|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de gener de 2004, núm.2/2004
(Sala Civil i Penal)
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt,
ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr.
X1, representat davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Núria Tor
Patino i dirigit per l’advocat Sr. Enric Moreno Martí, contra la
Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Lleida el 9 de juliol de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació
interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància
núm. 8 de Lleida el 27 de gener de 2003, en el procediment de judici de
separació núm. 293/02. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat
representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Luis Alfonso Pérez de
Olaguer Moreno i dirigida per l’advocada Sra. Patricia Duró Aleu.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador Sr. Jordi Daura Ramón, en
nom i representació de la Sra. Maria Y1, va formular demanda de judici
de separació núm. 293/02 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 8 de
Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb
data 27 de gener de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent:
“Que con estimación de la demanda promovida por Dª X2, representada por
el procurador Sr. Daura Ramón, contra el demandado, D. X1, representado
por la procuradora Sra. Eulalia Culleré Lavilla, debo declarar y declaro
la separación matrimonial de los expresados esposos litigantes que
contrajeron matrimonio, en forma canónica, el día 19/3/1978, en Lleida,
cuyo enlace figura inscrito en el Registro Civil de Lleida, Sección
Segunda, Libro 116, página 513, con los efectos legales inherentes a tal
pronunciamiento, y, como efectos definitivos o medidas complementarias
definitivas atribuyo el uso del que venía siendo domicilio conyugal,
sito en Lleida, calle XXXXX, número XX, y ajuar familiar a la esposa,
pudiendo el marido, si ya no lo hubiera hecho, retirar sus objetos y
efectos personales de su exclusiva pertenencia, previo inventario, si
surgiese divergencia, tanto de lo que se extraiga, como de lo que
permanezca en la vivienda. Asimismo, y como se interesó, se adjudica al
esposo X1 Q., el saldo existente en la cuenta indistinta y solidaria
número #####, que ambos cónyuges mantienen abierta en la entidad E, y el
depósito de valores mobiliarios abierto a nombre de ambos cónyuges con
código de cuenta valores #####, compuesta por # acciones de URALITA, y
se adjudica a ambos esposos por mitad el saldo existente, el que figure
en la llibreta estrella número #####, de la que son cotitulares, y se
desestima íntegramente la demanda que por vía reconvencional planteó el
esposo, absolviendo de cuantos pedimentos se contienen en el suplico de
la misma a la actora principal demandada reconvenida, todo ello sin
efectuar especial pronunciamiento en orden a las costas procesales
ocasionadas en este juicio”.
Segon.
Contra aquesta sentència, la part
actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va
substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida, la
qual va dictar Sentència amb data 9 de juliol de 2003, amb la següent
part dispositiva: “Desestimem el recurs d’apel·lació interposat per la
representació processal de X1, assistit pel lletrat Sr. Moreno, contra
Y1, assistida per la lletrada Sra. Duró, i consegüentment confirmem
íntegrament i pels seus propis fonaments la Sentència de data 27 de
gener de 2003 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 8 de
Lleida, tot això amb imposició a l’apel·lant recurrent de les costes
processal d’aquesta segona instància”.
Tercer.
Contra la sentència anterior, el Sr. X1
va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 10 de
novembre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va
admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà
a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés
l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la
votació i decisió el dia 22 de desembre de 2003, en què es varen
celebrar.
Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria
Bassols i Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Per tal d’assolir una correcta
comprensió del tema litigiós, considera oportú aquesta Sala (com és ja
costum), de fer una narració succinta dels antecedents que han portat a
la interposició del present recurs de cassació, a saber:
El litigi de què ara es tracta
s’originà per mor de la demanda presentada per la senyora Maria Y1
contra el seu espòs senyor X1, en la qual se sol·licità: 1. La separació
del matrimoni entre els litigants. 2. L’atribució a l’esposa de
l’habitatge conjugal del carrer XXXX, núm. XX, de Lleida. 3.
L’adjudicació a l’espòs dels diners que estaven dipositats en un compte
indistint i solidari d’una entitat bancària, i també la meitat dels
diners d’una llibreta estrella de la Caixa de Pensions.
L’esmentada demanda fou contestada pel
demandat, el qual s’oposà com a qüestió primigènia a la separació
pretesa per la contrària, i a la vegada va formular demanda de
reconvenció, en la qual, per al cas d’haver de ser declarada la
separació matrimonial, i después d’explicar la situació econòmica de
l’esposa (com a propietària de moltes accions en diverses societats,
cosa que suposava un patrimoni molt elevat i unes percepcions monetàries
també molt quantioses fruit d’aquest patrimoni), demanà l’adopció d’unes
mesures concretes: l’atribució al seu favor d’un habitatge que també
qualificava com a conjugal, situat a la partida XXX, finca XXX, torre XX,
de L; el compromís de pagament d’una indemnització en el cas de ser
destituït el demandat del seu càrrec com a administrador d’una societat
mercantil (XXXX, SL) que formava part de l’important grup empresarial
dominat per l’esposa; el pagament d’una pensió compensatòria per
desequilibri econòmic la quantia de la qual seria determinada segons el
que es deduís del període probatori, i una compensació econòmica per raó
de treball, que també es determinaria segons el resultat de l’activitat
probatòria practicada a instància dels litigants.
La sentència dictada en primera
instància va estimar la demanda principal i va decretar la separació
matrimonial dels litigants, va atorgar el domicili conjugal situat al
carrer XXXXX de L a l’esposa, demandant principal, va declarar el dret
del marit de retirar d’aquell habitatge els seus efectes personals, va
atorgar al marit els diners dels comptes més amunt esmentats, i també
dels valors mobiliaris, i pel que fa als diners de la llibreta estrella
de la Caixa es va ordenar que es repartissin entre els litigants per
parts iguals; en canvi, la sentència de primera instància va rebutjar
íntegrament la demanda en reconvenció i va absoldre l’esposa de les
pretensions que s’hi esgrimien.
Contra la sentència de primera
instància va interposar recurs d’apel·lació el senyor X1, per tal
d’insistir en les seves pretensions que formaven part de la demanda
reconvencional i foren rebutjades; però la sentència dictada per la
Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida confirmà en la seva
integritat la dictada en primera instància.
Contra la sentència de l’Audiència
Provincial el senyor X1 hi interposà recurs de cassació, l’estudi del
qual correspon d’abordar a aquest Tribunal.
Segon.
El recurrent, abans d’entrar en el que
són motius del recurs estricto sensu, fa una sèrie d’afirmacions
de caràcter fàctic, algunes de les quals resulten incontrovertides; però
d’altres, en canvi, són l’exposició parcial i interessada (per altra
banda, circumstància plenament comprensible) d’unes consideracions
fàctiques analitzades des del seu punt de vista.
Així, es fan ressaltar com a fets que
resulten indiscutits els següents: que el matrimoni ha durat al voltant
de vint-i-quatre anys, que l’esposa és propietària d’un patrimoni
considerable (conformat per accions i participacions en unes quinze
societats, en moltes de les quals és administradora o consellera), i que
en una de les societats dominades per l’esposa, en concret XXXX, SL, el
senyor X1 era administrador solidari).
També es posa en relleu en els
esmentats antecedents que el X1, amb data 16 de juliol de 2002 ha estat
destituït com a administrador de la companyia mercantil XXXX, SL, per la
qual cosa, al seu entendre, se li hauria de concedir una indemnització
o, si escaigués, la compensació econòmica per raó de treball regulada en
l’article
41 del Codi de família.
Tercer.
Com a primer motiu de recurs denuncia
el recurrent la “infracció de normes aplicables per resoldre les
qüestions objecte del procés. Infracció o interpretació equivocada de l’article
6.4 del Codi civil. Abús de dret i frau de llei”.
A redós de l’anterior denúncia explica
el recurrent que la sentència de l’Audiència (per error, segons diu)
empara una activitat fraudulenta en la qual ha incidit la seva esposa,
pel fet que aquesta, malgrat voler demostrar que la situació econòmica
del X1 és idèntica a 50 la que gaudia mentre durà la unió conjugal, en
realitat el que realment vol és “eliminar la càrrega econòmica que
evidentment el seu marit li suposa” [sic].
En relació amb les anteriors
consideracions, en el recurs es diu que resulta d’aplicació la teoria de
l’aixecament del vel pel fet que “darrera les diferents mercantils no
sols existia el patrimoni de l’esposa, sinó també el del marit (domicili
conjugal, despeses inherents a la seva posició social, turismes de luxe,
mobiliari, etc)”.
El recurrent enllaça l’actuació
fraudulenta de la seva esposa amb la finalitat que persegueix l’article
41 del Codi de família, que considera que no s’aplicà per culpa dels
actes de la Sr. Y1
Les anteriors invocacions, segons
considera la Sala, posen en evidència un defecte de plantejament i també
que el recurrent opta per una via equivocada per tal d’assolir la
protecció dels seus interessos.
La teoria de l’aixecament del vel no és
aplicable al supòsit plantejat a la Sala. Aquesta teoria fou creada
jurisprudencialment per tal d’estendre la responsabilitat de les
societat als seus administradors i àdhuc als socis quan aquestes
entitats hagin estat utilitzades com a mers instruments de l’activitat
comercial dels seus administradors o socis per eludir la responsabilitat
patrimonial de les persones físiques que s’oculten sota el vel de les
suscites societats. Per això la Sentència de 17 de desembre de 2002 diu:
“la doctrina del levantamiento del velo de la personalidad jurídica en
los casos de fraude o comisión de cualquier ilegalidad, que trae su
origen en la técnica procesal de los jueces norteamericanos del
diregard, en virtud del cual se apertura la personalidad jurídica
penetrando en el sustento personal de sus miembros y en aquellos casos
en que la sociedad tratara de cometer abusos”.
Segons la Sentència del TS de 19 de
maig de 2003, la idea bàsica és que no escau l’al·legació de separació
de patrimonis de la persona jurídica pel fet de tenir diferent
personalitat jurídica, quan la separació és, en realitat, una ficció que
pretén una finalitat fraudulenta, com ara incomplir un contracte, eludir
una responsabilitat contractual o extracontractual, aparentar
insolvència...
Tampoc és d’aplicació la doctrina del
frau a la llei o de l’abús de dret, institucions jurídiques que si bé
doctrinalment i des del punt de vista de la teoria general del dret
civil són distintes, en la pràctica no sempre presenten una separació
clara, atès que la seva finalitat és idèntica: “impedir que els textos
de la llei, estimats de forma literal, puguin servir per emparar actes o
situacions contràries a la realització de la justícia” (TS, S de 21 de
desembre de 2000).
No són aplicables les teories
esmentades al cas debatut perquè no és cert que la sentència que ara
s’analitza hagi emparat conductes fraudulentes de l’esposa del
recurrent. L’Audiència s’ha limitat (com era el seu deure) a estudiar si
era escaient en el cas en anàlisi concedir la pensió de l’article
41 del CF o la del
84 del mateix cos legal, sempre lligada per l’activitat probatòria
practicada per l’espòs; i el cert és que, com s’ha de veure en els
següents fonaments de dret d’aquesta resolució, la prova aportada per el
X1 ha impedit d’atorgar els drets en la quantia reivindicada.
En aquest litigi no és aplicable la
teoria de l’aixecament del vel pel fet que no s’ha provat que la Y1,
emparada en alguna o algunes entitats mercantils, hagi defraudat
econòmicament el recurrent.
Pel que fa al que pot succeir en el
futur, o el que, segons es diu, ha començat a succeir, si les intencions
de la Sra. Y1 són deixar-lo sense feina i sense casa, queda en mans de
la defensa jurídica del X1 vetllar per tal d’exigir responsabilitats a
la Y1 o a l’empresa XXXX, SL, que segons sembla és l’empresària del X1
Si el X1 tenia un sou, unes
determinades concessions econòmiques i un habitatge, atorgats per raó de
la seva professió, és obvi que no se’l pot privar d’això sense que
comporti responsabilitats per part de la Y1 o l’empresa XXXX, SL. Però
és en l’àmbit laboral on, si és el cas, s’ha de ventilar això. En aquest
litigi de caràcter civil i en aquesta instància, només escau decidir si
amb les bases fàctiques fixades per l’Audiència era procedent la
concessió de les indemnitzacions suara al·ludides.
Quart.
Com a segon motiu de recurs, addueix el
recurrent infracció o interpretació equivocada de l’article
84 del Codi de família. Malgrat l’ordre seguit pel recurrent, per
mor de la previsió que fa l’article
84.2.d del Codi de família escau l’anàlisi, en primer lloc, del
següent motiu del recurs, en què s’invoca infracció de l’article
41 del Codi de família; aquesta invocació es fa perquè la sentència
que es recorre no ha atorgat cap quantitat al X1 com a compensació
econòmica per raó de treball prevista en l’article esmentat.
En el motiu de recurs es fa evident que
el recurrent no ignora la naturalesa jurídica de la pensió que es
reclama, ja que fa expressa al·lusió a la Sentència d’aquesta Sala de 27
d’abril de 2000; així, es diu que els pressupòsits per a la concessió de
la quantitat que es pretén són: 1. Que existeixi separació judicial,
divorci o nul·litat del matrimoni. 2. Que un dels cònjuges hagi
realitzat, durant el matrimoni, un treball per a la llar o per a l’altre
cònjuge no retribuït o retribuït de forma insuficient. 3. Que la
dissolució del règim patrimonial hagi generat una desigualtat
patrimonial comparant les dues masses dels cònjuges. 4. Que la citada
desigualtat patrimonial impliqui un enriquiment injust.
No és fàcil entendre que després de
deixar constància dels requisits que han de concórrer per tal de poder
fer efectiu el dret reconegut en l’article
41 del Codi de família, el recurrent insisteixi perquè li sigui
atorgat, quan es sabut (i s’ha dit més amunt) que el factum fixat
per l’Audiència és immodificable en cassació.
Consegüentment amb el que s’ha exposat,
s’ha de transcriure el que resulta de l’esmentat factum: “I pel
que es refereix al present cas resulta inqüestionable que el patrimoni
de l’esposa és incomparable al de l’espòs fins i tot quan aquella
diferència no genera, per si sola, una situació de desequilibri que
s’hagi de compensar, ja que per a això és necessari que la desigualtat
patrimonial provoqui un enriquiment injust per a un d’ells a costa del
treball no retribuït o retribuït de manera insuficient. I és precisament
en relació amb aquest pressupòsit quan l’apel·lant sosté que la seva
abnegada i absoluta dedicació tant als negocis de la seva esposa com a
la família va ser decisiva per a facilitar l’activitat professional de
la seva cònjuge, cosa que va redundar en el seu benefici propi i
exclusiu però sense contrapartida per a ell. Si bé és cert que durant
els vint-i-quatre anys que va durar el matrimoni el marit es va dedicar
als negocis de la seva esposa, també ho és que durant aquest temps va
obtenir una remuneració pel seu treball, o almenys no consta que
l’hagués exercit sense obtenir cap remuneració a canvi. Si més no, com a
mínim ha quedat acreditat que va exercir, juntament amb la seva esposa,
el càrrec d’administrador solidari de l’entitat XXXX, SL, pel qual
percebia un sou mensual de 2.384,01 euros, a més d’una retribució anual
de 50.485,02 euros, encara que aquest últim import quedava dipositat en
un compte de l’empresa que en l’actualitat dóna un saldo al seu favor de
143.386,82 euros. Aquestes retribucions eren anàlogues a les que
percebia la seva esposa, segons es desprèn de les seves declaracions
sobre l’IRPF, tot i que lògicament aquestes es complementaven amb altres
ingressos procedents de la seva important fortuna personal.
“Ara bé, i encara que és cert que l’ara
recurrent treballava per a una empresa que formava part de la important
estructura empresarial que pertany a la seva esposa i a la seva família,
segons és de veure per la copiosa documentació que consta a les
actuacions, el pressupòsit necessari sobre el qual s’assenta el dret a
la compensació econòmica peticionada es troba en el fet que aquella
activitat no hagués estat retribuïda o que ho hagués estat
insuficientment. Per tant, constant com consta la retribució que
percebia l’apel·lant, es fa indispensable examinar si aquesta es pot
considerar insuficient per al treball efectivament realitzat, per a la
qual cosa necessàriament s’ha d’atendre al valor de mercat que mereixés
aquella activitat, de manera que a través d’aquest paràmetre es pugui
justificar el benefici que aquella col·laboració, insuficientment
remunerada, li hagués reportat exclusivament al seu consort i en el
qual, pel que fa a aquest extrem, no s’ha practicat cap prova de la qual
resulti que els emoluments, sous i retribucions que percebia el X1
fossin inadequats o insuficients en comparació amb aquells altres que en
el mercat laboral pogués percebre una altra persona que, amb la seva
mateixa qualificació professional, exercís aquella activitat laboral.
“Si bé és cert que l’activitat i
l’eficiència del X1 com a administrador de l’empresa fins i tot ha estat
reconeguda per la seva esposa, d’això no es pot deduir per si sol que la
remuneració que percebia fos desproporcionada amb el que realment li
hagués correspost percebre, ja que per a això hauria pogut acreditar i
justificar sense cap esforç probatori el sou i salari que percebés un
administrador d’una empresa d’anàlogues característiques a la que
treballava el recurrent i amb una situació econòmica i financera similar
a la que apareéis reflectida en la documentació aportada en els folis
297 i següents. Tampoc consta que a causa de la seva dedicació i el seu
esforç personal s’haguessin obtingut en aquella empresa uns beneficis
tan espectaculars com els que, a través de la documentació aportada,
presenten les altres empreses participades per l’apel·lada i pels seus
familiars, en les quals l’ara recurrent no només no exercia cap càrrec
sinó que tampoc s’ha acreditat que participés, directament o
indirectament, en ela seva gestió. Finalment, tampoc consta la seva
intervenció, directa o indirecta, en les nombroses inversions dutes a
terme a través de les múltiples empreses en les quals, en major o menor
mesura, participa la seva esposa, de manera que tampoc és possible
col·legir que els rendiments obtinguts a partir d’aquests negocis fossin
deguts a les seves indicacions, propostes, gestions o assessorament
empresarial, i per tant els beneficis s’han de reputar exclusivament
privatius del cònjuge que hagués assumit el risc derivat d’aquelles
decisions inversores”.
No essent, doncs, qüestionable que “no
s’ha practicat cap prova de la qual resulti que els emoluments, sous i
retribucions que percebia el X1 fossin inadequats o insuficients en
comparació amb aquells altres que en el mercat laboral pogués percebre
una altra persona que, amb la seva mateixa qualificació professional,
exercís aquella activitat laboral”, ni tampoc que “tampoc consta la seva
intervenció, directa o indirecta, en les nombroses inversions dutes a
terme a través de les múltiples empreses en les quals, en major o menor
mesura, participa la seva esposa, amb la qual cosa tampoc és possible
col·legir que els rendiments obtinguts a partir d’aquests negocis fossin
deguts a les seves indicacions”, no hi ha cap possibilitat de concedir
la pensió que es reivindica.
En aquest moment esdevé d’interès
recalcar que aquesta Sala, en una sentència d’1 de juliol de 2002, ha
assenyalat que amb la compensació econòmica per raó de treball “es
tracta d’aconseguir un equilibri patrimonial just i mesurat a l’hora de
la crisi de convivència, però amb la vista posada en la necessitat de
retribuir un treball i un esforç col·lateral però convergent no
remunerat o remunerat fins llavors insuficientment”.
També escau citar la Sentència
d’aquesta Sala de 27 d’abril de 2000, que suposà la seva primera
oportunitat de pronunciament en relació amb la institució debatuda i que
fixà els paràmetres per a la concessió de la indemnització.
Com que els esmentats paràmetres ja
s’ha vist que no concorren en aquest cas, es fa palès que les
al·legacions del recurrent en el sentit que de la jurisprudència
d’aquesta Sala se’n deriva l’obligatorietat de concedir-li la pensió de
l’article
41 que reivindica, no poden ser ateses per la Sala pel fet que, com
s’ha dit, en totes les seves sentències s’hi troba una exigència que no
es compleix en el cas debatut: “remuneració insuficient”, “sense
retribució”...
En lloc d’especular en aquesta alçada
en relació amb el que pot passar en el futur si la part contra la qual
es recorre adopta una determinada decisió (possibilitat que, per altra
banda, quedaria, en tot cas, resolta en part amb la pensió compensatòria
que tot seguit es concedirà), el que hauria d’haver fet el recurrent és
practicar una prova en primera instancia pel tal d’acreditar que el seu
treball va tenir alguna influència en l’obtenció del gran patrimoni de
què gaudeix la seva esposa, o almenys en l’increment del rendiment
d’aquest patrimoni; però ja que, com ha quedat clar, aquesta tasca no la
va assolir la part recurrent, no es pot parlar de retribució insuficient
i, per tant, ara ha d’assumir les conseqüències de la manca de prova que
només a ella és imputable.
Finalment no seria ociós afegir que, en
tot cas, si fossin certes les asseveracions contingudes en el recurs en
relació amb la mutació de les condicions laborals que vinculaven el
recurrent amb l’empresa XXXX, SL, sempre queda oberta la via laboral
(com ja s’ha dit més amunt) per tal de reivindicar una indemnització o
el reconeixement dels seus drets, ja que, amb independència de quines
fossin les condicions laborals i de seguretat social contractades, és
sabut que tot treballador (segons diu el recurrent té ara únicament la
qualitat de treballador) té dret a l’empara de la seves reals condicions
de treball per mor del caràcter tuïtiu del dret laboral. Per tant, si el
X1 demostra que no té la qualitat d’empresari en cap de les empreses
sotmeses al control de la família de la seva dona, res ha d’impedir que
obtingui la indemnització que, segons sembla per les dades explicades en
aquest recurs, es mereix.
Cinquè.
Escau ara abordar l’estudi del segon
motiu de recurs, que, com s’ha dit, denuncia infracció o interpretació
equivocada de l’article 84 del Codi de família, i que fa la següent
al·legació: “consideració que ha de comparar-se la situació econòmica
existent durant el matrimoni amb l’actual, després de la ruptura”.
A l’afirmació anterior hi afegeix el
recurrent que, fins al moment en què es va dictar la sentència de
l’Audiència Provincial de Lleida, “els emoluments, retribucions i
prerrogativas del X1 es van mantenir més o menys estables. Però també es
cert que durant aquest temps el X1 fou cessat d’administrador de XXXX,
SL; se li va negar l’existència de relació laboral, amb les consegüents
pèrdues de drets socials que això representa; se li van negar important
drets (baixa a la targeta Sanitas Multi; retirada del pagament de
combustible del vehicle turisme X; impagament de multes de trànsit;
reparació i conservació de l’esmentat vehicle; retirada de la targeta
Teletac; retirada de l’aparell de mòbil; pèrdua d’un pla de pensions de
l’entitat Caixa de Pensions...)”.
Sobre la base de les anteriors
afirmacions diu el recurrent que pel fet de no concedir la sentència que
ara es recorre la pensió compensatòria de l’article
84 del Codi de família, entra en contradicció amb la doctrina
d’aquesta Sala, plasmada, entre d’altres, en les sentències d’1 de
juliol i 4 de març de 2002, o també amb la de 31 d’octubre de 1998.
També fa èmfasi el motiu de recurs en
el fet que, segons diu, el X1 queda a l’arbitri de “la bona voluntat de
l’esposa”, situació que, al seu entendre, és contraria a l’equitat.
El primer que sorprèn en llegir el
motiu de recurs és que el recurrent invoca circumstàncies sobrevingudes
amb posterioritat a la presentació de la demanda, per la qual cosa es
posa en evidència que ignora o prescindeix d’una circumstància
fonamental: que una vegada presentada la demanda es produeix una
perpetuatio iurisdictionis, cosa que impedeix a les parts litigants
d’anar introduint nous elements en el litigi. Si aquesta darrera
possibilitat fos acceptada mai sabria l’òrgan judicial quines son les
consideracions fàctiques de què s’ha de partir i mai es podria dictar
sentència ferma, ja que semblaria que, en qualsevol moment, si
canviessin les circumstàncies s’hauria de canviar el sentit de la
decisió judicial.
No pot desconèixer el recurrent que en
el recurs de cassació està vedat a l’òrgan judicial tenir en compte
noves circumstàncies no acollides per l’Audiència així com partir d’una
base fàctica diferent de la que fixà la mateixa Audiència, ja que el
recurs de cassació està exclusivament encaminat a determinar la forma
d’interpretar i aplicar les normes jurídiques, i, per tant, queda fora
de les possibilitats de la Sala acollir fets altres que els apreciats
per la sentència que es combat.
És escaient en aquest moment fer
expressa al·lusió a la sentència de l’Audiència que diu, pel que ara
interessa: “En efecte, a través de la pensió compensatòria es pretén
equilibrar la situació econòmica produïda posteriorment a la interrupció
de la convivència o a la dissolució del matrimoni, actuant com a remei o
recurs corrector del descens del nivell de vida que pot comportar la
dissolució o separació matrimonial, en consideració a la posició que
mantinguin cada un dels cònjuges tant anteriorment com posteriorment a
la ruptura de la convivència”.
Interessa ara fer ressaltar les
consideracions fetes per aquesta mateixa Sala al voltant del precepte
que ara s’analitza, entre les quals escau ressenyar les que invoca el
recurrent: “Ciertamente, la finalidad de la pensión compensatoria, tal
como viene hoy regulada en el Código de familia de Catalunya, es
reequilibradora. Se trata de compensar al cónyuge que se ve perjudicado
por la separación o el divorcio, manteniendo el principio de solidaridad
económica existente constante la situación convivencial. Los términos
comparativos que generan el derecho a pensión son, pues, dos: la
situación de la que se gozaba durante el matrimonio y la situación
previsible después de la crisis, atendida la posición personal y
profesional del beneficiario de la pensión. Con palabras de la Audiencia
Provincial de Lleida (Sentencia de 6 de febrero de 1998): ‘es una
institución cuya finalidad es evitar que las consecuencias negativas
desde el punto de vista patrimonial que se derivan normalmente de la
quiebra de la vida en común, graviten de forma desproporcionada y
desequilibrada sobre uno de los miembros de la pareja, como consecuencia
de la diferente situación en que se encuentran a raíz de las diferentes
posiciones ostentadas durante el tiempo que duró la vida en común, tanto
en el desempeño de trabajos subordinados al bienestar familiar como a la
formación de un patrimonio privativo, así como evitar situaciones
contrarias a principios de equidad o a criterios de una mínima
solidaridad postconyugal’”.
En las afirmacions anteriors, que
estan, doncs, contingudes en la sentència d’aquesta Sala de 4 de març de
2002, queden clares dues circumstàncies bàsiques: que és habitual que
amb la ruptura conjugal es provoqui un empitjorament patrimonial i del
nivell de vida de les persones afectades, i que aquest “descens”
(parafrasejant la sentència que es recorre) en el “nivell” de vida s’ha
d’intentar que afecti per igual els dos membres de la parella que es
trenca; per tant, la fita perseguida per la pensió compensatòria de l’article
84 del Codi de família és precisament equilibrar la situació del
cònjuge que veu més empitjorat el seu “estatus econòmic” en relació amb
el que gaudia mentre el matrimoni era vigent.
És procedent ara transcriure el que
sobre això deixa palès la sentència que es combat: “De les diligències
de prova practicades al llarg del procediment resulta degudament
acreditat que, malgrat l’enorme fortuna i patrimoni de l’esposa, el
nivell de vida del matrimoni era auster comparat amb l’enorme potencial
econòmic del qual disposava: és cert que comptaven amb dos habitatges,
un en un pis d’un edifici situat a L i l’altre en una finca en les
proximitats —ambdues propietat d’una empresa— però sense que hi hagi cap
dada que permeti de considerar- les ni luxoses ni sumptuàries, malgrat
que es corresponguin amb un nivell de vida benestant; però fora d’això,
el matrimoni no disposava d’altres residències en llocs que revelessin
la veritable capacitat econòmica de l’esposa. Tampoc comptaven amb
servei domèstic permanent, encara que, en la mesura que els dos cònjuges
treballaven, les tasques de la llar estaven encomanades a dues persones
contractades per hores. No practicaven esports considerats d’elit ni
pertanyien a clubs privats, i tampoc gaudien d’un temps de lleure
superior al propi de qualsevol família, sent eloqüents les
manifestacions de l’espòs quan va dir que en els vint-iquatre anys de
matrimoni només van fer dos viatges. Finalment, tampoc no consta que
tinguessin béns o possessions que es poguessin considerar luxoses o
sumptuoses, perquè fins i tot el vehicle conduït pel recurrent
—propietat d’una empresa— era adequat al seu nivell social, a la seva
activitat laboral i al de l’empresa de què formava part. Per tant, i amb
independencia de la seva vertadera capacitat econòmica, el nivell de
vida del matrimoni era el propi d’una família molt acomodada, malgrat
que el X1, durant l’interrogatori, digués que era pitjor que el d’una
família mitjana. Aquell serà precisament el paràmetre al qual s’ha
d’atendre amb vista a valorar l’existència o la inexistència de
desequilibri, ja que si bé el vertader potencial econòmic que l’esposa
els hauria permès de disposar d’un nivell de vida notablement superior,
el cert és que van tenir el nivell de vida que van tenir, cosa que, per
si sola, no genera un dret a gaudir, després de la ruptura, d’un nivell
econòmic superior al que tenien durant la convivència, per més que la
situació de l’esposa el pogués permetre. I així, s’ha de recordar que la
pensió compensatòria no constitueix un instrument per igualar a ultrança
la situació econòmica dels cònjuges quan els seus orígens fossin
completament diversos, sinó que està pensat per equilibrar el
desequilibri produït per la ruptura de la convivència”.
L’Audiència de Lleida rebutja la
concessió de la pensió compensatòria de l’article
84 del Codi de família després de destacar, segons s’ha transcrit,
que: “el nivell de vida del matrimoni era auster comparat amb l’enorme
potencial econòmic del qual disposava” i que “el nivell de vida del
matrimoni era el propi d’una família molt acomodada, malgrat que el X1,
durant l’interrogatori, digués que era pitjor que el d’una família
mitjana”. A criteri de la sentència de l’Audiència, aquestes
afirmacions, entre d’altres, són suficients per no concedir la pensió de
l’article
84 del Codi de família.
Però aquesta Sala vol remarcar:
Que l’article
84 del Codi de família obliga a atorgar una pensió compensatòria al
cònjuge que, com a conseqüència del divorci o de la separació judicial,
vegi més perjudicada la seva situació econòmica, amb el límit que
aquesta concessió no suposi excedir el nivell de vida de què es gaudia
durant el matrimoni.
Que, certament, el fet que els cònjuges
portessin un nivell de vida discret pot incidir en el quantum de
la pensió a concedir, però no ha de suposar forçosament la
impossibilitat d’atorgar- la, atès que en tot cas el matrimoni conformat
pel X1 i la Y1 sabia que, en cas de tenir una necessitat o interès
econòmic, el podrien satisfer sense problemes, i en canvi el X1, després
de la ruptura conjugal, es troba en una situació molt diferent: amb un
treball que està dins de l’òrbita empresarial de l’esposa i un nivell de
vida menys elevat, de forma forçosa, donada la limitació dels seus
guanys.
En conclusió: del text de l’article
84 del Codi de família se’n deriva que la concessió de la pensió
compensatòria està condicionada pel descens en la situació econòmica,
amb el límit del nivell de vida que es portava durant la unió, però
aquest fet no suposa que un nivell de vida moderat amb una situació
econòmica realment elevada impedeixi l’atorgament del dret. L’anterior
afirmació comporta que el vertader sentit de l’article
84 del Codi de familia és que el cònjuge que resulti perjudicat en
la seva situació econòmica sigui creditor del dret a la pensió
compensatòria, la quantia de la qual no ha de possibilitar a l’esmentat
cònjuge de portar un nivell de vida superior al que, en el seu cas,
hauria pogut portar la parella quan convivien junts, independentment del
que realment portaven.
Les anteriors consideracions comporten
l’estimació en part del motiu de recurs, ja que resulta evident que
encara que el nivell de vida del matrimoni litigant fos discret en
relació amb el seu estatus econòmic, el cert és que el X1 ha vist molt
empitjorada la seva situació econòmica després de la ruptura. Malgrat
tot, no escau concedir l’elevada quantitat de 34.552,13 euros mensuals
reivindicats pel X1 (5.748.990 pessetes al mes), però atès l’enorme
cabal econòmic de l’esposa, que li produeix elevadíssims rendiments
mensuals, sí que és just concedir la quantitat de 3.000 euros al mes
durant un període de cinc anys. Aquest període ha de permetre al
recurrent assolir la seva independència econòmica ja que, com diu la
sentència que es recorre, ha iniciat ja una tasca empresarial,
facilitada pels coneixements que l’exercici de la seva professió li ha
atribuït.
Tot el que s’ha exposat comporta
l’estimació en part del motiu de recurs i, per tant, escau revocar també
en part la sentència dictada per l’Audiència.
Cinquè.
En virtut del que disposa l’article
398 de la Llei d’enjudiciament civil, no escau fer condemna en
costes ni pel que fa a les causades en aquest grau cassacional ni pel
que afecta a les causades en segona instància.
Per consegüent, vistos els preceptes
legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya decideix estimar en part el recurs de cassació
interposat per la procuradora Sra. Núria Tort Patino, en representació
del Sr. X1, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Lleida en data 9 de juliol de 2003 en el
rotlle d’apel·lació número 29/03, i, consegüentment, alterar els
pronunciaments que conté la Sentència de primera instància de 27 de
gener de 2003 dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm.
8 de Lleida, en el sentit de fixar a favor del recurrent senyor X1 una
pensió compensatòria en quantia de 3.000 euros mensuals incrementada
anualment segons l’IPC, pagadora per mesos anticipats en el número de
compte que designi el creditor i dintre els cinc primers dies de cada
mes, amb una durada de cinc anys a partir de la primera mensualitat
pagada, que coincidirà amb la data de fermesa d’aquesta resolució.
En relació amb les costes processals
causades tant en apel·lació com en aquest grau cassacional, cada part
pagarà les causades en la seva instància i les comunes per meitat.
Així ho acorda la Sala i ho signen el
president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
