Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 29-03-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de març de 2004, núm. 13/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la Sra. X1, representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Gloria Ferrer Massanas i dirigida per l’advocat Sr. Ricard Foraster Adserà, contra la Sentència dictada per la Secció 3ª de l’Audiència Provincial de Tarragona el 21 de juliol de 2003, en entendre del recurs d’apel ·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de L. el 30 de juliol de 2002, en el procediment de judici de separació núm. 687/01. El Sr. Y1., aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Mª Francesca Bordell Sarro i dirigit per l’advocat Sr. J. M. Pujol Masip.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Xavier Estivill i Balsells, en nom i representació de la Sra. X1, va formular demanda de judici de separació núm. 687/01 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 7 de Reus. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 30 de juliol de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Estimando parcialmente la demanda formulada por el procurador Sr. Xavier Estevill Ballsells, en representación de Dª. X1. contra D. Y1., debo decretar la separación judicial de los cónyuges Dª. X1 y D. Y1., con todos los efectos legales inherentes y, en especial, de los siguientes:

1.- La separación de los litigantes.

2.- La disolución del régimen económico matrimonial.

3.- Se acuerda la división de la vivienda que constituía el domicilio familiar, sita en la calle XXXX, XX, de L., sin perjuicio de la atribución del uso y disfrute de la vivienda familiar y de los bienes de uso ordinario a la hija menor y a Dª. X1, en los términos del razonamiento jurídico cuarto de esta resolución.

4.- En cuanto a la patria potestad sobre los menores, X2 y X3, continuará siendo compartida por ambos progenitores, si bien con atribución de la guardia y custodia a la madre sobre X2 y al padre respecto a X3, y con el régimen de visitas, estancias y comunicaciones a favor del progenitor no custodio respectivo que se fija en el fundamento de derecho tercero de esta resolución.

5.- En cuanto a la cantidad a fijar en concepto de alimentos a favor de la hija menor con cargo al Y1 se fija la cantidad de 600,01 euros mensuales y a cargo de la X1 como pensión de alimentos a favor de su hijo X3 la suma de 120,20 euros mensuales, cantidades que se abonarán por meses anticipados dentro de los primeros cinco días de cada mes mediante ingreso en la cuenta que al efecto se designe y se actualizarán anualmente, conforme a las variaciones que experimente el IPC señalado por el Instituto Nacional de Estadística u Organismo que le sustituya. Serán de cargo del demandado así mismo la mitad de los gastos por pago de las cuotas de amortización del préstamo hipotecario e IBI que se relacionan en el fundamento de derecho sexto de esta resolución.

6.- Se fija la cantidad de 721,21 euros mensuales en concepto de pensión compensatoria a cargo del Y1; dicha suma deberá ser satisfecha dentro de los primeros cinco días de cada mes mediante ingreso en la cuenta que a tal efecto se designe, y se actualizará anualmente conforme a las variaciones que experimente el IPC señalado por el Instituto Nacional de Estadística u Organismo que le sustituya.

7.- Se impone al Y1 el pago a la X1 de 39.065,79 euros en pago de la compensación económica fijada en el art. 41 del Código de familia.

No procede hacer declaración expresa en cuanto a las costas”.

Segon. Contra aquesta sentència, la Sra. X1 va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 21 de juliol de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Y1. y desestimando el formulado por la representación de Dª X1 contra la Sentencia dictada con fecha 30 de julio de 2002 por el Juzgado de 1ª Instancia núm. Siete de Reus, revocamos parcialmente la citada resolución y en su lugar disponemos:

“1º) Fijar a favor de la X1 en concepto de indemnización compensatoria la cantidad de treinta mil cincuenta euros con sesenta y un céntimos (30.050,61).

2º) Fijar en concepto de pensión compensatoria a favor de la X1 la cantidad de quinientos cuarenta euros con noventa y un céntimos (540,91 euros), que se actualizará anualmente conforme al IPC, y que se limita al período de dos años desde la fecha de esta resolución.

3º) Mantener el resto de los pronunciamientos.

4º) Imponer a la actora las costas originadas en esta alzada por su recurso; y no hacer expresa imposición sobre las derivadas del recurso del Y1”.

Tercer. Contra la sentència anterior, la Sra. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 29 de gener de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 22 de març de 2004, a les 10.30 hores del matí, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. La sentència que es combat manté íntegrament un dels pronunciaments de la de primera instància, concretament el que disposa “la división de la vivienda que constiuía el domicilio familiar, sita en la c/ XXXX, XX, de L., sin perjuicio de la atribución del uso y disfrute de la vivienda familiar y de los bienes de uso ordinario a la hija menor y a Dña. X1, en los términos del razonamiento jurídico cuarto de esta resolución”; raonament jurídic segons el qual ”la vivienda descrita satisface ampliamente, casi en demasía, la necesidad habitacional de la demandante y su hija X2, sin que aparezcan tampoco motivos para que la vivienda permanezca en indivisión, pues una cosa es la consideración del interés de la hija menor para la determinación de la atribución del uso de la vivienda familiar [...] y otra bien distinta es mantener en proindiviso la vivienda familiar cuando razones de orden económico justifican la división; de ahí que se acceda a la misma, sin perjuicio del derecho de uso atribuido a la hija menor y a la demandante hasta tanto la división sea efectiva”.

És contra aquest pronunciament —i només contra aquest— que interposa la demandant el present recurs de cassació. El seu objecte es limita, doncs, a aconseguir l’atribució de l’ús i gaudi de l’habitacle per temps indefinit. Per això es diu literalment que “en definitiva, aquesta part no s’oposava a que es practiqués la dissolució del condomini, però sí que aquest perjudiqués el dret d’ús de la vivenda [sic] que, al nostre parer, havia d’atribuir-se a la X1”, perjudici derivat de l’establiment d’un termini de duració en l’ús de l’habitatge, representat en el cas per la divisió de la copropietat, moment en el qual la sentència recorreguda disposa el cessament d’aquell ús per part de la demandant i la seva filla. Per acabar de completar aquest aspecte purament expositiu, cal afegir les següents dades d’interès:

a) Tracta el cas d’una demanda de separació judicial respecte a la qual s’acordà, com demanaren de comú acord ambdós litigants y el ministeri fiscal, que els dos fills del matrimoni “tanto X3 como X2 queden bajo la patria potestad de ambos progenitores, atribuyéndose la custodia de X3 al Y1 y la custodia de X2 a la Sra X1”.

b) També, respecte a la qüestió de l’habitatge, s’han de ressenyar les seves característiques no qüestionades pels litigants i que estan descrites en la sentència de primera instancia en el sentit de tractar-se d’una finca “inmueble que consta del terreno donde está ubicada la edificación, el resto destinado a jardín y otros usos. La edificación está compuesta de: a) una planta semisótano, destinada a garaje, con 79 m2; b) una planta baja, destinada a vivienda, compuesta de comedor-estar, recibidor, una habitación, un aseo, una galería, un lavadero y un porche; c) Una planta alta o piso primero, destinada también a vivienda, que está compuesta de baños, cuatro habitaciones y dos terrazas. La planta baja y la primera se comunican entre sí por medio de una escalera interior y tienen ambas una superficie total construida de ciento setenta y tres metros”.

c) També refereix la sentència combatuda que: a) “la X1 en el momento de la separación de hecho contaba con 40 años; b) que si bien ha de convenirse con la juez de instancia en que los ingresos del demandado alcanzan una media mensual de unas 490.000 pesetas (contando con el 50% de los beneficios que genera la sociedad y el 50% por el alquiler de la nave industrial), no es menos cierto que la X1 se trata de una persona que ha estado y está en contacto con el mundo laboral, regentando desde de febrero de 1999 un negocio de muebles y objetos de decoración y regalos; c) que aunque ha venido a ser admitido por el propio Y1 que el negocio de la X1 no iba bien, también resulta bastante increíble que el mismo no genere ningún beneficio —como por ella se mantiene— y después de cuatro años siga abierto” (fonament jurídic tercer).

d)Tanmateix es declara provat que “el matrimonio mantuvo una convivencia efectiva de casi prácticamente 19 años, durante los cuales la X1 se dedicó al cuidado del hogar, del esposo y de los hijos” y que compatibilizó con su trabajo como administrativa en la empresa de Juan Sabater Escudé —donde venía trabajando desde septiembre de 1978, esto es, con anterioridad a contraer matrimonio”. I encara que la X1 va treballar intermitentment per a l’empresa del seu marit i per a d’altres, i encara que ella va llogar un local i que posteriorment el comprà amb hipoteca, local en què s’instal·là un negoci de mobles i objectes de decoració i en el qual s’invertiren diners comuns del litigants, és, respecte al marit, “incuestionable que sus ingresos y su capacidad económica es muy superior” (fonament jurídic segon).

e) Finalment, cal ponderar que s’ha fixat en favor de la X1 en concepte d’indemnització compensatòria la quantitat de 30.050’61 euros, i en concepte de pensió compensatòria, la suma de 540,91 euros mensuals, amb el límit de dos anys; i que per aliments s’ha fixat en 600 euros mensuals la suma que haurà de pagar el Y1 a la X1 per la filla X2, i en 120 euros mensuals la que haurà de pagar aquesta darrera com a pensió d’aliments en favor del fill X3. S’ha de ressenyar igualment que la filla X2, que queda sota la guarda i custòdia de la X1 a l’habitatge indicat, “aunque va a un colegio público presenta ciertas dificultades y requiere determinadas atenciones, como vienen a reconocer ambos progenitores y se deduce del informe del equipo de asesoramiento técnico obrante en los folios 428 y siguientes, en el que se pone de manifiesto la necesidad de que la misma ‘continuï seguint assistint als serveis específics que poden potenciar al màxim les seves capacitats oferint a la menor la possibilitat de ser al més autònoma possible’”.

Segon. Amb caràcter general, convé recordar la doctrina que sobre la present controversia va elaborant aquesta Sala. Per exemple, la sentència resolutòria del recurs 66/2003 expressa que “Alguns del pronunciaments favorables a l’establiment, amb caràcter necessari, d’un termini en l’ús de l’habitatge es fonamenten en l’atemptat que a les facultats dominicals de disposició de l’habitatge comporta per al propietari (o copropietari) l’atribució d’un ús indefinit. Però la jurisprudència del T.S., segons la qual s’ha de separar radicalment l’exercici de l’actio communi dividundo de les inherents a les mesures acordades en procés matrimonial, s’ha de considerar del tot consolidada. La Sentència del T.S. de 26 d’abril de 2002 evoca la del mateix Alt Tribunal de 27 de desembre de 1999, que conté un estudi de l’evolució jurisprudencial respecte d’això, ensenyant que ‘Aun cuando es cierto que la sentencia de 22 de septiembre de 1988 recoge el criterio aludido en la instancia, esta doctrina ha sido rectificada por la de las sentencias de 22 de diciembre de 1992, 20 de marzo de 1993 , 14 de julio de 1994 y 16 de diciembre de 1995 , con arreglo a las que, si bien el titular dominical puede pedir la división de la cosa común mediante el ejercicio de la acción procesal, la cesación de la comunidad no afecta a la subsistencia del derecho de uso (cualquiera que sea su naturaleza) que corresponde al otro cotitular, ex-cónyuge en virtud de sentencia de divorcio. Por tanto, el derecho de uso se mantiene indemne y una eventual venta de la cosa en subasta pública debe garantizar la subsistencia de aquella medida, lo que sólo puede ser modificado por la voluntad de los interesados, o por decisión judicial adoptada por el órgano jurisdiccional competente en relación con el proceso matrimonial en que se acordó’".

Quant a la interpretació de l’art. 83.2 del Codi de família, la mateixa sentència afemia que “una interpretació estrictament literal de l’indicat precepte semblaria conduir a una única i inequívoca conclusió: la voluntat del legislador d’establir sempre i en tot cas un termini en l’atribució de l’habitatge familiar, tant si hi ha fills menors d’edat com si no. Per al primer supòsit (on s’assenyala la preferència d’atribució en favor del cònjuge encarregat de la guarda dels menors), la duració vindrà marcada, amb caràcter general, per l’edat d’aquests, ja que la cessació de la guarda comportarà també la de l’ús de l’habitatge.

Per al segon supòsit, o sigui per al cas d’inexistència de fills (per no tenir-ne el matrimoni o haverse emancipat aquells) es faria l’atribució al cònjuge més necessitat de protecció sempre amb caràcter temporal, sense perjudici de atorgar pròrroga en cas de subsistència d’aquella necessitat. A tenor d’aquesta interpretació literalista, la temporalitat seria, doncs, requisit inherent a l’atorgament de l’ús de l’habitatge, entre altres coses, perquè l’art. 83.b in fine fa referència a la possibilitat d’acordar pròrroga i, per definició, només pot prorrogar-se allò que prèviament té assenyalat un termini. Resulta, però, que el mateix precepte disposa que tal atribució es farà per ‘mentre duri la necessitat’ del beneficiari. Això vol dir que hi haurà casos —certament excepcionals— en què, en ser previsible la permanència de la necessitat o altament improbable la seva superació, no quedarà opció altra, malgrat la literalitat del precepte, que sotmetre la regla general de la temporalitat a la duració de la necessitat, de tal manera que serà aquesta darrera la que, en definitiva, acabi —o no— imposant un termini a l’ocupació, amb el benentès que, arribat el cas, serà el propietari qui haurà d’invocar i demostrar la cessació d’aquella necessitat que es presentava raonablement com indefinida.

Heus aquí, doncs, que la recta intel·ligència del precepte mena a les següents conclusions: a) En absència de fills (per inexistència o emancipació) l’habitatge familiar (pertanyi a un sol dels cònjuges o a ambdós i amb el règim dominical que sigui) s’atribuirà al cònjuge més necessitat de protecció, a avaluar judicialment a tenor del resultat probatori. b) Aquesta atribució es farà a partir d’una ponderació judicial de la previsible duració de les necessitat del cònjuge més mancat. Cas que tal previsió apunti a una necessitat raonablement duradora i invariable en el temps podrà no assenyalar-se termini, sens perjudici de les facultats revisòries del propietari (o copropietari), si es produeix una modificació de circumstàncies. c) En supòsits de copropietat, qualsevol dels dos cònjuges podrà instar en el moment que estimi oportú l’acció de divisió de la cosa comuna, sens perjudici que, consolidada la totalitat del domini, el cònjuge no beneficiat per l’atribució de l’ús de l’habitatge o un tercer, hagi de respectar la decisió que sobre tal ús hagi estat judicialment fixada; ús inscriptible en el Registre de la Propietat i que causarà els efectes protectors inherents al principi de publicitat registral”.

Tercer. Atesa la intangibilitat del factum de la sentència recorreguda, per tal com no ha estat combatut mitjançant el corresponent recurs per infracció processal, i atès que, si bé no estava consolidada la jurisprudència d’aquest Tribunal quan s’interposà el present recurs (essent llavors aquesta la raó de la seva admissió), en l’actualitat la Sala ja té afermada la seva doctrina, en la present seu cassacional i tal com indica la recent sentència de 18 de març de 2004, ara es tracta de “simplement comprovar si la sentència objecte de recurs contradiu o no la jurisprudència d’aquest Tribunal”.

Doncs bé, de tal comparació en resulta l’existència de contradicció, per tal com la resolució recorreguda atorga al concepte de “necessitat raonablement duradora i invariable en el temps” una dimensió oposada a la d’aquest Tribunal.

En efecte, la sentència impugnada dedica a la qüestió litigiosa un únic fonament de dret (el quart), en el qual afirma que l’art. 43 del Codi de família “prevé la posibilidad de que en el mismo proceso de separación se ejercite de forma simultánea la acción de división de aquellos bienes que pudieren tener los cónyuges en proindiviso, disponiéndose en su párrafo 2º que ‘si la sentencia da lugar a la acción de división de la cosa común puede procederse a la indicada división de los bienes en el trámite de ejecución de la sentencia’, sin que pueda obligarse al Y1 a mantener en condominio dicha vivienda, como se pretende”. Sembla, doncs, que amb aquest raonament, la resolució atacada o bé considera incompatible o preferent l’actio communi dividundo de l’art. 400 del Codi civil sobre el dret d’ús de l’habitatge en supòsits de separació familiar com el present, o bé augura per a la X1 i per a la seva filla un període de necessitat de duració curta, representada pel temps que trigui —sempre relativament breu— l’efectivitat de l’esmentada divisió.

En qualsevol cas, ni un ni altre posicionament poden ser compartits per la Sala. El primer, perquè ja s’ha assenyalat a bastament que l’exercici de l’acció de divisió de la cosa comuna mai no pot anar en detriment de l’ús que en favor d’un cònjuge s’hagi atorgat en un procediment matrimonial, el qual protegeix interessos d’abast superior als estrictament econòmics o patrimonials. El segon, perquè les també ressenyades circumstàncies del cas dibuixen un panorama familiar en el qual, dissortadament, no s’esbrina, ni per a la X1 ni per a la seva filla menor, pel fet de patir aquesta darrera una minusvalidesa, un període de superació o alleugeriment dels seus dèficits de poca duració. Respecte d’això i dins la noció —que es declara provada— de la conveniència, per a l’interès d’aquesta filla, que “continuï seguint assistint al serveis específics que poden ostentar i potenciar al màxim les seves capacitats oferint a la menor la possibilitat de ser al més autònoma possible”, es troba lògicament la de gaudir mare i filla d’un habitatge i d’un entorn al més positiu possible amb vista a aquell desenvolupament integral, del qual formarà part, i no en mesura escassa, el gaudi d’un habitatge òptim com ho és el del domicili conjugal, espaiós i que disposa de jardí, cosa que farà menys feixuga la pràcticament contínua vigilància i atenció que cal exercir sobre la filla menor. Tot això amb el benentès, és clar, que si s’alteren les circumstàncies ponderades, el Sr. Y1 podrà instar les mesures escaients per a la modificació de tot el que ara s’acorda i la consegüent temporalització de l’ús de l’habitatge familiar, que de moment s’ha de declarar d’utilització indefinida per tal com no s’albira per ara la desaparició de la necessitat que justifica una atribució del dit domicili no subjecta a termini.

Cinquè. Conforme a l’art. 398.2 de la LEC, escau no fer cap pronunciament sobre imposició de costes.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X1 contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona (Secció Tercera) de 21 de juliol del 2003, dictada en el rotlle de separació núm. 585/2002, derivat del procediment 687/2001 del Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Reus, i cassar la sentència referida en l’únic sentit de, ratificant la divisió de l’habitatge que constituïa el domicili familiar, ubicat al carrer XXXX, XX, de L., acordar, no obstant això, l’atribució de l’ús i gaudi d’aquest domicili i dels béns d’ús ordinari a la Sra. X1 per temps indefinit, mentre duri la necessitat, en els termes expressats en el fonament jurídic quart de la present resolució; sense imposició de les costes d’aquest recurs a cap litigant.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.