Sentència de 11 de desembre de 2003

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 11 de desembre de 2003 núm. 48/2003 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva
 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X, representat davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Susana Pérez de Olaguer Sala i dirigit per l’advocat Sr. Julio Prat Gubau, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el 3 de setembre de 1999 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instancia núm. 5 de Figueres el 25 de març de 1998, en el procediment de judici de menor quantia núm. 363/93. La Sra. Y, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Beatriz Aizpún Sardá i dirigida per advocat.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Ana M. Bordas Poch, en nom i representació del Sr. X, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 363/93 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 25 de març de 1998, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Estimando la demanda interpuesta por la representación de D. X debo declarar que: “D. X es dueño, en virtud de prescripción, de la parcela IPG Nº XX de la Urbanización L. de L. y de la vivienda existente sobre ella. En consecuencia dispongo la inscripción de dicho dominio en los libros del Registro de la Propiedad, previa cancelación, en su caso, de la inscripción registral correspondiente a dicha parcela, ya totalmente si se trata de una inscripción individual, ya parcialmente si forma parte de otra de mayor extensión.

“Condenando a la demandada, Dª. Y, al pago de las costas procesales causadas en la tramitación tanto de la demanda, como de la demanda reconvencional”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 3 de setembre de 1999, amb la següent part dispositiva: “Que estimando el recurso de apelación formulado por la procuradora Dª Gregoria Tuébols Martínez en nombre y representación de Dª. Y, contra la Sentencia de fecha 25 de marzo de 1998, dictada por el Juzgado de 1ª Instancia e Instrucción nº 5 de Figueres, en los autos de menor cuantía nº 0363/93, de los que este rollo dimana, debemos revocar y revocamos dicha resolución.

“Y desestimamos la demanda interpuesta por la representación de Don X contra Dña. Y e ‘ignoradas personas que puedan ostentar cualquier derecho real o personal sobre la parcela nº XX de la Urbanización de L. de L. o sobre la edificación sobre ella existente’, con imposición a la parte demandante de las costas generadas.

“Asimismo, estimamos la demanda reconvencional formulada por la representación de Dña.  Y contra Don. X, y condenamos a este a restituir a la citada demandante en reconvención la finca inscrita en el Registro de la Propiedad de Roses al tomo XXXX, libro XXX de Roses, folio XX, finca nº XXXXX, inscripción 1ª, que se describe en el hecho primero de la demanda reconvencional, con el apercibimiento de que si no lo hiciere voluntariamente, será lanzado judicialmente. Todo ello con imposición a la parte demandada en reconvención de las costas de la misma”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, el Sr. X va interposar recurs de cassació núm. 2/2000 davant aquest Tribunal, que per interlocutòria de 28 de febrer de 2000 es va declarar incompetent a favor del Tribunal Suprem. Per interlocutòria de 10 de juny de 2003 la Sala Civil del Tribunal Suprem va declarar la competència d’aquesta Sala per a conèixer de la resta dels motius del recurs de cassació que no varen ser admesos a la interlocutòria de 4 de març de 2003. Passades les actuacions al Ministeri Fiscal, d’acord amb l’art. 1709 de la LEC de 1881, va efectuar el corresponent informe en el sentit de considerar procedent l’admissió, parcial, a tràmit del recurs interposat. Per provisió de 18 de setembre de 2003 es va traslladar a la part recorreguda per formalitzar la seva impugnació. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 24 de novembre de 2003, a les 11 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. Contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Girona (Secció Segona) de 3 de setembre de 1999, la part demandant interposà el present recurs de cassació amb un abast inicial de deu motius, dels quals haurà d’examinar la Sala tan sols el primer, cinquè, sisè, setè, vuitè, novè i desè, per tal com el Tribunal Suprem ja ha inadmès , per interlocutòria ferma de 10 de juny de 2003, els motius segon, tercer i quart, en els quals es denunciaren com a infringits preceptes constitucionals.

Entrant, doncs, en el motiu correlatiu, s’observa que la crítica jurídica es focalitza en la denúncia per la infracció de l’art. 1692.3 de la LEC de 1881 per trencament de les formes essencials del judici, amb la consegüent infracció de les normes reguladores dels actes i garanties processals, concretament en la formulació de reconvenció, per tal com qui recorre entén que la part demandada, en interposar-la, no planteja cap qüestió nova i distinta de la pretensió principal, que és la delimitadora del procés. S’invoquen per això dues sentències antigues (les de 30 d’abril de 1934 i 23 de desembre de 1935), que expressaven que “no puede existir verdadera reconvención, aunque así la titule el demandado, si, en contraposición al problema propuesto en la demanda inicial del pleito no se plantea por el demandado una cuestión nueva al reconvenir contestando al actor”; qüestió nova que es diu inexistent perquè, en exercitar-se en la demanda una acció declarativa de domini i en la reconvenció una acció reivindicatòria, considera la recurrent que no es compleix tal requisit de diferenciació o aportació d’un element de controvèrsia nou perquè ambdues accions tenen la mateixa finalitat, a saber, el reconeixement de la titularitat d’una determinada finca.

Per a la claudicació d’aquest primer motiu de recurs basta recordar una cosa tan elemental com és la diferent naturalesa jurídica de l’acció declarativa de domini i de l’acció reivindicatòria. No pot ser ni més nombrosa ni més unívoca la jurisprudència del TS que diferencia ambdues accions ensenyant que, així com l’acció declarativa de domini (que podria també anomenar-se de constatació de la propietat i que no requereix que el demandat posseeixi la cosa) busca obtenir una simple declaració que l’agent és el propietari, amb el designi de silenciar la part contrària, que, per la raó que sigui, qüestiona tal propietat o se l’arroga, l’acció reivindicatòria persegueix la recuperació de l’efectiva possessió de la cosa.

És cert que una i altra acció tenen en comú el reconeixement del dret de propietat d’un litigant, però la reivindicatòria va molt més enllà que la merament declarativa, ja que no s’atura en l’obtenció del reconeixement dominical sinó que, a més a més, pretén la recuperació de la finca.

La identitat d’accions que predica la part recurrent com a fonament del que considera una infracció essencial de les normes que regulen l’exercici de la reconvenció, és, doncs, inexistent, raó per la qual el motiu ha de decaure sense necessitat de més explicacions.

Segon. El motiu cinquè del recurs denuncia la infracció dels art. 7 del Codi civil i 11.1 i 2 de la Llei orgànica del poder judicial, per tal com entén el recurrent que la part contrària ha “preparat” el seu títol dominical “de manera fraudulenta i ad hoc”.

Respecte d’això, es raona que, havent interposat anteriorment la part demandada un judici de desnonament contra la part ara recurrent i havent-se desestimat la seva pretensió, no podia l’ara demandada procedir a atorgar, després de tal sentència, una escriptura pública de segregació i obra nova sense intervenció ni coneixement de la part recurrent.

La Sala participa enterament del que afirma la part impugnant del recurs en el sentit que “el recurrente pretende —sin que todavía hayamos salido de nuestro asombro y estupor— que una declaración de obra nueva realizada en fecha 13 de enero de 1992 respecto de una finca de la que —no podemos olvidarlo— era titular registral mi principal, no puede ser utilizada para el ejercicio de una acción reivindicatoria”.

El primer que hauria d’haver fet la part recurrent si volia continuar pel camí d’invocar un frau de llei era, almenys, esmentar quin precepte de la Llei hipotecària o de qualsevol altra norma impedeix a un titular registral la realització d’una declaració d’obra nova, o quin altre precepte obligava a fer tal declaració d’obra nova prèvia informació o vènia d’un posseïdor sense títol.

El recurrent oblida, a més, que “la buena fe, como tal valoración de conductas que en cuanto al ejercicio de los derechos establece el art. 7 del Código civil, es cuestión de hecho de la libre apreciación del juzgador de instancia en cuanto a la existencia del sustrato fáctico, aunque, como tal máxima de experiencia, permite al Tribunal de casación su revisión si el concepto jurídico deducido resulta erróneo” (S. del TS de 6 de juliol de 1993, per totes).

El fet que tal error no s’hagi apreciat en el cas, porta a la claudicació del motiu.

Tercer. No ofereix tampoc millor alternativa el motiu sisè, en el qual s’invoca la infracció de l’art. 1252 del Codi civil i es raona que la sentència combatuda està en contradicció amb la dictada en l’anterior judici per desnonament, en el qual foren parts processals els mateixos litigants. Per a la recurrent, doncs, l’anterior resolució vinculava qualsevol tribunal posterior, de tal manera que com que la darrera resolució conté declaracions antagòniques, es vulnera el principi de cosa jutjada.

El motiu ha de decaure pel següent:

a) D’entrada, s’observa que aquella primera sentència dictada en l’esmentat judici sumari està lluny de pronunciar-se en els categòrics termes que apunta la recurrent, ja que utilitza expressions de caràcter dubitatiu i de simple possibilitat, i no de caràcter assertiu.

b) Tampoc es dóna la triple identitat de subjecte, objecte i causa de demanar, necessàries per apreciar la cosa jutjada, ja que la causa petendi del present judici –declaració i reivindicació de la propietat— és distinta de la d’un judici de desnonament, el qual té per objecte la possessió, no la titularitat dominical.

c) Els pronunciaments de la referida sentència de desnonament s’acosten més als típics obiter dicta que als propis d’una autèntica ratio decidendi, i els primers mai no constituyesen pronunciaments traslladables a un altre procés posterior amb força de cosa jutjada.

d) En definitiva cal dir que, si bé és cert que la jurisprudència més recent admet, amb les degudes cauteles, l’anomenat efecte positiu de la cosa jutjada, en el sentit que no es pot resoldre en un procés posterior un tema concret ja dirimit, en sentit contrari, en un plet precedent, tampoc ho és menys que l’essència de l’excepció rau en evitar preventivament decisions contradictòries; fenomen el darrer que, com s’ha assenyalat, es fonamenta en el supòsit de perfecta identitat objectiva, subjectiva i causal, que és precisament el que no concorre en el cas i el que impossibilita el resultat de sentències incompatibles entre si.

Quart. El setè motiu de recurs denuncia la infracció de la doctrina dels actes propis, infracció que el recurrent entén que s’ha produït perquè “la demandada no hizo constar en la aceptación de la herencia relicta por su padre (...) la obra nueva que junto con la parcela en que está construida, es objeto del presente procedimiento”, cosa que li permet afirmar que “ello implica que la demandada no ha considerado suya en momento alguno dicha vivienda (únicamente lo hace a partir del otorgamiento de la escritura del año 1992)”.

Basta per a la claudicació d’aquest motiu la consideració que, en ocasió de l’escriptura d’acceptació de l’herència del pare per part de la demandada “en ningún momento se declaran unos hechos que puedan dar lugar a la aplicación de la doctrina de los actos propios, tal como ha sido entendida por reiterada jurisprudencia. Así, la Sentencia de 28 de enero de 2000, reiterada por la de 9 de mayo de 2000 , resume tal doctrina en los siguientes términos: ‘el principio general de derecho que veda ir contra los propios actos (nemo potest contra proprium actum venire), como límite al ejercicio de un derecho subjetivo o de una facultad, cuyo apoyo legal se encuentra en el art. 7.1 del Código civil que acoge la exigencia de la buena fe en el comportamiento jurídico, y con base en el que se impone un deber de coherencia en el tráfico sin que sea dable defraudar la confianza que fundadamente se crea en los demás, precisa para su aplicación la observancia de un comportamiento (hechos, actos) con plena conciencia de crear, definir, fijar, modificar, extinguir o esclarecer una determinada situación jurídica, para lo cual es insoslayable el carácter concluyente e indubitado, con plena significación inequívoca, del mismo (S. del TS de 13 de març de 2003 ).

Cinquè. La crítica jurídica del vuitè motiu de cassació es centra en l’art. 342 de la CDC, respecte a la qual cal significar que:

a) Malgrat que s’assenyala aquest precepte —referit a la usucapió— com a vulnerat, allò que realment sembla perseguir el recurrent amb tal censura jurídica és el reconeixement de l’existència d’una donació remuneratòria de l’immoble qüestionat en favor seu, aspecto que no té res a veure amb una norma que, com la que es diu infringida, regula un dret real.

b) En realitat, però, el que fa el recurrent en el desenvolupament d’aquest motiu és formular una sèrie de consideracions que entén que evidencien la seva condició dominical respecte a la finca litigiosa, i per això:

- Reexamina determinada documentació i extrau conclusions de la conducta procesal de la demandada reconvinent, oblidant que, en el marc d’un recurs extraordinari com el present, la part no pot fonamentar la seva crítica jurídica en els mateixos documents ja valorats pel tribunal d’instància, per a substituir així amb el seu criteri, sempre més parcial, el més objectiu del jutjador.

- Fa el mateix respecte a la prova testifical, oblidant que aquesta no resulta apta a efectes revisoris en el marc cassacional, tant perquè en aquest darrer no opera el principi d’immediació com perquè aquest recurs no constitueix una tercera instància en la qual pugui el tribunal, ex novo i ex totum, procedir a una distinta valoració del material probatori.

- Insisteix en l’existència d’actes propis de la demandada reconvencional en un sentit favorable als seus interessos, sobre la qual cosa, a més de reproduir la Sala tot el ja manifestat respecte a l’apotegma adversus factum qui venire non potest, ha de recordar que la sentència combatuda ressenya que “no existe la más mínima prueba documental acreditativa de la condición de dueño del empleado ocupante de la finca, obrando, sin embargo, prueba documental acreditativa de la posesión en concepto distinto del de dueño (contrato de 1960), que el demandante Sr. X. ha tratado de desvirtuar, primero, negando su firma en el contrato y después generando confusión con otras supuestas fincas a las que el contrato se referiría, sin que exista evidencia alguna de lo que dice, en contradicción de lo que se desprende meridianamente del propio contrato” i que tampoc hi ha constància sobre que “se produjese una mutación unilateral del animus possidendi y, por aplicación del art. 436 del CC ha de presumirse que la possessión del actor la ha seguido disfrutando en el mismo concepto en el que la adquirió, al no existir prueba de lo contrario, por lo que ha de concluirse negando la concurrencia de los requisitos exigidos por la legislación calatana para la prescripción adquisitiva” (fonament jurídic cinquè); realitat probatòria, la de la sentència combatuda, que continua incòlume, per tal com el recurrent ni tan sols no ha denunciat la infracció de precepte valoratiu de la prova.

El motiu, doncs, ha de decaure.

Sisè. No espera pas una altra alternativa al novè, en el qual es tornen a citar com a infringits l’art. 7 del Codi civil i l’11.1 i 2 de la LOPJ i s’addueix de bell nou l’existència de mala fe en la demandada.

Més en concret, es diu que ha existit:

a) Una “refinada mala fe processal” per:

1r) Haver ocultat la part contrària l’existència de l’anterior procés de desnonament, cosa del tot incerta, ja que basta la lectura de l’escrit de contestació a la demanda (fet primer) per adonar-se que es reconeix explícitament aquest particular quan s’afirma literalment que “a efectos de prueba se admite la autenticidad de las copias de las sentencias recaídas en las dos instancias del juicio de desahucio, que la contraria aportó a los autos”.

2n) No haver atorgat l’escriptura d’obra nova al mateix temps que les escriptures de manifestació d’herència i per haver-ho fet després del judici de desnonament, aspecte ja tractat suara i sobre el qual no ha de reiterar-se aquest Tribunal.

b) Continua la recurrent analitzant en aquest motiu determinada documentació per a concloure’n no només l’error en la valoració probatòria per part del Tribunal a quo, sinó la inducció a tal error, producte de la mala fe de la demandada i actora reconvencional, sobre la qual cosa basta significar que:

1r) Com abans s’ha dit, la part recurrent no ha esmentat com a infringit cap precepte valoratiu de la prova, per la qual cosa difícilment por referir-se ara a una errònia valoració d’aquesta pel Tribunal a quo.

2n) No es pot invocar l’existència de mala fe (art. 7 del Codi civil) o frau de llei (art. 6 del mateix codi —per cert, no citat com a infringit) sense especificar o raonar convincentment quines regles de la bona fe s’han vulnerat, quines proves s’han obtingut violentant drets fonamentals o, en fi, quin acte s’ha efectuat a l’empara d’una norma (llei de cobertura) per vulnerar-ne una altra de caràcter imperatiu o prohibitiu (norma defraudada); sobretot atès que no es poden presumir ni el frau de llei ni la mala fe .

3r) Ja s’ha dit més amunt que, almenys en l’aspecte purament fàctic, la bona fe, com a valoració de conductes en l’exercici dels drets, és qüestió de fet de la lliure apreciació del tribunal d’instància, raó per la qual només pot tenir seu cassacional en supòsits excepcionals, que, per descomptat, no es donen en el cas.

El motiu s’ha de desestimar.

Setè. El mateix caldrà dir del desè i darrer, en el qual es denuncia la infracció de l’art. 348 del Codi civil.

Es diu, en síntesi, que la constància d’una condició dominical en el cadastre no és suficient per acreditar la propietat d’un bé immoble i que la sentència combatuda ha acollit la demanda reconvencional només sobre la base de l’escriptura de 1992.

Basta, per al refús del motiu, recordar els termes de la sentència de l’AP, que per a la seva declaració de procedència de l’acció reivindicatòria exercitada en reconvenció per la demandada no es fonamenta en l’únic pilar representat per l’esmentada escriptura, sinó en tot el conjunt probatori, efectuant una detallada descripció i valoració concernents als tres elements sempre necessaris per a l’èxit de l’acció reivindicatòria, a saber, títol, identificació de la finca i possessió d’ella pel demandat.

I respecte al títol, no es contrau l’AP a esmentar l’escriptura d’obra nova de 1992, sinó que també fa referència “al instrumento público de segregación de una finca de superior cabida que le pertenece por herencia de su padre. Además se aporta certificación registral donde se indica la inscripción a nombre de Dña. Y. por el título de herencia, de la finca XXXX, al folio XXX, del libro XX de Roses, del tomo XXXX al margen de cuya inscripción tercera aparecen cuatrocientas setenta y nueve notas de segregación y, entre ellas, se encuentra la referente a la finca litigiosa, lo que concede a la actora la presunción de legitimación del art. 38 de la Ley hipotecaria”. I continua dient que “en cuanto a la posesión o tenencia de la cosa por el demandado en reconvención es clara, lo mismo que lo es la carencia de título que ampare dicha detentación, pues el Sr. X. accedió a la finca y a las viviendas que ocupa en su condición de guarda jurado del titular, D. Z., y como consecuencia de la relación laboral en su día existente”.

A això només cal afegir-hi que “conforme a reiterada doctrina jurisprudencial, corresponde al tribunal de instancia apreciar como cuestión de hecho el título legítimo de dominio y la identificación de la finca reivindicada, así como la detentación de las cosas que son objeto de la acción” (per totes, Sentència de 10 d’octubre de 1991), aspectes complerts a bastament per la sentència combatuda, que, per tant, ha de ser confirmada, amb desestimació també d’aquest darrer motiu i, amb ell, de tot el recurs.

Vuitè. La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes a la part recurrent, d’acord amb l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil de 1881.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X. contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Girona (Secció Segona) de 3 de setembre de 1999, en el rotlle d'apel·lació núm. 0504/1998, derivat del procediment núm. 0363/03 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 5 de Figueres, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.