Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 18 de desembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 18 de desembre de 2003 núm. 50/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva
 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X, representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Badia Martínez i dirigida per l’advocat Sr. Enrique Rubio Navarro, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 26 d’octubre de 1999 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 47 de Barcelona el 25 de febrer de 1998 en el procediment de judici de menor quantia núm. 174/97. El Sr. Y, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigit per l’advocat Sr. Rafael Harillo Gómez-Pastrana.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, en nom i representació del Sr. Y, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 174/97 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 47 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 25 de febrer de 1998, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando en parte, como estimo sólo en parte, la demanda interpuesta por D. Y, representado en autos por el procurador de los tribunales Don Àngel Joaniquet Ibarz, contra Dª. X, representada en autos por el procurador de los tribunales Don Carlos Badía Martínez, sobre determinación del régimen económico matrimonial de los litigantes vigente el matrimonio era el de sociedad de gananciales, y habiendo concluido dicha sociedad, procede su liquidación atribuyendo a cada uno de los litigantes la mitad del haber de la sociedad de gananciales, previo nombramiento de contador partidor, si no se pusieren de acuerdo los cónyuges, y teniendo en cuenta para la formación del inventario lo que queda dicho en el fundamento de derecho sexto, desestimando la demanda en lo demás. Y sin hacer especial condena en costas.”

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 26 d’octubre de 1999, amb la següent part dispositiva: “Que debemos estimar y estimamos parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Y, parte actora, contra la Sentencia de fecha 25 de febrero de 1998, del Juzgado de Primera Instancia nº cuarenta y siete de Barcelona, sobre liquidación del patrimonio de la sociedad de gananciales conformada por los litigants, en el que ha sido parte apelada, y demandada en el litigio Dª. X, y en consecuencia debemos revocar y revocamos en parte dicha resolución impugnada en lo necesario para declarar que el inventario de bienes del activo de la sociedad ganancial que se liquida, quedará integrado por el valor actual de la construcción realizada sobre la parcela XX de la manzana X de la urbanización sita en la antigua finca L., más la totalidad de los bienes muebles, ajuar y demás enseres que se encuentran en la expresada finca, propiedad privativa de la esposa, por lo que la misma deberá indemnizar al actor en la mitad de su valor de peritación, que se fijará, en caso de que no exista acuerdo por las partes, en la fase de ejecución de la sentencia; y debemos confirmar y confirmamos la expresada resolución en todos sus demás extremos. No se imponen las costas a ninguna de las partes.”

Tercer. Contra la Sentència anterior, la Sra. X va interposar recurs de cassació davant la Sala Civil del Tribunal Suprem, la qual per interlocutòria de data 1 d’abril de 2003 va declarar la competència d’aquest Tribunal. Rebudes les actuacions, es van passar al Ministeri Fiscal, que va emetre el seu corresponent informe. Per provisió de 16 d’octubre de 2003, aquest Tribunal el va admetre a tràmit, i es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’impugnació. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 1 de desembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents d’indubtable transcendència fàctica per a un correcte enjudiciament del tema debatut, els següents:

a) La demanda que originà aquest debat va ésser presentada pel senyor Y contra la senyora X, i en l’esmentada demanda es deixava expressa constància del següent:

1. Que el senyor Y y la senyora X varen contraure matrimoni a L. el dia 4 d’agost de 1968.

2. Que el règim econòmic matrimonial a què es subjectà el matrimoni fou la societat de guanys regulada en el Codi civil, pel fet que el senyor Y nasqué a L. el dia 26 de novembre de 1941, on va viure fins a l’any 1958, en què es va apuntar com a voluntari a la prestació del servei militar, amb la finalitat d’assolir una formació que d’altra forma li era vedada, i que no va ser fins a l’any 1962 que es va traslladar a L..

3. Que pel fet d’haver presentat l’esposa demanda de separació esqueia la dissolució de la societat de guanys. I que dintre de l’actiu d’aquesta societat s’hi havia d’incloure el següent : A) un habitatge unifamiliar situat al terme municipal de L., inscrit en el Registre de la Propietat de Sant Vicenç dels Horts amb el número de finca XXXX; el demandant explicava en la demanda que la parcel·la on fou edificat l’habitatge havia estat adquirida per ell mateix i pel pare de la seva esposa, però que es va posar únicament a nom d’aquesta darrera; també explicava que la major part de les despeses de construcció de l’habitatge les havia sufragades ell, qui, segons deia, havia contribuït personalment a la construcció de la casa; B) els mobles i parament de l’habitatge anterior; C) un vehicle marca Opel, model Kadett, els mobles d’un habitatge de L. que era el domicili conjugal (propietat dels pares de l’esposa), i D) les quantitats que hi ha als comptes comuns del matrimoni.

b) En el petitum de la demanda es pretenia que es declarés que el règim econòmic del matrimoni era el de societat de guanys, i que es procedís a la seva liquidació, en fase d’execució de sentència, i també que es declarés la nul·litat de la darrera inscripció en el Registre de la Propietat de Sant Vicenç dels Horts de la finca registral número XXXX.

c) La part demandada, senyora X, es va oposar a la demanda esgrimida de contrari al·legant que el règim econòmic del matrimoni era el de separació de béns i que l’habitatge situat al terme municipal de L. constituïa un bé privatiu, per la qual cosa no podia ésser objecte de repartiment entre els cònjuges. d) La sentència dictada en primera instància va estimar només en part la demanda principal i va declarar que el règim econòmic matrimonial era el de societat de guanys del Codi civil, però només va incloure dintre el cabal comú els béns mobles i el parament de la casa de L.

e) Contra la susdita resolució hi va interposar recurs de cassació el demandant, senyor Y. Com a conseqüència, va ser dictada nova sentència per l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va estimar en part el recurs d’apel·lació i declarà que el règim econòmic familiar era el de societat de guanys, però que en l’inventari de béns s’hi havia d’incloure el valor actual de la construcció realitzada sobre la parcel·la de L. (el terreny es considerà propietat privativa de l’esposa), i també els béns mobles i resta de parament de l’esmentada construcció.

Segon. Contra la sentència dictada per l’Audiència la senyora X. hi interpola recurs de cassació, l’estudi del qual ha d’abordar aquesta Sala, i des d’aquesta perspectiva escau deixar constància que el primer motiu del recurs s’encarrila pel número 3 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, ara derogada però vigent en el moment en què es presentà el recurs de cassació.

Amb la citada empara processal denuncia la recurrent la infracció de l’article 1359 del Codi civil, també de l’article 1214 del mateix cos legal, tots dos en relació amb l’article 49 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

En relació amb això és procedent recordar que l’article 1359 del Codi civil forma part dels que regulen el règim de societat de guanys dins d’aquest cos legal, i des d’aquesta vessant determina el règim jurídic de “las edificaciones, plantaciones y cualesquiera otras mejoras que se realicen en los bienes gananciales y en los privativos”.

També interessa remarcar que el derogat article 1214 del Codi civil feia referència a la càrrega de la prova, i finalment l’article 49 de la Compilació catalana, en la seva primigènia redacció —que sembla que és la que invoca la recurrent—, determinava quins eren els béns parafernals, és a dir, els que pertanyien de forma exclusiva a la dona casada.

Amb aquests antecedents ja es fa palès que el recurs està mancat d’una mínima tècnica cassacional, tal com posa en relleu l’escrit d’impugnació de la part contrària, ja que la recurrent incideix en greus defectes:

a) Empara el motiu de recurs en l’apartat tercer del derogat article 1692 de la LEC, quan com és sabut aquest article quedava reservat per als supòsits de vicis de la sentència, incongruencia de la seva part dispositiva o vicis procedimentals, però no era la via procesal correcta en cas d’infraccions de caràcter substantiu, o quan es denunciava infracció de les normes sobre càrrega probatòria.

b) S’al·leguen preceptes de caràcter absolutament heterogeni, ja que no guarden cap relació l’article 1359 del Codi civil amb l’article 49 de la Compilació catalana, ni cap dels dos té cap lligam amb les normes reguladores de la càrrega de la prova.

c) En el cos del motiu del recurs, la recurrent es dedica de forma persistent a fer supòsit de la qüestió, és a dir la recurrent obvia totalment el fet, que no hauria d’ignorar, que el grau cassacional té vedat el control de la qüestió fàctica, al qual només es podria accedir en cas de valoració totalment arbitrària o errònia d’una prova, que s’hauria d’encarrilar amb la cita del precepte vulnerat. Contràriament a aquesta exigència, la recurrent fa una mescla heterogènia de qüestions fàctiques que només es deriven de la seva visió parcial i interessada, amb qüestions jurídiques analitzades des d’una perspectiva errònia ja que es basen en un factum no acceptat per l’Audiència.

Les anteriors circumstàncies justificarien sobradament la inadmissió del motiu de recurs, però aquesta Sala en farà una anàlisi, per bé que breu, atès que no s’observa que aquesta actitud provoqui indefensió a la part contraria.

En primer lloc ha de quedar clar que aquesta Sala no ha d’entrar a valorar el suposat caràcter parafernal o privatiu d’un determinat habitatge quan de la sentència de l’Audiència se’n desprèn sense dubtes que el règim econòmic del matrimoni és el de societat de guanys del Codi civil i també que l’habitatge de L. pertany a la susdita societat, i en el recurs no s’addueix res que faci ni tan sols endevinar que aquesta premissa pugui ésser errònia. Convé ara transcriure un raonament emprat pel Jutjat de Primera Instància, ratificat per l’Audiència: “Y teniendo en cuenta lo previsto en el artículo 15 del Código civil vigente al contraer matrimonio, como pone de manifiesto el demandante, como el actual artículo 14.5, atribuye la vecindad civil por residencia, bien continuada durante diez años, sin declaración en contrario durante este plazo, debiendo constar ambas en el Registro Civil, no constando ninguna declaración del actor, cuya vecindad al contraer matrimonio era la sujeta al derecho civil común, según se deriva de la prueba documental y testifical practicada, dicha vecindad común es la que, conforme a lo dispuesto en dicho momento de contraer matrimonio es la que comunicó a la ahora demandada, y, pudiendo las partes haber estipulado capitulaciones matrimoniales, sin embargo, no lo hicieron, por lo que, de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 1316 del código Civil a falta de capitulaciones (...), el régimen será el de la sociedad de ganaciales”.

Davant de la claredat de les argumentacions contingudes en la sentència de primera instància, que foren confirmades en aquest aspecte per l’Audiència, ha de decaure el motiu del recurs que invoca preceptes de la Compilació catalana i de doctrina forjada al voltant d’aquesta normativa, que per raons òbvies no és aplicable al supòsit debatut, que s’ha de regir, d’acord amb l’exposat, per les normes del Codi civil.

Tercer. En el cos del motiu del recurs denuncia també el recurrent l’aplicació indeguda de l’article 1319 del Codi civil. Com ja es habitual, es fa novament supòsit de la qüestió ja que es diu novament que l’habitatge de L. té el caràcter de bé privatiu de l’esposa.

Forma part del factum de l’Audiència, que és intangible en aquesta via cassacional per tal com no s’ha adduït valoració arbitrària de la prova per la via processal oportuna: “Sobre la parcela en cuestión fue construida por ambos cónyuges la edificación hoy existente, que fue objeto de la escritura de declaración de obra nueva otorgada el 10 de abril de 1995. Ha sido reconocido por ambas partes que en el pago del precio de la obra participaron tanto el actor como el padre de la demandada; que aquél empleó incluso su propia actividad personal en la construcción en los fines de semana durante varios años, siendo ayudado tanto por su cuñado como por el constructor Sr. Z., que mantuvo los tratos con el suegro del recurrente, como se desprende de la prueba testifical practicada (folio 324); el actor, por otra parte, ha sufragado la mayor parte de los materiales empleados en la construcción, lo que ha quedado probado por los documentos emitidos por la casa suministradora de los mismos, de la que es titular D. Z2 (folios 61 y 76); tales aportaciones de uno y otro han de considerarse realizadas por la sociedad de ganaciales por mitad”.

Escau ara posar en relleu el text de l’article 1359 del Codi civil, que diu, pel que ara interessa: “las edificaciones, plantaciones y cualesquiera otras mejoras que se realicen en los bienes gananciales y en los privativos tendrán el carácter correspondiente a los bienes a que afecten, sin perjuicio del reembolso del valor satisfecho”.

Davant de la claredat de les argumentacions de l’Audiència, no combatudes en forma per la recurrent, i tenint també molt en compte el contingut de l’article 1359 del Codi civil, es fa evident l’encert de la Sentència que es combat. Aquesta afirmació perquè la Sentència combatuda considera provat (per les circumstàncies transcrites, ressaltades per l’Audiència) que en el terreny propietat de l’esposa, ara recurrent, s’hi edificà amb diners del marit i amb el treball personal d’aquest, i davant d’aquesta circumstància fàctica aplica l’article 1359 del CC i condemna l’esposa a desemborsar en favor del marit la meitat del valor d’allò construït al seu terreny privatiu amb diners de la societat de guanys i amb l’esforç del marit.

Quart. El motiu de recurs conté també una al·legació confusa que sembla invocar una vulneració de l’article 1214 del CC, que, com s’ha dit, tracta de la càrrega de la prova. Respecte d’això escau observar que aquesta al·legació no té cap interès perquè, com va manifestar reiterada jurisprudència en interpretació del precepte ara ja derogat, aquest no es pot considerar infringit quan s’ha valorat la prova de forma contrària als interessos de la recurrent, ja que l’article 1214 no contenia una regla valorativa de la prova.

Sorprèn a la Sala la invocació, en el mateix motiu del recurs, de l’article 1964 del Codi civil per dir que l’acció exercida en la demanda havia prescrit quan aquesta fou presentada.

Respecte d’això només és procedent dir que segons l’article 1965 del Codi civil no prescriu entre cohereus, copropietaris o propietaris de finques veïnes l’acció per demanar la partició de l’herència, la divisió de la cosa comuna o la fixació dels límits de les finques.

La demanda anava dirigida a liquidar el règim de societat de guanys, cosa que puposa en definitiva la divisió de la cosa comuna; per tant queda clar que parlar de prescripció de l’acció suposa ignorar la naturalesa jurídica d’aquesta.

Finalment, en el que es qualifica com a segon motiu del recurs la recurrent invoca la infracció del “procedimiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables para resolver las cuestiones objeto del debate”.

El motiu del recurs es planteja d’una manera tan irregular que és evident que no pot reeixir. En primer lloc, infringir el “procedimiento jurídico” no és una expressió coneguda en l’àmbit jurídic i certament no pot donar lloc a un motiu cassacional; i pel que fa a la jurisprudencia s’ha de dir que el recurrent cita una sèrie de sentències sense indicar ni concretar en quin aspecte la doctrina que recullen ha estat vulnerada per l’Audiència.

Per tot això que s’ha exposat ha de decaure el darrer motiu de recurs i amb ell tota la impugnació a la sentència dictada per l’Audiència.

Cinquè. D’acord amb allò que preveu l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, les costes d’aquest recurs s’han d’imposar a la part recurrent.

Vistos els preceptes esmentats i altres de legal i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el present recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Carlos Badía Martínez, en representació de la Sra. X, i, consegüentment, confirmar la Sentència de data 26 d’octubre de 1999 dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel ·lació núm. 530/98, amb imposició de les costes a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda