|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya
de 29 de març de 2004,
núm.
13/2004
(Sala Civil i Penal)
Presidenta:
Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté
La Sala
Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha
vist el recurs de cassació interposat per la Sra.
X1, representada davant aquest Tribunal per la
procuradora Sra. Gloria Ferrer Massanas i dirigida
per l’advocat Sr. Ricard Foraster Adserà, contra la
Sentència dictada per la Secció 3ª de l’Audiència
Provincial de Tarragona el 21 de juliol de 2003, en
entendre del recurs d’apel ·lació interposat contra
la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància
núm. 7 de L. el 30 de juliol de 2002, en el
procediment de judici de separació núm. 687/01. El
Sr. Y1., aquí part recorreguda, ha estat representat
en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Mª
Francesca Bordell Sarro i dirigit per l’advocat Sr.
J. M. Pujol Masip.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El
procurador Sr. Xavier Estivill i Balsells, en nom i
representació de la Sra. X1, va formular demanda de
judici de separació núm. 687/01 davant el Jutjat de
1ª Instància núm. 7 de Reus. Seguida la tramitació
legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 30 de
juliol de 2002, la part dispositiva de la qual diu
el següent: “Estimando parcialmente la demanda
formulada por el procurador Sr. Xavier Estevill
Ballsells, en representación de Dª. X1. contra D.
Y1., debo decretar la separación judicial de los
cónyuges Dª. X1 y D. Y1., con todos los efectos
legales inherentes y, en especial, de los
siguientes:
1.- La
separación de los litigantes.
2.- La
disolución del régimen económico matrimonial.
3.- Se
acuerda la división de la vivienda que constituía el
domicilio familiar, sita en la calle XXXX, XX, de
L., sin perjuicio de la atribución del uso y
disfrute de la vivienda familiar y de los bienes de
uso ordinario a la hija menor y a Dª. X1, en los
términos del razonamiento jurídico cuarto de esta
resolución.
4.- En
cuanto a la patria potestad sobre los menores, X2 y
X3, continuará siendo compartida por ambos
progenitores, si bien con atribución de la guardia y
custodia a la madre sobre X2 y al padre respecto a
X3, y con el régimen de visitas, estancias y
comunicaciones a favor del progenitor no custodio
respectivo que se fija en el fundamento de derecho
tercero de esta resolución.
5.- En
cuanto a la cantidad a fijar en concepto de
alimentos a favor de la hija menor con cargo al Y1
se fija la cantidad de 600,01 euros mensuales y a
cargo de la X1 como pensión de alimentos a favor de
su hijo X3 la suma de 120,20 euros mensuales,
cantidades que se abonarán por meses anticipados
dentro de los primeros cinco días de cada mes
mediante ingreso en la cuenta que al efecto se
designe y se actualizarán anualmente, conforme a las
variaciones que experimente el IPC señalado por el
Instituto Nacional de Estadística u Organismo que le
sustituya. Serán de cargo del demandado así mismo la
mitad de los gastos por pago de las cuotas de
amortización del préstamo hipotecario e IBI que se
relacionan en el fundamento de derecho sexto de esta
resolución.
6.- Se
fija la cantidad de 721,21 euros mensuales en
concepto de pensión compensatoria a cargo del Y1;
dicha suma deberá ser satisfecha dentro de los
primeros cinco días de cada mes mediante ingreso en
la cuenta que a tal efecto se designe, y se
actualizará anualmente conforme a las variaciones
que experimente el IPC señalado por el Instituto
Nacional de Estadística u Organismo que le
sustituya.
7.- Se
impone al Y1 el pago a la X1 de 39.065,79 euros en
pago de la compensación económica fijada en el
art.
41 del Código de familia.
No
procede hacer declaración expresa en cuanto a las
costas”.
Segon.
Contra
aquesta sentència, la Sra. X1 va interposar recurs
d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar
a la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de
Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 21
de juliol de 2003, amb la següent part dispositiva:
“Que estimando en parte el recurso de apelación
interpuesto por la representación de D. Y1. y
desestimando el formulado por la representación de
Dª X1 contra la Sentencia dictada con fecha 30 de
julio de 2002 por el Juzgado de 1ª Instancia núm.
Siete de Reus, revocamos parcialmente la citada
resolución y en su lugar disponemos:
“1º)
Fijar a favor de la X1 en concepto de indemnización
compensatoria la cantidad de treinta mil cincuenta
euros con sesenta y un céntimos (30.050,61).
2º)
Fijar en concepto de pensión compensatoria a favor
de la X1 la cantidad de quinientos cuarenta euros
con noventa y un céntimos (540,91 euros), que se
actualizará anualmente conforme al IPC, y que se
limita al período de dos años desde la fecha de esta
resolución.
3º)
Mantener el resto de los pronunciamientos.
4º)
Imponer a la actora las costas originadas en esta
alzada por su recurso; y no hacer expresa imposición
sobre las derivadas del recurso del Y1”.
Tercer.
Contra
la sentència anterior, la Sra. X1 va interposar
aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 29
de gener de 2004, aquest Tribunal es va declarar
competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat
amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part
recorreguda perquè en un termini de vint dies
formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme,
es va assenyalar per a la celebració de vista el dia
22 de març de 2004, a les 10.30 hores del matí, en
què es va celebrar.
Ha
estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS JURÍDICS
Primer.
La
sentència que es combat manté íntegrament un dels
pronunciaments de la de primera instància,
concretament el que disposa “la división de la
vivienda que constiuía el domicilio familiar, sita
en la c/ XXXX, XX, de L., sin perjuicio de la
atribución del uso y disfrute de la vivienda
familiar y de los bienes de uso ordinario a la hija
menor y a Dña. X1, en los términos del razonamiento
jurídico cuarto de esta resolución”; raonament
jurídic segons el qual ”la vivienda descrita
satisface ampliamente, casi en demasía, la necesidad
habitacional de la demandante y su hija X2, sin que
aparezcan tampoco motivos para que la vivienda
permanezca en indivisión, pues una cosa es la
consideración del interés de la hija menor para la
determinación de la atribución del uso de la
vivienda familiar [...] y otra bien distinta es
mantener en proindiviso la vivienda familiar cuando
razones de orden económico justifican la división;
de ahí que se acceda a la misma, sin perjuicio del
derecho de uso atribuido a la hija menor y a la
demandante hasta tanto la división sea efectiva”.
És
contra aquest pronunciament —i només contra aquest—
que interposa la demandant el present recurs de
cassació. El seu objecte es limita, doncs, a
aconseguir l’atribució de l’ús i gaudi de
l’habitacle per temps indefinit. Per això es diu
literalment que “en definitiva, aquesta part no
s’oposava a que es practiqués la dissolució del
condomini, però sí que aquest perjudiqués el dret
d’ús de la vivenda [sic]
que, al nostre parer, havia d’atribuir-se a la X1”,
perjudici derivat de l’establiment d’un termini de
duració en l’ús de l’habitatge, representat en el
cas per la divisió de la copropietat, moment en el
qual la sentència recorreguda disposa el cessament
d’aquell ús per part de la demandant i la seva filla.
Per acabar de completar aquest aspecte purament
expositiu, cal afegir les següents dades d’interès:
a)
Tracta el cas d’una demanda de separació judicial
respecte a la qual s’acordà, com demanaren de comú
acord ambdós litigants y el ministeri fiscal, que
els dos fills del matrimoni “tanto X3 como X2 queden
bajo la patria potestad de ambos progenitores,
atribuyéndose la custodia de X3 al Y1 y la custodia
de X2 a la Sra X1”.
b)
També, respecte a la qüestió de l’habitatge, s’han
de ressenyar les seves característiques no
qüestionades pels litigants i que estan descrites en
la sentència de primera instancia en el sentit de
tractar-se d’una finca “inmueble que consta del
terreno donde está ubicada la edificación, el resto
destinado a jardín y otros usos. La edificación está
compuesta de: a) una planta semisótano, destinada a
garaje, con 79 m2; b) una planta baja, destinada a
vivienda, compuesta de comedor-estar, recibidor, una
habitación, un aseo, una galería, un lavadero y un
porche; c) Una planta alta o piso primero, destinada
también a vivienda, que está compuesta de baños,
cuatro habitaciones y dos terrazas. La planta baja y
la primera se comunican entre sí por medio de una
escalera interior y tienen ambas una superficie
total construida de ciento setenta y tres metros”.
c)
També refereix la sentència combatuda que: a) “la X1
en el momento de la separación de hecho contaba con
40 años; b) que si bien ha de convenirse con la juez
de instancia en que los ingresos del demandado
alcanzan una media mensual de unas 490.000 pesetas
(contando con el 50% de los beneficios que genera la
sociedad y el 50% por el alquiler de la nave
industrial), no es menos cierto que la X1 se trata
de una persona que ha estado y está en contacto con
el mundo laboral, regentando desde de febrero de
1999 un negocio de muebles y objetos de decoración y
regalos; c) que aunque ha venido a ser admitido por
el propio Y1 que el negocio de la X1 no iba bien,
también resulta bastante increíble que el mismo no
genere ningún beneficio —como por ella se mantiene—
y después de cuatro años siga abierto” (fonament
jurídic tercer).
d)Tanmateix es declara provat que “el matrimonio
mantuvo una convivencia efectiva de casi
prácticamente 19 años, durante los cuales la X1 se
dedicó al cuidado del hogar, del esposo y de los
hijos” y que compatibilizó con su trabajo como
administrativa en la empresa de Juan Sabater Escudé
—donde venía trabajando desde septiembre de 1978,
esto es, con anterioridad a contraer matrimonio”. I
encara que la X1 va treballar intermitentment per a
l’empresa del seu marit i per a d’altres, i encara
que ella va llogar un local i que posteriorment el
comprà amb hipoteca, local en què s’instal·là un
negoci de mobles i objectes de decoració i en el
qual s’invertiren diners comuns del litigants, és,
respecte al marit, “incuestionable que sus ingresos
y su capacidad económica es muy superior” (fonament
jurídic segon).
e)
Finalment, cal ponderar que s’ha fixat en favor de
la X1 en concepte d’indemnització compensatòria la
quantitat de 30.050’61 euros, i en concepte de
pensió compensatòria, la suma de 540,91 euros
mensuals, amb el límit de dos anys; i que per
aliments s’ha fixat en 600 euros mensuals la suma
que haurà de pagar el Y1 a la X1 per la filla X2, i
en 120 euros mensuals la que haurà de pagar aquesta
darrera com a pensió d’aliments en favor del fill
X3. S’ha de ressenyar igualment que la filla X2, que
queda sota la guarda i custòdia de la X1 a
l’habitatge indicat, “aunque va a un colegio público
presenta ciertas dificultades y requiere
determinadas atenciones, como vienen a reconocer
ambos progenitores y se deduce del informe del
equipo de asesoramiento técnico obrante en los
folios 428 y siguientes, en el que se pone de
manifiesto la necesidad de que la misma ‘continuï
seguint assistint als serveis específics que poden
potenciar al màxim les seves capacitats oferint a la
menor la possibilitat de ser al més autònoma
possible’”.
Segon.
Amb
caràcter general, convé recordar la doctrina que
sobre la present controversia va elaborant aquesta
Sala. Per exemple, la sentència resolutòria del
recurs 66/2003 expressa que “Alguns del
pronunciaments favorables a l’establiment, amb
caràcter necessari, d’un termini en l’ús de
l’habitatge es fonamenten en l’atemptat que a les
facultats dominicals de disposició de l’habitatge
comporta per al propietari (o copropietari)
l’atribució d’un ús indefinit. Però la
jurisprudència del T.S., segons la qual s’ha de
separar radicalment l’exercici de
l’actio communi dividundo
de les
inherents a les mesures acordades en procés
matrimonial, s’ha de considerar del tot consolidada.
La Sentència del T.S. de 26 d’abril de 2002 evoca la
del mateix Alt Tribunal de 27 de desembre de 1999,
que conté un estudi de l’evolució jurisprudencial
respecte d’això, ensenyant que ‘Aun cuando es cierto
que la sentencia de 22 de septiembre de 1988 recoge
el criterio aludido en la instancia, esta doctrina
ha sido rectificada por la de las sentencias de 22
de diciembre de 1992, 20 de marzo de 1993 , 14 de
julio de 1994 y 16 de diciembre de 1995 , con
arreglo a las que, si bien el titular dominical
puede pedir la división de la cosa común mediante el
ejercicio de la acción procesal, la cesación de la
comunidad no afecta a la subsistencia del derecho de
uso (cualquiera que sea su naturaleza) que
corresponde al otro cotitular, ex-cónyuge en virtud
de sentencia de divorcio. Por tanto, el derecho de
uso se mantiene indemne y una eventual venta de la
cosa en subasta pública debe garantizar la
subsistencia de aquella medida, lo que sólo puede
ser modificado por la voluntad de los interesados, o
por decisión judicial adoptada por el órgano
jurisdiccional competente en relación con el proceso
matrimonial en que se acordó’".
Quant a
la interpretació de
l’art. 83.2 del Codi de família,
la mateixa sentència afemia que “una interpretació
estrictament literal de l’indicat precepte semblaria
conduir a una única i inequívoca conclusió: la
voluntat del legislador d’establir sempre i en tot
cas un termini en l’atribució de l’habitatge
familiar, tant si hi ha fills menors d’edat com si
no. Per al primer supòsit (on s’assenyala la
preferència d’atribució en favor del cònjuge
encarregat de la guarda dels menors), la duració
vindrà marcada, amb caràcter general, per l’edat
d’aquests, ja que la cessació de la guarda
comportarà també la de l’ús de l’habitatge.
Per al
segon supòsit, o sigui per al cas d’inexistència de
fills (per no tenir-ne el matrimoni o haverse
emancipat aquells) es faria l’atribució al cònjuge
més necessitat de protecció sempre amb caràcter
temporal, sense perjudici de atorgar pròrroga en cas
de subsistència d’aquella necessitat. A tenor
d’aquesta interpretació literalista, la temporalitat
seria, doncs, requisit inherent a l’atorgament de
l’ús de l’habitatge, entre altres coses, perquè
l’art. 83.b
in fine
fa
referència a la possibilitat d’acordar pròrroga i,
per definició, només pot prorrogar-se allò que
prèviament té assenyalat un termini. Resulta, però,
que el mateix precepte disposa que tal atribució es
farà per ‘mentre duri la necessitat’ del beneficiari.
Això vol dir que hi haurà casos —certament
excepcionals— en què, en ser previsible la
permanència de la necessitat o altament improbable
la seva superació, no quedarà opció altra, malgrat
la literalitat del precepte, que sotmetre la regla
general de la temporalitat a la duració de la
necessitat, de tal manera que serà aquesta darrera
la que, en definitiva, acabi —o no— imposant un
termini a l’ocupació, amb el benentès que, arribat
el cas, serà el propietari qui haurà d’invocar i
demostrar la cessació d’aquella necessitat que es
presentava raonablement com indefinida.
Heus
aquí, doncs, que la recta intel·ligència del
precepte mena a les següents conclusions: a) En
absència de fills (per inexistència o emancipació)
l’habitatge familiar (pertanyi a un sol dels
cònjuges o a ambdós i amb el règim dominical que
sigui) s’atribuirà al cònjuge més necessitat de
protecció, a avaluar judicialment a tenor del
resultat probatori. b) Aquesta atribució es farà a
partir d’una ponderació judicial de la previsible
duració de les necessitat del cònjuge més mancat.
Cas que tal previsió apunti a una necessitat
raonablement duradora i invariable en el temps podrà
no assenyalar-se termini, sens perjudici de les
facultats revisòries del propietari (o copropietari),
si es produeix una modificació de circumstàncies. c)
En supòsits de copropietat, qualsevol dels dos
cònjuges podrà instar en el moment que estimi oportú
l’acció de divisió de la cosa comuna, sens perjudici
que, consolidada la totalitat del domini, el cònjuge
no beneficiat per l’atribució de l’ús de l’habitatge
o un tercer, hagi de respectar la decisió que sobre
tal ús hagi estat judicialment fixada; ús
inscriptible en el Registre de la Propietat i que
causarà els efectes protectors inherents al principi
de publicitat registral”.
Tercer.
Atesa
la intangibilitat del
factum
de la
sentència recorreguda, per tal com no ha estat
combatut mitjançant el corresponent recurs per
infracció processal, i atès que, si bé no estava
consolidada la jurisprudència d’aquest Tribunal quan
s’interposà el present recurs (essent llavors
aquesta la raó de la seva admissió), en l’actualitat
la Sala ja té afermada la seva doctrina, en la
present seu cassacional i tal com indica la recent
sentència de 18 de març de 2004, ara es tracta de
“simplement comprovar si la sentència objecte de
recurs contradiu o no la jurisprudència d’aquest
Tribunal”.
Doncs
bé, de tal comparació en resulta l’existència de
contradicció, per tal com la resolució recorreguda
atorga al concepte de “necessitat raonablement
duradora i invariable en el temps” una dimensió
oposada a la d’aquest Tribunal.
En
efecte, la sentència impugnada dedica a la qüestió
litigiosa un únic fonament de dret (el quart), en el
qual afirma que
l’art. 43 del Codi de família “prevé
la posibilidad de que en el mismo proceso de
separación se ejercite de forma simultánea la acción
de división de aquellos bienes que pudieren tener
los cónyuges en proindiviso, disponiéndose en su
párrafo 2º que ‘si la sentencia da lugar a la acción
de división de la cosa común puede procederse a la
indicada división de los bienes en el trámite de
ejecución de la sentencia’, sin que pueda obligarse
al Y1 a mantener en condominio dicha vivienda, como
se pretende”. Sembla, doncs, que amb aquest
raonament, la resolució atacada o bé considera
incompatible o preferent l’actio
communi dividundo
de
l’art. 400 del Codi civil sobre el dret d’ús de
l’habitatge en supòsits de separació familiar com el
present, o bé augura per a la X1 i per a la seva
filla un període de necessitat de duració curta,
representada pel temps que trigui —sempre
relativament breu— l’efectivitat de l’esmentada
divisió.
En
qualsevol cas, ni un ni altre posicionament poden
ser compartits per la Sala. El primer, perquè ja
s’ha assenyalat a bastament que l’exercici de
l’acció de divisió de la cosa comuna mai no pot anar
en detriment de l’ús que en favor d’un cònjuge
s’hagi atorgat en un procediment matrimonial, el
qual protegeix interessos d’abast superior als
estrictament econòmics o patrimonials. El segon,
perquè les també ressenyades circumstàncies del cas
dibuixen un panorama familiar en el qual,
dissortadament, no s’esbrina, ni per a la X1 ni per
a la seva filla menor, pel fet de patir aquesta
darrera una minusvalidesa, un període de superació o
alleugeriment dels seus dèficits de poca duració.
Respecte d’això i dins la noció —que es declara
provada— de la conveniència, per a l’interès
d’aquesta filla, que “continuï seguint assistint al
serveis específics que poden ostentar i potenciar al
màxim les seves capacitats oferint a la menor la
possibilitat de ser al més autònoma possible”, es
troba lògicament la de gaudir mare i filla d’un
habitatge i d’un entorn al més positiu possible amb
vista a aquell desenvolupament integral, del qual
formarà part, i no en mesura escassa, el gaudi d’un
habitatge òptim com ho és el del domicili conjugal,
espaiós i que disposa de jardí, cosa que farà menys
feixuga la pràcticament contínua vigilància i
atenció que cal exercir sobre la filla menor. Tot
això amb el benentès, és clar, que si s’alteren les
circumstàncies ponderades, el Sr. Y1 podrà instar
les mesures escaients per a la modificació de tot el
que ara s’acorda i la consegüent temporalització de
l’ús de l’habitatge familiar, que de moment s’ha de
declarar d’utilització indefinida per tal com no
s’albira per ara la desaparició de la necessitat que
justifica una atribució del dit domicili no subjecta
a termini.
Cinquè.
Conforme a l’art. 398.2 de la LEC, escau no fer cap
pronunciament sobre imposició de costes.
Atesos
els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala
Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya decideix estimar el recurs de cassació
interposat per la representació de la Sra. X1 contra
la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona
(Secció Tercera) de 21 de juliol del 2003, dictada
en el rotlle de separació núm. 585/2002, derivat del
procediment 687/2001 del Jutjat de Primera Instància
núm. 7 de Reus, i cassar la sentència referida en
l’únic sentit de, ratificant la divisió de
l’habitatge que constituïa el domicili familiar,
ubicat al carrer XXXX, XX, de L., acordar, no
obstant això, l’atribució de l’ús i gaudi d’aquest
domicili i dels béns d’ús ordinari a la Sra. X1 per
temps indefinit, mentre duri la necessitat, en els
termes expressats en el fonament jurídic quart de la
present resolució; sense imposició de les costes
d’aquest recurs a cap litigant.
Així ho
acorda la Sala i ho signen el president i els
magistrats esmentats més amunt. |
