Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 de desembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 4 de desembre de 2003 núm. 45/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació d’Inmobiliaria X, SL, representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana Mª Martín Aguilar i dirigida per l’advocat Sr. A. Prades Espot, contra la Sentència dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 10 de novembre de 1999 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Sabadell el 9 de gener de 1998 en el procediment de judici de menor quantia núm. 417/94.

L’entitat Y, SA, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i dirigida per l’advocat Sr. Pablo Pierre Prats.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Álvaro Cots Duran, en nom i representació de Y, SA, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 417/94 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Sabadell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 9 de gener de 1998, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando parcialmente la demanda interpuesta por la representación procesal de Y, SA, contra D. Z, Dª. Z2, Dª Z3 e Inmobiliaria X, SL, debo declarar y declaro:

“a) La nulidad absoluta del contrato de compraventa otorgado en escritura pública de 13 de octubre de 1992 entre D. Z y Dª. Z3, relativo a la finca inscrita al tomo XXXX, libro XXX, folio XX, finca nº XXXXX del Registro de la Propiedad número dos de Sabadell.

“b) La rescisión del contrato de compraventa otorgado por D. Z y Dª. Z2, como vendedores, e Inmobiliaria X, SL, como comprador, en escritura pública de 4 de noviembre de 1992, relativo a la finca inscrita al tomo XXXX, libro XXX de Palafrugell, folio XXX , finca nº XXXXX, inscripción X del Registro de la Propiedad de Palafrugell.

“c) La rescisión del contrato de compraventa otorgado en escritura pública de 4 de noviembre de 1992 entre D. Z e Inmobiliaria X, SL, relativo a la finca inscrita al tomo XXXX, libro XXX, folio XX, finca número XXXXX del Registro de la Propiedad Número Dos de Sabadell.

“d) Se condena al comprador a restituir a los vendedores el pleno dominio de las anteriores fincas, con abono de los frutos y rentas que haya producido desde la fecha de la reclamación judicial.

“No se hace especial pronunciamiento en costas”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la Sra. Z3 i Inmobiliaria X, SL, van interpolar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 10 de novembre de 1999, amb la següent part dispositiva: “Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de Dª. Z3 e Inmobiliaria X, SL, frente a la Sentencia dictada en el juicio de menor cuantía nº 417/94 seguido ante el Juzgado de 1ª Instancia nº 7 de Sabadell, debemos confirmar y confirmamos dicha sentencia, con imposición a los apelantes de las costas de estos recursos”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, Inmobiliaria X, SL, i la Sra. Z3 van un formular recurs de cassació que es va remetre al Tribunal Suprem, el qual va dictar una interlocutòria en data 8 de juliol de 2003 declarant la competència d’aquest Tribunal per a conèixer del recurs interposat. Rebudes les actuacions per una provisió de 2 d’octubre de 2003 es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal, que va emetre el seu informe en el sentit que “considera procedent l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat”. Per una provisió de 20 d’octubre de 2003 es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’impugnació. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 27 de novembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents de referència obligada per tal d’assolir un correcte enjudiciament del litigi els que, de manera succinta, s’exposen a continuació:

a) La demanda que donà lloc a aquest litigi va ésser presentada per l’entitat Y, SA, contra els senyors Z, Z2, Z3, Z4, Z5, Z6, Z7 i contra la societat Inmobiliaria X, SL.

b) En la susdita demanda es deixava expressa constància del fet que el 18 de desembre de 1991 la demandant va subscriure una pòlissa d’arrendament financer-lísing amb la companyia Y, SA, la qual va ésser garantida de forma solidària pels demandats senyor Z i Z2.

També relatava la demanda que la deutora Y, SA, va impagar diverses quotes de l’arrendament financer, per la qual cosa la creditora va declarar el venciment anticipat de la pòlissa i va presentar judici executiu en reclamació d’un principal de 34.161.072 pessetes i 10.000.000 estimats per interessos i costes.

La demanda explicava, així mateix, que els senyor Z i la senyora Z3 havien venut diverses finques: la número XXXXX del Registre de la Propietat de Palafrugell a Inmobiliaria X, SL, el dia 4 de novembre de 1992; la número XXXXX del Registre de la Propietat numero 2 de Sabadell, amb data 2 de novembre de 1992, a les senyores Z6 i Z7, i la número XXXXX també del Registre de la Propietat número 2 de Sabadell, el 9 de novembre de 1992, al senyor Z4 i a la senyora Z5

També es ressenyava en la demanda que el senyor Z s’havia desprès del seu patrimoni en dates properes a les esmentades; així, amb data 4 de novembre de 1992 es remarcava que havia venut la finca registral número XXXX del Registre de la Propietat número 2 de Sabadell a Inmobiliaria X, SL, i en la mateixa data i a la mateixa compradora la finca XXXX del mateix Registre de la Propietat número 2 de Sabadell. Finalment es feia palès que el 13 d’octubre de 1992 el senyor Z. havia venut a la seva filla Z3 la finca número XXXXX del Registre de la Propietat número 2 de Sabadell.

c) Amb els anteriors antecedents en la demanda s’exercia una acció de nul·litat per simulació absoluta, per tal com s’adduïa que en les compravendes esmentades no hi concorria causa, ja que no hi havia voluntat dels venedors de transmetre el seu patrimoni amb finalitats lucratives, sinó únicament un interès d’ocultar el patrimoni als creditors amb un ànim fraudulent d’impagar el deute més amunt descrit. La demandant emparava l’avantdita acció en els articles 1300 i següents del Codi civil.

d) Amb caràcter subsidiari s’exercia en la demanda una acció pauliana o revocatòria dels articles 1111 i 1291 del Codi civil, al·legant que en tot cas tots els actes transmissors descrits cercaven, com s’ha dit, una finalitat fraudulenta: defraudar els creditors, i en concret la companyia financera demandant.

e) I, finalment, en tercer lloc i també amb caràcter subsidiari, i per al cas de no reeixir les dues accions suara descrites, la demandant exercia en la demanda una acció de rescissió ultra dimidium dels articles 321 i següents de la Compilació de dret civil de Catalunya, per tal com afirmava que les finques descrites s’havien venut per menys de la meitat del seu preu just.

f) La sentència dictada en primera instància estimà en part la demanda principal i va declarar la nul·litat absoluta del contracte de compravenda per manca de causa en relació amb la finca número XXXXX del Registre de la Propietat número 2 de Sabadell que el demandat senyor Z. havia venut a la seva filla Z2.

També declarà la sentència de primera instància la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just en relació amb les finques número XXXXX del Registre de la Propietat de Palafrugell, i número XXXXX del Registre de la Propietat número 2 de Sabadell.

g) Contra l’avantdita resolució interposaren recurs d’apel·lació la senyora Z3 i també Inmobiliaria X, SL, a conseqüència del qual va recaure nova resolució de l’Audiència Provincial de 10 de novembre de 1999, que confirmà íntegrament la sentència dictada per l’Audiència.

Segon. Contra la sentència dictada per l’Audiència Provincial anunciaren recurs de cassació tant la senyora Z3 com Inmobiliaria X, SL, però l’única que va formalitzar el recurs fou la darrera.

El recurs de cassació avantdit, l’estudi del qual ha d’abordar aquesta Sala, s’empara per raons de dret intertemporal en l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, i en concret en el primer motiu de recurs s’addueix infracció dels actes i garanties processals, i més específicament l’article 862. 4 de la Llei processal vigent abans de l’entrada en vigor de la LEC de 2000.

En el desenvolupament del motiu del recurs la part recurrent explica que, per tal de fixar el preu just a què fa referència l’article 321 de la Compilació de dret civil de Catalunya, la sentència dictada en primera instància, que fou íntegrament confirmada per l’Audiència, es basà en la pericial practicada i emesa per l’expert senyor Xavier Ferran Sampere, segons criteri del qual la finca número XXXXX del Registre de la Propietat número 2 de Sabadell té una superfície construïda de 731 metres quadrats i s’havia de valorar en la data de l’alienació en 38.608.900 pessetes. Pel fet que l’esmentada finca fou venuda per un preu de 15.000.000, s’estimà l’acció rescissòria per ultra dimidium.

Segons afirma la recurrent, la finca en qüestió té una cabuda molt inferior a la que determinà l’expert esmentat, que incidí en un error induït per les dades equivocades contingudes en el registre i en el cadastre.

Explica la part recurrent que en segona instància i a l’empara de l’article 862.4, que denuncia com a infringit, va intentar que s’admetés com a mitjà de prova la pericial practicada per l’expert senyor Josep Lluís Gorina de Travy, i que la seva pretensió fou rebutjada amb la fonamentació de “ser hechos todos ellos de los que se pudo tener conocimiento razonablemente en la fase de alegaciones del proceso en la primera instancia”.

És escaient recordar el contingut del derogat article 862.4 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, a saber: “(...) cuando, después de dicho término [del concedido para proponer la prueba en primera instancia], hubiere llegado a conocimiento de la parte algún hecho de influencia notoria en el pleito ignorado por la misma, si jura que no tuvo antes conocimiento de tal hecho”.

Com és sabut, la possibilitat de practicar una prova en segona instància, tant amb la vigència de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 com amb la vigència de la nova LEC, és una possibilitat de caràcter extraordinari, que per tant s’ha d’interpretar de forma restrictiva per mor del respecte a la seguretat jurídica i a la proscripció d’indefensió a causa que el període de prova “natural” previst pel legislador, on es regula la participació de totes les parts litigants, és la primera instància. Només en els supòsits de l’article 862 de la derogada llei processal s’ha de concedir la possibilitat de pràctica probatòria en un moment especial: la segona instància.

I el cert és que ni dels raonaments consignats en la sentència de l’Audiència que s’impugna ni dels esgrimits per la recurrent, no se’n deriva la concurrència de les exigències reflectides en l’article 862.4 de la Llei processal de 1881.

La recurrent no justifica en cap moment com explica que després de conclòs el període probatori en primera instància descobrís que la finca més amunt descrita tenia aproximadament la meitat de la superfície estimada per l’expert que la valorà. I escau posar en relleu que tots els indicis van encaminats a considerar que Inmobiliaria X, SL, hauria d’haver conegut la superfície real de la finca. A propòsit d’això és procedent recordar que de la sentència de primera instància confirmada per l’Audiència se’n deriva que la Societat Limitada X està dintre del cercle patrimonial del senyor Z. i, a més, es qüestió incontrovertida que la finca XXXXX del Registre de la Propietat número 2 de Sabadell fou adquirida el 4 de novembre de 1992, cosa que permetia a la compradora, per raons òbvies, conèixer la vertadera superfície de la finca molt abans del moment en què diu que la conegué.

L’article 626 de la LEC de 1881 permetia a les parts litigants concórrer a l’acte de reconeixement judicial i fer als experts les observacions que consideressin oportunes. Per altra banda, en l’article 628 de la mateixa Llei es regulava la possibilitat que les parts i els seus defensor demanessin al jutge en l’acte de declaració o ratificació, que exigís als experts les explicacions oportunes per tal d’esclarir els fets.

Com a corol·lari de les anteriors consideracions ha de decaure el primer motiu de recurs, ja que la recurrent no va aconseguir en segona instància ni ha aconseguit en aquest grau cassacional demostrar al Tribunal que era procedent la pràctica de prova en segona instància i que aquesta possibilitat fou rebutjada erròniament per l’Audiència.

Tercer. El segon motiu de recurs l’encarrila la part recurrent per la via de l’apartat quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, i a redós d’aquest precepte procesal denuncia infracció per interpretació errònia dels articles 321, paràgraf primer, i 322 de la Compilació del dret civil de Catalunya, i també hi afegeix, a la lletra: “en relación con la aplicación indebida del artículo 1111 del Código civil “.

Com a qüestió prioritària en aquest segon motiu de recurs s’invoca una suposada contradicció que és qualificada d’“interna” pel fet d’exercir-se en la demanda, amb caràcter preferent, una acció de nul·litat per simulació absoluta i, amb caràcter subsidiari, una acció de rescissió per ultra dimidium.

Respecte d’això és procedent dir que no s’endevina ni es perfila cap mena de contradicció pel fet d’exercir les dues accions esmentades, ja que resulta evident que, per tal com són invocades l’una amb caràcter subsidiari de l’altra, en cap moment es pot exigir una compatibilitat entre ambdues.

En segon lloc la recurrent posa en relleu la impossibilitat d’exercir l’acció regulada en els articles 321 i 322 de la Compilació de dret civil de Catalunya per via de subrogació, és a dir basant-se en allò que preveu l’article 1111 del Codi civil.

Certament, encara que en la demanda no quedi suficientment clar, el que ha de permetre l’exercici de l’acció de rescissió per ultra dimidium a la demandant és l’acció subrogatòria regulada en l’esmentat article 1111 del Codi civil, atès que si no és així no s’explica la pretensió de la creditora, que no ha pogut satisfer el seu crèdit per cap altra via, d’intentar rescindir una venda realitzada pels deutors per un preu inferior a la meitat del preu just (art. 321 de la Compilació).

L’interès de la demandant va directament encaminat a reintegrar en el patrimoni dels deutors les finques alienades, amb la finalitat de recuperar la solvència dels avaladors que li ha de permetre satisfer de forma total o parcial el seu crèdit.

L’acció revocatòria de l’article 1111 del Codi civil és un remei de caràcter extraordinari o subsidiari, ja que només escau acudir-hi “después de haber perseguido los bienes de que esté en posesión el deudor para realizar cuanto se le debe”.

En el cas en estudi resulta intangible que la demandant, creditora de dos dels demandats, no tenia cap més manera de satisfer el seu crèdit que a través de l’exercici en forma subrogada de l’acció prevista en l’article 321 de la Compilació, atès que així ho estimà la sentència de primera instància i ho confirmà la dictada per l’Audiència, i no ho qüestiona el recurs de cassació.

Quant a l’al·legació de la recurrent en el sentit que “la naturaleza personal de la nombrada acción rescisoria, de tal modo que su ejercicio halla su límite, en cuanto a la legitimación activa se refiere, en la persona del vendedor y, en su caso, a sus herederos, pero no a los acreedores de la parte actora, máxime cuando ésta no tuvo ni arte ni parte en el contrato de compraventa cuya rescisión se pretende”, tampoc mereix ésser acollida pel que tot seguit s’exposarà.

Com ja va dir una Sentència del Tribunal Suprem de 12 de març de 1984, el fet que l’article 322 de la Compilació de dret civil de Catalunya qualifiqui l’acció de rescissió per lesió com de “mena personal”, no vol dir que sigui inherent a la persona del deutor, venedor de la finca venuda en menys de la meitat del seu “preu just”, sinó que significa que la susdita acció està mancada de caràcter i transcendència real.

Ha dit autoritzada doctrina que no té el mateix sentit la qualificació que fa l’article 322 de la Compilació de l’acció de rescissió per lesió com a acció de caràcter personal, i l’exigència de l’article 1111 del Codi civil, que exclou de la possibilitat d’exercici de l’acció subrogatòria en relació amb “derechos y acciones inherentes a la persona del deudor”.

En tot cas, el que sembla irrefutable és que els creditors defraudats per les actuacions il·legítimes dels seus deutors no poden pretendre l’exercici d’accions personalíssimes d’aquests que s’extingirien per la seva mort, ni tampoc aquelles mancades de contingut patrimonial; però, contràriament a aquesta circumstància, en el supòsit debatut no hi ha cap trava que impedeixi l’exercici de l’acció prevista en l’article 321 de la Compilació, màxim quan davant d’una actitud fraudulenta d’un deutor que intenta fer desaparèixer els seus béns en perjudici dels seus creditors, l’exclusió prevista en l’article 1111 del Codi civil ha d’ésser interpretada de forma restrictiva.

Per consegüent ha de decaure el darrer motiu de recurs i s’ha de confirmar la sentència impugnada.

Quart. En virtut del que disposa l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs s’han d’imposar a la part recurrent.

Vistos els preceptes legal esmentats i altres de legal i escaient aplicació:

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la procuradora Sra. Ana Mª Martín Aguilar en nom i representació d’Inmobiliaria X, SL, contra la Sentència de 10 de novembre de 1999 dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d’apel·lació 729/98, amb imposició de les costes a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda