Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 18-03-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 de març de 2004, núm. 12/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Yago Argemí Fenollar i dirigit per l’advocat Sr. Vicente de la Fuente Cullell, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 14 de juliol de 2003, en entendre del recurs d’apel ·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Rubí el 15 de novembre de 2002 en el procediment de judici de divorci núm. 287/02. La Sra. Y1., aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Jesús Miguel Acín Biota i dirigida per l’advocada Sra. Isabel Ferrer Muñoz.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Jaime Izquierdo Colomer, en nom i representació del Sr. X1, va formular demanda de judici de divorci núm. 287/02 davant el Jutjat de 1a Instancia núm. 4 de Rubí. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència en data 15 de novembre de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando la demanda de divorcio formulada por D. X1, representado por el procurador Sr. Jaime Izquierdo Colomer y defendido por el letrado Sr. Vicente de la Fuente Cullell, contra Dª. Y1, representada por la procuradora Sra. Eulalia Enreig Marcet y defendida por la letrada Sra. Isabel Ferrer Muñoz, acordando la disolución del matrimonio de los mencionados cónyuges.

“Se acuerdan las siguientes medidas: Se fija como contribución del padre a los alimentos a las hijas del matrimonio H1 y H2 mayores de edad, la cantidad de 365 euros para cada una de ellas, es decir 730 euros mensuales, con la que contribuirá el padre a los alimentos de las hijas, pagadera dentro de los cinco primeros días de cada mes y que se actualizará cada año según las variaciones que experimente el IPC, y que deberá ingresar en la libreta o cuenta bancaria que designe la madre.

Se atribuye el uso y disfrute del domicilio conyugal sito en Avda. XXXX, nº XX, de L., a las hijas y a la madre, por ser el progenitor con quien habitan.

Se establece a favor de la Sra. Y1, en concepto de pensión compensatoria a satisfacer por D. X1, la cantidad de 360 euros mensuales, actualizables anualmente y de forma automática, en función del IPC que publique el Instituto Nacional de Estadística u Organismo que en el futuro lo sustituya.

Sin hacer especial pronunciamiento en cuanto al pago de costas de este juicio”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència en data 14 de juliol de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por D. X1 contra la Sentencia de fecha quince de noviembre de dos mil dos dictada por el Juzgado de Primera Instancia número cuatro de Rubí en el asunto mencionado en el encabezamiento, debemos confirmar y confirmamos dicha sentencia, con imposición de las costas al recurrente”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 2 de febrer de 2004, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC el traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 8 d’aquest mes, en què es van celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La Sentència de la Secció 12ª de l’Audiència Provincial de Barcelona de 14 de juliol de 2003 va denegar al recurrent la seva pretensió d’apel·lació en què sol·licitava “sea dictada sentencia estimatoria de esta alzada por la que revoque, anule y modifique el apartado b) de las medidas decretadas en el fallo de la sentencia apelada, disponiendo que se atribuya el uso y disfrute de la vivienda que fue el último domicilio conyugal —sito en Av. XXXX nº X, casa X, de L.—, a las hijas y a la madre, durante un plazo no superior a cinco años a contar desde la sentencia de divorcio, de 15 de noviembre de 2002, plazo que, en su caso, podrá ser prorrogado a su vencimiento, si concurre causa legal para ello, por otros dos años, atribuyéndose el uso y disfrute de tal vivienda, una vez finido el citado quinquenio o su prórroga, si ésta procediere, a la hija o hijas que desee, o deseen, proseguir habitando en dicha vivienda y al padre propietario de la misma”.

El recurrent fonamentava aquesta petició en la disposició de l’apartat b) de l’art. 83.2 del Codi de família de Catalunya, segons el qual l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que en tingui més necessitat quan no hi ha fills (o quan hi ha fills majors d’edat si romanen amb el cònjuge a qui s’atribueix l’ús i que s’aprecia que en té major necessitat) “té lloc amb caràcter temporal, mentre duri la necessitat que l’ha motivada, sens perjudici de pròrroga, si és el cas”. El recurrent impugnava la Sentència del jutjat perquè no havia fixat un termini per a l’ús de l’habitatge familiar que la Sentència havia atribuït a la seva exesposa i filles del matrimoni, tal com el recurrent entenia que havia d’haver fet en compliment d’aquell precepte.

L’Audiència va denegar aquella petició per considerar que l’esmentat precepte no obligava a fixar un termini concret, perquè malgrat que l’atribució d’aquest ús segons la llei té un caràcter temporal, la temporalitat dura “mentre duri la necessitat ...” i per això l’Audiència interpreta que si la situació de necessitat que ha motivat l’atribució de l’ús es perllonga en el temps, pot arribar a ser vitalícia ja que l’atribució de l’ús, tot i ésser temporal, ha de perllongar-se tant com la necessitat. I l’Audiència conclou: “En definitiva, si no hay perspectiva de cambio, lo que ha de hacerse es no fijar plazo, atribuir por tiempo indefinido el uso, para que sea el otro cónyuge, si cambian las circunstancias, el que tome la iniciativa de proponer la extinción del derecho. Si tales perspectivas existen, procederá entonces que se fije un plazo prudencial de tal modo que, si luego no se ven confirmados esos pronósticos, sea el beneficiario el que haya de tomar la iniciativa de pedir la prórroga”.

Amb la base d’aquests raonaments, l’Audiència va examinar els fets del litigi i va concloure que en aquest cas no esqueia fixar un termini en l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar que havia acordat el jutjat.

Segon. Contra la sentència anterior de l’Audiència, el Sr. X2 va preparar l’actual recurs de cassació a l’empara de l’art. 477.2.3r.3 de la Llei d’enjudiciament civil. Considerava que existia “interès cassacional” perquè el Codi de família de Catalunya encara no tenia cinc anys de vigència al moment que preparava el recurs, perquè no hi havia jurisprudència d’aquesta Sala sobre l’art. 83.2.b del Codi esmentat i perquè hi havia jurisprudencia contradictòria en la interpretació d’aquest precepte entre les seccions 12ª i 18ª de l’Audiència Provincial de Barcelona.

La Sala a quo va tenir per preparat el recurs de cassació i el recurrent el va interpolar amb la petició mateixa que havia formulat a l’Audiència (l’hem transcrit en el fonament primer d’aquesta resolució), éss a dir, que l’art. 83.2.b del Codi de família obligava a fixar un termini en l’atribució a favor de la demandada i filles de l’ús de l’habitatge que havia estat familiar, i que havia de fixar-se en els termes per ell sol·licitats.

Tercer. En una provisió de data 18 de desembre darrer, d’acord amb allò que disposa l’art. 483.3 de la Llei d’enjudiciament civil, aquesta Sala va ordenar que es posés de manifest a les parts personades la possible causa d’inadmissió del recurs de cassació interposat per “l’existència de jurisprudència d’aquest Tribunal Superior sobre la interpretació de l’art. 83.2.b del Codi de família de Catalunya, la qual es conté en les sentències d’aquesta Sala de 22 de setembre i 6 de novembre de 2003”, i s’atorgà a les parts personades el termini de 10 dies per tal que poguessin fer les al·legacions que creguessin escaients respecte de la quesito esmentada.

Quart. Dins d’aquell termini, ambdues parts presentaren sengles escrits en els quals l’apel ·lada defensava la inadmissibilitat del recurs atès que les dues sentències d’aquesta Sala coincidien amb la decisió i la doctrina de la sentència sotmesa a cassació. Contràriament, el recurrent, en el seu escrit, manifestava que “[...] la sentencia recurrida en esta casación se opone a la doctrina jurisprudencial posterior contenida en las dos sentencias de este tribunal Superior que cita la providencia de 18 de diciembre de 2003. Procede, por tanto, admitir esta casación, no sólo porque cuando se notificó la sentencia impugnada aquí (9 de septiembre de 2003) aún no existía dicha doctrina jurisprudencial, sino porque ahora ya resulta evidente que la sentencia cuya casación pretendo se opone a tal doctrina jurisprudencial posterior [...]”.

Cinquè. En una interlocutòria de 2 de febrer passat, aquesta Sala va admetre a tràmit el recurs (el primer motiu que denuncia la infracció esmentada de manca d’aplicació de l’art. 83.2.b del Codi de família de Catalunya) perquè, tal com assenyalava el recurrent, “quan es va interposar aquest recurs de cassació no s’havia encara dictat la sentència d’aquesta Sala de 6 de novembre passat, i, per tant, no existia jurisprudència d’aquest Tribunal referent a la temporalització de l’ús de la vivenda conjugal atribuït a un dels cònjuges en els supòsits de separació, nul·litat o divorci del matrimoni”. Per aquesta raó, la nostra interlocutòria sementada va admetre a tràmit el motiu primer d’aquest recurs.

Sisè. I el que cal ara per resoldre’l és simplement comprovar si la sentència que n’és objecte contradiu la jurisprudència d’aquest Tribunal continguda en les nostres dues sentències esmentades, ja que si la contradigués, hauríem de cassar-la i de resoldre el litigi per declarar el que fos escaient segons els termes en què s’hagués produït la contradicció amb la nostra jurisprudència; i si no hi hagués la contradicció que el recurrent denuncia, hauríem de mantenir la sentència i rebutjar el recurs, tal com disposa l’apartat 3 de l’art. 487 de la Llei d’enjudiciament civil.

Setè. La nostra jurisprudència ha dit en aquelles sentències, com a conclusió dels seus raonaments referents a la temporalització de l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar, que “aquesta atribució es farà a partir d’una ponderació judicial de la previsible duració de les necessitats del cònjuge més menesterós. Cas que tal previsió apunti a una necessitat raonablement duradora i invariable en el temps podrà no assenyalar-se termini, sens perjudici de les facultats revisòries del propietari (o copropietari) de produir-se una modificació de circumstàncies”.

La comparació d’aquesta jurisprudència amb la doctrina de la sentència que aquí s’impugna (transcrita en el fonament primer d’aquesta resolució) evidencia una coincidencia total de la sentència amb la jurisprudència, la qual cosa determina, de conformitat amb l’art. 487.3 de la Llei d’enjudiciament civil, que no escaigui la cassació. L’Audiència, atesos els fets del litigi que ha declarat provats i que són intangibles a la cassació (manca total d’ingressos de l’exesposa, falta de perspectives de treball, edat, etc.), ha apreciat que l’exesposa és la part més necessitada de protecció i que té dret que se li atribueixi l’ús de l’habitatge familiar sense fixació de termini; i la conclusió de l’Audiència és plenament coincident amb la nostra jurisprudència.

Cal rebutjar, per tant, el recurs.

Vuitè. La desestimació del recurs ha de comportar en aquest cas l’aplicació de la regla general dels art. 398 i 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil per imposar al recurrent les costes del recurs.

Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, declarar ferma la sentència que n’era objecte i imposar les costes que ha provocat al recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.