Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 26 de juny de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 26 de juny de 2003 núm. 26/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 38/2003, contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 19a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 546/02, com a conseqüència de les actuacions de judici de redempció de censos núm. 63/01 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 9 de Barcelona. X, SL, ha interposat aquest recurs representat pel procurador Sr. Jaume Romeu Soriano i defensat pel lletrat Sr. Juan Segura Pons. És part contra la qual es recorre la Sra. Y, Y2, Y3, Y4, Y5, Y6, Y7, Y8, Y9, Y10, Y11, Y12, Y13, Y14, Y15, Y16, Y17, Y18, Y19 i Y20, que han estat representats per la procuradora Sra. Ester García Cortes i defensats per la lletrada Sra. Mª Dolors Savall.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Jaime Romeu Soriano, que va actuar en nom i representació de la societat X, SL, va formular demanda de redempció de censos núm. 63/01 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 9 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 15 d’abril de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo desestimar y desestimo íntegramente la demanda formulada por el procurador Don Jaime Romeu Soriano, en nombre y representación de X, SL, y en consecuencia, por las razones expresadas en la precedente fundamentación jurídica, debo absolver y absuelvo a Doña Y y Doña Y2, a Don Y3, Don Y6, Don Y4, Don Y5, Doña Y7, Doña Y8, Doña Y9, Doña Y10, Doña Y11 y Doña Y12 , a Doña Y13 y a Doña Y14, Doña Y15, Doña Y16, Doña Y17, Doña Y18, Don Y19 y Doña Y20 de todos los pedimentos deducidos en su contra en el suplico de esa demanda, con expresa imposición a la demandante de las costas procesales devengadas en la primera instancia de este procedimiento”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va susbstanciar a la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 18 de desembre de 2002, amb la següent part dispositiva: “Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación legal de X, SL, contra la Sentencia dictada el 15 de abril de 2002 por el Juzgado de Primera Instancia número 9 de Barcelona, y por tanto debemos confirmar y confirmamos dicha resolución, con expresa imposición de costas a la parte apelante”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador dels tribunals Sr. Jaume Romeu Soriano, en nom i representació de l’entitat X, SL, va interposar aquest recurs de cassació. Per mitjà d’interlocutòria de 24 d’abril de 2003 es va admetre el recurs de cassació i de conformitat amb l’art. 485 LEC es traslladà a la part recorreguda per vint dies perquè formalitzés escrit d’oposició. Un cop efectuat es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 19 de juny de 2003 a les 11 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 19), de 18 de desembre de 2002 interposa la demandant X, SL, el present recurs de cassació amb fonament en els apartats 2n i 3r de l’art. 477.2 de la LEC, adduint la infracció de l’art. 33.1 i 10 de la Llei 6/1990, de censos, així com, subsidiàriament, la falta d’aplicació dels art. 296 i 297 de la Compilació del dret civil de Catalunya i l’aplicació indeguda de l’art. 44 de la Llei sobre inscripció, divisió i redempció de censos de 31 de desembre de 1945, pel que respecta als fets interruptius de la prescripció.

1r) Cal referir-se, d’entrada, a l’escrit d’impugnació del recurs en el particular en què denuncia la seva inadmissibilitat, amb fonament en l’existència del següents defectes formals:

a) Manifestació per la part agent que el recurs es formalitza sobre la base de més d’un motiu, essent així que la nova LEC en considera un de sol, o sigui el motiu previst en l’art. 477.1, (“infracción de normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso”); norma que, a més a més, es diu que no ha estat expressament invocada.

b) Ampliació en l’escrit de formalització del recurs de les normes citades com a infringides en l’escrit de preparació, atès que en aquest darrer s’esmenta només com a vulnerat l’art. 33.1 de la Llei de censos de 1990, mentre que en el de formalització es cita també l’art. 10 i, de forma genèrica, tota la Llei de censos, cosa vedada en cassació.

c) Falta d’aportació del text de la Sentència de l’ A.P. de Barcelona (Secció 14) de 4 de juliol de 1994 que cita la part recurrent.

d) Remissió genèrica als art. 296 i 297 de la Compilació del dret civil de Catalunya i següents, que s’entén que equival a “la infracción genèrica de todo un cuerpo legal”.

e) Ampliació en l’escrit de formalització del recurs de la primitiva base impugnatòria consignada en l’escrit de preparació, ja que se cita com a infringida una nova norma, que és el paràgraf final de l’art. 2 de la Llei de 18 de desembre de 1950, i se cita també una altra Sentència de l’A.P. de Barcelona (Secció 17), de data 9 d’abril del 2001, que tampoc fou invocada en l’escrit de preparació del recurs.

2n) Aquestes censures jurídiques no poden reeixir pel següent:

a) És veritat que el T.S. ha dit (per exemple, Sentència de 28 de juliol de 2000, que es cita per totes) que un recurs de caràcter extraordinari com el present, està sotmès a una tècnica cassacional rigorosa, que proscriu ”la cita en un mismo motivo de normas de contenido diferente, sin exponer adecuadamente la relación que guarden entre sí, como la mezcla de cuestiones jurídicas heterogéneas (SSTS de 25 y 27 de enero y 23 de febrero del corriente año, por citar sólo tres de las más recientes). También el Tribunal Constitucional ha afirmado el especial rigor del recurso de casación en varias sentencias (así, SSTC 7/89, 29/93, 37/95 y 125/97). Y el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, en su Sentencia de 19 de diciembre de 1997 (asunto Brualla Gómez de la Torre contra España), declaró la legitimidad de exigir un especial formalismo en el recurso de casación (párrafo 38)."

També aquesta Sala (per exemple, recurs de cassació núm. 49/2000) digué que “com que no és funció d'aquest Tribunal ensenyar les diferències entre la formalització d'un recurs ordinari i un d'extraordinari ni molt menys encara, construir ex oficio —i per tant en benefici d'una part— un recurs ajustat a les pautes que imposa una mínima tècnica cassacional, el motiu s'esdevé inadmissible, el que vol dir que en aquest tràmit, i sense cap més explicació, s'ha de desestimar”.

b) Ara bé; ha dit igualment aquest Tribunal que inadmissibilitats de tal condició (o sigui per defecte en el compliment de determinades formalitats) s’han de reservar per a casos d’autèntica entitat, en els quals la fallida d’uns mínims formals meni a una efectiva indefensió de la part contrària o a la necessitat de la proscrita construcció per la Sala i en benefici d’una part, de tal recurs extraordinari. Això és així perquè, ja des de la Llei 19/93, de 30 d’abril, s’ha anat registrant una minva del rigor formalista abans tan característic d'aquest extraordinari recurs, de tal manera que cal atenir-se, en definitiva, a les directrius del Tribunal Constitucional, segons les quals una defectuosa formalització "no puede llevar a la inadmisión del recurso si no ha impedido la correcta ordenación del debate procesal, dentro de los límites materiales de la casación civil", essent element determinant "la comprensión por el juzgador y la parte contraria del fundamento del recurso" (S. del T.C. 81/1986, de 20 de juny i 6/1989, de 19 de gener).

c) Analitzades sota aquesta llum les censures formulades per la impugnant del recurs, fàcilment s’observa que cap d’elles s’esdevé determinant en el sentit abans esmentat. Per una part, resulta irrellevant que el recurrent hagi considerat “motivos” del recurs l’enumeració de les distintes i plurals infraccions denunciades, tenint en compte que, efectivament, la nova ordenació processal considera un únic motiu de cassació en l’art. 477. No obstant això, la sistematització efectuada per la recurrent ha estat correcta i permet —com així s’ha esdevingut efectivament— una perfecta comprensió per aquest Tribunal i impugnació per la part recorreguda de cadascuna de les crítiques formulades, sense que, per la resta, s’hagi produït la sempre censurable mixtificació entre la cosa fàctica i la jurídica. De la mateixa manera, tampoc es pot donar l’abast que es postula a la falta d’expressa cita per la part recurrent en l’escrit de formalització de l’art. 477 LEC, sobretot quan sí que n’ha fet esment en el de preparació. En aquest mateix ordre d’idees, tampoc equival a la també proscrita cita genèrica, heterogènia o indeterminada de preceptes, el fet que el recurrent hagi afegit l’expressió “següents” a uns articles concrets que considera infringits i sobre els quals desenvolupa la seva crítica, a saber, el 296 i el 297 de la Compilació; de la mateixa manera que l’esment de preceptes o noves sentències de reforç en l’escrit de formalització respecte al de preparació del recurs, tampoc ha de conformar el greu defecte que es postula, atès no solament el principi iura novit curia, sinó, sobretot, el fet que en tot moment ha pogut combatre la contrapart aquestes al·legacions, com resulta del seu exhaustiu escrit d’impugnació del recurs, el qual, per tant, ha de ser definitivament admès, amb claudicació d’aquestes objeccions formulades en sentit contrari.

3r) La primera crítica jurídica del recurrent denuncia la “infracción por falta de aplicación del art. 33.1 de la Ley 6/1990 de censos y de las normas contenidas en dicha Ley y, en particular, del art. 10”.

Cal recordar breument que la litis deriva d’una demanda de cancel·lació, per prescripció, de cens amb domini directe i del drets annexos de laudemi i fadiga; cens constituït fa més de dos segles i respecte al qual fa més de 30 anys que no s’ha pagat la corresponent pensió. Tant la sentència de primera instància com la de l’Audiència, que ara es combat, desestimaren la demanda en aplicació de la Llei de censos de 31 de desembre de 1945. Per això afirma la recurrent que no s’ha d’aplicar al cas tal normativa, perquè “al no hallarse dicha materia regulada por dichas disposiciones transitorias (es refereix a les de la Llei de censos vigent, és a dir, la núm. 6/1990) y haber quedado derogada la legislación anterior, no cabe aplicar otra normativa que la vigente al momento de presentar la demanda y ésta no era otra que la Ley 6/1990, de censos”.

L’interès de la part recurrent en l’aplicació de l’actual Llei de censos i el seu rebuig de la legislació anterior deriva de l’art. 10 de la Llei 6/1990, a tenor del qual els censos s’extingeixen per prescripció pel simple fet del transcurs del termini previst sense haver pagat la pensió, pagament que no s’ha demostrat efectuat en el cas.

Com ja va dir aquesta Sala en la sentència resolutòria del recurs de cassació núm. 48/2001 “al respecte, és cert que el preàmbul de l’actual Llei de censos fixa com a un dels seus objectes ‘afavorir l’alliberament de càrregues de les finques i, subsegüentment, facilitar la cancel·lació d’inscripcions registrals’, però tampoc ho és menys que el legislador en la mateixa exposició de motius proclama que ‘amb aquesta finalitat s’estableix un sistema adequat de disposicions transitòries que persegueixen de fer compatible l’alliberament de càrregues de les finques amb el respecte envers els drets dels titulars’, designi, el de màxim alliberament de càrregues que, en definitiva, no fa més que continuar una tendència ja iniciada el segle passat i de la qual fou destacada capdavantera la Llei de 31 de desembre de 1945, pel fet de ser, en l’àmbit del dret català, la primera a regular els principis de redimibilitat i de prescriptibilitat dels censos pel mer transcurs del temps”.

S’esdevé, doncs, fonamental per a la resolució de la controvèrsia, dilucidar, d’una banda, el règim legal aplicable al cas i, de l’altra, si s’arribés a la conclusió que tal règim era el previst en la normativa anterior a la vigent, examinar si els censalistes actuaren d’acord amb allò previst en les lleis anteriors.

1r) Doncs bé; que en casos com el present, de censos constituïts amb anterioritat a la promulgació de l’actual Llei de censos, s’aplica en tal matèria prescriptiva l’esmentada legislació anterior és criteri sobre el qual, contràriament al que indica la part que recorre, pràcticament no existeix discordança entre les audiències provincials de Catalunya. Això s’esdevé de total lògica perquè altrament no s’entendria la pròpia existència d’un dret transitori en la Llei 6/1990, de 16 de març. Si hagués estat voluntat del legislador la retroactivitat general de la norma, així hauria hagut de significar-ho i eliminar, en conseqüència, qualsevol sistema transitori. Ni ho ha fet —des del moment que sí crea tal règim transitori i, curiosament, dins el mateix articulat de la Llei, art. 34— ni possiblement ho hauria pogut fer constitucionalment (art. 9.3 de la C.E.), sota el perill, en cas contrari, de caure en situacions properes a l’expoliació en aquells supòsits en els quals els titulars de determinats drets haguessin complert escrupolosament tot allò que la legislació anterior els exigia per al manteniment i persistència de tals drets, i que veiessin esborrades fulminantment per una nova Llei les seves legítimes seguretats de reconeixement de la seva anterior situació jurídica. En aquests supòsits, les disposicions transitòries han de tenir sempre una interpretació restrictiva derivada, d’entrada, del principi general d’irretroactivitat de la Llei (disposició transitòria novena de la Compilació i primera del Codi Civil). Com diu la millor doctrina, “el legislador actual ha abordat novament la qüestió tot adjuntant a la nova Llei un sistema transitori que no té altre objectiu que afavorir la purga d’aquest vast conjunt de càrregues registrals que coneixem amb el nom genèric de censos, i ho ha fet respectant, en la mesura que ha estat possible, els drets dels seus titulars en el marc de les normes constitucionals i estatutàries(...) No hi ha cap disposició expressa (en les transitòries, és clar) respecte dels censos constituïts amb anterioritat a la seva entrada en vigor. Tots aquests censos constituïts amb anterioritat que quedin subsistents un cop transcorreguts els terminis assenyalats a les disposicions transitòries, es regiran per la legislació anterior i per les disposicions transitòries de la Llei de 16 de març de 1990, tal com es dedueix de la disposició transitòria 7ª de la Compilació del dret civil de Catalunya i de la disposició transitòria 1a del Codi civil”.

2n) En definitiva, el cens litigiós va ser constituït no solament amb anterioritat a l’actual Llei de censos, sinó també a la promulgació de la Compilació del dret civil de Catalunya i també a la Llei de 31 de desembre de 1945, sobre inscripció, divisió i redempció de censos de Catalunya. Per tant, encara que la disposició final primera de la vigent Llei de censos disposa, amb caràcter general, que, entre altres normes, queda derogada la Llei de l’Estat de 31 de desembre de 1945, això s’ha d’entendre sens perjudici dels drets adquirits segons aquesta Llei, que no poden ser negligits, per la qual cosa l’anterior legalitat continua essent d’aplicació en el repetit supòsit de censos constituïts abans de l’entrada en vigor de la Llei de censos de 1990, tesi a què donaria suport també la disposició transitòria novena de la Compilació del dret civil de Catalunya, en la seva previsió general que “les altres qüestions de caràcter intertemporal que sorgeixin per raó de les variacions que l’entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol i la Llei catalana 13/1984, de 20 de març, puguin implicar per al règim jurídic civil vigent a Catalunya es resoldran aplicant els principis que informen l’ordenament jurídic de Catalunya”. Per tant, sempre s’hauria de tenir també en compte la tradició jurídica catalana i més i tot, els principis anteriors a la vigència de la legislació derogada que poguessin esdevenir d’aplicació al cas en funció de la data de constitució del cens, que, en el cas, ja s’ha dit que té caràcter multisecular.

Ha de decaure, doncs, aquesta primera crítica jurídica.

Segon. En la correlativa censura jurídica es denuncia, amb caràcter subsidiari a l’anterior, la falta d’aplicació “en su caso” de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Més en concret es diu que, en el supòsit que s’entengués aplicable al cas una legislació anterior a la vigent Llei de censos de 1990, no hauria de ser-ho només la Llei de 31 de desembre de 1945, sinó també la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960 “sin que a ello obsten las disposiciones transitorias establecidas en dicha normativa sobre los derechos constituidos con anterioridad, especialmente en lo que afecta al período de prescripción desde la entrada en vigor de la misma y ganada hasta la presentación de la demanda”.

Aquest subsidiari interès de la recurrent en l’aplicació de la Compilació busca que el litigi es ventili d’acord amb els art. 296 a 319 de tal Compilació perquè “explícitamente reconoce la prescripción de los censos por impago de pensión por 30 años que empiezan a contar desde el momento en que el censatario deja de abonarla”.

La crítica ha de decaure pel següent:

a) Com bé diu la part impugnant, el recurrent “presenta el caso que nos ocupa como si todas las normas aplicables al mismo debieran ser aplicadas, valga la redundancia, a la vez, sin tener en cuenta que algunas de ellas recogen y prevén supuestos que interrumpen la prescripción y que, si se da la situación prevista, dicha prescripción se ve interrumpida, no pudiendo entrar en juego el resto de las normas encaminadas a declarar prescrito el censo”. En efecte, l’esment de la recurrent a la Compilació del dret civil de Catalunya s’esdevé del tot inoportuna perquè oblida el principi de supletorietat, tant en relació amb el títol constitutiu del cens com respecte a la legislació aplicable preferentment pel principi d’especialitat.

L’avui derogat art. 296 de la Compilació disposava que “l’emfiteusi es regirà pel que estableix el títol de la seva constitució i, en defecte seu, per les disposicions contingudes en el present títol i en les lleis sobre inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya i disposicions complementàries”, en clara al·lusió, doncs, a la Llei de 31 de desembre de 1945.

Ja la primera doctrina sobre la Compilació demanava (per exemple, FIGA FAURA) “un examen atento del art. 296”, del qual en sortia que “se trata de un artículo que reclama la vigencia de la legislación especial de censos y nada afirma acerca de la legislación supletoria general, ni siquiera de forma indirecta. Y en tercer lugar, tampoco hay que olvidar que la norma contenida en la disposición final segunda no tiene el mismo rango que las que componen el articulado de la Compilación, sino que es complemento de todas ellas, de modo que sólo una afirmación expresa contraria podría neutralizar su contenido, cosa que en este caso no ocurre”. Doctrina més recent segueix la mateixa línia, d’aplicació preferent de la Llei sobre inscripció, divisió i redempció de censos de Catalunya, de 31 de desembre de 1945, respecte a la Compilació, dient, per exemple, que “l’extinció del dret del censalistasenyor directe per usucapió alliberadora de l’emfiteuta-senyor útil opera quan s’han deixat de pagar les pensions durant un termini de trenta anys (art. 299.6, 342 i 316.3, en sentit contrari), sempre que el dret del censalista-senyor directe no s’hagi reconegut per un altre mitjà (art. 316, 1 i 2) o s’hagi interromput la prescripció (art. 14 i 44 de la Llei especial de censos)”, que és precisament el que s’ha esdevingut en el cas.

I pel fet d’haver-ho entès així la sentència combatuda no s’ha infringit, per inaplicació, la normativa denunciada, el que provoca la claudicació d’aquesta segona censura jurídica.

Tercer. No ofereix cap altra perspectiva millor la correlativa i darrera crítica jurídica, també subsidiàriament formulada i en la qual es denuncia la interpretació errònia de l’art. 44 de la Llei sobre inscripció, divisió i redempció de censos de 31 de desembre de 1945 i la falta d’aplicació del paràgraf final de l’art. 2 de la Llei de 18 de desembre de 1950, adduint-se que la sentència combatuda ha errat “al atribuir carácter de inscripciones interruptivas de la prescripción las anotaciones que los antecesores de los actuales titulares han ido realizando al respectivo fallecimiento, carácter que no se considera posean tales inscripciones de fallecimiento y aceptación de herencia por no referirse las mismas a ‘inscripciones relativas a su derecho’ (de censo) aunque fuese solamente a los efectos de interrumpir la prescripción”.

Aquesta tesi de la recurrent no resulta assumible perquè:

A) Sempre referent al cens litigiós, no s’ha qüestionat l’existència d’activitat registral durant períodes que mai han superat els trenta anys. És el mateix recurrent el que reconeix que ”el anterior titular del censo Sr. Z. esperara prácticamente hasta la conclusión de la prórroga legalmente otorgada (...) i que “por lo que afecta a la cuestión de los hechos interruptivos de la prescripción (...) no el tenen ”aquellos actos que el censualista hace por su propia voluntad y sin notificarlo al censatario o los que no guardan relación con el propio derecho de censo”; el recurrent no ha contradit, doncs, la realitat fàctica que sintéticament expressa la sentència combatuda, que, a la vegada, es remet a la més exhaustiva de la sentència de primera instància en la qual es diu que “la propia actora reconoce (y así se colige de la inscripción 8ª del documento aportado como nº 7 con la inicial demanda) que en 1957 se practica inscripción registral respecto al censo objeto de debate, por el titular del mismo y para efectuar la división de aquél conforme a lo legalmente preceptuado y, asimismo, se reconoce por la demandante (y se constata mediante la inscripción 10ª de ese documento) que en 1986 se practica otra inscripción registral con relación al censo que nos ocupa. En consecuencia, estableciéndose por la propia actora el inicio del cómputo prescriptito en 1942, queda acreditado (...) que antes de transcurrir 30 años, concretamente en 1957, se efectuó una inscripción registral y que posteriormente (antes también de transcurrir 30 años desde 1957) se vuelve a practicar otra inscripción registral con relación al censo debatido, no habiendo transcurrido treinta años desde esta última fecha citada hasta el momento de interposición de la demanda iniciadora de estas actuaciones”.

B) Això considerat, és evident que tals inscripcions, sempre referides al cens en qüestió, conformen autèntics actes de domini, amb virtualitat interruptiva de qualsevol prescripció.

És més, i com molt bé s’indica en la impugnació del recurs, aquestes inscripcions són més demostratives de l’existència, subsistència i conservació del cens que una simple instància, ja que els negocis subjacents representen actes de disposició per part dels censalistas de més pes i transcendència que la simple instància a la qual l’art. 44 de la Llei de 31 de desembre de 1945 també atorga força per a interrompre una prescripció encara no guanyada.

Efectivament, actes relatius a una divisió de la pensió d’un cens o una acceptació d’herència porten immanents la proclamació erga omnes, pel principi —i mecanisme de la publicitat registral— d’un drets de domini idonis, per descomptat, per interrompre qualsevol prescripció en la mesura que palesen un ànimus conservandi inequívoc.

C) Per això, la cita que fa el recurrent de l’art. 2 de la Llei de 18 de desembre de 1950 resulta dissortada per tal com el supòsit jurídic considerat en aquesta norma no té res a veure amb el problema que ara es dilucida, ja que el precepte invocat pertoca a les conseqüències que una divisió del domini mal feta pot tenir sobre una finca que, en realitat, no estava gravada i sobre la resta de les finques vertaderament gravades. El fet que la Llei disposi que, una vegada practicada tal errònia inscripció, podrà esmenar-se, però sense que això pugui perjudicar els censataris amb una modificació de la pensió assignada, com s’ha dit, no té res a veure amb el problema que ara es dilucida.

D) Finalment, escau recordar que aquesta Sala ja ha tingut ocasió de pronunciar-se explícitament sobre aquesta tercera crítica atenyent els actes amb eficàcia interruptiva de la prescripció dels censos. En efecte, la recent Sentència d’aquest Tribunal de 12 de juny de 2003 diu que ”els censalistes van tenir sempre cura d’obtenir inscripcions registrals amb uns intervals tots ells inferiors al 30 anys. En conseqüència, per aplicació d’aquell art. 44 (es refereix, és clar, a la Llei de 31 de desembre de 1945) i de la seva jurisprudència, aquest cens no va prescriure”; i afegeix que “quan es donen les condicions per a l’aplicació de l’art. 44 (haver sol·licitat i obtingut inscripcions registrals del dret de cens durant els últims trenta anys), aquest cens no prescriu, tant si les pensions han estat pagades com si no ho han estat.

Per aquest motiu la manca de prova del pagament no pot ser causa, en casos com el present, de la prescripció del cens, contràriament a allò que ha entès l’Audiència; a part que les vuit inscripcions esmentades en el Registre de la Propietat situava els titulars dels cens (els censalistes) a redós de l’art. 38 de la Llei hipotecària, la qual cosa suposava que fins i tot si no hi hagués hagut aquell art. 44 per interrompre la prescripció, s’hauria hagut de presumir en mèrits de l’art. 38 esmentat que els censalistes tenen la propietat i la possessió del cens i haurien d’haver estat els censataris els qui haurien d’haver provat el contrari, perquè els afavorits per una presumpció legal (aquí els censalistes per les inscripcions registrals i l’art. 83 de la Llei hipotecària) estaven dispensats de tota prova, segons l’art. 385.1 de l’actual Llei d’enjudiciament civil i de l’antic 1250 del Codi civil”.

Tot això mena, doncs, a la claudicació d’aquesta darrera crítica jurídica i, amb ella, del recurs.

Quart. La desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els art. 394 i 398 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la representació d’X, SL, contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 19a) de 18 de desembre de 2002 en el rotlle d'apel·lació núm. 546/2002, derivat del judici de redempció de censos núm. 63/2001, del Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Barcelona, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda