Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 22 de gener de 2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 22 de gener de 2004, núm. 4/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Badia Martínez i dirigit per l’advocat Sr. Miguel Valencia Posada, contra la Sentència dictada per la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 29 de maig de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Granollers el 19 de desembre de 2003 en el procediment de judici ordinari núm. 186/01. Els senyors Y2, Y4. i Y3 i l’entitat Y1, SL, aquí part recorreguda, han estat representats en aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigits per l’advocat Sr. Agustí Fernández Planàs.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Carlos Alberola Martínez, en nom i representació del Sr. X1, va formular demanda de judici ordinari núm. 186/01 davant el Jutjat de 1a Instancia núm. 7 de Granollers. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 19 de desembre de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que desestimando íntegramente la demanda interpuesta por la representación legal de D. X1, contra la entidad Y1, SL, D. Y2, D. Y3 Y D. Y4., debo absolver y absuelvo a éstos de las pretensiones deducidas contra ellos en el presente procedimiento, haciendo expresa condena en costas a la parte actora”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 29 de maig de 2003, amb la següent part dispositiva: “Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación de X1 y confirmamos la sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 7 de Granollers de fecha 19 de diciembre de 2001, con expresa imposición de costas de esta segunda instancia a la parte apelante”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 10 de novembre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 8 de gener de 2004, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per a una correcta comprensió del present recurs de cassació i també per poder-ne abordar l’estudi de forma precisa, és d’interès establir els següents antecedents d’índole fàctica:

La demanda que ha originat aquest debat fou presentada pel senyor X1 i dirigida contra l’entitat Y1, Societat Limitada, i els senyors Y2, Y3 i Y4.

En l’avantdita demanda es feien palesos els següents fets:

El demandant, senyor X1, era propietari d’una finca coneguda com a XXXX, en la qual s’havien construït tres petites cases d’una superfície d’uns tres-cents cinquanta- vuit metres, sobre el terreny d’una superfície (registral) de set mil catorze metres (aproximadament). Aquesta finca era la registral número XXX corresponent al municipi de L1.

El 29 de desembre de 1994 el Sr. R va atorgar dues escriptures públiques davant el notari de L2 senyor J. En la primera el Sr. R va vendre a la societat Y1 la descrita finca registral número XXX pel preu de 15.400.000 pessetes. Per al pagament del susdit preu es va fixar un termini de divuit mesos. En la segona escriptura van comparèixer, per una banda, el senyor R i, per l’altra, el senyor Y2, en nom propi i també en nom i representació de la societat mercantil Y1, Societat Limitada, i també els altres demandats, senyors Y3 i Y4.

En l’esmentada escriptura els demandats es comprometien: “A ejecutar las obras de urbanización Y1, del municipio de M, de conformidad a las determinaciones del proyecto de urbanización aprobado por el Ayuntamiento de L1, tal como consta en el día de hoy.

“A terminar la ejecución de dichas obras en el plazo máximo de los dieciocho meses siguientes a la formalización del acta de replanteo con el Ayuntamiento de la citada localidad.

“A entregar, una vez finalizadas las obras referidas, a Don R o persona que aquel designe, once solares de los resultantes en el proceso compensatorio, siendo tales solares los que constan en el plano que los comparecientes me entregan por duplicado, firmándolos en mi presencia, y quedando uno de ellos incorporado a la presente, pactando expresamente que con la entrega de dichos solares quedará totalmente pagado y satisfecho el precio de 15.400.000 pesetas, pactado en escritura de compraventa por mí autorizada en el día de hoy, en cuya virtud el Sr. R ha vendido una finca a la sociedad Y1, SL”.

També es deixava constància en la demanda que de la finca registral matriu que s’ha descrit més amunt, i per virtut del procés urbanístic, en varen resultar tres noves finques registrals: la F1, la F2, la F3 i la F4. La F2 i la F4 pertanyen a l’Ajuntament de L1 per raons urbanístiques (cessions obligatòries derivades de la Llei del sòl) i les altres dues a la societat demandada per raó de la compra al demandant.

Amb el antecedents exposats afirmava el demandant que el juny de 1996 els demandats li havien d’haver lliurat els onze solars suara esmentats, després del procés d’urbanització de Y1. Però això no succeí, i el 17 de març de 1999, davant del notari de L2 senyor J2, el demandant senyor R va atorgar en favor de la societat Y1 carta de pagament de la quantitat de 15.400.000 pessetes, que era el preu ajornat al seu dia, quantitat que el senyor R declara que li ha pagat l’entitat demandada. El mateix dia 17 de març de 1999, el senyor R atorga davant el mateix notari un contracte anomenat atípic per mor del qual acorda amb la societat Y1, SL, degudament representada pel senyor Y2, que es deixen sense efecte les obligacions derivades de la segona escriptura atorgada el 29 de desembre de 1994, i en concret la de lliurar en favor del demandant els onze solars a què s’ha fet referència.

C) Amb les anteriors premisses en la demanda s’exercien tres accions, a saber: a) La primera, una acció de nul·litat per vicis en el consentiment, en relació amb l’escriptura atorgada el 17 de març de 1999 amb el número de protocol 459 (més amunt descrita), i consegüentment se sol·licitava que es declarés la vigència de les obligacions derivades de l’escriptura de 29 de desembre de 1994. En concret s’al·legava que l’estat mental del senyor R en el moment d’atorgar l’escriptura esmentada li afectava la seva capacitat fins al punt d’anul ·lar el consentiment atorgat. b) Una acció de rescissió per lesió ultra dimidium prevista en l’article 321 de la Compilació de dret civil de Catalunya. En relació amb aquesta acció s’adduïa que el preu dels onze solars que degudament urbanitzats s’havien de cedir al senyor R amb data de març de 1999 tenien un valor de 53.770.459 pessetes, i en canvi només se li havien lliurat 15.400.000 pessetes, per la qual cosa es considerava provada la lesió en més de la meitat del preu just. En la pètita de la demanda, a conseqüència de l’engany a L3 se sol·licitava una indemnització de 50.608.615 pessetes, diferència entre la quantitat rebuda (15.400.000) i el valor dels onze solars en la data en que fou confeccionat el dictamen aportat amb la demanda (febrer del 2001), en què es deia que aquests valdrien 66.008.615 pessetes. S’explicava en la demanda que per tal com no era possible el lliurament dels onze solars atès que la urbanització encara no estava finalitzada, el que corresponda era la indemnització calculada segons s’ha dit. Les dues accions anteriors eren exercides de forma alternativa i de forma subsidiària. c) En la demanda s’exercia una tercera acció per enriquiment injust, després d’explicar que els demandats, que havien assolit la propietat d’un immoble valorat en més de 53.000.000 pessetes a canvi de lliurar només 15.400.000 pessetes, s’havien enriquit en 50.608.000 pessetes, quantitat en què s’hauria empobrit el demandant i que es reclamava en virtut d’aquesta darrera acció.

D) La sentència dictada en primera instància va entendre el següent: a) En relació amb la primera acció esgrimida en la demanda, a saber, l’acció de nul·litat per vicis en el consentiment, que no hi havia proves que el Sr. R estigués afectat al març de 1999 d’una malaltia mental que li impedís de governar els seus béns; per tant, es va rebutjar la susdita acció. b) Pel que fa a l’acció de rescissió per ultra dimidium, que el primer conveni entre els litigants tenia una naturalesa de contracte atípic molt semblant a una permuta i que al març de 1999 es va deixar sense efecte només el segon conveni de l’any 1994, per la qual cosa va quedar vigent una compravenda per un preu de quinze milions quatre-centes mil pessetes; atès que el preu al desembre de 1994 de la finca venuda no era superior al doble de la quantitat lliurada, no donà lloc a l’acció. c) Finalment, pel que fa a l’acció d’enriquiment injust, com que va considerar no provats els requisits fixats per la jurisprudència per tal de donar lloc a aquesta institució, tampoc va reeixir l’acció.

E) La sentència dictada per l’Audiència rebutjà també l’acció de nul·litat per vicis en el consentiment ja que no s’havia provat la manca de capacitat del senyor R en el moment d’atorgar el contracte de l’any 1999. Pel que fa a l’acció de rescissió per lesió, l’avantdita sentència que aquí s’impugna incideix en una sèrie d’argumentacions poc clares que dificulten la comprensió de les argumentacions jurídiques esgrimides, atès que es raona en el següent sentit: “el plazo para ejercitar la acción es de cuatro años. Y se plantea la cuestión de cuándo empieza a contarse, desde que se fijó dicho precio en la escritura de 1994. Si dicho precio no era cierto, porque se trataba de una permuta por once solares urbanizados, era preciso saber cuánto valía la finca total vendida por el actor y referida a la fecha del contrato. Pero como no se entregan estos solares y se vuelve al precio en metálico, para saber si hay lesión tenemos que comparar el precio de 15.400.000 ptas. con el valor del solar vendido en 1994. Es lo que hace el juez, para llegar a la conclusión de que no hay lesión, pero incurre en error al tomar un valor equivocado. Error inducido por las partes, ya que extraña tanta insistencia en valorar los once solares en distintos momentos y circunstancias, y olvidar efectuar la valoración del mercado del solar por entero en 1994 [...] En cuanto a la caducidad de la acción [...] la acción se inicia desde que se produce la lesión, ya que si no sería imposible acudir a ella, en casos como este, en que se plantea una permuta, que luego se deja sin efecto para volver a un precio que en principio era ficticio [...] por lo que la acción no ha caducado, ya que se ha de contar a partir de marzo de 1999, que al recobrarse la obligación de entrega de dinero, se produciría la lesión, aunque para hallar esta el valor se ha de referir a la fecha de la venta que fue en 1994.”

Seguidament la sentència de l’Audiència dedica quatre pàgines a concretar quin es el moment en què s’ha de calcular el preu just i finalment arriba a la conclusió que ha de ser al desembre de 1994 (d’acord amb el que ja havia dit). Tot seguit incideix a elucubrar en relació amb el preu de la finca en aquesta data, dient que això exigiria una operació aritmètica ja que els dictàmens de part aportats sempre valoren els onze solars i obvien el preu de la finca venuda en la seva integritat. Però sorprenentment, després de totes aquestes consideracions, l’Audiència conclou en el sentit de rebutjar la demanda dient que la verdadera acció esgrimida no té naturalesa de rescissió per lesió, sinó que encobreix una “acción de indemnización por incumplimiento de un contrato de permuta”.

Segon. Contra la sentència de l’Audiència s’hi alça el demandant, el qual, com a primer motiu del recurs, addueix infracció dels articles 321, 323, 324 i 325 de la Compilació catalana i de l’article 1291.5 del Codi civil.

Com és sabut, l’article 321 de la Compilació catalana diu que: “els contractes de compravenda, permuta i altres de caràcter onerós, relatius a béns immobles, en què l’alienant hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva, baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa”.

Per la seva banda, l’article 1291.5 del Codi civil declara la possibilitat de rescindir altres contractes distints dels previstos, en els casos en què especialment ho determini la llei.

Amb la cita de les exposades infraccions el recurrent combat la sentència de l’Audiència tot dient: “La sentencia recurrida, primero e igual que el juez de instancia, analiza cuatro escrituras que interesan (documentos uno, dos, cuatro y cinco de la demanda) y concluyen, es evidente, que se trata de una operación de permuta: De todo lo actuado resulta que las escrituras de 1994 no son lesivas para el actor. Precisamente el planteamiento de la demanda es dejar sin efecto la escritura de 1999 para recuperar los derechos y obligaciones acordados en 1994 [...] Se equivoca la Audiencia al afirmar que para determinar el valor ha de estar a la fecha de diciembre de 1994. Es un error. El contrato lesivo se celebra en 1999, y en 1999 hay que analizar si hubo lesión. Los elementos que hay que comparar para determinar si hubo lesión son aquellos a los que se refieren los contratos de 1999, es decir hay que comparar si en ese momento, que es cuando los demandados consiguen dejar de tener la obligación de entregar once solares urbanizados, esos once solares en las condiciones pactadas (objeto al que el Sr. R tiene derecho y pierde a cambio de una cantidad de dinero) valían más del doble de 15.400.000 pesetas.”

Les consideracions fàctiques contingudes en la demanda que s’han transcrit de forma sucinta en el primer fonament de dret d’aquesta decisió tenen un valor poderós pel fet que resulten incontrovertides. En canvi, aquesta Sala no pot compartir (almenys de forma íntegra) ni les argumentacions jurídiques de l’Audiència ni les contingudes en aquest recurs de cassació.

El contracte de desembre de 1994, que està conformat per dues escriptures públiques (la número de protocol 2879 i la 2880), és un contracte de permuta en virtut del qual el demandant Sr. R. ven a la societat Y1 una determinada finca, i la societat i els seus socis s’obliguen a entregar-li a canvi onze solars producte de la urbanització de la susdita finca. El fet que en la segona escriptura hi intervinguin persones naturals (els socis de Y1) i en la primera no, no impedeix aquesta qualificació jurídica, ja que, pel que ara interessa, en les obligacions assumides es confonen la persona jurídica amb les persones naturals.

Segons resulta de la documental que figura a les actuacions i no és qüestionada per cap de les parts litigants, el Ple de l’Ajuntament de L1, en sessió celebrada el 24 de setembre de 1993, va acordar aprovar definitivament el projecte de compensació de Y1 (finca objecte del litigi). El 7 d’abril de 1995 l’esmentat ajuntament va ordenar la paralització de les obres d’urbanització per circumstàncies que ara no interessen. El mateix Ple de l’Ajuntament de L1, el 29 de novembre de 1995 va aprovar el projecte de modificació de l’estudi de detall de Y1; també es d’interès fer ressaltar que el 19 d’abril de 1996 el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya va requerir l’Ajuntament perquè anul·lés l’aprovació del susdit estudi de detall. I el cert és que, almenys en la data de presentació de la demanda, la urbanització de la finca litigiosa no s’havia assolit.

Deixant de banda l’iter urbanístic seguit en relació amb la finca litigiosa, el demandant i els demandats acudeixen al notari en data 17 de març de 1999 per atorgar dues escriptures: l’una és una carta de pagament del preu dels quinze milions quatre-centes mil pessetes i l’altra deixa sense efecte la obligació del demandats de lliurar al Sr. R. els onze solars de Y1. Aquesta nova convenció entre els litigants té el caràcter de novació extintiva del contracte primigeni.

Certament la normativa sobre la novació en el nostre dret no gaudeix de gaire precisió conceptual. Per una banda és regulada com una forma d’extingir les obligacions (art. 1156 del CC), però per l’altra és considerada també com una forma de substitució d’una obligació per una altra (art. 1204), i no es pot obviar que l’article 1203 del CC permet la modificació (sense extinció) de les obligacions per variació tant del elements subjectius com objectius (interessa recalcar que aquest precepte permet alterar el seu objecte i les condicions principals). La jurisprudència del Tribunal Suprem amb aquesta base legal ha admès tradicionalment dues classes de novacions: la pròpia o extintiva i la impròpia o modificativa (sentències de 8 de novembre de 1974, 24 de febrer de 1984 i 19 de novembre de 1993).

Per tal de detectar si es tracta d’una novació extintiva o modificativa, el Tribunal Suprem acudeix a la voluntat de les parts i també a la significació econòmica de la modificació introduïda (TS, sentències de 10 de gener de 1963, 6 de març de 1969, 26 de maig de 1981, 8 d’octubre de 1986 i 29 de novembre de 1991); el Tribunal Suprem reconeix que la imprecisió del límits legals obliga a acudir a les circumstàncies concurrents en cada cas (TS, sentències de 26 d’octubre de 1985, 16 de desembre de 1987 i 27 de novembre de 1990); altres sentències del TS posen en relleu que la novació pròpia o extintiva no pot presumirse mai ni deduir-se de meres conjectures, sinó que ha de resultar acreditada sense cap gènere de dubte, i hi ha d’haver constància inequívoca de la voluntat de les parts (sentències d’1 de desembre de 1989, 21 de novembre de 1991, 12 de maig de 1993 i 3 de febrer de 1994).

L’aplicació de la doctrina expressada al supòsit litigiós en estudi, posa de manifest que en aquest cas ens trobem davant d’una novació pròpia o extintiva. La voluntat de les parts és inqüestionable; només cal analitzar l’escriptura número 458 i la 459, ambdues de 17 de març de 1999, atorgades pels litigants, que suposen l’extinció de la primigènia permuta i la creació d’una vertadera compravenda. En la primera consta expressament que el “senyor R, havent rebut de l’entitat deutora el total import que va quedar ajornat, atorga a favor de l’entitat Y1, Societat Limitada, carta de pagament de l’esmentada quantitat”, i en la segona, que “deixen sense efecte ni valor l’acord contingut en l’esmentada acta notarial atorgada davant el susdit notari de L2, senyor J2, comprometent-se, a més a més, a res més reclamar ni reclamar-se per aquest concepte” (això en relació amb les escriptures 2879 i 2880, de 29 de desembre de 1994).

Davant de la claredat de la voluntat de les parts contractants, de donar per extingida la primigènia convenció, resulta obvi que l’acció de rescissió exercida en la demanda ha de referir-se al contracte de compravenda de disset de març de 1999, en el qual l’objecte ---- és la finca Y1 en la situació en què es troba en aquells moments (sense estar acabat el procés d’urbanització) i el preu és el pactat de 15.400.000, ja que la part demandada no ha assolit la prova que hagués pagat la quantitat molt superior que va adduir en la contesta a la demanda.

Queda per determinar en quina data s’ha de fixar el preu just. És escaient recordar que l’article 323 de la Compilació de dret civil de Catalunya diu, pel que ara interessa: “per tal d’apreciar l’existència de la lesió hom s’atindrà al preu just, o sia el valor de venda que les coses tinguessin al temps d’ésser atorgat el contracte en relació amb altres d’iguals o d’anàlogues circumstàncies a la respectiva localitat, baldament el contracte es consumés després”.

O sigui que el preu just s’ha de determinar al temps de ser atorgat el contracte, que és precisament el 17 de març de 1999, ja que aquesta convenció va extingir per novació la primera obligació de l’any 1994.

El plantejament de la demanda s’aparta de les anteriors premisses, cosa que és criticada de forma severa per la sentència de l’Audiència fins al punt que rebutja per aquesta circumstància l’acció rescissòria dient que “la parte no ejercita la acción de rescisión por lesión [...] al amparo de una acción de rescisión por lesión, la parte no puede encubrir una acción de indemnización por incumplimiento de una obligación de un contrato de permuta”.

Certament la demanda pretén quelcom que no és compatible amb l’acció rescissòria regulada en el dret català. La pretensió va encaminada a aconseguir que, rescindit el contracte de març de 1999, cobri novament vigència la primitiva convenció de desembre de 1994. Des d’un punt de vista poc formal és comprensible el plantejament de la demanda, atès que es basa en el següent: si el primer contracte fou substituït per un nou acord rescindible per lesió, regeix novament el primer, que obligava a lliurar els onze solars de la finca Y1 una vegada urbanitzats (solar ja implica existència dels serveis), que són valorats per tal de fixar el preu just. O també es pot exposar d’una altra manera el plantejament del demandant ara recurrent: el segon contracte suposaria una permuta ja que a canvi dels onze solars que s’havien de lliurar es donen 15.400.000 pessetes, i pel fet que els onze solars a l’any 1999 valien molt més ha de reeixir l’acció rescissòria, que es converteix en una indemnització per tal com els solars no es poden lliurar per mor que la urbanització no s’ha conclòs.

Però els plantejaments exposats, si bé no poden donar lloc al rebuig de la demanda, no poden ésser acollits. No es pot rebutjar la demanda per aquest defectuós plantejament pel fet que la naturalesa i finalitat de l’acció rescissòria es deriva de la Llei i no és transcendent que els efectes d’aquesta acció s’exposin de forma errònia, ja que aquest fet no ha impedit un estudi acurat del litigi ni ha provocat cap mena d’indefensió a la part contrària. De fet, la complexitat de les relacions contractuals entre els litigants justifica en part el defecte de plantejament tractat.

En relació amb el que s’ha exposat, escau comprovar quin era el preu de la finca venuda a l’any 1999. Per aquest motiu s’ha d’acudir al dictamen de l’arquitecte senyor Ferran Llistosella Vidal, aportat per la part demandada, que s’ha d’acceptar íntegrament ja que d’aquesta perícia se’n deriva allò que precisament perjudica l’esmentada part demandada: que a l’any 1999 la finca venuda (sense urbanitzar) valia més del doble del que se’n va pagar. En concret, de la perícia se’n desprèn que al març de 1999 el valor de les onze parcel ·les sense urbanitzar (tal com es trobaven) era de 18.836.700 pessetes. Una simple regla de tres (que res no impedeix de fer) comporta arribar a la conclusió que vint-i-set solars, o més ben dit, el preu total de la finca sense urbanitzar era, en la data esmentada, de 46.235.534 pessetes. És clar que aquest preu supera en més de la meitat la quantitat percebuda pel venedor.

Però encara es pot afegir que si s’agafés el valor de la finca a l’any 1994, a saber 16.238.535 pessetes, segons pericial dels demandats, per onze solars, resultaria que per vinti- set solars (o sigui la totalitat de la finca) ens trobaríem també davant d’una suma superior al doble del preu pagat; per tant, d’igual manera (si s’hagués de partir d’aquest contracte i suposant que no hagués caducat l’acció) escauria la rescissió.

Les anteriors argumentacions condueixen a afirmar que, contràriament al que va apreciar la sentència de l’Audiència, concorren tots els requisits perquè sigui estimada la institució rescissòria, atès que a través d’aquesta institució el legislador català exigeix que, en aquells contractes onerosos relatius a béns immobles, i susceptibles de transmetre el domini, no solament les prestacions siguin corespectives, sinó que a més guardin una certa correspondència pel que fa al seu valor. Amb aquesta exigència la normativa catalana s’aparta de la regulació del Codi civil, que en aquest punt es més respectuosa amb la llibertat contractual, sense vetllar en cap moment per l’existència d’una mínima equivalència de les prestacions.

Des de l’anterior perspectiva escau posar en relleu que l’acció rescissòria regulada en la Llei catalana no ha d’acreditar cap estat subjectiu. Malgrat la denominació tradicional d’engany de mitges, s’ha consolidat sense fissures en la jurisprudència d’aquest Tribunal Superior de Justícia el caràcter objectiu de l’acció (sentències del TSJC de maig de 1990, 20 de desembre de 1990, 12 de novembre de 1991, 8 de juny de 1992, 22 de desembre de 1993, 20 de novembre de 1995, 25 de maig de 2000 i 9 de novembre de 2000).

Per consegüent, atès que concorren tots els requisits exigits per l’article 321 de la Compilació catalana, escau estimar en part la demanda principal. De tota manera, les conseqüències de l’acció rescissòria no són les interessades pel demandant, sinó les previstes en la Compilació, que bàsicament consisteixen en la restitució per ambdues parts d’allò que s’haguessin lliurat. Per tant, els demandats han de retornar la finca objecte de la compravenda (la totalitat de la finca que inicialment era la finca registral número #### de L1) en el cas que encara es trobi sense urbanitzar. D’acord amb el previst en l’article 324 de la Compilació catalana, serà d’aplicació al cas l’article 1295 del Codi civil, amb les especialitats contingudes en el precepte de la Compilació esmentat, a saber: a) si ha produït fruits la finca litigiosa, s’hauran de restituir els posteriors a la reclamació judicial; b) els demandats hauran de satisfer al demandant els interesaos legals del preu pagat des de la data de la susdita reclamació judicial; c) el demandant haurà d’abonar als demandats les despeses extraordinàries de conservació o refecció de la finca i les millores útils; d) en cas que la finca venuda hagi sofert una transformació urbanística que hagi suposat una alteració d’aquesta que impossibiliti retornar-la al demandant, no escaurà la rescissió del contracte i això comportarà que els demandats hagin de completar el preu fins arribar al preu just, o sigui que hauran de pagar al Sr. R la quantitat de 30.835.534 pessetes. Per tant l’estimació de la demanda és parcial, ja que les conseqüències de l’acció són les exposades i també perquè per tal de fer la seva petició indemnitzatòria el demandant partia del valor del terreny al febrer de 2001, mentre que d’acord amb el que s’ha raonat anteriorment s’ha de fixar al març de 1999: 46.235.534 pessetes, i d’aquesta xifra se n’ha de deduir la quantitat de 15.400.000 pessetes pagada, operació de la qual s’obté el resultat de 30.835.534 pessetes.

Tercer. Atès que ha reeixit el primer motiu de cassació, d’acord amb el que s’ha raonat en l’anterior fonament de dret, no és procedent entrar en l’anàlisi del segon motiu de cassació, en el qual s’adduïa infracció dels articles 1300, 1303 i 1311 del Codi civil.

Quart. En virtut del que disposen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil, que tracten de les costes processals, resulta el següent: pel que fa a la primera instància no escau condemna en costes, per la qual cosa cada part pagarà les causades per ella i les comunes per meitat, i el mateix succeeix pel que fa a les costes d’apel·lació i les causades en aquest recurs de cassació.

Vistos els preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar en part el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. Carlos Badia Martínez, en nom i representació del Sr. X1, contra la Sentència dictada per la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 29 de maig de 2003 en el rotlle d’apel·lació 43/2003, i en conseqüència estimar en part la demanda principal presentada pel procurador dels tribunals Sr. Carlos Alberola Martínez, en nom i representació del Sr. X1, contra l’entitat Y1, SL, i els senyors Y2, Y3 i Y4., i consegüentement declarar rescindits els contractes de 17 de març de 1999 que varen substituir els primigenis convenis de 29 de desembre de 1994 i condemnar els demandats a retornar al demandant la finca registral número #### de L1 (amb l’obligació del demandant, en aquest cas, de retornar-ne el preu rebut), tenint en compte que, en aquest cas: a) si ha produït fruits la finca litigiosa, s’hauran de restituir els posteriors a la reclamació judicial; b) els demandats hauran de satisfer al demandant els interessos legals del preu pagat des de la data de la susdita reclamació judicial; c) el demandant haurà d’abonar als demandats les despeses extraordinàries de conservació o refecció de la finca i les millores útils.

En el cas que la finca litigiosa es trobés ja urbanitzada totalment o parcialment, condemnar els esmentats demandats a pagar a l’agent la quantitat de 30.835.534 pessetes (85.325,29 euros), com a complement del preu, quantitat que meritarà els interessos legals.

Pel que fa a les costes processals, cada part ha de pagar les causades a la seva instancia i les comunes per meitat, tant en primera com en segona instància, i també en aquest recurs de cassació.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt