Sentència de 22 de setembre de 2003

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 22 de setembre de 2003 núm. 34/2003 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X i del Sr. X2, representats davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Beatriz Aizpún Sardá i dirigits per l’advocat Sr. Alejandro Labella Onieva, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el 23 de setembre de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Sant Feliu de Llobregat el 31 de juliol de 1999, en el procediment de judici de menor quantia núm. 26/98. La Sra. Y i el Sr. Y2, aquí part recorreguda, han estat representats en aquest Tribunal pel procurador Sr. Jaume Guillem Rodríguez i dirigits per l’advocat Sr. Jaume Valero Texidor.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Jordi Navarro Bujia, en nom i representació del Sr. X2 i de la Sra. X, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 26/98 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 5 de Sant Feliu de Llobregat. Així mateix el procurador Sr. Antonio Urbea Aneiros, en nom i representació del Sr. Y2, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 36/98 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Sant Feliu de Llobregat. Seguida la tramitació legal, es van acumular totes dues demandes i el Jutjat va dictar Sentència amb data 31 de juliol de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando la demanda formulada por D. Y2 y Dª Y, representados por el procurador D. Antonio Urbea Aneiro, así como su demanda reconvencional contra D. X2 y Dª X, representados por el procurador D. Jordi Navarro Bujia, debo declarar y declaro lo siguiente:

“a) Que Don Y2 y su esposa Doña  Y, son dueños en pleno dominio de la finca: ‘Urbana: Casa compuesta de planta sótano, distribuida en dos viviendas y planta baja distribuida en una sola vivienda, con frente a la calle XXX, nº XX, de L. La planta sótanos tiene una superficie edificada de noventa metros cuadrados, distribuida en dos viviendas denominadas sótanos primera de cuarenta y cinco metros cuadrados esta vivienda y sótanos segunda, de cuarenta y cinco metros cuadrados edificados esta vivienda. La planta baja tiene una superficie edificada de noventa metros cuadrados, distribuida en una sola vivienda; edificada sobre una porción de terreno con frente a la calle XXX de L. de superficie ciento setenta y seis metros cuadrados. Linda; frente, dicha calle; derecha, entrando, propiedad de Z.; y dorso, resto de finca matriz.

El terreno de esta finca se segrega de la nº XXXX, al folio XXX del tomo XXX del Archivo, libro XX de Sant Joan Despi. Inscrita: Al Tomo XXXX. Libro XXX del Ayuntamiento de Sant Joan, folio XXX, finca XXXXX, inscripción X’. Y que la misma se halla libre de toda servidumbre de paso a favor de la finca propiedad de los demandados.

“b) Que, en consecuencia, se declara que los Sres. X2 y X no tienen derecho de paso sobre la referida finca de los actores, debiendo abstenerse aquéllos de transitar por la misma, condenándose a los citados demandados a estar y pasar por las anteriores declaraciones y a abstenerse de efectuar cualquier acto que las contradiga.

“c) Se reconoce y se declara el derecho de D. Y2 y Dª Y de poder derribar el deteriorado muro de separación entre su propiedad y la colindante, por su parte trasera, y el derecho a edificar otro que esté situado justamente sobre la línea de delimitación de ambas fincas, ocupando la mitad de su anchura la finca de los mentados actores y la otra mitad de la anchura del muro, la finca de los demandados y, desde luego, dejando el tubo de desagüe de aguas pluviales, que pertenece a la vivienda de los señores Y2 y Y y que está adosado al pilar situado en la parte derecha de fachada posterior, dentro de la propiedad los mismos.

“d) Se reconoce y declara el derecho de los Sres. Y2 y Y a cerrar la abertura que por la parte trasera de ambas propiedades, la comunica, impidiendo el normal e íntimo desarrollo de la vida en propiedad y en familia que por los Sres. X. y X2. les está siendo perturbada.

“e) Se condena solidariamente a D. X2 y a Dª Y al pago íntegro de las costas generadas en el presente proceso. Se desestima la demanda interpuesta por D. X2 y Dª X así como su demanda reconvencional contra D. Y2 y Dª  Y”.

Aquesta sentència fou rectificada per interlocutòria de data 23 de setembre de 1999, que a la seva part dispositiva deia: “Rectifico el error material advertido en el fallo (apartado e) de la sentencia recaída en fecha 31 de julio de 1999 en el sentido siguiente: “Se condena solidariamente a D. X2 y a Dª X al pago íntegro de las costas generadas en el presente proceso”.

Segon. Contra aquesta sentència, el Sr. X2 i la Sra. X van interpolar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 23 de setembre de 2002, amb la següent part dispositiva: “Desestimar el recurs d’apel·lació interposat per la Sra. X i el Sr. X2 contra la Sentència dictada per la titular del Jutjat de 1a Instància núm. 5 de Sant Feliu de Llobregat de 31 de juliol de 1999 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions, confirmar aquesta resolució amb la precisió, però, que consta en el darrer paràgraf del quart dels raonaments jurídics.

Són a càrrec de l’apel·lant les costes que deriven del recurs interposat”.

Tercer. Contra la sentència anterior, la Sra. X i el Sr. X2 van interpolar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 19 de juny de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició.

Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 18 de setembre de 2003, a les 11 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. Contra la Sentència de l’A.P. de Barcelona (Secció Primera) de 23 de setembre de 2002 interposa la representació del Sr. X2 i la Sra. X el present recurs de cassació, que fonamenta en dos motius que, literalment ressenyats, expressen que “la sentencia de la presente casación se opone a la doctrina jurisprudencial del Tribunal Supremo de Justicia” (motiu primer) i que “la sentencia objeto del presente recurso está resolviendo una cuestión sobre la que todavía no se ha pronunciado el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya”.

Tan deficients enunciats col·locarien el present recurs al llindar mateix de la seva desestimació per defectuosa formulació, si no fos que en el seu desenvolupament es citen determinades normes jurídiques amb certa aportació jurisprudencial, la qual, independentment de la seva la major o menor fortuna, possibiliten, no sense una generosa posició antiformalista d’aquest Tribunal, entrar a conèixer del present recurs.

Per a la seva resolució cal tenir en compte, encara que sigui en síntesi, la següent realitat fàctica, declarada provada en la sentència i en cap moment combatuda en el recurs.

Deriva el procés del fet que les parts litigants són propietàries de sengles cases que limiten entre elles per les seves respectives parts de darrere. Aquestes dues edificacions pertanyien antigament a un mateix propietari que les uní de la manera que expressa la sentència: “va construir les dues cases a la finca de la seva propietat i va dividir amb una petita paret els patis de cada una d’elles deixant, però, una obertura a un lateral on es va instal·lar una porta metàl·lica que permetia passar d’una casa a l’altra sense haver de sortir al carrer”. Això ho féu perquè en una casa hi vivia l’esmentat propietari amb la seva esposa i, a l’altra, la seva filla. El passadís “tal com va ser construït permetia que els que ocupaven la casa del nº XX del C/ XXX poguessin accedir a l’habitatge del Pg. XXX, núm. XX, i els d’aquesta casa per l’entrada del núm. XX del C/ XXX, però no era aquesta la finalitat buscada, sinó la comunicació entre les dues finques: la dels pares i la de la filla. (...) L’existència del passadís des de la construcció de les cases no és una qüestió controvertida, i tampoc no ho és la seva propietat.

El que discuteixen els litigants és el dret de pas que els actuals propietaris de la finca XXXX reclamen com a servitud de pas en favor de la seva finca” (dels fonaments de dret primer i segon).

La sentència combatuda, després de recordar que el tipus de servitud coneguda com a constitució per destinació del pare de família exigeix que en el moment de trametre una de les finques es mantingui el signe aparent de servitud, continua dient que “no és pas això el que succeeix en el cas que s’examina perquè, fins i tot en el supòsit que es pogués considerar acreditat que els ocupants de la finca pretesament dominant van continuar usant el pas litigiós més enllà de l’any 1972 (la filla de l’anterior propietari ha negat rotundament que fos així), el que és evident, perquè ho admet la mateixa part demandant, és que aquell pas s’hauria deixat d’utilitzar (els testimonis dels demandants es refereixen a la porta tancada amb candau —sic—) i fins i tot hauria quedat anul·lat (amb la construcció d’uns elements d’obra que impedeixen absolutament el pas) abans de l’any 1988, quan es va trametre una de les finques. Per tant, difícilment es pot mantenir, com ho fa la part apel·lant, que la servitud s’hauria d’entendre constituïda per disposició legal i per aplicació d’aquell precepte, quan en el moment de trametre la propietat d’una de les finques (novembre del 1988) el signe aparent de servitud s’havia fet desaparèixer”.

Per tant, el recurs hauria de decaure sense més consideracions, per tal com la part agent incorre en el vici denominat fer supòsit de la qüestió, que consisteix “como repetidamente ha puesto de manifiesto el Tribunal Supremo (sentencias de 4 abril y 23 de junio de1998) en fundamentar un motivo de casación partiendo de datos fácticos diferentes a los fijados o tenidos en cuenta en la resolución objeto de recurso, sin obtener previamente su modificación o la integración con aquellos que sustentan la impugnación" (S. del T.S. de 6 d’abril de 2000).

En efecte, la part recurrent ha renunciat a invocar, mitjançant el recurs extraordinari d’infracció processal, cap vulneració de precepte valoratiu de la prova; en conseqüència, si, com a aquí s’esdevé, l’òrgan judicial a quo ha portat a terme una activitat hermenèutica tècnicament lògica i racional mitjançant la qual ha considerat “evident” l’eliminació del signe aparent de servitud (en la hipòtesi que aquesta hagués existit) amb anterioritat a la transmissió de la propietat d’una de les finques, caldrà atenir-se a aquesta realitat de fet que, per si mateixa, impedeix absolutament aplicar —i això és el que postula el recurs en els seus dos motius— l’art. 541 del Codi civil. Aquest precepte sotmet la seva virtualitat a un factum que exigeix la subsistència del signe aparent de servitud en el moment d’atorgament de l’escriptura d’alienació, i això, com ja s’ha dit, ho refusa la sentència recorreguda quan asevera amb rotunditat que “no és pas això el que succeeix en el cas que s’examina”; el que es diu sense necessitat, doncs, d’analitzar la certament polèmica qüestió d’aplicabilitat o no a Catalunya del referit precepte del Codi civil.

Per tant, “todo lo dicho, unido a la doctrina constante y pacífica emanada de la jurisprudencia de esta Sala que determina que el factum de la sentencia deviene en intocable por vía casacional cuando el mismo se haya configurado con racionalidad y desechando cualquier atisbo de conculcación de los más elementales parámetros de la lógica; conduce al fracaso del recurso ya que lo contrario significaría un ataque inaceptable a la naturaleza extraordinaria del recurso de casación, convirtiéndolo en una tercera instancia o apelación limitada".

Segon. La desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els art. 394 i 398 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X2 i la Sra. X contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 1a) de 23 de setembre de 2002 en el rotlle d'apel·lació núm. 1218/99, derivat del judici de menor quantia núm. 26/98, derivat del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Sant Feliu de Llobregat, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.