|
Sentència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 2 de març de 2004, núm. 8/2004 (Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr.
Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera
i Manté
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació i per infracció
processal interposats pel Sr. X1 i la Sra. X2., representats davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Ramón Jansa
Espuña i dirigits per l’advocat Sr. Pablo Cristóbal González, i a l’acte
de la vista, per la lletrada Sra. Ana Sáez Marín, i el recurs de
cassació interposat per la Sra. Y1, representada davant aquest
Tribunal per la procuradora Sra. Nicolasa Montero Sabariego i dirigida
per l’advocada Sra. M. Rosa Pérez Casares, contra la Sentència dictada
per la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 12 de febrer
de 2003, en entendre dels recursos d’apel·lació interposats per les dues
parts contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2
d’Igualada el 14 de desembre de 2001 en el procediment de judici de
menor quantia núm. 61/2000. El Sr. Y2, aquí part recorreguda,
no ha comparegut davant aquest Tribunal.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Antonia
Garica del Puerto, en nom i representació del Sr. X1 i de la
Sra. X2., va formular una demanda del judici de menor quantia
núm. 61/00 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 d’Igualada. Seguida
la tramitació legal, el Jutjat va dictar una Sentència amb data 14 de
desembre de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que
estimando íntegramente la demanda presentada por X1 y X2. contra Y1 y Y2, y desestimando la demanda reconvencional presentada por
Y1 contra X1 y X2.: “Declaro que X1 y X2. son los propietarios de
la planta segunda del edificio sito en C/ XXXX, XX, de L.,
debiéndose reintegrar, afianzar o consignar judicialmente los gastos de
materiales y mano de obra de las obras de distribución interior
realizadas por Y1 y Y2 en caso de enervarse el
derecho de retención de la posesión, cuantías actualizadas al momento
presente y que se determinarán en ejecución de Sentencia."
“Impongo las costas
derivadas del procedimiento principal a la parte demandada principal, y
las derivadas del procedimiento reconvencional se abonarán por Y1”.
Segon.
Contra aquesta sentència,
ambdues parts van interposar sengles recursos d’apel·lació, que es van
admetre i es van substanciar a la Secció 19a de l’Audiència Provincial
de Barcelona, la qual va dictar sentència en data 12 de febrer de 2003,
amb la següent part dispositiva: “Que estimando parcialmente los
recursos de apelación interpuestos por la representación procesal de X1,
X2, Y1 y Y2 contra la
Sentencia de 14 de diciembre de 2001 dictada por el Juzgado de Primera
Instancia número 2 de Igualada, Barcelona, en los autos de menor cuantía
número 61/2000, de los que el presente rollo dimana, debemos revocar y
revocamos la misma parcialmente, manteniéndose en cuanto a la
declaración de dominio de X1 y X2. sobre el piso
segundo y desván de la planta superior del inmueble sito en la calle XXXX, nº XX, de
L., Barcelona, mas acompañando esta
declaración de la indemnización que corresponde a quienes edificaron las
mismas, Y1 y Y2, que será, por mitades, el
correspondiente a la suma de 8.368.359 pesetas, que al haber sido
calculadas con arreglo al ITEC 1987 deberá ser actualizada, hasta los
valores correspondientes al año 2001, lo cual se llevará a efecto en la
fase de ejecución de sentencia. La anterior declaración se hará sin
imposición de las costas causadas ni en la instancia ni en la presente
alzada a parte alguna. El resto de los pronunciamientos de la mencionada
resolución, en lo no afectados por la presente, se ratifican
expresamente”.
Tercer.
Contra la sentència
anterior, el Sr. X1 i la Sra. X2 van interpolar un recurs de cassació i un altre per infracció processal, i la Sra.
Y1 va interposar un recurs de cassació. En una interlocutòria de 8 de
gener passat aquesta Sala es va declarar competent i va admetre a tràmit
els motius primers dels recursos dels Srs. Y2, i per una altra
interlocutòria de 10 de novembre de 2003 es van admetre els motius 3r i
4t de la cassació de la Sra. Y1 Presentats els escrits respectius
d’oposició i sol·licitada vista per les dues parts, es va assenyalar per
a la seva celebració el dia 26 d’aquest mes, a les 11.30 hores, en què
va tenir lloc amb el resultat que consta a l’acta corresponent.
Ha estat ponent l’Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Per enjudiciar adequadament
els recursos que ara s’han de resoldre, cal tenir en compte els fets
següents, degudament acreditats:
Els actors (el matrimoni
del Sr. X1 i de la Sra. X2), propietaris d’un solar
situat al c/ XXXX, núm. XX, de L., van construir-hi un
edifici compost de planta baixa, una primera planta i les parets de
l’estructura de la segona planta, i varen establir el seu domicili a les
plantes baixa i primera.
Els anys 1987-1988 el fill
dels esmentats, el Sr. Y2, i la seva esposa, la Sra. Y1, a les seves costes i amb autorització dels pares, van acabar la
construcció de la planta segona i a sobre hi van edificar una tercera
planta de golfes. Establiren el seu domicili familiar en aquesta segona
planta i a la tercera de golfes, on visqueren amb les seves dues filles
menors d’edat.
A petició de la Sra. Y1, el 10 de març de 1995, el Jutjat de 1a Instància núm. 3
d’Igualada va dictar una interlocutòria de mesures provisionals de
separació del seu espòs Y2 i va atribuir a l’esposa i a les dues filles menors l’ús de l’habitatge familiar (la segona planta), cosa
que van confirmar la Sentència de separació de 17 de maig del mateix any
1995 i la de divorci de 16 de novembre de 1998, confirmada aquesta
última per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 26 de
juliol de 1999, les quals van deixar clar que les golfes de la tercera
planta estaven també compreses en l’habitatge familiar l’ús del qual
quedava atribuït a l’esposa i filles.
El 18 de febrer de 2000 el
matrimoni esmentat a l’apartat
a)
anterior (els Srs. X1 i X2) van presentar al Jutjat núm. 2
d’Igualada la demanda de judici declaratiu originadota d’aquest litigi
contra el seu fill, Sr. Y3 i la exesposa d’aquest, la Sra. Y1, en la qual sol·licitaven que el jutjat declarés:
1. El dret de propietat
dels actors sobre la planta segona i sobre les golfes (o tercera planta)
de l’edifici.
2. Que “se declare la
cantidad que, de conformidad con el
artículo 278 de la Compilación de
derecho divil especial de Cataluña, se ha de reintegrar, afianzar o
consignar judicialmente, por el precio de los materiales y de los
jornales de los operarios o mano de obra, que los demandados hayan
pagado por las obras de reforma interior del piso de plantasegunda y de
edificación de planta tercera o superior destinada a desván [...] en la
cuantía que quede acreditada [...] en fase probatoria o en ejecución de
sentencia, para poder enervar el derecho de retención de la posesión”.
Els actors deien a la
demanda “que aquí no se está reclamando la posesión del piso segundo ni
del desván de la planta superior, sino solamente la declaración del
derecho de propiedad”; i insistien: “ya se ha manifestado que en este
procedimiento se reclama la declaración de propiedad de los demandantes
sobre el piso 2º y planta superior destinada a desván”.
El fill dels actors, Sr. Y3, es va aplanar a la demanda i sol·licità “que se dicte sentencia
estimando la misma”. Contràriament, la Sra. Y1 s’hi va oposar
rodonament y va formular, a més, reconvenció, tot amb l’única petició
que se la declarés copropietària de la meitat indivisa de les plantes 2a
i 3a de l’edifici, sense fer cap ús del dret de retenir-les ni de
reclamar cap indemnització a l’empara de l’art. 278 de la Compilació
“porque mi mandante y sus hijas [ya] tienen título posesorio que las
protege” (fent referència a l’ús de l’habitatge familiar que els havien
atribuït les sentències matrimonials).
Els actors, en contestar la
demanda de reconvenció, deien (en el fet sisè): “Finalmente se quiere
hacer expresa mención nuevamente de lo que se dijo en el último párrafo
de la página nº 7 de la demanda, y es que esta parte no ejerce la acción
reivindicatoria, sino la declarativa de propiedad, es decir, no se
reclama la posesión de la finca, precisamente para salvaguardar el uso
que actualmente tienen atribuido la demandada, y sobre todo las nietas
de los demandantes, de manera que lo que en este procedimiento se está
discutiendo nada tiene que ver y en nada afecta a las hijas de los
demandados, sino que sólo afecta a los actores y demandados, lo que se
hace constar expresamente porque la demandada Y1 pretende
utilizar instrumentalmente a sus hijas (véase lo que contesta en la
página nº 3 de su contestación a la demanda) diciendo que esta parte
pretende despojar a sus nietas del uso del domicilio familiar, para que
ello pudiera influir en el ánimo de la juez a la hora de dictar
sentencia, cuando ello es incierto, en tanto no se reclama la posesión,
como se ha reiterado, sino tan sólo la declaración de la propiedad,
respetándose su uso hasta que las mismas alcancen la mayoría de edad”.
Els mateixos actors, en
l’escrit de resum de proves, després de tornar a invocar l’art. 278 de la Compilació catalana, manifestaven que com que havien autoritzat als
demandats la realització de les obres de reforma interior del pis 2n i
la construcció de la planta superior per a golfes, van oferir i oferien
reemborsar-los el seu import “al efecto de que en su día (cuando se
reclame la posesión de la finca) no se pueda oponer el derecho de
retención”, foli 677); i en l’escrit d’al·legacions del foli 815, els
actors repetien: “Nuevamente esta parte quiere dejar claro que en la
demanda se está solicitando la declaración del derecho de propiedad
sobre las plantas segunda y golfas de la calle XXXX, nº XX, de L., y no la posesión, por no querer los actores perjudicar a sus
nietas que actualmente están viviendo en dicha finca. Y ello nos lleva a
la consideración que nos hallamos igualmente en cuanto a la
determinación de la cantidad que, en su caso, se tuviera que pagar por
los actores a los demandantes por las obras, a una mera pretensión
declarativa, pues es evidente que dicha cantidad que se fije se deberá
pagar cuando se solicite en su día por esta parte la posesión a la
demandada para enervar el derecho de retención a que se refiere el
artículo 278 de la Compilación del derecho civil de Cataluña”. I afegien
encara: “Los dos medios probatorios practicados como diligencias para
mejor proveer, consistentes en la Sentencia dictada por la Sección 12ª
de la Audiencia Provincial de Barcelona y en el dictamen pericial, se
vienen a referir a la cuestión de las obras realizadas en la planta
segunda y planta golfas del edificio de c/ XXXX, nº XX, de L., es decir, a las cuestiones relativas al importe de lo que se
debiera pagar a los demandados por los actores en su día cuando se
solicite la posesión y se deba enervar el derecho de retención de los
mismos (art. 278 de la Compilación de derecho civil de Cataluña), por lo
que previamente se ha de hacer mención de que esta parte reitera lo
manifestado en su demanda, contestación a la demanda reconvencional y
resumen de pruebas, en cuanto a la cuestión de propiedad y golfas de la
referida casa” (mateix foli 815).
La Sra. Y1 va seguir insistint durant tota la primera instància en la seva única pretensió
que se li reconegués la propietat de la meitat indivisa de les plantes
2a i 3a, sense exercir ni pretendre en cap moment fer ús del dret o
facultat de retenció de l’art. 278 de la Compilació (folis 829 al 836).
La sentència de 1a
instància (de 14 de desembre de 2001) va declarar que els propietaris de
les plantes segona y tercera (golfes) eren els actors, Srs. X1 i X2, i que aquests havien de reintegrar, fiançar o consignar judicialment
les despeses de materials i de mà d’obra de les obres de distribució
interior realitzades pels demandats “en caso de enervarse el derecho de
retención de la posesión, cuantías actualizadas al momento presente y
que se determinarán en ejecución de sentencia”.
Les dues parts van
interposar sengles recursos d’apel·lació contra la sentència anterior.
El de la Sra. Y1. tenia com a únic objecte allò mateix que havia
sostingut a la primera instància: que havia adquirit la propietat de la
meitat indivisa de les plantes 2a i 3a (golfes) per donació dels seus
sogres. I pel que feia a la segona petició de la demanda (la
quantificació del dret a enervar el dret de retenció de la possessió),
deia: “la cuantificación del valor de materiales y mano de obra a
efectos de enervar el derecho de retención debe cuantificarse a fecha de
la sentencia”. Afegia: “Es constante en la doctrina la consideración de
que la cuantificación o valoración de los materiales y mano de obra
deben valorarse a fecha de la enervación. Es una deuda de valor y no
monetaria. Esto es,
en aquel momento en que
los actores deseen enervar el derecho a la posesión,
es cuando deberá cuantificarse ese valor”. Continuava: “Téngase en
cuenta que el uso de la vivienda está atribuido a la demandada y a sus
hijas en virtud de la sentencia de separación. Por ello, los actores no
podrán ejercitar acciones de privación de la posesión (aunque ya lo han
intentado, han fracasado), hasta en tanto sus nietas menores continúen
precisando de un techo o vivienda. Y para ese momento es muy posible que
los valores de materiales y mano de obra que se hubieran valorado a
fecha de hoy sean absolutamente obsoletos, habiéndose producido por
tanto una consecuencia injusta, contraria a la finalidad de la norma, y
un enriquecimiento injusto a favor de los actores”. I acabava: “En
el improbable caso de que se considerase que es aplicable la institución
de la enervación del derecho de retención, debería aplicarse señalando
que el valor de los materiales y mano de obra deberá fijarse o
cuantificarse en el momento en que los actores ejerciten la enervación
de la posesión, y no en este momento”
(folis 881 i 882) (la negreta és d’aquesta Sala).
I la Sra. Y1 repetia
això mateix en impugnar el recurs d‘apel·lació dels actors: “[...] esta
parte ya expuso que consideraba que las cantidades que los actores
debían consignar para enervar la posesión debían ser las
correspondientes al valor del material y mano de obra valorados y
cuantificados a la fecha de la enervación [...]. Así para esta parte es
completamente imposible la cuantificación del valor de esta consignación
en este procedimiento judicial, por una cuestión de orden jurídico”.
El 12 de febrer de 2003 la
Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona va resoldre ambdós
recursos d’apel·lació en el sentit de mantenir el pronunciament de la
declaració de domini dels actors sobre les plantes segona i tercera (golfes)
de l’edifici però “acompañando esta declaración de la indemnización que
corresponde a quienes edificaron las mismas, Y1 y Y2, que será, por mitades, el correspondiente a la suma de 8.368.359
pesetas, que al haber sido calculadas con arreglo al ITEC 1987 deberá
ser actualizada, hasta los valores correspondientes al año 2001, lo cual
se llevará a efecto en la fase de ejecución de sentencia”.
És contra la sentència
anterior que les dues parts han interposat els recursos extraordinaris
de què fem esment a continuació.
Segon.
La Sra. Y1 va formalitzar
un recurs de cassació basat en els quatre motius que desenrotllava el
seu escrit d’interposició. Aquesta Sala, en una interlocutòria de 10 de
novembre passat, no va admetre els dos primers, amb la qual cosa va
restar ferm el pronunciament primer de la sentència d’instància: que la
propietat de les plantes segona i tercera (golfes) de la casa pertany
als esposos Y2 (propietaris de les plantes baixa i primera); i han
quedat vius els dos motius restants en els quals s’al·lega, en el
tercer, la infracció de l’art. 278 de la Compilació del dret civil de
Catalunya, i en el quart, la inexistència de jurisprudència que coordini
l’aplicació de l’art. 278 esmentat de la Compilació amb
l’art. 83 del
Codi de familia de Catalunya.
Al seu torn, els Srs. Y2
van formalitzar un recurs extraordinari per infracció procesal i un
altre de cassació. La interlocutòria d’aquesta Sala de 8 de gener passat
va declarar admissibles els motius primers d’ambdós i inadmissibles els
altres.
Tercer.
Atesa la seva
transcendència, escaurà estudiar ara en primer terme el motiu quart del
recurs de cassació de la Sra. Y1, perquè la seva estimació eventual
ja no faria posible resoldre res més.
Quart.
La Sra. Y1, en el motiu
esmentat, planteja la qüestió de la compatibilització o/i de la
coordinació de l’art. 278 de la Compilació (referent al dret de retenció)
amb l’art. 83 del
Codi de familia de Catalunya, relatiu a l’atribució de
l’ús de l’habitatge familiar. Respecte d’això diu: “Los demandantes
pueden enervar el derecho de retención del
art. 278 de la Compilación
mediante el pago de la compensación indemnizatoria. Sin embargo, esta
posibilidad enervatoria cede ante el derecho de uso que tienen las hijas
y la madre en virtud de resolución judicial de divorcio, según es
pacífico entre las partes. En consecuencia con lo anterior, una correcta
armonización de ambas normas jurídicas debería establecer que el pago de
la indemnización del art. 278 deberá hacerse en el momento en que la
demandada desaloje la vivienda, y que es en esa fecha en la que deberá
procederse a la actualización de la deuda de valor”.
Cinquè.
Tal com s’ha exposat en el
fonament primer d’aquesta resolució (on es ressenyen els fets del litigi),
en aquest procediment ni els Srs. Y2 reclamen la possessió de les
plantes 2a i 3a de la casa (ja que insisteixen a dir “que aquí no se
está reclamando la posesión del piso segundo ni del desván de la planta
superior, sino solamente la declaración de propiedad”) ni la Sra. Y1 exercita el dret de retenció ni reclama tampoc la indemnització a què es
refereix l’art. 278 de la Compilació, sinó que manifesta “que el uso de
la vivienda está atribuido a la demandada y a sus hijas en virtud de la
sentencia de separación” (avui de divorci, de 26 de juliol de 1999) i
que “mi mandante y sus hijas [ya] tienen título posesorio que las
protege”, per l’atribució a favor seu de l’ús de l’habitatge familiar en
virtut de la sentència de divorci conforme a l’art. 83 del
Codi de familia.
De manera que si en aquest
litigi els propietaris no reclamen la possessió de les plantes 2a i 3a
de l’immoble, ni la seva posseïdora exercita el dret de retenir-les que
atorga l’art. 278 de la Compilació, ni tampoc reclama per acció ni per
reconvenció ni invoca com a excepció a la contesta a la demanda la
indemnització a què es refereix aquest precepte, és clar que tal
precepte (l’art. 278 de la Compilació) no pot aplicar-se al cas del
litigi i la seva coordinació o compatibilització —que demana aquest
motiu de cassació— amb l’art. 83 del
Codi de familia de Catalunya ha de
resoldre’s en aquest cas declarant la inaplicabilitat d’aquell precepte,
el qual no podrà ésser aplicat fins que els actors reclamin la possessió
d’aquelles plantes i la demandada exerciti (si l’exercita) el dret de
retenir-les mentre no se li reintegri, fiancio consigni judicialment la
corresponent indemnització; conclusió òbvia que, ensems, comporta que no
escaigui ja examinar l’altre motiu de cassació de la Sra. Y1, ni tampoc
els dos recursos dels consorts Srs. Y2, perquè l’anul·lació de tots
els pronunciaments de les sentències d’instància referents a
l’inaplicable art. 278 de la Compilació els deixa sense objecte i
determina la inefectivitat de la seva resolució.
Cal, a més, assenyalar, per
a una major satisfacció de les parts, que la petició 2 de la súplica de
la demanda dels actors “que se declare la cantidad que de conformidad
con el art. 278 de la Compilación [...] se ha de reintegrar [...] para
poder enervar el derecho de retención de la posesión” (foli 10) “al
efecto de que en su día (cuando se reclame la posesión de la finca) no
se pueda oponer el derecho de retención” (folis 677 i foli 8), no era
una petició que pogués ser atesa per diversos motius:
L’art. 278 de la Compilació
atorga al posseïdor el dret de retenció mentre el propietari no li
reintegri el preu de l’edificació. Però l’acció del propietari per tal
que es determini el preu que haurà de reintegrar al posseïdor a redós
d’aquell precepte per enervar-li el dret de retenció no neix fins que el
posseïdor exercita —quan ho faci i si ho fa— el dret de retenció.
Consegüentment, els
propietaris no tenen ara aquí acció per formular aquella petició 2 de la
súplica de la demanda.
Per altra banda, la
possibilitat d’accionar sobre coses futures —–fins i tot si són coses
futures segures, i no eventuals com és el cas— l’atorga l’art. 1121 del
Codi civil al creditor per a la conservació del seu dret; i, en el cas
present, el creditor de l’eventual dret de reintegrament no és el
propietari sinó el posseïdor, per la qual cosa els propietaris no tenen
tampoc aquí aquesta acció de conservació; a més que els propietaris
deutors en tot moment tindran al seu abast i al seu arbitri la
possibilitat d’enervar el dret de retenció del posseïdor — quan aquest
vulgui al seu dia i cas fer ús del dret de l’art. 278 de la Compilació—reintegrant,
fiançant o consignant judicialment el preu de l’edificació.
Sisè.
Les consideracions
anteriors comporten l’estimació del darrer motiu de cassació de la Sra.
Y1, la inutilitat d’examinar-ne el tercer i la improcedència també de
resoldre els recursos dels Srs. Y2, atès que, com ja s’ha anticipat,
l’estimació d’aquell implica la revocació de les decisions d’instància
referents a la retenció i a la indemnització, cosa que deixa sense
objecte els dos recursos d’aquests darrers senyors.
Setè.
La sentència no fa especial
pronunciament sobre les costes de les dues instàncies, pronunciament que
aquí no s’impugna i que cal mantenir atesa la dificultat indubtable que
presentava aquest cas vistes les actuacions i les resolucions no
coincidents recaigudes en aquelles instàncies i la present, la qual
també en divergeix. Per les mateixes raons, no es farà pronunciament
especial sobre les costes causades en aquests recursos extraordinaris.
Atès el que s’ha exposat,
la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Estimar el recurs de
cassació de la Sra. Y1 i desestimar els d’infracció procesal i
de cassació dels Srs. X1 i X2.; es revoquen les decisions de les sentències d’instància en tot allò que fa referència a
la declaració de la indemnització que correspon als Srs. Y1 i Y2 per enervar el dret de retenció; es manté la declaració de
domini dels Srs. X1 i X2. sobre les plantes segona i
tercera de l’immoble situat al carrer XXXX, núm. XX, de la població de
L., amb estimació, per tant, de la petició 1 de la
demanda inicial de les actuacions i desestimació de la de reconvenció;
sense que escaigui fer pronunciament de fons sobre les peticions 2 i 3
de l’esmentada demanda inicial (i en aquest sentit ara i aquí es
desestimen), ni de les costes de les instàncies ni de les causades en
aquests recursos extraordinaris.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
