Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 18 de setembre de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 18 de setembre de 2003 núm. 30/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X, Sr. X2, Sr. X3, Sr. X4, Sr. X5 i Sr. X6, representats davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Carmen Fuentes Milllán i dirigits per l’advocat Sr. Alejandro Fuentes-Lojo Lastres, contra la Sentència dictada per la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 18 de juny de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat per la part demandada contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Barcelona el 5 d’abril de 2001, en el procediment de judici de menor quantia núm. 59/00. La Comunitat de Propietaris de l’avinguda XXX, núm. XX, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Mercè Pijoan Badia i dirigida per l’advocat Sr. Enrique Villanueva Piquer.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Mercè Pijoan Badia, en nom i representació de la Comunitat de Propietaris de l’avinguda XXX, núm. XX, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 59/00 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 9 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 5 d’abril de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo desestimar y desestimo íntegramente la demanda formulada por la procuradora Doña Mercè Pijoan Badía, en nombre y representación de Comunidad de Propietarios avenida XXX, nº XX, de esta capital, y en consecuencia debo absolver y absuelvo a Doña X, Don X2 y Don X6, Don X3, Don X4 y Don X5 de todos los pedimentos deducidos contra los mismos en el suplico de aquélla, con expresa imposición a la Comunidad de Propietarios demandante de las costas devengadas como consecuencia de la defensa de tales demandados frente a dicha demanda.

“De otro lado, debo estimar y estimo parcialmente (y exclusivamente en lo que respecta a la Comunidad de Propietarios contra la que se dirigía) la demanda (acumulada a estas actuaciones) formulada por la procuradora Doña Carmen Fuentes Millán, en nombre y representación de Don X3 y otros, y en consecuencia, por los motivos expresados en la precedente fundamentación jurídica, declarando nulo el acuerdo adoptado en la Junta de Propietarios de la Comunidad antes referida de fecha 14 de junio de 1999 por el que se aprobaba el presupuesto de gastos para el próximo ejercicio (1999), correspondiente al punto dos del orden del día de dicha Junta; declarando asimismo nula el acta de esta Junta de Propietarios de fecha 14 de junio de 1999; y declarando también nulos todos los acuerdos adoptados en las Juntas de Propietarios de la referida Comunidad de fechas respectivas 8 de julio y 15 de noviembre, ambas de 1999, debo condenar y condeno a la Comunidad de Propietarios de la avenida XXX, nº XX, de esta capital a estar y pasar por las anteriores declaraciones, absolviéndola de los restantes pedimentos deducidos contra ella en el suplico de dicha demanda y sin imposición de las costas devengadas a ninguna de las partes litigantes; y al mismo tiempo debo desestimar y desestimo integramente dicha demanda formulada en nombre y representación de Don X3 y otros en lo que respecta a los restantes  codemandados frente a los que se deducía y, en consecuencia, debo absolver y absuelvo a Doña Z, Doña Z2, Doña Z3, Don Z4, Doña Z24, Don Z5, Doña Z6, Don Z25, Doña Z7 y Don Z8, Don Z9, Doña Z10, Don Z11, Doña Z12, Doña Z13, Don Z14, Don Z15, Doña Z16, Don Z17, Don Z18, Doña Z19, Don Z20, Doña Z21, Don Z22 y Doña Z23, de todos los pedimentos deducidos contra los mismos en el suplico de aquélla, con imposición a los demandantes (Sr. X3 y otros) de las costas procesales devengadas como consecuencia de la defensa, frente a dicha demanda, de estos codemandados absueltos”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona la qual va dictar Sentència amb data 18 de juny de 2002, amb la següent part dispositiva:

“Desestimem el recurs d’apel·lació interposat per Jaume Batlle Freixas contra la Sentència dictada el dia 5 d’abril de 2001 pel Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Barcelona a les actuacions de què dimana aquest rotlle, i confirmem la resolució esmentada.

Imposem les costes d’aquesta alçada a la part apel·lant”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, la Sra. X i altres van interpolar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 5 de juny de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC, es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés l’escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 4 de setembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Hi actua com a ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Com a antecedents d’índole fàctica que resulten d’interès per a una correcta comprensió del tema litigiós és escaient fixar els següents:

a) El gener de 2000 es va registrar d’entrada al Jutjat Degà de Barcelona una demanda presentada per la Comunitat de Propietaris de la finca de l’avinguda XXX, núm. XX, que es dirigí contra la senyora X i contra els senyors X6, X3, X4 i X5, en reclamació d’una quantitat global de 832.581 pessetes per manca de pagament de quotes i derrames causades per mor del manteniment de l’esmentada comunitat.

b) D’altra banda, el febrer del mateix any 2000, va ésser presentada una demanda davant del susdit Jutjat Degà en la qual uns quants propietaris d’elements privatius en l’immoble suara descrit es dirigien contra la comunitat de propietaris d’aquest immoble i també específicament contra tots i cadascun dels propietaris que no signaren la demanda presentada pels primers. En aquest segon litigi es pretenia la declaració de nul·litat de les quotes de participació assignades a cada una de les entitats registrals en què es divideix la finca descrita, i es sol·licitava la fixació de noves quotes que, a l’entendre dels demandants, respectarien l’article cinquè de la Llei de propietat horitzontal, el qual es considerava negligit en les quotes determinades en el títol constitutiu. En aquest litigi també s’invocava la declaració de nul·litat d’una sèrie d’acords aprovats en el si de la comunitat de què tractem en el transcurs de l’any 1999.

c) La sentència dictada en primera instància pel que fa a les quotes de participació de cada pis i local, determinades en el títol constitutiu pel primigeni propietari de l’immoble, raona que en haver estat tractada la possible alteració d’aquestes quotes en la Junta de Propietaris de 20 de setembre de 1999, els propietaris dissidents (que són els qui presentaren la demanda de què tractem) haurien d’haver impugnat l’acord dintre del termini que desposa l’article 18 de la Llei de propietat horitzontal. Malgrat aquesta consideració, el jutge de primera instància decidí que calia analitzar la possibilitat d’alterar la fixació de quotes del títol constitutiu perquè entenia que es tractava d’una acció de caràcter personal contra un negoci jurídic celebrat el 6 de març de 1968 (en què es determinaren els coeficients en escriptura pública) i modificat el 12 d’agost de 1970; però precisament per mor del transcurs d’aquest llarg període de temps, la sentència conclogué que havien passat els quinze anys fixats de forma general en l’article 1964 del Codi civil per a la prescripció de les accions de carácter personal i, en conseqüència, s’havia perdut la possibilitat d’impugnar les susdites quotes.

La mateixa sentència va declarar la nul·litat d’una sèrie d’acords adoptats per la Junta de Propietaris i, consegüentment, rebutjà la demanda esgrimida en reclamació de quantitat per la Comunitat contra diversos propietaris dels quals s’ha fet esment més amunt, pel fet que les quantitats suposadament degudes s’havien fixat en un dels acords declarats nuls.

d) Contra la sentència de primera instància es va interposar recurs d’apel·lació en el qual s’insistia en l’alteració de les quotes de participació fixades en el títol constitutiu i en la condemna individual de cadascun dels propietaris demandats. La sentència dictada per l’Audiència rebutja ambdues pretensions: la primera per considerar que en virtut del que desposa l’article 1964 del Codi civil havia prescrit la possibilitat d’analitzar l’adequació a la llei de les esmentades quotes, i la segona per raonar que és el president de la Comunitat qui representa la comunitat en judici i fora d’ell, excloent la legitimació passiva de la resta de demandats.

En la sentència de l’Audiència es fa expressa referència al fet que l’article 344 de la Compilació del dret civil de Catalunya que recull l’usatge Omnes Causae i determina un període de prescripció aplicable tant a les accions d’índole personal com a les de carácter real, no és aplicable al supòsit litigiós pel fet que aquesta prescripció, segons criteri de l’Audiència, només regeix per a les institucions del dret civil de Catalunya. D’acord amb aquesta previsió l’esmentada sentència aplica la prescripció del Codi civil i, per tant, confirma la sentència de primera instància .

Segon. Contra la sentència de l’Audiència s’interposà recurs de cassació a l’empara de l’article 477, tercer, tercera, de la Llei d’enjudiciament civil per entendre que el supòsit litigios presenta interès cassacional per la circumstància que sobre l’aplicació del termini de prescripció de l’article 344 de la Compilació de dret civil de Catalunya a les accions de la naturalesa jurídica de què es tracta, i que fan referència a la impugnació de les quotes de participació fixades en el títol constitutiu de la comunitat, no hi ha doctrina d’aquest Tribunal Superior de Justícia.

El recurs de cassació fou admès pel fet que, certament, aquesta Sala no ha tingut possibilitat de pronunciar-se sobre el tema debatut. Per aquesta circumstància escau l’anàlisi dels diferents motius de recurs plantejats per la senyora X. i d’altres, les pretensions dels quals només han estat acollides en part per la sentència que ara s’impugna.

En el primer motiu de recurs la part recurrent invoca infracció per no-aplicació de l’article 344 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l’article primer, disposició final quarta, de la mateixa Compilació, que com és sabut estableix un termini prescriptiu de trenta anys tant per a les accions de naturalesa personal com per a les de carácter real, que no tinguin assenyalat termini especial.

Considera la Sala que una premissa que no es pot negligir per tal d’una correcta decisió de la contesa que ara correspon abordar és la de determinar la naturalesa jurídica de l’acció que s’exerceix en la demanda.

Una lectura de l’esmentada demanda permet afirmar que la pretensió dels agents anava encaminada a obtenir l’alteració de les quotes fixades en el títol constitutiu de la propietat horitzontal. És escaient, per tal de posar en relleu aquesta circumstància, transcriure un breu, però revelador, paràgraf de la demanda: “Al otorgarse la escritura de división horizontal el otorgante entonces único propietario Don Z26 no se atuvo en la fijación de las cuotas de participación o coeficientes a asignar a cada uno de los pisos y locales resultantes de dicha división a lo que al respecto establece el artículo 5 de la Ley de propiedad horizontal, ya que señaló a los pisos de los demandados unas cuotas inferiores a las que les debían corresponder, en perjuicio por tanto de las de mis poderdantes, muy superiores.

“No existe la menor proporcionalidad entre las cuotas de unos y otros, quizá por el error del promotor, quizá por simple arbitrariedad”.

És sabut que el títol constitutiu de la propietat horitzontal s’atorga per a l’únic propietari de l’edifici com a negoci jurídic unilateral, o bé per a tots els propietaris de l’immoble, en un moment posterior a la venda dels diferents elements privatius, essent en aquest barrer cas un negoci jurídic plurilateral.

Es tracta d’un títol constitutiu atorgat el 6 de març de 1968 i rectificat amb posterioritat, el 12 d’agost de 1970. Aquest títol constitutiu havia regit quasi trenta anys entre els propietaris d’elements privatius de l’immoble, abans de suscitar problemes (no consta que abans d’aquest litigi hi hagués hagut conflictes derivats de l’aplicació de les quotes fixades en el títol). És de destacar que tant la sentència dictada en primera instància com la de l’Audiència invoquen l’article 7.1 del Codi civil, segons el qual els drets s’han d’exercir d’acord amb les exigències de bona fe, pel fet que valoren com a contrari a la bona fe i als propis actes l’atac a un negoci jurídic que s’havia acceptat durant tant de temps.

Desprès de tants anys d’acceptar de forma expressa les quotes en debat, els demandants en aquesta litis pretenen substituir les esmentades quotes fixades per unes altres que els són molt més favorables.

L’estudi de la demanda fa palès que als locals comercials i despatxos se’ls va fixar una quota de participació proporcionalment més elevada que l’assignada als habitatges si es pren únicament com a pauta la superfície dels elements. Aquesta circumstància posa de manifest que per a fixar les susdites quotes es van prendre com a paràmetres tant la superfície com la situació de l’immoble, cosa que no sembla pas contradir l’article cinquè de la Llei de propietat horitzontal, ans al contrari, ja que aquest article fa remissió a diferents elements que cal tenir en compte, a saber: la superfície útil de cada pis o local en relació amb la total de l’immoble, l’emplaçament interior o exterior, situació, ús dels serveis o elements comuns, etc.

Totes les anteriors consideracions van encaminades a mostrar que és un fet irrefutable, que la demanda ja evidencia, que el títol constitutiu en cap cas pot ésser catalogat com un negoci jurídic radicalment nul o inexistent, sinó que, ben al contrari, es tracta d’un acte jurídic de caràcter unilateral que, en principi, apareix com totalment respectuós de la llei, consideració que té interès pel que seguidament es dirà.

Tercer. A propòsit de les anteriors argumentacions es fa palès que la tesi plantejada per la part recurrent, en el sentit de sotmetre a la consideració d’aquest Tribunal si les accions encaminades a obtenir l’alteració del títol constitutiu de la propietat horitzontal han de ser sotmeses al termini de prescripció de l’article 344 de la Compilació catalana, per tal com no té assenyalat un termini especial de prescripció la Llei de propietat horitzontal, si bé en principi sembla ben encarrilada, parteix d’una premissa errònia que ha de posar en relleu aquesta Sala.

L’article 14 de la Llei de propietat horitzontal disposa com a funcions de la junta de propietaris “aprobar o reformar los estatutos y determinar las normas de régimen interior (...) conocer y decidir en los demás asuntos de interés general para la comunidad, acordando las medidas necesarias o convenientes para el mejor servicio común”.

Per la seva banda, l’article 17 de l’esmentada Llei de propietat horitzontal determina les majories necessàries per a l’aprovació d’acords en la referida junta, i diu, pel que ara interessa: “la unanimidad sólo será exigible para la validez de los acuerdos que impliquen la aprobación o modificación de las reglas contenidas en el título constitutivo de la propiedad horizontal o en los estatutos de la comunidad”.

Com es desprèn de la sentència dictada en primera instància íntegrament confirmada per l’Audiència Provincial i és acceptat per ambdues parts litigants, el 20 de setembre de 1999 es va celebrar junta de propietaris de la finca de l’avinguda XXX, número XX, la qual tenia com a únic objecte, segons l’ordre del dia l’aprovació de nous coeficients que postulen els ara recurrents.

Per tal d’assolir l’anterior objectiu era necessari, segons s’ha dit, que hi hagués unanimitat, que no es va obtenir. Els interessats en l’alteració de les quotes fixades en el títol constitutiu tenien els terminis establerts en l’article 18 de la Llei de propietat horitzontal per tal d’impugnar l’acord que els era desfavorable i impedia l’alteració de les esmentades quotes, però no ho varen fer ni varen optar per plantejar directament la demanda que ha donat lloc a aquest litigi.

El Tribunal Suprem ha tingut oportunitat de pronunciar-se en relació amb el tema que aquí es debat; així, és d’interès el que diu la Sentència de 22 de maig de 1992, a saber: “El motivo siguiente, formulado bajo la tutela procesal del núm 5 del art. 1692, denuncia la infracción del art. 16.4 de la Ley de propiedad horizontal, puesto que, según sostiene el recurrente, la sentencia impugnada no hace acepción entre causas de nulidad y causas de anulabilidad, a los efectos de distinguir la aplicación o no al caso, del plazo de caducidad, ya que las nulidades de pleno derecho no pueden someterse a tal caducidad. Sin embargo, reiterada jurisprudencia de esta sala, viene poniendo de manifiesto que sólo causas de nulidad fundadas en normas que no sean reglas aún imperativas y prohibitivas de la misma Ley de propiedad horizontal, pueden propiciar aquella distinción; así la Sentencia de 25 de noviembre de 1988, que se refiere, de un lado, a los acuerdos contrarios a la ley en el sentido del art. 6.3 CC (lo que aparejaría la nulidad de pleno derecho), y, de otro, a los acuerdos contrarios a la LPH o contrarios a los estatutos privativos que admiten, de ordinario, la convalidación consiguiente a la caducidad de la acción. Consecuentemente, siempre que se trate de impugnaciones basadas en infracciones normativas del régimen de la propiedad horizontal, como es el caso, la jurisprudencia sostiene que para enervar acuerdos se requiere haberlos impugnado dentro de los treinta días siguientes al que se adoptó o a la notificación conforme previene el art. 16 de la LPH, y aun así el acuerdo tiene el carácter provisionalmente ejecutivo, salvo que judicialmente se ordene la suspensión (SS de 17 de abril de 1990 i 5 de febrero de 1991)”.

És oportú també transcriure un interessant paràgraf de l’esmentada Sentència de 5 de maig de 1991 que diu: “En la sentencia de esta sala de 6 de febrero de 1989, en donde se refleja el sentido dirimente que ha de proyectarse sobre las vías impugnatorias de cada uno de dichos acuerdos, cuya ilegalidad es susceptible de sanción por efecto de la caducidad de la acción de impugnación (pues si no se entendiera así quedaría totalmente vacío de contenido e inane el párrafo segundo regla cuarta del art. 16 de la LPH) i otro orden de acuerdos, cuya ilegalidad conllevaría la nulidad radical o absoluta sin posibilidad alguna de convalidación por el transcurso del plazo de caducidad, pareciendo que deben de ser incardinados en el primer grupo aquellos acuerdos cuya ilegalidad venga determinada por cualquier infracción de alguno de los preceptos de la LPH, o en los Estatutos de la comunidad respectiva, pues so pena de incurrir en el riesgo de crear un amplio y recusable margen de inseguridad jurídica, no puede ser otra la interpretación que corresponda al párrafo primero, regla cuarta, del art. 16 de la LPH, cuando como acuerdos impugnables y provisionalmente ejecutivos, señala expresamente los que sean contrarios a la ley o a los Estatutos, para cuya impugnación el párrafo segundo de la propia regla, en íntima conexión con el primero, establece el plazo fatal de caducidad de treinta días, mientras que en el segundo de los aludidos sectores u órdenes de acuerdos habrían de situarse aquellos otros que por infringir cualquier ley imperativa o prohibitiva que no tenga establecido un efecto distinto para el caso de su contravención o por ser contrarios a la moral o al orden público o por implica un fraude a la ley , hayan de ser conceptuados como nulos de pleno derecho, conforme al párrafo tercero del art. 6 del CC (...); en consecuencia, sin que por lo razonado exista duda que el acuerdo controvertido vulneraba la propia LPH al contrariar el título constitutivo, ha de incluirse el mismo en la regla impugnatoria específica a que se contrae su núm, 4 , por lo que , al no haberse ejercitado esa vía de oposición (...)”.

Com s’ha dit més amunt, els recurrents varen optar per prescindir de l’acord de la Junta de Propietaris que rebutjà l’alteració de les quotes reflectides en el títol constitutiu i decidiren plantejar la demanda que inicià aquest litigi, que impugna directament aquest títol. El jutge de primera instància i l’Audiència Provincial, malgrat reconèixer l’anterior omissió consideraren legitimats els demandants per a impugnar directament el títol constitutiu.

L’anterior postura de les sentències dictades és totalment errònia i oposada a la doctrina suara transcrita. Aquesta doctrina es basa en consideracions de seguretat jurídica i té en compte l’especial naturalesa de la comunitat horitzontal. És obvi que aniria contra la més elemental seguretat jurídica permetre que els propietaris impugnessin directament el títol constitutiu, per contravenir (suposadament) la LPH sense sotmetre la suposada contravenció a la junta de propietaris. Escau posar en relleu que, fins ara, en la comunitat de què es tracta tots els acords s’han pres de conformitat amb el títol constitutiu en qüestió, i per raons evidents la Junta ha de tenir la possibilitat d’expressar la seva opinió abans de qualsevol altra actuació.

Una altra cosa ben diferent succeiria quan el títol estigués en franca contradicció amb preceptes de la llei de caràcter imperatiu, atès que en aquest cas es podria parlar de nul·litat radical o absoluta.

Per tant, aquesta Sala haurà de confirmar la sentència de l’Audiència però per unes argumentacions diferents que s’infereixen de la doctrina transcrita. Els recurrents, demandants en la instància, no han seguit la via adequada per impugnar un acord de la comunitat de propietaris; per tant, no poden reeixir els seus interessos. Fins i tot en el cas que, seguint una postura de màxima tolerància, es considerés que amb la demanda ja s’impugnaven els acords de la Junta, s’hauria de concloure en el sentit d’estimar caducada l’acció per expressa aplicació de l’article 18 de la Llei de propietat horitzontal.

Segons s’ha dit, no hi ha elements suficients en la demanda per considerar que l’acord impugnat és contrari a la llei o als estatuts, per impugnar els quals, segons preveu el paràgraf tercer de l’article 18 de la LPH, hi ha un termini de caducitat d’un any; per tant escauria l’aplicació del termini de caducitat de tres mesos establert en l’esmentat article 18, que ja havia passat de sobres quan es va presentar la demanda.

Les anteriors consideracions comporten el rebuig del primer motiu de recurs de cassació, que com s’ha avançat denunciava infracció de l’article 344 de la Compilació catalana, el qual no és aplicable al debat, i també del segon i tercer motius, pel fet que estan estretament vinculats amb el primer. Escau, doncs, la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència de l’Audiència, però amb expressa substitució dels seus raonaments jurídics pel que s’ha exposat.

Quart. Pel que fa a les costes processals, és procedent declarar que el cas presentava seriosos dubtes de dret pel fet que, tant en primera instància com davant de l’Audiència, l’assumpte litigiós es va abordar amb unes consideracions jurídiques distintes a les seguides per aquesta Sala. Malgrat tot, només escau eximir els recurrents de les costes causades en aquesta alçada ja que és a partir de la sentència de l’Audiència quan els demandants susciten els dubtes jurídics resolts en cassació.

Per consegüent,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la procuradora dels tribunals senyora Carmen Fuentes Millan, que actua en nom i representació dels senyors X, X2, X3, X4, X5 i X6, contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 18 de juny de 2002 en el rotlle número 482/2001, que es confirma en tots els seus punts; sense imposició de les costes originades.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda