Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 27 d'octubre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 27 d'octubre de 2003 núm. 37/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist la demanda de revisió núm. 94/2002 contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 de l’Hospitalet de Llobregat en el judici de menor quantia 102/95, confirmada per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona i ratificada per aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 16 de Barcelona en el judici de menor quantia núm. 331/00, confirmada per la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona. El Sr. X ha interposat aquesta demanda representat per la procuradora Sra. Ana Mª Martín Aguilar i defensat pel lletrat Sr. Luis Álvarez Perez Bedia.

És part contra la qual es recorre la Sra. Y, representada per la procuradora Sra. Virginia Gómez Papi i defensada pel lletrat Sr. Antonio Ubieto Fernández. Amb la deguda intervenció del Ministeri Fiscal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació del Sr. X va interposar, d’acord amb l’article 510.1 de la Llei d’enjudiciament civil, demanda de revisió contra la Sentència dictada amb data 30 d’abril de 1997 pel Jutjat de 1a Instància núm. 4 de l’Hospitalet de Llobregat, Aixa com contra la Sentència dictada en data 24 de gener de 2001 pel Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona.

Segon. Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de data 16 de desembre de 2002, i de conformitat amb allò que disposa l’art. 514 de la Llei d’enjudiciament civil, es va citar la part contrària perquè en el termini de vint dies contestés la demanda. En data 8 de gener de 2003 el fiscal va presentar el seu corresponent informe. En data 19 de febrer de 2003 la procuradora Sra. Virginia Gómez Papi, en nom i representació de la Sra. Y, va presentar escrit de contestació a la demanda de revisió.

Tercer. Per una provisió de data 27 de febrer de 2003, i de conformitat amb l’art. 440 de la LEC, es va citar les parts a través de la seva representació processal per tal que compareguessin el dia 20 de març de 2003 a les 10.30 hores del matí per a la celebració de vista, la qual va tenir lloc on es va sol·licitar, i es va acordar la pràctica d’una prova biològica de paternitat.

Quart. Efectuada la prova acordada per l’Institut Nacional de Toxicologia, es va acordar, de conformitat amb el que disposa l’art. 440 de la Llei d’enjudiciament civil, la celebració de vista per al dia 16 d’octubre de 2003 a les 11 hores, que ha tingut lloc.

Ha estat designat ponent l' Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. El present recurs de revisió el fonamenta la representació del Sr. X en l’art. 510, núm. 1 de la LEC (“si después de pronunciada, se recobraren u obtuvieren documentos decisivos de los que no se hubiere podido disponer por fuerza mayor o por obra de la parte en cuyo favor se hubiere dictado”), i s’ha de ponderar el següent:

1r) La Sra. Y interposà en el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de l’Hospitalet de Llobregat una demanda per la qual postulava que es declarés pare biològic de la menor Z el Sr. X. Per una Sentència de 30 d’abril de 1997 l’esmentat Jutjat acollí la demanda, declarant que la referida menor era filla extramatrimonial de l’ara recurrent en revisió, Sr. X Aquesta sentència va ser apel·lada, i l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Setzena) la confirmà per la Sentència de 30 de novembre de 1998, contra la qual es va interposar un recurs de cassació que aquesta Sala va desestimar per la Sentència de 6 de setembre de 1999.

2n) Aquestes resolucions motivaren que la Sra. Y interposés una segona demanda contra el Sr. X, que es resolgué per sentència del Jutjat de Primera Instància núm. Setze de Barcelona atorgant la pàtria potestat de la referida menor a ambdós litigants, si bé atribuint-ne la guarda i custòdia a la mare, decidint no fixar règim de visites en favor del declarat pare i establint una pensió que havia de lliurar aquest darrer a la mare, en concepte d’aliments per a la filla, de 25.000 pessetes mensuals. Aquesta sentència, en aplicació de la cosa jutjada, refusà la reconvenció formulada pel Sr. X. per a la modificació de la seva paternitat declarada. El Sr. X. va interposar recurs d’apel·lació, i la Sentència de l’A.P. de Barcelona (Secció Divuitena) d’1 de juliol de dos mil dos confirmà la d’instància, manifestant, respecte a la prova pericial heredobiològica sol·licitada pel Sr. X. i que fou denegada, que era òbvia la seva impertinència “a los efectos de determinar una paternidad que en su día ya fue declarada por sentencia firme”. Per proveïment de 28 d’octubre del 2002, l’Audiència Provincial declarà la fermesa d’aquesta seva darrera sentència.

3r) En data 1 d’octubre del dos mil dos, comparegué la Sra. Y. davant notari a l’efecte de manifestar que, havent-se practicat extrajudicialment una prova biològica de la qual resultava l’exclusió de paternitat del Sr. X, “era su voluntad confirmar o rechazar la paternidad biológica de la hija Z., por lo que desea realizar la mencionada prueba de paternidad ante el Instituto Nacional de Toxicología de la Generalitat de Catalunya u órgano adscrito al Juzgado de 1ª Instancia nº 4 de l’Hospitalet de Llobregat”.

4t) Davant d’aquest nou esdeveniment, el Sr. X interposà la present demanda de revisió, respecte a la qual el Ministeri Fiscal manifestà, en el tràmit de l’art. 514 LEC, que s’ hi oposava. La representació de la Sra. Y la contestà també oposant-s’hi en principi, si bé sol·licitant la pràctica d’una altra prova biològica per l’Institut de Toxicologia de la Generalitat de Catalunya o centre adscrit a aquesta Sala i manifestant que “en función del resultado se revisen o no las sentencias dictadas”. Aquesta Sala, en la vista celebrada el 20 de març d’enguany, acordà la pràctica de l’esmentada prova, que portà a terme l’Institut Nacional de Toxicologia, el qual informà que “los resultados obtenidos excluyen la paternidad de D. X respecto a la menor Z”. Això provocà que la representació de la Sra. Y manifestés, primer per escrit i després —i també personalment la mare— en l’acte de la vista del dia 16 d’enguany, que es donés lloc a la demanda de revisió per tal com s’havia demostrat científicament la impossibilitat que el Sr. X, a qui atribuí primerament la paternitat de la seva filla, en fos el progenitor.

Segon. Contràriament a allò manifestat pel Ministeri Fiscal en l’acte de la vista darrera, no es registra en el cas la caducitat de l’acció revisòria. En efecte, si bé l’art. 512 de la LEC estableix que no podrà sol·licitar-se la revisió passats cinc anys des de la data de publicació de la sentència que es pretén impugnar i que, dins d’aquest termini, l’acció es podrà ejercitar sempre que no hagin transcorregut tres mesos des de l’aparició del document decisiu, això és precisament el que s’ha esdevingut en el cas, en el qual no han passat ni de bon tros els cinc anys respecte a cap de les sentències fermes dictades ni han transcorregut tampoc tres mesos des que la part pogué disposar del document en què es fonamenta la revisió (acta notarial de primer d’octubre de dos mil dos) fins a la interposició de la present demanda, que es va registrar d’entrada en aquest Tribunal el 14 de novembre següent.

Tercer. Com ja havia declarat aquesta Sala i acaba de tornar a fer en la recent sentència de revisió 10/03 “cal tenir present la sentència del T.S. de 14 de gener de 2001, que es refereix exhaustivament a les gran línies doctrinals i jurisprudencials que han anat configurant aquest recurs extraordinari. Tal resolució, que invoca en el mateix sentit les sentències del T.S. d’1 de març de 1999 i 5 d’abril de 1996, recorda així mateix que la revisió és ‘un remedio procesal encaminado a atacar el principio de la cosa juzgada a la vez que controlar en beneficio de la justicia si la resolución cuya revisión se pretende fue dictada como consecuencia de defectos o vicios que de haberse conocido hubieren provocado una resolución distinta (...) La doctrina de esta Sala, de modo reiterado y constante, ha sancionado: A) Que el recurso de revisión, dado su carácter extraordinario y excepcional, aparece limitado en su alcance, condiciones precisas y plazo para su ejercicio por la normativa de inexcusable observancia (...) sin posibilidad de extenderlo a casos o supuestos distintos de los en ella taxativamente señalados (S.T.S. de 1 y 15 de febrero; 8 de junio y 21 de octubre de 1982). B) La interpretación de dichos supuestos ha de realizarse con absoluta rigidez y criterio restrictivo, sin extenderlo a casos no especificados en el texto legal, para evitar la inseguridad de situaciones reconocidas o derechos declarados en la sentencia, quebrantando el principio de autoridad de la cosa juzgada que no puede ponerse en entredicho (S.T.S. 13 de abril y 25 de mayo de 1981; 8 de mayo y 8 de junio de 1982 ), cual se recoge en la Sentencia de 3 de octubre de 1987. C) No es una última instancia, ni este remedio formal puede servir para subsanar deficiencias procedimentales que pudo reparar la parte, ya que, rigiendo el principio dispositivo, al ejercitarse una facultad, se ha de pechar con las consecuencias perjudiciales o cargas que de ello se deriven (S.T.S. de 21 de desembre de 1988). D) No es posible, a través de la revisión, examinar o enjuiciar la actuación procesal del tribunal que dio lugar a la sentencia impugnada (S.T.S. 30 de junio, 14 de julio y 3 de noviembre, todas de 1988).

E) El plazo para interponerlo es el de tres meses, contados desde el día en que se descubrieron los documentos nuevos o el fraude (art. 1798 LEC), y ello requiere de manera inexcusable la fijación por el recurrente del elemento temporal dies a quo, que debe probarse con precisión (S.T.S. 23 de febrero de 1965; 17de octubre de 1969; 24 de marzo de 1972; 14 y 19 de febrero de 1981; 15 de febrero y 14 de junio de 1982; 6 de abril de 1985; 15 de julio de 1986 y 11 de mayo de 1987). F) No es procedente la revisión cuando en el proceso que se dictó la sentencia pudieron quedar acreditados los mismos extremos que en el excepcional recurso de revisión se pretenden replantear (S.T.S. 18 de enero y 4 de octubre de 1989. G) ‘(...) es criterio jurisprudencial que la maquinación exige una irrefutable demostración de que se ha llegado al fallo por medio de ardides, argucias o artificios encaminados a impedir la defensa del adversario (...) procede desestimar el recurso’, y la S.T.S. de 3 de octubre de 1991 ‘Se comprenden dentro del término de maquinación fraudulenta todas aquellas actividades que vayan dirigidas a dificultar u ocultar al demandado la iniciación del juicio con objeto de obstaculizar su defensa, asegurando así el éxito de la demanda, y sin que tal recurso autorice a los litigantes a proponer un nuevo examen de las cuestiones que ya tuvieron lugar adecuado en el pleito, por lo que la maquinación fraudulenta alegada ha de basarse en hechos a ajenos al pleito’ (S. de 13 de marzo de 2000). H) Carece del alcance y efecto de documento decisivo recobrado, detenido por fuerza mayor o por obra de la parte en cuyo favor la Sentencia fue dictada, requerido por el art. 1796, aquel concebido en los mismos términos del que fue aportado en el juicio determinante de la sentencia recurrida en revisión (S.T.S. 13 de diciembre de 1988). I) Es necesario que los documentos cumplan estos dos requisitos: que sean decisivos, esto es, con valor y eficacia bastante para que el fallo de la sentencia hubiere sido en sentido contrario o diferente al recaído; y segundo, que dichos documentos hayan sido detenidos por fuerza mayor, o por obra de la parte a cuyo favor se hubiese dictado la Sentencia (S.T.S. de 3 de febrero y 2 de octubre de 1989)’. Per la seva banda, la recent Sentència del T.S. de 10 de setembre de 2002, referida ja a la nova LEC, insisteix en els conceptes transcrits i continua la línia de severitat pròpia d’aquest recurs extraordinari”.

Quart. S’esdevé, però, que el mateix Tribunal Suprem ha dit també que “la verdad biológica no puede dejarse de lado y conforma la efectiva verdad material y, a su vez, también ha  de tenerse en cuenta el derecho natural y, por ello, el interés justificado que asiste a los hijos de saber y conocer quién es su padre y se presenta como encuadrable en la tutela judicial efectiva que a los mismos ha de otorgársele por integrarse en la moral-jurídica y normativa constitucional (art. 39), e incluso resulta necesaria para la determinación genética y puede ser vital para preservar la salud. La ocultación de tal situación resulta casi siempre perjudicial por el daño que se le puede ocasionar al menor, al imponerle una vida de encubrimiento y mentiras que a la larga suele cobrar su tributo siempre negativo” (S. del T.S. de 20 de junio de 2000), i afegeix que això deriva d’estar “en entredicho algo tan importante como el status de una persona, afectante al interés social y orden público, no entregado por ello a ningún interés particular o partidista, de forma que en estos procesos se sigue un cierto principio inquisitivo”, raó per la qual es permet “a los tribunales utilizar cualquier sistema de los previstos por la razón humana y en consonancia con la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas esas normas de tan amplio espectro inquisitorial, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquéllas, según el art. 3.1 del propio texto legal, que no es otro que la defensa de los intereses personales del hijo, tanto de orden material como moral”.

En aquest mateix ordre d’idees, ha dit la Sentència del T.S. de 20 d’abril de 1988 que “los ordenamientos jurídicos prefieren el efecto preclusivo de la res iudicata como mal menor, ya que cuenta a su favor con el principio de seguridad jurídica; pero un elemental principio de justicia obliga a matizar este principio y a establecer como regla de excepción aquella que predica que no es aplicable la cosa juzgada cuando en el primer proceso no se hubieren agotado todas las posibilidades fácticas y jurídicas del caso o haya surgido algún elemento posterior e imprevisto y extraño a la sentencia“.

També la millor doctrina postula que “una institución tan rica y compleja como es la filiación —donde confluyen elementos biológicos, afectivos, sociales, individuales, de seguridad jurídica y otros— es buena piedra de toque y lugar de enfrentamiento de lo formal y, lo material; formalismo y realismo como principios y concepciones jurídicas en continua tensión“, i afegeix que “está apareciendo últimamente una interesante jurisprudencia relativa a esos problemas“, la qual, “superando al respecto ciertas rigideces formales de carácter procesal, pues ello conduciría, ante la peculiar singularidad del caso debatido, a un resultado ilógico y absurdo que repugnaría al derecho y a un elemental razonar jurídico” invoca “la especial naturaleza del derecho de familia, con las conocidas peculiaridades que le sitúan como un tertium genus entre el derecho privado y el público”, de tal manera que es supera el formalisme “apelando a los principios generales del derecho y a los artículos 1.4 CC y 53.3 CE.” S’assenyala també que “un pronunciamiento de esta clase en un proceso (civil) en que no prueba el actor los hechos que alega y son fundamento eminente de su pretensión, y en que además hay un erróneo planteamiento procesal del recurso de casación, hubiera sido al menos sorprendente hasta hace poco tiempo. (...) el cambio es profundo y en esta ocasión y para la filiación ello viene determinado sobre todo por la concepción que tiene de ese instituto y la interpretación que hace el T.S. de su régimen jurídico en el sentido de que ha de prevalecer la verdad real frente al formalismo”. Es posa èmfasi també en el fet que la Sentència del T.S. de 5 de novembre de 1988, subratlla “el rango constitucional del derecho a investigar la paternidad, en cuanto se estima más protegible, en interés del menor, la realidad a la ficción formal”. Per això es conclou que les sentències del T.S. citades “y alguna otra, muestran la decidida decantación del T.S., en el marco de la tensión formalismo-realismo en materia de filiación, hacia el principio de veracidad, a través de una interpretación sociológica y finalista de las principales normas implicadas, con una clara preferencia por la verdad real (...) en ese sentido converge casi siempre el interés del hijo, como dicen varias de aquellas (y muchas otras) sentencias”.

Aquesta flexibilitat s’ha de traslladar al present cas, i no és possible atenir-se ni a una concepció rígida ni a una interpretació literalista de l’art. 510 de la LEC. S’ha dit que la interpretació rabiosament ad litere pot ser deguda a dos tipus de mentalitats; una, de carácter pseudoreligiós, que atorga al text legal un valor gairebé màgic o sagrat, cosa que determina una submissió cega i indiscriminada perquè dubtar de l’encert del legislador esdevindria gairebé una profanació; l’altra, que tal mentalitat és de caràcter autoritari, per tal com el legislador, que per definició està en possessió de la raó absoluta, té també dret a exigir una obediència absoluta del seu dictum, sense interpretació, excepció o matisació de cap mena, per tal com això introduiria la més greu inseguretat jurídica o el pur caprici hermenèutic.

Lluny d’allò de què es queixava Ganivet, en el sentit que “no hay medio de que el juez se abstraiga por completo de la sociedad en que vive, ni es posible impedir que por entre los preceptos de la ley se filtre el espíritu del pueblo a quien se aplica”, la reforma del Codi civil del 1974 disposà que les normes també s’han interpretar a tenor de la realitat social en què han de ser aplicades, cosa que, per cert, connecta especialment amb els principis informadors del dret català i la seva secular aplicació de l’aequitas. (Només cal recordar el II Congrés Jurídic Català i la seva conclusió novena, expressiva que el mètode emprat per la formació del dret català i l’encertada invocació i aplicació de l’equitat —característica de la tradició jurídica catalana— van fer possible l’adaptació del dret a les circumstàncies, tot obrint-lo al progrés.)

Considerat això, la societat actual no entendria que per una qüestió formal, per no dir ritual (ja que encara es parla de la “santedat” de la cosa jutjada), una interpretació inflexible de l’apartat 1r de l’art. 510 de la LEC, en el sentit de no considerar document apte per a la revisió de les sentències esmentades l’acta notarial posterior a elles i que possibilità el present recurs, dins del qual s’ha practicat la prova heredobiològica, acreditativa, amb absoluta certesa científica, que el Sr. X no pot ser pare de la menor Z, portés al resultat de mantenir la ficció sobre la realitat, és a dir a desestimar la present demanda de revisió per a mantenir una sentència que s’ha demostrat equivocada en la mesura que declara pare d’un fill a qui no ho és, amb les incommensurables conseqüències de tot tipus inherents a una declaració d’aquesta magnitud (probable perjudici per al menor, segur perjudici per al demandant, que es veuria obligat, entre altres coses, a pagar mensualment, en detriment de la seva família, una pensió d’aliments per una persona del tot estranya a ell, segur perjudici per als fills del Sr. X, per tal com haurien de compartir uns béns hereditaris amb una germana que només ho seria per mor d’una declaració judicial que la ciència ha demostrat errònia; disposició per al Sr. X d’una pàtria potestat sobre una menor respecte a la qual no té cap dret ni cap deure); tot això amb el benentès que una resolució d’aquest tipus contradiria l’expressa voluntat dels litigants (sobretot la de la mare de la menor, que, demostrada la nopaternitat d’aquell que demandà, no desitja, lògicament, que s’estableixi cap mena de vincle jurídic entre la seva filla i el Sr. X).

Tot això mena, doncs, a l’acolliment de la present pretensió revisòria, cosa que comportarà, segons l’art. 516 de la LEC i a tenor del que s’ha postulat, que s’hagi de declarar la rescissió de la Sentència d’aquest Tribunal de 6 de setembre de 1999, dictada en el recurs de cassació núm. 8/99, i en conseqüència de la de 30 de novembre de 1998 de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Setzena) dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 836/97, i la de la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de l’Hospitalet de Llobregat de 30 d’abril de 1997, dictada en el judici de menor quantia núm. 102/95; així com de la Sentència de primer de juliol del dos mil dos de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Divuitena) dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 574/2001 i, en conseqüència, de la del Jutjat de Primera Instància de Barcelona núm. 16, de 24 de gener de 2001, dictada en el judici de menor quantia núm. 331/2000.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar la demanda de revisió interposada per la representació del Sr. X, i, en conseqüència, declarar la rescissió de la Sentència d’aquest Tribunal de 6 de setembre de 1999 dictada en el recurs de cassació núm. 8/99, i, en conseqüència, de la de 30 de novembre de 1998 de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Setzena) dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 836/97 i de la del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de l’Hospitalet de Llobregat, de 30 d’abril de 1997, dictada en el judici de menor quantia núm. 102/95; Aixa com de la Sentència de primer de juliol de dos mil dos de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Divuitena) dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 574/2001, i, en conseqüència, de la del Jutjat de Primera Instància de Barcelona núm. 16, de 24 de gener de 2001, dictada en el judici de menor quantia núm. 331/2000, sense imposició de costes i amb devolució a la part demandant del dipòsit constituït.

Expediu la certificació escaient i torneu les actuacions als respectius òrgans judicials perquè les parts utilitzin els seus drets, si així els interessa, en el judici corresponent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda