Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de juny de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 19 de juny de 2003 núm. 24/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist la demanda de revisió núm. 10/2003 contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Badalona en les actuacions núm. 45/98. La Sra. X. ha interposat aquesta demanda representada pel procurador Sr. Antonio Cortada García i defensada pel lletrat Sr. Jorge Fillat Boneta. Són part contra la qual es recorre els Srs. Y., Y2. i Y3., representats pel procurador Sr. Jaume Guillem Rodríguez i defensats pel lletrat Sr. Fernando Bustamante A.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació de la Sra. X. va interposar, d’acord amb l’article 510.1 de la Llei d’enjudiciament civil, demanda de revisió contra la Sentència dictada amb data 7 d’octubre de 1998 pel Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Badalona, “al haberse obtenido con posterioridad a la sentencia que se impugna, un documento que incide directamente sobre la misma”.

Segon. Per mitjà de provisió d’aquesta Sala de data 6 de març de 2003 i de conformitat amb allò que disposa l’art. 514 de la Llei d’enjudiciament civil, es va citar la part contrària perquè en el termini de vint dies contestés la demanda. En data 28 de març de 2003 el procurador Sr. Jaume Guillem Rodríguez, en nom i representació dels Srs. Y, Y3 i Y2, va presentar un escrit d’oposició a la demanda de revisió.

Tercer. Per provisió de data 14 d’abril de 2003 i de conformitat amb l’art. 440 de la LEC es va citar les parts a través de la seva representació processal per tal que compareguessin el dia 28 d’abril de 2003 a les 11.30 hores del matí per a la celebració de la vista, la qual va tenir lloc. Formaven la Sala els Il·lms. Srs. al començament expressats, amb la substitució del president inicialment designat, per impossibilitat sobrevinguda per raó del servei.

Quart. Per provisió de data 8 de maig de 2003 i de conformitat amb el que preveu l’art. 514.3 de la LEC es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal a fi que emetés informe, que va efectuar en el sentit de “sol·licitar l’estimació de la demanda de revisió interposada”.

Ha estat designat ponent l'Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. El present recurs de revisió el fonamenta la representació de la Sra. X en l’art. 510, núm. 1, de la LEC (“si después de pronunciada, se recobraren u obtuvieren documentos decisivos de los que no se hubiere podido disponer por fuerza mayor o por obra de la parte en cuyo favor se hubiere dictado”). En relació amb això s’ha de ponderar el següent: 1r) La Sra. X interposà en el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Badalona demanda per la qual postulava, entre altres peticions, que es declarés pare biològic del seu fill Z. el Sr. Z2. Demanà també —i així fou concedit— que, com a mesura cautelar, s’imposés al demandat l’obligació d’abonar en concepte d’aliments la quantitat de cent mil pessetes mensuals. Per Sentència de 30 de juliol de 1994 el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Badalona desestimà la demanda en acollir l’excepció processal de falta de litisconsorci passiu necessari. La sentència fou apel·lada i l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Dotzena) la confirmà per una altra de 20 de maig de 1996. Posteriorment s’interposà un recurs de cassació que aquesta Sala desestimà per la Sentència de 13 de març de 1997.

2n) Aquestes resolucions motivaren que el demandat Sr. Y. —que mentrestant havia anat pagant la suma mensual acordada en l’esmentada mesura cautelar— interposés demanda per reclamar de la Sra. X. el reintegrament de les quantitats abonades, que s’elevaven a 5.700.000 pessetes (corresponents a les mensualitats que abasten des del 30 de març de 1992 fins al 30 de desembre de 1996); demanda que fou acollida pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Badalona per la Sentència de 7 d’octubre de 1998, la qual guanyà fermesa perquè no va ser apel·lada.

3r) El fill de la Sra. X, el Sr. Z , interposà demanda contra el Sr. Z2. perquè es declarés la seva paternitat biològica no matrimonial, a la qual cosa es va oposar aquest darrer. Acordada la prova pericial heredobiològica, es practicà amb les restes mortals del Sr. Z2., que morí abans de la seva pràctica en un accident de circulació, raó per la qual el plet continuà amb els seus hereus. L’esmentat Jutjat, en congruència amb el resultat de la prova pericial, declarà la paternitat del Sr. Z2. mitjançant la Sentència de 15 de setembre de 2000, contra la qual es va apel·lar i que fou confirmada per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Divuitena) en la Sentència de 28 de març de 2002. Contra aquesta resolució interposaren els hereus i fills matrimonials del Sr. Z2. recurs extraordinari per infracció processal, que fou inadmès per aquest Tribunal per una interlocutòria de 22 d’octubre de 2002.

Segon. La sentència respecte a la qual demana la rescissió la Sra. X. és la del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Badalona, és a dir, la que la condemnà a reintegrar al Sr. Z2. la quantitat de 5.700.000 pessetes. La part demandada s’oposa a aquesta petició adduint, literalment, que “no cabe la revisión porque en este caso, después de pronunciada la sentencia, ni se ha recobrado ni obtenido documentos decisivos, de los que no se hubiera podido obtener por fuerza mayor o por obra de la parte en cuyo favor se hubiere dictado”. Aixa mateix addueix que la sentència pretesament rescindible porta causa del procediment resolt per aquest Tribunal el 1997, en el qual es diu que la demandant “cometió desde el principio un fallo procesal que en ningún momento quiso enmendar, puesto que lo más razonable hubiera sido, con el fallo de primera instancia, subsanar el defecto”, cosa que es diu que no va fer perquè “la medida cautelar acordada le suponía el cobro de 100.000 pesetas y la prolongación en el tiempo del procedimiento en las diferentes instancias jugaba a su favor”.

Tercer. Cal tenir present la Sentència del T.S. de 14 de gener de 2001, que es refereix exhaustivament a les gran línies doctrinals i jurisprudencials que han anat configurant aquest recurs extraordinari. Aquesta resolució, que invoca en el mateix sentit les sentències del T.S. d’1 de març de 1999 i 5 d’abril de 1996, recorda tanmateix que la revisió és “un remedio procesal encaminado a atacar el principio de la cosa juzgada a la vez que controlar en beneficio de la justicia si la resolución cuya revisión se pretende fue dictada como consecuencia de defectos o vicios que de haberse conocido hubieren provocado una resolución distinta (...). La doctrina de esta Sala, de modo reiterado y constante, ha sancionado: A) Que el recurso de revisión, dado su carácter extraordinario y excepcional, aparece limitado en su alcance, condiciones precisas y plazo para su ejercicio por la normativa de inexcusable observancia (...) sin posibilidad de extenderlo a casos o supuestos distintos de los en ella taxativamente señalados (S.T.S. de 1 y 15 de febrero; 8-6 y 21-10-1982). B) La interpretación de dichos supuestos ha de realizarse con absoluta rigidez y criterio restrictivo, sin extenderlo a casos no especificados en el texto legal, para evitar la inseguridad de situaciones reconocidas o derechos declarados en la sentencia, quebrantando el principio de autoridad de la cosa juzgada que no puede ponerse en entredicho (S.T.S. 13-4 y 25-5-1981 ; 8-5 y 8-6 1982 ), cual se recoge en la Sentencia de 3 de octubre de 1987. C) No es una última instancia, ni este remedio formal puede servir para subsanar deficiencias procedimentales que pudo reparar la parte, ya que, rigiendo el principio dispositivo, al ejercitarse una facultad, se ha de pechar con las consecuencias perjudiciales o cargas que de ello se deriven (S.T.S. de 21-12-1988). D) No es posible, a través de la revisión, examinar o enjuiciar la actuación procesal del Tribunal que dio lugar a la Sentencia impugnada (S.T.S. 30-6, 14-7 y 3-11, todas de 1988). E) El plazo para interponerlo es el de tres meses, contados desde el día en que se descubrieron los documentos nuevos o el fraude (art. 1798 L.E.C) y ello requiere de manera inexcusable la fijación por el recurrente del elemento temporal dies a quo, que debe probarse con precisión (S.T.S. 23-2-1965; 17.10-1969; 24-3-1972; 14 y 19-2 1981; 15- 2 y 14-6-1982; 6-4-1985; 15-7-1986 y 11-5-1987). F) No es procedente la revisión cuando en el proceso que se dictó la sentencia pudieron quedar acreditados los mismos extremos que en el excepcional recurso de revisión se pretenden replantear (S.T.S. 18-1 y 4-10-1989. G) ‘(...) es criterio jurisprudencial que la maquinación exige una irrefutable demostración de que se ha llegado al fallo por medio de ardides, argucias o artificios encaminados a impedir la defensa del adversario (...) procede desestimar el recurso’, y la S.T.S. de 3 de octubre de 1991 Se comprenden dentro del término de maquinación fraudulenta todas aquellas actividades que vayan dirigidas a dificultar u ocultar al demandado la iniciación del juicio con objeto de obstaculizar su defensa, asegurando así el éxito de la demanda, y sin que tal recurso autorice a los litigantes a proponer un nuevo examen de las cuestiones que ya tuvieron lugar adecuado en el pleito, por lo que la maquinación fraudulenta alegada ha de basarse en hechos a ajenos al pleito’. (S. 13-3-2000). H) Carece del alcance y efecto de documento decisivo recobrado, detenido por fuerza mayor o por obra de la parte en cuyo favor la sentencia fue dictada, requerido por el art. 1796, aquel concebido en los mismos términos del que fue aportado en el juicio determinante de la sentencia recurrida en revisión (S.T.S. 13- 12-1988). I) Es necesario que los documentos cumplan estos dos requisitos: que sean decisivos, esto es, con valor y eficacia bastante para que el fallo de la sentencia hubiere sido en sentido contrario o diferente al recaído; y segundo, que dichos documentos hayan sido detenidos por fuerza mayor, o por obra de la parte a cuyo favor se hubiese dictado la sentencia (S.T.S. 3-2 y 2-10-89)”.

Per la seva banda, la recent sentencia del T.S. de 10 de setembre de 2002, referida ja a la nova LEC, insisteix en els conceptes transcrits i continua la línia de severitat pròpia d’aquest recurs extraordinari.

Quart. En el cas, el recurrent invoca l’art. 510.1r de la LEC “en cuanto al motivo de impugnación”, havent explicitat que “la presente demanda se fundamenta en el art. 510.1 de la LEC, al haberse obtenido con posterioridad a la sentencia que se impugna un documento que incide directamente sobre la misma”. La seva pretensió rescissòria recolza, doncs, en el supòsit que “después de pronunciada, se recobraren u obtuvieren documentos decisivos, de los que no se hubiere podido disponer por fuerza mayor o por obra de la parte en cuyo favor se hubiere dictado”.

Doncs bé, s’ha de ponderar que la sentència que dóna lloc a la demanda del Sr. Y. de reintegrar-se les quantitats abonades a la demandada en concepte d’aliments és de data 7 d’octubre de 1998, i que la demandada la deixà ferma pel fet de no apel·lar-la. En canvi, la primera sentència que declarà la paternitat del Sr. Z. és de 15 de setembre de 2000, i la declaració de paternitat no va esdevenir ferma fins a l’any 2002; és a dir, més de quatre anys després de la sentència que es pretén rescindir. Difícilment, doncs, es pot parlar de documents “recobrats” o “obtinguts”, ni més ni menys que amb força rescindent d’una sentència ferma, si, en dictar-se aquesta darrera encara no existia tal document, que havia de néixer en un futur encara llunyà en forma de sentència resolutòria d’un litigi de diferent naturalesa. En aquest mateix ordre d’idees, encara resultaria més absurda qualsevol referència a “força major” o “actuació maliciosa de la part” en retenir un document inexistent.

En realitat, la demandant, amb el present recurs de revisió, ha elegit un camí procesal inviable, cosa que resulta encara més sorprenent si es ponderen dues circumstàncies més, una de passat i una altra de futur:

a) La primera és que la causa que els tribunals triguessin tant a poder emetre un pronunciament de fons sobre la paternitat del Sr. Z.  s’ha de col·locar fonamentalment en l’exercici, per la mateixa persona ara demandant, d’una acció processal defectuosa per falta de litisconsorci passiu necessari i també en la vehemència de la mateixa part a esgotar les successives instàncies malgrat la persistència de l’esmentada defectuosa relació processal.

b) La segona radica en el fet que la sentència que es pretén rescindir desestimà a l’ara recurrent l’excepció de litispendència que ella mateixa havia oposat, recordant-li que per a la seva apreciació s’exigeix les identitats pròpies de la cosa jutjada i significant que hi havia “falta de las tres identidades exigibles para su prosperabilidad por cuanto ni los sujetos de este proceso son los mismos que los que toman parte en el declarativo referenciado, en que el actor resulta ser el Sr. Z., ni actúan con la misma cualidad, ni la cosa litigiosa es la misma, ni análoga tan siquiera la causa de pedir (...)”.

Tot això mena, doncs, a la claudicació del recurs.

Cinquè. L’art. 516 de la LEC preveu la imposició de costes al demandant i la pèrdua del dipòsit constituït quan el Tribunal desestima la revisió sol·licitada.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de revisió formulat per la representació processal de la Sra. X. contra Y. i altres pel qual es pretenia la rescissió de la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Badalona, de data 7 d’octubre de 1998, amb imposició a la part demandant de les costes causades i amb pèrdua del dipòsit constituït.

Contra aquesta resolució no s’hi pot interposar recurs de cap mena.

Així, per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda