Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de gener de 2004

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de gener de 2004, núm.2/2004 (Sala Civil i Penal)

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1, representat davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Núria Tor Patino i dirigit per l’advocat Sr. Enric Moreno Martí, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el 9 de juliol de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Lleida el 27 de gener de 2003, en el procediment de judici de separació núm. 293/02. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Luis Alfonso Pérez de Olaguer Moreno i dirigida per l’advocada Sra. Patricia Duró Aleu.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Jordi Daura Ramón, en nom i representació de la Sra. Maria Y1, va formular demanda de judici de separació núm. 293/02 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 8 de Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 27 de gener de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que con estimación de la demanda promovida por Dª X2, representada por el procurador Sr. Daura Ramón, contra el demandado, D. X1, representado por la procuradora Sra. Eulalia Culleré Lavilla, debo declarar y declaro la separación matrimonial de los expresados esposos litigantes que contrajeron matrimonio, en forma canónica, el día 19/3/1978, en Lleida, cuyo enlace figura inscrito en el Registro Civil de Lleida, Sección Segunda, Libro 116, página 513, con los efectos legales inherentes a tal pronunciamiento, y, como efectos definitivos o medidas complementarias definitivas atribuyo el uso del que venía siendo domicilio conyugal, sito en Lleida, calle XXXXX, número XX, y ajuar familiar a la esposa, pudiendo el marido, si ya no lo hubiera hecho, retirar sus objetos y efectos personales de su exclusiva pertenencia, previo inventario, si surgiese divergencia, tanto de lo que se extraiga, como de lo que permanezca en la vivienda. Asimismo, y como se interesó, se adjudica al esposo X1 Q., el saldo existente en la cuenta indistinta y solidaria número #####, que ambos cónyuges mantienen abierta en la entidad E, y el depósito de valores mobiliarios abierto a nombre de ambos cónyuges con código de cuenta valores #####, compuesta por # acciones de URALITA, y se adjudica a ambos esposos por mitad el saldo existente, el que figure en la llibreta estrella número #####, de la que son cotitulares, y se desestima íntegramente la demanda que por vía reconvencional planteó el esposo, absolviendo de cuantos pedimentos se contienen en el suplico de la misma a la actora principal demandada reconvenida, todo ello sin efectuar especial pronunciamiento en orden a las costas procesales ocasionadas en este juicio”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar Sentència amb data 9 de juliol de 2003, amb la següent part dispositiva: “Desestimem el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal de X1, assistit pel lletrat Sr. Moreno, contra Y1, assistida per la lletrada Sra. Duró, i consegüentment confirmem íntegrament i pels seus propis fonaments la Sentència de data 27 de gener de 2003 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 8 de Lleida, tot això amb imposició a l’apel·lant recurrent de les costes processal d’aquesta segona instància”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 10 de novembre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 22 de desembre de 2003, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal d’assolir una correcta comprensió del tema litigiós, considera oportú aquesta Sala (com és ja costum), de fer una narració succinta dels antecedents que han portat a la interposició del present recurs de cassació, a saber:

El litigi de què ara es tracta s’originà per mor de la demanda presentada per la senyora Maria Y1 contra el seu espòs senyor X1, en la qual se sol·licità: 1. La separació del matrimoni entre els litigants. 2. L’atribució a l’esposa de l’habitatge conjugal del carrer XXXX, núm. XX, de Lleida. 3. L’adjudicació a l’espòs dels diners que estaven dipositats en un compte indistint i solidari d’una entitat bancària, i també la meitat dels diners d’una llibreta estrella de la Caixa de Pensions.

L’esmentada demanda fou contestada pel demandat, el qual s’oposà com a qüestió primigènia a la separació pretesa per la contrària, i a la vegada va formular demanda de reconvenció, en la qual, per al cas d’haver de ser declarada la separació matrimonial, i después d’explicar la situació econòmica de l’esposa (com a propietària de moltes accions en diverses societats, cosa que suposava un patrimoni molt elevat i unes percepcions monetàries també molt quantioses fruit d’aquest patrimoni), demanà l’adopció d’unes mesures concretes: l’atribució al seu favor d’un habitatge que també qualificava com a conjugal, situat a la partida XXX, finca XXX, torre XX, de L; el compromís de pagament d’una indemnització en el cas de ser destituït el demandat del seu càrrec com a administrador d’una societat mercantil (XXXX, SL) que formava part de l’important grup empresarial dominat per l’esposa; el pagament d’una pensió compensatòria per desequilibri econòmic la quantia de la qual seria determinada segons el que es deduís del període probatori, i una compensació econòmica per raó de treball, que també es determinaria segons el resultat de l’activitat probatòria practicada a instància dels litigants.

La sentència dictada en primera instància va estimar la demanda principal i va decretar la separació matrimonial dels litigants, va atorgar el domicili conjugal situat al carrer XXXXX de L a l’esposa, demandant principal, va declarar el dret del marit de retirar d’aquell habitatge els seus efectes personals, va atorgar al marit els diners dels comptes més amunt esmentats, i també dels valors mobiliaris, i pel que fa als diners de la llibreta estrella de la Caixa es va ordenar que es repartissin entre els litigants per parts iguals; en canvi, la sentència de primera instància va rebutjar íntegrament la demanda en reconvenció i va absoldre l’esposa de les pretensions que s’hi esgrimien.

Contra la sentència de primera instància va interposar recurs d’apel·lació el senyor X1, per tal d’insistir en les seves pretensions que formaven part de la demanda reconvencional i foren rebutjades; però la sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida confirmà en la seva integritat la dictada en primera instància.

Contra la sentència de l’Audiència Provincial el senyor X1 hi interposà recurs de cassació, l’estudi del qual correspon d’abordar a aquest Tribunal.

Segon. El recurrent, abans d’entrar en el que són motius del recurs estricto sensu, fa una sèrie d’afirmacions de caràcter fàctic, algunes de les quals resulten incontrovertides; però d’altres, en canvi, són l’exposició parcial i interessada (per altra banda, circumstància plenament comprensible) d’unes consideracions fàctiques analitzades des del seu punt de vista.

Així, es fan ressaltar com a fets que resulten indiscutits els següents: que el matrimoni ha durat al voltant de vint-i-quatre anys, que l’esposa és propietària d’un patrimoni considerable (conformat per accions i participacions en unes quinze societats, en moltes de les quals és administradora o consellera), i que en una de les societats dominades per l’esposa, en concret XXXX, SL, el senyor X1 era administrador solidari).

També es posa en relleu en els esmentats antecedents que el X1, amb data 16 de juliol de 2002 ha estat destituït com a administrador de la companyia mercantil XXXX, SL, per la qual cosa, al seu entendre, se li hauria de concedir una indemnització o, si escaigués, la compensació econòmica per raó de treball regulada en l’article 41 del Codi de família.

Tercer. Com a primer motiu de recurs denuncia el recurrent la “infracció de normes aplicables per resoldre les qüestions objecte del procés. Infracció o interpretació equivocada de l’article 6.4 del Codi civil. Abús de dret i frau de llei”.

A redós de l’anterior denúncia explica el recurrent que la sentència de l’Audiència (per error, segons diu) empara una activitat fraudulenta en la qual ha incidit la seva esposa, pel fet que aquesta, malgrat voler demostrar que la situació econòmica del X1 és idèntica a 50 la que gaudia mentre durà la unió conjugal, en realitat el que realment vol és “eliminar la càrrega econòmica que evidentment el seu marit li suposa” [sic].

En relació amb les anteriors consideracions, en el recurs es diu que resulta d’aplicació la teoria de l’aixecament del vel pel fet que “darrera les diferents mercantils no sols existia el patrimoni de l’esposa, sinó també el del marit (domicili conjugal, despeses inherents a la seva posició social, turismes de luxe, mobiliari, etc)”.

El recurrent enllaça l’actuació fraudulenta de la seva esposa amb la finalitat que persegueix l’article 41 del Codi de família, que considera que no s’aplicà per culpa dels actes de la Sr. Y1

Les anteriors invocacions, segons considera la Sala, posen en evidència un defecte de plantejament i també que el recurrent opta per una via equivocada per tal d’assolir la protecció dels seus interessos.

La teoria de l’aixecament del vel no és aplicable al supòsit plantejat a la Sala. Aquesta teoria fou creada jurisprudencialment per tal d’estendre la responsabilitat de les societat als seus administradors i àdhuc als socis quan aquestes entitats hagin estat utilitzades com a mers instruments de l’activitat comercial dels seus administradors o socis per eludir la responsabilitat patrimonial de les persones físiques que s’oculten sota el vel de les suscites societats. Per això la Sentència de 17 de desembre de 2002 diu: “la doctrina del levantamiento del velo de la personalidad jurídica en los casos de fraude o comisión de cualquier ilegalidad, que trae su origen en la técnica procesal de los jueces norteamericanos del diregard, en virtud del cual se apertura la personalidad jurídica penetrando en el sustento personal de sus miembros y en aquellos casos en que la sociedad tratara de cometer abusos”.

Segons la Sentència del TS de 19 de maig de 2003, la idea bàsica és que no escau l’al·legació de separació de patrimonis de la persona jurídica pel fet de tenir diferent personalitat jurídica, quan la separació és, en realitat, una ficció que pretén una finalitat fraudulenta, com ara incomplir un contracte, eludir una responsabilitat contractual o extracontractual, aparentar insolvència...

Tampoc és d’aplicació la doctrina del frau a la llei o de l’abús de dret, institucions jurídiques que si bé doctrinalment i des del punt de vista de la teoria general del dret civil són distintes, en la pràctica no sempre presenten una separació clara, atès que la seva finalitat és idèntica: “impedir que els textos de la llei, estimats de forma literal, puguin servir per emparar actes o situacions contràries a la realització de la justícia” (TS, S de 21 de desembre de 2000).

No són aplicables les teories esmentades al cas debatut perquè no és cert que la sentència que ara s’analitza hagi emparat conductes fraudulentes de l’esposa del recurrent. L’Audiència s’ha limitat (com era el seu deure) a estudiar si era escaient en el cas en anàlisi concedir la pensió de l’article 41 del CF o la del 84 del mateix cos legal, sempre lligada per l’activitat probatòria practicada per l’espòs; i el cert és que, com s’ha de veure en els següents fonaments de dret d’aquesta resolució, la prova aportada per el X1 ha impedit d’atorgar els drets en la quantia reivindicada.

En aquest litigi no és aplicable la teoria de l’aixecament del vel pel fet que no s’ha provat que la Y1, emparada en alguna o algunes entitats mercantils, hagi defraudat econòmicament el recurrent.

Pel que fa al que pot succeir en el futur, o el que, segons es diu, ha començat a succeir, si les intencions de la Sra. Y1 són deixar-lo sense feina i sense casa, queda en mans de la defensa jurídica del X1 vetllar per tal d’exigir responsabilitats a la Y1 o a l’empresa XXXX, SL, que segons sembla és l’empresària del X1

Si el X1 tenia un sou, unes determinades concessions econòmiques i un habitatge, atorgats per raó de la seva professió, és obvi que no se’l pot privar d’això sense que comporti responsabilitats per part de la Y1 o l’empresa XXXX, SL. Però és en l’àmbit laboral on, si és el cas, s’ha de ventilar això. En aquest litigi de caràcter civil i en aquesta instància, només escau decidir si amb les bases fàctiques fixades per l’Audiència era procedent la concessió de les indemnitzacions suara al·ludides.

Quart. Com a segon motiu de recurs, addueix el recurrent infracció o interpretació equivocada de l’article 84 del Codi de família. Malgrat l’ordre seguit pel recurrent, per mor de la previsió que fa l’article 84.2.d del Codi de família escau l’anàlisi, en primer lloc, del següent motiu del recurs, en què s’invoca infracció de l’article 41 del Codi de família; aquesta invocació es fa perquè la sentència que es recorre no ha atorgat cap quantitat al X1 com a compensació econòmica per raó de treball prevista en l’article esmentat.

En el motiu de recurs es fa evident que el recurrent no ignora la naturalesa jurídica de la pensió que es reclama, ja que fa expressa al·lusió a la Sentència d’aquesta Sala de 27 d’abril de 2000; així, es diu que els pressupòsits per a la concessió de la quantitat que es pretén són: 1. Que existeixi separació judicial, divorci o nul·litat del matrimoni. 2. Que un dels cònjuges hagi realitzat, durant el matrimoni, un treball per a la llar o per a l’altre cònjuge no retribuït o retribuït de forma insuficient. 3. Que la dissolució del règim patrimonial hagi generat una desigualtat patrimonial comparant les dues masses dels cònjuges. 4. Que la citada desigualtat patrimonial impliqui un enriquiment injust.

No és fàcil entendre que després de deixar constància dels requisits que han de concórrer per tal de poder fer efectiu el dret reconegut en l’article 41 del Codi de família, el recurrent insisteixi perquè li sigui atorgat, quan es sabut (i s’ha dit més amunt) que el factum fixat per l’Audiència és immodificable en cassació.

Consegüentment amb el que s’ha exposat, s’ha de transcriure el que resulta de l’esmentat factum: “I pel que es refereix al present cas resulta inqüestionable que el patrimoni de l’esposa és incomparable al de l’espòs fins i tot quan aquella diferència no genera, per si sola, una situació de desequilibri que s’hagi de compensar, ja que per a això és necessari que la desigualtat patrimonial provoqui un enriquiment injust per a un d’ells a costa del treball no retribuït o retribuït de manera insuficient. I és precisament en relació amb aquest pressupòsit quan l’apel·lant sosté que la seva abnegada i absoluta dedicació tant als negocis de la seva esposa com a la família va ser decisiva per a facilitar l’activitat professional de la seva cònjuge, cosa que va redundar en el seu benefici propi i exclusiu però sense contrapartida per a ell. Si bé és cert que durant els vint-i-quatre anys que va durar el matrimoni el marit es va dedicar als negocis de la seva esposa, també ho és que durant aquest temps va obtenir una remuneració pel seu treball, o almenys no consta que l’hagués exercit sense obtenir cap remuneració a canvi. Si més no, com a mínim ha quedat acreditat que va exercir, juntament amb la seva esposa, el càrrec d’administrador solidari de l’entitat XXXX, SL, pel qual percebia un sou mensual de 2.384,01 euros, a més d’una retribució anual de 50.485,02 euros, encara que aquest últim import quedava dipositat en un compte de l’empresa que en l’actualitat dóna un saldo al seu favor de 143.386,82 euros. Aquestes retribucions eren anàlogues a les que percebia la seva esposa, segons es desprèn de les seves declaracions sobre l’IRPF, tot i que lògicament aquestes es complementaven amb altres ingressos procedents de la seva important fortuna personal.

“Ara bé, i encara que és cert que l’ara recurrent treballava per a una empresa que formava part de la important estructura empresarial que pertany a la seva esposa i a la seva família, segons és de veure per la copiosa documentació que consta a les actuacions, el pressupòsit necessari sobre el qual s’assenta el dret a la compensació econòmica peticionada es troba en el fet que aquella activitat no hagués estat retribuïda o que ho hagués estat insuficientment. Per tant, constant com consta la retribució que percebia l’apel·lant, es fa indispensable examinar si aquesta es pot considerar insuficient per al treball efectivament realitzat, per a la qual cosa necessàriament s’ha d’atendre al valor de mercat que mereixés aquella activitat, de manera que a través d’aquest paràmetre es pugui justificar el benefici que aquella col·laboració, insuficientment remunerada, li hagués reportat exclusivament al seu consort i en el qual, pel que fa a aquest extrem, no s’ha practicat cap prova de la qual resulti que els emoluments, sous i retribucions que percebia el X1 fossin inadequats o insuficients en comparació amb aquells altres que en el mercat laboral pogués percebre una altra persona que, amb la seva mateixa qualificació professional, exercís aquella activitat laboral.

“Si bé és cert que l’activitat i l’eficiència del X1 com a administrador de l’empresa fins i tot ha estat reconeguda per la seva esposa, d’això no es pot deduir per si sol que la remuneració que percebia fos desproporcionada amb el que realment li hagués correspost percebre, ja que per a això hauria pogut acreditar i justificar sense cap esforç probatori el sou i salari que percebés un administrador d’una empresa d’anàlogues característiques a la que treballava el recurrent i amb una situació econòmica i financera similar a la que apareéis reflectida en la documentació aportada en els folis 297 i següents. Tampoc consta que a causa de la seva dedicació i el seu esforç personal s’haguessin obtingut en aquella empresa uns beneficis tan espectaculars com els que, a través de la documentació aportada, presenten les altres empreses participades per l’apel·lada i pels seus familiars, en les quals l’ara recurrent no només no exercia cap càrrec sinó que tampoc s’ha acreditat que participés, directament o indirectament, en ela seva gestió. Finalment, tampoc consta la seva intervenció, directa o indirecta, en les nombroses inversions dutes a terme a través de les múltiples empreses en les quals, en major o menor mesura, participa la seva esposa, de manera que tampoc és possible col·legir que els rendiments obtinguts a partir d’aquests negocis fossin deguts a les seves indicacions, propostes, gestions o assessorament empresarial, i per tant els beneficis s’han de reputar exclusivament privatius del cònjuge que hagués assumit el risc derivat d’aquelles decisions inversores”.

No essent, doncs, qüestionable que “no s’ha practicat cap prova de la qual resulti que els emoluments, sous i retribucions que percebia el X1 fossin inadequats o insuficients en comparació amb aquells altres que en el mercat laboral pogués percebre una altra persona que, amb la seva mateixa qualificació professional, exercís aquella activitat laboral”, ni tampoc que “tampoc consta la seva intervenció, directa o indirecta, en les nombroses inversions dutes a terme a través de les múltiples empreses en les quals, en major o menor mesura, participa la seva esposa, amb la qual cosa tampoc és possible col·legir que els rendiments obtinguts a partir d’aquests negocis fossin deguts a les seves indicacions”, no hi ha cap possibilitat de concedir la pensió que es reivindica.

En aquest moment esdevé d’interès recalcar que aquesta Sala, en una sentència d’1 de juliol de 2002, ha assenyalat que amb la compensació econòmica per raó de treball “es tracta d’aconseguir un equilibri patrimonial just i mesurat a l’hora de la crisi de convivència, però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col·lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment”.

També escau citar la Sentència d’aquesta Sala de 27 d’abril de 2000, que suposà la seva primera oportunitat de pronunciament en relació amb la institució debatuda i que fixà els paràmetres per a la concessió de la indemnització.

Com que els esmentats paràmetres ja s’ha vist que no concorren en aquest cas, es fa palès que les al·legacions del recurrent en el sentit que de la jurisprudència d’aquesta Sala se’n deriva l’obligatorietat de concedir-li la pensió de l’article 41 que reivindica, no poden ser ateses per la Sala pel fet que, com s’ha dit, en totes les seves sentències s’hi troba una exigència que no es compleix en el cas debatut: “remuneració insuficient”, “sense retribució”...

En lloc d’especular en aquesta alçada en relació amb el que pot passar en el futur si la part contra la qual es recorre adopta una determinada decisió (possibilitat que, per altra banda, quedaria, en tot cas, resolta en part amb la pensió compensatòria que tot seguit es concedirà), el que hauria d’haver fet el recurrent és practicar una prova en primera instancia pel tal d’acreditar que el seu treball va tenir alguna influència en l’obtenció del gran patrimoni de què gaudeix la seva esposa, o almenys en l’increment del rendiment d’aquest patrimoni; però ja que, com ha quedat clar, aquesta tasca no la va assolir la part recurrent, no es pot parlar de retribució insuficient i, per tant, ara ha d’assumir les conseqüències de la manca de prova que només a ella és imputable.

Finalment no seria ociós afegir que, en tot cas, si fossin certes les asseveracions contingudes en el recurs en relació amb la mutació de les condicions laborals que vinculaven el recurrent amb l’empresa XXXX, SL, sempre queda oberta la via laboral (com ja s’ha dit més amunt) per tal de reivindicar una indemnització o el reconeixement dels seus drets, ja que, amb independència de quines fossin les condicions laborals i de seguretat social contractades, és sabut que tot treballador (segons diu el recurrent té ara únicament la qualitat de treballador) té dret a l’empara de la seves reals condicions de treball per mor del caràcter tuïtiu del dret laboral. Per tant, si el X1 demostra que no té la qualitat d’empresari en cap de les empreses sotmeses al control de la família de la seva dona, res ha d’impedir que obtingui la indemnització que, segons sembla per les dades explicades en aquest recurs, es mereix.

Cinquè. Escau ara abordar l’estudi del segon motiu de recurs, que, com s’ha dit, denuncia infracció o interpretació equivocada de l’article 84 del Codi de família, i que fa la següent al·legació: “consideració que ha de comparar-se la situació econòmica existent durant el matrimoni amb l’actual, després de la ruptura”.

A l’afirmació anterior hi afegeix el recurrent que, fins al moment en què es va dictar la sentència de l’Audiència Provincial de Lleida, “els emoluments, retribucions i prerrogativas del X1 es van mantenir més o menys estables. Però també es cert que durant aquest temps el X1 fou cessat d’administrador de XXXX, SL; se li va negar l’existència de relació laboral, amb les consegüents pèrdues de drets socials que això representa; se li van negar important drets (baixa a la targeta Sanitas Multi; retirada del pagament de combustible del vehicle turisme X; impagament de multes de trànsit; reparació i conservació de l’esmentat vehicle; retirada de la targeta Teletac; retirada de l’aparell de mòbil; pèrdua d’un pla de pensions de l’entitat Caixa de Pensions...)”.

Sobre la base de les anteriors afirmacions diu el recurrent que pel fet de no concedir la sentència que ara es recorre la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família, entra en contradicció amb la doctrina d’aquesta Sala, plasmada, entre d’altres, en les sentències d’1 de juliol i 4 de març de 2002, o també amb la de 31 d’octubre de 1998.

També fa èmfasi el motiu de recurs en el fet que, segons diu, el X1 queda a l’arbitri de “la bona voluntat de l’esposa”, situació que, al seu entendre, és contraria a l’equitat.

El primer que sorprèn en llegir el motiu de recurs és que el recurrent invoca circumstàncies sobrevingudes amb posterioritat a la presentació de la demanda, per la qual cosa es posa en evidència que ignora o prescindeix d’una circumstància fonamental: que una vegada presentada la demanda es produeix una perpetuatio iurisdictionis, cosa que impedeix a les parts litigants d’anar introduint nous elements en el litigi. Si aquesta darrera possibilitat fos acceptada mai sabria l’òrgan judicial quines son les consideracions fàctiques de què s’ha de partir i mai es podria dictar sentència ferma, ja que semblaria que, en qualsevol moment, si canviessin les circumstàncies s’hauria de canviar el sentit de la decisió judicial.

No pot desconèixer el recurrent que en el recurs de cassació està vedat a l’òrgan judicial tenir en compte noves circumstàncies no acollides per l’Audiència així com partir d’una base fàctica diferent de la que fixà la mateixa Audiència, ja que el recurs de cassació està exclusivament encaminat a determinar la forma d’interpretar i aplicar les normes jurídiques, i, per tant, queda fora de les possibilitats de la Sala acollir fets altres que els apreciats per la sentència que es combat.

És escaient en aquest moment fer expressa al·lusió a la sentència de l’Audiència que diu, pel que ara interessa: “En efecte, a través de la pensió compensatòria es pretén equilibrar la situació econòmica produïda posteriorment a la interrupció de la convivència o a la dissolució del matrimoni, actuant com a remei o recurs corrector del descens del nivell de vida que pot comportar la dissolució o separació matrimonial, en consideració a la posició que mantinguin cada un dels cònjuges tant anteriorment com posteriorment a la ruptura de la convivència”.

Interessa ara fer ressaltar les consideracions fetes per aquesta mateixa Sala al voltant del precepte que ara s’analitza, entre les quals escau ressenyar les que invoca el recurrent: “Ciertamente, la finalidad de la pensión compensatoria, tal como viene hoy regulada en el Código de familia de Catalunya, es reequilibradora. Se trata de compensar al cónyuge que se ve perjudicado por la separación o el divorcio, manteniendo el principio de solidaridad económica existente constante la situación convivencial. Los términos comparativos que generan el derecho a pensión son, pues, dos: la situación de la que se gozaba durante el matrimonio y la situación previsible después de la crisis, atendida la posición personal y profesional del beneficiario de la pensión. Con palabras de la Audiencia Provincial de Lleida (Sentencia de 6 de febrero de 1998): ‘es una institución cuya finalidad es evitar que las consecuencias negativas desde el punto de vista patrimonial que se derivan normalmente de la quiebra de la vida en común, graviten de forma desproporcionada y desequilibrada sobre uno de los miembros de la pareja, como consecuencia de la diferente situación en que se encuentran a raíz de las diferentes posiciones ostentadas durante el tiempo que duró la vida en común, tanto en el desempeño de trabajos subordinados al bienestar familiar como a la formación de un patrimonio privativo, así como evitar situaciones contrarias a principios de equidad o a criterios de una mínima solidaridad postconyugal’”.

En las afirmacions anteriors, que estan, doncs, contingudes en la sentència d’aquesta Sala de 4 de març de 2002, queden clares dues circumstàncies bàsiques: que és habitual que amb la ruptura conjugal es provoqui un empitjorament patrimonial i del nivell de vida de les persones afectades, i que aquest “descens” (parafrasejant la sentència que es recorre) en el “nivell” de vida s’ha d’intentar que afecti per igual els dos membres de la parella que es trenca; per tant, la fita perseguida per la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família és precisament equilibrar la situació del cònjuge que veu més empitjorat el seu “estatus econòmic” en relació amb el que gaudia mentre el matrimoni era vigent.

És procedent ara transcriure el que sobre això deixa palès la sentència que es combat: “De les diligències de prova practicades al llarg del procediment resulta degudament acreditat que, malgrat l’enorme fortuna i patrimoni de l’esposa, el nivell de vida del matrimoni era auster comparat amb l’enorme potencial econòmic del qual disposava: és cert que comptaven amb dos habitatges, un en un pis d’un edifici situat a L i l’altre en una finca en les proximitats —ambdues propietat d’una empresa— però sense que hi hagi cap dada que permeti de considerar- les ni luxoses ni sumptuàries, malgrat que es corresponguin amb un nivell de vida benestant; però fora d’això, el matrimoni no disposava d’altres residències en llocs que revelessin la veritable capacitat econòmica de l’esposa. Tampoc comptaven amb servei domèstic permanent, encara que, en la mesura que els dos cònjuges treballaven, les tasques de la llar estaven encomanades a dues persones contractades per hores. No practicaven esports considerats d’elit ni pertanyien a clubs privats, i tampoc gaudien d’un temps de lleure superior al propi de qualsevol família, sent eloqüents les manifestacions de l’espòs quan va dir que en els vint-iquatre anys de matrimoni només van fer dos viatges. Finalment, tampoc no consta que tinguessin béns o possessions que es poguessin considerar luxoses o sumptuoses, perquè fins i tot el vehicle conduït pel recurrent —propietat d’una empresa— era adequat al seu nivell social, a la seva activitat laboral i al de l’empresa de què formava part. Per tant, i amb independencia de la seva vertadera capacitat econòmica, el nivell de vida del matrimoni era el propi d’una família molt acomodada, malgrat que el X1, durant l’interrogatori, digués que era pitjor que el d’una família mitjana. Aquell serà precisament el paràmetre al qual s’ha d’atendre amb vista a valorar l’existència o la inexistència de desequilibri, ja que si bé el vertader potencial econòmic que l’esposa els hauria permès de disposar d’un nivell de vida notablement superior, el cert és que van tenir el nivell de vida que van tenir, cosa que, per si sola, no genera un dret a gaudir, després de la ruptura, d’un nivell econòmic superior al que tenien durant la convivència, per més que la situació de l’esposa el pogués permetre. I així, s’ha de recordar que la pensió compensatòria no constitueix un instrument per igualar a ultrança la situació econòmica dels cònjuges quan els seus orígens fossin completament diversos, sinó que està pensat per equilibrar el desequilibri produït per la ruptura de la convivència”.

L’Audiència de Lleida rebutja la concessió de la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família després de destacar, segons s’ha transcrit, que: “el nivell de vida del matrimoni era auster comparat amb l’enorme potencial econòmic del qual disposava” i que “el nivell de vida del matrimoni era el propi d’una família molt acomodada, malgrat que el X1, durant l’interrogatori, digués que era pitjor que el d’una família mitjana”. A criteri de la sentència de l’Audiència, aquestes afirmacions, entre d’altres, són suficients per no concedir la pensió de l’article 84 del Codi de família.

Però aquesta Sala vol remarcar:

Que l’article 84 del Codi de família obliga a atorgar una pensió compensatòria al cònjuge que, com a conseqüència del divorci o de la separació judicial, vegi més perjudicada la seva situació econòmica, amb el límit que aquesta concessió no suposi excedir el nivell de vida de què es gaudia durant el matrimoni.

Que, certament, el fet que els cònjuges portessin un nivell de vida discret pot incidir en el quantum de la pensió a concedir, però no ha de suposar forçosament la impossibilitat d’atorgar- la, atès que en tot cas el matrimoni conformat pel X1 i la Y1 sabia que, en cas de tenir una necessitat o interès econòmic, el podrien satisfer sense problemes, i en canvi el X1, després de la ruptura conjugal, es troba en una situació molt diferent: amb un treball que està dins de l’òrbita empresarial de l’esposa i un nivell de vida menys elevat, de forma forçosa, donada la limitació dels seus guanys.

En conclusió: del text de l’article 84 del Codi de família se’n deriva que la concessió de la pensió compensatòria està condicionada pel descens en la situació econòmica, amb el límit del nivell de vida que es portava durant la unió, però aquest fet no suposa que un nivell de vida moderat amb una situació econòmica realment elevada impedeixi l’atorgament del dret. L’anterior afirmació comporta que el vertader sentit de l’article 84 del Codi de familia és que el cònjuge que resulti perjudicat en la seva situació econòmica sigui creditor del dret a la pensió compensatòria, la quantia de la qual no ha de possibilitar a l’esmentat cònjuge de portar un nivell de vida superior al que, en el seu cas, hauria pogut portar la parella quan convivien junts, independentment del que realment portaven.

Les anteriors consideracions comporten l’estimació en part del motiu de recurs, ja que resulta evident que encara que el nivell de vida del matrimoni litigant fos discret en relació amb el seu estatus econòmic, el cert és que el X1 ha vist molt empitjorada la seva situació econòmica després de la ruptura. Malgrat tot, no escau concedir l’elevada quantitat de 34.552,13 euros mensuals reivindicats pel X1 (5.748.990 pessetes al mes), però atès l’enorme cabal econòmic de l’esposa, que li produeix elevadíssims rendiments mensuals, sí que és just concedir la quantitat de 3.000 euros al mes durant un període de cinc anys. Aquest període ha de permetre al recurrent assolir la seva independència econòmica ja que, com diu la sentència que es recorre, ha iniciat ja una tasca empresarial, facilitada pels coneixements que l’exercici de la seva professió li ha atribuït.

Tot el que s’ha exposat comporta l’estimació en part del motiu de recurs i, per tant, escau revocar també en part la sentència dictada per l’Audiència.

Cinquè. En virtut del que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil, no escau fer condemna en costes ni pel que fa a les causades en aquest grau cassacional ni pel que afecta a les causades en segona instància.

Per consegüent, vistos els preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar en part el recurs de cassació interposat per la procuradora Sra. Núria Tort Patino, en representació del Sr. X1, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida en data 9 de juliol de 2003 en el rotlle d’apel·lació número 29/03, i, consegüentment, alterar els pronunciaments que conté la Sentència de primera instància de 27 de gener de 2003 dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 8 de Lleida, en el sentit de fixar a favor del recurrent senyor X1 una pensió compensatòria en quantia de 3.000 euros mensuals incrementada anualment segons l’IPC, pagadora per mesos anticipats en el número de compte que designi el creditor i dintre els cinc primers dies de cada mes, amb una durada de cinc anys a partir de la primera mensualitat pagada, que coincidirà amb la data de fermesa d’aquesta resolució.

En relació amb les costes processals causades tant en apel·lació com en aquest grau cassacional, cada part pagarà les causades en la seva instància i les comunes per meitat.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.