Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 15 de desembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 15 de desembre de 2003 núm. 49/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva
 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X i de la Sra. X2, representats davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Carmen Fuentes Millan i dirigits per l’advocat Sr. Ignacio Esquirol Zuloaga, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona el 15 d’abril de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 del Vendrell el 3 de març de 2002, en el procediment de judici de menor quantia núm. 227/98. L’entitat Y, SA, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Alfonso Lorente Pares i dirigida per l’advocat Sr. Manuel Serra Domínguez.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Maria Escude Pont, en nom i representació de l’entitat Y, SA, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 227/98 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 del Vendrell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 3 de març de 2003, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo estimar y estimo parcialmente la demanda presentada por la procuradora de los tribunales Dª Mª Escude Pont, en nombre y representación de la entidad mercantil Y, SA, declarando en primer lugar no haber lugar a la acción de nulidad por intereses usuarios entablada, pero decretando a continuación haber lugar a la acción de rescisión por lesión planteada, y condenando a los demandados Dº. X y Dª. X2, a estar y pasar por esta declaración, correspondiendo a estos últimos optar entre la rescisión del contrato celebrado ante fedatario público en fecha 5 de noviembre de 1995 entre las partes contratantes y que tenía por objeto la finca registral inscrita en el Registro de la Propiedad de Calafell, tomo XXXX, libro XXX, folio XXX, finca número XXXX, consistente en un edificio destinado a hotel-residencia, y por el cual se pagó el precio de 32.138.723 ptas., por lo que cada una de las partes deberá devolver a la otra aquello que hubiera entregado en virtud del contrato celebrado, o bien completar el precio pagado con el importe de la lesión causada conforme el precio justo del inmueble, de acuerdo con la tasación efectuada por el perito judicial. En el supuesto de que los demandados opten por la rescisión del contrato, deberá acordarse la cancelación de la inscripción del contrato de compraventa con pacto de retro registrada en el Registro de la Propiedad, librándose el oportuno mandamiento con testimonio de la resolución.

Finalmente debo condenar y condeno a los codemandados a pagar las costas causadas en la presente instancia”.

Segon. Contra aquesta Sentència, ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, que es  va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 9 de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva: “Debemos declarar y declaramos no haber lugar al recurso deducido por la entidad Y, SA, y haber lugar al recurso deducido por Don X y Doña X2 contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 2 de El Vendrell en fecha tres de marzo de 2000, en autos de juicio de menor cuantía número 227/98, cuya resolución debemos revocar y revocamos, y desestimándose la demanda, debemos absolver y absolvemos a los demandados de los pedimentos deducidos en su contra, con imposición a la demandante de las costas de instancia. Y, sin imposición de costas del recurso deducido por los demandados, y con expresa imposición a la actora de las costas de su recurso”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, l’entitat Y, SA, va interpolar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal que es va tramitar davant aquest Tribunal amb el número 55/2001, en el qual va recaure Sentència en data 11 de febrer de 2002, amb la següent part dispositiva: “Que hem de desestimar els cinc primers motius del recurs de cassació i el motiu primer del recurs extraordinari per infracció processal i hem d’estimar el motiu segon del recurs extraordinari per infracció processal que ha interposat el procurador del tribunals senyor Lluís Colet i Panadés, que actua en nom i representació de Y, SA, i decretem que s’han de retornar les actuacions a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona per tal que resolgui les qüestions que s’han de sotmetre a la seva decisió segons el fonament de dret vuitè d’aquesta resolució, sense fer una condemna expressa de costes del recurs de cassació ni en les instàncies inferiors”.

A conseqüència de l’anterior resolució l’Audiència de Tarragona amb data 15 d’abril de 2003 va dictar nova resolució del següent tenor: “Que debemos desestimar y desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la entidad Y, SA, y debemos desestimar y desestimamos el recurso de apelación interpuesto por el Sr. X y la Sra. X2, contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 2 de El Vendrell en fecha 3 de marzo de 2000, y en consecuencia efectuamos los siguientes pronunciamientos:

“a) Que debemos confirmar y confirmamos íntegramente la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 2 de El Vendrell en fecha 3 de marzo de 2000.

“b) Imponemos las costas de sus respectivos recursos a los recurrentes.”

Quart. Contra aquesta sentència el Sr. X i la Sra. X2 han interposat aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 13 de novembre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició.

Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 4 de desembre de 2003, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents de referència obligada per tal d’assolir un correcte enjudiciament del tema debatut, els següents:

A) La demanda que originà el present litigi va ésser presentada per l’entitat Y, SA, i es va dirigir contra els senyors X i X2, i en l’esmentada demanda hom exercia dues accions esgrimides de forma subsidiària. La principal era una acció de nul·litat de la compravenda amb pacte de recuperar, atorgada el dia 15 de novembre de 1995 davant la notària de Barcelona senyora Catalina Nadal Reus, en la qual ostentà el caràcter de venedora l’entitat Y, SA, i com a compradors figuraren els demandats senyors X i la seva esposa senyora X2. La finca objecte del contracte de compravenda era una finca urbana: “edificio hotel”, situada a la urbanització de L.

En la demanda s’afirmava que el contracte de compravenda era un contracte simulat que encobria un préstec dissimulat, i que aquest préstec havia de ser titllat d’usurari, per mor que del preu de la compravenda, a saber, 29.700.000 pessetes, en realitat 15.000.000 de pessetes eren la quantitat vertaderament prestada, i els interessos pujaven fins a la elevada suma de 14.700.000 pessetes.

De forma subsidiària, com s’ha avançat, s’exercia en la demanda una acció de rescissió per lesió ultra dimidium, regulada en l’article 321 de la Compilació catalana, ja que s’entenia que la venedora havia sofert lesió en més de la meitat del preu just, i a efectes probatoris s’aportava en la demanda el dictamen d’un expert del qual es desprenia que la finca valia, en el temps de ser transmesa, molt més del que en varen pagar els compradors.

B) La sentència dictada en primera instància rebutjà l’acció de nul·litat per ostentar el préstec a què s’ha fet al·lusió el caràcter d’usurari, després de declarar, a la lletra: “la parte actora considera que estamos ante un negocio fiduciario en el que el fiduciante, o sea Y, SA, efectuó como atribución patrimonial la venta del hotel, en cuantía de un préstamo concedido por el fiduciario, o sea los Sres. X y X2 Sin embargo no presenta ningún tipo de prueba que acredite la realidad del mismo”.

Tot seguit, la sentència de primera instància considerà, en canvi, provat que el preu pel qual va ésser venut l’immoble litigiós era molt inferior a la meitat del seu preu just i, consegüentment, va estimar l’acció rescissòria per lesió exercida, condemnant els compradors a la rescissió del contracte, amb la possibilitat prevista per la Llei de completar el preu.

C) Contra la sentència dictada en primera instància varen recórrer en apel·lació ambdues parts litigants. Y, SA, demanava que s’estimés la demanda principal i que, en cas contrari, es mantingués la rescissió per lesió, però amb expressa declaració que encara que la venedora recuperés la finca, no havia de tornar el preu percebut, atès que, segons deia , ja l’havia tornat. Per la seva banda, el senyor X i la senyora X2 pretenien en el recurs d’apel·lació el rebuig íntegre de la demanda, i ressaltaven que per part de l’administrador de la companyia actora s’havia renunciat a l’acció de rescissió per lesió en moment oportú.

La sentència de l’Audiència, després de declarar que “efectivamente consta documento de 17 de junio de 1997 por el que el administrador Don Z en el que se dice que renuncio en mi calidad de administrador a la acción rescisoria ultra dimidium”, va rebutjar el recurs d’apel·lació plantejat pels demandants i, en canvi, acollí l’esgrimit pels demandats, per la qual cosa els va absoldre de la demanda principal.

D) Presentat recurs de cassació i per infracció processal contra l’avantdita resolució, va ser dictada Sentència per aquest Tribunal Superior de Justícia, amb data 11 de febrer de 2002, en la qual es deixava palesa la càrrega processal de les parts litigants d’aportar amb els escrits de demanda o contesta els documents en què fonamentessin el seu dret. En relació amb això, en la sentència es posava en relleu que en primera instància el senyor Z havia aportat una acta notarial després de la demanda, i en el recurs d’apel·lació s’havien admès també noves proves documentals; per tant, aquest Tribunal declarà que es tractava de proves aportades i admeses irregularment i ordenà a l’Audiència dictar nova sentència sense tenir en compte els documents aportats de forma contrària a dret.

E) Davant del que va decidir aquest Tribunal Superior de Justícia, l’Audiència dictà nova resolució en la qual desestimà tant el recurs d’apel·lació interposat per la demandant com el sostingut pels demandats, cosa que suposà la confirmació de la sentència dictada en primera instància, que, com es sabut, declarà la rescissió per lesió ultra dimidium.

Segon. Contra la nova resolució dictada per l’Audiència hi interposen recurs de cassació els demandats senyor X i senyora X2, i en el primer motiu de recurs denuncien com a infringit l’article 322 de la Compilació del dret civil de Catalunya, que regula l’acció de rescissió per lesió que ara es tracta i diu, en l’aspecte que interessa:

“Solament serà renunciable després de celebrat el contracte lesiu, llevat a Tortosa i al seu antic territori, on la renúncia es podrà fer en el mateix contracte”.

Tot seguit la part recurrent aprofita per afirmar que consta en les actuacions una acta notarial de 10 de març de 1999, en la qual el que havia estat administrador de Y, SA, fins al 8 de febrer de 1999, afirma que el 15 de novembre de 1995 va atorgar un contracte de compravenda amb pacte de retro, en el qual es va fixar com a termini màxim per exercir el susdit pacte el 15 de març de 1997; que arribats a aquesta data els compradors no havien retornat cap quantitat, i que ratifica la renúncia a la rescissió.

Els recurrents també esmenten que al seu entendre és irrellevant que les manifestacions les hagués fet el senyor Z quan ja no ostentava la qualitat d’administrador de la demandant.

Per altra banda, en el motiu de recurs també es fa expressa al·lusió al fet que en una acta de 22 de febrer de 2000 el senyor Z insistís novament en la renúncia qüestionada.

Igualment el motiu de recurs considera que cap transcendència tenen les manifestacions fetes pel senyor Z en una acta notarial d’onze de maig de 2000, en la qual es diu que l’afirmació d’haver renunciat a l’acció rescissòria a què s’al·ludia en les actes descrites es feu sota pressions i amenaces agreujades per mor del seu precari estat de salut.

Com es desprèn de les consideracions anteriors, el recurs de cassació està mancat d’una mínima tècnica cassacional, ja que la part recurrent parteix d’uns fets provats derivats d’una apreciació parcial i interessada de l’activitat probatòria practicada en el curs de les actuacions, mentre que és sabut que en el recurs de cassació, del que es tracta és d’acomplir una funció nomofilàctica d’interpretació i aplicació amb correcció de les normes jurídiques, i que la valoració probatòria queda ben allunyada de la funció cassacional.

Aquesta Sala ha dit en reiterades sentències que en el recurs de cassació hom ha de partir de la intangibilitat dels fets declarats provats per les audiències i que l’intent d’acollir uns fets provats distints és una actuació vedada en el grau cassacional, coneguda com fer supòsit de la qüestió.

Des de l’anterior perspectiva, resulta d’interès ara fer ressaltar que l’Audiència declarà com a provat el següent: “De toda la prueba practicada y respecto a la posible renuncia, no puede desprenderse, tal y como sostienen los recurrentes, que por la mercantil actora se renunciara al ejercicio de la acción rescisoria, puesto que de todas las manifestaciones realizadas por el señor Z. lo único que puede concluirse es que no puede otorgárseles validez alguna ya que se contradice continuamente, sin que ninguna de ellas merezca mayor credibilidad que otras, ya que no puede otorgarse mayor veracidad a una parte de sus declaraciones y descartar las otras por contener falsedades, según se alegó en el acta de la vista, máxime cuando las efectúa una persona que comparece ostentando cargos que no ostenta y manifestando coacciones y amenazas que no constan denunciadas, sorprendiendo como, si efectivamente existió renuncia a la acción rescisoria y ésta se efectuó en el año 1997 ya que además, según exponen los demandados en sus escritos, estaba debidamente documentada, esta no se acompañó ni en la contestación a la demanda, ni en debida forma en esta segunda instancia, y por todo ello solo cabe concluir que no consta acreditada la renuncia a la acción por rescisión y que por tanto la apelación en dicho extremo debe ser desestimada, debiendo confirmar íntegramente la sentencia de primera instancia”.

D’acord amb les precisions remarcades més amunt, les afirmacions de l’Audiència han de vincular aquest Tribunal de cassació, i és escaient fer expressa referència a dos factors que ara resulten rellevants: a) que les consideracions transcrites de l’Audiència es deriven de les exigències forjades per aquesta mateixa Sala en la Sentència d’11 de febrer de 2002 a què s’ha fet al·lusió en els antecedents històrics d’aquesta resolució, i b) que les conclusions de l’Audiència s’han de catalogar com a lògiques i encertades i, per tant, exclouen qualsevol intent d’ésser titllades d’arbitràries o errònies.

Corol·lari de les fonamentacions exposades és el rebuig del motiu del recurs i la confirmació en aquest punt de la sentència combatuda.

Tercer. Els motius segon, tercer i quart del recurs de cassació s’han de tractar conjuntament pel fet que tots tres tenen un vici de caràcter no esmenable que ha de conduir al seu rebuig.

En el segon motiu de recurs els recurrents denuncien com a infringit l’article 217 de la Llei d’enjudiciament civil, que tracta de la càrrega de la prova; en el tercer motiu de recurs els recurrents denuncien com a infringit l’article 376 de la mateixa llei processal, que s’ocupa de la “valoració de les declaracions de testimonis”; finalment, en el quart i darrer motiu de recurs els recurrents denuncien com a infringit l’article 319 de la Llei d’enjudiciament civil, que fa referència a la “força probatòria dels documents públics”.

Els motius de recurs no poden reeixir perquè, com ha dit ja de forma reiterada aquesta Sala, les infraccions de preceptes processals queden al marge del recurs de cassació i han de ser tractades en seu del recurs extraordinari per infracció processal, ja que el recurs de cassació se centra en la funció nomofilàctica en relació amb els preceptes de dret substantiu.

Però el que és més greu i escau posar de manifest és que els recurrents, sota la capa de denunciar els preceptes processals més amunt esmentats, el que realment pretenen és una nova valoració de la prova, possibilitat que, com s’ha dit, queda fora del grau cassacional.

Els anteriors raonaments comporten que aquesta Sala hagi d’acudir a les afirmacions contingudes en la sentència de primera instància que són ratificades en aquest punt per l’Audiència: “Con respecto a la valoración del precio del inmueble objeto de la compraventa, destacar que el informe aportado con la demanda cifró dicho precio en 136.518.686 ptas., según valoración efectuada por el arquitecto, agente de la propiedad inmobiliaria Z2.; por otra parte en el dictamen pericial de la prueba de tasación instada por la actora, se estableció un valor de 121.734.279 ptas., según el arquitecto técnico Antoni Cardo Guinaldo. En cualquier caso, y según ambas tasaciones, es notorio que el precio por el que se vendió el inmueble fue inferior a la mitad de su valor real o valor de mercado, por lo que procede estimar la lesión en más de la mitad del precio justo”.

Aquestes darreres afirmacions condueixen a la conclusió irrefutable que l’article 321 de la Compilació catalana esdevé aplicable al supòsit debatut sense cap gènere de dubtes ni cap possibilitat de fer-hi objeccions, ja que la diferència entre el preu just i el preu satisfet és notòria, per la qual cosa s’imposa el rebuig del recurs de cassació i la confirmació de la sentència recorreguda.

Quart. D’acord amb el que preveu l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest procediment s’han d’imposar a la part recurrent.

Vistos els preceptes esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la procuradora Sra. Carmen Fuentes Millán en representació del Sr. X i de la Sra. X2 contra la Sentència de data 15 d’abril de 2003 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, rotlle d’apel·lació 375/00, la qual confirma íntegrament, amb imposició de les costes causades a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda