|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15 de març de 2004, núm. 10/2004 (Sala Civil i Penal)
Presidenta:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç
Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Antoni
Bruguera i Manté
La Sala Civil del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la
representació del Sr. X1, representat davant aquest
Tribunal per la procuradora Sra. Araceli García Gómez i dirigit per
l’advocat Sr. José Vicente Pérez López, contra la Sentència dictada per
la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona el 15 de gener
de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la
Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Tarragona el
28 de febrer de 2002, en el procediment de judici de separació núm.
461/01. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat
representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Belén Domínguez
Romagosa i dirigida per l’advocat Sr. Julio Pardo Padrós.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La
procuradora Sra. María Josefa Martínez Bastida, en representació de la
Sra. Y2, va formular demanda de judici de
separació núm. 461/01 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de
Tarragona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència
amb data 28 de febrer de 2002, la part dispositiva de la qual diu el
següent: “Que estimando la demanda deducida por la procuradora Sra.
Martínez Bastida, en nombre y representación de X1
y Y2, y en su lugar, como continuadora de la acción
planteada, Y1, representada por la procuradora Inmaculada Amela
Rafales, apruebo las siguientes medidas recogidas en el convenio
regulador presentado de común acuerdo, que dadas las circunstancias
todavía pueden ser acordadas, por lo que en consecuencia deberán acatar
las siguientes medidas: “Liquidación del régimen económico matrimonial.
Los cónyuges se hallan casados en el régimen de separación de bienes y
acuerdan proceder a la liquidación del régimen económico matrimonial de
conformidad con lo siguiente:
“A) Los consortes
son propietarios por mitad y proindiviso de las siguientes acciones:
1º.- En Caja Madrid: núm. de cuenta valores ###: 150
acciones de Repsol YPF 152 acciones de Telefónica Valoradas a fecha dos
de noviembre de dos mil uno en 4.386,84 euros. 2º.- En Caixa Tarragona;
núm. de cuenta valor ###: 359 acciones de Telefónica.
Valoradas a fecha 7 de noviembre de dos mil uno en 5.173,19 euros. Ambos
cónyuges acuerdan que en el plazo de 18 meses desde la firma del
presente convenio regular, procederán a la venta de las citadas
acciones, repartiéndose el importe obtenido de la venta a partes
iguales. La mencionada venta se realizará en aquel momento dentro de los
18 meses que sea más idóneo atendiendo a las necesidades de mercado.
B) Los consortes
son propietarios por mitad y proindiviso del siguiente fondo de
inversión: Madrid Bolsa 60, en Caja Madrid, núm. de contrato ###, cuyo saldo a fecha 1 de noviembre de 2001 asicende a
9.595,95 euros. Ambos cónyuges acuerdan que llegada la fecha de
vencimiento del mismo, que será el próximo mes de febrero del año 2002,
procederán a repartirse por mitad la cantidad obtenida del mismo.
C) En relación
con los restantes bienes manifestan hallarse cada uno en posesión de los
que les son propios y no procede practicar liquidación alguna entre
ellos.
No se hace
expresa condena en costas”.
Segon.
Contra
aquesta sentència, el Sr. X1 va interposar recurs
d’apel ·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera
de l’Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb
data 15 de gener de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que debemos
declarar y declaramos no haber lugar al recurso de apelación interpuesto
por X1 contra la Sentencia dictada en 28 de febrero
de 2002, por el Juzgado de 1ª Instancia nº 4 de Tarragona, cuya
resolución confirmamos íntegramente, con imposición al apelante de las
costas del recurso”.
Tercer.
Contra
la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar
aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 18 de desembre de 2003,
aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de
conformitat amb l’art. 485 de la LEC se’n donà trasllat a la part
recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés escrit
d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de
vista el dia 23 de febrer de 2004, a les 10.30 hores del matí, en què es
va celebrar.
Ha estat ponent
l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
FONAMENTS JURÍDICS
Primer.
La
sentència que es combat confirma íntegrament la de primera instància, la
qual, acollint la demanda interposada pel Sr. X1 i
Y2 (i per 144
subrogació en el
lloc d’aquesta darrera la Sra. Y1), aprovà tot un seguit de
mesures recollides en el conveni regulador presentat de comú acord per a
la liquidació del règim econòmic matrimonial per ambdós litigants.
Contra aquesta
Resolució interposa el present recurs de cassació el Sr. X1, articulant-lo en dos motius que denuncien, respectivament,
infracció del principi de congruencia i vulneració dels articles 333,
334 i 335 del Codi de successions.
Òbviament, el
Tribunal examinarà només la segona censura jurídica, ja que per
endinsar- se en el coneixement de la primera hauria fet falta la
interposició de l’únic recurs escaient, o sigui, l’extraordinari
d’infracció processal, el qual no s’ha formulat en cap moment.
Ben clarament ho
ha deixat palès aquesta Sala en seguir la jurisprudència del Tribunal
Suprem, que ha dit (per totes, Interlocutòria de 22 d’abril de 2003) que
“del articulado de la LEC 2000 y de la exposición de motivos al reservar
la función nomofiláctica del recurso de casación a las cuestiones
sustantivas, resulta que el objeto del proceso al que se alude en el
art. 477.1 LEC 2000 debe de entenderse referido a pretensiones
materiales deducidas por las partes, relativas al ‘crédito civil o
mercantil y a las situaciones personales o familiares’, como expresa el
preámbulo, estando el recurso de casación limitado a la ‘revisión de
infracciones de derecho sustantivo’, señalándose explícitamente en el
apartado XIV de la exposición de motivos que ‘las infracciones de leyes
procesales’ quedan fuera de la casación.
El sistema de
recursos de la nueva LEC 2000 no es en absoluto coincidente con la
distinción entre ‘infracción de ley’ y ‘quebrantamiento de las formas
esenciales del juicio’, establecida inicialmente en la LEC de 1881, no
pudiendo contraerse el recurso extraordinario por infracción procesal a
los vicios
in
procedendo
y atribuir el
íntegro control de los vicios
in iudicando
al
recurso de casación, pues el ámbito jurídico material al que se
circunscribe este último determina un desplazamiento de los temas de
índole adjetiva hacia la esfera del otro recurso extraordinario, a
través del cual incumbe controlar las cuestiones procesales, entendidas
en un sentido amplio, que no se circunscribe a las que enumera el art.
416 LEC 2000 bajo dicha denominación, sino que abarcan también las
normas del enjuiciamiento civil que llevan a conformar la base fáctica
de la pretensión, de modo que los aspectos atinentes a la distribución
de la carga y la aplicación de las reglas que la disciplinan, el juicio
sobre los hechos resultante de la aplicación de esas reglas y principios
que rigen la valoración de los diferentes medios de prueba y de ésta en
su conjunto, debe examinarse en el marco del recurso extraordinario por
infracción procesal”; i hi afegeix que “la infracción denunciada en el
escrito preparatorio del recurso de casación fue la del art. 218 de la
LEC por incongruencia de la sentencia impugnada, cuyo carácter adjetivo
es indudable, tanto por la naturaleza de la infracción como por el texto
legal en que se contiene dicho precepto, como lo era igualmente bajo la
vigencia de las LEC de 1881, con la cual la denuncia de su infracción
debía hacerse a través del ordinal 3 del art. 1692 LEC 1881. Conclusión
de lo expuesto es que el interés casacional, en cualquiera de sus tres
manifestaciones, no puede ir referido a cuestiones procesales que deban
ser objeto del recurso extraordinario por infracción procesal”; i
conclou que no pot cap recurrent eludir “el vigente sistema de recursos
y, concretamente, la referida regla 2ª de la disposición 16ª LEC 2000,
mediante la utilización del recurso de casación para denunciar
infracciones procesales”.
Haurà de
claudicar, doncs, aquesta primera censura jurídica, sense necessitat de
més comentaris.
Segon.
a) Entrant,
doncs, en el motiu correlatiu, i abans d’abordar la denunciada infracció
dels articles 333, 334 i 335 del Codi de successions, convé fer esment
de la següent realitat fàctica no qüestionada pels litigants:
Deriva el procés
d’una sol·licitud de separació matrimonial formulada de comú acord entre
el Sr. X1 i la Sra. Y2 davant el
Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Tarragona. Lògicament, s’acompanyà
la demanda del corresponent conveni regulador, en el qual, entre altres
aspectes es féu constar que “dicho matrimonio no ha tenido ningún hijo”;
que “son de vecindad civil catalana y su régimen económico matrimonial
es el de separación de bienes, al no haberse otorgado capitulaciones
matrimoniales”; que “habiéndose deteriorado la convivencia de manera que
la misma devengó imposible, ambos esposos acuerdan separarse,
suscribiendo un convenio regulador de los efectos de separación.” Aquest
conveni, de data 23 de novembre de 2001, fou ratificat a presència
judicial el dia 18 de desembre següent. Abans, però, que es dictés la
corresponent sentència, la Y2 va morir, concretament el dia 1 de
febrer de 2002, cosa que motivà que el dia 7 del mateix mes la seva
mare, la Sra. Y1, presentés un escrit davant l’esmentat jutjat
interessant que se la tingués per subrogada “a todos los efectos
procesales, siguiéndose el curso de los autos hasta dictar sentencia de
separación“.
La sentència fou
dictada el dia 28 següent. Acordava en la seva part dispositiva
l’estimació de la demanda, després de reconèixer la legitimació de la
Sra. Y1 “como continuadora de la acción planteada por Y2” i la jutjadora d’instància hi significava que “apruebo
las siguientes medidas recogidas en el convenio regulador presentado de
común acuerdo que, dadas las circunstancias, todavía pueden ser
acordadas”, mesures pertocants a la liquidació del règim econòmic
matrimonial. Apel·lada tal sentència, l’Audiència Provincial de
Tarragona, en Resolució de 15 de gener de 2003 la confirmà, después de
fer constar (fonament jurídic segon) que “nos centraremos en la cuestión
fundamental que, en definitiva, consiste en determinar si la acción de
separación se extingue por la muerte de uno de los cónyuges o, por el
contrario, existe una legitimación de sus herederos para instar la
continuación del pleito hasta alcanzar la resolución correspondiente”;
quesito que fou resolta en sentit favorable a tal legitimació i que
provocà un altre pronunciament en el qual s’expressava que “De lo
referido y teniendo en cuenta que debemos partir de la inapelabilidad de
la sentencia de separación de mutuo acuerdo [...] y ateniéndonos a los
términos del suplico de la apelación, que pide la no aprobación del
convenio pero no combate ninguna medida por apartarse de los términos de
lo convenido, se impone la desestimación del recurso y la confirmación
de la sentencia recurrida”.
b) Contra ella
addueix ara la part recurrent, en síntesi, que la subrogació en favor de
la mare de la cònjuge morta abans que recaigués sentència “es contraria
a derecho, ya que el cónyuge supérstite es el llamado a heredar, ya que
en el matrimonio no concurría ninguno de los supuestos
contemplados por el art. 334 del Código de sucesiones”. Després de
recordar que aquest ordinal disposa que el cònjuge no tindrà dret a
succeir si en morir el causant es troba en estat de separació per
sentència ferma o si està separat de fet amb ruptura de la unitat
familiar per mutu consentiment expressat formalment o per alguna de les
causes que permeten la separació judicial o el divorci, el recurrent
addueix que “obvio resulta señalar que al fallecimiento de la Y2 no
había sentencia, ni el matrimonio estaban separados de hecho
cuando solicitaton la separación ni hasta que sobrevino la muerte de la
esposa ni la demanda de separación se basaba en algunos de los supuestos
que permiten la separación o el divorcio”, afirmació que li permet
concloure que el X1, com a vidu de la Y2 “podía y así lo hizo
instar la declaración de herederos abintestato, ya que al no concurrir
los supuestos contemplados en el art. 334 del Código de sucesiones la
ley no llama a otros herederos distintos de él, por lo que, en lógica
elemental, la Y1 no podía seguir la acción planteada, que era la
prevista en el art. 81.1 del Código civil”.
c) En la forma,
però, que el recurrent invoca l’article 334.2 del Codi de successions
s’intenta confondre la Sala mitjançant un articulat d’ubicació
sistemàtica poc feliç. És per això que es diu literalment que “para que
entre en juego el referido art. 335 del Código de sucesiones es menester
leer simplemente, sin hacer grandes esfuerzos hermenéuticos, el
precedente art. 334 del mismo Código, que establece los requisitos
necesarios para que entre en juego aquél a falta de dichos requisitos”.
Tot seguit, el recurs mescla dues realitats distintes: per una banda, un
fenomen de legitimació processal, o sigui, la possibilitat de la
subrogació en la posició de la difunta Sra. Y2 —que ja
s’ha assenyalat que morí mentre es tramitava la seva demanda de
separació de mutu acord i un cop ratificat judicialment el corresponen
el conveni regulador— i, per altra banda, una realitat ben diferent, com
és la concurrència dels requisits de l’art. 334.2 del Codi de
successions, previstos precisament per a privar el cònjuge supervivent
del dret a succeir.El que s’imposa, en canvi, és realitzar l’adequada
tasca interpretativa dels ordinals 333, 334 i 335 del Codi de
successions, que ja s’han assenyalat com de defectuosa sistemàtica.
Malgrat tot,
sembla clar:
1r) Que l’art.
333 del CS fa una crida a la successió intestada en favor del cònjuge
supervivent en el cas que el causant mori sense fills ni descendents amb
dret a succeir; crida que suposa una peculiaritat del quadre successori
abintestat, ja que el legislador català ha atorgat preferència, per
modernes raons sociofamiliars, al
ius coniugi
per
sobre del dret a heretar basat en el
ius
sanguinis,
respecte a pares i ascendents.
2n) L’art. 334
preveu dos supòsits en els quals els cònjuges supervivents perden el
dret a succeir: si en morir el causant es troba en estat de separació
per sentència ferma (apartat
a)
i si està separat de fet amb trencament de la unitat familiar per
consentiment mutu Expressat formalment o per alguna de les causes que
permeten la separació judicial o el divorci (apartat
b).
Tot l’articulat,
doncs, s’ha d’interpretar després de la seva lectura completa i amb el
benentès que l’art. 335 del CS es refereix, com es detallarà més
endavant, a la possibilitat de mort del causant havent-hi pendent
demanda de nul·litat del matrimoni, divorci o separació.
Per tant, en
aquest darrer supòsit d’existència d’una demanda de separació encara
irresolta en la data de la mort del causant, no escau l’aplicació de
l’art. 334.2 del CS, ja que és el numeral següent, l’art. 335, el que
dóna resposta a aquesta successió hereditària, que tindrà lloc o no en
funció del resultat del procés. S’haurà d’esperar, doncs, la sentència
definitiva, i si aquesta declara la separació, no hi haurà drets
successoris en favor del cònjuge, que, en canvi, els conservarà si la
sentència desestima la separació.
Aquesta
interpretació és la més adient finalísticament amb els preceptes
esmentats i la que permet que en cap cas es faci de pitjor condició els
hereus cridats en defecte de cònjuge quan existeix una demanda de
separació en curs pendent respecte a aquells en què la mort es produeixi
ja obtinguda una sentència de separació ferma (art. 334.1º del Codi de
successions).En el cas d’una demanda pendent no pot assumir-se, doncs,
la tesi del recurrent, en el sentit de poder exigir acumulativament una
duplicitat de causes de separació, o sigui, la invocada en la demanda
(que en el cas que ens ocupa és el mutu acord) o alguna de les exigides
en l’art. 334.2. És més, fins i tot doctrina autoritzada considera que
el hereus cridats en defecte de cònjuge podrien eludir subrogar-se en
l’acció plantejada (art. 335) i optar per demostrar la concurrència
d’alguna de les causes de l’art. 334.2 del CS.
En definitiva,
l’art. 334.2 i l’art. 335 del CS tracten supòsits diferents, motiu pel
qual no resulta exigible —com pretén el recurrent— la concurrència
conjunta d’allò regulat en ambdós articles per a poder privar el cònjuge
supervivent de l’herència.
3r) Per tant,
precisant-ho encara més, pot assenyalar-se que, en cas de sentència
favorable a la separació, d’aquest sol fet se’n deriva, en realitat, una
presumpció legal d’absència d’afectivitat i consegüent denegació al
cònjuge supervivent dels efectes successoris. A no altra causa obeeix el
joc dels articles 333, 334 i 335 del Codi de successions. El primer
estableix la regla general, o sigui, la successió, en defecte de fills i
descendents, en favor del cònjuge supervivent; el segon, l’excepció a la
regla mitjançant un primer supòsit (el d’haver- se declarat ja
prèviament i en morir el cònjuge l’estat de separació legal per
sentència ferma) i un segon (el de separació de fet amb ruptura de la
unitat familiar, sigui per mutu consentiment expressat formalment, sigui
per alguna de les causes que permeten la separació judicial o el
divorci); el tercer, és a dir l’art. 335, tanca el cercle mitjançant una
disposició de caràcter més processal que material, per tal com estableix
una previsió necessàriament transitòria i condicional: transitòria
perquè atorga legitimitat processal als que, en defecte del cònjuge,
puguin ser hereus del litigant mort (essent una legitimació adjectiva
que lògicament cessarà amb la fi del procés); condicional perquè la seva
posició hereditària no quedarà definida, en un sentit favorable o no a
la successió, fins que en el mateix procés, i en funció que recaigui
sentència que atorgui o no la separació interessada, es clarifiquin en
sentit positiu o negatiu el drets hereditaris del cònjuge.
Per raons
pràctiques ha optat, doncs, el legislador, per crear una ficció
processal permetent a una part del tot aliena a la separació conjugal,
incorporar-se al procés que la dirimeix, sempre en salvaguarda dels
drets hereditaris del cònjuge mort.
Tal raó
d’economia processal no ha impulsat només el legislador català, ans
també l’aragonès, que ha fet el mateix (art. 216 de la seva Llei de
successions per causa de mort), de la mateixa manera que l’art. 945 del
C. civil també disposa que “no tendrá lugar el llamamiento [...] si el
cónyuge estuviera separado por sentencia firme o separado de hecho por
mutuo acuerdo que conste fehacientemente”.
4t) El
legislador, en definitiva, ha estat amatent a la contingència del deçés
d’alguns dels litigants en supòsit de tramitació de qualsevol procés de
separacions de parella
lato sensu
(separació matrimonial, divorci, nul·litat, etc.), sempre amb el designi
d’impedir que en aquests casos, reveladors de la fallida de
l’affectio
maritalis,
pogués beneficiar hereditàriament un dels litigants la inesperada
defunció de l’altre i això, lògicament, tant en supòsits de successions
testades com intestades. Aquesta voluntat del legislador d’exclusió
successòria es fa palesa, per exemple i pels supòsits de voluntat
testamentària, en l’art. 132, que remetent-se a les previsions de
l’ordinal que s’analitza, o sigui, el 335, regula que “la institució, el
llegat i les altres disposicions ordenades a favor del cònjuge es
presumeixen revocades en els casos de nul·litat, divorci o separació
judicial posteriors a l’atorgament“ i en els supòsits de separació de
fet amb trencament de la unitat familiar per alguna de les causes que
permeten la separació judicial o el divorci o per consentiment mutu
expressat formalment; norma que ha estat qualificada per la doctrina com
a interpretativa de la voluntat del causant i que col·loca sobre el
cònjuge o excònjuge la càrrega de destruir la presumpció de revocació.
En aquest mateix ordre d’idees, l’art. 331 del Codi de successions,
referit a l’usdefruit vidual en la successió abintestat, preveu que “no
tenen dret a gaudir d’aquest usdefruit el vidu o la vídua que es trobin
en alguns del supòsits fixats per l’art. 334 i el perden si contrauen
nou matrimoni o si passen a viure maritalment de fet amb una altra
persona”.
La raó
d’aquest darrer precepte és la mateixa, és a dir, la presumpció que no
hagués volgut el causant l’efectivitat de cap dret successori en favor
del cònjuge en tals supòsits de ruptura; trencament, però, que ha de ser
sòlid i suficientment acreditat, ja que també s’ha de fer esment a
aquella doctrina que assenyala la inaplicació de tal presumpció
revocatòria en una separació de fet, no consensuada formalment, si la
causa de separació és imputable al causant.
Tercer.
En
definitiva, aquesta Sala ha de fer seus el encertats raonaments de la
sentència que es combat quan indica que “con independencia de las
críticas efectuadas por el apelante a la resolución apelada y a las
imprecisiones que la misma pueda tener [...] la cuestión fundamental
consiste en determinar si la acción de separación se extingue por la
muerte de uno de los cónyuges o, por el contrario, existe una
legitimación de sus herederos para instar la continuación del pleito
hasta alcanzar la resolución correspondiente”, fixació d’aquest únic
objecte de debat, al qual també s’ha de cenyir aquest Tribunal i fer
seva altra vegada la tesi de la sentència combatuda en el sentit que “el
supuesto de la legitimación del heredero para seguir el proceso debe ser
resuelta conforme a lo ya referido, y ateniéndonos a los términos del
suplico de la apelación, que pide la no aprobación del convenio pero no
combate ninguna medida por apartarse de los términos de lo convenido, se
impone la desestimación del recurso y la confirmación de la sentència
recurrida”.
Quart.
La
desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els
articles 394 i 398 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta
alçada a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit que en el seu moment
es va constituir.
Atesos els
preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil i
Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar
el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1 contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona
(Secció Primera) de quinze de gener del 2003, dictada en el rotlle núm.
599/2002, derivat del judici de separació núm. 461/01 del Jutjat de
Primera Instància núm. 4 de Tarragona; amb imposició de les costes
d’aquesta alçada a la part recurrent.
Així ho acorda la
Sala i ho signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
