Sentència de 3 de novembre de 2003

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 3 de novembre de 2003 núm. 39/2003 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Badia Martínez i dirigit per l’advocat Sr. Adrián Pérez Mayor, contra la Sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el 24 de març de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instancia núm. 2 de Girona el 21 de desembre de 2002, en el procediment de judici de modificació de mesures de divorci núm. 403/2002, instat pel Sr. X contra la Sra. Y, aquí part recorreguda, la qual ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Gloria Ferrer Massanas i dirigida per advocat.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Francesc de Bolós Pi, en nom i representació del Sr. X, va formular una demanda de judici de modificació de mesures de divorci núm. 403/2002 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona. Seguida la tramitació legal, el jutjat va dictar Sentència amb data 21 de desembre de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que, estimando la demanda deducida por el procurador Sr. De Bolós Pi, en nombre y representación de D. X, exonero a éste del pago de cualquier pensión alimenticia destinada a su hijo Z Se condena a Doña Y al abono de las costas causadas”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona, esta seva darrera sentència. la qual va dictar Sentència amb data 24 de març de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que estimando en parte el recurso de apelación formulado por la procuradora Doña Rosa Mª Triola Vila en nombre y representación de Doña Y, contra la Sentencia de 21 de diciembre de 2002 del Juzgado de Primera Instancia nº 2 de Girona, dictada en los autos de modificación de medidas de divocio nº 403/2002 de los que el presente rollo dimana, revocamos dicha resolución.

“Y estimando en parte la demanda interpuesta por el procurador Don Francesc de Bolós Pi en nombre y representación de Dn. X, reducimos el importe de la pensión alimenticia de Z (hijo común de los litigantes) a la cantidad de 150,00 euros mensuales, revisables anualmente conforme a los cambios que experimente el IPC, y pagaderos por su padre Dn. X en la forma en su día pactada y aprobada judicialmente en las medidas aquí modificadas en este extremo.

“Todo ello sin hacer especial imposición de las costas en ambas instancias”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X va interposar aquest recurs de cassació.

Per interlocutòria de 10 de juliol de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 30 d’octubre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són fets incontrovertits i/o reconeguts per la sentència recorreguda i transcendents per a aquesta resolució, els següents:

a) En una sentència de divorci de 22 de febrer de 1995, en homologar-se el conveni regulador que els consorts havien concertat, es va fixar a favor de l’únic fill del matrimoni, Z, nascut el 13 de maig de 1983, una pensió alimentària a càrrec del pare que el 16 de juliol de 2002 (data en la qual l’esmentat pare va presentar la demanda originadora del present litigi) ascendia a la quantitat de 370 ? mensuals (61.562 pessetes).

b) En aquesta demanda el Sr. X sol·licitava que se l’exonerés del pagament d’aquesta pensió perquè el seu fill ja havia assolit la majoria d’edat (tenia 19 anys), havia treballat en el període de novembre de 2001 a octubre de 2002, i el 24 d’octubre de 2002 havia estat donat d’alta a la Seguretat Social a l’empresa JF., amb una mitjana de les bases de cotització en el període esmentat d’11 mesos de 365,09 euros (60.745,86 ptes.); així mateix manifestava que la naturalesa temporal de la feina no havia de ser impediment per a l’exoneració del pagament de la pensió, atès que actualment la contractació temporal dels treballadors, especialment dels més joves, és quelcom estructural i no pas conjuntural.

c) Per Sentència de 21 de desembre de 2002, el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona va estimar la demanda i va exonerar el pare del pagament de qualsevol pensió alimentària per al seu fill.

d) La sra. Y. va apel·lar contra aquesta resolució, i la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Girona, per Sentència de 24 de març de 2003, va estimar en part el recurs i va mantenir la pensió, però reduïda a la quantitat de 150 euros al mes (en comptes dels 370 euros mensuals que el pare pagava), revisables anualment segons l’índex de l’IPC.

e) I és contra aquesta última resolució que el Sr. X ha interposat aquest recurs de cassació, l’examen del qual s’efectua a continuació.

Segon. El recurs addueix com a primer motiu la infracció de l’art. 76.2 del Codi de familia de Catalunya, i com a segon la vulneració de la jurisprudència de les audiències provincials que declara la improcedència de la pensió alimentària a favor dels fills majors d’edat quan han accedit al mercat laboral; jurisprudència que la recurrent entén que és la correcta i aquí aplicable, enfront d’una altra que diu el contrari.

Aquesta Sala tractarà d’ambdós motius seguidament de manera conjunta per a una més fàcil exposició, comprensió i resolució.

Tercer. L’art. 76.2 del Codi de família de Catalunya determina com a efecte del divorci que “si hi ha fills majors d’edat o emancipats que convisquin amb un dels progenitors i que no tinguin ingressos propis, s’han de fixar els aliments que corresponguin en els termes que estableix l’art. 259”, aliments que poden ésser modificats “en atenció a circumstàncies sobrevingudes, mitjançant resolució judicial posterior” (art. 80.1); l’article 271.1.c del mateix Codi estableix, com a causa d’extinció de l’obligació de prestar aliments, la millota de les condicions de vida de l’alimentat, de manera que faci innecessària la prestació; prestació que ha d’incloure tot el que és indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de l’alimentat (art. 259).

De la lletra i de l’esperit d’aquests preceptes se’n desprèn, sense cap dubte, que els fills majors d’edat que convisquin amb un dels progenitors i que no tinguin ingressos propis suficients per atendre les seves necessitats (esmentades a l’art. 259), sempre que la causa de les necessitats no derivi d’algun motiu que els sigui imputable (art. 260.4), tenen dret als aliments del progenitor no convivent.

Consegüentment, per a l’exoneració de l’obligació alimentària del pare no convivent respecte del fill que ha assolit la majoria d’edat, no n’hi ha prou que el fill hagi entrat al mercat de treball si els seus ingressos no arriben a cobrir les seves necessitats assenyalades legalment (art. 76.2, que envia al 259 C.F.); i és aquesta interpretació dels preceptes la que ha de prevaler sobre la contrària, que entén suficient que el fill entri al mercat laboral, siguin els que siguin els seus ingressos propis, per alliberar el progenitor no convivent de la prestació alimentària.

Quart. La sentència objecte de recurs corregeix la de 1a instància perquè sense cap tipus de modulació ni matisació havia decidit que l’Z., pel sol fet d’haver-se incorporat al mercat laboral, ja havia perdut qualsevol dret a la prestació alimentària del pare, i aquesta decisió no tenia en compte ni la insuficiència evident dels ingressos del fill ni el fet que la mare, amb qui convivia, contribuïa degudament i eficaçment a mantenir-lo per tal com li mancaven ingressos propis suficients per tenir una vida independent.

L’Audiència assenyala que la continuïtat laboral de Z, amb uns contractes de treball successius, no revela una situació de simple eventualitat laboral; que obté uns ingressos amb què col·labora a la seva manutenció i manteniment i amb els quals pot assolir, encara que de manera incipient, una independència econòmica “que hoy por hoy no puede ser absoluta por lo limitado de sus salarios, no existiendo motivo para que la madre deba soportar de forma exclusiva la carga económica que Z. todavía supone”; motius pels quals redueix la contribució del pare als aliments del fill a la quantitat mensual susdita, en comptes dels 370 euros anteriors. Raonaments i conclusió que escau confirmar totalment, per la qual cosa caldrà desestimar aquest recurs de cassació.

Cinquè. Atesa l’existència de jurisprudència contradictòria de les audiències provincials d’aquesta Comunitat pel que fa a la procedència o improcedència de la pensió alimentària dels fills quan han assolit la majoria d’edat i han accedit al mercat de treball (contradicció que aquesta resolució tracta d’arranjar amb la precedent interpretació), aquest Tribunal estima prou justificada la interposició d’aquest recurs de cassació; raó per la qual, i malgrat la seva desestimació, no farà pronunciament sobre les costes que ha ocasionat d’acord amb allò que l’autoritza l’art. 398.1 en relació amb el 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil. Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la sentència que n’era objecte i no fer pronunciament sobre les costes del recurs.