Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 28 d'octubre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 28 d'octubre de 2003 núm. 38/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva
Vot particular

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la Sra. X, que no s’ha personat davant aquest Tribunal, contra la Sentència dictada per la Secció 12ª de l’Audiència Provincial de Barcelona el 19 de febrer de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Santa Coloma de Gramenet el 31 de gener de 2002 en el procediment de judici de modificació de mesures de separació núm. 219/99. El Sr. Y, aquí part recorreguda, tampoc no s’ha personat davant aquest Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Xavier Arcusa Gavalda, en nom i representació del Sr. Y, va formular demanda de judici de modificació de mesures de separació núm. 219/99 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Santa Coloma de Gramenet. Seguida la tramitació legal, el jutjat va dictar sentència amb data 31 de gener de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando íntegramente la demanda formulada por el procurador de los tribunales D. Xavier Arcusa Gavalda, en nombre y representación de D. Y, contra Dña. X, y desestimando íntegramente la demanda reconvencional formulada por el procurador de los tribunales D. Fermín Lecumberri Torrea, en nombre y representación de Dña. X, contra D. Y, debo acordar y acuerdo que, a partir de la fecha de la presente resolución, quede sin efecto la obligación de D. Y de satisfacer la pensión que en concepto de levantamiento de las cargas del matrimonio y de alimentos a favor de sus hijas Z y Z2 se fijó en la Sentencia de separación matrimonial dictada en fecha 14 de junio de 1995 en la causa civil nº 28/94 seguida ante este mismo órgano jurisdiccional, manteniendo el resto de las medidas acordadas en la precitada Sentencia de separación matrimonial, y ello, sin hacer expresa imposición de las costas procesales causadas”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada i actora reconvencional va interpolar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 19 de febrer de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por Dña. X contra la Sentencia de fecha treinta y uno de enero de dos mil dos, dictada por el Juzgado de Primera Instancia número uno de Santa Coloma de Gramenet en el asunto mencionado en el encabezamiento, debemos confirmar y confirmamos dicha sentencia, sin hacer especial pronunciamiento respecto de las costas del recurso”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, la Sra. X va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 3 de juliol de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 2 d’octubre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada, atesa la dissidència del ponent Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol (art. 206 de la Llei orgànica del poder judicial).

FONAMENTS DE DRET

Primer. Considera la Sala que, per a una correcta comprensió del tema debatut, cal esposar els antecedents de caràcter fàctic següents:

a) Amb data 14 de juny de 1995 es va dictar sentència de separació del matrimoni format pel senyor Y i la senyora X, en la qual, pel que ara interessa, es fixaren les següents mesures inherents a la mateixa sentència: “en concepto de levantamiento de las cargas del matrimonio y alimentos de las hijas, por meses anticipados y dentro de los cinco primero días de cada mes, la cantidad de 20.000 pesetas mensuales, que será actualizada anualmente según el porcentaje de incremento de IPC fijado por el INE; así como conceder a Doña X, como pensión compensatoria, la cantidad de 30.000 pesetas mensuales, abonadas por meses adelantados, dentro de los cinco primeros días de cada mes (...) las pensiones serán actualizables según el porcentaje del IPC, fijado por el INE”.

b) El 26 de juliol de 1999 el senyor Y va presentar davant el Deganat dels Jutjats de Primera Instància i Instrucció de Santa Coloma de Gramenet una demanda incidental de modificació de mesures provisionals, en la qual es pretenia l’extinció de la pensió d’aliments en quantia de 20.000 pessetes fixada en la sentència de separació, després d’explicar que les dues filles del matrimoni separat, Z i Z2, a favor de les quals hom l’havia fixat, ja no mereixien ser-ne creditores.

c) Des de l’anterior perspectiva hom explicava que la filla major, Z, havia contret matrimoni el 23 de maig de 1998 i havia assolit independència familiar i econòmica; pel que feia a la menor, Z2, tenia 24 anys d’edat i no estava afectada per cap tipus d’impediment físic o psíquic que suposés un obstacle per trobar una feina remunerada suficient per atendre les seves necessitats pecuniàries.

d) A la demanda avantdita s’hi oposà la senyora X, la qual va esgrimir a la vegada una reconvenció on pretenia que la quantitat de vint mil pessetes mensuals en concepte d’aliments a les filles, en el cas que fos extingida, vingués a incrementar la pensió compensatòria a favor de l’esposa.

e) En la reconvenció es feia expressa referència al fet que el matrimoni havia durat trenta- quatre anys, i que en el moment de la separació l’esposa ja en tenia 62, i el marit 63; també es feia al·lusió al fet que l’esposa, mentre va durar el matrimoni, s’havia ocupat sempre de les tasques de la llar i cura de les filles, i no havia desenvolupat cap mena de treball remunerat. Es feia ressaltar que, quan es va decretar la separació, el marit s’havia acollit a un pla de viabilitat de l’empresa Mercedes Benz Espanya, SA, per mor del qual havia percebut una important indemnització, i que havia passat a cobrar una pensió mensual d’atur de l’INEM, per enllaçar posteriorment a cobrar una pensió de jubilació de quantia més elevada.

Es feia èmfasi en el fet que la pensió compensatòria a favor de l’esposa en quantia de només 30.000 pessetes havia estat condicionada per la remuneració que en aquell moment rebia el marit de l’atur, i per la pensió alimentària a favor de les filles, i que en aquests moments la pensió de jubilació era més alta i la pensió de les filles probablement hauria d’extingir-se atesa la petició del pare.

f) La sentència de primera instància va estimar íntegrament la demanda, va rebutjar, en canvi, la reconvenció, i consegüentment va declarar extingida l’obligació de pagar aliments a favor de les filles del matrimoni, i no va alterar a l’alça la pensió compensatòria a favor de l’esposa.

g) Contra la sentència de primera instància la senyora X va presentar recurs d’apel·lació que va ser rebutjat íntegrament.

h) Finalment l’esmentada senyora va interposar un recurs de cassació contra la sentència de l’Audiència en el qual denunciava la infracció de l’article 84 del Codi de família pel fet de no haver estat acollides les seves pretensions encaminades a incrementar la pensió compensatòria fixada en la sentència de separació.

Segon. Com és sabut, el recurs de cassació, tant durant la vigència de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 com amb la LEC de 2000, té una funció nomofilàctica, és a dir d’interpretació de les normes jurídiques aplicables al cas en debat, sense que en cap cas sigui legítim (salvant els supòsits de valoració arbitrària o contrària a la raó de la prova practicada, que haurà d’ésser denunciada per la via del recurs per infracció processal) pretendre una nova valoració de les proves practicades.

Aquestes consideracions comporten necessàriament la vinculació del Tribunal de cassació als fets declarats provats per l’Audiència, que esdevenen, doncs, intangibles.

En relació amb el que s’ha dit escau remarcar que la sentència de l’Audiència conté les següents afirmacions que ara interessa posar en relleu:

“1. Desde luego no cabe duda alguna de que la situación de desigualdad económica entre ambos litigantes persiste con absoluta claridad. Podemos admitir, también, que, dadas las circunstancias la pensión compensatoria de la esposa es insuficiente en su cuantía”.

“2. La pensión de jubilación del marido (...) podría incrementarse (ascender) a unas 180.000 pesetas al mes, pero no más (...). No obstante, si se constata que la pensión compensatoria asciende a 30.000 pesetas actualizadas desde 1995, se confirma que, efectivamente, la situación de la esposa es desproporcionadamente mucho peor que la del marido, que cuenta con unos ingresos de más de 170.000 pesetas al mes. Hay que tener en cuenta que ambos cónyuges tienen satisfecha la necesidad de vivienda, una vez que se procedió a la liquidación del régimen económico matrimonial en los términos que expone la sentencia apelada, con asignación a cada uno de una vivienda”.

“3. Así como la ley prevé la desaparición de la pensión compensatoria, no prevé en cambio su incremento. Esto tiene una razón de ser evidente. La pensión, en la cuantía en que se fija, constituye la medida o dimensión de desigualdad o desequilibrio que resulta de la ruptura del matrimonio. Si posteriormente la desigualdad se incrementa, eso ya no será consecuencia de esta ruptura del matrimonio, sino de la evolución posterior de la vida de los cónyuges (...)”.

“4. Pero puede razonarse que las cosas no han de ser igual cuando el empeoramiento de la situación de desigualdad entre las partes no es más que el simple desarrollo o evolución de la propia situación existente constante el matrimonio, que no se altera en lo sustancial sino que, simplemente, sigue una evolución que ya está ínsita, latente o prevista en la propia situación existente durante el matrimonio. Así sucede en los supuestos en que existe una situación transitoria de desempleo desde la que se pasa, sin solución de continuidad, a otra de jubilación, con mejora de la prestación del cónyuge que la perciba; supuesto en el que en el momento de la ruptura, el más favorecido ya tiene la perspectiva de la próxima percepción de una pensión de jubilación, la cual puede decirse que, en el momento del cese en la convivencia, ya forma parte del patrimonio del interesado (...)”.

Amb les anteriors argumentacions semblaria que la Sentència de l’Audiència hauria de donar la raó a l’esposa i, consegüentment, decretar l’increment de la pensió compensatòria; però el Tribunal diu que “ha de inclinarse por el criterio tradicional” i rebutja les pretensions de l’esposa, encara que reconeix que “sobre esta cuestión no se ha pronunciado el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya”, i amb aquesta afirmació sembla que convida l’esposa a la interposició del recurs de cassació, que, com s’ha dit, ara escau resoldre.

Tercer. En el recurs de cassació, amb l’expressa cita com a infringit de l’article 84 del Codi de família, la recurrent insisteix en el desequilibri econòmic que s’observa sense dubtes en comparar la situació econòmica d’ella i la del seu espòs, del qual es troba separada. També fa esment al fet que, al seu entendre, les seves pretensions podrien ésser acollides tenint en compte que doctrina d’aquesta Sala ha reconegut la possibilitat de reconvertir una pensió alimentària en una compensatòria a favor de l’esposa, quan per mor del divorci cessa l’obligació de prestar aliments, en un cas que fins i tot hi havia una renúncia de l’esposa a percebre la pensió de l’article 84 del Codi de família (T.S.J. de Catalunya, sentències de 4 de juliol de 2002 i 2 de juny de 2003).

La qüestió sotmesa a la consideració d’aquest Tribunal és d’una complexitat evident, pel fet que la lletra de la Llei sembla estar en directe confrontació amb el que aconsellaria, almenys en aquest cas, una solució justa.

És escaient recordar que l’article 84 del Codi de família diu, pel que ara interessa: “la pensió compensatòria ha d’ésser disminuïda si qui la percep passa a millor fortuna o qui la paga passar a pitjor fortuna”.

Aquest precepte s’ha de comparar amb l’article 100 del Codi civil, que regula la mateixa institució, a saber: “fijada la pensión y las bases para su actualización en la sentencia de separación o divorcio, sólo podrà ser modificada por alteraciones sustanciales en la fortuna de uno u otro cónyuge”.

La lectura d’ambdós preceptes posa en evidència que mentre que el Codi civil sembla acceptar la possibilitat d’incrementar la pensió compensatòria per alteracions substancials en la fortuna d’un dels cònjuges, en canvi del Codi de família sembla deduir-se que si bé és factible l’alteració a la baixa de la pensió en estudi, en cap cas la llei n’accepta un increment.

La redacció de l’article 84 del Codi de família podria ésser conseqüència d’una reiterada doctrina de les audiències provincials que, en aplicació de l’article 100 del Codi civil, insistiren en el fet que, per molt que la situació econòmica del cònjuge obligat al pagament de la pensió variés a l’alça, mai es justificaria l’increment de la compensatòria que partia dels paràmetres vigents al moment de la separació o divorci, o, en el seu cas, de la cessació de la vida en comú del matrimoni.

Per tant, el que queda absolutament vedat segons la redacció de l’article 84 del Codi de família és la puja de la pensió compensatòria per mor de les circumstàncies sobrevingudes amb posterioritat a la fractura matrimonial, però escau plantejar-se què ha de succeir quan en aquest moment ja existeixen les circumstàncies que determinarien inexorablement una actualització automàtica de la situació del cònjuge deutor.

En la hipòtesi plantejada, el més convenient seria determinar ja en la sentència que fixi la pensió compensatòria l’increment d’aquesta en el moment en què es produís.

Però el problema que escau abordar en aquest moment és què passarà quan la previsió anterior no hagi estat adoptada en la sentència de separació o divorci, i el cònjuge creditor es trobi en una situació econòmica apurada per manca d’aquella previsió.

I el cert és que la naturalesa de la pensió compensatòria que queda reflectida en la Sentència d’aquesta Sala de 4 de març de 2002, a la qual fa referència la recurrent, no resulta minvada pel fet que la manca de previsió al·ludida es solucioni de forma tardana.

En aquella sentència es deia que la naturalesa de la pensió compensatòria és reequilibradora, ja que tracta de compensar el cònjuge que es veu perjudicat per la separació o el divorci mantenint el principi de solidaritat econòmica existent durant la situació de convivència.

També s’ha de destacar de la susdita sentència l’afirmació següent: “los términos comparativos que generan el derecho a la pensión son, pues, dos: la situación de que gozaba durante el matrimonio y la situación previsible después de la crisis, atendida la situación personal y profesional del beneficiario de la pensión”.

De les anteriors consideracions se’n deriva de forma clara la naturalesa de la pensió de què ara es tracta, i se n’infereix sense dubtes que la situació econòmica, d’un i altre cònjuge, que s’ha de tenir en compte per tal de fixar-ne l’import és la del moment de la ruptura, sense que puguin ésser ateses circumstàncies ulteriors o sobrevingudes que suposarien l’alteració de la naturalesa de la pensió i col·locarien el deutor en una posició permanent d’inseguretat jurídica. Seria d’interès afegir que autoritzada doctrina ha volgut fer ressaltar que el divorci trenca qualssevol llaços d’unió dels qui foren cònjuges, sense que sigui predicable cap deure de solidaritat, socors o ajuda mútua. Des d’aquesta perspectiva s’ha trobat el fonament de la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família (coincident en aquest punt amb l’article 97 del Codi civil) en un principi de justícia o equitat (principi que en el cas que ara es tracta té especial importància) que ha d’ésser aplicat amb vista a mitigar un determinat perjudici o dany de caràcter injust que té el seu origen immediat en el fracàs del projecte convivencial. També s’ha dit que la pensió tendeix, doncs, a evitar que a causa de la separació o divorci un cònjuge vegi més perjudicada la seva situació econòmica (seguint la dicció de l’article 84 del Codi de família), i per a valorar aquesta “situació econòmica perjudicada” s’ha de comparar l’estatus matrimonial des del punt de vista econòmic, amb la situació també econòmica del cònjuge que demanda la pensió, però el desequilibri que aparegui queda afectat per la referència legal a la posició del cònjuge obligat al pagament (no s’ha d’oblidar que normalment la ruptura conjugal suposa un empitjorament de la posició econòmica d’ambdós cònjuges, ja que és usual que les despeses es dupliquin).

Certament, i d’acord amb les anteriors previsions, s’ha de recalcar que les pretensions de la recurrent no van encaminades a alterar la naturalesa de la prestació ni suposen cap mena d’inseguretat per al deutor, sinó que només cerquen adequar la quantia de la pensió compensatòria a les circumstàncies realment existents al moment de la fractura matrimonial: en aquell moment l’espòs cobrava de manera provisional 122.000 ptes./mes, per tal com es trobava en la situació professional i econòmica transitòria de l’atur que corresponia a la primera etapa del procés de la seva jubilació anticipada (el qual ja s’havia iniciat i generat al moment de la ruptura matrimonial, tal com diu l’Audiència). I com que en complir els 65 anys aquell procés iniciat i generat abans de la ruptura finalitzava de manera automàtica amb la jubilació (amb què l’espòs passava a percebre, també de manera automàtica, la quantitat de 180.000 ptes./mes, en comptes de les 122.000 ptes./mes inicials), és clar que aquesta circumstància havia de ser reflectida a la sentència en què es va fixar el quantum de la pensió compensatòria, tal com assenyala l’art. 80.2 del Codi de família de Catalunya; i atès que no es va preveure i efectuar així, es va vulnerar l’art. 84 del mateix Codi, tal com denuncia aquest motiu de cassació, que caldrà per tant estimar per atorgar a la recurrent les pretensions esgrimides en la reconvenció.

Procedint d’aquesta manera aquest Tribunal no accepta l’alteració a l’alça de la pensió compensatòria per virtut de circumstàncies sobrevingudes no existents al moment de la ruptura matrimonial; l’únic que fa és adequar aquella pensió als paràmetres ja existents al moment de la fractura, de conformitat amb l’article 84 del Codi de família de Catalunya.

Quart. Atès el que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil, precepte que fa una expressa remissió a l’article 394 del mateix cos legal, i atès que el cas presentava seriosos dubtes de dret, tal com es desprèn dels anteriors raonaments, no és procedent fer expressa imposició de les costes causades amb aquest recurs.

Vistos els preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar el recurs de cassació interposat pel procurador senyor Ernest Huguet Fornaguera, en nom i representació de la senyora X, i declarar que a partir de la data de la sentència dictada en primera instància queda sense efecte l’obligació del senyor Y de satisfer la pensió que en concepte de càrregues del matrimoni i d’aliments a favor de les seves filles Z i Z2 es va fixar en la sentència de separació matrimonial dictada amb data 14 de juny de 1995 en la causa civil núm. 28/29.

Fixar la pensió compensatòria que ha de pagar el senyor Y a la senyora X en la quantitat de 50.000 pessetes mensuals, pagadores a partir de la sentència de primera instància per mesos avançats, dintre els cinc primers dies de cada mes i en 12 mensualitats a l’any, que haurà d’ingressar en el compte corrent de l’entitat bancària designada per l’esposa. La pensió serà actualitzable cada any segons el percentatge d’increment de l’IPC fixat per l’INE.

No escau fer especial pronunciament pel que fa a les costes causades en aquest recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

VOT PARTICULAR

Que formula el magistrat senyor Lluís Puig i Ferriol a la Sentència dictada per aquesta Sala el dia 28 d’octubre de 2003 en el recurs de cassació 75/2003, en compliment d’allò que disposa l’article 206.1 de la Llei orgànica del poder judicial.

FONAMENTS DE DRET

A) La meva discrepància amb la sentència transcrita es refereix, inicialment, al seu fonament de dret primer, que a l’hora d’enumerar els antecedents de caràcter fàctic que han originat el litigi no esmenta un fet molt significatiu, com és que el litigi s’ha suscitat entre uns cònjuges subjectes a la societat de guanys del Codi civil, que va ésser liquidada arran de la sentència de separació dels cònjuges i que va determinar l’adjudicació dels béns comuns entre ells.

B) Segons l’article 1397.1r del Codi civil, la liquidació de la societat de guanys s’ha de projectar únicament sobre els béns comuns o de guanys, que segons el número 1 del precepte esmentat són els que existeixen al temps de la dissolució de la societat de guanys, que té una justificació clara, ja que des del moment de l’extinció de la societat de guanys el patrimoni comú o de guanys s’ha de configurar jurídicament com un patrimoni en liquidació i, com és norma general aplicable als patrimonis en liquidació, des del moment de la seva dissolució veu tancades les possibilitats que entrin a formar-ne part altres béns. En el cas del litigi es tracta de la impossibilitat que formin part del patrimoni posterior al règim de comunitat de béns unes quantitats que havia de percebre el marit després d’haver estat extinguida la societat de guanys en concepte de jubilació, ja que d’acord amb l’article 1346.6è del Codi civil aquest concepte té la condició de bé privatiu del marit, i d’una forma encara molt més clara si l’ha de percebre després d’haver-se extingit la societat de guanys.

C) La pensió compensatòria opera com una indemnització que té com a finalitat el rescabalament del desequilibri que es produeix en el moment de la crisi matrimonial (article 97.1 del Codi civil i article 84.1 del Codi de família), però no té com a finalitat el manteniment del cònjuge creditor de la pensió. En conseqüència, si el cònjuge deutor obté después uns ingressos superiors, no es pot demanar un augment de la pensió compensatòria en atenció al seu caràcter indemnitzador perquè el desequilibri econòmic es centra en el moment de la crisi matrimonial, i després d’aquest moment ja no hi ha desequilibri possible, per tal com la normativa vigent sobre la matèria es desentén de les necessitats subjectives de les persones implicades.

D) De les consideracions anteriors en resulta que l’augment de la pensió per jubilació que pot percebre el marit després de la dissolució de la societat de guanys mai haurà format part de la societat de guanys, i per tant l’esposa mai hauria participat d’aquests augments, circumstància que posa en relleu que el consort separat o divorciat tampoc ha de participar de la millora de nivell econòmic de l’altre perquè no es va produir al temps de la convivencia matrimonial, i la finalitat de la pensió compensatòria no és altra que mantenir el nivell de vida que es va assolir durant el període de la convivència.

E) Finalment cal afegir que, amb independència de les consideracions fetes en relació amb la societat de guanys, ens trobem davant el fet que mentre l’article 100 del Codi civil preveu la modificació de la pensió compensatòria per circumstàncies sobrevingudes, expressió que pot donar a entendre que se’n permet tant l’augment com la disminució, la doctrina més autoritzada ha posat de manifest que en realitat sols se’n permet la disminució, i segurament per evitar qualsevol dubte infonamentat l’article 84.3 del Codi de família sols en preveu de forma expressa la disminució. Aquesta posició del legislador té una fonamentació molt clara, perquè si el canvi de circumstàncies pot determinar el plantejament d’un posterior litigi, les noves circumstàncies no poden determinar, en canvi, un augment de la pensió compensatòria, ja que la quantitat més elevada suposaria desequilibrar la situació jutjada en relació amb el cessament de la convivència. Per tant, si amb referència al règim econòmic matrimonial que regia l’economia dels cònjuges litigants l’esposa no participaria dels guanys obtinguts pel marit després de la dissolució de la societat de guanys, tampoc pot beneficiar-se d’aquests augments en la situació de crisi matrimonial, ja sigui d’acord amb la disposició taxativa de l’article 84.3 del Codi de família, que sols en preveu la disminució, o d’acord amb el caràcter excepcional de la pensió compensatòria, que per això no pot suposar una solidaritat postmatrimonial superior a la solidaritat que presideix la relació dels cònjuges en les situacions normals de matrimoni.

Basant-se en les argumentacions anteriors, el magistrat que subscriu considera que esqueia desestimar el recurs de cassació.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda