Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 1 de desembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 1 de desembre de 2003 núm. 44/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X, Sr. X2, Sra. X3, Sra. X4, Sra. X5, Sr. X6, Sra. X7, Sra. X8, Sr. X9, Sr. X10, Sra. X11 i Sra. X12, representats davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigits per l’advocat Sr. Alberto Guerra Soldevila, contra la Sentència dictada per la Secció 11a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 14 de novembre de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 24 de Barcelona el 17 de novembre de 2000 en el procediment de judici de menor quantia núm. 33/00. El Sr. Y, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. José Puig Olivet-Serra i dirigit per l’advocat Sr. Ramón Mª Rodón Guinjoan.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en nom i representació del Sr. X i altres, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 33/00 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 24 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 17 de novembre de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Desestimo íntegramente la demanda formulada por el procurador Sr. de Anzizu Furest en representación de interés de Don X, Don X2, Don X3 y Doña X11, Doña X5, Doña X7 y Don X6, Doña X12 y Doña X8, Doña X9, Doña X10 y Don X9 contra el demandado Don Y y, consecuentemente declaro no haber lugar a ordenar la redención forzosa del indicado censo a voluntad de los censualistas con cancelación total de las garantías pactadas en su caso que grava la finca XXXX del Registro de la Propiedad nº 5 de los de esta ciudad por un precio de redención de 1.665.745 pesetas, debiendo condenarse al demandado a satisfacer a los censualistas ese precio de redención y otorgar la oportuna escritura de redención forzosa de dicho censo con advertencia de actuación sustitutiva judicial en su caso y, absuelvo de tales pretensiones al demandado Sr. Y. No ha lugar a efectuar expresa imposición sobre las costas causadas”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 11a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 14 de novembre de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. X y otros contra la Sentencia dictada el 17 de noviembre de 2000 por el Juzgado de Primera Instancia nº 24 de Barcelona en las presentes actuaciones, debemos confirmar y confirmamos la sentencia recurrida; con expresa imposición de las costas causadas en esta alzada a la parte apelante”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, el Sr. X i altres van interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 26 de juny de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 6 de novembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents d’índole fàctica que resulten d’indubtable interès per a la resolució del tema litigiós els següents:

a) La demanda que va originar aquest debat fou presentada pels senyors X, X2, X10, X11 i d’altres; en l’esmentada demanda es deia que el demandat senyor Y era propietari de la finca: “vivienda puerta única en la planta ático de la casa situada en esta ciudad, barriada de L.  (...)”; i s’hi afemia “que la anteriormente descrita finca procede de la finca número XXX, por división de la misma en régimen de propiedad horizontal, mediante escritura autorizada por el notario de Barcelona Don Bartolomé Masoliver Ródenas el 11 de marzo de 1997, número XXX de protocolo, y se halla inscrita a favor de D. Y, en virtud de donación otorgada a su favor por su padre, Don Z., en escritura autorizada ante el notario de esta ciudad Don José Félix Belloch Julbe el dia 20 de octubre de 1996, en sustitución y para el protocolo de su compañero Don Josep Alfons López Tena (...)”, i a més es deia “que la descrita finca, registral número XXXX, se halla gravada, entre otras cargas, con un censo con dominio mediano, de pensión anual una pesetas cincuenta céntimos”.

b) En la demanda es deixava expressa constància del fet que el cens que ara interessa es constituí el 19 d’agost de 1862 davant del notari senyor Fernando Moragas, i que havien transcorregut més de vint anys des del seu establiment, cosa que comportava la possibilitat de la redempció del cens que exigia el pagament d’1.660.745,33 pessetes.

c) La sentència dictada en Primera Instància desestimà íntegrament la demanda i, consegüentment, va denegar la redempció forçosa dels cens, instada pels demandants, sense fer expressa imposició de les costes. Contra l’avantdita sentència els demandants varen interpolar un recurs d’apel·lació que fou rebutjat per nova resolució de 14 de novembre de 2002, que és la que ara s’impugna en aquesta via cassacional.

Segon. Com a qüestió prioritària cal abordar, abans d’entrar en l’estudi del primer motiu de recurs, les al·legacions de la part impugnant del recurs de cassació, que fan referència a la seva admissibilitat.

Certament, la part contra la qual es recorre fa ressaltar que aquesta Sala, en resoldre el recurs de queixa que comportà l’admissió de la cassació, diu: “És doctrina reiterada d’aquesta Sala, segons resulta de les seves interlocutòries de 18 d’abril, 26 de setembre i 3 d’octubre de 2002, que tant si l’assumpte s’ha tramitat en les instàncies inferiors per raó de la quantia, com si ho ha estat per raó de la matèria o en un procediment especial, si la sentència recaiguda presenta interès cassacional per estar compresa en qualsevol dels supòsits a què fa referència l’article 477.3 de la Llei d’enjudiciament civil, és admissible el recurs de cassació basat en l’interès cassacional segons el precepte esmentat”.

Posa en relleu la part impugnant del recurs de cassació que aquesta doctrina entra en directa contradicció amb la forjada pel Tribunal Suprem, la qual podríem resumir succintament dient que aquest alt tribunal considera que si el litigi s’ha tramitat per raó de la matèria, només serà recurrible en cassació per la via de l’interès cassacional, i si ho ha estat per raó de la quantia, només serà admissible el recurs de cassació si la quantia supera la quantitat exigida en l’article 477.2.2n.

Segons criteri del recurrent, atès que es tracta de normativa processal, el tractament hauria d’ésser igual a tot l’Estat i insinua el possible plantejament d’un recurs davant del Tribunal Constitucional, possibilitat gens rebutjable ja que suposaria que aquest Tribunal decidís un tema que a l’entendre d’aquesta Sala és molt transcendent.

Com a conclusió del que ara es tracta s’ha de dir que la doctrina d’aquesta Sala està ja plenament consolidada i és coneguda per la part contra la qual es recorre; en conseqüència, no escau sinó confirmar-ne la vigència en aquesta sentència.

Tercer. En el primer motiu de recurs la part recurrent addueix infracció per inaplicació de l’article 44 de la Llei de censos de 31 de desembre de 1945 i dels articles 1973 i 1935 del Codi civil sobre interrupció i renúncia de la prescripció, aplicables, segons els recurrents, en aquest cas als censos.

Després de l’anterior invocació es diu en el recurs: “En primer término es preciso establecer el régimen jurídico aplicable al censo en que esta parte basa su derecho, censo que fue establecido mediante escritura pública de 19 de agosto de 1862, tratándose por tanto de un censo constituido con anterioridad, no solo a la Ley 6/1990, sino incluso a la Ley de 31 de diciembre de 1945, que subsiste de acuerdo con la nueva ley, y que por lo tanto se regirá por la normativa anterior, tal y como se deduce de la disposición final primera de dicha Ley 6/1990, en relación con la anterior disposición transitoria séptima de la Compilación, que refiriéndose a las cuestiones de carácter intertemporal establecía que ‘es resoldran aplicant el criteri que informava les disposicions transitòries del Codi civil’”.

Davant de les anteriors consideracions, i per tal com hi ha doctrina d’aquesta Sala que tracta del tema que ara ens ocupa, escau fer al·lusió a aquesta doctrina, que es reflecteix en les sentències 48/2001 i 26/2003, a saber: “respecte d’això, és cert que el preàmbul de l’actual Llei de censos fixa com un dels seus objectius afavorir l’alliberament de càrregues de les finques i, subsegüentment, facilitar la cancel·lació d’inscripcions registrals, però tampoc ho és menys que el legislador, en la mateixa exposició de motius, proclama que amb aquesta finalitat s’estableix un sistema adequat de disposicions transitòries que persegueixen de fer compatible l’alliberament de càrregues de les finques amb el respecte envers els drets dels titulars, designi, el de màxim alliberament de càrregues que, en definitiva, no fa més que continuar una tendència ja iniciada el segle passat i de la qual fou destacada capdavantera la Llei de 31 de desembre de 1945, pel fet de ser, en l’àmbit del dret català, la primera de regular els principis de redimibilitat i de prescriptibilitat dels censos per mer transcurs del temps”.

Continua dient la doctrina d’aquesta Sala: “S’esdevé, doncs, fonamental per a la resolució de la controvèrsia, dilucidar, per una part, el règim legal aplicable al cas i, per l’altra, si s’arriba a la conclusió que tal règim era el previst en la normativa anterior a la vigent, examinar si els censalistes actuaren d’acord amb allò previst en tals lleis anteriors”.

Doncs bé; que en casos com el present, o sigui de censos constituïts amb anterioritat a la promulgació de l’actual Llei de censos, s’aplica en tal matèria prescriptiva l’esmentada legislació anterior és criteri sobre el qual, contràriament al que indica la part que recorre, pràcticament no existeix discordança entre les audiències provincials de Catalunya. Això resulta de total lògica perquè altrament no s’entendria l’existència d’un dret transitori en la Llei 6/1990, de 16 de març. Si hagués estat voluntat del legislador la retroactivitat general de la norma, així hauria hagut de significar-ho i eliminar, en conseqüència, qualsevol sistema transitori. Ni ho ha fet —des del moment que sí que crea tal règim transitori i, curiosament, dins el mateix articulat de la Llei, art. 34— ni possiblement ho hauria pogut fer constitucionalment (art. 9.3 de la CE), sota el perill, en cas contrari, de caure en situacions properes a l’espoliació en aquells supòsits en els quals els titulars de determinats drets haguessin complert escrupolosament tot allò que la legislació anterior els exigia per al manteniment i persistència de tals drets, i que veiessin esborrades fulminantment per una nova llei les seves legítimes seguretats de reconeixement de la seva anterior situació jurídica. En aquests supòsits, les disposicions transitòries han de tenir sempre una interpretació restrictiva, derivada, d’entrada, del principi general d’irretroactivitat de les lleis (disposició transitòria novena de la Compilació i primera del Codi civil). Com diu la millor doctrina, “el legislador actual ha abordat novament la qüestió tot adjuntant a la nova Llei un sistema transitori que no té altre objectiu que afavorir la purga d’aquest vast conjunt de càrregues registrals que coneixem amb el nom genèric de censos i ho ha fet respectant, en la mesura que ha estat possible, els drets dels seus titulars en el marc de les normes constitucionals i estatutàries.

No hi ha cap disposició expressa (en les transitòries, és clar) respecte dels censos constituïts amb anterioritat a la seva entrada en vigor. Tots aquests censos constituïts amb anterioritat que quedin subsistents un cop transcorreguts els terminis assenyalats a les disposicions transitòries, es regiran per la legislació anterior i per les disposicions transitòries de la Llei de 16 de març de 1990, tal com es dedueix de la disposició transitòria 7a de la Compilació del dret civil de Catalunya i de la disposició transitòria 1a del Codi civil”.

En definitiva, el cens litigiós va ser constituït no solament amb anterioritat a l’actual Llei de censos, sinó també a la promulgació de la Compilació del dret civil de Catalunya i també a la Llei de 31 de desembre de 1945, sobre inscripció, divisió i redempció de censos de Catalunya. Per tant, encara que la disposició final primera de la vigent Llei de censos disposa, amb caràcter general, que, entre altres normes, queda derogada la Llei de l’Estat de 31 de desembre de 1945, això s’ha d’entendre sens perjudici dels drets adquirits segons tal anterior legislació, que no poden ser negligits, i que mena al fet que tal anterior legalitat continuï essent d’aplicació en el repetit supòsit de censos constituïts abans de l’entrada en vigor de la Llei de censos de 1990, tesi que recolzaria també la disposició transitòria novena de la Compilació del dret civil de Catalunya, en la seva previsió general que “les altres qüestions de caràcter intertemporal que sorgeixin per raó de les variacions que l’entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol i la Llei catalana 13/1984, de 20 de març, puguin implicar per al règim jurídic civil vigent a Catalunya es resoldran aplicant els principis que informen l’ordenament jurídic de Catalunya”. Per tant, sempre s’hauria de tenir també en compte la tradició jurídica catalana, i més i tot els principis anteriors a la vigència de la legislació derogada que poguessin esdevenir d’aplicació al cas en funció de la data de constitució del cens, que, en el cas, ja s’ha dit que té caràcter multisecular”.

L’aplicació de l’anterior doctrina al supòsit debatut evidència que la Llei aplicable és l’anterior a la Llei de censos 6/1990, de 16 de març, però amb exprés respecte a la normativa transitòria d’aquesta Llei que obeeix als motius suara expressats.

Quart. Fixat, doncs, el tema de la legislació aplicable en favor de la legislació anterior a la Llei de 16 de març de 1990, escau remarcar que aquesta darrera norma determina el respecte que mereixen els drets adquirits en favor dels titulars del dret real de què ara es tracta. És un requisit sine qua non que els censos en qüestió restin vigents per mor de l’aplicació de les disposicions transitòries de l’esmentada Llei, que intenten compaginar la purga del vast conjunt de càrregues registrals que coneixem amb el nom de censos (com ja s’ha dit més amunt) amb els avantdits drets adquirits. En tot cas també s’ha fet palès amb la cita jurisprudencial anterior que les disposicions transitòries de la Llei de 1990 hauran de ser interpretades de forma restrictiva.

És procedent ara abordar la segona al·legació del motiu de recurs esgrimida pels recurrents, que se centra en la infracció de l’article 44 de la Llei de 31 de desembre de 1945 d’inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya, que, pel que ara interessa diu: “Els censos emfitèutics inscrits al Registre de la propietat no prescriuran en perjudici del censualista si aquest, durant els últims trenta anys, hagués sol·licitat i obtingut alguna inscripció relativa al seu dret, encara que solament fos als efectes d’acreditar el desig d’interrompre la seva prescripció”.

A redós de l’anterior precepte legal afirma la part recurrent: “En el caso de autos, ha existido actividad registral suficiente y enervadora de la prescripción alegada por el demandado, pues como reiteradamente ha señalado la parte recurrente, obra documentalmente acreditada la utilización del Registro de la Propiedad para mantener la vigencia del censo.

Así, en fecha 20 de enero de 1962, se efectuó la división del primitivo censo por sentencia firme dictada por el Tribunal Arbitral de Censos que provocó la inscripción 24 vigente de fecha 25 de marzo de 1964, obrante al folio XX del tomo y libro XXX del archivo, interrumpiéndose el plazo iniciado en 1945, y desde el año 1964 y hasta la actualidad ha existido actividad registral que ha interrumpido el expresado plazo conforme a lo dispuesto en el artículo 1973 del Código civil, pues se han producido distintas inscripciones sobre la titularidad de los censos en las fechas de 11 de diciembre de 1965 (inscripción 25), 2 de febrero de 1966 (inscripción 26), 11 de febrero de 1966 (inscripción 27), 23 de febrero de 1966 (inscripción 30), 3 de agosto de 1992 (inscripción 33), 10 de mayo de 1993 (inscripción 34), 16 de setiembre de 1993 (inscripción 35), 13 de febrero de 1996 (inscripción 38), según resulta de la certificación registral acompañada con la demanda y reproducida en la pieza de pruebas de esta parte, expresando también la misma que constan distintas notas, la primera de 28 de enero de 1993, acreditando la vigencia del censo conforme a la disposición transitoria tercera de la Ley de censos 6/1990, de 16 de mayo, por lo que se concluye que el último plazo prescriptivo iniciado con fecha 1964, resultó legalmente interrumpido con la inscripción registral de fecha 28 de enero de 1993 y desde esa fecha ninguna de las sucesivas inscripciones realizadas tienen un plazo superior intermedio, por lo cual procede estimar este motivo en cuanto a la interrupción de la prescripción”.

S’ha d’afegir encara que la part recurrent continua dient: “Pero aun en el negado supuesto de que no se hubiera producido la expresada interrupción de la prescripción, tratándose como se trata de un instituto jurídico renunciable por la parte a quien beneficie, en el caso de autos hay un acto del padre del demandado, anterior censatario, que implica una renuncia clara de la prescripción, en su caso, ganada”.

“Nos referimos en concreto a la actividad de los anteriores censatarios Don Z y Don Z2, padre y tío, respectivamente, del demandado Don Y, y anteriores propietarios de la total finca de la calle XXX, XX, de la que procede la gravada por el censo de autos. Dichos censatarios, mediante escrituras públicas de 11 de marzo de 1997, dividieron la finca de la calle XXXX, número XX, en régimen de propiedad horizontal, adjudicándose entre ambos sus distintos apartamentos, procediendo de forma unilateral a dividir el censo que gravaba dicha finca matriz, distribuyendo entre los citados departamentos la pensión de dicho censo, asignándose el departamento de autos señalado con el número seis, la pensión anual de una peseta cincuenta y cuatro céntimos, su capital al tres por ciento, cincuenta y una pesetas treinta y tres céntimos, al censo de dominio mediano que gravaba dicha total finca matriz”.

Cinquè. Des de l’anterior perspectiva s’ha d’abordar el motiu del recurs tenint ben presents les anteriors al·legacions, i no és ociós remarcar que la sentència de primera instància centra el quid de la qüestió en la determinació de si els cens del qual els censualistes demanen la redempció ha prescrit. La susdita sentència diu que la prescripció dels cens es deriva de l’article 10 de la Llei del 90 i també, per raons òbvies, de l’article 344 de la Compilació. En relació amb aquestes consideracions conclou la sentència de primera instància amb l’afirmació que no hi ha hagut pagament de pensions durant més de trenta anys, i que en cap moment han exercit els censualistes el seu dret de capbrevació. Per altra banda diu la sentència de primera instància que els actes dels censataris, consistents en la donació del pare del senyor Y a favor seu de l’àtic en litigi, que comportà l’escriptura de divisió i corresponent constitució de la propietat horitzontal, no suposa un acte d’interrupció de la prescripció.

La sentència de l’Audiència confirma la de primera instància, de la qual dóna per reproduïts els fets i els fonaments de dret. En la sentència de l’Audiència que ara es recorre es fa expressa al·lusió al fet que “incumbe al censatario probar la extinción del derecho por el transcurso de los treinta años sin el pago de la pensión, lo que consta, dada la fecha de su constitución, 19 de agosto de 1896, e incumbe al censualista probar la interrupción de la prescripción extintiva”.

Les anteriors afirmacions fan palès que tant la sentència dictada en primera instancia com la de l’Audiència, que la confirmà íntegrament, per tal d’estimar la institució de la prescripció només analitzen la manca de pagaments de les pensions corresponents i els actes propis dels censataris que, a l’entendre dels recurrents, suposarien el reconeixement del dret de cens i, per tant, un acte que interrompria la prescripció guanyada.

En canvi, ambdues resolucions obliden l’estudi de les inscripcions a què s’ha fet al·lusió més amunt, amb la transcripció en part del recurs i que són acceptades per les dues parts litigants.

Només cal una lectura de la contesta a la demanda i de l’escrit d’impugnació al recurs de cassació per comprovar que els censataris en cap moment fan qüestió del seguit d’inscripcions registrals descrites en la demanda i que suposaren l’evolució jurídica de la titularitat del cens en litigi des de la vessant dels censualistes.

Tal com posa en evidència la part recurrent i no nega la part contrària, des de l’any 1962 fins al 1996 hi ha hagut una intensa activitat registral (la descrita més amunt), sempre promoguda pels censualistes per mor d’adaptar el Registre a la realitat jurídica, a causa de disposicions hereditàries, contractes de compravenda, etc.

Per tenir en compte la intensa activitat registral descrita en la demanda i en el recurs de cassació i acceptada plenament tant en la contesta a la demanda com en la impugnació del recurs de cassació, es fa necessària la integració del factum, possibilitat admesa sense fissures en la jurisprudència del TS (sentències de 9 d’abril de 2003, 31 de març de 2003 i 13 de juny de 2002); es pot citar ad exemplum també la de 17 d’abril de 2002, que expressa la necessitat d’integració del factum “por permitirlo doctrina de esta Sala cuando se da insuficiente explicación o la respuesta no es la adecuada y se trata de hechos de notoria influencia en el fallo (sentències de 18 de març de 1987; 8 d’octubre de 1988; 8 de febrer, 3 d’octubre i 4 de novembre de 1991; 8 d’octubre i 21 de desembre de 1993; 25 de març de 1996, i 27 de febrer de 1998)”.

En el cas que ara s’analitza, la possibilitat d’integrar els fets provats encara esdevé més palesa pel fet que es tracta de dades de caràcter fàctic incontrovertides.

Corol·lari de l’anterior és que resulta d’aplicació el que va resoldre aquesta mateixa Sala en la Sentència de 26 de juny de 2003: “és evident que tals inscripcions, sempre referides al cens en qüestió, conformen autèntics actes de domini, amb virtualitat interruptiva de qualsevol prescripció. Es més, i com molt bé s’indica en la impugnació del recurs, aquestes inscripcions són més demostratives de l’existència, subsistència i conservació del cens que una simple instància, ja que els negocis subjacents representen actes de disposició per part dels censalistes de més pes i transcendència que la simple instància a la qual l’article 44 de la Llei de 31 de desembre de 1945 també atorga força per interrompre una prescripció encara no guanyada. Efectivament, actes relatius a una divisió d’un cens o una acceptació d’una herència porten immanents la proclamació erga omnes del principi i mecanisme de publicitat registral, d’uns drets idonis, per descomptat, per interrompre qualsevol prescripció en tant que palesen un animus conservandi inequívoc”.

També és d’interès recordar que la Sentència d’aquest Tribunal de 12 de juny de 2003 diu: “(...) els censalistes van tenir sempre cura d’obtenir inscripcions registrals amb uns intervals tots ells inferiors al 30 anys. En conseqüència, per aplicació d’aquell art. 44 (es refereix, és clar, a la Llei de 31 de desembre de 1945) i de la seva jurisprudència, aquest cens no va prescriure (...)”; i afegeix que “(...) quan es donen les condicions per a l’aplicació de l’art. 44 (haver sol·licitat i obtingut inscripcions registrals del dret de cens durant els últims trenta anys), aquest cens no prescriu, tant si les pensions han estat pagades com si no ho han estat. Per aquest motiu la manca de prova del pagament no pot ser causa, en casos com el present, de la prescripció del cens, contràriament a allò que ha entès l’Audiència; a part que les vuit inscripcions esmentades en el Registre de la Propietat situaven els titulars dels cens (els censalistes) a redós de l’art. 38 de la Llei hipotecària, la qual cosa suposava que fins i tot si no hi hagués hagut aquell art. 44 per interrompre la prescripció, s’hauria hagut de presumir en mèrits de l’art. 38 esmentat que els censalistes tenen la propietat i la possessió del cens i haurien d’haver estat els censataris els que haurien d’haver provat el contrari, perquè els afavorits per una presumpció legal (aquí els censalistes per les inscripcions registrals i l’art. 83 de la Llei hipotecària) estaven dispensats de tota prova, segons l’art. 385.1 de l’actual Llei d’enjudiciament civil i de l’antic 1250 del Codi civil”.

Les anteriors consideracions posen en evidència que la sentència de l’Audiència que confirmà la dictada en primera instància, obviant les inscripcions registrals al·ludides pel fet d’entendre que no tenien cap rellevància jurídica a l’hora d’interrompre la prescripció adduïda, ha vulnerat l’article 44 de la Llei de censos de 31 de desembre de 1945, segons la interpretació donada per aquest Tribunal, i consegüentment ha d’ésser revocada.

Sisè. Finalment, és procedent decidir la quantitat a percebre pels demandants en concepte de redempció forçosa, i el cert és que en la demanda es determina com a preu de redempció de la pensió la quantitat de 51,33 pessetes i la quantitat d’1.660.694 pessetes com a preu de redempció del laudemi, fadiga i altres drets inherents al domini. Aquesta quantitat no és impugnada ni tan sols qüestionada pel demandat ni en la contesta a la demanda ni en la impugnació del recurs de cassació, per la qual cosa esdevé intangible i provoca l’íntegra estimació de la demanda principal.

Setè. Pel que fa a les costes d’aquest litigi, atès que el cas presentava seriosos dubtes de dret, com s’evidencia en els raonaments d’aquesta sentència, no escau la condemna en costes, ni pel que fa a les de primera i segona instància, ni pel que afecta les causades en aquesta alçada.

Per raó del que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

PART DISPOSITIVA

Estimar el recurs de cassació interposat per la representació processal del Sr. X i altres, contra la Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 11a) de 14 de novembre de 2002, en el rotlle d’apel·lació núm. 62/01, i declarar la redempció forçosa del cens descrit en els fonaments d’aquesta resolució, per voluntat dels censualistes, i declarar així mateix la cancel·lació total de les garanties pactades que graven la finca XXX del Registre de la Propietat núm. 5 de Barcelona, pel preu de redempció d’1.660.745,33 pessetes. Condemnar el demandat a satisfer als censualistes el preu de redempció esmentat i a atorgar l’oportuna escriptura de redempció forçosa, amb l’advertiment que l’atorgarà el jutge en cas contrari, amb l’obligació també de pagar les despeses que s’originin pel susdit atorgament, a excepció de la plusvàlua, que en el seu cas anirà a càrrec dels censualistes.

No escau fer expressa imposició de costes, ni en relació amb les causades en primera ni segona instància, ni pel que fa a les d’aquest grau cassacional.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda