|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de gener de 2004, núm.3/2004
(Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr.
Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté
Il·lm.
Sr. Ponç Feliu i Llansa
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació
interposat per la representació de la Sra. X1, representada davant
aquest Tribunal pel procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez i dirigida per
l’advocat Sr. Tomás Espuny Carrillo, contra la Sentència dictada per la
Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 19 de febrer de
2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat per la X1 contra la
Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 30 de Barcelona
el 29 de juny de 2002 en el procediment ordinari núm. 484/01. El Sr. Y1,
aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel
procurador Sr. Jorge Rodríguez Simón i dirigit per l’advocat Sr. José
Sánchez Jiménez.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. El
procurador Sr. Jorge Rodríguez Simón, en nom i representació del Sr. Y1,
va formular demanda de judici ordinari núm. 484/01 davant el Jutjat de
1ª Instància núm. 30 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el
Jutjat va dictar Sentència amb data 26 de juny de 2002, la part
dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando íntegramente la
demanda interpuesta por el procurador Sr. Rodríguez Simón, en nombre y
representación de D. Y1, contra Dª X1:
“1º)
Declaro que el local comercial sito en la calle XXX, nº XX, bajos,
puerta 2ª, de Barcelona, inscrito en el Registro de la Propiedad nº 10
de Barcelona, al tomo XXXX, libro XXX, finca XXX, pertenece por mitad y
proindiviso de los ahora litigantes, y, en consecuencia, líbrese
mandamiento al Registro para que proceda a inscribir el local a nombre
de los litigantes por mitades indivisas.
2º)
Declaro la propiedad del actor sobre la mitad del saldo existente en
fecha 4/11/97 en la cuenta a plazo fijo denominado “europlazo” nº XXXXX,
abierta en el BBVA y, en consecuencia, debo condenar y condeno a la
demandada a abonar al actor la mitad del saldo existente en fecha 4 de
noviembre de 1997 en la precitada cuenta a plazo fijo. Todo ello con
expresa imposición de las costas causadas en autos a la demandada”.
Segon. Contra
aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació,
que es va admetre i es va substanciar a la Secció 19a de l’Audiència
Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 19 de
febrer de 2003, amb la següent part dispositiva: “Desestimamos el
recurso de apelación interpuesto por la representación de Dª X1 y
confirmamos la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 30 de
Barcelona de fecha 29 de junio de 2002, con imposición de costas a la
parte apelante”.
Tercer. Contra
la sentència anterior, la Sra. X1 va interposar aquest recurs de
cassació. Per interlocutòria de 31 de juliol de 2003, aquest Tribunal es
va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art.
485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un
termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme,
es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de gener de 2004,
en què es varen celebrar.
Ha
estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer. La Sra.
X1 formula aquest recurs de cassació contra la Sentència dictada per la
Secció 19ª de l’Audiència Provincial de Barcelona de 19 de febrer de
l’any darrer, la qual va desestimar el d’apel·lació que la mateixa
senyora havia interposat davant d’aquella Sala contra la Sentència de 29
de juny de 2002 del Jutjat de Primera Instància núm. 30 d’aquesta ciutat
en el judici ordinari instat pel Sr. Y1 contra la X1, en el qual aquell
demanava una sentència que fes els pronunciaments següents:
“1º.-
Declarar que la finca que se describe a continuación, es propiedad por
mitad y proindiviso de Don Y1 y Doña X1
“Entidad número dos.- Bajos, puerta XX, local comercial sito en la
planta baja de la casa nº XX de la calle XXX, de esta ciudad. Se compone
del local propiamente dicho, con sus correspondientes servicios
sanitarios y patio en su parte posterior. Ocupa una superficie el local
de noventa y dos metros, ochenta y cuatro decímetros cuadrados, y el
patio, ocho metros, noventa y siete decímetros cuadrados. Linda: al
frente, parte con calle de su situación, donde tiene su puerta de acceso
y parte con los bajos puerta primera; derecha, entrando, parte con
vestíbulo y escalera de acceso a plantas superiores, y parte con el
local bajos puerta 1ª; izquierda, finca de Z o sus sucesores; fondo,
mediante patio; con casa nº XX de la calle XXX.
Coeficiente: 20,85%
Inscrita en el Registro de la Propiedad número 10 de Barcelona, al tomo
XXXX, libro XXX, finca XXXXX, inscripción 2ª”.
2º.-
Declare la propiedad de Don Y1 de la mitad del saldo existente en la
cuenta a plazo fija denominado “europlazo” nº XXXXX, abierta en el Banco
Bilbao Vizcaya desde la fecha del documento privado firmado por ambos
litigantes, de fecha cuatro de noviembre de mil novecientos noventa y
siete.
3º.-
Condene a Doña X1 a estar y pasar por las anteriores declaraciones.
4º.-
Libre mandamiento al Registro de la Propiedad número 10, de Barcelona,
para que, en relación al inmueble descrito en el apartado 1º del
presente solicito, proceda a la rectificación de la inscripción a partir
de la fecha 4 de noviembre de 1997, para que coincida con la realidad
jurídica extrarregistral.
5º.-
Como consecuencia del apartado 2º del presente solicito, condene a la
demandada, Doña X1 a entregar a Don Y1, la mitad del saldo existente en
fecha 4 de noviembre de 1997, en el depósito nº XXXXX, abierto en el
Banco Bilbao Vizcaya.
6º.-
Condene a la demandada a abonar a esta parte las costas que se causen en
el presente procedimiento”.
Segon. El Jutjat
de Primera Instància va estimar les peticions anteriors amb els
pronunciaments següents:
“1º
Declaro que el local comercial sito en la calle XXX nº XX, bajos, puerta
2ª, de Barcelona, inscrito en el Registro de la Propiedad nº 10 de
Barcelona, al tomo XXXX, libro XXX, finca XXXX, pertenece por mitad y
proindiviso de los ahora litigantes, y, en consecuencia, líbrese
mandamiento al Registro para que proceda a inscribir el local a nombre
de los litigantes por mitades indivisas.
2º
Declaro la propiedad del actor sobre la mitad del saldo existente en
fecha 4/11/97 en la cuenta a plazo fijo denominado “europlazo” nº XXXXX,
abierta en el BBVA y, en consecuencia, debo condenar y condeno a la
demandada a abonar al actor la mitad del saldo existente en fecha 4 de
noviembre de 1997 en la precitada cuenta a plazo fijo.
Todo
ello con expresa imposición de las costas causadas en autos a la
demandada”.
Tercer.
L’Audiència Provincial va confirmar íntegrament aquells pronunciaments
amb acceptació expressa de “los fundamentos de derecho de la sentencia
apelada”; i és contra la sentència de l’Audiència, confirmatòria en tot
de la de primera instància, que la recurrent ha interposat aquest recurs
de cassació que fonamenta en els tres motius de què fem esment a
continuació.
Quart. En el
motiu primer denuncia la “infracción del
artículo 609 del CC en relación con el artículo
392 y
1218 del propio Código”; motiu que en aquest moment processal escau
desestimar perquè ja s’hauria d’haver declarat inadmissible, atès que,
com assenyala encertadament la representació de la part contra la qual
es recorre en l’escrit d’oposició a la cassació a l’empara del paràgraf
segon de l’art.
485 de la Llei processal civil, el recurrent no va fer cap esment en
l’escrit de preparació del recurs de la pretesa infracció d’aquells
preceptes que en el d’interposició denuncia com a vulnerats, la qual
cosa constituïa una transgressió clara del paràgraf 4 de l’art.
479 de la Llei d’enjudiciament i ja havia de determinar la
inadmissió d’aquest motiu per aplicació de l’art.
483.2.1r de la Llei processal; i tal causa d’inadmissió, no
apreciada aleshores, s’ha de traduir ara aquí en motiu de desestimació,
per la qual cosa escau desestimar aquest primer motiu de recurs.
Cinquè. El motiu
segon al·lega la “infracción de los artículos
38,
39 i
40 del
Código de familia de Cataluña”. Per al seu examen cal tenir en
compte els fets intangibles que l’Audiència ha considerat provats, els
quals són ressenyats en el fonament de dret quart de la sentència de
primera instància que l’Audiència ha acceptat de manera expressa i
explícita.
Pels
escrits de les parts i per les restants actuacions practicades en el
procediment s’ha declarat provat:
Que
els litigants van contraure matrimoni l’any 1976 sota el règim econòmic
matrimonial català de separació de béns.
Que la
separació dels litigants es va produir l’any 1999.
Que
els ingressos del matrimoni provenen del treball dels consorts (fins a
l’any 1995, del negoci de quadres i rètols desenvolupat per l’actor, i,
des d’aquella data, tant d’aquell negoci com del de veterinària
desenvolupat per la demandada).
Que
ambdós posaven en comú els seus ingressos per sufragar les càrregues
familiars i adquirir béns.
Que la
titularitat formal del local i del compte bancari a termini que són
l’objecte del litigi correspon a X1, fet que no ha estat qüestionat.
Que el
4 de novembre de 1997 els litigants van signar un document privat en què
reconeixeren que el local i el compte bancari els consideraven patrimoni
al 50% de cada un dels litigants aleshores cònjuges.
Que
amb aquell document els cònjuges van voler deixar constància que tots
els béns que havien adquirit durant el matrimoni els pertanyien per
meitat en haver-los adquirit amb els ingressos familiars comuns.
Que
enfront de la presumpció de la propietat de l’esposa sobre la base de la
titularitat formal d’aquells béns, el document privat esmentat demostra
la titularitat compartida dels ara litigants sobre tals béns, la qual
cosa en determinava la titularitat real superant la titularitat formal.
Que a
tot el que s’ha manifestat anteriorment cal afegir-hi encara que, segons
l’art.
40 del Codi de família de Catalunya, “en caso de duda sobre a cuál
de los cónyuges pertenece algún bien o derecho, se entiende que
corresponde a los dos por mitades indivisas”.
Sisè. Els fets
provats anteriors —intocables en la cassació— deixen sense suport el
segon motiu, on s’addueix —ja ho hem dit— la “infracción de los
artículos 38,
39 y
40 del Código de familia de Cataluña”, per tal com
els dos primers preceptes són inaplicables i, per tant, no s’han pogut
infringir. En efecte, l’art.
38 fa referència als béns que adquireixi un sol dels cònjuges
després de celebrat el matrimoni, els quals són considerats privatius
d’ell; però com que l’Audiència considera aquí demostrat que els del
litigi van ser adquirits realment per ambdós, malgrat la titularitat
formal de l’esposa, l’art.
38 no és aplicable. Tampoc ho és l’art.
39, referit a les adquisicions oneroses fetes per un dels cònjuges,
ja que en aquest cas van ser fetes realment per tots dos. I pel que fa a
l’art.
40, referit a les titularitats dubtoses, no és aplicable perquè aquí
no hi ha dubtes sobre la titularitat real dels béns, que pertany a
ambdós, i si hi hagués hagut dubtes, l’art.
40 també els hauria resolt a favor d’ambdós.
Escau
per tot això rebutjar també aquest segon motiu de cassació.
Setè. I el
tercer motiu, que és el darrer, denuncia la “infracción del artículo 12
CDCG redactado conforme a la Ley 8/1993, de 30 de septiembre, y el
artículo 17 del Código de familia de Catalunya”. Al·lega que tant l’art.
17 del Codi de família com l’antic art. 12 de la Compilació
exigeixen escriptura pública per a la modificació del règim econòmic
matrimonial com a requisit
ad solemnitatem
determinant de la
validesa o de la nul·litat del document; raó per la qual entén que, pel
fet de ser privat el document signat pels consorts el 4 de novembre de
1997, resulta nul i ineficaç.
El
cert és, però, que aquest document no va canviar ni modificar el règim
econòmic matrimonial de separació de béns. Es va limitar a consignar el
reconeixement d’ambdós consorts i a deixar constància que els béns que
enumera el document que havien adquirit durant el matrimoni i que
estaven a nom d’ambdós o d’un sol d’ells, serien considerats patrimoni
comú al 50% de cada un perquè, com l’Audiència declara provat, havien
estat adquirits per ambdós conjuntament amb els ingressos d’ambdós. I
com assenyala el 5è fonament del jutjat acceptat per l’Audiència, “nada
obsta a que entre cónyuges regidos por dicho régimen matrimonial [de
separació de béns] se pueda constituir una condominio sobre un bien
determinado o a que depositen sus bienes o ahorros en cuentas comunes o
indistintas, ya que eso no supone crear un patrimonio común de los
cónyuges sino únicamente constituir unas situaciones de copropiedad o de
titularidad sobre bienes concretos que se rigen por las normas generales
sobre la comunidad de bienes (art.
392 y seg. CC)”.
Segons
l’apreciació i la interpretació raonable del document i de les restants
proves practicades que ha fet l’Audiència —i que cal respectar en
cassació—, aquell document no és un contracte, sinó un simple
reconeixement pels dos consorts que aquells béns que relaciona el
document i que havien adquirit durant el matrimoni, els havien adquirit
amb diners procedents del ingressos d’ambdós i no pas d’un sol d’ells;
amb la qual cosa no s’alterava el règim econòmic del matrimoni, sinó que
purament i simplement es reflectia la realitat de l’adquisició conjunta
d’ambdós d’aquells béns concrets.
No
existeix, per tant, cap infracció de l’art.
17 del Codi de família de Catalunya atès que no es donen els
supòsits que s’hi consideren.
Declina, per consegüent, el tercer i últim motiu de cassació.
Vuitè. Les
costes del recurs s’hauran d’imposar a la recurrent (art.
398.1 i
394.1 LEC). Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la sentència que n’era
objecte i imposar a la recurrent les costes del recurs.
Així ho acorda la Sala i
ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
