Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de desembre de 2003

Anterior Amunt

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  de 29 de desembre de 2003 núm. 52/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva
 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X., representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigit per l’advocat Sr. Ramón Tamborero y del Pino, contra la Sentència dictada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 7 d’abril de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instancia núm. 2 de Granollers el 28 de juny de 2001 en el procediment de judici de separació núm. 390/00. La Sra. Y, aquí part recorreguda, no s’ha personat davant aquest Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Ramon Davi Navarro, en nom i representació de la Sra. Y, va formular demanda de judici de separació núm. 390/00 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Granollers. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 28 de juny de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando como estimo parcialmente la demanda formulada por Dª. Y, representada por el procurador Sr. Daví Navarro, frente a D. X, representado por el procurador Sr. Cuenca Biosca, debo decretar y decreto la separación matrimonial de los cónyuges Y y D. X, con todos los efectos legales y, en especial: “1º.- Se atribuye a la esposa el uso y disfrute de la vivienda conyugal sita en calle XXX, nº X, de la localidad de L..

“2º.- En concepto de pensión de alimentos a favor de la esposa, el marido abonará la cantidad de 100.000 ptas. mensuales, que se abonarán por anticipado dentro de los cinco primeros días de cada mes, cantidad que se actualizará anualmente conforme a las variaciones que experimente el IPC establecido por el Instituto Nacional de Estadística u organismo que le sustituya.

“3º.- Se desestima la pretensión de que se otorgue a la actora una compensación económica por razón de trabajo en base al art. 41 del Código de familia.

“4º.- Se decreta la disolución del régimen económico matrimonial.

“5º.- No ha lugar a hacer especial pronunciamiento en materia de costas procesales.”

Segon. Contra aquesta sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 7 d’abril de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por la representación de Dª. Y, contra la sentencia dictada por el Ilmo. Sr. Magistrado-Juez de Primera Instancia nº Dos de Granollers, en fecha veintiocho de junio de dos mil uno, debemos revocar y revocamos la mentada resolución en los extremos relativos a la pensión alimenticia y a la compensación económica por razón de trabajo, quedando tales medidas establecidas del modo siguiente:

“A) Se aumenta la cuantía de la pensión alimenticia establecida a favor de la esposa a la cantidad de mil trescientos cincuenta euros (1.350’- euros) mensuales, a contar desde la fecha de la sentencia impugnada.

“B) Se fija como compensación económica por razón de trabajo, a cargo del marido y a favor de la esposa, la suma de doscientos setenta mil cuatrocientos cincuenta y seis euros (270.456’- Euros), a satisfacer por el marido a la esposa en metálico, en el plazo máximo de tres años y con el interés legal de la misma desde la fecha de la presente resolución. “Confirmándose la sentencia de instancia en todos sus restantes pronunciamientos y efectos. Todo ello, sin hacer imposición de las costas causadas en esta alzada a ninguna de las partes litigantes.”

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X. va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 9 d’octubre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Transcorregut el termini, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de desembre de 2003, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal de centrar les qüestions que s’han de resoldre en el recurs de cassació, és oportú fer una referència breu als fets següents:

A/ El senyor X. i la senyora Y. van contraure matrimoni el dia 12 d’octubre de 1968 i d’aquest unió matrimonial han nascut quatre fills, tots ells ja majors d’edat al temps de la crisi matrimonial dels seus pares.

B/ La senyora Y va interposar una demanda de separació matrimonial contra el seu marit amb data 18 de setembre de 2000, en la qual interessava que al seu dia es dictés sentència que decretés la separació judicial dels cònjuges i l’adjudicació a l’agent de l’habitatge familiar fins a la liquidació dels béns que havien adquirit per meitats indivises, que s’establís una pensió alimentària a favor de l’agent de 350.000 pessetes mensuals, que s’establís una compensació econòmica per raó de treball a favor de l’esposa de 145.000.000 de pessetes i que es procedís a la liquidació i adjudicació dels béns que havien adquirit els cònjuges per meitats indivises.

C/ El senyor X. va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 9 de novembre de 2000, en el qual interessava que es decretés la separació dels cònjuges i l’adjudicació de l’habitatge familiar a l’agent fins a la dissolució i liquidació dels béns que havien adquirit per meitats indivises, i que s’establís una pensió per aliments a favor de l’esposa per un import de 75.000 pessetes mensuals.

D/ El Jutjat de Primera Instància número 2 de Granollers va dictar Sentència, el dia 28 de juny de 2001, que estimava parcialment la demanda, la part dispositiva de la qual decretava la separació dels cònjuges i l’atribució a l’esposa de l’ús i gaudiment de l’habitatge familiar, establia una pensió alimentària a favor de l’esposa per un import de 100.000 pessetes mensuals, desestimava la pretensió de l’esposa respecte a la compensació per raó de treball i decretava, finalment, la dissolució del règim econòmic matrimonial.

E/ L’agent va interposar recurs d’apel·lació contra la resolució esmentada, que va resoldre la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona per Sentència de 7 d’abril de 2003, que estimava en part el recurs en el sentit de fixar una pensió per aliments a favor de l’esposa de 1.350 euros mensuals i reconèixer a aquesta el dret a percebre la quantitat de 270.456 euros en el termini de tres anys.

F/ El senyor X. va interposar recurs de cassació contra aquesta sentència basat en la quantia i en l’interès cassacional, que va admetre a tràmit aquesta Sala per interlocutòria de 9 d’octubre de 2003, que precisava a la vegada que no es prendrien en consideració els documents amb què la part recurrent acompanyava el seu escrit d’interposició del recurs.

Segon. El motiu primer del recurs de cassació al·lega infracció de l’article 41 del Codi de família, que regula la compensació econòmica per raó de treball, i dels criteris interpretatius del precepte esmentat que estableix la Sentència d’aquesta Sala de 27 d’abril de 2000, que segons la part recurrent són que existeixi una separació judicial, divorci o nul·litat del matrimoni; que un dels cònjuges hagi realitzat durant el matrimoni uns treballs per a la casa o per a l’altre cònjuge sense haver percebut una retribució o havent percebut una retribució insuficient; que la dissolució del matrimoni hagi generat una desigualtat patrimonial obtinguda sobre la base de la comparació dels patrimonis d’ambdós cònjuges, i que la desigualtat patrimonial hagi originat un enriquiment injust. Afegeix la part recurrent que dels requisits esmentats, amb referència al cas concret que origina el recurs el fonamental és el de l’enriquiment injust o sense causa com a element generador del desequilibri provocat pel treball d’un dels cònjuges per a la casa i igual treball realitzat per un dels cònjuges per a la casa sense retribució o amb una retribució insuficient.

En el desenvolupament del motiu primer del recurs de cassació la part que recorre al·lega que durant la major part del temps que va durar la convivència matrimonial, l’esposa es va dedicar exclusivament a cuidar els quatre fills del matrimoni, el marit i la llar familiar, si bé precisa que aquest fet, considerat de forma aïllada, no genera el dret a percebre una compensació econòmica per raó de treball, ja que suposa la contribució de l’esposa al sosteniment de les despeses familiars segons l’article 5 del Codi de família. Per aquest motiu la part recurrent desenvolupa de forma preferent les seves consideracions amb referència als treballs realitzats per l’esposa a favor del seu consort, i respecte a aquest punt precisa, inicialment, que no s’ha acreditat que l’esposa hagués compaginat des del començament la cura de la llar i dels quatre fills amb un treball a temps complet en els negocis del marit; i després la part recurrent dedica la major part del motiu de cassació que ara es considera, a fer una relació molt detallada dels béns que integren el patrimoni privatiu de l’esposa al temps de produir-se la crisi matrimonial, dels béns que integren el patrimoni privatiu del marit en el mateix moment i dels béns que pertanyen per meitats indivises a ambdós cònjuges.

D’acord amb la fonamentació que la part recurrent dóna al motiu primer del recurs de cassació, considera la Sala que el motiu ha d’ésser desestimat. El fonament de dret tercer de la sentència d’apel·lació estableix que s’ha acreditat de forma clara a les actuacions que durant els trenta anys de vigència de la convivència matrimonial l’esposa, a més a més d’haver tingut cura de la llar familiar, del marit i dels quatre fills del matrimoni, va treballar de forma constant en els negocis del marit sense que s’acrediti que hagués percebut cap tipus de remuneració. La Sala d’instància arriba a la conclusió esmentada després d’un estudi de totes les proves que s’havien practicat en el litigi, i la conclusió a la qual arriba sembla raonable i, en qualsevol cas, no revisable en el recurs de cassació, que segons l’article 477.1 de la Llei d’enjudiciament civil s’ha de fonamentar, com a motiu únic, en la infracció de les normes aplicables per a resoldre les qüestions objecte del procés, però no en la real o suposada infracció de normes processals sobre valoració de la prova; aquestes, en tot cas, poden ser objecte d’un recurs extraordinari per infracció processal, i no és aquesta la via que ha seguit la part recurrent. Interessa afegir ara que la sentència recorreguda examina de forma correcta els béns que integren el patrimoni privatiu del marit, de la muller i els comuns a ambdós cònjuges d’acord amb els criteris que va establir aquesta Sala en la seva Sentència de 27 d’abril de 2000, que és precisament la invocada per la part recurrent per a fonamentar la seva discrepància amb la sentència recorreguda, amb la mateixa conseqüència que no escau revisar en el recurs de cassació les conclusions que obté la Sala d’instància de la comparació i valoració dels patrimonis esmentats, precisament basant-se en els criteris establerts per aquesta Sala. I precisar, finalment, que la sentència recorreguda no declara, com al·lega la part recurrent, que l’increment patrimonial obtingut pel marit es deu de forma directa als treballs realitzats per l’esposa en els negocis del marit, sinó que declara una cosa molt diferent, com és que la col·laboració de l’esposa va comportar un augment de la productivitat de l’empresa del marit i un subsegüent augment del seu patrimoni.

Tercer. El motiu segon del recurs de cassació al·lega també infracció de l’article 41 del Codi de família de Catalunya, perquè la qüestió litigiosa s’ha resolt en contradicció amb el criteri establert per altres sentències dictades per les Audiències Provincials de Barcelona; hem de pressuposar, doncs, que la part recurrent fonamenta el motiu segon del seu recurs en l’interès cassacional per existir jurisprudència contradictòria de les audiències provincials. I si aquesta és la posició de la part recurrent, la seva pretensió ha d’ésser desestimada. En el desenvolupament del recurs al·lega la contradicció de la sentència recorreguda amb dues sentències dictades per la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona de 20 de juny i 18 de desembre de 2000, i aquesta no és la via escaient per a fonamentar un recurs de cassació basat en l’interès cassacional, ja que és criteri reiterat d’aquesta Sala que l’interès cassacional en aquest cas exigeix esmentar dues o més sentències dictades en grau d’apel·lació en un sentit determinat i dues o més sentències dictades en grau d’apel·lació en un altre sentit, requisit que no compleix la part recurrent, que es limita a considerar la contradicció eventual entre la sentència recorreguda i les que esmenta de la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona.

És cert que la part recurrent fonamenta també el motiu segon del seu recurs de cassació basat en l’interès cassacional en el fet que l’article 41 del Codi de família té una vigència inferior a cinc anys; però oblida que l’article 41 del Codi de família té un antecedent molt clar en l’article 23 de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons la redacció que es deriva de la Llei 8/1993, de 30 de setembre, circumstància que determina igualment la improcedència d’al·legar l’interès cassacional per suposada infracció d’una norma de vigència inferior a cinc anys, perquè segons l’article 477.3 de la Llei d’enjudiciament civil no concorre aquest requisit si existeixen normes anteriors de contingut igual o similar.

Convé precisar, finalment, que la desestimació del motiu segon del recurs de cassació es fonamenta també en el fet que la part recurrent pretén una nova valoració de les proves que ja va apreciar la sentència d’apel·lació, pretensió que no escau, segons s’ha argumentat en el fonament de dret anterior.

Quart. Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del recurs de cassació i a la imposició de les costes originades pel recurs a la part recurrent, segons preveuen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.

Vistos els preceptes legals esmentats i els concordants d’aplicació pertinent,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com a Sala Civil, ha decidit que desestima el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals senyor Antoni Maria de Anzizu i Furest, que actua en nom i representació del senyor X, contra la Sentència dictada per la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 7 d’abril de 2003 en el rotlle d’apel·lació 323/2002; amb imposició de les costes del recurs a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda