Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 22 de setembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 22 de setembre de 2003 núm. 33/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Quemada Cuatrecasas i dirigit per l’advocada Sra. Susana Bleier Terrer, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona el 6 de març de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació interposat per la Sra. Y contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 del Vendrell el 27 de maig de 2002 en el procediment de judici de separació núm. 13/02. La Sra. Y, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Mª Cecilia de Yzaguirre Morer i dirigida per l’advocat Sr. Ramon Marcer i Ollé.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Adoración Calles Duran, en nom i representació de la Sra. Y, va formular demanda de judici de separació núm. 13/02 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 del Vendrell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 27 de maig de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Estimar en parte la demanda presentada por la procuradora Sra. Calles, en nombre y representación de Dª. Y, declarando la separación del matrimonio formado por Dª. Y y D. X, con todos los efectos legales inherentes a tal declaración y adoptando las siguientes medidas:

“A/ Se atribuye a Dª. Y el uso y disfrute del que fue domicilio conyugal sito en la calle XXX, nº XX, de la localidad de L., así como los muebles y ajuar doméstico que en el mismo existen, pudiendo D. X retirar los objetos y demás enseres de uso personal que en dicha vivienda todavía se hallen así como los bienes que figuran en el inventario aportado por la parte demandada como documento nº 7. Tal atribución del uso y disfrute a favor de Dª. Y tendrá carácter temporal hasta que se produzca la consumación de la venta de la referida vivienda y efectiva percepción por parte de la misma de las cantidades que le corresponden en su condición de copropietaria de la referida vivienda.

“B/ D. X deberá satisfacer en concepto de pensión compensatoria a favor de Dª. Y la cantidad de 781,32 euros mensuales. Dicha cantidad deberá ser ingresada dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta o libreta de la entidad bancaria que al efecto designe Dª. Y y será actualizable anualmente conforme a las variaciones que en dicho período de tiempo experimente el índice de precios al consumo fijado por el Instituto Nacional de Estadística u Organismo que le sustituya.

“C/ D. X deberá abonar a Dª. Y la cantidad de 9.015,18 euros en concepto de pensión o compensación económica prevista en el artículo 41 del Código de familia”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 6 de març de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que debemos declarar y declaramos haber lugar al recurso de apelación interpuesto por Dña. Y, contra la Sentencia dictada el 27 de mayo de 2002, por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción número cuatro de El Vendrell, en los autos de juicio de separación matrimonial seguidos con el número 13/2002 y en consecuencia:

“1º. Debemos de revocarla y la revocamos parcialmente, en sus pronunciamientos A) y B).

“2º. En lugar del pronunciamiento A) se hace el siguiente: Se atribuye a Dª Y el uso y disfrute del que fue domicilio conyugal sito en la calle XXX, nº XX, de la localidad de L., así como los muebles y ajuar doméstico que en el mismo existen, pudiendo D. X retirar los objetos y demás enseres de uso personal que en dicha vivienda todavía se hallen, así como los bienes que figuran en el inventario aportado por la parte demandada como documento nº 7.

“3º. En lugar del pronunciamiento B) se hace el siguiente: D. X deberá satisfacer en concepto de pensión compensatoria a favor del Dª Y la cantidad de 1.051,77 euros mensuales. Dicha cantidad deberá ser ingresada dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta o libreta de la entidad bancaria que al efecto designe Dª Y y será actualizable anualmente conforme a las variaciones que en dicho periodo de tiempo experimente el índice de precios al consumo fijado por el Instituto Nacional de Estadística u Organismo que le sustituya.

“4º. Se confirma la sentencia en el resto de sus pronunciamientos no firmes.

“5º. No ha lugar a imponer a la parte apelante las costas causadas por su recurso.”

Tercer. Contra la Sentència anterior, el Sr. X va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 19 de juny de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 18 de setembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. Els dos motius que integren la present cassació conflueixen en una mateixa i única qüestió: dirimir la necessitat o no de temporalitat en l’atribució de l’ús de l’habitatge conjugal en el supòsit de l’art. 83.2.b del Codi de família.

En efecte, el recurrent formula com a única sol·licitud que es dicti nova sentència “por la que se otorgue el uso de la vivienda familiar con carácter temporal a favor de la Sra. Y hasta que se proceda a la enajenación de la expresada finca y se condene en costas a la adversa”.

Es formula aquesta petició en el marc d’un judici de separació conjugal formulat per l’esposa. En la primera sentència d’instància, i pel que ara interessa, es resolgué en el sentit d’atorgar l’ús del que fou domicili conjugal, propietat per igual d’ambdós cònjuges, a la demandant, especificant-se, però, que “tal atribución del uso i disfrute a favor de Dña. Y tendrá carácter temporal hasta que se produzca la consumación de la venta de la referida vivienda y efectiva percepción por parte de la misma de las cantidades que le corresponden en su condición de copropietaria de la referida vivienda”.

Contra aquest pronunciament (i un altre que no interessa als efectes del present recurs) s’alçà la demandant postulant que aquella atribució no fos amb caràcter temporal, petició que acull la sentència combatuda, la qual elimina qualsevol termini raonant (fonament jurídic primer) que “si se considera que existe un interés merecedor de protección, éste se debe proteger haciendo la atribución del uso, que la propia sentencia razona como procedente, sin limitación temporal, pues es lo que se ajusta a las circunstancias concretas del matrimonio”.

La part recurrent addueix, en síntesi, que no pot assumir- se l’atribució intemporal de l’habitatge i que aquesta mesura provoca, atès que el Sr. X. té un precari estat de salut i ja 75 anys d’edat, “la total anulación del derecho de propiedad y conforma un grave atentado a lo dispuesto de forma clara por el art. 83 del Código de familia catalán” (motiu primer), i que a aquesta aplicació indeguda del Codi de família s’hi ha d’afegir que el pronunciament combatut “se opone a la jurisprudencia de las audiencias provinciales, que se han venido pronunciando reiteradamente y de forma uniforme sobre la necesidad de establecer limitación temporal en la atribución de la vivienda en caso de inexistencia de hijos menores o hijos dependendientes económicamente de uno de los cónyuges”, que és el que succeeix en el cas (motiu segon).

Segon. Són diversos els aspectes a analitzar:

1r) Estat de la qüestió en l’anomenada jurisprudència menor

a) En l’àmbit de les audiències provincials de Catalunya, es detecta un bloc jurisprudencial favorable a la tesi de l’obligada limitació en el temps de l’atribució de l’habitatge familiar, llevat de supòsits molt excepcionals. Es diu, per exemple, que tal atribució “no puede, salvo casos excepcionales, prorrogar de forma indefinida su vigencia” perquè “entraría en colisión con los legítimos derechos que al otro consorte puedan corresponderle sobre el referido inmueble, no tanto en cuanto a su uso, como, y fundamentalmente, en lo relativo a su disposición a través de venta u otra operación que permita la efectiva liquidación del patrimonio común” (Sentència de l’A.P. de Barcelona, Secció 18, de 17 de maig de 2002), ja que el cònjuge copropietari, sense l’establiment d’un límit temporal “puede ver frustrado en la práctica su derecho de reparto efectivo y no meramente nominal, por cuotas ideales, de los bienes comunes” (S. de l’A.P. de Barcelona, Secció 18, de 5 de juny de 2002); i s’afegeix que el Codi de família no recull, com l’anterior, “la distinción de quién sea el beneficiario de la vivienda y el titular dominical, sino que haciendo abstracción de tal circunstancia (...) se acude al principio de protección del más necesitado, pero con carácter temporal” (S. de l’A.P. de Barcelona, Secció 12, de 2 de novembre de 2000). L’Audiència de Lleida (Secció 1a) passa a engruixir aquesta línia jurisprudencial dient que “de otro modo ya no sólo resultaría incumplido el mandato contenido en el art. 83 del Código de familia, sino que además devendría ineficaz el pronunciamiento judicial relativo a la división de los bienes en régimen de copropiedad” (S. de 19 d’octubre de 2000).

b) No obstant això, existeix una altra visió (sempre de la jurisprudència menor) segons la qual “tal derecho no puede ser sometido a término extintivo por dos razones: en primer lugar por cuanto es titular del derecho de propiedad sobre la mitad del patrimonio ganancial, en tanto que el mismo no se liquide efectivamente; en segundo lugar, por cuanto no puede ser prevista racionalmente una fecha en la que la situación de precariedad económica deje de existir, ya que depende de circunstancias futuras e inciertas” (S. A.P. Barcelona, Secció 12, de 29 de gener de 2002), de tal manera que “siendo de copropiedad entre los cónyuges dicha vivienda, no procede en tal trámite fijación temporal alguna, ya que ésta sólo se halla prevista para el caso de que la atribución de su uso se haga a favor del cónyuge no titular de la vivienda y no concurriendo dicho supuesto no cabe establecer previsiones de futuro, ya que serán éstas, de producirse, las que podrán dar motivo a una modificación de la medida acordada” (S. de la A.P. de Barcelona, Secció 12, de 22 de juny de 1999), ja que l’interès més necessitat de protecció “en el caso de autos concurre en la situación de la esposa, sin el establecimiento de límite temporal alguno mientras subsista tal situación” (S. de l’A.P. de Barcelona, Secció 12, de 10 de juny de 1999). I s’ha dit també: “En cuanto a la atribución del usufructo o uso del domicilio conyugal, visto que la esposa no tiene recursos económicos directos, pues no trabaja ni percibe renta alguna y sólo tiene un patrimonio difícil de realizar (...), tal uso no puede quedar limitado en el tiempo (...), sino que debe ser un uso indefinido, sin perjuicio de que, si existe un cambio en las circunstancias, se pueda solicitar la modificación de la medida” (S. de l’A.P. de Girona de 10 de gener de 2003).

2n) La qüestió de les facultats dominicals de disposició

Alguns dels pronunciaments favorables a l’establiment, amb caràcter necessari, d’un termini en l’ús de l’habitatge, es fonamenten en l’atemptat que a les facultats dominicals de disposició de l’habitatge comporta per al propietari (o copropietari) l’atribució d’un ús indefinit.

Però la jurisprudència del T.S. segons la qual s’ha de separar radicalment l’exercici de l’actio communi dividundo de les inherents a les mesures acordades en procés matrimonial, s’ha de considerar del tot consolidada. La Sentència del T.S. de 26 d’abril de 2002 evoca la del mateix Alt Tribunal de 27 de desembre de 1999, que conté un estudi de l’evolució jurisprudencial sobre aquesta qüestió, ensenyant que "aun cuando es cierto que la Sentencia de 22 de septiembre de 1988 recoge el criterio aludido en la instancia, esta doctrina ha sido rectificada por la de las sentencias de 22 de diciembre de 1992, 20 de marzo de 1993, 14 de julio de 1994 y 16 de diciembre de 1995, con arreglo a las que, si bien el titular dominical puede pedir la división de la cosa común mediante el ejercicio de la acción procesal, la cesación de la comunidad no afecta a la subsistencia del derecho de uso (cualquiera que sea su naturaleza) que corresponde al otro cotitular, ex-cónyuge en virtud de sentencia de divorcio.

Por tanto, el derecho de uso se mantiene indemne y una eventual venta de la cosa en subasta pública debe garantizar la subsistencia de aquella medida, lo que sólo puede ser modificado por la voluntad de los interesados, o por decisión judicial adoptada por el órgano jurisdiccional competente en relación con el proceso matrimonial en que se acordó".

En aquest mateix sentit ja es pronuncià aquesta Sala en la seva Sentència de 24 de Febrer de 2003 (Sentència núm. 4/2003), de la qual es pot ressenyar, per exemple, la referència següent: “Si es podia suscitar a Catalunya algun dubte pel que fa a l’aplicació de la doctrina del Tribunal Suprem que s’ha analitzat, que a l’hora de fer compatibles els dos dret que ara tractem, permetia la divisió de la cosa comuna, i nogensmenys la possibilitat de la seva venda àdhuc en pública subhasta, però amb l’exigència en tots els casos de respecte al dret d’ús atribuït amb la vigència del Codi de família, aquests dubtes s’han esvanit”; i s’ha dit també en la mateixa anterior resolució d’aquesta Sala que “el Codi de família aborda sense recels els problemes que suara es tractaven i regula tant els supòsits de titularitat exclusiva de l’habitatge familiar com els casos de titularitat compartida, per a concloure amb la prohibició dels actes de disposició sobre l’habitatge només en els casos que en comprometin l’ús”.

3r) La literalitat de l’art. 83.2.b del Codi de família

Una interpretació estrictament literal de l’indicat precepte semblaria conduir a una única i inequívoca conclusió: la voluntat del legislador d’establir sempre i en tot cas un termini en l’atribució de l’habitatge familiar, tant si hi ha fills menors d’edat com si no. Per al primer supòsit (on s’assenyala la preferència d’atribució en favor del cònjuge encarregat de la guarda dels menors), la duració estarà marcada, amb caràcter general, per l’edat d’aquests, ja que la cessació de la guarda comportarà també la de l’ús de l’habitatge. Per al segon supòsit, és a dir, per al cas d’inexistència de fills (perquè el matrimoni no n’ha tingut o perquè s’han emancipat), es faria l’atribució al cònjuge més necessitat de protecció, sempre amb carácter temporal, sense perjudici d’atorgar pròrroga en cas que subsistís aquella necessitat.

A tenor d’aquesta interpretació literalista, la temporalitat seria, doncs, requisit inherent a l’atorgament de l’ús de l’habitatge, entre altres coses perquè l’art. 83.b in fine fa referència a la possibilitat d’acordar pròrroga i, per definició, només pot prorrogar-se allò que prèviament té assenyalat un termini.

Tercer. Resulta, però, que el mateix precepte disposa que l’atribució en qüestió es farà per “mentre duri la necessitat” del beneficiari. Això vol dir que hi haurà casos —certament excepcionals— en què, essent previsible la permanència de la necessitat o altament improbable la seva superació, no quedarà opció altra, malgrat la literalitat del precepte, que sotmetre la regla general de la temporalitat a la duració de la necessitat, de tal manera que serà aquesta darrera la que, en definitiva, acabi —o no— imposant un termini a l’ocupació; amb el benentès que, arribat el cas, serà el propietari qui haurà d’invocar i demostrar la cessació d’aquella necessitat que es presentava raonablement com indefinida.

Heus aquí, doncs, que la recta intel·ligència del precepte mena a les següents conclusions:

a) En absència de fills (per inexistència o emancipació) l’habitatge familiar (tant si pertany a un sol dels cònjuges com si pertany a ambdós, i amb el règim dominical que sigui) s’atribuirà al cònjuge més necessitat de protecció, circumstància que s’ avaluarà judicialment a tenor del resultat probatori.

b) Aquesta atribució es farà a partir d’una ponderació judicial de la previsible duració de les necessitats del cònjuge més mancat. En el cas que tal previsió apunti a una necessitat raonablement duradora i invariable en el temps, podrà no assenyalar-se termini, sens perjudici de les facultats revisores del propietari (o copropietari) si es produís una modificació de les circumstàncies.

c) En supòsits de copropietat, qualsevol dels dos cònjuges podrà instar en el moment que estimi oportú l’acció de divisió de la cosa comuna, sens perjudici que, consolidada la totalitat del domini, el cònjuge no beneficiat per l’atribució de l’ús de l’habitatge o un tercer, hagi de respectar la decisió que sobre aquest ús s’hagi fixat judicialment; ús inscriptible en el Registre de la Propietat i que causarà els efectes protectors inherents al principi de publicitat registral.

Quart. Considerat això, i atesa la intangibilitat del factum de la sentència recorreguda per tal com no ha estat combatut mitjançant el corresponent recurs per infracció processal, cal valorar que aquella declara provat respecte al marit que “con tal cifra, 435.000 pesetas, si descontamos de ella el importe de la pensión compensatoria solicitada por la demandante, le quedan para vivir 260.000 pesetas, mientras que la esposa, sumando a las 175.000 pesetas lo que hemos calculado como valor de la atribución del uso, 75.000 pesetas, le corresponde una cantidad equivalente de 250.000 pesetas” (fonament jurídic segon). Si a això hi afegim que “se trata de un matrimonio que se separa en el año 2003, después de haber convivido juntos durante 45 años y teniendo en común seis hijos”, que “la demandante cuenta en la actualidad con más de sesenta años, ha dedicado toda su vida a la familia y sus atenciones (sólo diez años estuvo trabajando en tareas domésticas), carece de cualquier tipo de ingresos por trabajo personal (...). El marido, por el contrario, percibe una nómina y una pensión de la seguridad social (...) ingresos que se sostendrán en el futuro y que le permiten perfectamente sufragar un gasto de alquiler suficiente a sus necesidades; también, en el caso que su enfermedad lo exija, podrá pagar los gastos de las atenciones que requiera (...) pues reconoció poseer un patrimonio, producto del ahorro de 10.000.000 de pesetas (descontando 1.499.989 pesetas, debe contabilizársele la cifra de 8.500.031 pesetas). Con tales datos, sólo puede sostenerse que el interés más necesitado de protección es el de la esposa”; judici de valor que comparteix plenament aquesta Sala i que justifica a bastament l’atribució a la demandant de l’habitatge familiar sense limitació de temps mentre duri la necessitat que l’ha motivada.

Cinquè. D’acord amb els art. 394 i 398 LEC, i atesos el seriosos dubtes de dret que presentava la qüestió resolta, escau no fer cap pronunciament sobre imposició de costes.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X. contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona de sis de març de 2003, dictada en el rotlle de separació núm. 17/2003, derivat del procediment 13/2002 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 del Vendrell; sense imposició de costes a cap litigant.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda