Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 6 de novembre de 2003
núm. 41/2003 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
Vot
particular
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha
vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Francisco
Pascual Pascual i dirigit per l’advocat Sr. Eduardo Mates Albaladejo, contra
la Sentència dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de
Barcelona el 19 de febrer de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació
interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instancia núm.
2 de Rubí el 29 de maig de 2002, en el procediment de judici de modificació
mesures de divorci núm. 135/99 instat per la Sra. Y, aquí part
recorreguda, la qual no s’ha personat en aquest Tribunal.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Carmen Romera
Hernández, en nom i representació de la Sra. Y, va formular
demanda de judici de modificació de mesures de divorci núm. 135/99 davant el
Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Rubí. Seguida la tramitació legal, el
Jutjat va dictar Sentència amb data 29 de maig de 2002, la part dispositiva
de la qual diu el següent: “I. Que estimando parcialmente la demanda
interpuesta por Doña Y contra Don X, procede
modificar las medidas reguladoras de su divorcio; debiendo Don X
abonar en concepto de alimentos de la hija Z la cantidad de
150,25 euros dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta que
la actora designe. Dicha suma se actualizará automáticamente
cada año conforme a la variación que experimente el índice de precios al
consumo oficialmente publicado. II. No hacer especial pronunciamiento en
materia de costas”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, la part demandant
va interposar recurs d’apel·lació. Es va admetre a tràmit i es va
substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual
va dictar Sentència amb data 19 de febrer de 2003, amb la següent part
dispositiva:“Que, estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por
Dª. Y contra la Sentencia de fecha veintinueve de mayo de dos mil
dos, dictada por el Juzgado de Primera Instancia número dos de Rubí en el
asunto mencionado en el encabezamiento, debemos revocar y revocamos dicha
sentencia, únicamente en el sentido de que la prestación de alimentos que la
misma establece se devengará, a cargo de D. X, desde el uno de
abril de mil novecientos noventa y nueve, confirmándola en todo lo demás,
sin especial pronunciamiento respecto a las costas del recurso”.
Tercer.
Contra la Sentència anterior, el Sr. X va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de
26 de juny de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre
a tràmit, i d’acord amb l’art. 485 de la LEC, es traslladà a la part
recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit
d’oposició, sense que s’hagi efectuat.
Un cop dut a terme, es va assenyalar per a
la votació i decisió el dia 25 de setembre de 2003, a les 11 hores del matí,
en què es varen celebrar.
Actua com a ponent d’aquesta resolució el
magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté, designat pel president d’acord
amb allò que disposa l’art. 206 de la Llei orgànica del poder judicial atesa
la dissidència del ponent inicial Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Són fets incontrovertits i/o reconeguts per
l’Audiència i transcendents per a aquesta resolució els següents:
a) Per una Sentència de divorci de 13 de
novembre de 1992 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Rubí, en les
actuacions 108/92 es va declarar dissolt el matrimoni del Sr. X i
de la Sra. Y i es va aprovar el Conveni regulador subscrit per
ambdós, en què es va atribuir a la mare la guarda i custòdia de la filla
menor Z nascuda el 4 de juliol de 1983 i es va fixar la quantitat de
30.000 ptes. al mes a càrrec del pare de pensió alimentària per a la petita.
b) Posteriorment, per desavinences amb la
mare, l’esmentada menor va anar a viure amb el pare, el qual va promoure la
modificació de les mesures anteriorment acordades i aprovades en la
sentència de divorci; i per Sentència ferma de 14 de maig de 1998, dictada
pel mateix jutjat en les actuacions nº 100/97, es va atribuir la guarda i
custòdia de la menor al pare i es va fixar una pensió d’aliments de 30.000
ptes. al mes per a la menor a càrrec de la mare.
c) En haver passat novament i voluntària la
menor a conviure amb la mare des del mes de desembre de 1998, aquesta
senyora, el 31 de març de 1999, va instar un nou procediment per a la
modificació de les mesures (el procediment núm. 135/99 del mateix jutjat)
tot sol·licitant la guarda i custòdia de la menor al seu favor i que es
fixés a càrrec del pare per a la menor una pensió alimentària de 34.000
ptes. al mes.
I per un altressí de la mateixa demanda, la
Sra. Y va demanar l’adopció de mesures provisionals respecte a la menor per
tal que se n’acordés la guarda i custòdia a favor de la mare, amb qui ja
convivia, i que es fixés a càrrec del pare “la pensión alimenticia
establecida por sentencia de divorcio a su cargo o la que se decida en estas
medidas”.
El jutjat no va admetre a tràmit la petició
de l’adopció d’aquestes mesures provisionals (provisió de 27 de maig de
1999) i va disposar que calia atenir-se a allò que s’havia decidit en la
resolució ferma de 14 de maig de 1998 en el procediment núm. 100/97 (referit
en l’apartat b anterior).
Recorreguda en reposició aquella provisió,
va ser confirmada per una interlocutòria de 13 de gener de 2000 (foli 54)
per tal com es va considerar que havent-hi la Sentència de 14 de maig de
1998, les circumstàncies posteriors a ella i la seva possible alteració
sobrevinguda havien de ser resoltes en l’execució del procediment 100/97 i
no en el nou procediment 135/99 que la Sra. Y havia instat.
d) Substanciat aquest nou procediment
135/99 —durant la tramitació del qual la menor Z. ja va assolir la
majoria d’edat— en Sentència de 29 de maig de 2002 el jutjat de primera
instància va estimar parcialment la demanda de la Sra. Y. contra el Sr. X. i
va desposar “modificar las medidas reguladoras de su divorcio, debiendo Don
X abonar en concepto de alimentos de la hija Z la
cantidad de 150,25 euros dentro de los cinco primeros días de cada mes en la
cuenta que la actora designe. Dicha suma se actualizará automáticamente cada
año conforme a la variación que experimente el índice de precios al consumo
oficialmente publicado”.
e) Recorreguda en apel·lació la resolució
anterior per la Sra. Y, en Sentència de 19 de febrer de 2003 la Secció 12a
de l’Audiència Provincial de Barcelona va estimar en part el recurs en
l’únic sentit que “la prestación de alimentos que la misma establece se
devengará, a cargo de D. X, desde el uno de abril de 1999”.
I, f) És contra aquesta resolució que el
Sr. X ha interposat aquest recurs de cassació en el qual al·lega
com a primer motiu l’aplicació indeguda de l’art. 262 del Codi de família de
Catalunya, i com a motiu segon la infracció de la jurisprudència que esmenta
que entén aplicable; motius que aquesta Sala examina a continuació de manera
conjunta per a una més fàcil exposició, comprensió i resolució.
Segon.
Els dos motius de cassació tenen com a únic
objecte impugnar la decisió de l’Audiència que el pare hagi de pagar
aliments per a la seva filla Z no des de la sentència que acorda
modificar la mesura que s’havia disposat en el procediment anterior, sinó
des de la data de la demanda en què es va sol·licitar aquesta modificació.
El recurrent argumenta que si bé l’art. 262
del Codi de família de Catalunya atorga dret als aliments des de la data de
la reclamació judicial, entén que aquest precepte no és aplicable als
processos matrimonials segons la jurisprudència que esmenta; motiu pel qual
al·lega que l’art. 262 d’aquell Codi ha estat aquí indegudament aplicat i
que, contràriament, no s’ha aplicat aquella jurisprudència que creu
aplicable.
Tercer.
L’art. 262 del Codi de família de Catalunya
que atorga el dret d’aliments des de la data de la reclamació judicial (o
des de l’extrajudicial degudament provada) és un precepte general de
l’aplicació del qual no estan exclosos els processos matrimonials, ja que
tot aquell que té dret a aliments en té d’ençà que els reclama segons aquell
precepte general. L’única particularitat dels processos matrimonials és que
els interessats tenen la facultat processal de sol·licitar mesures
provisionals prèvies a la demanda de nul·litat, separació o divorci (art.
771.1 de la LEC actual, i art. 1881 i 1883 de l’anterior) o concomitants amb
tal demanda o amb la contesta (art. 773.1 i 4 de l’actual, art. 1886 i 1890
de l’anterior), amb l’adopció de les quals mesures —prèvies o concomitants—
ja es satisfà mentre es tramita el procés matrimonial la necessitat
d’aliments d’aquell que els reclama per a aquesta etapa transitòria.
Es dóna així compliment, també en els
processos matrimonials, a l’art. 262 esmentat del Codi de família de
Catalunya, que atorga el dret d’aliments des de la data en què l’interessat
els reclama.
La sentència posterior que posarà fi al
procés matrimonial substituirà les mesures provisionals adoptades amb
anterioritat (art. 774.3 i 4 de la LEC actual, art. 1893 de l’anterior) i
els seus efectes seran per tant ex nunc, és a dir, des de la data de
la seva fermesa, perquè els aliments del període anterior durant la
tramitació del procés hauran estat satisfets amb les mesures provisionals en
el seu dia i cas adoptades a petició de l’interessat.
Aquesta és l’única raó que es pugui dir
(pel que fa als efectes derivats que assenyala l’art. 76.1 del Codi de
família, com ara la determinació dels aliments dels fills que són
conseqüència de la nul·litat del matrimoni, del divorci o de la separació
judicial) que les sentències que es dicten en aquests processos matrimonials
despleguen els seus efectes des que es pronuncien (ex nunc);
simplement i senzilla així es pot dir perquè durant la tramitació del procés
aquells ja hauran estat atesos amb les mesures provisionals.
Però quan, com succeeix en aquest cas, les
mesures provisionals per aplicar durant la substanciació del procés no han
estat adoptades (malgrat que aquí s’havien demanat, tal com ha ressenyat el
primer fonament d’aquesta resolució en el seu apartat c), és clar que
llavors la sentència que acull la modificació de mesures per circumstàncies
sobrevingudes, ha d’estendre els seus efectes al moment de la presentació de
la demanda per aplicació del ja esmentat art. 262 del Codi de família; i no
es pot argüir que aquesta sentència és constitutiva i no pot tenir cap
efecte fins que és ferma, ja que pel que fa a l’obligació del pare de
contribuir a l’alimentació de la seva filla des que va passar a conviure amb
la mare, és simplement declarativa d’aquest obligació derivada de la
filiació, i és de condemna a complir aquella obligació. Pel que fa, per tant,
a aquest aspecte, la sentència és declarativa de condemna i no constitutiva.
Sí que és constitutiva per tal com declara la nul·litat, el divorci o la
separació judicial del matrimoni, perquè quan es ferma confereix als
cònjuges un nou estat que no podien ells assolir abans per la seva sola
voluntat; però aquesta naturalesa constitutiva de la sentència no s’estén
als seus efectes, és a dir, als aspectes objecte de la regulació de
l’article 76 i següents del Codi de família de Catalunya, ja que les mesures
establertes per la sentència sobre aquests aspectes “poden ésser modificades
en atenció a circumstàncies sobrevingudes, mitjançant resolució judicial
posterior” (art. 80 del Codi esmentat); cosa ontològicament contrària a les
sentències constitutives. Per tant, no es pot dir que les sentències de
divorci siguin constitutives pel que fa als seus efectes aliens a la pura i
simple constitució del nou estat de divorciats dels dos afectats; i encara
menys es pot parlar en aquest cas de sentència constitutiva referida a la
sentència ferma de 14 de maig de 1998 esmentada a l’apartat c) del
precedent fonament primer, que ni tan sols era la sentència de divorci sinó
de simple modificació de la pensió alimentària, com s’ha exposat al fonament
primer esmentat.
Si l’obligació del pare de contribuir als
aliments de la filla des de la data de la demanda (art. 262 CF) no fos
reconeguda aquí (o en casos semblants), es produiria un enriquiment
manifestament injust del pare i una vulneració també clara dels art. 259 i
seg. del Codi de família de Catalunya per tal com seria exonerat sense
justificació de l’obligació que li imponen aquests preceptes; i amb la
mateixa vulneració s’hauria posat indegudament i injustament al sol càrrec
de la mare, durant més de quatre anys i mig en aquest cas, l’obligació
alimentària que incumbeix a ambdós progenitors, la qual cosa, a més de ser
contrària a la llei, resultaria òbviament injusta.
Quart.
En conseqüència amb el que s’ha explicat,
el dos motius de cassació han de ser rebutjats per tal com l’Audiència ha
aplicat degudament i correcta l’art. 262 del Codi de família i la
jurisprudència coincident amb la nostra interpretació precedent,
interpretació que concorda amb la doctrina de la sentència que s’impugna i
amb la proclamada reiteradament per la Secció 18a de l’Audiència Provincial
de Barcelona; i aquesta sentència nostra desautoritza la doctrina que la
contradiu establerta per altres sentències de la Secció 12a de la mateixa
Audiència, cosa que ha fet possible l’admissió a tràmit d’aquest recurs de
cassació (art. 477.3 de la LEC).
Cinquè.
Atesa la real existència de jurisprudència
contradictòria de les audiències provincials d’aquest territori pel que fa a
la data des de la qual cal obligar al pagament de la pensió alimentària en
els procediments matrimonials (tema que ha motivat la present resolució),
aquesta Sala estima prou justificada la formulació d’aquest recurs
extraordinari, raó per la qual, a pesar de la seva desestimació, no farà
pronunciament sobre les costes que ha provocat d’acord amb allò a què
l’autoritza l’art. 398.1 en relació amb el 394.1 de la Llei d’enjudiciament
civil; ja que, i com ha estat raonat i s’aprecia de la contradicció entre
sentències de les audiències provincials d’aquesta Comunitat, el supòsit de
dret plantejat oferia duotes seriosos.
Atès l’anterior, la Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de cassació,
confirmar la sentència que n’era objecte i no fer pronunciament de les
costes del recurs.
Així ho acorda la Sala i ho signen el
president i els magistrats esmentats més amunt.
VOT PARTICULAR
Que formula el magistrat senyor Lluís Puig
i Ferriol a la sentència dictada per aquesta Sala el dia 6 de novembre de
2003 en el recurs de cassació 61/2003, en compliment d’allò que disposa
l’article 206.1 de la Llei orgànica del poder judicial.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
El problema fonamental que planteja el
recurs, no és altre que determinar si els aliments a favor d’una filla
derivats d’una situació de crisi matrimonial s’han de pagar des de la data
d’admissió de la demanda, tesi que acull la sentència que origina aquest vot
particular i la sentència recorreguda, o des de la resolució judicial que
n’estableix el pagament, segons argumenta la part que ha interposat el
recurs de cassació.
En el cas del recurs, el dret d’aliments a
favor de la filla deriva d’una sentència de divorci dels seus progenitors,
sentència que té el caràcter de constitutiva perquè determina una
modificació de l’estat civil o familiar i, com succeeix respecte a les
sentències constitutives, sols produeix efectes sobre la seva fermesa, com
resulta dels articles 89 i 106 del Codi civil; i els mateixos efectes s’han
de fer extensius a les resolucions recaigudes en un procediment de divorci,
a menys que el legislador estableixi una solució diferent. Aquesta
circumstància no concorre en el cas d’aliments a favor dels fills, ja que si
bé és cert que amb referència als aliments anomenats autònoms de
l’article 148.I del Codi civil i de l’article 262 del Codi de família
resulta que s’han de pagar des del moment de la reclamació judicial, aquesta
solució s’estableix en funció del caràcter declaratiu de la sentència en el
cas dels aliments autònoms, ja que la sentència no fa altra cosa que
declarar l’existència d’una obligació anterior i, a més a més, concretar-la,
i és precisament pel seu caràcter declaratiu que s’han de pagar aliments des
de l’admissió de la demanda que els reclama. Per tant, si en el casos de
crisi matrimonial la sentència ja no és declarativa sinó constitutiva, i per
tant mancada d’efectes retroactius, no escau aplicar en aquests casos el
criteri de la retroactivitat dels seus efectes a unes situacions derivades
de resolucions judicials mancades per la seva pròpia naturalesa d’efectes
retroactius.
Segon.
La sentència que origina el vot particular
es decideix pel criteri que el dret de percebre aliments des de la
reclamació judicial segons l’article 262 del Codi de família és un precepte
d’aplicació general i, per tant, aplicable també als aliments derivats d’una
crisi matrimonial, ja que en els casos de crisi matrimonial es poden demanar
aliments en les mesures prèvies, amb la conseqüència que la sentència
posterior que posarà fi al procés matrimonial substituirà les mesures
provisionals adoptades amb anterioritat i els seus efectes seran ex nunc,
perquè els aliments del període anterior hauran estat satisfets amb les
mesures provisionals adoptades a petició de la interessada.
No és necessari entrar aquí a discutir la
solució esmentada amb referència als casos generals, sinó amb referència al
fet que origina el recurs. En aquest punt és fàcil constatar, i així ho fa
el fonament de dret segon de la sentència d’apel·lació, que en la demanda no
es va sol·licitar l’adopció de mesures provisionals amb referència als
aliments, encara que en el mateix fonament de dret precisa la sentència
d’apel·lació que en la demanda es van interesar per altressí com a mesures
cautelars les que s’interessaven com a definitives, pretensió denegada per
l’organisme jurisdiccional de primera instància i que va restar definitiva
perquè no es va impugnar aquesta decisió. En definitiva resulta que si la
mare no va recórrer contra la resolució denegatòria de les mesures
provisionals que requereixen instància de part, no es pot resoldre ara en el
sentit que es derivaria d’unes mesures provisionals no adoptades.
No ho desmenteix el mateix fonament de dret
de la sentència d’apel·lació quan afirma de forma molt menys contundent que
és altament probable que no es demanessin les mesures provisionals per les
raons que esmenta, raonament que d’altra banda no es fonamenta en cap fet
provat o acreditat, sinó en una suposició que mereix la mateixa credibilitat
que qualsevol altra.
Si acudim altra vegada al fonament de dret
segon de la sentència d’apel·lació, es constata que sense cap mena
d’ambigüitat s’afirma que “la petición relativa a la fecha de devengo de la
pensión de alimentos es una petición hecha por primera vez en esta segunda
instancia, una petición nueva por tanto, puesto que en la demanda nada se
solicitó al respecto”, afirmació que per ella mateixa posa de manifest la
improcedència que es pugui establir la condemna a pagar aliments sobre la
base d’una petició feta en uns moments totalment improcedents, com resulta
del criteri jurisprudencial més que reiterat contrari a introduir qüestions
noves en el recurs. I s’ha d’esmentar també, ara sobre la base del fonament
de dret tercer de la sentència d’apel·lació, que si bé l’organisme
jurisdiccional de primera instancia va denegar les mesures provisionals
instades per l’esposa, el mateix organisme jurisdiccional va oferir a
aquesta la possibilitat d’exercir els seus drets en el tràmit d’execució de
sentència, sense que la perjudicada utilitzés aquesta possibilitat per
motius que no s’han explicitat.
Tercer.
De totes aquestes consideracions en resulta
que quan la sentència de cassació diu que en els casos de crisi matrimonial
la manca d’efectes retroactius de la sentència es compensa per les mesures
provisionals adoptades a petició de part interessada, en aquest cas, o bé
manca la petició o, si es va fer, va ésser desestimada sense que la
interessada es valúes de les solucions que hi oferia el mateix organisme
jurisdiccional que va denegar la seva pretensió.
Per altra part hem d’entendre que la tesi
de la sentència de cassació dóna per acreditada, sense que consideri oportú
argumentar-ho, l’altra probabilitat en cap moment acreditada per a no
demanar les mesures provisionals, que com s’ha raonat en el fonament de dret
anterior és desmentida per les mateixes argumentacions que fa la sentència
d’apel·lació i que no desmenteix de forma convincent la sentència de
cassació.
Sols cal afegir que la mateixa sentència
d’apel·lació mostra la seva perplexitat davant la solució que finalment
acull d’atendre la petició de l’esposa, ja que el litigi va tenir la durada
d’uns tres anys, fet que perjudica notòriament el marit i pare deutor dels
aliments quan és obligat a pagar-los des de la demanda. Ni en les instàncies
inferiors ni en el tràmit del recurs de cassació es troba cap indici que la
demorança en la resolució del litigi sigui imputable al deutor dels aliments,
que, per tant, ha d'assumir una càrrega patrimonial de forma unilateral i, a
criteri del magistrat que subscriu, improcedent d’acord amb els mateixos
arguments que ofereix la sentència recorreguda per arribar a la solució
contrària i que la sentència de cassació passa per alt. En darrer terme, per
aplicació del conegut principi general de dret del favor debitoris
que informa tots els ordenaments jurídics dels països del nostre entorn.
Quart.
Basant-se en els raonaments anteriors
considera el magistrat que subscriu que era procedent estimar el recurs de
cassació i, per tant, condemnar el marit a pagar aliments des de la
resolució judicial.
Barcelona, 27 de novembre de 2003
|
