Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 12 de gener de 2004

Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 12 de gener de 2004, núm.1/2004 (Sala Civil i Penal)

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i dirigit per l’advocada Sra. Carolina Guardiet López, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 10 d’abril de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat per ambdues parts contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Sant Feliu de Llobregat el 9 d’octubre de 2002, en el procediment de judici de separació núm. 35/02. La Sra. Y1, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Carmina Torres Codina i dirigida per l’advocada Sra. Maria Brosed.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Anna Roca Cardona, en nom i representació de la Sra. Y1, va formular demanda de judici de separació núm. 35/02 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Sant Feliu de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el jutjat va dictar Sentència amb data 9 d’octubre de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimo parcialmente la demanda formulada por Dña. Y1, representada por la procuradora de los tribunales Dña. Anna Roca Cardona, contra D. X1, representado por el procurador de los tribunales D. Miguel Ángel Montero Reiter, y decido la separación conyugal de los litigantes, con todos los efectos legales que esta declaración conlleva y fijando, asimismo, las siguientes medidas personales y patrimoniales: 1.- Se atribuye a Y1 el uso y disfrute de la vivienda familiar sita en la calle XXXXX, nº XX, de la localidad de L., y los objetos de uso ordinario en ella. 2.- Se fija como pensión compensatoria en favor de Y1 y a cargo de X1 la cantidad total de mil doscientos euros (1.200 euros) mensuales, a pagar anticipadamente dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta corriente que señale la demandada, debiendo revisarse cada uno de enero dicha suma a tenor de las variaciones que experimente el IPC que para el conjunto nacional total señale el INE u organismo que legalmente le sustituya. La indicada pensión tendrá un límite temporal máximo de cinco años a contar desde la fecha de la presente sentencia. 3.- Se fija como compensación por razón del trabajo dedicado al hogar familiar a favor de Y1, con cargo a X1, la de doce mil euros (12.000 euros), que éste abonará a la esposa según establezcan de común acuerdo, en metálico o en bienes propios del cónyuge deudor. 4.- No ha lugar al establecimiento de contribución al levantamiento de las cargas del matrimonio. No procede hacer especial pronunciamiento sobre costas”.

Segon. Contra aquesta Sentència, ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 10 d’abril de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que, estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por Dña. Y1 y desestimando el articulado por D. X1 contra la Sentencia de fecha nueve de octubre de dos mil dos, dictada por el Juzgado de Primera Instancia número cuatro de Sant Feliu de Llobregat en el asunto mencionado en el encabezamiento, debemos revocar y revocamos dicha sentencia, únicamente en lo que se refiere: 1) Al límite temporal de duración de la pensión compensatoria establecida, de modo que dicha pensión se devengará por tiempo indefinido; y 2) A la indemnización del artículo 41 del Código de familia, que se fija en veinte mil euros, a abonar por el Y1; confirmando en todo lo demás la sentencia recurrida, sin especial pronunciamiento respecto a las costas del recurso de la Y1 y con imposición al Y1 de las ocasionadas por el suyo.”

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 22 de setembre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va traslladar a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 17 de novembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada, per dissidència de l’Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol a l’hora de dictar sentència.

 FONAMENTS DE DRET

 Primer. Per tal d’assolir una correcta comprensió del tema litigiós, aquesta Sala considera d’interès la fixació dels següents antecedents de caràcter fàctic: 

a) La demanda que provocà el litigi de què ara es tracta va ser presentada per la senyora Y1 i dirigida contra el senyor X1 En la susdita demanda es deixava palès que:

L’actora i el demandat havien conviscut durant tretze anys des del setembre de 1988, si bé no varen contraure matrimoni fins al juny de 2000; i poc després d’aquest moment es produí una ruptura de la convivència conjugal, a conseqüència de la qual es presentava la demanda.

El demandat havia abandonat injustificadament la llar conjugal.

Amb la parella havia conviscut sempre el fill de la senyora Y1 que en el moment d’inici de la relació només tenia set anys.

Que el demandat, senyor X1, és una persona amb un patrimoni molt important i que gestiona diverses empreses que li reporten elevats guanys econòmics, en tot cas no inferiors als trenta milions de pessetes brutes que va declarar ell mateix a efectes fiscals en l’exercici 2000.

El patrimoni del demandat està conformat per una finca rústica al municipi de L (Badajoz), una torre a L2, una torre de tres plantes a L3, un habitatge al carrer C de la localitat de Barcelona i un altre habitatge situat al carrer C2 de L4.

La senyora Y1 té quaranta-sis anys i s’ha dedicat en exclusiva durant els darrers tretze anys a tenir cura de la llar i a col·laborar professionalment en les tasques professionals del seu marit, cosa que ha comportat que hagi deixat de banda el seu desenvolupament professional.

b) En la demanda es demanà als òrgans judicials que concedissin a la actora, pel que interessa en aquest grau cassacional, el següent:

1- Una pensió compensatòria de tres-centes mil pessetes mensuals, a l’empara de l’article 84 del Codi de família català.

Una indemnització econòmica per raó de treball, regulada en l’article 41 del Codi de família, de setanta cinc milions de pessetes (450.759,08 euros).

c) La sentència dictada en primera instància, que va estimar en part la demanda principal, va decretar la separació del matrimoni contret entre els litigants i va concedir a la demandant l’ús i gaudi de l’habitatge conjugal; també li va concedir una pensió compensatòria de 1.200 euros mensuals limitada al període màxim de cinc anys, i finalment, en concepte de indemnització per raó de treball, li concedí la quantitat global de 12.000 euros.

d) Contra la sentència dictada en primera instància hi varen interposar recurs d’apel·lació ambdues parts litigants, i a conseqüència d’aquests recursos va recaure una nova decisió de la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona que va modificar la de primera instància només en dos aspectes, a saber: va suprimir el límit temporal que per a la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família havia establert la sentència de primera instància i va incrementar la compensació econòmica per raó de treball atorgada, que va fixar en la quantitat de vint mil euros.

Segon. Contra la sentència dictada per l’Audiència s’hi alça únicament el senyor X1, el qual invoca la concurrència d’interès cassacional i, a redós d’aquesta invocació, addueix com a primer motiu de recurs la infracció de l’article 41 del Codi de família. A propòsit d’aquesta al·legació denuncia la part recurrent el fet que, al seu entendre, la sentència recorreguda ha concedit la indemnització a què s’ha fet al·lusió, malgrat “no existir un desequilibri patrimonial produït per la dedicació de la Y1 a la casa”.

El recurrent remarca el fet que l’Audiència deixi palès el següent: “Hay que tener en cuenta que la actividad de la esposa no puede decirse que haya contribuido a generar el importante patrimonio inmobiliario y empresarial del marido, el cual ya existía en buena medida antes de la relación entre los litigantes. Además, la actividad para la casa de la esposa no ha influido en que el Y1 tenga los bienes que tiene”.

Des de la mateixa perspectiva es denuncia en el motiu de recurs que ara interessa el fet que, segons parer de la part recurrent, la sentència no hagi tingut en compte que l’article 41 del Codi de família només es d’aplicació al matrimoni, i no admet l’aplicació analògica a períodes de convivència more uxorio.

Certament, la sentència que ara es combat conté les afirmacions que fa la part recurrent, però no és menys cert que també declara que “no procede disminuir la prestación, ni suprimirla, pues sin duda la dedicación de la demandante a la casa ahorró gastos al marido [...] produciéndose un enriquecimiento relativo que está en la base de la indemnización que se reconoció por el Juzgado, la cual se considera un tanto insuficiente, puesto que matrimonio y convivencia tuvieron una duración importante y parece poco equitativo fijar una cantidad de sólo 12.000 euros, en concreto, muy lejana a la pedida por la Y1, que se considera injustificada”.

Les al·legacions de la part recurrent no poden prosperar ja que es basen en unes consideracions que posen en relleu que la seva percepció de la naturalesa jurídica de la compensació econòmica per raó de treball s’aparta del que ha tingut oportunitat de dir aquesta Sala, que ha anat concretant la vertadera naturalesa de l’esmentada compensació econòmica.

Només cal una lectura de l’article 41 del Codi de família, que regula la institució en anàlisi, per poder assegurar que el cònjuge creditor de la compensació no ha d’haver treballat forçosament en el negoci de l’altre cònjuge, sinó que, contràriament a aquesta errònia afirmació, és suficient el treball per a la casa o per a l’altre cònjuge per tal d’ésser mereixedor de la indemnització; o sigui que en cap cas és exigible un treball dual: per a la casa i per a l’altre cònjuge, sinó que es suficient que el cònjuge que reivindica la prestació hagi dirigit els seus esforços solament en un dels dos àmbits considerats en l’article en estudi.

Certament, aquesta Sala ha atorgat indemnitzacions per la via de l’article 41 del Codi de família a cònjuges que havien compatibilitzat ambdues tasques: la cura de la llar familiar i la dedicació als negocis del consort; però en altres casos s’ha concedit la pensió a aquell cònjuge que ha dirigit els seus esforços en una única direcció: la cura de la casa, de l’altre cònjuge i, si és el cas, dels fills.

En aquest sentit, és procedent citar la Sentència de 26 de març de 2003 que deixa constància del següent: “L’esposa ha dedicat els més de quaranta-un anys de la seva vida en què ha perdurat la convivència a la cura del seu espòs, dels tres fills comuns, de la llar i de la família, en virtut d’un conveni tàcit de divisió de tasques que, atesa la realitat social majoritària de les persones de la generació d’aquest litigants i de la seva extracció social, era habitual i en el qual la muller ha renunciat en benefici de la família i del propi espòs a les oportunitats que en un altre cas hauria pogut tenir de desenvolupament professional i econòmic”.

És evident que en el supòsit considerat en la sentència comentada, la vida en comú havia durat molt més que en el cas que ara ens ocupa, però no és menys cert que en aquell cas la indemnització atorgada va ascendir a més de tres-cents seixanta mil euros. Això no suposa que la Sala obviï una premissa essencial: que la quantitat que ha de pagar el deutor depèn del patrimoni assolit per ambdós cònjuges i de la importància de la dedicació a la casa i, si escau, a l’activitat de l’altre cònjuge.

En aquest moment esdevé d’interès recalcar que, segons es desprèn de la resolució més amunt esmentada i aquesta Sala, en Sentència d’1 de juliol de 2002, ha assenyalat, la compensació econòmica per raó de treball neix per equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable, quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent, en aquest cas, una remuneració insuficient, mentre que l’altre dirigeix i administra el negoci amb l’estalvi —de tot tipus— afegit que suposa la dedicació a la llar: “Es tracta d’aconseguir un equilibri patrimonial just i mesurat a l’hora de la crisi de convivència, però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col·lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment”.

La Sentència de 27 d’abril de 2000 que suposà la primera oportunitat de pronunciament que tingué aquesta Sala en relació amb la institució debatuda, fixa els paràmetres per a la concessió de la indemnització, paràmetres que, sense dubtes concorren en el cas en estudi. En l’esmentada sentència quedava clar el fet que sempre que un dels cònjuges treballi sense retribució ja es generarà un enriquiment en favor de l’altre. La Sentència de 21 d’octubre (tal com diu la resolució d’aquest TSJ de 26 de març de 2003, citada) afegia que només pel fet que un dels cònjuges renunciï a treballar fora de casa per a tenir cura de la llar i, si n’hi ha, dels fills del matrimoni, l’altre ja en resulta enriquit sabent que la casa i els fills estan atesos, i que en cap cas es valora si el cònjuge que reivindica la compensació de l’article 41 ha desenvolupat o no treballs feixucs o penosos.

Tampoc és ociós recordar que la Sentència d’aquesta Sala de 10 de febrer de 2003 afegeix que, als efectes de la compensació econòmica de l’article 41, no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim d’exclusivitat, ja que això no ho expressa l’article 41 ni s’ajusta a la seva finalitat perquè la norma tracta de compensar el treball desinteressat del cònjuge que opta per dedicar-se a la cura de la llar i dels fills, i aquesta opció és precisament la que permet a l’altre mantenir i, si escau, augmentar el patrimoni conjugal, i seria del tot injust que aquesta opció —que beneficia ambdós consorts— derivés en l’enriquiment de l’un i en l’empobriment de l’altre.

Amb les anteriors consideracions es va perfilant la naturalesa jurídica de la institució en estudi, sense que hagi de sorprendre que aquesta Sala hagi hagut de fer aquesta tasca, atès que això ha estat provocat per dues circumstàncies, a saber: a) que la missió d’aquest Tribunal és, precisament, la d’acomplir la funció nomofilàctica, és a dir, la d’interpretar i delimitar els paràmetres d’aplicació de les normes jurídiques, i b) que la vigència relativament curta del precepte i el seu caràcter innovador suposava l’absència de doctrina jurisprudencial al voltant de la institució. Tampoc ha de sorprendre que part de la doctrina critiqui la forma d’interpretar el precepte debatut, ja que el seu caràcter innovador, que té per finalitat canviar situacions anacròniques que encobrien desigualtats matrimonials summament injustes, provoca una alteració en les percepcions que només el pas del temps assolirà superar.

Tornant al cas concret sotmès a aquesta Sala, resulta, doncs, incontrovertit, que en el supòsit debatut l’esposa reivindicant de la pensió compensatòria no sembla que col·laborés (almenys de forma massa rellevant) en el negoci del marit, però en canvi esdevé notori que va tenir cura de la llar, el seu espòs i els fills del matrimoni (no eren comuns) de manera correcta (almenys ningú ha adduït el contrari). Escau deixar constància del fet que la Y1, quan va iniciar la convivència more uxorio amb el X1, es trobava en la plenitud de les seves facultats personals i professionals i va renunciar a promocionar-se en la seva professió (-----), cosa que podria haver assolit (és una consideració sempre hipotètica, ja que no es pot preveure quin hauria estat el resultat en cas d’haver continuar desenvolupant la tasca que sembla que l’ocupava abans de renunciar-hi) si no hagués deixat la seva activitat professional per tal d’iniciar una nova vida al costat del X1, amb qui va acordar de forma expressa o tàcita que s’ocuparia de les tasques de mestressa de casa i que col·laboraria (sembla que de forma esporàdica) en l’activitat professional del seu marit. Davant del factum exposat, que es deriva de les argumentacions de la sentència de l’Audiència, i per aplicació de la doctrina suara transcrita, esdevé evident que la renúncia assumida per tots dos litigants ha de donar dret a l’esposa a percebre la indemnització en la mòdica quantia que li atorga l’Audiència.

Les consideracions anteriors comporten que amb aquesta sentència es perfili una mica més la naturalesa jurídica de l’article 41 del Codi de família en el sentit que no és necessària la doble actuació a la llar i en el quefer del altre cònjuge per tenir dret a la compensació econòmica prevista en l’article 41 del Codi de família, sinó que és suficient, pel que ara interessa, la dedicació a les tasques de la llar, ja que aquesta dedicació ha produït en el cas debatut (com sol passar habitualment) un enriquiment injust d’un dels membres de la parella i un correlatiu empobriment del cònjuge creditor.

Escau ara fer una referència sumària a l’al·legació compresa en el mateix motiu del recurs, per la qual el recurrent denuncia el que entén com a aplicació analògica de l’article 41 del Codi de família, ja que cal recordar que, com s’ha fet palès en els antecedents fàctics d’aquesta resolució, si bé la convivència more uxorio va durar uns tretze anys, la convivència matrimonial sembla que no va arribar a l’any.

La denúncia anterior no pot reeixir per una doble circumstància: a) Perquè la Llei de parelles de fet de 15 de juliol de 1998 comprèn un article (el tretze) rubricat com a compensació econòmica, que té una redacció idèntica a la del 41 del Codi de família, per la qual cosa no era necessari que la sentència de l’Audiència que ara es qüestiona calculés la indemnització que ha atorgat, computant per separat els anys de convivència i el temps de duració del matrimoni; i b) Perquè la remissió que fa l’article 3 del Codi civil a la realitat social del temps en què les normes han de ser aplicades impediria no computar el temps de convivència more uxorio per tal d’atorgar la compensació econòmica de què ara es tracta. Considera la Sala que, en el supòsit que el Parlament de Catalunya no hagués dictat la Llei de parelles de fet, en la societat actual seria contrari al principi d’igualtat previst en la Constitució espanyola el fet de no donar protecció al membre de la parella que sofrís un empobriment injust a conseqüència del període de convivència.

Les anteriors consideracions comporten el rebuig del motiu del recurs. I en aquest moment escau insistir en la circumstància que la mòdica quantitat atorgada per l’Audiència pel concepte analitzat, fa encara més improcedents les al·legacions del recurrent.

Tercer. En el segon motiu de recurs la part recurrent addueix infracció dels articles 86.1.d del Codi de família, dels articles 97.6 i 101 del Codi civil, i del 14 en relació amb el 16.4 de la Llei de parelles de fet a què abans s’ha fet al·lusió. Atès que en el darrer motiu del recurs s’intenta posar de manifest l’existència d’interès cassacional amb la cita de sentències de l’Audiència Provincial de Barcelona que resolen de forma dispar el tema de la durada de la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família, escau analitzar de forma conjunta ambdues al·legacions del recurrent, totes les quals van encaminades a aconseguir que aquesta Sala posi un límit a la durada de la pensió compensatòria d’una quantia de 1.200 euros mensuals que ha fixat l’Audiència.

En el cos del motiu del recurs el recurrent addueix el següent, relatat de forma succinta: a) Que de l’article 86.1.d del Codi de família es desprèn que la durada de la pensió compensatòria que ara s’analitza ha de ser limitada en el temps; b) Que malgrat que aquest Tribunal Superior de Justícia ha fixat casos de pensions compensatòries per temps indefinit, ho ha fet —segons diu el recurrent— en supòsits de matrimonis de llarga durada, en què l’esposa tenia un edat avançada, hi havia fills comuns i l’esposa no tenia cap patrimoni ni possibilitat d’accés a treball, i c) Que de l’article 16 de la Llei de parelles de fet es deriva que la duració de la pensió compensatòria en anàlisi, pagadora per mensualitats avançades, no pot excedir de tres anys.

La denúncia esgrimida pel recurrent obliga a fer expressa remissió a doctrina d’aquesta Sala que ha incidit de ple en el tema que ara es planteja. Des d’aquesta perspectiva és d’interès transcriure part de les interessants argumentacions contingudes en la Sentència de 4 de marc de 2004 :

“El núcleo fundamental de la cuestión litigiosa se sitúa, pues, como al principio se adelantaba, en la doctrina que sienta la Sección Decimoctava de la Audiencia Provincial de Barcelona en orden a la necesidad de fijar un límite temporal a la pensión compensatoria. No se trata, consiguientemente, de que se entre en discutir si, en el caso concreto, el límite temporal de siete años fijado por la Audiencia es coherente con las condiciones concurrentes en los litigantes y que se dan como probadas en autos. Se trata, por el contrario, de que la Audiencia ha fijado este límite de siete años porque entiende que siempre debe fijarse un límite temporal a la pensión compensatoria.

“Pues bien, la Sección de la Audiencia, para fundamentar su postura, alude a la más reciente doctrina jurisprudencial y bascula sobre tres ejes: la finalidad de la pensión compensatoria, que no es otra —dice— que colocar al cónyuge perjudicado por la ruptura matrimonial en situación de potencial igualdad de oportunidades respecto a las que habría tenido de no haber contraído matrimonio; el art. 101 del Código civil en cuanto prevé la extinción de la pensión en el momento en que se produzca la desaparición del desequilibrio, y el art. 86 del Código de familia en tanto prevé la extinción por el transcurso del plazo por la que se estableció.

“El criterio no puede mantenerse.

“Ciertamente, la finalidad de la pensión compensatoria, tal como viene hoy regulada en el Código de familia de Catalunya, es reequilibradora. Se trata de compensar al cónyuge que se ve perjudicado por la separación o el divorcio, manteniendo el principio de solidaridad económica existente constante la situación convivencial. Los términos comparativos que generan el derecho a pensión son, pues, dos: la situación de la que gozaba durante el matrimonio y la situación previsible después de la crisis, atendida la posición personal y profesional del beneficiario de la pensión. Con palabras de la Audiencia Provincial de Lleida (Sentencia de 6 de febrero de 1998): ‘es una institución cuya finalidad es evitar que las consecuencias negativas desde el punto de vista patrimonial que se derivan normalmente de la quiebra de la vida en común, graviten de forma desproporcionada y desequilibrada sobre uno de los miembros de la pareja, como consecuencia de la diferente situación en que se encuentran a raíz de las diferentes posiciones ostentadas durante el tiempo que duró la vida en común, tanto en el desempeño de trabajos subordinados al bienestar familiar como a la formación de un patrimonio privativo, así como evitar situaciones contrarias a principios de equidad o a criterios de una mínima solidaridad postconyugal’.

“Nos encontramos, pues, ante una actuación legal que no se produce nunca de forma automática, sí siempre atemperada a las circunstancias de todo orden concurrentes: status o posición social y económica del matrimonio, duración del período convivencial, dedicación primordial o exclusiva de uno de los cónyuges al sostenimiento del consorcio y de los hijos comunes, situación de los consortes después de la crisis matrimonial, preparación personal y profesional ante el mercado laboral, etc. etc.

“Siendo ello así, no se atisba razón social alguna que conduzca a la inexorabilidad de un plazo a fijar para la pensión compensatoria, plazo que, además, obligaría a adivinar ex ante la cesación de la situación de desequilibrio, cuando la Ley ofrece, como veremos, mecanismos suficientes para modular una situación que se fija rebus sic stantibus.

“Pero sucede, además, que tampoco se atisba razón jurídica alguna.

“De una parte, la mejor doctrina catalana actual no determina la necesidad de fijar un plazo al conceder el juez la pensión compensatoria, aunque se admita —como es lógico— la posibilidad de hacerlo.

“Tampoco es unánime la doctrina que fluye de las decisiones de las audiencias provinciales...

“Finalmente, tampoco son definitivos los argumentos jurídicos utilizados en la sentencia.

“No lo son en sede de derecho común, no ya sólo porque la temporalidad de la pensión no se establece como requisito específico de la misma, sino, además, porque, como es sabido, el art. 99 del Código civil permite, fijada la pensión judicialmente, convenir su sustitución por una renta vitalicia, argumento que actúa —aunque sólo sea teleológicamente— a favor de la intemporalidad. Y no cabe invocar, como hace la sentencia de instancia, la disposición contenida en el art. 101, según el cual se extingue el derecho a la pensión cuando cesa la causa que lo motivó, porque tal precepto reafirma la esencia del rebus sic stantibus que caracteriza, como se ha dicho, aquel derecho a la pensión y contempla su extinción por variación de las circunstancias de constitución del derecho, lo que hace innecesaria la determinación ab initio de un dies ad quem.

“Y tampoco el derecho catalán opta definitivamente por la temporalidad esencial; sí, en cambio, por la temporalidad potestativa, al fijar legalmente las causas sobrevenidas de extinción: ‘millora de la situació econòmica del cònjuge creditor, matrimoni del cònjuge creditor, mort del cònjuge creditor i trancurs del termini pel qual es va establir’. Deviene, pues, claro que el Código de familia (art. 86) permite la fijación del término o plazo, pero no obliga a su fijación judicial”.

L’aplicació de la doctrina exposada, que és tractada per la resolució esmentada de forma clara, al cas que ara s’analitza posa en relleu que les consideracions del recurrent son errònies per dues circumstàncies: a) per considerar que la norma general que es deriva tant del Codi civil com del Codi de família, és la fixació d’un termini ex ante per a la pensió compensatòria, i que la possibilitat de no fixar-lo s’ha de considerar excepcional o extraordinària, quan (d’acord amb el que s’ha transcrit) les sentències d’aquesta Sala determinen que la fixació o no d’un termini per a la pensió es una decisió de caràcter casuístic; b) pel fet que, precisament, en el supòsit debatut, les circumstàncies concurrents recollides amb cura per l’Audiència Provincial condueixen a no fixar un termini; aquesta afirmació es pot fer valorada la duració de la convivència (uns tretze anys), l’edat de l’esposa (més de quaranta-sis anys), l’existència de compensació econòmica per raó de treball (una mòdica quantitat) i la possibilitat d’accés a un treball per part del creditor (no pas fàcil), paràmetres que l’article 84 del Codi de família obliga a tenir en compte.

Finalment és procedent abordar la denúncia que fa el recurrent de vulneració dels articles 14.a i 16.4 de la Llei 10/1998, d’unions estables de parella. S’ha de recordar que, tal com diu el recurrent, el primer d’aquests preceptes disposa el següent: “Pensió periòdica: en cessar la convivència, un dels membres de la parella pot reclamar de l’altre una pensió periòdica [...] en un dels següents casos: si la convivència ha minvat la capacitat del sol·licitant d’obtenir ingressos”.

Pel que fa a l’article 16.4 de la Llei, diu: “l’obligació prescrita per l’article 14, en el supòsit de la lletra a), s’extingeix, en tot cas, en el termini de tres anys, comptadors de la data de pagament de la primera pensió, per les causes generals d’extinció del dret d’aliments i en el moment en què qui la percep contreu matrimoni o conviu maritalment”.

El recurrent, emparat per aquest dos preceptes, insisteix en la limitació temporal de la pensió compensatòria que ha concedit l’Audiència a l’esposa de forma indefinida.

Mentre que més amunt s’ha dit que la compensació econòmica per raó de treball regulada en l’article 41 del Codi de família per a les parelles casades i la compensació econòmica tractada en l’article 13 de la Llei 10/1998, d’unions estables de parella, tenen una naturalesa jurídica pràcticament anàloga, no es pot predicar el mateix de la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família, en relació amb la pensió periòdica de la Llei de parelles de fet.

Podríem, pel que ara interessa, fer ressaltar una dualitat de circumstàncies que diferencien la compensatòria del Codi de família de la pensió periòdica de l’article 14 de la Llei de parelles de fet: La pensió compensatòria del Codi de família no té una naturalesa exclusivament alimentària; en canvi, aquesta sembla ser la naturalesa de la pensió periòdica de la Llei 10/1998, atès que l’article 14 d’aquesta llei la qualifica de “pensió alimentària periòdica” i, tal com ordena l’article 16.4 de la mateixa llei, s’extingeix per “les causes generals d’extinció del dret d’aliments”.

Només escau la pensió de la Llei de parelles de fet, segons l’art. 14 de la Llei 10/1998, quan “la convivència ha minvat la capacitat del sol·licitant d’obtenir ingressos” o quan “té al seu càrrec fills o filles comuns, en circumstàncies en què la seva capacitat d’obtenir ingressos resti minvada”.

Les anteriors argumentacions no fan, malgrat tot, prosperar la tesi del recurrent. El cert és que després d’aproximadament dotze anys de convivència more uxorio la parella va decidir contraure matrimoni, que, com s’ha dit, durà molt poc. Aquesta asseveració no vol dir que la Sala consideri que qui contrau matrimoni mostra un ànim de plasmar de manera més intensa la realitat d’un vincle afectiu, ja que això suposaria posar les parelles casades en un estadi més elevat (pel que fa a afectivitat) que les parelles de fet, consideració contrària a la Constitució, que, com s’ha dit més amunt, consagra el principi d’igualtat.

Però sí que, en el supòsit en anàlisi, vol dir que després de dotze anys de convivència els litigants van decidir exterioritzar, amb el fet de contraure matrimoni, la duració de l’afectivitat que els unia i, a més, van fer palesa la seva voluntat que la normativa matrimonial regulés la seva nova situació. Per tot això, la unió en matrimoni ha de comportar conseqüències jurídiques en el moment de la ruptura.

Les premisses establertes fan arribar a la conclusió que l’Audiència no errà fixant la pensió compensatòria. La limitació temporal de l’article 16.4 de la Llei 10/1998, de parelles de fet ha de cedir a causa d’haver contret matrimoni els litigants, per diverses circumstàncies:

perquè les normes que han de regular el règim de la ruptura del vincle han de ser les determinades per la llei per a les parelles matrimonials, ja que, com s’ha dit, el fet de contraure matrimoni després de dotze anys de convivència exterioritza l’ànim de voler regular la relació afectiva per la normativa matrimonial;perquè la limitació temporal de l’article 16.4 de la Llei 10/1998, de parelles de fet, ha de ser tractada restrictivament davant d’una situació de necessitat d’un dels membres de la parella, i perquè distingir entre períodes de convivència more uxorio i període de convivència matrimonial no sembla gaire conforme amb el tan invocat principi d’igualtat de rang constitucional.

Totes les anteriors consideracions comporten el rebuig del darrer motiu de recurs i la confirmació de la sentència de l’Audiència.

Quart. Per virtut del que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs han de ser imposades a la part recurrent.

Vistos els preceptes legals esmentats i altres de legal i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell, en representació del Sr. X1, contra la Sentència de data 10 d’abril de 2003 dictada per la Secció 12ª de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació 28/03-B, que es confirma íntegrament, amb imposició de les costes causades a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

VOT PARTICULAR

Que formula el magistrat senyor Lluís Puig i Ferriol a la Sentència dictada per aquesta sala el dia 12 de gener de 2004 en el recurs de cassació 82/2003, en compliment d’allò que disposa l’article 206.1 de la Llei orgànica del poder judicial.

FONAMENTS DE DRET

Primer. El primer motiu de discrepància del magistrat que subscriu en relació amb la sentència que origina el vot particular, es centra en els paràmetres en virtut dels quals s’ha fixat l’import de la compensació econòmica per raó de treball que preveu l’article 41 del Codi de família.

Si ens atenem a l’escrit de demanda interposat per l’esposa, de la pètita en resulta que fonamenta la seva pretensió en l’article 41 del text legal esmentat, que preveu la seva procedència en relació amb un matrimoni que viu o ha viscut en règim de separació de béns. La sentència que origina el vot particular constata, com no podia fer altrament, que el matrimoni dels litigants ha durant menys d’un any, i és precisament basant-se en aquesta durada del vincle matrimonial que el magistrat que subscriu considera excessiva la quantia de la compensació econòmica per raó de treball. La sentència que origina el vot particular vol salvar aquest escull per la via de sumar a aquest període breu de convivència matrimonial els tretze anys de convivència dels litigants abans de contraure matrimoni. I és precisament en aquest aspecte de la sentència que es formula el vot particular, ja que a criteri del magistrat que subscriu:

A/ De forma prou clara la part agent fonamenta la seva pretensió en l’article 41 del Codi de família, que, com s’ha esmentat abans, sols s’aplica als matrimonis que han viscut en règim de separació de béns, i com s’ha esmentat igualment, els consorts litigants sols van viure com a cònjuges en règim de separació de béns menys d’un any. És cert que l’article 13 de la Llei 10/1998, de 15 de juliol, estableix una compensació econòmica per raó de treball semblant per als casos de trencament d’una unió estable de parella, compensació que sols es pot atorgar a petició de part i en el cas del recurs l’agent no ha invocat l’article 13 de la Llei esmentada per fonamentar la seva petició. Això vol dir, a criteri del magistrat que subscriu, que les decisions que han recaigut en les instàncies diferents sols es podien pronunciar sobre la petició feta sobre la base de l’article 41 del Codi de família, sense tenir en compte el període anterior de convivència, perquè així ho exigia la delimitació de la matèria litigiosa en la forma plantejada per la part agent.

B/ I cal afegir ara que aquesta delimitació de la qüestió litigiosa, en la forma plantejada per la part agent, té una fonamentació molt més clara en el dret familiar català. Ho posa en relleu la posició que sobre la matèria adopta el legislador de la nostra comunitat autònoma, que regula en dues lleis diferents la compensació econòmica per raó de treball en el règim de separació de béns i la compensació econòmica per al cas de trencament d’una unió estable de parella, posició que posa en relleu el criteri del legislador català de configurar-los com a dues institucions diferents i que, per tant, la seva procedència sols escau si es reclamen d’acord amb la normativa que regula una i altra forma de compensació. La posició adoptada pel legislador de regular la matèria en dues lleis diferents no ha de ser objecte de valoració en aquest vot particular. Es considera únicament com un fet, i com a tal fet, a criteri del magistrat que subscriu, vol dir que s’han d’enjudiciar com a dues institucions diferents, subjectes cadascuna d’elles a la seva pròpia normativa. Posició, aquesta de tractar-les com a dues institucions diferents, que avala la jurisprudència del Tribunal Constitucional, com resulta, per exemple, de la Sentència 184/1990, de 15 de novembre, que permet regular les situacions derivades d’una unió estable de parella amb criteris diferents dels que estableix per a les unions matrimonials, sense que això aboqui a una situació contrària als principis que informen la nostra Constitució.

Altra cosa succeeix, posem per cas, amb referència a la Llei foral 6/2000, de 3 de juliol, que estableix per al dret civil de Navarra un criteri general d’equiparació entre el matrimoni i les unions estables de parella, que certament donaria suport a la tesi d’afegir al període de vigència del matrimoni la durada de la situació anterior d’unió estable de parella. Però el criteri de regular ambdues institucions en lleis diferents palesa, una vegada més a criteri del magistrat que subscriu, el criteri del legislador català contrari a l’aplicació dels preceptes sobre compensació econòmica en el matrimoni a la unió estable de parella, o a la inversa, i molt menys sense petició concreta de la part interessada. I no oblidem que els criteris que s’han d’aplicar en relació amb les qüestions que originen el vot particular, no són els que es poden derivar d’altres ordenaments jurídics, sinó els criteris que es deriven de la posició adoptada pel legislador català; ja que, com fa ressaltar l’article 7.1 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, les normes de dret civil català tenen eficàcia territorial i, com recorda també l’article 1.I de la Compilació del dret civil de Catalunya, les normes del dret civil català s’apliquen en la nostra comunitat autònoma amb preferència a qualssevol altres. Que en res impedeixen reclamar en el judici escaient els beneficis o compensacions que es poden derivar del trencament d’una unió estable de parella basant-se en la seva pròpia normativa.

Segon. Unes consideracions semblants s’han de fer amb referència a la pensió compensatòria, que en l’escrit de demanda es fonamenta en l’article 84 del Codi de família, segons el qual (apartat 1.b) s’ha de fixar, en la part que ara interessa, d’acord amb la durada de la convivencia marital. Com s’ha esmentat abans, el temps de convivència va ser inferior a l’any; per tant, l’import de la pensió compensatòria s’havia de fixar en funció d’aquesta durada de la convivència matrimonial. En canvi, la sentència que origina el vot particular confirma la recorreguda, favorable a afegir els tretze anys de convivència com a parella estable a l’any escàs de convivència com a cònjuges, criteri que no comparteix el magistrat que subscriu per les argumentacions exposades en el fonament de dret anterior, a les quals es poden afegir ara les següents:

A/ La naturalesa diferent de la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de familia i de la institució que regula l’article 14 de la Llei d’unió estables de parella, que fins i tot té una denominació diferent.

B/ L’aplicació unilateral i, a criteri del magistrat que subscriu, esbiaixada, que fa la sentència de la Sala de la normativa que invoca, que es tradueix en l’afavoriment de l’esposa per la via d’afegir a l’any escàs de durada de la convivència matrimonial els tretze anys de durada de la situació d’unió estable de parella, amb la particularitat de prescindir ara de la limitació dels tres anys que estableix l’article 16.4 de la Llei d’unió estables de parella per tal d’afavorir la part creditora, que suposa una vulneració del principi interpretatiu de general aplicació del favor debitoris.

C/ La invocació final i, a criteri del magistrat que subscriu, inoportuna del principi d’igualtat de rang constitucional, ja que, segons s’ha exposat en el fonament de dret anterior, la Constitució no imposa equiparar el matrimoni i les unions estables de parella, com ha tingut ocasió de precisar el Tribunal Constitucional, i el criteri del legislador català de diferenciar, i per tant de no equiparar segons la legislació actual, és el que han d’aplicar els organismes jurisdiccionals perquè no vulnera cap principi de rang constitucional.

Barcelona, 16 de gener de 2004

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol