Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 de juny de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 23 de juny de 2003 núm. 25/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X., representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigit per l’advocat Sr. Alberto Bayó Marí, contra la Sentència dictada per la Secció 12ª de l’Audiència Provincial de Barcelona l’11 d’octubre de 2002 en entendre del recurs d’apel lació interposat per la Sra. Y contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Badalona el 30 de desembre de 2000 en el procediment de separació contenciosa núm. 308/99. La Sra. Y, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigida per l’advocat Sr. José Luis Poch Paltré.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Narciso Ranera Cahís, en nom i representació de la Sra. Y., va formular demanda de separació núm. 308/99 davant el Jutjat de 1ª Instància núm. 6 de Badalona. Seguida la tramitació legal, el jutjat va dictar Sentència amb data 30 de desembre de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando la demanda de separación interpuesta por el procurador D. Narciso Ranera Cahís en nombre y representación de Dª Y. contra D. X., con procurador D. José Mª Bort Caldes, debo declarar y declaro la separación del matrimonio formado por D. X. y Dª Y., con todos los efectos legales inherentes a dicha declaración, y, accediendo en parte a las medidas solicitadas por el procurador D. Narciso Ranera Cahís, en la representación indicada, acuerdo las siguientes medidas complementarias:

“1º Se atribuye la guardia y custodia de Z. a su madre, Y., manteniéndose la patria potestad compartida de ambos progenitores.

“2º Se acuerda un régimen de visitas a favor del progenitor no custodio consistente en aquél que padre e hija decidan libremente llevar a cabo, y, en caso de discrepancias organizativas, regirá como régimen de visitas el siguiente: padre e hija podrán disfrutar de su mutua compañía los fines de semana alternos, la mitad de periodos vacacionales de Navidad, Semana Santa y verano.

“En caso de discrepancia irresoluble entre la madre y el padre respecto a los periodos concretos en que la menor deba estar con su padre, se respetará la voluntad de la menor, y en caso de que ésta no desee verse en la tesitura de tener que decidir, será el padre quien, en los años pares, decida el periodo concreto en que disfrutará del periodo vacacional junto a su hija, y será la madre quien decida al respecto en los años impares.

“3º Se atribuye el uso y disfrute de la vivienda conyugal, sita en la c/ XXX, nº XX, XX, de L., y ajuar doméstico existente, a la madre Dª Y y a la hija común, Z.

“4º El padre, D. X, deberá abonar en concepto de alimentos para su hija Z. la cantidad de 144.000 pesetas mensuales, dentro de los cinco primeros días de cada mes, en la cuenta corriente o libreta de ahorro que al efecto designe la actora. Dicha cantidad se actualizará anualmente en proporción a las variaciones que experimenten los índices de precios al consumo, según el Instituto Nacional de Estadística u organismo que le sustituya. “Los gastos extraordinarios de índole escolar, médico-quirúrgicos o análogos serán sufragados por mitades e iguales partes por los progenitores previo acuerdo sobre su necesidad y presupuesto.

“5º D. X deberá abonar en concepto de pensión compensatoria a Dª Y la cantidad de 127.500 pesetas mensuales, dentro de los cinco primeros días de cada mes, en la cuenta corriente o libreta de ahorro que al efecto designe la actora. Dicha cantidad se actualizará anualmente en proporción a las variaciones que experimenten los índices de precios al consumo, según el Instituto Nacional de Estadística u organismo que les sustituya”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 11 d’octubre de 2002, amb la següent part dispositiva: “Con estimación del recurso contra Sentencia de 30 diciembre 2000 recaída en separación matrimonial 308/1999 del Juzgado 6 de Primera Instancia de Badalona, que interpuso la representación procesal de la actora Dª. Y, en cuyo procedimiento ha sido parte demandada D. X, con intervención del Ministerio Fiscal debemos revocar y revocamos parcialmente la indicada sentencia en cuanto a la contribución del Sr. X. a los alimentos de la hija Z., que será de doscientas mil ptas. mensuales (1.202,02 euros) en vez de la cantidad menor allí fijada. También se revoca la cuantía de la pensión compensatoria a favor de la actora, y a cargo del Sr. X, que será de doscientas cincuenta mil ptas. Mensuales (1.502,53 euros), en vez de la expresada en la sentencia apelada: se declara el derecho de la Sra. Y a percibir una compensación indemnizatoria del art. 41 CF, en cantidad de treinta millones de pesetas (180.303,63 euros). Las pensiones alimenticia y compensatoria se actualizarán cada primero de año conforme al IPC, de las doce menos precedentes”.

Tercer. Contra la sentència anterior, el Sr. X va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 28 d’abril de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es traslladà a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 19 de juny de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què varen tenir lloc.

Hi actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Com ha assenyalat aquest Tribunal en repetides resolucions (per totes, sentències de 21 d’octubre de 2002 i de 26 de març passat), la nova Llei d’enjudiciament civil ha exclòs de l’àmbit cassacional totes les infraccions de naturalesa processal (com ara les referents a la vulneració de les regles legals sobre la valoració, l’apreciació o la distribució de la càrrega de la prova etc.), ja que la nova cassació té circumscrit el seu marc a les infraccions de normes substantives (art. 477). Per a la correcció de les processals ha estat instaurat el recurs extraordinari per infracció processal (art. 468) com explica l’exposició de motius de la nova llei (apartat XIV) i declara el Tribunal Suprem (interlocutòries de 20 de novembre de 2001; 12, 19 i 26 de febrer de 2002, etc.).

Consegüentment, en aquesta resolució aquest Tribunal haurà de tenir per bones, per tal com no han estat impugnades en l’adient recurs extraordinari per infracció processal, totes les apreciacions i valoracions fàctiques i probatòries que ha fet la sentència que és objecte d’aquest recurs, les quals hauran de romandre incòlumes en aquesta resolució i de les quals escaurà partir per determinar si l’Audiència ha infringit l’art. 41 del Codi de família de Catalunya —única norma que denuncia infringida el recurs— per haver atorgat a l’esposa la Sra. Y la quantitat de 180.303,63 euros (30.000.000 de les antigues pessetes) com a compensació econòmica per raó de treball, en aplicació de l’art. 41 del Codi de familia de Catalunya.

Segon. L’Audiència ha tingut per provats els fets següents:

a) Que la Sra. Y, mentre va durar el matrimoni (23 anys), no va tenir una activitat lucrativa important ja que la dedicació a activitats més aviat artesanals (quadres, tapissos, ornamentació floral) no passà d’ésser un complement davant la important activitat de metge i d’empresari de l’espòs, qui s’ha vist afavorit per la dedicació de l’esposa als fills quan eren menors d’edat i que el varen exonerar de les obligacions i dedicació a la seva criança (de la seva aportació personal al treball domèstic, com imposa la regla de l’art. 5.1r del Codi de família de Catalunya).

b) Que l’estabilitat del treball professional del marit com a metge en clínica de traumatología i com a destacat empresari del ram de l’alimentació, ha anat establint diferències d’ingressos anuals entre marit i muller, de l’ordre de 10 a 20 vegades, segons els anys, a favor del marit.

c) Que, en concret, i prenent com a base les declaracions per a l’impost sobre el patrimoni de l’un i de l’altre consorts, l’Audiència diu:

que l’any 1992 el de l’esposa era de 19.519.196 ptes. i el del marit de 232.678.222 ptes.

que l’any 1994 el de l’esposa era de 26.966.743 ptes. i el del marit de 292.400.925 ptes.

que l’any 1995 el de l’esposa era de 45.497.660 ptes. i el del marit de 400.025.371 ptes.

que l’any 1996 el de la Sra. Y era de 38.091.094 ptes. i el del Sr. X., de 447.558.435 ptes.

que l’any 1997 el de la Sra. Y era de 49.188.085 ptes. i el del marit ,de 492.775.252 ptes.

que l’any 1998 el de l’esposa era de 30.054.939 ptes., i de 588.505.168 ptes. el del Sr.X

que l’any 1999 el de la Sra. Y era de 30.027.811 ptes. i el del seu espòs, de 611.521.448 ptes.

I, que l’any 2000 el de la Sra. Y era de 30.054.935 ptes. i el del Sr. X., de 556.360.268 ptes.

De tota aquesta evolució patrimonial l’Audiència n’aprecia “un desequilibrio, que produce la separación, y a la vez una desigualdad entre los patrimonios que por las circunstancias de dedicación a crianza de tres hijos y disolución de matrimonio, ha de fundamentar el derecho a la obtención tanto de la pensión del art. 84 del Código de familia como del art. 41 de dicho cuerpo legal” (la negreta és d’aquesta Sala); i atorga a la Sra. Y., com ja hem dit, com a compensació econòmica per raó de treball per aplicació de l’art. 41, la quantitat de 180.303,63 euros.

Tercer. El recurrent combat les conclusions anteriors que l’Audiència ha establert sobre la base dels fets esmentats que ella ha considerat provats, tot adduint que “en la Sentencia se otorga tal indemnización por el simple hecho de que el ponente de dicha resolución detalla su asombro por la diferencia numérica existente entre el patrimonio de ambos cónyuges, a pesar de que en su obligada e inexistente valoración jurídica de la prueba practicada no pueda desvirtuar el carácter privativo y personal del patrimonio de nuestro representado, sin que en dicha resolución pueda observarse comprobado el más mínimo esfuerzo de apoyo o trabajo que la esposa haya podido colaborar con el mantenimiento y crecimiento en dicho patrimonio de indiscutido origen hereditario” (sic).

Amb independència que la sentència a quo no és del ponent sinó de la Sala que l’ha dictat, ja hem manifestat que la discussió sobre la valoració de la prova no és pròpia de la cassació, en la qual han de restar incòlumes les premisses de fet de l’Audiència, la qual cosa, per ella sola, fa inviable aquest recurs; i la pretesa naturalesa privativa “de indiscutido origen hereditario” del patrimoni del Sr. X., no té cap base de sustentació i, per tant, ha de ser rebutjada de ple.

Quart. Els fets que l’Audiència ha declarat provats —exposats anteriorment— fan palesament pertinent la seva conclusió de la procedència de la compensació econòmica per raó de treball del repetit art. 41 del Codi de família de Catalunya, i aquella sentència en res contradiu “la constante y pacífica doctrina jurisprudencial del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya i (...) de las audiencias provinciales de Catalunya” com ho evidencien les sentències d’aquest Tribunal de 31 d’octubre de 1998, 27 d’abril de 2000, 1 de juliol de 2002 (referida a la ruptura d’una convivència estable de parella), 21 d’octubre de 2002, 10 de febrer, 10 i 26 de març i 14 d’abril de 2003. La sentència de l’Audiència que ara s’impugna s’ajusta plenament i completa a la doctrina uniforme d’aquesta Sala referida a l’esmentat art. 41 del Codi de família, que està continguda en les sentències esmentades, raó per la qual no es pot afirmar, com fa el recurs, que aquella sentència contradiu la nostra jurisprudència; i la relació de sentències de les seccions 12 i 18 de l’Audiència Provincial de Barcelona o les de Girona que també s’al·leguen, tampoc contradiuen ni els fonaments ni la conclusió de la Sentència a quo, per la qual cosa escau rebutjar aquest recurs de cassació i confirmar la Sentència de l’Audiència.

Cinquè. Les costes s’hauran d’imposar al recurrent (art. 398 i 394 de la Llei d’enjudiciament civil).

Atès el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació, confirmar la Sentència de l’Audiència i imposar al recurrent les costes del recurs.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda