pretensió subjecta no a prescripció i
sí a caducitat. Per tant, difícilment pot infringirse l’ordinal
denunciat si tracta només de l’institut de la prescripció, del tot
inoperant en el cas.
Respecte d’això indica la
millor doctrina que “se estima hoy en día con acusada unanimidad que
estos plazos de los artículos 1299 y
1301 del CC son de caducidad y no
de prescripción, conforme resulta también del art. 322 de la Compilación
para las acciones de rescisión por lesión en más de la mitad del precio
y, por lo tanto, los plazos de caducidad quedan al margen de la regla
del art. 344 de la Compilación, que se refiere únicamente a la
prescripción extintiva”. Les recents sentències del T.S. de 8 de març de
2003 i 30 de maig de 2003 abunden en el mateix sentit, si bé introduint
una certa flexibilitat (pròxima a la pròpia de la prescripció) pel que
fa a la aplicabilitat de l’art. 1969 del Codi civil.
També aquest mateix
Tribunal s’ha pronunciat ja específicament tant sobre la aplicabilitat a
Catalunya de l’art. 1299 del Codi civil com sobre el fet que la
naturalesa jurídica del termini que regula aquest precepte és de
caducitat, ja que ha dit literalment (Sentència de 30 de gener de 1992)
que ”Para el estudio de esta cuestión, hay que partir de la aplicación
al presente caso del art. 340 de la Compilación del derecho civil de
Cataluña y de la aplicación supletoria del
art. 1299 CC en cuanto a que
el plazo de la acción ejercitada es de cuatro años y a que, aun no
siendo aquí de excesiva trascendencia, se está ante un término de
caducidad y no ante un plazo de prescripción (SSTS 4 y 5 de julio de
1957).”
b) Per la resta cal
constatar que, sens perjudici d’alguns canvis notables que en matèria de
prescripció i caducitat introdueix la Llei 29/2002, del Codi civil de
Catalunya, de 30 de desembre de 2002 (òbviament inaplicable al cas en
virtut d’allò previst en la seva disposició transitòria única), el cert
és que no resulta sobrer recordar les molt acusades diferències
existents entre prescripció i caducitat, consistents en el següent:
El principi
contra non valentem
agere non currit praescriptio,
és a dir, el definitori que el termini de prescripció pot ser suspès, no
opera en la caducitat.
També la prescripció pot
ser interrompuda, cosa que no és possible en la caducitat.
La prescripció ha de ser
al·legada com a excepció per esdevenir acollible per l’òrgan judicial,
mentre que la caducitat pot ser apreciada d’ofici.
La prescripció és
renunciable, mentre que la caducitat no ho és, i per tant una declaració
de renúncia, en supòsit de caducitat i transcorregut el
dies,
no pot fer ressorgir cap nou dret, sinó, arribat el cas, fer-ne néixer
un altre, amb valor, per tant, constitutiu.
En la prescripció, la prova
de la seva concurrència correspon al demandat, mentre que en la
caducitat aquesta càrrega processal recau sobre la part agent, atès que
el temps constitueix un pressupòsit de la pretensió.
c) Finalment, i respecte a
les dues restants crítiques jurídiques, relatives a una suposada
aplicació analògica per part de la sentència combatuda de
l’art. 1291
del C. civil, amb vulneració, per tant, de
l’art. 4.1 del mateix Codi,
basta per a refusar-les recordar de bell nou, d’una banda, que el
termini de quatre anys de l’art. 1299 del Codi civil és el mateix
previst en l’art. 322 de la CDCC, referit a la rescissió per lesió
ultra
dimidium,
precepte aquest darrer que la doctrina ha assimilat a l’acció
rescissòria de l’art. 1291 del C. civil precisament per evitar que en
aquests supòsits s’apliqués l’art. 244 CDCC, i d’una altra banda, i una
vegada més, que aquest darrer precepte fa referència a la prescripció i
no a la caducitat, institució aquesta darrera que és la que marca
l’enjudiciament del cas.
Han de decaure, doncs,
aquests darrers tres motius del recurs.
Cinquè.
Cal fer encara una última
referència al motiu correlatiu, si bé per a significar la
innecessarietat d’estudiar-lo, ja que aborda una qüestió de fons que per
la claudicació dels motius precedents esdevé d’examen superflu. No
obstant això, res no impedeix significar que tampoc hauria reeixit, ja
que apunta, en definitiva, que les adjudicacions fetes per l’hereu
fiduciari en pagament de llegítima foren realitzades de manera
clandestina i sense prèvia notificació a l’hereu fideïcomissari, cosa
que tampoc s’hauria compartit, atès que les esmentades adjudicacions
varen ser practicades abans de l’entrada en vigor de la Compilació,
aprovada per la Llei de 21 de juliol del 1960, de la qual cosa es
desprèn, doncs, la no-vigència (tempus
regit actum) de
l’art.187 d’aquest text legal, que fou el que introduí la necessitat de
notificació al fideïcomissari de l’alienació de béns del fideïcomís.
Sisè.
De conformitat amb
els
articles 394 i 398 LEC i tenint en compte els seriosos duotes de dret
que presentava la qüestió resolta, escau no fer cap pronunciament sobre
imposició de costes.
Atesos els preceptes legals
esmentats i altres d’aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs
de cassació interposat per la representació del Sr. X1 contra
la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de 9 de maig del
2003, dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 1284/99, derivat del
procediment núm. 284/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Vic;
sense imposició de costes a cap litigant.
Així ho
acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més
amunt. |
|
