Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

STSJC 15-03-2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15 de març de 2004, núm. 10/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1, representat davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Araceli García Gómez i dirigit per l’advocat Sr. José Vicente Pérez López, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona el 15 de gener de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Tarragona el 28 de febrer de 2002, en el procediment de judici de separació núm. 461/01. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Belén Domínguez Romagosa i dirigida per l’advocat Sr. Julio Pardo Padrós.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. María Josefa Martínez Bastida, en representació de la Sra. Y2, va formular demanda de judici de separació núm. 461/01 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Tarragona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 28 de febrer de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando la demanda deducida por la procuradora Sra. Martínez Bastida, en nombre y representación de X1 y Y2, y en su lugar, como continuadora de la acción planteada, Y1, representada por la procuradora Inmaculada Amela Rafales, apruebo las siguientes medidas recogidas en el convenio regulador presentado de común acuerdo, que dadas las circunstancias todavía pueden ser acordadas, por lo que en consecuencia deberán acatar las siguientes medidas: “Liquidación del régimen económico matrimonial. Los cónyuges se hallan casados en el régimen de separación de bienes y acuerdan proceder a la liquidación del régimen económico matrimonial de conformidad con lo siguiente:

“A) Los consortes son propietarios por mitad y proindiviso de las siguientes acciones: 1º.- En Caja Madrid: núm. de cuenta valores ###: 150 acciones de Repsol YPF 152 acciones de Telefónica Valoradas a fecha dos de noviembre de dos mil uno en 4.386,84 euros. 2º.- En Caixa Tarragona; núm. de cuenta valor ###: 359 acciones de Telefónica. Valoradas a fecha 7 de noviembre de dos mil uno en 5.173,19 euros. Ambos cónyuges acuerdan que en el plazo de 18 meses desde la firma del presente convenio regular, procederán a la venta de las citadas acciones, repartiéndose el importe obtenido de la venta a partes iguales. La mencionada venta se realizará en aquel momento dentro de los 18 meses que sea más idóneo atendiendo a las necesidades de mercado.

B) Los consortes son propietarios por mitad y proindiviso del siguiente fondo de inversión: Madrid Bolsa 60, en Caja Madrid, núm. de contrato ###, cuyo saldo a fecha 1 de noviembre de 2001 asicende a 9.595,95 euros. Ambos cónyuges acuerdan que llegada la fecha de vencimiento del mismo, que será el próximo mes de febrero del año 2002, procederán a repartirse por mitad la cantidad obtenida del mismo.

C) En relación con los restantes bienes manifestan hallarse cada uno en posesión de los que les son propios y no procede practicar liquidación alguna entre ellos.

No se hace expresa condena en costas”.

Segon. Contra aquesta sentència, el Sr. X1 va interposar recurs d’apel ·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 15 de gener de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que debemos declarar y declaramos no haber lugar al recurso de apelación interpuesto por X1 contra la Sentencia dictada en 28 de febrero de 2002, por el Juzgado de 1ª Instancia nº 4 de Tarragona, cuya resolución confirmamos íntegramente, con imposición al apelante de las costas del recurso”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 18 de desembre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC se’n donà trasllat a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 23 de febrer de 2004, a les 10.30 hores del matí, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. La sentència que es combat confirma íntegrament la de primera instància, la qual, acollint la demanda interposada pel Sr. X1 i Y2 (i per 144

subrogació en el lloc d’aquesta darrera la Sra. Y1), aprovà tot un seguit de mesures recollides en el conveni regulador presentat de comú acord per a la liquidació del règim econòmic matrimonial per ambdós litigants.

Contra aquesta Resolució interposa el present recurs de cassació el Sr. X1, articulant-lo en dos motius que denuncien, respectivament, infracció del principi de congruencia i vulneració dels articles 333, 334 i 335 del Codi de successions.

Òbviament, el Tribunal examinarà només la segona censura jurídica, ja que per endinsar- se en el coneixement de la primera hauria fet falta la interposició de l’únic recurs escaient, o sigui, l’extraordinari d’infracció processal, el qual no s’ha formulat en cap moment.

Ben clarament ho ha deixat palès aquesta Sala en seguir la jurisprudència del Tribunal Suprem, que ha dit (per totes, Interlocutòria de 22 d’abril de 2003) que “del articulado de la LEC 2000 y de la exposición de motivos al reservar la función nomofiláctica del recurso de casación a las cuestiones sustantivas, resulta que el objeto del proceso al que se alude en el art. 477.1 LEC 2000 debe de entenderse referido a pretensiones materiales deducidas por las partes, relativas al ‘crédito civil o mercantil y a las situaciones personales o familiares’, como expresa el preámbulo, estando el recurso de casación limitado a la ‘revisión de infracciones de derecho sustantivo’, señalándose explícitamente en el apartado XIV de la exposición de motivos que ‘las infracciones de leyes procesales’ quedan fuera de la casación.

El sistema de recursos de la nueva LEC 2000 no es en absoluto coincidente con la distinción entre ‘infracción de ley’ y ‘quebrantamiento de las formas esenciales del juicio’, establecida inicialmente en la LEC de 1881, no pudiendo contraerse el recurso extraordinario por infracción procesal a los vicios in procedendo y atribuir el íntegro control de los vicios in iudicando al recurso de casación, pues el ámbito jurídico material al que se circunscribe este último determina un desplazamiento de los temas de índole adjetiva hacia la esfera del otro recurso extraordinario, a través del cual incumbe controlar las cuestiones procesales, entendidas en un sentido amplio, que no se circunscribe a las que enumera el art. 416 LEC 2000 bajo dicha denominación, sino que abarcan también las normas del enjuiciamiento civil que llevan a conformar la base fáctica de la pretensión, de modo que los aspectos atinentes a la distribución de la carga y la aplicación de las reglas que la disciplinan, el juicio sobre los hechos resultante de la aplicación de esas reglas y principios que rigen la valoración de los diferentes medios de prueba y de ésta en su conjunto, debe examinarse en el marco del recurso extraordinario por infracción procesal”; i hi afegeix que “la infracción denunciada en el escrito preparatorio del recurso de casación fue la del art. 218 de la LEC por incongruencia de la sentencia impugnada, cuyo carácter adjetivo es indudable, tanto por la naturaleza de la infracción como por el texto legal en que se contiene dicho precepto, como lo era igualmente bajo la vigencia de las LEC de 1881, con la cual la denuncia de su infracción debía hacerse a través del ordinal 3 del art. 1692 LEC 1881. Conclusión de lo expuesto es que el interés casacional, en cualquiera de sus tres manifestaciones, no puede ir referido a cuestiones procesales que deban ser objeto del recurso extraordinario por infracción procesal”; i conclou que no pot cap recurrent eludir “el vigente sistema de recursos y, concretamente, la referida regla 2ª de la disposición 16ª LEC 2000, mediante la utilización del recurso de casación para denunciar infracciones procesales”.

Haurà de claudicar, doncs, aquesta primera censura jurídica, sense necessitat de més comentaris.

Segon.

a) Entrant, doncs, en el motiu correlatiu, i abans d’abordar la denunciada infracció dels articles 333, 334 i 335 del Codi de successions, convé fer esment de la següent realitat fàctica no qüestionada pels litigants:

Deriva el procés d’una sol·licitud de separació matrimonial formulada de comú acord entre el Sr. X1 i la Sra. Y2 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Tarragona. Lògicament, s’acompanyà la demanda del corresponent conveni regulador, en el qual, entre altres aspectes es féu constar que “dicho matrimonio no ha tenido ningún hijo”; que “son de vecindad civil catalana y su régimen económico matrimonial es el de separación de bienes, al no haberse otorgado capitulaciones matrimoniales”; que “habiéndose deteriorado la convivencia de manera que la misma devengó imposible, ambos esposos acuerdan separarse, suscribiendo un convenio regulador de los efectos de separación.” Aquest conveni, de data 23 de novembre de 2001, fou ratificat a presència judicial el dia 18 de desembre següent. Abans, però, que es dictés la corresponent sentència, la Y2 va morir, concretament el dia 1 de febrer de 2002, cosa que motivà que el dia 7 del mateix mes la seva mare, la Sra. Y1, presentés un escrit davant l’esmentat jutjat interessant que se la tingués per subrogada “a todos los efectos procesales, siguiéndose el curso de los autos hasta dictar sentencia de separación“.

La sentència fou dictada el dia 28 següent. Acordava en la seva part dispositiva l’estimació de la demanda, després de reconèixer la legitimació de la Sra. Y1 “como continuadora de la acción planteada por Y2” i la jutjadora d’instància hi significava que “apruebo las siguientes medidas recogidas en el convenio regulador presentado de común acuerdo que, dadas las circunstancias, todavía pueden ser acordadas”, mesures pertocants a la liquidació del règim econòmic matrimonial. Apel·lada tal sentència, l’Audiència Provincial de Tarragona, en Resolució de 15 de gener de 2003 la confirmà, después de fer constar (fonament jurídic segon) que “nos centraremos en la cuestión fundamental que, en definitiva, consiste en determinar si la acción de separación se extingue por la muerte de uno de los cónyuges o, por el contrario, existe una legitimación de sus herederos para instar la continuación del pleito hasta alcanzar la resolución correspondiente”; quesito que fou resolta en sentit favorable a tal legitimació i que provocà un altre pronunciament en el qual s’expressava que “De lo referido y teniendo en cuenta que debemos partir de la inapelabilidad de la sentencia de separación de mutuo acuerdo [...] y ateniéndonos a los términos del suplico de la apelación, que pide la no aprobación del convenio pero no combate ninguna medida por apartarse de los términos de lo convenido, se impone la desestimación del recurso y la confirmación de la sentencia recurrida”.

b) Contra ella addueix ara la part recurrent, en síntesi, que la subrogació en favor de la mare de la cònjuge morta abans que recaigués sentència “es contraria a derecho, ya que el cónyuge supérstite es el llamado a heredar, ya que en el matrimonio  no concurría ninguno de los supuestos contemplados por el art. 334 del Código de sucesiones”. Després de recordar que aquest ordinal disposa que el cònjuge no tindrà dret a succeir si en morir el causant es troba en estat de separació per sentència ferma o si està separat de fet amb ruptura de la unitat familiar per mutu consentiment expressat formalment o per alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci, el recurrent addueix que “obvio resulta señalar que al fallecimiento de la Y2 no había sentencia, ni el matrimonio  estaban separados de hecho cuando solicitaton la separación ni hasta que sobrevino la muerte de la esposa ni la demanda de separación se basaba en algunos de los supuestos que permiten la separación o el divorcio”, afirmació que li permet concloure que el X1, com a vidu de la Y2 “podía y así lo hizo instar la declaración de herederos abintestato, ya que al no concurrir los supuestos contemplados en el art. 334 del Código de sucesiones la ley no llama a otros herederos distintos de él, por lo que, en lógica elemental, la Y1 no podía seguir la acción planteada, que era la prevista en el art. 81.1 del Código civil”.

c) En la forma, però, que el recurrent invoca l’article 334.2 del Codi de successions s’intenta confondre la Sala mitjançant un articulat d’ubicació sistemàtica poc feliç. És per això que es diu literalment que “para que entre en juego el referido art. 335 del Código de sucesiones es menester leer simplemente, sin hacer grandes esfuerzos hermenéuticos, el precedente art. 334 del mismo Código, que establece los requisitos necesarios para que entre en juego aquél a falta de dichos requisitos”. Tot seguit, el recurs mescla dues realitats distintes: per una banda, un fenomen de legitimació processal, o sigui, la possibilitat de la subrogació en la posició de la difunta Sra. Y2 —que ja s’ha assenyalat que morí mentre es tramitava la seva demanda de separació de mutu acord i un cop ratificat judicialment el corresponen el conveni regulador— i, per altra banda, una realitat ben diferent, com és la concurrència dels requisits de l’art. 334.2 del Codi de successions, previstos precisament per a privar el cònjuge supervivent del dret a succeir.El que s’imposa, en canvi, és realitzar l’adequada tasca interpretativa dels ordinals 333, 334 i 335 del Codi de successions, que ja s’han assenyalat com de defectuosa sistemàtica.

Malgrat tot, sembla clar:

1r) Que l’art. 333 del CS fa una crida a la successió intestada en favor del cònjuge supervivent en el cas que el causant mori sense fills ni descendents amb dret a succeir; crida que suposa una peculiaritat del quadre successori abintestat, ja que el legislador català ha atorgat preferència, per modernes raons sociofamiliars, al ius coniugi per sobre del dret a heretar basat en el ius sanguinis, respecte a pares i ascendents.

2n) L’art. 334 preveu dos supòsits en els quals els cònjuges supervivents perden el dret a succeir: si en morir el causant es troba en estat de separació per sentència ferma (apartat a) i si està separat de fet amb trencament de la unitat familiar per consentiment mutu Expressat formalment o per alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci (apartat b).

Tot l’articulat, doncs, s’ha d’interpretar després de la seva lectura completa i amb el benentès que l’art. 335 del CS es refereix, com es detallarà més endavant, a la possibilitat de mort del causant havent-hi pendent demanda de nul·litat del matrimoni, divorci o separació.

Per tant, en aquest darrer supòsit d’existència d’una demanda de separació encara irresolta en la data de la mort del causant, no escau l’aplicació de l’art. 334.2 del CS, ja que és el numeral següent, l’art. 335, el que dóna resposta a aquesta successió hereditària, que tindrà lloc o no en funció del resultat del procés. S’haurà d’esperar, doncs, la sentència definitiva, i si aquesta declara la separació, no hi haurà drets successoris en favor del cònjuge, que, en canvi, els conservarà si la sentència desestima la separació.

Aquesta interpretació és la més adient finalísticament amb els preceptes esmentats i la que permet que en cap cas es faci de pitjor condició els hereus cridats en defecte de cònjuge quan existeix una demanda de separació en curs pendent respecte a aquells en què la mort es produeixi ja obtinguda una sentència de separació ferma (art. 334.1º del Codi de successions).En el cas d’una demanda pendent no pot assumir-se, doncs, la tesi del recurrent, en el sentit de poder exigir acumulativament una duplicitat de causes de separació, o sigui, la invocada en la demanda (que en el cas que ens ocupa és el mutu acord) o alguna de les exigides en l’art. 334.2. És més, fins i tot doctrina autoritzada considera que el hereus cridats en defecte de cònjuge podrien eludir subrogar-se en l’acció plantejada (art. 335) i optar per demostrar la concurrència d’alguna de les causes de l’art. 334.2 del CS.

En definitiva, l’art. 334.2 i l’art. 335 del CS tracten supòsits diferents, motiu pel qual no resulta exigible —com pretén el recurrent— la concurrència conjunta d’allò regulat en ambdós articles per a poder privar el cònjuge supervivent de l’herència.

3r) Per tant, precisant-ho encara més, pot assenyalar-se que, en cas de sentència favorable a la separació, d’aquest sol fet se’n deriva, en realitat, una presumpció legal d’absència d’afectivitat i consegüent denegació al cònjuge supervivent dels efectes successoris. A no altra causa obeeix el joc dels articles 333, 334 i 335 del Codi de successions. El primer estableix la regla general, o sigui, la successió, en defecte de fills i descendents, en favor del cònjuge supervivent; el segon, l’excepció a la regla mitjançant un primer supòsit (el d’haver- se declarat ja prèviament i en morir el cònjuge l’estat de separació legal per sentència ferma) i un segon (el de separació de fet amb ruptura de la unitat familiar, sigui per mutu consentiment expressat formalment, sigui per alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci); el tercer, és a dir l’art. 335, tanca el cercle mitjançant una disposició de caràcter més processal que material, per tal com estableix una previsió necessàriament transitòria i condicional: transitòria perquè atorga legitimitat processal als que, en defecte del cònjuge, puguin ser hereus del litigant mort (essent una legitimació adjectiva que lògicament cessarà amb la fi del procés); condicional perquè la seva posició hereditària no quedarà definida, en un sentit favorable o no a la successió, fins que en el mateix procés, i en funció que recaigui sentència que atorgui o no la separació interessada, es clarifiquin en sentit positiu o negatiu el drets hereditaris del cònjuge.

Per raons pràctiques ha optat, doncs, el legislador, per crear una ficció processal permetent a una part del tot aliena a la separació conjugal, incorporar-se al procés que la dirimeix, sempre en salvaguarda dels drets hereditaris del cònjuge mort.

Tal raó d’economia processal no ha impulsat només el legislador català, ans també l’aragonès, que ha fet el mateix (art. 216 de la seva Llei de successions per causa de mort), de la mateixa manera que l’art. 945 del C. civil també disposa que “no tendrá lugar el llamamiento [...] si el cónyuge estuviera separado por sentencia firme o separado de hecho por mutuo acuerdo que conste fehacientemente”.

4t) El legislador, en definitiva, ha estat amatent a la contingència del deçés d’alguns dels litigants en supòsit de tramitació de qualsevol procés de separacions de parella lato sensu (separació matrimonial, divorci, nul·litat, etc.), sempre amb el designi d’impedir que en aquests casos, reveladors de la fallida de l’affectio maritalis, pogués beneficiar hereditàriament un dels litigants la inesperada defunció de l’altre i això, lògicament, tant en supòsits de successions testades com intestades. Aquesta voluntat del legislador d’exclusió successòria es fa palesa, per exemple i pels supòsits de voluntat testamentària, en l’art. 132, que remetent-se a les previsions de l’ordinal que s’analitza, o sigui, el 335, regula que “la institució, el llegat i les altres disposicions ordenades a favor del cònjuge es presumeixen revocades en els casos de nul·litat, divorci o separació judicial posteriors a l’atorgament“ i en els supòsits de separació de fet amb trencament de la unitat familiar per alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci o per consentiment mutu expressat formalment; norma que ha estat qualificada per la doctrina com a interpretativa de la voluntat del causant i que col·loca sobre el cònjuge o excònjuge la càrrega de destruir la presumpció de revocació. En aquest mateix ordre d’idees, l’art. 331 del Codi de successions, referit a l’usdefruit vidual en la successió abintestat, preveu que “no tenen dret a gaudir d’aquest usdefruit el vidu o la vídua que es trobin en alguns del supòsits fixats per l’art. 334 i el perden si contrauen nou matrimoni o si passen a viure maritalment de fet amb una altra persona”. La raó d’aquest darrer precepte és la mateixa, és a dir, la presumpció que no hagués volgut el causant l’efectivitat de cap dret successori en favor del cònjuge en tals supòsits de ruptura; trencament, però, que ha de ser sòlid i suficientment acreditat, ja que també s’ha de fer esment a aquella doctrina que assenyala la inaplicació de tal presumpció revocatòria en una separació de fet, no consensuada formalment, si la causa de separació és imputable al causant.

Tercer. En definitiva, aquesta Sala ha de fer seus el encertats raonaments de la sentència que es combat quan indica que “con independencia de las críticas efectuadas por el apelante a la resolución apelada y a las imprecisiones que la misma pueda tener [...] la cuestión fundamental consiste en determinar si la acción de separación se extingue por la muerte de uno de los cónyuges o, por el contrario, existe una legitimación de sus herederos para instar la continuación del pleito hasta alcanzar la resolución correspondiente”, fixació d’aquest únic objecte de debat, al qual també s’ha de cenyir aquest Tribunal i fer seva altra vegada la tesi de la sentència combatuda en el sentit que “el supuesto de la legitimación del heredero para seguir el proceso debe ser resuelta conforme a lo ya referido, y ateniéndonos a los términos del suplico de la apelación, que pide la no aprobación del convenio pero no combate ninguna medida por apartarse de los términos de lo convenido, se impone la desestimación del recurso y la confirmación de la sentència recurrida”.

Quart. La desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els articles 394 i 398 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1 contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona (Secció Primera) de quinze de gener del 2003, dictada en el rotlle núm. 599/2002, derivat del judici de separació núm. 461/01 del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Tarragona; amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt.