Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de gener de 2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de gener de 2004, núm.3/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X1, representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez i dirigida per l’advocat Sr. Tomás Espuny Carrillo, contra la Sentència dictada per la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 19 de febrer de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat per la X1 contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 30 de Barcelona el 29 de juny de 2002 en el procediment ordinari núm. 484/01. El Sr. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Jorge Rodríguez Simón i dirigit per l’advocat Sr. José Sánchez Jiménez.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Jorge Rodríguez Simón, en nom i representació del Sr. Y1, va formular demanda de judici ordinari núm. 484/01 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 30 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 26 de juny de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando íntegramente la demanda interpuesta por el procurador Sr. Rodríguez Simón, en nombre y representación de D. Y1, contra Dª X1:

“1º) Declaro que el local comercial sito en la calle XXX, nº XX, bajos, puerta 2ª, de Barcelona, inscrito en el Registro de la Propiedad nº 10 de Barcelona, al tomo XXXX, libro XXX, finca XXX, pertenece por mitad y proindiviso de los ahora litigantes, y, en consecuencia, líbrese mandamiento al Registro para que proceda a inscribir el local a nombre de los litigantes por mitades indivisas.

2º) Declaro la propiedad del actor sobre la mitad del saldo existente en fecha 4/11/97 en la cuenta a plazo fijo denominado “europlazo” nº XXXXX, abierta en el BBVA y, en consecuencia, debo condenar y condeno a la demandada a abonar al actor la mitad del saldo existente en fecha 4 de noviembre de 1997 en la precitada cuenta a plazo fijo. Todo ello con expresa imposición de las costas causadas en autos a la demandada”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 19 de febrer de 2003, amb la següent part dispositiva: “Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación de Dª X1 y confirmamos la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 30 de Barcelona de fecha 29 de junio de 2002, con imposición de costas a la parte apelante”.

Tercer. Contra la sentència anterior, la Sra. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 31 de juliol de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de gener de 2004, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La Sra. X1 formula aquest recurs de cassació contra la Sentència dictada per la Secció 19ª de l’Audiència Provincial de Barcelona de 19 de febrer de l’any darrer, la qual va desestimar el d’apel·lació que la mateixa senyora havia interposat davant d’aquella Sala contra la Sentència de 29 de juny de 2002 del Jutjat de Primera Instància núm. 30 d’aquesta ciutat en el judici ordinari instat pel Sr. Y1 contra la X1, en el qual aquell demanava una sentència que fes els pronunciaments següents:

“1º.- Declarar que la finca que se describe a continuación, es propiedad por mitad y proindiviso de Don Y1 y Doña X1

“Entidad número dos.- Bajos, puerta XX, local comercial sito en la planta baja de la casa nº XX de la calle XXX, de esta ciudad. Se compone del local propiamente dicho, con sus correspondientes servicios sanitarios y patio en su parte posterior. Ocupa una superficie el local de noventa y dos metros, ochenta y cuatro decímetros cuadrados, y el patio, ocho metros, noventa y siete decímetros cuadrados. Linda: al frente, parte con calle de su situación, donde tiene su puerta de acceso y parte con los bajos puerta primera; derecha, entrando, parte con vestíbulo y escalera de acceso a plantas superiores, y parte con el local bajos puerta 1ª; izquierda, finca de Z o sus sucesores; fondo, mediante patio; con casa nº XX de la calle XXX.

Coeficiente: 20,85%

Inscrita en el Registro de la Propiedad número 10 de Barcelona, al tomo XXXX, libro XXX, finca XXXXX, inscripción 2ª”.

2º.- Declare la propiedad de Don Y1 de la mitad del saldo existente en la cuenta a plazo fija denominado “europlazo” nº XXXXX, abierta en el Banco Bilbao Vizcaya desde la fecha del documento privado firmado por ambos litigantes, de fecha cuatro de noviembre de mil novecientos noventa y siete.

3º.- Condene a Doña X1 a estar y pasar por las anteriores declaraciones.

4º.- Libre mandamiento al Registro de la Propiedad número 10, de Barcelona, para que, en relación al inmueble descrito en el apartado 1º del presente solicito, proceda a la rectificación de la inscripción a partir de la fecha 4 de noviembre de 1997, para que coincida con la realidad jurídica extrarregistral.

5º.- Como consecuencia del apartado 2º del presente solicito, condene a la demandada, Doña X1 a entregar a Don Y1, la mitad del saldo existente en fecha 4 de noviembre de 1997, en el depósito nº XXXXX, abierto en el Banco Bilbao Vizcaya.

6º.- Condene a la demandada a abonar a esta parte las costas que se causen en el presente procedimiento”.

Segon. El Jutjat de Primera Instància va estimar les peticions anteriors amb els pronunciaments següents:

“1º Declaro que el local comercial sito en la calle XXX nº XX, bajos, puerta 2ª, de Barcelona, inscrito en el Registro de la Propiedad nº 10 de Barcelona, al tomo XXXX, libro XXX, finca XXXX, pertenece por mitad y proindiviso de los ahora litigantes, y, en consecuencia, líbrese mandamiento al Registro para que proceda a inscribir el local a nombre de los litigantes por mitades indivisas.

2º Declaro la propiedad del actor sobre la mitad del saldo existente en fecha 4/11/97 en la cuenta a plazo fijo denominado “europlazo” nº XXXXX, abierta en el BBVA y, en consecuencia, debo condenar y condeno a la demandada a abonar al actor la mitad del saldo existente en fecha 4 de noviembre de 1997 en la precitada cuenta a plazo fijo.

Todo ello con expresa imposición de las costas causadas en autos a la demandada”.

Tercer. L’Audiència Provincial va confirmar íntegrament aquells pronunciaments amb acceptació expressa de “los fundamentos de derecho de la sentencia apelada”; i és contra la sentència de l’Audiència, confirmatòria en tot de la de primera instància, que la recurrent ha interposat aquest recurs de cassació que fonamenta en els tres motius de què fem esment a continuació.

Quart. En el motiu primer denuncia la “infracción del artículo 609 del CC en relación con el artículo 392 y 1218 del propio Código”; motiu que en aquest moment processal escau desestimar perquè ja s’hauria d’haver declarat inadmissible, atès que, com assenyala encertadament la representació de la part contra la qual es recorre en l’escrit d’oposició a la cassació a l’empara del paràgraf segon de l’art. 485 de la Llei processal civil, el recurrent no va fer cap esment en l’escrit de preparació del recurs de la pretesa infracció d’aquells preceptes que en el d’interposició denuncia com a vulnerats, la qual cosa constituïa una transgressió clara del paràgraf 4 de l’art. 479 de la Llei d’enjudiciament i ja havia de determinar la inadmissió d’aquest motiu per aplicació de l’art. 483.2.1r de la Llei processal; i tal causa d’inadmissió, no apreciada aleshores, s’ha de traduir ara aquí en motiu de desestimació, per la qual cosa escau desestimar aquest primer motiu de recurs.

Cinquè. El motiu segon al·lega la “infracción de los artículos 38, 39 i 40 del Código de familia de Cataluña”. Per al seu examen cal tenir en compte els fets intangibles que l’Audiència ha considerat provats, els quals són ressenyats en el fonament de dret quart de la sentència de primera instància que l’Audiència ha acceptat de manera expressa i explícita.

Pels escrits de les parts i per les restants actuacions practicades en el procediment s’ha declarat provat:

Que els litigants van contraure matrimoni l’any 1976 sota el règim econòmic matrimonial català de separació de béns.

Que la separació dels litigants es va produir l’any 1999.

Que els ingressos del matrimoni provenen del treball dels consorts (fins a l’any 1995, del negoci de quadres i rètols desenvolupat per l’actor, i, des d’aquella data, tant d’aquell negoci com del de veterinària desenvolupat per la demandada).

Que ambdós posaven en comú els seus ingressos per sufragar les càrregues familiars i adquirir béns.

Que la titularitat formal del local i del compte bancari a termini que són l’objecte del litigi correspon a X1, fet que no ha estat qüestionat.

Que el 4 de novembre de 1997 els litigants van signar un document privat en què reconeixeren que el local i el compte bancari els consideraven patrimoni al 50% de cada un dels litigants aleshores cònjuges.

Que amb aquell document els cònjuges van voler deixar constància que tots els béns que havien adquirit durant el matrimoni els pertanyien per meitat en haver-los adquirit amb els ingressos familiars comuns.

Que enfront de la presumpció de la propietat de l’esposa sobre la base de la titularitat formal d’aquells béns, el document privat esmentat demostra la titularitat compartida dels ara litigants sobre tals béns, la qual cosa en determinava la titularitat real superant la titularitat formal.

Que a tot el que s’ha manifestat anteriorment cal afegir-hi encara que, segons l’art. 40 del Codi de família de Catalunya, “en caso de duda sobre a cuál de los cónyuges pertenece algún bien o derecho, se entiende que corresponde a los dos por mitades indivisas”.

Sisè. Els fets provats anteriors —intocables en la cassació— deixen sense suport el segon motiu, on s’addueix —ja ho hem dit— la “infracción de los artículos 38, 39 y 40 del Código de familia de Cataluña”, per tal com els dos primers preceptes són inaplicables i, per tant, no s’han pogut infringir. En efecte, l’art. 38 fa referència als béns que adquireixi un sol dels cònjuges després de celebrat el matrimoni, els quals són considerats privatius d’ell; però com que l’Audiència considera aquí demostrat que els del litigi van ser adquirits realment per ambdós, malgrat la titularitat formal de l’esposa, l’art. 38 no és aplicable. Tampoc ho és l’art. 39, referit a les adquisicions oneroses fetes per un dels cònjuges, ja que en aquest cas van ser fetes realment per tots dos. I pel que fa a l’art. 40, referit a les titularitats dubtoses, no és aplicable perquè aquí no hi ha dubtes sobre la titularitat real dels béns, que pertany a ambdós, i si hi hagués hagut dubtes, l’art. 40 també els hauria resolt a favor d’ambdós.

Escau per tot això rebutjar també aquest segon motiu de cassació.

Setè. I el tercer motiu, que és el darrer, denuncia la “infracción del artículo 12 CDCG redactado conforme a la Ley 8/1993, de 30 de septiembre, y el artículo 17 del Código de familia de Catalunya”. Al·lega que tant l’art. 17 del Codi de família com l’antic art. 12 de la Compilació exigeixen escriptura pública per a la modificació del règim econòmic matrimonial com a requisit ad solemnitatem determinant de la validesa o de la nul·litat del document; raó per la qual entén que, pel fet de ser privat el document signat pels consorts el 4 de novembre de 1997, resulta nul i ineficaç.

El cert és, però, que aquest document no va canviar ni modificar el règim econòmic matrimonial de separació de béns. Es va limitar a consignar el reconeixement d’ambdós consorts i a deixar constància que els béns que enumera el document que havien adquirit durant el matrimoni i que estaven a nom d’ambdós o d’un sol d’ells, serien considerats patrimoni comú al 50% de cada un perquè, com l’Audiència declara provat, havien estat adquirits per ambdós conjuntament amb els ingressos d’ambdós. I com assenyala el 5è fonament del jutjat acceptat per l’Audiència, “nada obsta a que entre cónyuges regidos por dicho régimen matrimonial [de separació de béns] se pueda constituir una condominio sobre un bien determinado o a que depositen sus bienes o ahorros en cuentas comunes o indistintas, ya que eso no supone crear un patrimonio común de los cónyuges sino únicamente constituir unas situaciones de copropiedad o de titularidad sobre bienes concretos que se rigen por las normas generales sobre la comunidad de bienes (art. 392 y seg. CC)”.

Segons l’apreciació i la interpretació raonable del document i de les restants proves practicades que ha fet l’Audiència —i que cal respectar en cassació—, aquell document no és un contracte, sinó un simple reconeixement pels dos consorts que aquells béns que relaciona el document i que havien adquirit durant el matrimoni, els havien adquirit amb diners procedents del ingressos d’ambdós i no pas d’un sol d’ells; amb la qual cosa no s’alterava el règim econòmic del matrimoni, sinó que purament i simplement es reflectia la realitat de l’adquisició conjunta d’ambdós d’aquells béns concrets.

No existeix, per tant, cap infracció de l’art. 17 del Codi de família de Catalunya atès que no es donen els supòsits que s’hi consideren.

Declina, per consegüent, el tercer i últim motiu de cassació.

Vuitè. Les costes del recurs s’hauran d’imposar a la recurrent (art. 398.1 i 394.1 LEC). Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la sentència que n’era objecte i imposar a la recurrent les costes del recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.