Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 24 de novembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 24 de novembre de 2003 núm. 42/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X i de la Sra. X2, representats davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Rosa Maria Carreras Cano i dirigits per l’advocat Sr. Pedro Rodríguez Merchante, contra la Sentència dictada per la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona l’11 de desembre de 2002, en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 54 de Barcelona el 3 d’abril de 2002, en el procediment de judici ordinari núm. 415/01. El Sr. Y, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana María Gómez-Lanzas Calvo i dirigit per l’advocat Sr. Àngel Llorens i Armada.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Gloria de Celis i Bernat, en nom i representació del Sr. Y, va formular demanda de judici ordinari núm. 415/01 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 54 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 3 d’abril de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando totalmente la demanda interpuesta por D. Y contra D. X y Dª X2 en su condición de herederos llamados a la herencia yacente de Dª Z.

“1º- Debo condenar y condeno a los demandados a la entrega formal al actor del legado del usufructo vitalicio de la casa de L. (L.), calle XXX, nº XX, por medio del otorgamiento de la oportuna escritura notarial, apercibiéndoles de que, de no obrar así, se procederá al otorgamiento judicial de la misma;

“2º- y asimismo declaro que el contenido del legado a favor del Sr. Y. del apartado a) de la cláusula segunda del testamento de Dª Z, comprende, sin exclusión alguna, la totalidad de saldos existentes en la fecha de defunción a nombre de la testadora depositados en entidades bancarias, con expresa inclusión de las participaciones en fondos de inversión mobiliaria por un importe total de 18.124.973 pesetas (a la fecha de la defunción), que constan fiscalmente declarados y se describen en el fundamento jurídico cuarto de esta resolución.

“3º- Todo ello con imposición de las costas procesales a los demandados. “Y que desestimando la demanda reconvencional interpuesta por D. X y Dª. X2 en su condición de herederos llamados a la herencia yacente de Dª Z, contra D. Y, debo absolver y absuelvo al demandado reconvencional de las pretensiones formuladas en su contra, con imposición de las costas procesales a los actores reconvencionales”.

I va ser aclarida per una Interlocutòria de 22 d’abril de 2002 la part dispositiva de la qual va dir: “Ha lugar a la aclaración solicitada por la parte actora respecto a la sentencia dictada en los presentes autos, en el sentido de que la condena de entrega formal de legado lo es de la casa sita en L. (L.) calle XXX, nº YY, en lugar del nº XX que es de ver en el fundamento jurídico primero y el fallo de dicha resolución. Y no ha lugar a la aclaración solicitada por la parte demandada de la misma sentencia” (sic).

Segon. Contra aquesta Sentència la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 11 de desembre de 2002, amb la següent part dispositiva:

“Se estima en parte el recurso interpuesto por D. X y Dª X2 contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia número 54 de Barcelona, la cual se revoca en el único sentido de tener por parte demandada y reconviniente, y por tanto destinataria de los pronunciamientos que en relación con ella se continen en dicha sentencia, a la herencia yacente de Dª Z en lugar de a los referidos apelantes, y ello sin hacer condena en cuanto a las costas de esta alzada”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, el Sr. X i la Sra. X2 van interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 31 de juliol de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent, va admetre a tràmit el motiu 4t i va inadmetre els tres motius primers, i d’acord amb allò que determina l’art. 485 de la LEC es trasdà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 13 de novembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Amb l’empara del paràgraf 2n. de l’art. 485 de la Llei d’enjudiciament civil, la part contra la qual es recorre reitera la causa de la pretesa inadmissibilitat d’aquest recurs perquè, al seu entendre, la quantia litigiosa no ha ultrapassat els 25.000.000 de pessetes (150.253,03 euros), com exigeix l’art. 477.1.2n de la Llei esmentada per accedir a la cassació per aquesta via; al·legació que cal rebutjar pels mateixos arguments adduïts per la interlocutòria de l’Audiència de 22 d’abril darrer en què es va tenir per preparat el recurs (folis 57 i 58 d’aquell rotlle), perquè constava clarament (folis 142, 154, 155, 180, etc.) que el valor d’allò que s’havia debatut ultrapassava amb molt aquella quantitat i que, per tant, l’admissibilitat de la cassació per la via en què es va preparar era correcta, com també ho ha estat la interlocutòria d’aquesta Sala de 31 de juliol últim que va admetre a tràmit el 4t motiu del recurs, únic que va ser admès i únic, per tant, que cal ara examinar.

Segon. El motiu esmentat al·lega que en interpretar el testament de la Sra. Z s’ha infringit l’art. 110 del Codi de successions de Catalunya per tal com s’ha considerat que el llegat que aquella senyora havia atorgat a favor del seu marit Sr. Y, en el testament de 27 de desembre de 1984, incloïa els fons d’inversió mobiliària malgrat que —a parer del recurs— el testament no va fer tal atribució.

Tercer. En el testament la senyora X2 va llegar al seu espòs, endemés de tot allò que el dia de la seva mort es trobés a l’interior del pis de la testadora i de l’import de l’assegurança que tenia contractada amb la Companyia Assurances Generals de France, el següent: “todo el dinero que pudiera tener la testadora a su nombre o a nombre de ambos cónyuges en libretas de ahorro, cuentas corrientes o depósitos, en cualesquira cajas de ahorros y bancos”.

Quart. El jutjat de primera instància, com també l’Audiència, han interpretat que els fons d’inversió mobiliària que la testadora tenia en comunitat per meitat amb el seu espòs, Sr. X, a les caixes d’estalvis de L. (“La Caixa”) i L. (“Caja Rural”) estaven inclusos en el llegat de la clàusula testamentària que hem transcrit i que, per tant, la part d’aquells fons que la testadora va deixar en morir pertany al seu espòs per raó del llegat; interpretació que el hereus recurrents impugnen tot adduint que els fons d’inversió mobiliària no són diners i que els diners són l’única cosa que la testadora va llegar al seu espòs, per la qual cosa entenen que els fons relictes per la testadora pertanyen als hereus recurrents (nebots d’aquella) i no pas al marit legatari.

Cinquè. És coneguda per repetida la jurisprudència tant del Tribunal Suprem (sentències de 28 d’abril de 1989, 30 de novembre de 1990, 18 de juliol de 1991, 6 d’octubre de 1994, 14 de maig i 31 de desembre de 1996, 27 de febrer de 1997, 24 d’octubre de 2002, etc.), com d’aquesta Sala (sentències de 22 i 28 d’octubre de 1991, 30 de novembre de 1992, 26 de maig, 9 de juny i 18 de desembre de 1997, 18 de juny i 10 de desembre de 1998, 21 de juny i 26 de juliol de 1999, etc.) en què es declara que la interpretació dels testaments és una funció sobirana, exclusiva i privativa dels tribunals d’instància i que cal respectar-la en cassació a menys que la interpretació hagi estat irraonable, absurda o arbitrària. Consegüentment, l’únic que ara escau examinar és si la interpretació que ha realitzat l’Audiència de la clàusula testamentària en qüestió ha estat efectuada amb criteris arbitraris, irraonables o absurds, o, al contrari, amb criteris lògics i racionals, supòsit, aquest darrer, en què s’hauria de desestimar aquest recurs de cassació. Encara més tenint en compte que, com va observar aquesta Sala a la Sentència de 10 de desembre de 1998, si el Codi civil parteix d’un principi literalista per a la interpretació dels testaments (art. 675 “tota disposició testamentària s’haurà d’entendre en el sentit literal de les seves paraules llevat que aparegui clarament que va ser una altra la voluntat del testador”), el Codi de successions de Catalunya s’orienta en un sentit més subjectivista en expressar a l’art. 110 que “en la interpretació del testament cal atenir-se plenament a la voluntat del testador sense que calgui subjectar-se necessàriament al significat de les paraules emprades”; i d’aquestes regles se’n desprèn —com va manifestar també aquest Tribunal a la sentència que acabem d’esmentar—, que “si la interpretació donada per la Sala d’instància a la disposició testamentària s’ajusta de manera coherent a la voluntat de la testadora, la seva decisió s’haurà de mantenir i el motiu de cassació s’haurà de rebutjar”.

Sisè. La Sala d’instància va confirmar en tot la fonamentació de la sentència de primera instància, la qual planteja la qüestió discutida de si els fons d’inversió poden considerar-se diners o no, ja que en el primer supòsit s’inclourien en el llegat disposat per la causant, i en el segon haurien de passar als seus nebots hereus.

La sentència addueix que per resoldre aquesta qüestió no escau recórrer a la definició tècnica de la figura dels fons d’inversió tal com resulta de la Llei 46/1984, de 26 de desembre, de les institucions d’inversió col·lectiva, ni al seu Reglament de 2 de novembre de 1990, ja que aquest procedir faria apartar de la vertadera voluntat de la testadora. Afegeix que segons la documentació bancària aportada per l’actor, en la data de la defunció de la seva esposa ambdós eren titulars per meitats dels fons d’inversió mobiliària objecte de la contesa, l’import dels quals ascendia a la quantitat de 36.249.943 pessetes; que l’actor va presentar la declaració fiscal corresponent a la meitat d’aquella quantitat com a saldos bancaris a nom de la seva esposa difunta i va pagar l’import de successions que corresponda a aquesta meitat, que van ser 1.985.624 pessetes; que l’origen de què procedien els fons de “La Caixa” eren els ingressos que havien efectuat ambdós esposos des del seu dipòsit XXXX-XXXX-XXXXXXXXX i els havien anat comprant els anys 1992, 1993, 1997 I 1999; i que l’origen dels 4.000.000 de pessetes de la Caja Rural de L. que s’havien ingressat al compte a nom del Sr. Y el 10 de setembre de 1993, va ser la cancel·lació d’unes lletres del Tresor, i que la compra d’aquests fons d’inversió l’havien iniciat el 13 de setembre de 1993.

De tots aquests fets l’Audiència en conclou (per acceptació de la fonamentació de la sentència de primera instància) que els cònjuges varen anar cercant en cada moment el producte o instrument financer que els proporcionés una major rendibilitat, passant de tenir els seus estalvis en comptes corrents o dipòsits bancaris a comprar lletres del Tresor (Caixa Rural) i finalment els fons d’inversió com a inversió més productiva; que la voluntat de la testadora era que el producte del seu estalvi dinerari (diners, llibretes, comptes corrents, dipòsits, import de la seva assegurança de vida, etc.) anés destinat al seu marit, i que va ser circumstancial que a la data de la seva defunció tots els estalvis esmentats estiguessin invertits en fons d’inversió, els quals, per tant, han de ser considerats inclosos en el llegat disposat per la testadora a favor del seu marit; i l’Audiència encara afegeix que “atendiendo a la voluntad de la testadora que debe ser considerada como verdadera de la testadora, guía que indiscutiblemente ha de seguirse en materia testamentaria —art. 110 del Codi—, la solución no puede ser otra que la de considerar que el dinero, que era tal o que integraba cualquier clase de activos en la fecha del testamento, fue destinado posteriormente, y por tanto fuera de la previsión de la testadora en el momento del otorgamiento, a la inversión en FMI sin perder su carácter de valor líquido equivalente al dinero, al igual que si hubiera permanecido en libretas, cuentas corrientes u otros depósitos en entidades de crédito. Como se dice en la sentencia, el ahorro dinerario fue a parar, en búsqueda de la colocación más productiva, a los expresados activos mobiliarios, por lo que debe ser considerado su saldo, a nombre de los esposos en el momento del fallecimiento de la esposa, y en la parte que le pudiera corresponder a ella, integrante del legado”.

Difícilment podia la testadora el 27 de desembre de 1984, en què va atorgar el testament, fer una menció expressa dels fons d’inversió nascuts un dia abans (amb la Llei de 26 de desembre de 1984, la qual encara no havia estat publicada).

La clara voluntat i intenció, interpretada per la sentència impugnada de la manera que hem esmentat, lluny d’ésser irracional o absurda, és l’única possible, com bé diu la Sala a quo; raó per la qual el motiu de cassació examinat —i únic admès— ha de ser desestimat.

Vuitè. Segons allò que determina l’art. 398.1 en relació amb el 394 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes del recurs hauran de ser imposades a la part que recorre.

Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la sentència que n’era objecte i condemnar els recurrents al pagament de les costes del recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda