Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 22 de setembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 22 de setembre de 2003 núm. 31/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X i del Sr. X2, representats davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Alberto Inguanzo Tena i dirigits per l’advocat Sr. Ramon Montanyà i Salvans, contra la Sentència dictada per la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 28 de gener de 2003 en entendre del recurs d’apel·lació interposat pel Sr. Y contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Vic el 12 de juny de 2002, en el procediment de judici ordinari núm. 450/01. El Sr. Y, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Jorge Rodríguez Simón i dirigit per l’advocada Sra. Inés Miguel.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Mariano Canadell i Castañer, en nom i representació del Sr. Y, va formular demanda de judici ordinari núm. 450/01 davant el Jutjat de 1a Instancia núm. 2 de Vic. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 12 de juny de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Desestimando la demanda instada por Mariano Canadell Castañer, procurador de los tribunales, en nombre y representación de Y, contra X y X2, y en consecuencia debo absolver y absuelvo a la parte demandada de los pronunciamientos contra ella realizados. Se imponen las costas del presente pleito a la parte actora”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 28 de gener de 2003, amb la següent part dispositiva: “Que estimando el recurso de apelación interpuesto por Don Y contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 2 de Vic en los autos de que este rollo dimana, revocamos dicha resolución y declaramos la nulidad del contrato de compraventa sobre la nuda propiedad del inmueble sito en la calle XXX, nº XX, de la localidad de L., celebrado por los demandados el día 23 de diciembre de 1997, sin hacer pronunciamiento sobre las costas de ninguna de las dos instancias”.

Tercer. Contra la sentència anterior, la Sra. X i el Sr. X2 van interpolar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 23 de juny de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició.

Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de setembre de 2003, a les 12 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Amb la finalitat de centrar les qüestions que planteja el recurs de cassació que ara s’ha de resoldre, interessa fer una referència breu als fets següents:

A/ El senyor Z va atorgar testament notarial obert el dia 18 de setembre de 1951, en el qual ordenava un llegat a favor dels seus fills senyors Y i Z2 en pagament dels seus drets de llegítima paterna, ordenava un llegat d’usdefruit universal a favor de la seva esposa senyora X alliberant-la de l’obligació de prestar qualsevol mena de caució i “facultándola para vender y gravar los bienes usufructuados, cuando en conciencia, sin intervención de persona alguna, lo crea necesario” i, finalment, instituïa hereus per parts iguals els seus fills senyors Y i Z2. El testador va morir el dia 15 d’abril de 1984.

B/ L’any 1989 el senyor Y va presentar una demanda contra la seva mare senyora X, la seva germana senyora Z2  i contra l’herència jacent del seu pare senyor Z en relació amb els seus drets de llegítima paterna, que va ésser resolta per la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 1 de Vic amb data 11 de gener de 1990, en el sentit que estimava en part la demanda, i declarava el dret de l’agent a percebre la seva llegítima paterna amb els seus interessos legals des de la data de presentació de la demanda, que formaven part de l’herència paterna dues cases que es troben a L. valorades en 8.819.515 pessetes i 7.038.678 pessetes i els mobles que es detallen en la prova de reconeixement judicial; condemnaven la senyora X a reservar béns suficients que no podria alienar ni gravar per un import de la quarta part dels béns objecte del dret real d’usdefruit ordenat en el testament patern; que no era procedent condemnar la senyora X a pagar a l’agent la quantitat que reclamava en concepte de llegítima paterna, ja que el pagament de la llegítima correspon a l’hereu i no a la usufructuària universal de l’herència, i, finalment, desestimava l’excepció de manca de legitimació passiva que havia al·legat la senyora X. L’agent va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que va ésser desestimat per la Sentència dictada per la Secció Tretzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 31 d’octubre de 1990.

C/ Segons resulta de les actuacions, el dia 23 de desembre de 1997 la senyora X va vendre al seu nét senyor X2 la nua propietat d’una de les finques que formaven part de l’herència paterna pel preu de 7.500.000 pessetes, compravenda que el senyor Z2 qualifica de simulada per encobrir una donació a favor del nét i, per tant, sense ostentar la vídua usufructuària facultats per a disposar a títol gratuït. Amb anterioritat, i més concretament durant l’any 1991, la senyora X havia fet donació de tots els seus béns privatius a la seva filla senyora Z2.

D/ Prenent com a base els fets anteriors, el senyor Y, amb data 18 de desembre de 2001, ha interposat una demanda contra la senyora X i contra el senyor X2, en la qual interessa que es decreti la rescissió per lesió de la compraventa de la finca que formava part de l’herència paterna realitzada per la vídua usufructuària el dia 23 de desembre de 2001 i, amb caràcter subsidiari, que la diferència entre el valor de mercat de la finca i el preu fixat en la compravenda sigui considerat com una donació a favor del nét i que la diferència de valor s’integri en l’herència paterna.

E/ En el seu escrit de contesta a la demanda, la senyora X i el senyor X2 al·legaven l’excepció de cosa jutjada en relació amb els drets legitimaris de l’agent i la concreta valoració d’aquests, i les excepcions de manca de legitimació activa i passiva, i negava que la compravenda fos rescindible per lesió en més de la meitat del preu just i que encobrís una donació.

F/ El Jutjat de Primera Instància número 2 de Vic va dictar Sentència el dia 12 de juny de 2002, que desestimava la demanda.

G/ El senyor Y va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que va ésser resolt per Sentència dictada per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 28 de gener de 2003, que estimava el recurs i declarava la nul·litat del contracte de compravenda de la nua propietat que es va atorgar el dia 23 de desembre de 1997.

H/ La senyora X i el senyor X2 han interposar recurs de cassació contra aquesta sentència.

Segon. A l’apartat primer del seu recurs de cassació la part que recorre al·lega infracció, per manca d’aplicació, de l’article 304.III del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, en relació amb els articles 243 al 248 del mateix cos legal. Argumenta la part que recorre que, com estableix la sentencia d’apel·lació, les facultats dispositives de la usufructuària no estan supeditades a una situació de necessitat sinó a les disposicions legals, és a dir a les normes del fideïcomís de residu, mentre que la sentència recorreguda centra la seva decisió en el fet que la causa que fonamenta l’acte dispositiu atorgat per la usufructuària no és una causa onerosa sinó una causa a la vegada onerosa i gratuïta, que aboca a la figura del negotium mixtum cum donatione, que segons la mateixa part recurrent hauria de portar a la solució d’ésser impugnable únicament la part gratuïta del negoci transmissiu i mantenir-se la part onerosa una vegada efectuats els càlculs corresponents.

Abans d’entrar en l’estudi dels problemes que proposa el recurs, sembla oportú precisar que les qüestions que es plantegen s’han de resoldre, no prenent com a base el Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya de l’any 1991, sinó les normes de la Compilació del dret civil de Catalunya, ja que el causant de la successió va morir l’any 1984 i, segons la disposició transitòria setena del text compilat, que es remet a la disposició transitòria dotzena del Codi civil, la successió per causa de mort es regeix per la llei vigent al temps de la mort del causant de la successió, com resulta també de la disposició transitòria primera del Codi de successions. Per tant, la sentència recorreguda no pot haver infringit l’article 304.III del Codi de successions perquè no és la norma cridada a regular el problema que planteja el recurs, encara que la qüestió és fins a cert punt intranscendent, ja que l’article 304.III del Codi de successions reprodueix essencialment l’article 223.II de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Sembla oportú fer en aquest punt unes precisions sobre l’abast de la remissió a les normes que regulen el fideïcomís de residu. En el supòsit d’usdefruit amb facultats de disposició ens trobem davant d’una situació que comporta que tant l’usufructuari com els nus propietaris adquireixen els drets respectius des del moment de la constitució de l’usdefruit, amb la conseqüència, doncs, que des d’aquest moment pertanyen al nu propietari els béns que no han estat objecte de disposició per l’usufructuari en l’exercici de les seves facultats dispositives, a diferència del que succeeix en les disposicions fideïcomissàries, amb inclusió de la modalitat del fideïcomís de residu, en les quals l’únic titular dels béns és l’hereu fiduciari mentre està pendent el fideïcomís i, per tant, l’hereu fideïcomissari sols té l’expectativa d’adquirir els béns que no han estat objecte de disposició per l’hereu instituït en primer lloc amb el gravamen d’un fideïcomís de residu. Ho posa clarament de manifest la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de desembre de 1970, que precisa que “no se puede identificar el usufructo con facultad de disposición con el fideicomiso de residuo, cualesquiera que sean sus analogías, porque en dicho usufructo el titular tiene un derecho en la cosa ajena, mientras que al fiduciario corresponde el pleno dominio sobre los bienes, limitado por la prohibición de disponer mortis causa y además porque cuando el testador desmembra el usufructo y la nuda propiedad no hace un doble llamamiento, directo e indirecto sobre la misma cosa, sino que distribuye entre distintas personas de modo inmediato las facultades integrantes del dominio”.

D’aquestes consideracions se’n deriva que quan l’article 223.II de la Compilació sobre l’usdefruit amb facultats de disposició es remet a les normes sobre el fideïcomís de residu, la intenció del legislador no és voler convertir l’usdefruit amb facultats de disposició en un fideïcomís de residu, sinó delimitar les facultats dispositives de l’usufructuari per remissió a les normes del fideïcomís de residu, però mantenint la figura de l’usdefruit. Amb la conseqüència, també, que no és aplicable al cas que ara s’ha de resoldre la disposició transitòria novena del Codi de successions, que estableix la retroactivitat de les seves normes als fideïcomisos pendents, malgrat que el causant de la successió hagi mort abans de la seva vigència, perquè la remissió de l’article 223.II de la Compilació no determina convertir l’usdefruit amb facultats de disposició en un fideïcomís de residu.

Tercer. L’usdefruit amb facultats de disposició és una institució d’arrel consuetudinària molt freqüent a Catalunya modelada per la pràctica notarial, que ha estat objecte de regulació inicialment a l’article 223 de la Compilació del dret civil de Catalunya i actualment a l’article 304 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. Existeix un consens ampli, tant doctrinal com jurisprudencial, que l’usdefruit apareix per a donar satisfacció a la voluntat del testador de proporcionar al consort supervivent uns mitjans de subsistencia escaients, sense privar els descendents de la propietat dels béns que integren el seu patrimoni, i com que la primera d’aquestes finalitats es pot veure en ocasions comprometa si ens atenem a les facultats normals que es deriven del dret d’usdefruit, des de l’època del ius commune s’introdueix la possibilitat que al ius fruendi de l’usufructuari s’hi afegeixi el ius disponendi, sense que això suposi desnaturalitzar el dret real d’usdefruit.

En qualsevol cas, l’usdefruit amb facultat de disposició sols s’estableix a l’empara del principi d’autonomia privada i això vol dir, per tant, que les facultats dispositives de l’usufructuari deriven directament de la voluntat del constituent de l’usdefruit. Si ens atenem a la pràctica catalana, tal com l’exposen els autors que de forma més directa coneixen el vessant pràctic de la institució, s’esmenten les possibilitats de disposar sense necessitat de justificar la causa que determina l’acte dispositiu, de disposar en cas de necessitat, de disposar amb l’assentiment dels nus propietaris o altres persones, de disposar si es donen determinades circumstàncies i altres semblants.

Si ens atenem a la clàusula que ha originat el litigi, resulta que el testador faculta la seva vídua “para vender y gravar los bienes usufructuados, cuando en conciencia, sin intervención de persona alguna, lo crea necesario”. Si ens atenem al tenor literal de la clàusula transcrita, és evident que la vídua pot disposar dels béns hereditaris sense necessitat de l’assentiment dels nus propietaris ni de cap altra persona. Resulta també evident que per a l’eficàcia dels actes dispositius no s’exigeix que la vídua acrediti la necessitat de vendre, però el requisit de la necessitat apareix a la clàusula, ja que la vídua no pot desposar dels béns hereditaris al seu lliure arbitri, sinó únicament quan cregui necessari segons la seva consciència l’acte dispositiu. La remissió que fa el testador a la conciencia de la vídua, o en altres paraules a l’arbitri de la vídua, ens porta a fer una referència a la distinció que s’estableix entre l’anomenat arbitrium merum i l’arbitrium boni viri i la seva aplicació al cas que ara s’ha de resoldre. Es parla d’arbitrium boni viri quan l’interessat ha de prendre una decisió d’acord amb l’equitat, que en relació amb l’aspecte que ara interessa suposa que ha de prendre la decisió que prendria una persona corrent, que es pot identificar amb el prototipus del diligent pare de família esmentat a l’article 1104.II del Codi civil. Mentre que si l’usufructuari pogués disposar dels béns hereditaris arbitrium merum, ens trobaríem davant del fet que no manifesta el seu parer sinó la seva voluntat, que fins i tot pot ésser arbitrària, però com que l’ordenament jurídic no refusa de forma total o clara la remissió a un arbitrium merum, hem d’entendre que se’n pot admetre la vigència, però amb la possibilitat d’impugnar la decisió feta sobre la base d’una conducta que s’ha de qualificar de deslleial.

La clàusula que ha originat el litigi no precisa de forma clara si la decisió de la usufructuària en l’exercici de les seves facultats dispositives s’ha de fer arbitrium merum o segons arbitrium boni viri. A manca de solució legislativa sobre aquest punt hem d’entendre que la solució més escaient és decidir-se a favor de l’arbitrium boni viri, pel fet de considerar que els casos de decisió arbitrium merum són excepcionals a la pràctica i, també, d’acord amb el principi de la bona fe que estableix l’article 7.1 del Codi civil, que porta com a conseqüència lògica presumir una voluntat favorable a una determinació equitativa de la situació de necessitat i que la seva situació es pugui determinar d’acord amb uns criteris que no poden ésser arbitraris, solució que hem d’entendre que està d’acord amb la tradició catalana, ja que segons el Digest 17.2.78 en aquestes qüestions s’ha de seguir amb preferencia el criteri de l’home bo, perquè el criteri de la societat és la bona fe.

Quart. Partint de les consideracions anteriors, hem de plantejar-nos ara si l’acte dispositiu realitzat per la mare usufructuària amb facultat de disposició a favor del nét s’ajusta als paràmetres de l’arbitrium boni viri. Recordem una vegada més que la clàusula testamentària que ha originat el litigi faculta la vídua per a “vender y gravar” els béns hereditaris. En el cas del litigi ens trobem davant d’un contracte que es fonamenta en una causa onerosa segons l’article 1274 del Codi civil, ja que imposa obligacions recíproques a cadascuna de les parts contractants, segons resulta de l’article 1445 del Codi civil. És cert que en la regulació del contracte de compravenda que es troba en el Codi civil no s’exigeix que el preu sigui just, però en el cas del litigi ens trobem davant d’un contracte subjecte a les prescripcions del dret civil de Catalunya, ja que la finca objecte del contracte es troba en aquesta Comunitat Autònoma (articles 10.5.II i 16.1 del Codi civil), que admet la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just si la compravenda té per objecte la transmissió d’un bé immoble (article 321.2 de la Compilació).

El fonament de dret sisè de la sentència recorreguda constata que la compravenda de la finca efectuada per la usufructuària a favor del nét es va fer amb concurrència d’un ànim de liberalitat a favor del nét i per això qualifica el contracte de compravenda de negoci mixt.

Aquest pronunciament ha esdevingut ferm. Hem de considerar, doncs, si s’ajusta als paràmetres d’una actuació arbitrium boni viri, que la usufructuària amb facultats per a vendre, és a dir sobre la base d’un negoci que es fonamenta en una causa onerosa, pot també desposar de la finca sobre la base d’un negotium mixtum cum donatione, és a dir, d’un contracte que es fonamenta en una causa a la vegada onerosa i gratuïta.

La dualitat de causes, onerosa i gratuïta, que fonamenta el negotium mixtum cum donatione, porta a la conclusió que el contracte apareix externament com un contracte típic onerós, com per definició ho és la compravenda; però si ens atenem a les finalitats que persegueixen les parts contractants, resulta igualment clar que la finalitat no és altra que afavorir o enriquir l’adquirent, que opera no com a motiu del contracte sinó com a causa de l’atribució patrimonial, és a dir, com a causa concomitant de la qual no es pot prescindir, ja que si ens atenem una vegada més a la tradició jurídica catalana, representada ara per la disposició que es troba en el Digest 39.5.18, quan es ven una cosa per un preu molt inferior existeix també donació.

Consegüentment, si segons la voluntat del testador —norma fonamental reguladora de la successió— la vídua usufructuària sols podia disposar dels béns hereditaris per la via de contractes fonamentats en una causa onerosa, amb aquesta prevenció el testador excloïa la possibilitat que disposés dels béns hereditaris per la via d’un contracte externament fonamentat en una causa onerosa, però que en la intenció de les parts contractants perseguia les finalitats pròpies dels actes fonamentats en una causa gratuïta, les quals per definició encaixen molt malament amb les finalitats que persegueix l’usdefruit testamentari amb facultats de disposició, conegut també de forma prou expressiva com a usdefruit de subsistència. I amb la precisió, encara, que segons resulta de l’escriptura pública de compravenda de data 23 de novembre de 1997, la venedora disposa amb facultats per a vendre sense intervenció de ningú i en ús de les facultats de disposició expressades, facultats que com s’ha argumentat abans certament faculten a la vídua per a disposar sense intervenció de ningú, però no per a disposar més enllà de les facultats que li havia atribuït el testador, que no eren altres que la de disposar a títol onerós si d’acord amb el criteri de l’arbitrium boni viri considerava necessària la venda, requisit que difícilment es pot entendre que concorri en el cas del litigi ja que, segons resulta de les actuacions, la vídua havia disposat anteriorment a títol gratuït dels seus béns a favor de la seva filla, germana de l’agent, disposició que hipotèticament es podria entendre feta amb la finalitat de crear una necessitat de disposar dels béns hereditaris objecte de l’usdefruit amb facultat de disposició.

Cinquè. Els raonaments anteriors determinen la desestimació de l’apartat primer del recurs de cassació, amb la necessitat subsegüent d’examinar-ne l’apartat segon, en el qual la part recurrent considera que no escau aplicar la doctrina de l’abús del dret, en la qual la sentència recorreguda fonamenta la seva decisió estimatòria de la demanda, també pel fet que en els fonaments de dret de l’escrit de demanda la part agent invoca la normativa de l’abús com a fonament de les seves pretensions.

La connexió de la doctrina de l’abús de dret amb la figura jurídica de l’usdefruit testamentari amb facultats de disposició té un arrelament molt clar en el dret català. La doctrina havia precisat que amb referència a l’usdefruit amb facultats de disposició en general, no hi ha dubtes que es poden impugnar els actes dispositius atorgats per l’usufructuari quan abusa de les seves facultats dispositives en perjudici del nu propietari, que s’han de qualificar d’actes realitzats amb abús de dret. En el cas que ara s’ha de resoldre, l’abús de les facultats dispositives resulta de la mateixa disposició testamentària —ja que el testador faculta la vídua per a vendre— que s’esmenta en el testament com a prototipus dels contractes fonamentats en una causa onerosa, i l’acte dispositiu que aquí s’impugna es fonamenta en una causa a la vegada onerosa i gratuïta, que s’ha de qualificar d’abusiva per aquest motiu i, també, perquè implica un perjudici per a un dels nus propietaris en benefici de la descendència de l’altre nu propietari. Criteri que apareix també a la Sentència del Tribunal Suprem de 24 de febrer de 1959 i 3 de març de 2000, essent especialment significativa aquesta darrera quan precisa que fins i tot en el cas de deixar a la consciència de l’usufructuari l’oportunitat de l’acte dispositiu, aquest no es pot realitzar com si no existís l’exigència de la necessitat, que la mateixa sentència qualifica de restricció o limitació ineluctable, en el sentit que si manca realment la necessitat o aquesta s’ha creat de forma voluntària, l’acte dispositiu pot comportar una situació d’abús de dret segons l’article 7è del Codi civil.

Arribats a aquest punt s’han de determinar les conseqüències que es deriven de la qualificació de l’acte dispositiu com un acte realitzat amb abús de dret. Segons l’article 7.2 del Codi civil, la llei no empara l’abús del dret, expressió que la doctrina més autoritzada interpreta en el sentit que la llei no protegeix la persona o persones que actuen d’aquesta forma, i, per tant, la manca de protecció determina que es privi d’eficàcia jurídica l’actuació abusiva, que no tindrà l’eficàcia prevista pels seus autors, que, si no concorregués l’abús, produiria normalment. En el cas del litigi, l’abús de dret ha operat per la via d’un contracte que apareéis a l’exterior fonamentat en una causa onerosa, que segons la voluntat de les parts tenia com a finalitat enriquir el patrimoni del comprador, i com que l’article 7.2 del Codi civil no empara aquesta actuació abusiva, el perjudicat està legitimat per a interessar la nul·litat del contracte de compravenda. Així ho han reconegut les sentències del Tribunal Suprem de 24 de febrer de 1959 i 4 de maig de 1987, la darrera de les quals és especialment significativa perquè es refereix a uns fets molt semblants als que han donat origen a aquesta resolució, ja que es tractava d’una compravenda feta a favor dels nebots de la venedora per un preu notablement inferior al valor de mercat. Així doncs, la sentència recorreguda ha fet una aplicació correcta al cas de la institució de l’abús de dret segons la seva regulació a l’article 7.2 del Codi civil, circumstància que determina la desestimació total del recurs de cassació.

Sisè. La desestimació total del recurs determina la imposició de les costes originades en el tràmit de cassació a la part recurrent, d’acord amb allò que estableixen els articles 394.1 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que s’ha exposat i per l’autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Albert Inguanzo i Tena, que actua en nom i representació del senyor X2 i de la senyora X, contra la Sentència dictada per la Secció Dissetena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 28 de gener de 2003 en el rotlle d’apel·lació 865/2002, i confirmem la resolució contra la qual es recorre, amb imposició a la part recurrent de les costes originades pel recurs de cassació.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda