|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 de març de 2004, núm. 12/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr.
X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr.
Yago Argemí Fenollar i dirigit per l’advocat Sr. Vicente de la Fuente
Cullell, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l’Audiència
Provincial de Barcelona el 14 de juliol de 2003, en entendre del recurs
d’apel ·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de
Primera Instància núm. 4 de Rubí el 15 de novembre de 2002 en el
procediment de judici de divorci núm. 287/02. La Sra. Y1.,
aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel
procurador Sr. Jesús Miguel Acín Biota i dirigida per l’advocada Sra.
Isabel Ferrer Muñoz.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Jaime
Izquierdo Colomer, en nom i representació del Sr. X1, va
formular demanda de judici de divorci núm. 287/02 davant el Jutjat de 1a
Instancia núm. 4 de Rubí. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va
dictar Sentència en data 15 de novembre de 2002, la part dispositiva de
la qual diu el següent: “Que estimando la demanda de divorcio formulada
por D. X1, representado por el procurador Sr. Jaime Izquierdo
Colomer y defendido por el letrado Sr. Vicente de la Fuente Cullell,
contra Dª. Y1, representada por la procuradora Sra. Eulalia Enreig Marcet y defendida por la letrada Sra. Isabel Ferrer Muñoz,
acordando la disolución del matrimonio de los mencionados cónyuges.
“Se acuerdan las siguientes
medidas: Se fija como contribución del padre a los alimentos a las hijas
del matrimonio H1 y H2 mayores de edad, la cantidad
de 365 euros para cada una de ellas, es decir 730 euros mensuales, con la que
contribuirá el padre a los alimentos de las hijas, pagadera dentro de
los cinco primeros días de cada mes y que se actualizará cada año según
las variaciones que experimente el IPC, y que deberá ingresar en la
libreta o cuenta bancaria que designe la madre.
Se atribuye el uso y
disfrute del domicilio conyugal sito en Avda. XXXX, nº XX, de L., a las hijas y a la madre, por ser el progenitor con quien
habitan.
Se establece a favor de la
Sra. Y1, en concepto de pensión compensatoria a satisfacer
por D. X1, la cantidad de 360 euros mensuales, actualizables
anualmente y de forma automática, en función del IPC que publique el
Instituto Nacional de Estadística u Organismo que en el futuro lo
sustituya.
Sin hacer especial
pronunciamiento en cuanto al pago de costas de este juicio”.
Segon.
Contra aquesta sentència,
la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es
va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona,
la qual va dictar Sentència en data 14 de juliol de 2003, amb la següent
part dispositiva: “Que, desestimando el recurso de apelación interpuesto
por D. X1 contra la Sentencia de fecha quince de noviembre
de dos mil dos dictada por el Juzgado de Primera Instancia número cuatro
de Rubí en el asunto mencionado en el encabezamiento, debemos confirmar
y confirmamos dicha sentencia, con imposición de las costas al
recurrente”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació.
Per interlocutòria de 2 de febrer de 2004, aquest Tribunal es va
declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb
l’art.
485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de
vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va
assenyalar per a la votació i decisió el dia 8 d’aquest mes, en què es
van celebrar.
Ha estat ponent l’Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
La Sentència de la Secció
12ª de l’Audiència Provincial de Barcelona de 14 de juliol de 2003 va
denegar al recurrent la seva pretensió d’apel·lació en què sol·licitava
“sea dictada sentencia estimatoria de esta alzada por la que revoque,
anule y modifique el apartado
b)
de las medidas decretadas en el fallo de la sentencia apelada,
disponiendo que se atribuya el uso y disfrute de la vivienda que fue el
último domicilio conyugal —sito en Av. XXXX nº X, casa X, de L.—, a las hijas y a la madre, durante un plazo no superior a
cinco años a contar desde la sentencia de divorcio, de 15 de noviembre
de 2002, plazo que, en su caso, podrá ser prorrogado a su vencimiento,
si concurre causa legal para ello, por otros dos años, atribuyéndose el
uso y disfrute de tal vivienda, una vez finido el citado quinquenio o su
prórroga, si ésta procediere, a la hija o hijas que desee, o deseen,
proseguir habitando en dicha vivienda y al padre propietario de la
misma”.
El recurrent fonamentava
aquesta petició en la disposició de
l’apartat
b)
de l’art. 83.2 del Codi de família de Catalunya, segons el qual
l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que en tingui més
necessitat quan no hi ha fills (o quan hi ha fills majors d’edat si
romanen amb el cònjuge a qui s’atribueix l’ús i que s’aprecia que en té
major necessitat) “té lloc amb caràcter temporal, mentre duri la
necessitat que l’ha motivada, sens perjudici de pròrroga, si és el cas”.
El recurrent impugnava la Sentència del jutjat perquè no havia fixat un
termini per a l’ús de l’habitatge familiar que la Sentència havia
atribuït a la seva exesposa i filles del matrimoni, tal com el recurrent
entenia que havia d’haver fet en compliment d’aquell precepte.
L’Audiència va denegar
aquella petició per considerar que l’esmentat precepte no obligava a
fixar un termini concret, perquè malgrat que l’atribució d’aquest ús
segons la llei té un caràcter temporal, la temporalitat dura “mentre
duri la necessitat ...” i per això l’Audiència interpreta que si la
situació de necessitat que ha motivat l’atribució de l’ús es perllonga
en el temps, pot arribar a ser vitalícia ja que l’atribució de l’ús, tot
i ésser temporal, ha de perllongar-se tant com la necessitat. I
l’Audiència conclou: “En definitiva, si no hay perspectiva de cambio, lo
que ha de hacerse es no fijar plazo, atribuir por tiempo indefinido el
uso, para que sea el otro cónyuge, si cambian las circunstancias, el que
tome la iniciativa de proponer la extinción del derecho. Si tales
perspectivas existen, procederá entonces que se fije un plazo prudencial
de tal modo que, si luego no se ven confirmados esos pronósticos, sea el
beneficiario el que haya de tomar la iniciativa de pedir la prórroga”.
Amb la base d’aquests
raonaments, l’Audiència va examinar els fets del litigi i va concloure
que en aquest cas no esqueia fixar un termini en l’atribució de l’ús de
l’habitatge familiar que havia acordat el jutjat.
Segon.
Contra la sentència
anterior de l’Audiència, el Sr. X2 va preparar l’actual
recurs de cassació a l’empara de
l’art. 477.2.3r.3 de la Llei
d’enjudiciament civil. Considerava que existia “interès cassacional”
perquè el Codi de família de Catalunya encara no tenia cinc anys de
vigència al moment que preparava el recurs, perquè no hi havia
jurisprudència d’aquesta Sala sobre
l’art. 83.2.b
del Codi
esmentat i perquè hi havia jurisprudencia contradictòria en la
interpretació d’aquest precepte entre les seccions 12ª i 18ª de
l’Audiència Provincial de Barcelona.
La Sala
a quo
va tenir per preparat el
recurs de cassació i el recurrent el va interpolar amb la petició
mateixa que havia formulat a l’Audiència (l’hem transcrit en el fonament
primer d’aquesta resolució), éss a dir, que
l’art. 83.2.b
del Codi de
família obligava a fixar un termini en l’atribució a favor de la
demandada i filles de l’ús de l’habitatge que havia estat familiar, i
que havia de fixar-se en els termes per ell sol·licitats.
Tercer.
En una provisió de data 18
de desembre darrer, d’acord amb allò que disposa l’art. 483.3 de la Llei
d’enjudiciament civil, aquesta Sala va ordenar que es posés de manifest
a les parts personades la possible causa d’inadmissió del recurs de
cassació interposat per “l’existència de jurisprudència d’aquest
Tribunal Superior sobre la interpretació de l’art. 83.2.b
del Codi de
família de Catalunya, la qual es conté en les sentències d’aquesta Sala
de 22 de setembre i 6 de novembre de 2003”, i s’atorgà a les parts
personades el termini de 10 dies per tal que poguessin fer les
al·legacions que creguessin escaients respecte de la quesito esmentada.
Quart.
Dins d’aquell termini,
ambdues parts presentaren sengles escrits en els quals l’apel ·lada
defensava la inadmissibilitat del recurs atès que les dues sentències
d’aquesta Sala coincidien amb la decisió i la doctrina de la sentència
sotmesa a cassació. Contràriament, el recurrent, en el seu escrit,
manifestava que “[...] la sentencia recurrida en esta casación se opone
a la doctrina jurisprudencial posterior contenida en las dos sentencias
de este tribunal Superior que cita la providencia de 18 de diciembre de
2003. Procede, por tanto, admitir esta casación, no sólo porque cuando
se notificó la sentencia impugnada aquí (9 de septiembre de 2003) aún no
existía dicha doctrina jurisprudencial, sino porque ahora ya resulta
evidente que la sentencia cuya casación pretendo se opone a tal doctrina
jurisprudencial posterior [...]”.
Cinquè.
En una interlocutòria de 2
de febrer passat, aquesta Sala va admetre a tràmit el recurs (el primer
motiu que denuncia la infracció esmentada de manca d’aplicació de
l’art.
83.2.b
del Codi de
família de Catalunya) perquè, tal com assenyalava el recurrent, “quan es
va interposar aquest recurs de cassació no s’havia encara dictat la
sentència d’aquesta Sala de 6 de novembre passat, i, per tant, no
existia jurisprudència d’aquest Tribunal referent a la temporalització
de l’ús de la vivenda conjugal atribuït a un dels cònjuges en els
supòsits de separació, nul·litat o divorci del matrimoni”. Per aquesta
raó, la nostra interlocutòria sementada va admetre a tràmit el motiu
primer d’aquest recurs.
Sisè.
I el que cal ara per
resoldre’l és simplement comprovar si la sentència que n’és objecte
contradiu la jurisprudència d’aquest Tribunal continguda en les nostres
dues sentències esmentades, ja que si la contradigués, hauríem de
cassar-la i de resoldre el litigi per declarar el que fos escaient
segons els termes en què s’hagués produït la contradicció amb la nostra
jurisprudència; i si no hi hagués la contradicció que el recurrent
denuncia, hauríem de mantenir la sentència i rebutjar el recurs, tal com
disposa l’apartat 3 de l’art. 487 de la Llei d’enjudiciament civil.
Setè.
La nostra jurisprudència ha
dit en aquelles sentències, com a conclusió dels seus raonaments
referents a la temporalització de l’atribució de l’ús de l’habitatge
familiar, que “aquesta atribució es farà a partir d’una ponderació
judicial de la previsible duració de les necessitats del cònjuge més
menesterós. Cas que tal previsió apunti a una necessitat raonablement
duradora i invariable en el temps podrà no assenyalar-se termini, sens
perjudici de les facultats revisòries del propietari (o copropietari) de
produir-se una modificació de circumstàncies”.
La comparació d’aquesta
jurisprudència amb la doctrina de la sentència que aquí s’impugna
(transcrita en el fonament primer d’aquesta resolució) evidencia una
coincidencia total de la sentència amb la jurisprudència, la qual cosa
determina, de conformitat amb l’art. 487.3 de la Llei d’enjudiciament
civil, que no escaigui la cassació. L’Audiència, atesos els fets del
litigi que ha declarat provats i que són intangibles a la cassació
(manca total d’ingressos de l’exesposa, falta de perspectives de treball,
edat, etc.), ha apreciat que l’exesposa és la part més necessitada de
protecció i que té dret que se li atribueixi l’ús de l’habitatge
familiar sense fixació de termini; i la conclusió de l’Audiència és
plenament coincident amb la nostra jurisprudència.
Cal rebutjar, per tant, el
recurs.
Vuitè.
La desestimació del recurs
ha de comportar en aquest cas l’aplicació de la regla general dels
art.
398 i 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil per imposar al recurrent
les costes del recurs.
Atès el que s’ha exposat,
la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de
cassació, declarar ferma la sentència que n’era objecte i imposar les
costes que ha provocat al recurrent.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
