Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 11 de desembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 11 de desembre de 2003 núm. 47/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva
Vot particular

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. X, no personat davant aquest Tribunal, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el 20 de maig de 2003, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida el 7 d’octubre de 2002 en el procediment de judici de divorci núm. 287/02. La Sra. Y, aquí part recorreguda, no s’ha personat davant aquest Tribunal. Amb la deguda intervenció del Ministeri Fiscal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Jordi Daura Ramon, en nom i representació del Sr. X, va formular demanda de judici de divorci núm. 287/02 davant el Jutjat de Primera Instancia núm. 3 de Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 7 d’octubre de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo declarar y declaro haber lugar a la demanda presentada por el procurador Sr. Daura, en nombre y representación de X contra Y, representada por la procuradora Sra. Roure; y en consecuencia, decreto la disolución por divorcio del matrimonio de ambos litigantes, con todos los efectos legales, y en especial los siguientes:

“1. La separación de los litigantes, pudiendo señalar libremente su domicilo, debiendo comunicarse mutuamente los cambios de éste que en el futuro pudieran realizar los cónyuges, a los efectos del cumplimiento de esta Sentencia.

“2. El hijo menor de edad Z quedará en compañía y bajo la custodia de Y, si bien la patria potestad continuará ejercitándose de modo conjunto por ambos cónyuges.

“3. Se reconoce al progenitor que no convive habitualmente con los hijos menores, X, el derecho a visitarlos, comunicar con ellos, y tenerlos en su compañía, en los términos y en la forma que acuerden, procurando el mayor beneficio de los hijos y atendiendo especialmente a la edad de Z; y en caso de desacuerdo, y como mínimo, este derecho comprenderá los fines de semana alternos, desde las 17 horas del viernes hasta las 21 horas del domingo; la mitad de las vacaciones de Semana Santa y Navidad, así como las vacaciones de verano, desde el inicio de las mismas hasta el día 31 de julio, o desde el 1 de agosto hasta el final de las mismas, eligiendo en los tres casos estos períodos, los años pares el padre y los impares la madre. Así mismo tendrá el derecho de visita en términos razonables en caso de enfermedad de los hijos, en el domicilio de éstos.

“Este derecho en ningún caso podrá ser suspendido o limitado por el otro cónyuge, aun cuando se incumplan las otras obligaciones impuestas en esta resolución, en especial, la del pago de pensión o contribución alimenticia.

“4. En concepto contribución en los alimentos a favor de los hijos comunes, X abonará a Y la cantidad de 450,76 euros mensuales, por meses anticipados, en doce mensualidades al año, y dentro de los cinco primeros días de cada mes, a partir de la fecha de esta resolución. El ingreso deberá hacerse en la cuenta corriente o libreta de ahorro que la parte acreedora abrirá oportunamente en un establecimiento bancario o caja de su localidad de residencia, y cuyo número notificará a la parte deudora en el más breve plazo posible.

“Dicha cantidad será actualizada con efectos de 1 de enero de cada año, con arreglo al porcentaje de variación de las retribuciones fijas de la parte obligada al pago, o en su defecto, de acuerdo con la variación experimentada por el índice general de precios al consumo, establecido por el Instituto Nacional de Estadística u organismo que lo sustituya.

“Igualmente X sufragará la mitad de los gastos extraordinarios que se produzcan durante la vida de los hijos menores, tales como operaciones quirúrgicas, largas enfermedades y análogos, previa notificación del hecho que motiva el gasto y el importe del mismo, para su aprobación, y en caso de no ser aceptado, resolverá el juzgado.

“Esta obligación en ningún caso podrá ser suspendida o limitada por el cónyuge deudor, aun cuando se incumplan las otras obligaciones impuestas por esta Resolución, especialmente el derecho de visitas.

“5. La vivienda familiar quedará en uso y disfrute del hijo menor de edad, en compañía de Y, pudiendo el otro progenitor, si no lo ha hecho ya, retirar sus objetos y efectos personales y de su exclusiva pertenencia, previo inventario de lo que se extraiga por el que la abandona.

“6. En concepto de pensión compensatoria, X abonará a Y, la cantidad de 300,51 euros mensuales, por meses anticipados, en doce mensualidades al año, y dentro de los cinco primeros días de cada mes, a partir de la fecha de esta resolución. El ingreso deberá hacerse en la cuenta corriente o libreta de ahorro que la parte acreedora abrirá oportunamente en un establecimiento bancario o caja de su localidad de residencia, y cuyo número notificará a la parte deudora en el más breve plazo posible.

“Dicha cantidad será actualizada con efectos de 1 de enero de cada año, con arreglo al porcentaje de variación de las retribuciones fijas de la parte obligada al pago, o en su defecto, de acuerdo con la variación experimentada por el índice general de precios al consumo, establecido por el Instituto Nacional de Estadística u organismo que lo sustituya.

“Esta obligación en ningún caso podrá ser suspendida o limitada por el cónyuge deudor, aún cuando se incumplan las otras obligaciones impuestas por esta Resolución, especialmente el derecho de visitas.

“7. No ha lugar a hacer expresa condena en costas.”

Segon. Contra aquesta sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar Sentència amb data 20 de maig de 2003, amb la següent part dispositiva: “Estimem en part el recurs d’apel·lació interposat per la Sra. Y contra la Sentència de 7 d’octubre de 2002 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Lleida que revoquem en l’únic extrem de fixar en 450 euros mensuals l’import de la pensió compensatòria per desequilibri a favor de la demandada, amb confirmació de la resta de pronunciaments de la dita sentència i sense que s’escaigui imposar específicament les costes d’aquesta segona instància”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 9 d’octubre de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Transcorregut el termini, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 1 de desembre de 2003, a les 11 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. L’únic motiu de recurs es contrau també a una única qüestió, eminentment jurídica: dirimir la possibilitat o no d’incrementar en un judici de divorci la pensió compensatòria fixada en un anterior procés matrimonial de separació, en el qual es concedí tal pensió més una altra de caràcter alimentari que, per mor del divorci, s’ha d’extingir, atès que l’art. 84. 3 del Codi de família prescriu que “la pensió compensatòria ha de ser disminuïda si qui la percep passa a millor fortuna o qui la paga passa a pitjor fortuna”.

Es formula aquesta controvèrsia en l’esmentat marc d’un judici de divorci formulat pel marit. En la primera sentència d’instància, després de raonar-se que s’havia d’extingir la pensió per aliments que s’atorgà a l’esposa en l’anterior procés de separació, per no ser reconvertible en una pensió compensatòria atesos els efectes de dissolució del vincle parental inherent al divorci, es fixà en favor d’aquella tan sols una pensió compensatòria de 300,51 euros mensuals.

Apel·lada la sentència per l’esposa, l’Audiència Provincial la revocà en “l’únic extrem de fixar en 450 euros mensuals l’import de la pensió compensatòria per desequilibri a favor de la demandada”.

Cal destacar del no combatut factum de la dita sentència que “la Sala no pot acollir les pretensions de l’apel·lant respecte que la situació econòmica del seu marit hagi millorat d’ençà de la separació”, encara que “en el cas present, l’extinció de la relació conjugal ha suposat una pèrdua per part de l’esposa del dret d’aliments que li va ser atorgat en la sentència de separació, i amb tota correcció així ho ha decidit el Jutjat, però no es pot considerar que la pèrdua d’aquesta important quantitat de diners i font d’ingressos sigui intranscendent a efectes de la futura pensió compensatòria (...), de manera que en perdre [l’esposa] la pensió fins ara percebuda, persistint les mateixes circumstàncies i nivell de vida i de despeses, hi ha un evident empitjorament econòmic”. El marit, en canvi, “és persona que es troba ‘en bona situació econòmica’(...). Tenint en compte totes aquestes circumstàncies, la Sala considera insuficient mantenir la pensió compensatòria fixada en la seva quantia inicial de 300,51 euros mensuals, jutjant més adient per a compensar el perjudici econòmic causat pel divorci la de 450 euros mensuals”.

Segon. Aquest pronunciament d’instància, sense cap més matís ni integració normativa, semblaria infringir l’art. 84.3 del Codi de família, en la seva previsió de modificació de la pensió compensatòria només a la baixa i mai a l’alça. Per l’apotegma inclusio unius, exclusio alteris, és evident que el legislador català, en referir-se a una possible modificació de la pensió compensatòria, ha volgut limitar-se a regular el supòsit de rebaixa o supressió de tal mesura, però no la d’un possible increment, que ni tan sols ha estat previst.

Pel que fa a la resta, és també obvi que quan el mateix ordinal ressenya, en el seu apartat tercer, els factors que s’han de ponderar per a l’atorgament de la pensió compensatòria, ho fa per una sola i única vegada en funció d’un també únic element: el de la “nul·litat, divorci o separació”, que és tant com dir que si ja s’ha fet l’oportú còmput en un d’aquests moments de la cessació convivencial —com s’esdevingué en el cas amb l’anterior procés de separació— no pot procedir-se a una altra i nova ponderació per un factor temporal, transcendental jurídicament, però irrellevant als efectes de convivència, com ho és el del procés de divorci. I és irrellevant perquè l’autèntic trencament matrimonial, a efectes patrimonials, s’ha d’ubicar en el moment de la cessació de la vida en comú; de tal manera que el que después s’esdevingui serà fruit, no de la vocació pròpia del projecte vital comú inherent a qualsevol parella, sinó de les particulars i separades iniciatives dels dos components de l’anterior unitat familiar.

Com assenyala la millor doctrina “l’art. 84.3 del Codi de família millora tècnicament l’art. 100 del Codi civil. Mentre el darrer parla de modificació, el primer només esmenta la disminució, perquè sols aquesta és possible (...) l’anàlisi de la pensió compensatòria del Codi civil ja portava a aquesta conclusió, però el Codi català ho deixa palesament clar. La modificació feta per referència al moment del trencament de la convivència esdevé definitiva, cosa jutjada, quant a l’anivellament d’ambdós cònjuges o excònjuges. La pensió compensatòria és un perllongament de la solidaritat matrimonial amb vocació de caducitat.

Aquesta idea ha d’impregnar tota interpretació. En la mesura en què el beneficiari aconsegueix per si el que rep de l’altre, millora de fortuna i en la mesura que aquell empitjora de fortuna, i, per tant, s’acosta al beneficiari, la pensió ha de ser disminuïda, com expressa l’art. 84.3 CF, idea que repeteix per al cas extrem de l’art. 86.1 del Codi de família”.

En aquest mateix sentit ha dit aquesta Sala (Sentència de 28 d’octubre de 2003) que la situació econòmica a valorar per a la fixació de la pensió és la “del moment de la ruptura, sense que puguin ser ateses circumstàncies ulteriors o sobrevingudes que suposarien l’alteració de la naturalesa de la pensió i col·locarien el deutor en una posició permanent d’inseguretat jurídica”, de tal manera que “sense acceptar en cap cas l’alteració a l’alça de la pensió compensatòria, per virtut de circumstàncies sobrevingudes, el que sí que ha d’abordar la Sala és la graduació de la pensió compensatòria tenint en compte els paràmetres vigents al moment de la fractura matrimonial, pel fet d’haver-se detectat la manca de previsió”.

Tercer. No és menys cert, però, que tant doctrina com jurisprudència, si bé reconeixen, en un pla purament conceptual, les substancials diferències existents entre pensió compensatòria i pensió alimentària, han fet també paleses les seves profundes connexions i concomitàncies; i així s’ha dit, per exemple, que “Nos hallamos ante dos instituciones diferentes que se aplican a un mismo supuesto: la separación conyugal. Ambas pensiones vinculan, o pueden vincular, a los cónyuges tras la sentencia judicial, lo que hace inevitable su confusión.

En efecto, la relación que vincula ambas instituciones no es precisamente sencilla, lo que justifica la reflexión y el intento de esclarecer algunos aspectos aún hoy oscuros”.

És cert que, produït el conflicte convivencial, el cònjuge que per la raó que sigui gaudeixi d’una posició, béns o ingressos que esdevinguin suficients per al seu digne manteniment no tindrà dret a obtenir de l’altre cap ajuda alimentària, com també ho és que tal situació de benestar en absolut impedeix reclamar la pensió compensatòria si el trencament de la parella ha generat diferències d’estatus respecte al que es tenia constant matrimoni, perquè la pensió compensatòria obeeix a un designi reequilibrador de la situació alterada per la ruptura.

Heus aquí, doncs, una primera distinció entre ambdues prestacions, que indica ja la seva distinta naturalesa jurídica. Ara bé, encara que referida al dret comú, resulta traslladable al present cas, sobretot ateses les profundes analogies entre l’art 97 del Codi civil i l’art. 84 del Codi de família, la constatació doctrinal sobre que “si bien inicialmente la jurisprudencia atendió, sobre todo, a criterios objetivos en la valoración del desequilibrio, quedando las circunstancias del art. 97 como parámetros para cuantificar la pensión, en los últimos años nuestros tribunales se inclinan por hacer una valoración más subjetiva, vinculando el desequilibrio con las mencionadas circunstancias del art. 97”, donant especial importancia “a aquellas de mayor contenido asistencial: la edad y el estado de salud, la cualificación profesional y las posibilidades de acceso al empleo y el caudal y medios económicos y las necesidades de uno y otro cónyuge”, cosa que ha portat la doctrina a afirmar que “en este sentido, la pensión compensatoria toma claros tintes alimenticios que la aproximan a la genuinamente alimenticia”. En aquest mateix ordre d’idees, tampoc falten els autors per als quals tota pensió compensatòria té també un component d’alimentària, per més que assenyalin, és clar, el diferent caràcter i finalitat d’ambdues prestacions; s’ha dit, en concret que “puede alegarse en favor de un carácter alimenticio de la pensión la norma del art. 97.1.8.º del Código civil, que establece como uno de los módulos para fijar la cuantía ‘las necesidades de uno y otro cónyuge’”, de tal manera que “no deja de ser significativo que, al menos a este nivel, haya que tener en cuenta las necesidades de quien ya ha acreditado este derecho”.

Per tant, si s’esdevé inqüestionable, per tot allò suara exposat, que de cap manera pot modificar-se a l’alça una pensió estrictament compensatòria atorgada sense cap connexió amb una altra de caràcter alimentari (bé perquè en el judici de separació no es demanés o no es concedís aquesta darrera, bé perquè en l’anterior procés ja es preveié el caràcter contingent de l’ajuda alimentària —necessàriament lligada al manteniment del vincle conjugal— i, per tant, ja s’atorgués una pensió compensatòria ampla i suficient en atenció a la provisionalitat dels aliments), no s’ha de predicar el mateix respecte a casos en els quals, com ocorre en el present, i en expressió de la sentència combatuda, “l’extinció de la relació conjugal ha suposat la pèrdua per part de l’esposa del dret a aliments”, i “no es por considerar que la pèrdua d’aquesta important quantitat de diners i font d’ingressos sigui intranscendent”, sobretot en un supòsit en el qual es declara, amb valor de fet provat i no combatut, que l’exmarit és “persona de bona situació econòmica, de manera que, en perdre la pensió fins ara percebuda, persistint les mateixes circumstàncies i nivell de vida i de despeses, hi ha (per a l’exesposa, és clar) un evident empitjorament econòmic...”.

Aquesta degradació de la capacitat adquisitiva no deriva de cap fet posterior i aliè a la ruptura conjugal, sinó que és immanent a la dinàmica de tot el procés matrimonial i recalza en una idèntica realitat econòmica primigènia, que ha romàs invariable quant al conjunt circumstancial valorat en el seu inici i que conduí, en l’anterior judici de separació, a un desdoblament de prestacions (alimentària i compensatòria) que, de fet, abastava en una part molt significativa el mateix fenomen assistencial, segons un conjunt de circumstàncies — com a tal irrepetible— que, en aquest cas concret, demostra l’encert de la sentència combatida en transformar una part de l’antiga pensió alimentària en compensatòria: operació jurídica que, lògicament, sempre serà legítima o no en funció d’una determinada i concreta casuística.

Aquesta Sala ha tingut ocasió de dirimir, encara que tangencialment, controvèrsies afavoridores de la interpretació esmentada. Així, la Sentència de 4 de juliol de 2002 fa referència a un cas en el qual es discutia l’obligació del marit de pagar una pensió compensatòria malgrat que en el conveni regulador de la separació els cònjuges pactaren que no es reclamaria res més entre ells. Tal com ocorre en el present cas, fins que el marit no interposà demanda de divorci, l’esposa fruí d’una pensió alimentària respecte de la qual, quan va quedar suprimida com a efecte inherent al divorci, demanà la reconversió en pensió compensatòria.

Aquest Tribunal declarà que “hem d’afirmar que en la fase de separació judicial dels cònjuges es constata que la crisi matrimonial origina uns perjudicis econòmics a favor de l’esposa i per això es pacta una pensió alimentària a favor seu per un import de 65.000 pessetes mensuals. Arribat el moment del divorci, aquest fet determina l’extinció de la pensió alimentària per trencament del vincle matrimonial, extinció que deixa sense fonamentació escaient la renúncia a la pensió compensatòria, que es va renunciar perquè les necessitats de l’esposa ja eren cobertes per la pensió d’aliments, i si com a conseqüència de la demanda de divorci interposada precisament pel marit s’havia d’extingir la pensió d’aliments, i no havent-se acreditat que s’hagin modificat les circumstàncies que van determinar la seva procedència per voluntat expressa dels cònjuges, hem d’entendre ajustada a dret la tesi de la sentència d’apel·lació favorable a interpretar el conveni regulador en el sentit de mantenir la pensió alimentària en un ajut equivalent a favor de l’esposa, mentre subsistissin les circumstàncies que van determinar la seva constitució en el conveni regulador. Tesi que hem d’entendre ajustada a la lletra i a l’esperit dels articles 76.3.b i 84 del Codi de família, ja que mentre el marit pagava la pensió per aliments, es pot afirmar que la pensió compensatòria es trobava latent, i si després de la sentència de divorci els excònjuges no estableixen cap altre conveni per tal de suplir la mancança de la pensió alimentària, el perjudici econòmic que havia de pal·liar la pensió alimentària pot esmenar-lo la resolució judicial per la via d’establir una pensió compensatòria del mateix import”.

També la Sentència de 2 de juny de 2003 —referida al tema de la renunciabilitat de la pensió compensatòria— abunda en el mateix quan afirma (després de recordar que el TS, en la Sentència de 2 de desembre de 1987, havia ensenyat que “aunque resulta válida y eficaz la renuncia efectuada de manera clara y terminante, no resulta diáfano en especial en situaciones de desequilibrio con dificultades para lograr un mínimo digno de subsistencia”) que haurà d’examinar-se cas per cas si “renunciada una pensión compensatoria, el Tribunal ha de subvenir al cónyuge necesitado cuando el mismo no tenga otro remedio de subsistencia, considerando que aquella renuncia se hizo (rebus sic estantibus) por percibir al momento una pensión alimenticia que luego el divorcio extingue”. Finalment, en la ja sementada Sentència d’aquesta Sala de 28 d’octubre de 2003, també es diu —després d’assenyalar com a desideratum que “el més convenient seria determinar ja en la sentència que fixi la pensió compensatòria l’increment d’aquesta en el moment en què es produís” (determinada previsió anterior no adoptada en la sentència)— que “s’ha de recalcar que les pretensions de la recurrent no van encaminades a alterar la naturalesa de la prestació ni suposen cap mena d’inseguretat per al deutor, sinó que només cerquen la fixació de la pensió compensatòria en el seu just import, ja que, per les circumstàncies que s’han reflectit més amunt es van obviar, quan resultava evident que les necessitats de l’esposa no quedarien cobertes amb una pensió que s’havia de pagar de forma reduïda per mor d’unes circumstàncies transitòries”.

Quart. Això considerat, i atès que la sentència combatuda no qüestiona el factum declarat provat per la de primera instància, d’aquesta darrera resolució en resulta que “en este caso es difícil aceptar que las posibilidades de trabajo de la Sra. Y. sean fáciles, ya que tiene 57 años, nula experiencia profesional y ninguna formación específica, habiendo dedicado 26 años al matrimonio con dos hijos”, el que mena, per tot el que s’ha raonat, a desestimar el present recurs, amb l’íntegra confirmació de la sentència combatuda.

Cinquè. De conformitat amb els art. 394 i 398 LEC i atesos el seriosos dubtes de dret que presentava la qüestió resolta, escau no fer cap pronunciament sobre imposició de costes.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Lleida (Secció Primera) de vint de maig de 2003, dictada en el rotlle núm. 1/2003, derivat del judici de divorci nº 287/2002 del Jutjat de Primera Instancia i Instrucció núm. 3 de Lleida, sense imposició de costes a cap litigant.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

VOT PARTICULAR

Que formula el magistrat senyor Lluís Puig i Ferriol a la Sentència dictada per aquesta Sala el dia 11 de desembre de 2003 en el recurs de cassació 88/2003, en compliment d’allò que disposa l’article 206.1 de la Llei orgànica del poder judicial.

FONAMENTS DE DRET

Únic. Aquest vot particular no és altra cosa que el mateix vot particular que el magistrat que subscriu ja va formular a la Sentència de la Sala de 28 d’octubre de 2003, circumstància que permet donar per reproduïts els raonaments que es van desenvolupar en el vot particular anterior esmentat.

Com és prou evident, el vot particular es fonamenta en la interpretació que s’ha de donar a l’article 84.3 del Codi de família, que de forma prou clara a criteri del magistrat que subscriu estableix que “la pensió compensatòria ha d’ésser disminuïda si qui la percep passa a millor fortuna o qui la paga passa a pitjor fortuna”. La Sentència anterior d’aquesta Sala de 28 d’octubre de 2003 s’enfronta directament amb el problema de si quan el precepte diu que la pensió compensatòria ha d’ésser disminuïda en els supòsits que esmenta el precepte, estableix sols la possibilitat de disminució de la pensió compensatòria o si permet també augmentar-la. Com no podia ésser d’altra manera, la Sentència anterior de la Sala de 28 d’octubre de 2003 fa referència a pronunciaments seus anteriors sobre la naturalesa reequilibradota de la pensió compensatòria, i per això precisa que “se n’infereix sense dubtes que la situació econòmica, d’un i altre cònjuge, que cal tenir en compte per tal de fixar el seu import és la del moment de la ruptura, sense que puguin ésser ateses circumstàncies ulteriors o sobrevingudes que suposarien l’alteració de la naturalesa de la pensió i col·locarien el deutor en un posició permanent d’inseguretat jurídica”. Aquests raonaments sembla que haurien de portar a una interpretació de l’article 84.3 del Codi de família d’acord amb la seva lletra i també d’acord amb el seu esperit, que reflecteix de forma clara la part que s’ha transcrit del fonament de dret esmentat; però després oblida el seu plantejament i estima el recurs, i el que fa en definitiva és augmentar la quantia de la pensió compensatòria, en contra d’allò que prescriu el precepte esmentat, per la via de la seva adequació per tal d’evitar posar en relleu que no fa altra cosa que augmentar la quantia de la pensió compensatòria.

Remarca la Sala en la Sentència de 28 d’octubre de 2003 que l’adequació de la pensió compensatòria, que no és altra cosa que un augment de la seva quantia, s’admet en atenció a les circumstàncies especials o extraordinàries que concorrien en el cas objecte del recurs, afirmació que fa pensar que en els altres casos el criteri de la Sala seria el d’atenir-se a les prescripcions de l’article 84.3 del Codi de família, que no admet l’augment de la pensió compensatòria. Però la Sala oblida ara el seu plantejament anterior i torna a una interpretació de l’article 84.3 del Codi de família contrària a la seva lletra i a les seves finalitats, a criteri del magistrat que subscriu, per la via de crear en cada cas excepcions imaginables al criteri prou clar que va explicitar el legislador català, amb el subsegüent risc de convertir en lletra morta el sentit del precepte o, el que pot ésser el mateix, de convertir el criteri contrari a la possibilitat d’augmentar l’import de la pensió compensatòria en una excepció que sols s’aplicarà en els casos marginals.

Des d’aquesta perspectiva, el magistrat que subscriu creu que ha de manifestar la seva opinió contrària a la de la Sala, que evidentment té el seu origen en les sentències esmentades, però que té igualment un abast més general que és oportú fer ressaltar. No deixa d’ésser significatiu que la Sentència de la Sala de 28 d’octubre de 2003 faci una referència expressa a l’article 84 del Codi de família, que sols permet disminuir l’import de la pensió compensatòria, i a l’article 100 del Codi civil, que permet modificar-la —es pot entendre— en ambdós sentits; i com que després es decideix pel criteri d’augmentar l’import de la pensió per la via d’anomenar-la adequació, es pot entendre que es fa l’adequació per creure’s que la interpretació que proposa de l’article 84.3 del Codi de família, semblant a la que propasa l’article 100 del Codi civil, és la més ajustada a la contraposició d’interessos que es dóna en aquests casos.

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la interpretació que es considera més correcta de l’article 100 del Codi civil, el que resulta clar a criteri del magistrat que subscriu és que les normes del dret civil català s’han d’interpretar i s’han d’integrar d’acord amb els principis que informen el seu ordenament jurídic segons estableix l’article 1.II de la Compilació del dret civil de Catalunya i la seva disposició final quarta, i els principis que informen la pensió compensatòria segons el Codi de família de Catalunya i el règim econòmic de separació de béns que té darrera seu no són altres que els de no permetre l’augment de la pensió compensatòria inicialment fixada, com va reconèixer la Sala en la seva Sentència esmentada de 28 d’octubre de 2003. I si es vol argumentar que una solució semblant a la de l’article 100 del Codi pot aparèixer més justa o més equitativa, qüestió que restarà totalment al marge d’aquest vot particular per la seva inoportunitat manifesta, sols cal dir que és una quesito que ha de resoldre el legislador català; però no mentre es mantingui la solució actual, sense que escaigui introduir arguments favorables a augmentar la quantia de la pensió compensatòria per la via indirecta de no anomenar augment al fet de fixar unes quantitats superiors a les establertes inicialment.

Les mateixes consideracions s’han de fer extensives a la sentència que origina aquest vot particular. Ara sols cal afegir que la tesi contrària que apareix a la sentència que origina aquest vot particular, es fonamenta en una suposició que no té cap fonamentació seriosa, com és que es va fixar l’import de la pensió compensatòria perquè l’esposa ja gaudia d’un dret d’aliments, que va perdre després de la sentència de divorci. Aquesta interrelació que estableix la sentència no té cap fonamentació seriosa i, des d’aquesta perspectiva, no sembla oportú fonamentar-se en una suposició per tal d’arribar a una tesi contrària als interesaos d’una de les parts involucrades en la controvèrsia, com és la part deutora, si això a més a més comporta trencar un principi general que informa tot el dret d’obligacions, com és el principi del favor debitoris. I amb la precisió, encara, que després de molts anys de vigència de la normativa espanyola sobre efectes de les crisis matrimonials, hem de pensar que tots els operadors jurídics que intervenen en els litigis sobre crisi matrimonials tenen clares les diferències que indubtadament existeixen entre la pensió compensatòria i els aliments; amb la conseqüència que si en un cas determinat s’obliden o es negligeixen aquestes diferències, l’omissió no ha de repercutir sobre la part deutora. Sense que tinguin cap incidència sobre el cas que origina el vot particular les sentències anteriors de la Sala de 2 de juny i 4 de juliol de 2002, ja que consideren una problemàtica que es va plantejar de forma molt diferent.

Basant-se en les argumentacions anteriors, el magistrat que subscriu considera que esqueia estimar el recurs de cassació.

Barcelona, 15 de desembre de 2003

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda