|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 12 de gener de 2004, núm.1/2004
(Sala Civil i Penal)
Presidenta:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i
Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i
Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que
s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la
representació del Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel
procurador Sr. Àngel Montero Brusell i dirigit per l’advocada Sra.
Carolina Guardiet López, contra la Sentència dictada per la Secció 12a
de l’Audiència Provincial de Barcelona el 10 d’abril de 2003, en
entendre del recurs d’apel·lació interposat per ambdues parts contra la
Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Sant Feliu
de Llobregat el 9 d’octubre de 2002, en el procediment de judici de
separació núm. 35/02. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat
representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Carmina Torres
Codina i dirigida per l’advocada Sra. Maria Brosed.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Anna Roca
Cardona, en nom i representació de la Sra. Y1, va formular demanda de
judici de separació núm. 35/02 davant el Jutjat de Primera Instància
núm. 4 de Sant Feliu de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el
jutjat va dictar Sentència amb data 9 d’octubre de 2002, la part
dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimo parcialmente la
demanda formulada por Dña. Y1, representada por la procuradora de los
tribunales Dña. Anna Roca Cardona, contra D. X1, representado por el
procurador de los tribunales D. Miguel Ángel Montero Reiter, y decido la
separación conyugal de los litigantes, con todos los efectos legales que
esta declaración conlleva y fijando, asimismo, las siguientes medidas
personales y patrimoniales: 1.- Se atribuye a Y1 el uso y disfrute de la
vivienda familiar sita en la calle XXXXX, nº XX, de la localidad de L.,
y los objetos de uso ordinario en ella. 2.- Se fija como pensión
compensatoria en favor de Y1 y a cargo de X1 la cantidad total de mil
doscientos euros (1.200 euros) mensuales, a pagar anticipadamente dentro
de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta corriente que señale
la demandada, debiendo revisarse cada uno de enero dicha suma a tenor de
las variaciones que experimente el IPC que para el conjunto nacional
total señale el INE u organismo que legalmente le sustituya. La indicada
pensión tendrá un límite temporal máximo de cinco años a contar desde la
fecha de la presente sentencia. 3.- Se fija como compensación por razón
del trabajo dedicado al hogar familiar a favor de Y1, con cargo a X1, la
de doce mil euros (12.000 euros), que éste abonará a la esposa según
establezcan de común acuerdo, en metálico o en bienes propios del
cónyuge deudor. 4.- No ha lugar al establecimiento de contribución al
levantamiento de las cargas del matrimonio. No procede hacer especial
pronunciamiento sobre costas”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre
i es va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de
Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 10 d’abril de 2003, amb
la següent part dispositiva: “Que, estimando en parte el recurso de
apelación interpuesto por Dña. Y1 y desestimando el articulado por D. X1
contra la Sentencia de fecha nueve de octubre de dos mil dos, dictada
por el Juzgado de Primera Instancia número cuatro de Sant Feliu de
Llobregat en el asunto mencionado en el encabezamiento, debemos revocar
y revocamos dicha sentencia, únicamente en lo que se refiere: 1) Al
límite temporal de duración de la pensión compensatoria establecida, de
modo que dicha pensión se devengará por tiempo indefinido; y 2) A la
indemnización del artículo 41 del Código de familia, que se fija en
veinte mil euros, a abonar por el Y1; confirmando en todo lo demás la
sentencia recurrida, sin especial pronunciamiento respecto a las costas
del recurso de la Y1 y con imposición al Y1 de las ocasionadas por el
suyo.”
Tercer.
Contra la sentència anterior,
el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de
22 de setembre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va
admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va
traslladar a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies
formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar
per a la votació i decisió el dia 17 de novembre de 2003, a les 10.30
hores del matí, en què es varen celebrar.
Ha estat ponent la Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada, per dissidència de l’Il·lm. Sr. Lluís Puig
i Ferriol a l’hora de dictar sentència.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Per tal d’assolir una
correcta comprensió del tema litigiós, aquesta Sala considera d’interès
la fixació dels següents antecedents de caràcter fàctic:
a) La demanda que provocà el
litigi de què ara es tracta va ser presentada per la senyora Y1 i
dirigida contra el senyor X1 En la susdita demanda es deixava palès que:
L’actora i el demandat havien
conviscut durant tretze anys des del setembre de 1988, si bé no varen
contraure matrimoni fins al juny de 2000; i poc després d’aquest moment
es produí una ruptura de la convivència conjugal, a conseqüència de la
qual es presentava la demanda.
El demandat havia abandonat
injustificadament la llar conjugal.
Amb la parella havia
conviscut sempre el fill de la senyora Y1 que en el moment d’inici de la
relació només tenia set anys.
Que el demandat, senyor X1,
és una persona amb un patrimoni molt important i que gestiona diverses
empreses que li reporten elevats guanys econòmics, en tot cas no
inferiors als trenta milions de pessetes brutes que va declarar ell
mateix a efectes fiscals en l’exercici 2000.
El patrimoni del demandat
està conformat per una finca rústica al municipi de L (Badajoz), una
torre a L2, una torre de tres plantes a L3, un habitatge al carrer C de
la localitat de Barcelona i un altre habitatge situat al carrer C2 de
L4.
La senyora Y1 té quaranta-sis
anys i s’ha dedicat en exclusiva durant els darrers tretze anys a tenir
cura de la llar i a col·laborar professionalment en les tasques
professionals del seu marit, cosa que ha comportat que hagi deixat de
banda el seu desenvolupament professional.
b) En la demanda es demanà
als òrgans judicials que concedissin a la actora, pel que interessa en
aquest grau cassacional, el següent:
1- Una pensió compensatòria
de tres-centes mil pessetes mensuals, a l’empara de l’article
84 del Codi de família català.
Una indemnització econòmica
per raó de treball, regulada en l’article
41 del Codi de família,
de setanta cinc milions de pessetes (450.759,08 euros).
c) La sentència dictada en
primera instància, que va estimar en part la demanda principal, va
decretar la separació del matrimoni contret entre els litigants i va
concedir a la demandant l’ús i gaudi de l’habitatge conjugal; també li
va concedir una pensió compensatòria de 1.200 euros mensuals limitada al
període màxim de cinc anys, i finalment, en concepte de indemnització
per raó de treball, li concedí la quantitat global de 12.000 euros.
d) Contra la sentència
dictada en primera instància hi varen interposar recurs d’apel·lació
ambdues parts litigants, i a conseqüència d’aquests recursos va recaure
una nova decisió de la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de
Barcelona que va modificar la de primera instància només en dos
aspectes, a saber: va suprimir el límit temporal que per a la pensió
compensatòria de l’article
84 del Codi de família havia establert la sentència de primera
instància i va incrementar la compensació econòmica per raó de treball
atorgada, que va fixar en la quantitat de vint mil euros.
Segon.
Contra la sentència dictada
per l’Audiència s’hi alça únicament el senyor X1, el qual invoca la
concurrència d’interès cassacional i, a redós d’aquesta invocació,
addueix com a primer motiu de recurs la infracció de l’article
41 del Codi de família. A propòsit d’aquesta al·legació denuncia la
part recurrent el fet que, al seu entendre, la sentència recorreguda ha
concedit la indemnització a què s’ha fet al·lusió, malgrat “no existir
un desequilibri patrimonial produït per la dedicació de la Y1 a la
casa”.
El recurrent remarca el fet
que l’Audiència deixi palès el següent: “Hay que tener en cuenta que la
actividad de la esposa no puede decirse que haya contribuido a generar
el importante patrimonio inmobiliario y empresarial del marido, el cual
ya existía en buena medida antes de la relación entre los litigantes.
Además, la actividad para la casa de la esposa no ha influido en que el
Y1 tenga los bienes que tiene”.
Des de la mateixa perspectiva
es denuncia en el motiu de recurs que ara interessa el fet que, segons
parer de la part recurrent, la sentència no hagi tingut en compte que l’article
41 del Codi de família
només es d’aplicació al matrimoni, i no admet l’aplicació analògica a
períodes de convivència more uxorio.
Certament, la sentència que
ara es combat conté les afirmacions que fa la part recurrent, però no és
menys cert que també declara que “no procede disminuir la prestación, ni
suprimirla, pues sin duda la dedicación de la demandante a la casa
ahorró gastos al marido [...] produciéndose un enriquecimiento relativo
que está en la base de la indemnización que se reconoció por el Juzgado,
la cual se considera un tanto insuficiente, puesto que matrimonio y
convivencia tuvieron una duración importante y parece poco equitativo
fijar una cantidad de sólo 12.000 euros, en concreto, muy lejana a la
pedida por la Y1, que se considera injustificada”.
Les al·legacions de la part
recurrent no poden prosperar ja que es basen en unes consideracions que
posen en relleu que la seva percepció de la naturalesa jurídica de la
compensació econòmica per raó de treball s’aparta del que ha tingut
oportunitat de dir aquesta Sala, que ha anat concretant la vertadera
naturalesa de l’esmentada compensació econòmica.
Només cal una lectura de l’article
41 del Codi de família,
que regula la institució en anàlisi, per poder assegurar que el cònjuge
creditor de la compensació no ha d’haver treballat forçosament en el
negoci de l’altre cònjuge, sinó que, contràriament a aquesta errònia
afirmació, és suficient el treball per a la casa o per a l’altre cònjuge
per tal d’ésser mereixedor de la indemnització; o sigui que en cap cas
és exigible un treball dual: per a la casa i per a l’altre cònjuge, sinó
que es suficient que el cònjuge que reivindica la prestació hagi dirigit
els seus esforços solament en un dels dos àmbits considerats en
l’article en estudi.
Certament, aquesta Sala ha
atorgat indemnitzacions per la via de l’article
41 del Codi de família
a cònjuges que havien compatibilitzat ambdues tasques: la cura de la
llar familiar i la dedicació als negocis del consort; però en altres
casos s’ha concedit la pensió a aquell cònjuge que ha dirigit els seus
esforços en una única direcció: la cura de la casa, de l’altre cònjuge
i, si és el cas, dels fills.
En aquest sentit, és
procedent citar la Sentència de 26 de març de 2003 que deixa constància
del següent: “L’esposa ha dedicat els més de quaranta-un anys de la seva
vida en què ha perdurat la convivència a la cura del seu espòs, dels
tres fills comuns, de la llar i de la família, en virtut d’un conveni
tàcit de divisió de tasques que, atesa la realitat social majoritària de
les persones de la generació d’aquest litigants i de la seva extracció
social, era habitual i en el qual la muller ha renunciat en benefici de
la família i del propi espòs a les oportunitats que en un altre cas
hauria pogut tenir de desenvolupament professional i econòmic”.
És evident que en el supòsit
considerat en la sentència comentada, la vida en comú havia durat molt
més que en el cas que ara ens ocupa, però no és menys cert que en aquell
cas la indemnització atorgada va ascendir a més de tres-cents seixanta
mil euros. Això no suposa que la Sala obviï una premissa essencial: que
la quantitat que ha de pagar el deutor depèn del patrimoni assolit per
ambdós cònjuges i de la importància de la dedicació a la casa i, si
escau, a l’activitat de l’altre cònjuge.
En aquest moment esdevé
d’interès recalcar que, segons es desprèn de la resolució més amunt
esmentada i aquesta Sala, en Sentència d’1 de juliol de 2002, ha
assenyalat, la compensació econòmica per raó de treball neix per
equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant
una convivència estable, quan un dels convivents es dedica a la cura de
la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent, en aquest cas, una
remuneració insuficient, mentre que l’altre dirigeix i administra el
negoci amb l’estalvi —de tot tipus— afegit que suposa la dedicació a la
llar: “Es tracta d’aconseguir un equilibri patrimonial just i mesurat a
l’hora de la crisi de convivència, però amb la vista posada en la
necessitat de retribuir un treball i un esforç col·lateral però
convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment”.
La Sentència de 27 d’abril de
2000 que suposà la primera oportunitat de pronunciament que tingué
aquesta Sala en relació amb la institució debatuda, fixa els paràmetres
per a la concessió de la indemnització, paràmetres que, sense dubtes
concorren en el cas en estudi. En l’esmentada sentència quedava clar el
fet que sempre que un dels cònjuges treballi sense retribució ja es
generarà un enriquiment en favor de l’altre. La Sentència de 21
d’octubre (tal com diu la resolució d’aquest TSJ de 26 de març de 2003,
citada) afegia que només pel fet que un dels cònjuges renunciï a
treballar fora de casa per a tenir cura de la llar i, si n’hi ha, dels
fills del matrimoni, l’altre ja en resulta enriquit sabent que la casa i
els fills estan atesos, i que en cap cas es valora si el cònjuge que
reivindica la compensació de l’article
41 ha desenvolupat
o no treballs feixucs o penosos.
Tampoc és ociós recordar que
la Sentència d’aquesta Sala de 10 de febrer de 2003 afegeix que, als
efectes de la compensació econòmica de l’article
41, no és
necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim d’exclusivitat,
ja que això no ho expressa l’article
41 ni s’ajusta a
la seva finalitat perquè la norma tracta de compensar el treball
desinteressat del cònjuge que opta per dedicar-se a la cura de la llar i
dels fills, i aquesta opció és precisament la que permet a l’altre
mantenir i, si escau, augmentar el patrimoni conjugal, i seria del tot
injust que aquesta opció —que beneficia ambdós consorts— derivés en
l’enriquiment de l’un i en l’empobriment de l’altre.
Amb les anteriors
consideracions es va perfilant la naturalesa jurídica de la institució
en estudi, sense que hagi de sorprendre que aquesta Sala hagi hagut de
fer aquesta tasca, atès que això ha estat provocat per dues
circumstàncies, a saber: a) que la missió d’aquest Tribunal és,
precisament, la d’acomplir la funció nomofilàctica, és a dir, la
d’interpretar i delimitar els paràmetres d’aplicació de les normes
jurídiques, i b) que la vigència relativament curta del precepte i el
seu caràcter innovador suposava l’absència de doctrina jurisprudencial
al voltant de la institució. Tampoc ha de sorprendre que part de la
doctrina critiqui la forma d’interpretar el precepte debatut, ja que el
seu caràcter innovador, que té per finalitat canviar situacions
anacròniques que encobrien desigualtats matrimonials summament injustes,
provoca una alteració en les percepcions que només el pas del temps
assolirà superar.
Tornant al cas concret sotmès
a aquesta Sala, resulta, doncs, incontrovertit, que en el supòsit
debatut l’esposa reivindicant de la pensió compensatòria no sembla que
col·laborés (almenys de forma massa rellevant) en el negoci del marit,
però en canvi esdevé notori que va tenir cura de la llar, el seu espòs i
els fills del matrimoni (no eren comuns) de manera correcta (almenys
ningú ha adduït el contrari). Escau deixar constància del fet que la Y1,
quan va iniciar la convivència more uxorio amb el X1, es trobava
en la plenitud de les seves facultats personals i professionals i va
renunciar a promocionar-se en la seva professió (-----), cosa que podria
haver assolit (és una consideració sempre hipotètica, ja que no es pot
preveure quin hauria estat el resultat en cas d’haver continuar
desenvolupant la tasca que sembla que l’ocupava abans de renunciar-hi)
si no hagués deixat la seva activitat professional per tal d’iniciar una
nova vida al costat del X1, amb qui va acordar de forma expressa o
tàcita que s’ocuparia de les tasques de mestressa de casa i que
col·laboraria (sembla que de forma esporàdica) en l’activitat
professional del seu marit. Davant del factum exposat, que es
deriva de les argumentacions de la sentència de l’Audiència, i per
aplicació de la doctrina suara transcrita, esdevé evident que la
renúncia assumida per tots dos litigants ha de donar dret a l’esposa a
percebre la indemnització en la mòdica quantia que li atorga
l’Audiència.
Les consideracions anteriors
comporten que amb aquesta sentència es perfili una mica més la
naturalesa jurídica de l’article
41 del Codi de família
en el sentit que no és necessària la doble actuació a la llar i en el
quefer del altre cònjuge per tenir dret a la compensació econòmica
prevista en l’article
41 del Codi de família,
sinó que és suficient, pel que ara interessa, la dedicació a les tasques
de la llar, ja que aquesta dedicació ha produït en el cas debatut (com
sol passar habitualment) un enriquiment injust d’un dels membres de la
parella i un correlatiu empobriment del cònjuge creditor.
Escau ara fer una referència
sumària a l’al·legació compresa en el mateix motiu del recurs, per la
qual el recurrent denuncia el que entén com a aplicació analògica de l’article
41 del Codi de família,
ja que cal recordar que, com s’ha fet palès en els antecedents fàctics
d’aquesta resolució, si bé la convivència more uxorio va durar
uns tretze anys, la convivència matrimonial sembla que no va arribar a
l’any.
La denúncia anterior no pot
reeixir per una doble circumstància: a) Perquè la
Llei de parelles de
fet de 15 de juliol de 1998 comprèn un article (el tretze) rubricat com
a compensació econòmica, que té una redacció idèntica a la del
41 del Codi de família,
per la qual cosa no era necessari que la sentència de l’Audiència que
ara es qüestiona calculés la indemnització que ha atorgat, computant per
separat els anys de convivència i el temps de duració del matrimoni; i
b) Perquè la remissió que fa l’article 3 del Codi civil a la realitat
social del temps en què les normes han de ser aplicades impediria no
computar el temps de convivència more uxorio per tal d’atorgar la
compensació econòmica de què ara es tracta. Considera la Sala que, en el
supòsit que el Parlament de Catalunya no hagués dictat la Llei de
parelles de fet, en la societat actual seria contrari al principi
d’igualtat previst en la Constitució espanyola el fet de no donar
protecció al membre de la parella que sofrís un empobriment injust a
conseqüència del període de convivència.
Les anteriors consideracions
comporten el rebuig del motiu del recurs. I en aquest moment escau
insistir en la circumstància que la mòdica quantitat atorgada per
l’Audiència pel concepte analitzat, fa encara més improcedents les
al·legacions del recurrent.
Tercer.
En el segon motiu de recurs
la part recurrent addueix infracció dels articles
86.1.d del Codi de família,
dels articles
97.6 i
101 del Codi civil, i del 14 en relació amb el
16.4 de la Llei de
parelles de fet a què abans s’ha fet al·lusió. Atès que en el darrer
motiu del recurs s’intenta posar de manifest l’existència d’interès cassacional amb la cita de sentències de l’Audiència Provincial de
Barcelona que resolen de forma dispar el tema de la durada de la pensió
compensatòria de l’article 84 del Codi de família, escau analitzar de
forma conjunta ambdues al·legacions del recurrent, totes les quals van
encaminades a aconseguir que aquesta Sala posi un límit a la durada de
la pensió compensatòria d’una quantia de 1.200 euros mensuals que ha
fixat l’Audiència.
En el cos del motiu del
recurs el recurrent addueix el següent, relatat de forma succinta: a)
Que de l’article
86.1.d del Codi de família es desprèn que la durada de la
pensió compensatòria que ara s’analitza ha de ser limitada en el temps;
b) Que malgrat que aquest Tribunal Superior de Justícia ha fixat casos
de pensions compensatòries per temps indefinit, ho ha fet —segons diu el
recurrent— en supòsits de matrimonis de llarga durada, en què l’esposa
tenia un edat avançada, hi havia
fills
comuns i l’esposa no tenia cap patrimoni ni possibilitat d’accés a
treball, i c) Que de l’article
16 de la Llei de parelles de fet
es deriva que la duració de la pensió compensatòria en anàlisi, pagadora
per
mensualitats
avançades, no pot excedir de tres anys.
La denúncia esgrimida pel
recurrent obliga a fer expressa remissió a doctrina d’aquesta Sala que
ha incidit de ple en el tema que ara es planteja. Des d’aquesta
perspectiva és d’interès transcriure part de les interessants
argumentacions contingudes en la Sentència de 4 de marc de 2004 :
“El núcleo fundamental de la
cuestión litigiosa se sitúa, pues, como al principio se adelantaba, en
la doctrina que sienta la Sección Decimoctava de la Audiencia Provincial
de Barcelona en orden a la necesidad de fijar un límite temporal a la
pensión compensatoria. No se trata, consiguientemente, de que se entre
en discutir si, en el caso concreto, el límite temporal de siete años
fijado por la Audiencia es coherente con las condiciones concurrentes en
los litigantes y que se dan como probadas en autos. Se trata, por el
contrario, de que la Audiencia ha fijado este límite de siete años
porque entiende que siempre debe fijarse un límite temporal a la pensión
compensatoria.
“Pues bien, la Sección de la
Audiencia, para fundamentar su postura, alude a la más reciente doctrina
jurisprudencial y bascula sobre tres ejes: la finalidad de la pensión
compensatoria, que no es otra —dice— que colocar al cónyuge perjudicado
por la ruptura matrimonial en situación de potencial igualdad de
oportunidades respecto a las que habría tenido de no haber contraído
matrimonio; el
art. 101 del Código civil
en cuanto prevé la extinción de la pensión en el momento en que se
produzca la desaparición del desequilibrio, y el
art. 86 del Código de familia
en tanto prevé la extinción por el transcurso del plazo por la que se
estableció.
“El criterio no puede
mantenerse.
“Ciertamente, la finalidad de
la pensión compensatoria, tal como viene hoy regulada en el Código de
familia de Catalunya, es reequilibradora. Se trata de compensar al
cónyuge que se ve perjudicado por la separación o el divorcio,
manteniendo el principio de solidaridad económica existente constante la
situación convivencial. Los términos comparativos que generan el derecho
a pensión son, pues, dos: la situación de la que gozaba durante el
matrimonio y la situación previsible después de la crisis, atendida la
posición personal y profesional del beneficiario de la pensión. Con
palabras de la Audiencia Provincial de Lleida (Sentencia de 6 de febrero
de 1998): ‘es una institución cuya finalidad es evitar que las
consecuencias negativas desde el punto de vista patrimonial que se
derivan normalmente de la quiebra de la vida en común, graviten de forma
desproporcionada y desequilibrada sobre uno de los miembros de la
pareja, como consecuencia de la diferente situación en que se encuentran
a raíz de las diferentes posiciones ostentadas durante el tiempo que
duró la vida en común, tanto en el desempeño de trabajos subordinados al
bienestar familiar como a la formación de un patrimonio privativo, así
como evitar situaciones contrarias a principios de equidad o a criterios
de una mínima solidaridad postconyugal’.
“Nos encontramos, pues, ante
una actuación legal que no se produce nunca de forma automática, sí
siempre atemperada a las circunstancias de todo orden concurrentes:
status o posición social y económica del matrimonio, duración del
período convivencial, dedicación primordial o exclusiva de uno de los
cónyuges al sostenimiento del consorcio y de los hijos comunes,
situación de los consortes después de la crisis matrimonial, preparación
personal y profesional ante el mercado laboral, etc. etc.
“Siendo ello así, no se
atisba razón social alguna que conduzca a la inexorabilidad de un plazo
a fijar para la pensión compensatoria, plazo que, además, obligaría a
adivinar ex ante la cesación de la situación de desequilibrio,
cuando la Ley ofrece, como veremos, mecanismos suficientes para modular
una situación que se fija rebus sic stantibus.
“Pero sucede, además, que
tampoco se atisba razón jurídica alguna.
“De una parte, la mejor
doctrina catalana actual no determina la necesidad de fijar un plazo al
conceder el juez la pensión compensatoria, aunque se admita —como es
lógico— la posibilidad de hacerlo.
“Tampoco es unánime la
doctrina que fluye de las decisiones de las audiencias provinciales...
“Finalmente, tampoco son
definitivos los argumentos jurídicos utilizados en la sentencia.
“No lo son en sede de derecho
común, no ya sólo porque la temporalidad de la pensión no se establece
como requisito específico de la misma, sino, además, porque, como es
sabido, el
art. 99 del Código civil permite, fijada la pensión judicialmente,
convenir su sustitución por una renta vitalicia, argumento que actúa
—aunque sólo sea teleológicamente— a favor de la intemporalidad. Y no
cabe invocar, como hace la sentencia de instancia, la disposición
contenida en el
art. 101, según el
cual se extingue el derecho a la pensión cuando cesa la causa que lo
motivó, porque tal precepto reafirma la esencia del rebus sic
stantibus que caracteriza, como se ha dicho, aquel derecho a la
pensión y contempla su extinción por variación de las circunstancias de
constitución del derecho, lo que hace innecesaria la determinación ab
initio de un dies ad quem.
“Y tampoco el derecho catalán
opta definitivamente por la temporalidad esencial; sí, en cambio, por la
temporalidad potestativa, al fijar legalmente las causas sobrevenidas de
extinción: ‘millora de la situació econòmica del cònjuge creditor,
matrimoni del cònjuge creditor, mort del cònjuge creditor i trancurs del
termini pel qual es va establir’. Deviene, pues, claro que el
Código de familia (art. 86)
permite la fijación del término o plazo, pero no obliga a su fijación
judicial”.
L’aplicació de la doctrina
exposada, que és tractada per la resolució esmentada de forma clara, al
cas que ara s’analitza posa en relleu que les consideracions del
recurrent son errònies per dues circumstàncies: a) per considerar que la
norma general que es deriva tant del Codi civil com del Codi de família,
és la fixació d’un termini ex ante per a la pensió compensatòria,
i que la possibilitat de no fixar-lo s’ha de considerar excepcional o
extraordinària, quan (d’acord amb el que s’ha transcrit) les sentències
d’aquesta Sala determinen que la fixació o no d’un termini per a la
pensió es una decisió de caràcter casuístic; b) pel fet que,
precisament, en el supòsit debatut, les circumstàncies concurrents
recollides amb cura per l’Audiència Provincial condueixen a no fixar un
termini; aquesta afirmació es pot fer valorada la duració de la
convivència (uns tretze anys), l’edat de l’esposa (més de quaranta-sis
anys), l’existència de compensació econòmica per raó de treball (una
mòdica quantitat) i la possibilitat d’accés a un treball per part del
creditor (no pas fàcil), paràmetres que l’article
84 del Codi de família
obliga a tenir en compte.
Finalment és procedent
abordar la denúncia que fa el recurrent de vulneració dels
articles 14.a i
16.4 de la
Llei 10/1998, d’unions estables de parella. S’ha de recordar
que, tal com diu el recurrent, el primer d’aquests preceptes disposa el
següent: “Pensió periòdica: en cessar la convivència, un dels membres de
la parella pot reclamar de l’altre una pensió periòdica [...] en un dels
següents casos: si la convivència ha minvat la capacitat del
sol·licitant d’obtenir ingressos”.
Pel que fa a l’article
16.4 de la Llei,
diu: “l’obligació prescrita per l’article 14, en el supòsit de la lletra
a), s’extingeix, en tot cas, en el termini de tres anys,
comptadors de la data de pagament de la primera pensió, per les causes
generals d’extinció del dret d’aliments i en el moment en què qui la
percep contreu matrimoni o conviu maritalment”.
El recurrent, emparat per
aquest dos preceptes, insisteix en la limitació temporal de la pensió
compensatòria que ha concedit l’Audiència a l’esposa de forma
indefinida.
Mentre que més amunt s’ha dit
que la compensació econòmica per raó de treball regulada en l’article
41 del Codi de família
per a les parelles casades i la compensació econòmica tractada en
l’article 13 de la Llei 10/1998, d’unions estables de parella, tenen una
naturalesa jurídica pràcticament anàloga, no es pot predicar el mateix
de la pensió compensatòria de l’article
84 del Codi de família,
en relació amb la pensió periòdica de la Llei de parelles de fet.
Podríem, pel que ara
interessa, fer ressaltar una dualitat de circumstàncies que diferencien
la compensatòria del Codi de família de la pensió periòdica de l’article
14 de la Llei de parelles de fet:
La pensió compensatòria del Codi de família no té una naturalesa
exclusivament alimentària; en canvi, aquesta sembla ser la naturalesa de
la pensió periòdica de la Llei 10/1998, atès que l’article
14 d’aquesta llei
la qualifica de “pensió alimentària periòdica” i, tal com ordena l’article
16.4 de la mateixa
llei, s’extingeix per “les causes generals d’extinció del dret
d’aliments”.
Només escau la pensió de la
Llei de parelles de fet, segons l’art.
14 de la Llei 10/1998,
quan “la convivència ha minvat la capacitat del sol·licitant d’obtenir
ingressos” o quan “té al seu càrrec fills o filles comuns, en
circumstàncies en què la seva capacitat d’obtenir ingressos resti
minvada”.
Les anteriors argumentacions
no fan, malgrat tot, prosperar la tesi del recurrent. El cert és que
després d’aproximadament dotze anys de convivència more uxorio la
parella va decidir contraure matrimoni, que, com s’ha dit, durà molt
poc. Aquesta asseveració no vol dir que la Sala consideri que qui
contrau matrimoni mostra un ànim de plasmar de manera més intensa la
realitat d’un vincle afectiu, ja que això suposaria posar les parelles
casades en un estadi més elevat (pel que fa a afectivitat) que les
parelles de fet, consideració contrària a la Constitució, que, com s’ha
dit més amunt, consagra el principi d’igualtat.
Però sí que, en el supòsit en
anàlisi, vol dir que després de dotze anys de convivència els litigants
van decidir exterioritzar, amb el fet de contraure matrimoni, la duració
de l’afectivitat que els unia i, a més, van fer palesa la seva voluntat
que la normativa matrimonial regulés la seva nova situació. Per tot
això, la unió en matrimoni ha de comportar conseqüències jurídiques en
el moment de la ruptura.
Les premisses establertes fan
arribar a la conclusió que l’Audiència no errà fixant la pensió
compensatòria. La limitació temporal de l’article
16.4 de la Llei 10/1998,
de parelles de fet ha de cedir a causa d’haver contret matrimoni els
litigants, per diverses circumstàncies:
perquè les normes que han de
regular el règim de la ruptura del vincle han de ser les determinades
per la llei per a les parelles matrimonials, ja que, com s’ha dit, el
fet de contraure matrimoni després de dotze anys de convivència
exterioritza l’ànim de voler regular la relació afectiva per la
normativa matrimonial;perquè la limitació temporal
de l’article
16.4 de la Llei 10/1998,
de parelles de fet, ha de ser tractada restrictivament davant d’una
situació de necessitat d’un dels membres de la parella, i perquè distingir entre
períodes de convivència more uxorio i període de convivència
matrimonial no sembla gaire conforme amb el tan invocat principi
d’igualtat de rang constitucional.
Totes les anteriors
consideracions comporten el rebuig del darrer motiu de recurs i la
confirmació de la sentència de l’Audiència.
Quart.
Per virtut del que disposa l’article
398 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs han
de ser imposades a la part recurrent.
Vistos els preceptes legals
esmentats i altres de legal i pertinent aplicació,
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de
cassació interposat pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell, en
representació del Sr. X1, contra la Sentència de data 10 d’abril de 2003
dictada per la Secció 12ª de l’Audiència Provincial de Barcelona en el
rotlle d’apel·lació 28/03-B, que es confirma íntegrament, amb imposició
de les costes causades a la part recurrent.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
VOT PARTICULAR
Que formula el magistrat
senyor Lluís Puig i Ferriol a la Sentència dictada per aquesta sala el
dia 12 de gener de 2004 en el recurs de cassació 82/2003, en compliment
d’allò que disposa l’article 206.1 de la Llei orgànica del poder
judicial.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
El primer motiu de
discrepància del magistrat que subscriu en relació amb la sentència que
origina el vot particular, es centra en els paràmetres en virtut dels
quals s’ha fixat l’import de la compensació econòmica per raó de treball
que preveu l’article
41 del Codi de família.
Si ens atenem a l’escrit de
demanda interposat per l’esposa, de la pètita en resulta que fonamenta
la seva pretensió en l’article
41 del text legal
esmentat, que preveu la seva procedència en relació amb un matrimoni que
viu o ha viscut en règim de separació de béns. La sentència que origina
el vot particular constata, com no podia fer altrament, que el matrimoni
dels litigants ha durant menys d’un any, i és precisament basant-se en
aquesta durada del vincle matrimonial que el magistrat que subscriu
considera excessiva la quantia de la compensació econòmica per raó de
treball. La sentència que origina el vot particular vol salvar aquest
escull per la via de sumar a aquest període breu de convivència
matrimonial els tretze anys de convivència dels litigants abans de
contraure matrimoni. I és precisament en aquest aspecte de la sentència
que es formula el vot particular, ja que a criteri del magistrat que
subscriu:
A/ De forma prou clara la
part agent fonamenta la seva pretensió en l’article 41 del Codi de
família, que, com s’ha esmentat abans, sols s’aplica als matrimonis que
han viscut en règim de separació de béns, i com s’ha esmentat igualment,
els consorts litigants sols van viure com a cònjuges en règim de
separació de béns menys d’un any. És cert que l’article
13 de la Llei 10/1998, de 15 de juliol, estableix una compensació
econòmica per raó de treball semblant per als casos de trencament d’una
unió estable de parella, compensació que sols es pot atorgar a petició
de part i en el cas del recurs l’agent no ha invocat l’article
13 de la Llei
esmentada per fonamentar la seva petició. Això vol dir, a criteri del
magistrat que subscriu, que les decisions que han recaigut en les
instàncies diferents sols es podien pronunciar sobre la petició feta
sobre la base de l’article
41 del Codi de família,
sense tenir en compte el període anterior de convivència, perquè així ho
exigia la delimitació de la matèria litigiosa en la forma plantejada per
la part agent.
B/ I cal afegir ara que
aquesta delimitació de la qüestió litigiosa, en la forma plantejada per
la part agent, té una fonamentació molt més clara en el dret familiar
català. Ho posa en relleu la posició que sobre la matèria adopta el
legislador de la nostra comunitat autònoma, que regula en dues lleis
diferents la compensació econòmica per raó de treball en el règim de
separació de béns i la compensació econòmica per al cas de trencament
d’una unió estable de parella, posició que posa en relleu el criteri del
legislador català de configurar-los com a dues institucions diferents i
que, per tant, la seva procedència sols escau si es reclamen d’acord amb
la normativa que regula una i altra forma de compensació. La posició
adoptada pel legislador de regular la matèria en dues lleis diferents no
ha de ser objecte de valoració en aquest vot particular. Es considera
únicament com un fet, i com a tal fet, a criteri del magistrat que
subscriu, vol dir que s’han d’enjudiciar com a dues institucions
diferents, subjectes cadascuna d’elles a la seva pròpia normativa.
Posició, aquesta de tractar-les com a dues institucions diferents, que
avala la jurisprudència del Tribunal Constitucional, com resulta, per
exemple, de la Sentència 184/1990, de 15 de novembre, que permet regular
les situacions derivades d’una unió estable de parella amb criteris
diferents dels que estableix per a les unions matrimonials, sense que
això aboqui a una situació contrària als principis que informen la
nostra Constitució.
Altra cosa succeeix, posem
per cas, amb referència a la Llei foral 6/2000, de 3 de juliol, que
estableix per al dret civil de Navarra un criteri general d’equiparació
entre el matrimoni i les unions estables de parella, que certament
donaria suport a la tesi d’afegir al període de vigència del matrimoni
la durada de la situació anterior d’unió estable de parella. Però el
criteri de regular ambdues institucions en lleis diferents palesa, una
vegada més a criteri del magistrat que subscriu, el criteri del
legislador català contrari a l’aplicació dels preceptes sobre
compensació econòmica en el matrimoni a la unió estable de parella, o a
la inversa, i molt menys sense petició concreta de la part interessada.
I no oblidem que els criteris que s’han d’aplicar en relació amb les
qüestions que originen el vot particular, no són els que es poden
derivar d’altres ordenaments jurídics, sinó els criteris que es deriven
de la posició adoptada pel legislador català; ja que, com fa ressaltar
l’article 7.1 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, les normes de dret
civil català tenen eficàcia territorial i, com recorda també l’article
1.I de la Compilació del dret civil de Catalunya, les normes del dret
civil català s’apliquen en la nostra comunitat autònoma amb preferència
a qualssevol altres. Que en res impedeixen reclamar en el judici
escaient els beneficis o compensacions que es poden derivar del
trencament d’una unió estable de parella basant-se en la seva pròpia
normativa.
Segon.
Unes consideracions semblants
s’han de fer amb referència a la pensió compensatòria, que en l’escrit
de demanda es fonamenta en l’article
84 del Codi de família,
segons el qual (apartat 1.b) s’ha de fixar, en la part que ara
interessa, d’acord amb la durada de la convivencia marital. Com s’ha
esmentat abans, el temps de convivència va ser inferior a l’any; per
tant, l’import de la pensió compensatòria s’havia de fixar en funció
d’aquesta durada de la convivència matrimonial. En canvi, la sentència
que origina el vot particular confirma la recorreguda, favorable a
afegir els tretze anys de convivència com a parella estable a l’any
escàs de convivència com a cònjuges, criteri que no comparteix el
magistrat que subscriu per les argumentacions exposades en el fonament
de dret anterior, a les quals es poden afegir ara les següents:
A/ La naturalesa diferent de
la pensió compensatòria de l’article
84 del Codi de familia
i de la institució que regula l’article
14 de la Llei d’unió estables de parella, que fins i tot té una
denominació diferent.
B/ L’aplicació unilateral i,
a criteri del magistrat que subscriu, esbiaixada, que fa la sentència de
la Sala de la normativa que invoca, que es tradueix en l’afavoriment de
l’esposa per la via d’afegir a l’any escàs de durada de la convivència
matrimonial els tretze anys de durada de la situació d’unió estable de
parella, amb la particularitat de prescindir ara de la limitació dels
tres anys que estableix l’article
16.4 de la Llei d’unió estables de parella per tal d’afavorir la
part creditora, que suposa una vulneració del principi interpretatiu de
general aplicació del favor debitoris.
C/ La invocació final i, a
criteri del magistrat que subscriu, inoportuna del principi d’igualtat
de rang constitucional, ja que, segons s’ha exposat en el fonament de
dret anterior, la Constitució no imposa equiparar el matrimoni i les
unions estables de parella, com ha tingut ocasió de precisar el Tribunal
Constitucional, i el criteri del legislador català de diferenciar, i per
tant de no equiparar segons la legislació actual, és el que han
d’aplicar els organismes jurisdiccionals perquè no vulnera cap principi
de rang constitucional.
Barcelona, 16 de gener de
2004
Il·lm. Sr. Lluís Puig i
Ferriol
|
|
