Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 01-04-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 1 d'abril de 2004, núm. 14/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigit per l’advocat Sr. Joan Vidal de Llobatera, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el 9 de maig de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Vic el 2 d’octubre de 1999, en el procediment de judici de menor quantia núm. 284/98. El Sr. Y1, el Sr. Y2, I ALTRES, aquí part recorreguda, han estat representats en aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigits per l’advocat Sr. Manuel Serra Domínguez, i les entitats Y6, SL, i Y6, SA, també part recorreguda, han estat representades pel procurador Sr. Carlos Pons de Gironella i dirigides per l’advocat Sr. Alvar Sola Serrabou.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Mariano Canadell Castañer, en nom i representació del Sr. X1, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 284/98 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 2 de Vic. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 2 d’octubre de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por el procurador Sr. Canadell en nombre y representación de Don X1 contra Doña Y3, los ignorados herederos o herencia yacente de Doña Y4, los ignorados herederos o herencia yacente de Don Y5, Y6, SA (actualmente Y6, SA), y Y6, SL, absolviendo a dichos demandados de las pretensiones contra los mismos ejercitadas, y todo ello con imposición a la parte actora de las costas causadas en esta instancia”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 9 de maig de 2003, amb la següent part dispositiva: “Estimar parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación de Don X1 contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia (e Instrucción) nº 2 de Vic (Barcelona) el día 2 de octubre de 1998, y, en consecuencia, revocar la referida resolución únicamente en el sentido de relevar a dicha parte de la imposición de las costas de la primera instancia que se contiene en la precitada sentencia, manteniendo el resto de los pronunciamientos efectuados, y haciendo imposición de las costas de la segunda instancia a la misma parte apelante”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 15 de desembre de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de març de 2004, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. Contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de 9 de maig de 2003, confirmatòria —llevat del pronunciament sobre costes— de la de primera instància, en la qual es desestimava la demanda interposada per la representació del Sr. X1 contra la Sra. Y3 i altres, s’interposa el present recurs, respecte al qual convé ressenyar la següent realitat fàctica de la sentència recorreguda (factum intangible per tal com no ha estat combatut mitjançant el corresponent recurs d’infracció processal per a la seva eventual revisió) :

a) El Sr. X2, avi del demandant, morí a L l’any 1946, sense haver atorgat testament, cosa que motivà que la seva successió passés a ser regulada per uns capítols matrimonials que, com a heretament preventiu, s’havien atorgat. En tals capítols s’anomenava el Sr. X3 hereu fiduciari amb gravamen de substitució fideicomissari si sine liberis decesserit, de tal manera que la lliure disponibilitat de l’herència només l’hauria obtingut en el cas de tenir fills en edat de testar.

b) El fideïcomís, però, no es purificà, pel fet de morir el Sr. X3 sense fills, i s’esdevingué hereu fideïcomissari l’ara demandant Sr. X1, per mor d’un mecanismo successori que no cal explicar ja que no ha estat discutida en aquest plet tal condició hereditària (entre altres raons perquè ja li havia estat reconeguda la qualitat d’hereu fideïcomissari per una anterior sentència ferma d’aquest mateix Tribunal, de data 30 de novembre de 1992).

c) L’objecte de la litis es contrau a la impugnació d’una adjudicació feta per l’hereu fiduciari, o sigui, l’esmentat Sr. X3, en favor de la seva germana Sra. Y4, en pagament de la seva llegítima. L’acte d’adjudicació abastà diversos béns immobles, malgrat la qual cosa s’impugna només l’adjudicació d’una concreta i determinada finca a causa, com assenyala la sentència combatuda, de “considerar el heredero fideicomisario que con tal proceder se fue en perjuicio del fideicomiso y, más concretamente, por la adjudicación de la misma en vez del dinero existente, por atribuírsele a la legítima (de Dña. Y4) un valor desproporcionado y por falta de notificación previa al fideicomisario”.

Segon. Abans de cap altra consideració s’imposa l’anàlisi de les causes d’inadmissibilitat del recurs al·legades en els escrits d’oposició. Respecte d’això, coincideixen ambdues parts recorregudes en un primer obstacle, consistent en la falta de la summa gravaminis necesaria per a l’accés a la cassació, raó d’inadmissibilitat a la qual afegeix la representació dels Srs. ja esmentats una segona causa (que la formulació del recurs de cassació basat en la quantia impedeix al·legar conjuntament interès cassacional) i fins i tot una tercera (la falta d’interès cassacional).

Respecte a la primera de les crítiques denunciades, referida a la quantia mínima per a l’obertura de la cassació, podria assistir la raó a ambdues parts litigioses; però esdevenen inútils més consideracions per tal com, en qualsevol cas, la part que recorre gaudeix d’accés cassacional perquè existeix interès cassacional i perquè aquest Tribunal no aplica la doctrina que impedeix l’al·legació conjunta de quantia i interès cassacional per poder acudir al present recurs extraordinari.

En efecte, el Tribunal Suprem considera que quan el recurs de cassació es fonamenta en l’interès cassacional, únicament n’escau l’admissió en aquells processos seguits per raó de la matèria, però no en els tramitats amb quantia pròpia o amb quantia indeterminada. La mateixa part recorreguda és, però, la primera de reconèixer que aquest Tribunal —sobirà respecte d’això i no en menor grau que el Tribunal Suprem— no assumeix el criteri d’aquest darrer, i té del tot consolidada la seva doctrina segons la qual “el núm. 2n de l’art. 477.2 diu que són susceptibles de ser recorregudes en cassació per la seva via les sentencies dictades en segona instància per les audiències ‘quan la quantia de l’afer excedeixi els vint-i-cinc milions de pessetes’ sense fer cap mena de distinció de procediments (ni dels substanciats per raó de la matèria, els especials, o els tramitats per raó de la quantia); cosa per la qual escau concloure, sense més additaments, que qualsevol que hagi estat el procediment que s’hagi seguit i la classe de procés que s’hagi emprat, si la quantia de l’afer ultrapassa els 25.000.000 de ptes. el recurs de cassació per aquesta via del núm. 2n s’haurà d’admetre; i s’haurà d’admetre per la via del núm. 3r ‘quan la resolució del recurs presenti interès cassacional’”.

Aquest interès és present en el cas, per tal com no existeix jurisprudència d’aquest Tribunal sobre la important qüestió pertocant a la naturalesa jurídica i consegüent termini de prescripció o de caducitat de l’acció que té l’hereu fideïcomissari per a postular la declaració d’ineficàcia d’una transmissió dominical executada per un hereu gravat amb la condició si sine liberis decesserit, en haver pagat aquest darrer —segons es diu— la legítima en frau i perjudici del fideïcomís. És aquesta una qüestió estrictament jurídica i, per tant, d’abast general i allunyada de qualsevol connotació fàctica particularista; qüestió, en conseqüència, davant la qual adquireix el seu màxim sentit la finalitat nomofilàctica del present recurs extraordinari.

Tercer. Desbrossats, doncs, aquests obstacles processals, poden abordar-se conjuntament tant els motius primer a quart com el sisè del recurs, per la seva unitat de raó.

a) En efecte, sobre la base no qüestionada que el demandant és hereu fideïcomissari lliure del Sr. X2; que aquest darrer fou hereu fiduciari subjecte a la condició si sine liberis decesserit; que morí el 17 de gener del 1988 sense fills i sense haver atorgat testament, i que, malgrat tal condició d’hereu gravat de restitució, el referit Sr. X2 disposà de la finca litigiosa, junt amb altres sis finques més en concepte de pagament de llegítima a una seva germana, el recorrent addueix que la sentència combatuda ha infringit la Compilació del dret civil de Catalunya —que era la legislació aplicable pel principi tempos regit actum— per haver-se limitat a examinar-ne l’art. 209 i haver negligit, en canvi, l’art. 186.2 i, sobretot, perquè la facultat del fideïcomissari de sol·licitar la ineficàcia dels actes del fiduciari fets en frau o perjudici de l’herència es concreta en una acció que no té caràcter rescissori, sinó resolutori o revocatori, ja que el fiedeïcomissari, en adquirir después de la delació automàticament els béns fideïcomesos, pot reclamar la restitució al fideïcomís de determinats béns il·legalment alienats; reclamació que equival a l’exercici d’una acció reivindicatòria, per tal com concorre la característica de la pretensió d’un propietari desposseït contra un posseïdor no propietari. Tanmateix, s’afegeix que el fiduciari ha comès frau al fideïcomís perquè els béns alienats tenien en el moment del seu lliurament un valor molt superior al de la quota legitimària i perquè s’abonà tal quota amb béns immobles malgrat la previsió legal que s’ha de fer en diners, si n’hi ha a l’herència. S’al·lega, en definitiva, que el frau fou doble, o sigui, en l’objecte (finques en lloc de diners) i en la quantitat (adjudicació infravalorada).

b) S’haurà d’examinar abans que res el que ja s’ha dit que justifica l’interès cassacional del plet, a saber, la naturalesa jurídica i els efectes derivats de tot allò que postula la demandant, ja que si es fes palès que la seva pretensió incorre en causa de caducitat, res més no podria examinar-se. Tampoc, per tant, cap dels motius de recurs relatius al fons de l’assumpte. En aquesta tessitura, el primer que cal constatar és que, contràriament al que s’addueix, la sentència combatuda sí que fa referència a l’art. 186 de la Compilació, el qual, en conseqüència, de cap manera ha estat preterit. Clarament es diu (fonament jurídic IV) que “el art. 186.1 CDCC establece que el fiduciario no podrá enajenar o gravar los bienes fideicomitidos en concepto de libres, salvo en los casos en que lo permita la ley o los autoricen el testador o los fideicomisarios”. Cosa molt diferent a l’oblit del numeral és que la sentència recorreguda consideri d’aplicació preferent al cas l’art. 209 CDCC, ja que es ressenya que “si el fideicomisario adquiere automáticamente la titularidad de los bienes y derechos hereditarios de la delación fideicomisaria, aunque de momento no tenga la posesión, lo cual coincide en nuestro caso con el fallecimiento del fiduciario, le viene permitido, conforme a lo dispuesto en el art. 209 CDCC, impugnar los actos dispositivos realizados por este en el eventual supuesto de que hubiera dispuesto de bienes fideicomitidos más allá de lo que le permite la Ley, momento en el cual surgirá un conflicto entre el tercer adquirente y el fideicomisario por ser la persona llamada a ser el propietario de esos bienes después de la delación fideicomisaria”.

Per la seva banda, la sentència d’instància —que pot esmentar-se pel fet d’assumir la combatuda la seva argumentació— identifica també perfectament la pretensió mobilitzada, afirmant que “el actor interpone demanda en pretensión de que se declare ineficaz la adjudicación de la finca registral ### del Registro de la Propiedad nº 1 de Vic, ello en el ejercicio de la acción personal que le otorga al fideicomisario, una vez adquirido el fideicomiso, el art. 209 de la CDCC (cuyo homólogo actual es el art. 241 del Código de sucesiones)”. És, doncs, aquest precepte el que, unit als fets al·legats, configurà la causa petendi del litigi, sens perjudici, és clar, que en virtut de l’apotegma iura novit curia, s’hagin de considerar, lògicament, les restants normes d’aplicació complementària; normes, però, innòcues respecte a la cardinal qüestió de la prescripció o caducitat que ara s’examina.

b) En el cas, s’ha de recordar que s’està davant el típic fideïcomís familiar condicional si sine liberis decesserit, respecte al qual ja digué Brocà i Amell que “es un principio de derecho romano que cuando el testador impone a uno de sus descendientes el gravamen de restituir la herencia a un tercero, el fideicomiso se entiende hecho bajo la condición tácita de que dicho descendiente no tenga hijos”, afirmant que aquell principi va implícit a la Llei o fragment 102 del títol I del llibre 35 del Digest i també de les lleis 6, títol 25 i 30 i títol 42 del llibre 6 del Codi de Justinià. La seva vigència a Catalunya no ha estat mai qüestionada, com tampoc la seva naturalesa jurídica, que fa que l’hereu fiduciari tingui una posició en la successió de cap manera assimilable, com en els alguns moments de la història de la institució va intentar-se en va, a la d’un legatari o un usufructuari. El fideïcomissari és hereu, doncs, amb totes les conseqüències, si bé amb la càrrega —i encara condicional en la modalitat que s’analitza— de transmetre el patrimoni heretat a l’altre hereu successiu; però no sempre tot el patrimoni, ja que el fiduciari, com a hereu, ha d’assumir determinades obligacions del causant, entre elles, és clar, la de pagar les corresponents llegítimes, llegats i altres càrregues de l’herència, cosa que, òbviament, portarà a una minva del cabal relicte; tot això en el supòsit, és clar, que l’hereu fiduciari no hagués acceptat l’herència a benefici d’inventari, cosa que no s’esdevingué en el cas.

Per tant, l’obligació que, amb caràcter general, pesa sobre qualsevol hereu fiduciari és la bona conservació i administració del cabal subjecte a una possible transmissió al fideïcomissari; obligació que també s’expressa en la impossibilitat legal d’alienació dels béns, ja recollida en la Llei 3, títol 43, del llibre 6 del Codi de Justinià i, en definitiva, en la prohibició de contractes sobre l’herència futura, la qual regla, segons manifestà l’emperador Justinià a Joan, prefecte del Pretori, és de conformitat amb les lleis i constitucions antigues i acaba amb les següents paraules: “En conseqüència manem que no s’admetin absolutament ni donacions ni hipoteques ni cap altra mena de contracte sobre béns contra la voluntat del propietari, per tal com no estan d’acord amb el principis jurídics de la nostra època. Donat a Constantinopla, a les calendes de novembre, després del Consulat d’Ampadi i d’Orestes, l’any 331”. Malgrat, doncs, aquesta prohibició general de disposar, la mateixa llei n’inclou excepcions. En efecte, també amb arrel en els precedents romans, concretament en el fragment 114, paràgraf 14, llibre XXX del Digest, que permetia al fiduciari la venda de béns relictes per a fer pagaments als creditors de l’herència i la Novel·la 41, que autoritzava l’hereu gravat amb el fideïcomís a efectuar la restitució de porcions legitimàries recollides en l’Autèntica Res quae, ja els autors clàssics catalans defensaren que el fiduciari podia alienar lliurament béns de l’herència no només quan s’hagués de constituir dot o escreix a qualsevol descendent en línia recta del causant, sinó també quan s’haguessin de pagar deutes del testador o despeses hereditàries, incloses les de malaltia, enterrament i funeral del de cuius i les de partició d’herència, llegat i llegítimes. En aquest mateix sentit ja l’Apéndice de Duran y Bas (art. 318) preveia que “el fiduciario no puede enajenar los bienes sujetos a restitución si no se lo ha permitido el testador o sin consentimiento del fideicomisario, a no ser para el pago de dotes, legados o deudas hereditarias o para la deducción de la legítima y cuarta trebeliánica”.

c) Doncs bé, aquesta possibilitat d’alienació de béns, en concepte de lliures, que ostenta el fiduciari en les circumstàncies legalment assenyalades, entre les quals, com s’ha anat repetint, es troba el pagament de la quota legitimària, resulta fonamental a l’hora d’establir quan s’ha de considerar el corresponent negoci jurídic nul (afectat, per tant, de nul·litat radical o absoluta), o simplement rescindible i, per tant, productor d’efectes jurídics mentre no se n’aconsegueixi la declaració d’ineficàcia; distinció que, al seu torn, comporta conseqüències també capitals respecte a la qüestió objecte d’estudi, o sigui, la conceptuació coma pretensió subjecta a simple prescripció o, per contra, a caducitat, de l’acció que s’examina.

I cal dir ja que, així com en supòsit de fideïcomís pur o fins i tot condicional en què el fiduciari hagi ultrapassat el seu mandat de conservació dels béns de l’herència alienant-los mitjançant il·legítima utilització de facultats absolutament inexistents, seria adequada una qualificació de nul·litat radical, no sembla lògic aplicar el mateix mesurador en casos d’hipotètica extralimitació d’aquelles facultats transmissives sí reconegudes en origen.

En aquest ordre d’idees, seria excessiu un estudi dels diferents supòsits d’ineficàcia negocial, encara que sí pot resultar adient el recordatori general que per a la declaració de nul·litat absoluta o radical caldrà la declaració d’inexistència del negoci o de la il·licitud de la seva causa (en el sentit de frontalment contrària a normes imperatives de l’ordenament jurídic o a les normes que regulen la moral); casos aquests de negocis jurídics radicalment nuls en els quals no és possible, lògicament, ni la seva confirmació ni la seva convalidació, segons la màxima Quod nullum est nunquam producit effectum et non potest tractu temporis convalescere. Contràriament, s’estarà davant el concepte de simple rescindibilitat quan el vici detectat, lluny de fer-se creditor a aquella sanció extrema, no afecta cap dels elements essencials del negoci jurídic, o només una part dels que el componen, de tal manera que pel principi de conservació del actes jurídics, no s’ha de provocar la caiguda total del negoci jurídic quan pot tenir virtualitat expurgat d’alguns dels elements que el vicien. S’estarà en aquesta casos davant els supòsit de nul·litat parcial o rescindibilitat, amb els efectes processals i d’exercici de les corresponents accions a què més endavant es farà al·lusió. Retornant al cas concret, en el qual la demandant persegueix la declaració de nul·litat de l’alienació d’una determinada finca (no de totes les restants adjudicades en pagament de llegítima en la mateixa escriptura, és a dir en el mateix negoci jurídic, que no s’ha combatut en la seva essència i totalitat), és obvi que no s’està davant cap supòsit de nul·litat sinó merament de rescindibilitat.

d) Efectivament, ja s’ha dit que l’hereu fiduciari pot efectuar actes de disposició.

Clarament ensenya la jurisprudència que “es necesario diferenciar, en cuanto a los efectos traslativos, las sustituciones fideicomisarias puras de las condicionales. En aquellas, la obligación de conservar y transmitir, impuesta al fiduciario, es categórica, de tal forma que no puede enajenar los bienes que ha recibido con el gravamen de sustitución. Por el contrario, en las sustituciones fideicomisarias condicionales existe la incertidumbre propia de estas determinaciones accesorias de la voluntad. En ellas, el fiduciario puede enajenar los bienes porque pudiera incumplirse la condición resolutoria (si fallece con hijos)” (S. del T.S. de 23 de juny de 1992), ja que “el fideicomiso de autos es de residuo y sine liberis decesserit, por lo cual pende de la condición de que la fiduciaria fallezca, y fallezca sin hijos; mientras no ocurra esta doble situación, con naturaleza de condición, es la titular de los bienes y, como tal, puede disponer de los mismos. Otra cosa sería que, una vez purificado el fideicomiso, la fideicomisaria como tal adquirente ejercitara —si procede— acción para reclamar la adquisición del patrimonio fideicometido libre de cargas posteriores al momento del fideicomiso, lo que coincide con el momento de la apertura de la sucesión —muerte— de la fideicomitente “.

Prosseguint amb aquesta diferenciació entre alienacions fetes pel fiduciari en supòsits, per una banda, de fideïcomisos purs i, per l’altra, de condicionals, s’ha d’assenyalar que, així com en el primer cas, pel fet de no tenir l’hereu fiduciari cap facultat de disposició i sí el deure de traspàs íntegre del cabal relicte al fideïcomissari, aquest darrer tindria acció directa contra el tercer no protegit per la fe pública registral per aconseguir el reintegrament dels béns al fideïcomís, podent denunciar l’existència d’un negoci jurídic entre el fiduciari i aquest tercer absolutament nul, no passarà el mateix en el segon supòsit, és a dir en el de disposició de béns fideïcomesos en concepte de lliures. Una tal translació dominical estarà emparada, almenys prima facie, per la llei, i sobre el fideïcomissari que consideri que s’ha produït un abús o extralimitació de la facultat d’alienació recaurà la prova de demostrar aquest excés, mitjançant una acció de naturalesa clarament rescissòria. I serà així perquè el negoci jurídic (pagament d’un deute del causant) resulta per al fiduciari obligat i, per tant, lícit, amb la pèrdua només de tal condició en cas d’excés en l’adjudicació de béns, amb el consegüent frau del fideïcomís, excés que s’ha de neutralitzar mitjançant la típica acció de rescissió, ben diferent de la d’una pretensió que ataqués les bases del negoci (amb el correlatiu efecte de declaració de nul·litat absoluta); l’acció del frau esmentat per contra podria aspirar només a obtenir la rescissió, i li seria aplicable la caducitat de quatre anys típica de les accions rescissòries de l’art. 1299 del C. civil.

e) Que aquesta acció impugnatòria del negoci jurídic té caràcter rescissori també deriva de la mateixa llei. En efecte, i com molt bé diu la sentència combatuda “la misma Ley permite la validación de los actos de disposición indebidos en el art. 209 III CDCC, algo ciertamente impensable en un supuesto de nulidad absoluta o radical (lo nulo no puede ser objeto de convalidación) y además parece adecuarse mejor a las intenciones demostradas del fideicomisario, quien, por razones no suficientemente aclaradas, ha entendido que la adjudicación de la finca registral nº ### del Registro de la Propiedad nº 1 de Vic y no las otras seis más que se le adjudicaron en unidad de acto, es la que defrauda la herencia fideicomitida”.

f) En efecte, aquesta darrera circumstància conforma una dada més en favor de la tesi rescissòria. S’ha de ponderar en tot el seu abast el fet que la pretensió exercitada es limités a tan sols una de les finques adjudicades pel pagament de llegítima i que tal exercici es focalitzés també tan sols en relació amb un dels legitimaris. I s’ha de ponderar perquè, si es seguís la tesi de la part actora, favorable a la resolució per nul·litat absoluta o radical, resultaria inusitada la declaració d’ineficàcia màxima predicable només d’una part de l’escriptura de 7 de desembre de 1956, la referida a la transmissió de la finca litigiosa, i resultarien, en canvi, indemnes, pel que sembla, els restants pronunciaments del mateix document aliens a la finca en qüestió, és a dir la resta d’immobles adjudicats pel mateix concepte a la mateixa beneficiària. Aquesta postulació que s’avé ben malament amb una pretensió de nul·litat absoluta o radical del negoci jurídic, ja que d’allò que ha de considerar-se inexistent jurídicament i que resulta indivisible per ser tributari d’una única i mateixa causa, no en pot surtir una part del mateix negoci vàlida i eficaç i una altra que no ho sigui. A contrario sensu, supòsits com el present són els que millor s’adapten al concepte de rescindibilitat.

g) Ha d’assumir, per això la Sala els encertats raonaments de la sentència combatuda en el sentit que no pot considerar-se la disposició de bens fideïcomesos en concepte de lliures d’ineficaç stricto sensu ni, per tant, equiparable a un negoci inexistent, nul o anul·lable, ja que “los preceptos del CDCC nos permiten llegar a la conclusión de que la impugnación a la que hemos hecho referencia no se susbtancia en una contravención de los elementos esenciales del acto jurídico o de normas imperativas que el fiduciario debiera respetar, ni siquiera por algún defecto o vicio de consentimiento susceptible de sanación, sino que el acto que se impugna debe reputarse válidamente celebrado, motivo por el cual la impugnación de su completa eficacia por la existencia de fraude o perjuicio para la herencia o legado fideicomitido nos pone en íntima conexión con los supuestos del art. 1291 del Código civil, en los que la causa rescisoria o impugnatoria es el surgimiento de un hecho sobrevenido (la adquisición del fideicomiso) susceptible de defraudar los derechos de una persona (en nuestro caso el fideicomisario) que no es parte en el contrato en principio válidamente celebrado en su día”.

Per tot el que s’ha exposat hauran de decaure, doncs, els motius primer a quart i sisè del recurs.

Quart. Assumida, doncs, per aquest Tribunal la condició de rescissòria de l’acció plantejada, resta per examinar, com suara s’ha indicat, la seva possible caducitat, ja que aquest règim, i no el de la prescripció, és el propi de les pretensions rescissòries. A aquesta problemàtica dedica la part recurrent els tres darrers motius de recurs, que, per tant, també s’hauran de dilucidar conjuntament. S’hi diu, en síntesi, que “la sentència recorreguda no té en compte el termini fixat en l’usatge Omnes Causae i l’art. 344 de la CDCC, sinó que, arribant a la sorprenent conclusió que l’acte que s’impugna és un acte rescindible, estima aplicable molt erròniament al nostre judici el termini de caducitat de quatre anys previst en l’art. 1299 del Codi civil” (motiu setè), afegint que la sentència també infringeix el mateix art. 1291 del C. civil “en tant que els contractes rescindibles són aquells establerts expressament en el citat article (apartats 1 a 4) així com ‘cualquier otro que especialmente determine la Ley’ i en el supòsit establert en l’art. 209.1 i en l’art. 186.2 CDCC no s’estableix especialment” (motiu vuitè) i, en fi, que la repetida sentència “infringeix els requisits que s’exigeixen a l’art. 4.1 del C. civil per a poder aplicar l’analogia entre ells, el que la norma que es pretén aplicar al supòsit de fet no regulat no contempli un supòsit específic. La rescissió és un remei in extremis, excepcional, d’aplicació subsidiària (art. 1294 Cc) i només s’aplica als supòsits especialment assenyalats per la Llei“ (motiu novè i darrer).

a) Doncs bé, respecte a la primera crítica (vulneració de l’Usatge omnes causae, recollit en l’art. 344 de la Compilació), n’hi ha prou a considerar que la recurrent fa supòsit de la qüestió, ja que la sentència combatuda només hauria infringit tal precepte si hagués considerat que l’acció exercitada era de naturalesa prescriptiva, i ja s’ha assenyalat a bastament que ben altra ha estat la seva qualificació en assenyalar-se correctament que es tractava d’una pretensió subjecta no a prescripció i sí a caducitat. Per tant, difícilment pot infringirse l’ordinal denunciat si tracta només de l’institut de la prescripció, del tot inoperant en el cas.

Respecte d’això indica la millor doctrina que “se estima hoy en día con acusada unanimidad que estos plazos de los artículos 1299 y 1301 del CC son de caducidad y no de prescripción, conforme resulta también del art. 322 de la Compilación para las acciones de rescisión por lesión en más de la mitad del precio y, por lo tanto, los plazos de caducidad quedan al margen de la regla del art. 344 de la Compilación, que se refiere únicamente a la prescripción extintiva”. Les recents sentències del T.S. de 8 de març de 2003 i 30 de maig de 2003 abunden en el mateix sentit, si bé introduint una certa flexibilitat (pròxima a la pròpia de la prescripció) pel que fa a la aplicabilitat de l’art. 1969 del Codi civil.

També aquest mateix Tribunal s’ha pronunciat ja específicament tant sobre la aplicabilitat a Catalunya de l’art. 1299 del Codi civil com sobre el fet que la naturalesa jurídica del termini que regula aquest precepte és de caducitat, ja que ha dit literalment (Sentència de 30 de gener de 1992) que ”Para el estudio de esta cuestión, hay que partir de la aplicación al presente caso del art. 340 de la Compilación del derecho civil de Cataluña y de la aplicación supletoria del art. 1299 CC en cuanto a que el plazo de la acción ejercitada es de cuatro años y a que, aun no siendo aquí de excesiva trascendencia, se está ante un término de caducidad y no ante un plazo de prescripción (SSTS 4 y 5 de julio de 1957).”

b) Per la resta cal constatar que, sens perjudici d’alguns canvis notables que en matèria de prescripció i caducitat introdueix la Llei 29/2002, del Codi civil de Catalunya, de 30 de desembre de 2002 (òbviament inaplicable al cas en virtut d’allò previst en la seva disposició transitòria única), el cert és que no resulta sobrer recordar les molt acusades diferències existents entre prescripció i caducitat, consistents en el següent:

El principi contra non valentem agere non currit praescriptio, és a dir, el definitori que el termini de prescripció pot ser suspès, no opera en la caducitat.

També la prescripció pot ser interrompuda, cosa que no és possible en la caducitat.

La prescripció ha de ser al·legada com a excepció per esdevenir acollible per l’òrgan judicial, mentre que la caducitat pot ser apreciada d’ofici.

La prescripció és renunciable, mentre que la caducitat no ho és, i per tant una declaració de renúncia, en supòsit de caducitat i transcorregut el dies, no pot fer ressorgir cap nou dret, sinó, arribat el cas, fer-ne néixer un altre, amb valor, per tant, constitutiu.

En la prescripció, la prova de la seva concurrència correspon al demandat, mentre que en la caducitat aquesta càrrega processal recau sobre la part agent, atès que el temps constitueix un pressupòsit de la pretensió.

c) Finalment, i respecte a les dues restants crítiques jurídiques, relatives a una suposada aplicació analògica per part de la sentència combatuda de l’art. 1291 del C. civil, amb vulneració, per tant, de l’art. 4.1 del mateix Codi, basta per a refusar-les recordar de bell nou, d’una banda, que el termini de quatre anys de l’art. 1299 del Codi civil és el mateix previst en l’art. 322 de la CDCC, referit a la rescissió per lesió ultra dimidium, precepte aquest darrer que la doctrina ha assimilat a l’acció rescissòria de l’art. 1291 del C. civil precisament per evitar que en aquests supòsits s’apliqués l’art. 244 CDCC, i d’una altra banda, i una vegada més, que aquest darrer precepte fa referència a la prescripció i no a la caducitat, institució aquesta darrera que és la que marca l’enjudiciament del cas.

Han de decaure, doncs, aquests darrers tres motius del recurs.

Cinquè. Cal fer encara una última referència al motiu correlatiu, si bé per a significar la innecessarietat d’estudiar-lo, ja que aborda una qüestió de fons que per la claudicació dels motius precedents esdevé d’examen superflu. No obstant això, res no impedeix significar que tampoc hauria reeixit, ja que apunta, en definitiva, que les adjudicacions fetes per l’hereu fiduciari en pagament de llegítima foren realitzades de manera clandestina i sense prèvia notificació a l’hereu fideïcomissari, cosa que tampoc s’hauria compartit, atès que les esmentades adjudicacions varen ser practicades abans de l’entrada en vigor de la Compilació, aprovada per la Llei de 21 de juliol del 1960, de la qual cosa es desprèn, doncs, la no-vigència (tempus regit actum) de l’art.187 d’aquest text legal, que fou el que introduí la necessitat de notificació al fideïcomissari de l’alienació de béns del fideïcomís.

Sisè. De conformitat amb els articles 394 i 398 LEC i tenint en compte els seriosos duotes de dret que presentava la qüestió resolta, escau no fer cap pronunciament sobre imposició de costes.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1 contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de 9 de maig del 2003, dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 1284/99, derivat del procediment núm. 284/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Vic; sense imposició de costes a cap litigant.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.