Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 16 de juny de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 16 de juny de 2003 núm. 23/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el recursos extraordinaris de cassació i per infracció procesal interposats per la representació del Sr. X, representat davant d’aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Ram de Viu de Sivatte i dirigit per l’advocat Sr. Aniceto Ferrer Rovira, contra la Sentència dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 30 de setembre de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vilanova i la Geltrú de 6 de març de 2001 en les actuacions de judici de menor quantia núm. 226/00. La Sra. Y, aquí part recorreguda, ha estat representada pel procurador Sr. Jesús de Lara Cidoncha i defensada per l’advocat Sr. Luis Muñoz Sabate.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Mª Begoña Calaf López, en nom i representació de la Sra. Y, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 226/00 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 3 de Vilanova i la Geltrú. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 6 de març de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo condenar y condeno a Don Y a rendir debida y justificadamente cuenta a la actora del dinero percibido por su difunta esposa Doña X, y en su caso, por la venta de unas fincas y estaciones de servicio REPSOL; a rendir debida cuenta justificada del patrimonio de la difunta Doña Z. y a restituirlo a la actora con sus intereses; a rendir debida y justificada cuenta de todos los cobros y pagos por él efectuados durante el tiempo que estuvo administrando la herencia de la actora y a liquidar a esta última el saldo resultante”.

Segon. La representació processal del Sr. X. va interposar dins el termini establert i en la forma escaient recurs de cassació contra la Sentència de data 30 de setembre de 2002 dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotlle d’apel·lació núm. 433/01, que a la seva part dispositiva deia: “FALLAMOS: Que estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de X contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 3 de Vilanova, en los autos de juicio de menor cuantía 226-2000, de fecha 6 de marzo de 2001 y auto aclaratorio, que se confirma, excepto en el extremo de las costas, sin que se realice expresa imposición en ninguna de las dos instancias”.

Tercer. Per interlocutòria d’aquesta Sala de data 27 de març de 2003 es va admetre a tràmit el present recurs de cassació, al qual s’ha oposat la part recorreguda. Es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió, que s’ha celebrat el dia 26 de maig de 2003.

Ha estat ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal de centrar les qüestions objecte dels recursos de cassació i del recurs extraordinari per infracció processal interessa fer una referència breu als fets següents:

A) Els consorts senyors X i Y van tenir una filla, la senyora Y2.

B) Amb data 11 de gener de 1993 la senyora Y i el senyor X, que actuava en concepte d’apoderat de la mare de la seva esposa senyora Z, van atorgar una escriptura pública de compravenda de dues finques amb unes benzineres propietat de la senyora Y, gravada una d’elles amb un dret d’usdefruit a favor de la seva mare a Repsol Comercial de Productos Petrolíferos, SA, pel preu de 255.000.000 de pessetes.

C) En una altra escriptura de data 2 de juny de 1995 el senyor X, que actuava en qualitat de mandatari de la seva esposa, va vendre al seu germà Z2 altres dues finques pel preu de 12.000.000 de pessetes.

D) La senyora Y va atorgar testament el dia 8 de maig de 1971, en el qual instituïa hereva la seva filla senyora Y2 i ordenava un llegat d’usdefruit universal a favor del seu marit. La testadora va morir el dia 14 de juny de 1995. Posteriorment el vidu va contraure segones noces.

E) Amb data 29 de novembre de 1996 el senyor X i la seva filla senyora Y2 van atorgar un document privat sobre redistribució convencional de l’herència materna.

F) La senyora Z va morir el dia 5 d’octubre de 1997 i la seva néta senyora Y2 va ésser declarada hereva intestada, segons declaració notarial d’hereus abintestats de data 17 d’abril de 1998.

G) El dia 20 de maig de 1999 el senyor X i la seva filla senyora Y2 van atorgar una escriptura pública d’acceptació i d’adjudicació de l’herència de la senyora Y.

H) Amb data 5 de setembre de 2000 la senyora Y va interposar una demanda de judici declaratiu de major quantia contra el seu pare senyor X, en la qual interessava que es condemnés el defenent a retre comptes a la seva filla dels diners que havia percebut de la seva difunta esposa i, en el cas de la seva sogra, per la venda de les finques esmentades; que es condemnés el defenent a retre comptes del patrimoni de la seva difunta esposa i a restituir-lo a l’agent, i que es condemnés el defenent a retre comptes dels pagaments i cobraments que havia fet mentre va actuar com a administrador del patrimoni de la seva esposa i a liquidar el ròssec corresponent.

I) El senyor X va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 17 d’octubre de 2000, en el qual interessava la desestimació de les pretensions de la part agent.

J) El Jutjat de Primera Instància número 3 de Vilanova i la Geltrú va dictar Sentència el dia 6 de març de 2001, que estimava la demanda, la part dispositiva de la qual decideix: “Que debo condenar y condeno a Don Y a rendir debida y justificadamente cuenta a la actora del dinero recibido por su difunta esposa Doña X, y en su caso, por la venta de unas fincas y estaciones de servicio Repsol; a rendir debida cuenta justificada del patrimonio de la difunta Doña Z y a restituirlo a la actora con sus intereses; a rendir debida y justificada cuenta de todos los cobros y pagos por él efectuados durante el tiempo que estuvo administrando la herencia de la actora y a liquidar a esta última el saldo resultante”. Per interlocutòria de data 21 de març de 2001 es va aclarir l’apartat primer de la sentència esmentada en el sentit d’incloure en la rendició de comptes les quantitats que l’agent hagués percebut de la seva sogra senyora Z.

K) El senyor X va interposar recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada.

L) La Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar Sentència el dia 30 de setembre de 2002, que estimava parcialment el recurs, en el sentit de revocar el pronunciament de la sentència recorreguda en la part que fa referència a la condemna en costes del defenent en la primera instància i confirmava els altres pronunciaments de la resolució recorreguda.

M) El senyor X ha interposat recurs de cassació i recurs extraordinari per infracció processal contra la sentència de segona instància.

Segon. La part contra la qual es recorre planteja com a qüestió prèvia la inadmissió, i en aquest tràmit la desestimació, dels recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats per l’adversa, per tractar-se d’uns recursos derivats d’un judici declaratiu de menor quantia segons la Llei d’enjudiciament civil anterior i per ésser indeterminada la quantia del procediment. I com que l’article 477.1.2n de la Llei d’enjudiciament civil actual estableix que són recurribles en cassació les sentències dictades en segona instancia per les audiències provincials quan la quantia de l’assumpte excedeixi els vint-i-cinc milions de pessetes, conclou que s’ha de desestimar el recurs de cassació i el recurs extraordinari per infracció processal amb base en el fet d’excloure’s la procedència d’ambdós recursos en els judicis de quantia inferior a l’esmentada o en els judicis de quantia indeterminada.

En relació amb aquesta qüestió prèvia interessa fer unes precisions. La part agent encarrila les seves pretensions per la via del judici declaratiu de major quantia, si bé cal precisar que la primera resolució que dicta el jutjat, és a dir la provisió de 16 de setembre de 2000, estableix l’admissió de la demanda i la seva substanciació pels tràmits del judici declaratiu de menor quantia, sense que aparegui a les actuacions cap mena de protesta de la part agent pel canvi de procediment. En el seu escrit de contesta a la demanda la part defenent s’oposa a les pretensions de l’adversa en el judici declaratiu de menor quantia i, finalment, a l’acta de compareixença, ambdues parts litigants manifesten que “están conformes en cuanto al tipo de procedimiento elegido, su cuantía (...)”. En el seu escrit de preparació del recurs la part defenent, i en aquells moments part recurrent, al·legava la procedència del recurs de cassació basat en la quantia, segons l’article 477.1.2n de la Llei d’enjudiciament civil, ja que la quantia del litigi excedia en molt els vint-i-cinc milions de pessetes que exigeix el precepte, com ho posava de manifest la circumstància d’haver encarrilat les seves pretensions la part agent per la via del judici declaratiu de major quantia, que segons l’article 483.1r de la Llei d’enjudiciament civil anterior, vigent al temps de la interposició de la demanda, era la via processal escaient quan l’interès econòmic del litigi excedís la quantitat de cent seixanta milions de pessetes.

Partint de totes aquestes consideracions, hem d’entendre que el litigi supera amb escreix la quantia dels vint-i-cinc milions de pessetes que exigeix l’article 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil, com ho acredita el fet d’exigir-se al defenent la rendició de comptes respecte al preu de dues finques venudes per un preu superior als dos-cents milions de pessetes, i si bé és cert que no es va fixar o determinar la quantia del litigi, no ho és menys que la mancança té el seu origen en el fet de demanar-se una rendició de comptes, el ròssec de la qual era molt difícil precisar en aquells moments, ni tan sols de forma aproximada. En conseqüència, i reiterant ara el criteri que ja va establir aquesta Sala en la seva interlocutòria anterior de 5 de febrer de 2001, escau declarar la procedència d'haver admès el recurs de cassació basat en la quantia, amb la subsegüent desestimació de la qüestió prèvia que ha proposat la part recorreguda.

Tercer. Preveu la disposició final setzena de la Llei d’enjudiciament civil, en el seu apartat 6, que si s’han interposat conjuntament un recurs extraordinari per infracció processal i un recurs de cassació, s’ha de resoldre sempre en primer lloc el recurs extraordinari per infracció processal.

El motiu primer d’aquest recurs extraordinari, que es fonamenta en l’article 469.1.2n de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 218.1 i 2 de la mateixa llei per incongruència interna de la sentència. Per tal de centrar el problema hem de recordar que en la pètita de l’escrit de demanda s’interessava que es condemnés el defenent a retre comptes dels diners que havia percebut la seva difunta esposa i, en el seu cas, la seva sogra per la venda d’unes finques, i segons resulta de l’escrit de demanda la petició de retre comptes es fonamentava en el fet que, en vida de l’esposa i de la sogra, el defenent i ara part recurrent gestionava els seus interessos patrimonials. Hem d’afegir ara que després de la mort de l’esposa, el recurrent va esdevenir usufructuari universal de la seva herència, circumstància que va determinar que el fonament de dret tercer de la sentència de primera instància fes unes referències als drets i a les obligacions de l’usufructuari a l’inici de l’usdefruit i durant el seu desenvolupament i que la part defenent al·legués en el seu escrit de formalització del recurs d’apel·lació incongruència interna de la sentència de primera instància, ja que alterava el plantejament del litigi sobre la base de la consideració del defenent com a usufructuari de l’herència de la seva difunta esposa, sense tenir en compte que el recurrent havia estat demandat per la seva condició d’administrador del patrimoni de l’esposa.

La sentència d’apel·lació confirma aquest pronunciament de la sentència recorreguda, ja que precisa que els fets que descriu la demanda i els seus fonaments de dret es basen en els preceptes relatius al contracte de mandat, i és precisament en aquesta condició d’administrador dels béns de la seva esposa i sogra que el defenent va disposar dels seus béns, motiu pel qual se’l condemna a retre comptes, i encara que s’esmenta també la seva condició d’usufructuari, aquesta referència no va causar-li cap mena d’indefensió.

Aquest pronunciament de l’Audiència ha determinat que el defenent plantegi per segona vegada el problema de la incongruència interna de la sentència en el motiu primer del seu recurs extraordinari per infracció processal, en el qual al·lega que va adquirir la condició d’usufructuari després de la mort de la seva esposa, amb la conseqüència que els actes que va realitzar abans sobre el patrimoni uxori, els va realitzar en la seva condició d’administrador dels seus béns i no com a usufructuari i, per tant, la sentència és incongruent.

La Sala comparteix el criteri de la part recurrent que en el litigi es reclama la rendició de comptes respecte als actes que va realitzar el defenent, i ara part recurrent, com a administrador i no com a usufructuari, però la Sala no comparteix el criteri de la part recurrent sobre incongruència interna de la sentència recorreguda. Disconformitat que es fonamenta en el fet que l’esment del dret d’usdefruit en el fonament de dret tercer de la sentència de primera instància era, inicialment, innecessari i després ha esdevingut pertorbador, inconvenients que la sentència d’apel·lació no esmena amb la claredat suficient. De totes formes, el que aquí i ara interessa posar en relleu és que la sentència de primera instància, al final del seu fonament de dret tercer, precisa que no escau fer cap pronunciament sobre els actes que el defenent va realitzar com a usufructuari i per això la part dispositiva de la sentència el condemna a retre comptes dels actes que va realitzar durant el temps que va actuar com a administrador dels béns de la seva esposa, que és realment allò que es demanava en la pètita de la demanda, i per tant, les referències que es fan en les sentències recorregudes sobre el dret d’usdefruit són unes referències desafortunades, però que no han tingut cap mena de transcendència sobre la decisió.

En conseqüència s’ha de desestimar el motiu primer del recurs extraordinari per infracció processal ja que, segons un conegut i reiterat criteri jurisprudencial, la incongruència ha de resultar de la comparació de les peticions que es fan en la pètita de la demanda i el pronunciament de la sentència, com ha precisat el Tribunal Suprem en les seves sentències, entre moltes d’altres, de 13 de maig de 1998 i 23 de setembre de 1999, però no es pot proyectar sobre els raonaments fets per l’organisme jurisdiccional (Sentència del mateix Tribunal de 16 de març de 1990).

Quart. El motiu segon del recurs extraordinari per infracció processal es fonamenta en l’article 469.1.2n de la Llei d’enjudiciament civil i al·lega infracció, per manca d’aplicació, dels principis de justícia pregada de l’article 216 de la mateixa Llei i dels principis sobre càrrega de la prova segons el seu article 217.2.

Pel que fa referència a la suposada infracció del principi de justícia pregada, la part recurrent al·lega que l’agent no va interessar en la seva demanda la condemna del seu pare a retre comptes per la seva condició d’usufructuari, mentre que les sentències recorregudes condemnen el defenent per la seva condició d’usufructuari, és a dir, en virtut d’una condició no invocada per l’agent. Pretensió desestimable, ja que, com s’ha raonat en el fonament de dret anterior de forma suficient, la sentència recorreguda no condemna el defenent a retre comptes per la seva condició d’usufructuari. Per tant, sense necessitat de més argumentacions, decau aquest apartat del motiu segon del recurs extraordinari per infracció processal.

S’al·lega també en el mateix motiu manca d’aplicació de l’article 217.2 de la Llei d’enjudiciament civil sobre càrrega de la prova, ja que segons la part recurrent la sentència d’apel lació, en el seu fonament de dret segon, realitza ex novo l’afirmació sorprenent que ja va ésser administrador en vida de la seva esposa i sogra dels seus béns amb llur consentiment, afirmació que qualifica d’errònia, ja que no es fonamenta en cap mena de prova. Aquest apartat del recurs és igualment desestimable, ja que l’atribució al recurrent de la condició d’administrador dels béns de la seva esposa i sogra mentre vivien no sorgeix ex novo a la sentència d’apel·lació, com argumenta la part recurrent, sinó que ja apareix a l’escrit de demanda i també en l’escrit de contesta a la demanda, amb la conseqüència, doncs, que va ésser una qüestió debatuda i valorada en les instàncies inferiors, certament d’acord amb uns criteris desfavorables a la part ara recurrent; però això no pot abocar a un problema sobre càrrega de la prova, sinó a un problema sobre valoració de la prova, que és una qüestió proa diferent, ja que com precisa la Sentència del Tribunal Suprem d’1 de març de 1994 no escau invocar les normes sobre càrrega de la prova enfront d’una apreciació de les proves en el seu conjunt. En el mateix sentit la Sentència de 22 d’abril de 1992 ja va tenir ocasió de precisar que “no pueden reputarse cuestiones nuevas las alegaciones que en cualquier momento procesal apto para ello puedan efectuar las partes cuando las mismas se funden sobre los hechos oportunamente alegados por las mismas o aduzcan formas más o menos especiales de aplicación o interpretación de los fundamentos jurídicos contenidos en los aludidos escritos alegatorios”.

Cinquè. La desestimació dels dos motius del recurs extraordinari per infracció procesal determina, segons la disposició final setzena, apartat 6, que s’ha d’examinar i de resoldre el recurs de cassació, que en el seu motiu primer, fonamentat en l’article 477.2.2n, al·lega vulneració per manca d’aplicació de l’article 1.2 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, segons el qual l’hereu “resta vinculat als actes propis del causant”.

Argumenta en aquest punt la part recurrent que la sentència d’apel·lació condemna el recurrent a retre comptes de la quantitat que va percebre la seva esposa difunta per la venda d’unes benzineres, i com que l’esposa apareix com a part venedora en aquests contractes, s’han de qualificar d’actes propis de l’esposa, que vinculen a la seva hereva, part agent en el litigi i ara part recorreguda, que per tant no pot demanar al recurrent que reti comptes de les quantitats que va percebre l’esposa.

En aquest punt hem de precisar que l’article 1.2 del Codi de successions estableix que, com a conseqüència del principi de la successio que informa el dret successori català, l’hereu, per la seva condició de successor en tot el dret del seu causant, adquireix els béns i els drets de l’herència i es subroga en les obligacions transmissibles del seu causant; però respecte a la vinculació de l’hereu als actes propis del seu causant el mateix precepte no estableix aquí cap mena de successió, sinó una situació nova que s’origina per l’acceptació de l’herència, que obliga l’hereu a respectar els actes propis del seu causant, però sols en la mesura que el mateix causant hauria de respectar els seus actes propis, amb la conseqüència, doncs, que si el causant podia impugnar o contradir actes que afectaven els seus interessos, també podrà fer-ho el seu successor universal. I això és precisament el que succeeix en el cas que ara s’ha de resoldre. Resulta de les actuacions que el preu de 263.925.000 pessetes per la venda de les benzineres es va pagar mitjançant un xec nominatiu a favor de la senyora Y lliurat contra una sucursal de Madrid del Banco de Santander; que aquesta quantitat va ésser ingressada en un compte obert a Caixa Penedès a nom de la senyora Y i del seu marit senyor X, i que d’aquest compte es van extreure diferents quantitats, sense que l’entitat dipositària dels diners hagi donat cap informació sobre el destí dels diners extrets del compte indistint ni sobre qui va ordenar les extraccions.

En conseqüència decau el motiu primer del recurs de cassació, en el qual s’al·lega que l’agent va contra els actes propis de la seva mare i causant, ja que les seves pretensions s’adrecen contra el marit de la seva causant i, per altra part, no consta a les actuacions que la mare de l’agent hagués ratificat o consentit les extraccions de diners del compte indistint ni que les extraccions de diners s’haguessin fet basant-se en la seva signatura.

Sisè. El motiu segon del recurs de cassació, que es fonamenta igualment en l’article 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1, 2, 3 i 4 del Codi de família, en la mesura que la sentència recorreguda aplica de forma indeguda les regles sobre gestió de negocis a un dels cònjuges, sense que aquest hagi realitzat cap acte de gestió en nom del seu consort.

El motiu és clarament desestimable. En primer lloc perquè es fonamenta en una pluralitat de preceptes que són clarament heterogenis, com són el seu article primer, que defineix el matrimoni; l’article 2, sobre el domicili familiar; l’article 3, sobre direcció de la família, i l’article 4, sobre despeses familiars; i arribats a aquest punt sols cal recordar el reiterat i conegut criteri jurisprudencial contrari a la possibilitat de fonamentar un motiu del recurs de cassació en una pluralitat de preceptes heterogenis, com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en les seves sentències de 10 de gener, 25 d’abril, 1 de juliol, 12 de setembre i 21 de novembre de 2002, que recullen el mateix criteri establert de forma reiterada pel Tribunal Suprem. En segon lloc perquè tampoc resulta escaient fonamentar el recurs de cassació en preceptes genèrics o generals, com recorden les sentències del Tribunal Suprem de 31 de desembre de 1993 i 30 de desembre de 1994, i sens dubte aquests qualificatius són aplicables a un precepte que vol definir el matrimoni. I en tercer lloc perquè no escau revisar en el recurs extraordinari de cassació el fet que el marit gestionés el patrimoni de l’esposa, fet que la sentència recorreguda considera acreditat d’acord amb l’examen del conjunt de les proves practicades.

Setè. El tercer motiu del recurs de cassació, que també es fonamenta en l’article 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció per no-aplicació de l’article 467 del Codi civil i aplicació errònia dels articles 497 i 511 del mateix Codi.

També el darrer motiu del recurs de cassació ha d’ésser desestimat. En primer lloc per fonamentar-se igualment en un precepte excessivament general o genèric, com és l’article 467 del Codi civil en el seu intent de definir el dret real d’usdefruit. I en segon lloc perquè les innecessàries i pertorbadores referències que es fan a les sentències recaigudes en les instàncies inferiors cap transcendència han tingut sobre el fons de la qüestió litigiosa, com estableix el fonament de dret segon de la sentència d’apel·lació. I com ha precisat de forma reiterada la jurisprudència, resten excloses del recurs de cassació les argumentacions que no constitueixen la ratio decidendi de la sentència contra la qual es recorre (sentències del Tribunal Suprem de 28 de març de 1990 i 4 d’octubre de 1994).

Vuitè. Els raonaments anteriors porten a la desestimació total dels recursos de cassació i extraordinari per infracció processal. D’acord amb allò que preveuen els articles 394.1 i 398.1 de la Llei d’enjudiciament civil escau, doncs, imposar a la part recurrent les costes que han originat ambdós recursos.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, decideix desestimar el recurs de cassació i el recurs extraordinari per infracció processal que ha interposat el procurador dels Tribunals senyor Carles-Xavier Ram de Viu de Sivatte, que actua en nom i representació del senyor X., contra la Sentència dictada per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 30 de setembre de 2002, en el rotlle d’apel·lació 4333/2001, derivat del judici declaratiu de menor quantia 226/2000 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vilanova i la Geltrú, amb imposició de les costes d’ambdós recursos a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda