| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de juny de 2003
núm. 23/2003 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem
Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç
Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al
marge, ha vist el recursos extraordinaris de cassació i per infracció
procesal interposats per la representació del Sr. X, representat
davant d’aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Ram de Viu de Sivatte i
dirigit per l’advocat Sr. Aniceto Ferrer Rovira, contra la Sentència dictada
per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 30 de setembre de
2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència del
Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vilanova i la Geltrú de 6 de març de
2001 en les actuacions de judici de menor quantia núm. 226/00. La Sra. Y, aquí part recorreguda, ha estat representada pel procurador
Sr. Jesús de Lara Cidoncha i defensada per l’advocat Sr. Luis Muñoz Sabate.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora Sra. Mª Begoña
Calaf López, en nom i representació de la Sra. Y, va
formular demanda de judici de menor quantia núm. 226/00 davant el Jutjat de
1a Instància núm. 3 de Vilanova i la Geltrú. Seguida la tramitació legal, el
Jutjat va dictar Sentència amb data 6 de març de 2001, la part dispositiva
de la qual diu el següent: “Que debo condenar y condeno a Don Y a rendir debida y justificadamente cuenta a la actora del dinero
percibido por su difunta esposa Doña X, y en su caso, por
la venta de unas fincas y estaciones de servicio REPSOL; a rendir debida
cuenta justificada del patrimonio de la difunta Doña Z. y a
restituirlo a la actora con sus intereses; a rendir debida y justificada
cuenta de todos los cobros y pagos por él efectuados durante el tiempo que
estuvo administrando la herencia de la actora y a liquidar a esta última el
saldo resultante”.
Segon.
La representació processal del
Sr. X. va interposar dins el termini establert i en la forma
escaient recurs de cassació contra la Sentència de data 30 de setembre de
2002 dictada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el
seu rotlle d’apel·lació núm. 433/01, que a la seva part dispositiva deia:
“FALLAMOS: Que estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto
por la representación procesal de X contra la Sentencia dictada
por el Juzgado de 1ª Instancia nº 3 de Vilanova, en los autos de juicio de
menor cuantía 226-2000, de fecha 6 de marzo de 2001 y auto aclaratorio, que
se confirma, excepto en el extremo de las costas, sin que se realice expresa
imposición en ninguna de las dos instancias”.
Tercer.
Per interlocutòria d’aquesta
Sala de data 27 de març de 2003 es va admetre a tràmit el present recurs de
cassació, al qual s’ha oposat la part recorreguda. Es va assenyalar dia i
hora per a la votació i decisió, que s’ha celebrat el dia 26 de maig de
2003.
Ha estat ponent el magistrat
d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Per tal de centrar les
qüestions objecte dels recursos de cassació i del recurs extraordinari per
infracció processal interessa fer una referència breu als fets següents:
A) Els consorts senyors X i Y van tenir una filla, la senyora
Y2.
B) Amb data 11 de gener de 1993
la senyora Y i el senyor X, que actuava en
concepte d’apoderat de la mare de la seva esposa senyora Z, van
atorgar una escriptura pública de compravenda de dues finques amb unes
benzineres propietat de la senyora Y, gravada una d’elles
amb un dret d’usdefruit a favor de la seva mare a Repsol Comercial de
Productos Petrolíferos, SA, pel preu de 255.000.000 de pessetes.
C) En una altra escriptura de
data 2 de juny de 1995 el senyor X, que actuava en qualitat
de mandatari de la seva esposa, va vendre al seu germà Z2 altres
dues finques pel preu de 12.000.000 de pessetes.
D) La senyora Y va
atorgar testament el dia 8 de maig de 1971, en el qual instituïa hereva la
seva filla senyora Y2 i ordenava un llegat d’usdefruit
universal a favor del seu marit. La testadora va morir el dia 14 de juny de
1995. Posteriorment el vidu va contraure segones noces.
E) Amb data 29 de novembre de
1996 el senyor X i la seva filla senyora Y2
van atorgar un document privat sobre redistribució convencional de
l’herència materna.
F) La senyora Z va
morir el dia 5 d’octubre de 1997 i la seva néta senyora Y2
va ésser declarada hereva intestada, segons declaració notarial d’hereus
abintestats de data 17 d’abril de 1998.
G) El dia 20 de maig de 1999 el
senyor X i la seva filla senyora Y2 van atorgar una escriptura
pública d’acceptació i d’adjudicació de l’herència de la senyora Y.
H) Amb data 5 de setembre de
2000 la senyora Y va interposar una demanda de judici
declaratiu de major quantia contra el seu pare senyor X, en
la qual interessava que es condemnés el defenent a retre comptes a la seva
filla dels diners que havia percebut de la seva difunta esposa i, en el cas
de la seva sogra, per la venda de les finques esmentades; que es condemnés
el defenent a retre comptes del patrimoni de la seva difunta esposa i a
restituir-lo a l’agent, i que es condemnés el defenent a retre comptes dels
pagaments i cobraments que havia fet mentre va actuar com a administrador
del patrimoni de la seva esposa i a liquidar el ròssec corresponent.
I) El senyor X
va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 17 d’octubre de
2000, en el qual interessava la desestimació de les pretensions de la part
agent.
J) El Jutjat de Primera
Instància número 3 de Vilanova i la Geltrú va dictar Sentència el dia 6 de
març de 2001, que estimava la demanda, la part dispositiva de la qual
decideix: “Que debo condenar y condeno a Don Y a rendir
debida y justificadamente cuenta a la actora del dinero recibido por su
difunta esposa Doña X, y en su caso, por la venta de unas
fincas y estaciones de servicio Repsol; a rendir debida cuenta justificada
del patrimonio de la difunta Doña Z y a restituirlo a la actora con sus
intereses; a rendir debida y justificada cuenta de todos los cobros y pagos
por él efectuados durante el tiempo que estuvo administrando la herencia de
la actora y a liquidar a esta última el saldo resultante”. Per
interlocutòria de data 21 de març de 2001 es va aclarir l’apartat primer de
la sentència esmentada en el sentit d’incloure en la rendició de comptes les
quantitats que l’agent hagués percebut de la seva sogra senyora Z.
K) El senyor X
va interposar recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada.
L) La Secció Quarta de
l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar Sentència el dia 30 de
setembre de 2002, que estimava parcialment el recurs, en el sentit de
revocar el pronunciament de la sentència recorreguda en la part que fa
referència a la condemna en costes del defenent en la primera instància i
confirmava els altres pronunciaments de la resolució recorreguda.
M) El senyor X
ha interposat recurs de cassació i recurs extraordinari per infracció
processal contra la sentència de segona instància.
Segon.
La part contra la qual es
recorre planteja com a qüestió prèvia la inadmissió, i en aquest tràmit la
desestimació, dels recursos extraordinaris per infracció processal i de
cassació interposats per l’adversa, per tractar-se d’uns recursos derivats
d’un judici declaratiu de menor quantia segons la Llei d’enjudiciament civil
anterior i per ésser indeterminada la quantia del procediment. I com que
l’article 477.1.2n de la Llei d’enjudiciament civil actual estableix que són
recurribles en cassació les sentències dictades en segona instancia per les
audiències provincials quan la quantia de l’assumpte excedeixi els vint-i-cinc
milions de pessetes, conclou que s’ha de desestimar el recurs de cassació i
el recurs extraordinari per infracció processal amb base en el fet
d’excloure’s la procedència d’ambdós recursos en els judicis de quantia
inferior a l’esmentada o en els judicis de quantia indeterminada.
En relació amb aquesta qüestió
prèvia interessa fer unes precisions. La part agent encarrila les seves
pretensions per la via del judici declaratiu de major quantia, si bé cal
precisar que la primera resolució que dicta el jutjat, és a dir la provisió
de 16 de setembre de 2000, estableix l’admissió de la demanda i la seva
substanciació pels tràmits del judici declaratiu de menor quantia, sense que
aparegui a les actuacions cap mena de protesta de la part agent pel canvi de
procediment. En el seu escrit de contesta a la demanda la part defenent
s’oposa a les pretensions de l’adversa en el judici declaratiu de menor
quantia i, finalment, a l’acta de compareixença, ambdues parts litigants
manifesten que “están conformes en cuanto al tipo de procedimiento elegido,
su cuantía (...)”. En el seu escrit de preparació del recurs la part
defenent, i en aquells moments part recurrent, al·legava la procedència del
recurs de cassació basat en la quantia, segons l’article 477.1.2n de la Llei
d’enjudiciament civil, ja que la quantia del litigi excedia en molt els
vint-i-cinc milions de pessetes que exigeix el precepte, com ho posava de
manifest la circumstància d’haver encarrilat les seves pretensions la part
agent per la via del judici declaratiu de major quantia, que segons
l’article 483.1r de la Llei d’enjudiciament civil anterior, vigent al temps
de la interposició de la demanda, era la via processal escaient quan
l’interès econòmic del litigi excedís la quantitat de cent seixanta milions
de pessetes.
Partint de totes aquestes
consideracions, hem d’entendre que el litigi supera amb escreix la quantia
dels vint-i-cinc milions de pessetes que exigeix l’article 477.2.2n de la
Llei d’enjudiciament civil, com ho acredita el fet d’exigir-se al defenent
la rendició de comptes respecte al preu de dues finques venudes per un preu
superior als dos-cents milions de pessetes, i si bé és cert que no es va
fixar o determinar la quantia del litigi, no ho és menys que la mancança té
el seu origen en el fet de demanar-se una rendició de comptes, el ròssec de
la qual era molt difícil precisar en aquells moments, ni tan sols de forma
aproximada. En conseqüència, i reiterant ara el criteri que ja va establir
aquesta Sala en la seva interlocutòria anterior de 5 de febrer de 2001,
escau declarar la procedència d'haver admès el recurs de cassació basat en
la quantia, amb la subsegüent desestimació de la qüestió prèvia que ha
proposat la part recorreguda.
Tercer.
Preveu la disposició final
setzena de la Llei d’enjudiciament civil, en el seu apartat 6, que si s’han
interposat conjuntament un recurs extraordinari per infracció processal i un
recurs de cassació, s’ha de resoldre sempre en primer lloc el recurs
extraordinari per infracció processal.
El motiu primer d’aquest recurs
extraordinari, que es fonamenta en l’article 469.1.2n de la Llei
d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 218.1 i 2 de la
mateixa llei per incongruència interna de la sentència. Per tal de centrar
el problema hem de recordar que en la pètita de l’escrit de demanda
s’interessava que es condemnés el defenent a retre comptes dels diners que
havia percebut la seva difunta esposa i, en el seu cas, la seva sogra per la
venda d’unes finques, i segons resulta de l’escrit de demanda la petició de
retre comptes es fonamentava en el fet que, en vida de l’esposa i de la
sogra, el defenent i ara part recurrent gestionava els seus interessos
patrimonials. Hem d’afegir ara que després de la mort de l’esposa, el
recurrent va esdevenir usufructuari universal de la seva herència,
circumstància que va determinar que el fonament de dret tercer de la
sentència de primera instància fes unes referències als drets i a les
obligacions de l’usufructuari a l’inici de l’usdefruit i durant el seu
desenvolupament i que la part defenent al·legués en el seu escrit de
formalització del recurs d’apel·lació incongruència interna de la sentència
de primera instància, ja que alterava el plantejament del litigi sobre la
base de la consideració del defenent com a usufructuari de l’herència de la
seva difunta esposa, sense tenir en compte que el recurrent havia estat
demandat per la seva condició d’administrador del patrimoni de l’esposa.
La sentència d’apel·lació
confirma aquest pronunciament de la sentència recorreguda, ja que precisa
que els fets que descriu la demanda i els seus fonaments de dret es basen en
els preceptes relatius al contracte de mandat, i és precisament en aquesta
condició d’administrador dels béns de la seva esposa i sogra que el defenent
va disposar dels seus béns, motiu pel qual se’l condemna a retre comptes, i
encara que s’esmenta també la seva condició d’usufructuari, aquesta
referència no va causar-li cap mena d’indefensió.
Aquest pronunciament de
l’Audiència ha determinat que el defenent plantegi per segona vegada el
problema de la incongruència interna de la sentència en el motiu primer del
seu recurs extraordinari per infracció processal, en el qual al·lega que va
adquirir la condició d’usufructuari després de la mort de la seva esposa,
amb la conseqüència que els actes que va realitzar abans sobre el patrimoni
uxori,
els va realitzar en la seva condició d’administrador dels seus béns i no com
a usufructuari i, per tant, la sentència és incongruent.
La Sala comparteix el criteri
de la part recurrent que en el litigi es reclama la rendició de comptes
respecte als actes que va realitzar el defenent, i ara part recurrent, com a
administrador i no com a usufructuari, però la Sala no comparteix el criteri
de la part recurrent sobre incongruència interna de la sentència
recorreguda. Disconformitat que es fonamenta en el fet que l’esment del dret
d’usdefruit en el fonament de dret tercer de la sentència de primera
instància era, inicialment, innecessari i després ha esdevingut pertorbador,
inconvenients que la sentència d’apel·lació no esmena amb la claredat
suficient. De totes formes, el que aquí i ara interessa posar en relleu és
que la sentència de primera instància, al final del seu fonament de dret
tercer, precisa que no escau fer cap pronunciament sobre els actes que el
defenent va realitzar com a usufructuari i per això la part dispositiva de
la sentència el condemna a retre comptes dels actes que va realitzar durant
el temps que va actuar com a administrador dels béns de la seva esposa, que
és realment allò que es demanava en la pètita de la demanda, i per tant, les
referències que es fan en les sentències recorregudes sobre el dret
d’usdefruit són unes referències desafortunades, però que no han tingut cap
mena de transcendència sobre la decisió.
En conseqüència s’ha de
desestimar el motiu primer del recurs extraordinari per infracció processal
ja que, segons un conegut i reiterat criteri jurisprudencial, la
incongruència ha de resultar de la comparació de les peticions que es fan en
la pètita de la demanda i el pronunciament de la sentència, com ha precisat
el Tribunal Suprem en les seves sentències, entre moltes d’altres, de 13 de
maig de 1998 i 23 de setembre de 1999, però no es pot proyectar sobre els
raonaments fets per l’organisme jurisdiccional (Sentència del mateix
Tribunal de 16 de març de 1990).
Quart.
El motiu segon del recurs
extraordinari per infracció processal es fonamenta en l’article 469.1.2n de
la Llei d’enjudiciament civil i al·lega infracció, per manca d’aplicació,
dels principis de justícia pregada de l’article 216 de la mateixa Llei i
dels principis sobre càrrega de la prova segons el seu article 217.2.
Pel que fa referència a la
suposada infracció del principi de justícia pregada, la part recurrent
al·lega que l’agent no va interessar en la seva demanda la condemna del seu
pare a retre comptes per la seva condició d’usufructuari, mentre que les
sentències recorregudes condemnen el defenent per la seva condició
d’usufructuari, és a dir, en virtut d’una condició no invocada per l’agent.
Pretensió desestimable, ja que, com s’ha raonat en el fonament de dret
anterior de forma suficient, la sentència recorreguda no condemna el
defenent a retre comptes per la seva condició d’usufructuari. Per tant,
sense necessitat de més argumentacions, decau aquest apartat del motiu segon
del recurs extraordinari per infracció processal.
S’al·lega també en el mateix
motiu manca d’aplicació de l’article 217.2 de la Llei d’enjudiciament civil
sobre càrrega de la prova, ja que segons la part recurrent la sentència
d’apel lació, en el seu fonament de dret segon, realitza
ex novo
l’afirmació sorprenent que ja
va ésser administrador en vida de la seva esposa i sogra dels seus béns amb
llur consentiment, afirmació que qualifica d’errònia, ja que no es fonamenta
en cap mena de prova. Aquest apartat del recurs és igualment desestimable,
ja que l’atribució al recurrent de la condició d’administrador dels béns de
la seva esposa i sogra mentre vivien no sorgeix
ex novo
a la sentència d’apel·lació,
com argumenta la part recurrent, sinó que ja apareix a l’escrit de demanda i
també en l’escrit de contesta a la demanda, amb la conseqüència, doncs, que
va ésser una qüestió debatuda i valorada en les instàncies inferiors,
certament d’acord amb uns criteris desfavorables a la part ara recurrent;
però això no pot abocar a un problema sobre càrrega de la prova, sinó a un
problema sobre valoració de la prova, que és una qüestió proa diferent, ja
que com precisa la Sentència del Tribunal Suprem d’1 de març de 1994 no
escau invocar les normes sobre càrrega de la prova enfront d’una apreciació
de les proves en el seu conjunt. En el mateix sentit la Sentència de 22
d’abril de 1992 ja va tenir ocasió de precisar que “no pueden reputarse
cuestiones nuevas las alegaciones que en cualquier momento procesal apto
para ello puedan efectuar las partes cuando las mismas se funden sobre los
hechos oportunamente alegados por las mismas o aduzcan formas más o menos
especiales de aplicación o interpretación de los fundamentos jurídicos
contenidos en los aludidos escritos alegatorios”.
Cinquè.
La desestimació dels dos motius
del recurs extraordinari per infracció procesal determina, segons la
disposició final setzena, apartat 6, que s’ha d’examinar i de resoldre el
recurs de cassació, que en el seu motiu primer, fonamentat en l’article
477.2.2n, al·lega vulneració per manca d’aplicació de l’article 1.2 del Codi
de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, segons el
qual l’hereu “resta vinculat als actes propis del causant”.
Argumenta en aquest punt la
part recurrent que la sentència d’apel·lació condemna el recurrent a retre
comptes de la quantitat que va percebre la seva esposa difunta per la venda
d’unes benzineres, i com que l’esposa apareix com a part venedora en aquests
contractes, s’han de qualificar d’actes propis de l’esposa, que vinculen a
la seva hereva, part agent en el litigi i ara part recorreguda, que per tant
no pot demanar al recurrent que reti comptes de les quantitats que va
percebre l’esposa.
En aquest punt hem de precisar
que l’article 1.2 del Codi de successions estableix que, com a conseqüència
del principi de la
successio
que informa el dret successori
català, l’hereu, per la seva condició de successor en tot el dret del seu
causant, adquireix els béns i els drets de l’herència i es subroga en les
obligacions transmissibles del seu causant; però respecte a la vinculació de
l’hereu als actes propis del seu causant el mateix precepte no estableix
aquí cap mena de successió, sinó una situació nova que s’origina per
l’acceptació de l’herència, que obliga l’hereu a respectar els actes propis
del seu causant, però sols en la mesura que el mateix causant hauria de
respectar els seus actes propis, amb la conseqüència, doncs, que si el
causant podia impugnar o contradir actes que afectaven els seus interessos,
també podrà fer-ho el seu successor universal. I això és precisament el que
succeeix en el cas que ara s’ha de resoldre. Resulta de les actuacions que
el preu de 263.925.000 pessetes per la venda de les benzineres es va pagar
mitjançant un xec nominatiu a favor de la senyora Y lliurat
contra una sucursal de Madrid del Banco de Santander; que aquesta quantitat
va ésser ingressada en un compte obert a Caixa Penedès a nom de la senyora Y i del seu marit senyor
X, i que d’aquest compte
es van extreure diferents quantitats, sense que l’entitat dipositària dels
diners hagi donat cap informació sobre el destí dels diners extrets del
compte indistint ni sobre qui va ordenar les extraccions.
En conseqüència decau el motiu
primer del recurs de cassació, en el qual s’al·lega que l’agent va contra
els actes propis de la seva mare i causant, ja que les seves pretensions
s’adrecen contra el marit de la seva causant i, per altra part, no consta a
les actuacions que la mare de l’agent hagués ratificat o consentit les
extraccions de diners del compte indistint ni que les extraccions de diners
s’haguessin fet basant-se en la seva signatura.
Sisè.
El motiu segon del recurs de
cassació, que es fonamenta igualment en l’article 477.2.2n de la Llei
d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1, 2, 3 i 4 del Codi
de família, en la mesura que la sentència recorreguda aplica de forma
indeguda les regles sobre gestió de negocis a un dels cònjuges, sense que
aquest hagi realitzat cap acte de gestió en nom del seu consort.
El motiu és clarament
desestimable. En primer lloc perquè es fonamenta en una pluralitat de
preceptes que són clarament heterogenis, com són el seu article primer, que
defineix el matrimoni; l’article 2, sobre el domicili familiar; l’article 3,
sobre direcció de la família, i l’article 4, sobre despeses familiars; i
arribats a aquest punt sols cal recordar el reiterat i conegut criteri
jurisprudencial contrari a la possibilitat de fonamentar un motiu del recurs
de cassació en una pluralitat de preceptes heterogenis, com ha tingut ocasió
de precisar aquesta Sala en les seves sentències de 10 de gener, 25 d’abril,
1 de juliol, 12 de setembre i 21 de novembre de 2002, que recullen el mateix
criteri establert de forma reiterada pel Tribunal Suprem. En segon lloc
perquè tampoc resulta escaient fonamentar el recurs de cassació en preceptes
genèrics o generals, com recorden les sentències del Tribunal Suprem de 31
de desembre de 1993 i 30 de desembre de 1994, i sens dubte aquests
qualificatius són aplicables a un precepte que vol definir el matrimoni. I
en tercer lloc perquè no escau revisar en el recurs extraordinari de
cassació el fet que el marit gestionés el patrimoni de l’esposa, fet que la
sentència recorreguda considera acreditat d’acord amb l’examen del conjunt
de les proves practicades.
Setè.
El tercer motiu del recurs de
cassació, que també es fonamenta en l’article 477.2.2n de la Llei
d’enjudiciament civil, al·lega infracció per no-aplicació de l’article 467
del Codi civil i aplicació errònia dels articles 497 i 511 del mateix Codi.
També el darrer motiu del
recurs de cassació ha d’ésser desestimat. En primer lloc per fonamentar-se
igualment en un precepte excessivament general o genèric, com és l’article
467 del Codi civil en el seu intent de definir el dret real d’usdefruit. I
en segon lloc perquè les innecessàries i pertorbadores referències que es
fan a les sentències recaigudes en les instàncies inferiors cap
transcendència han tingut sobre el fons de la qüestió litigiosa, com
estableix el fonament de dret segon de la sentència d’apel·lació. I com ha
precisat de forma reiterada la jurisprudència, resten excloses del recurs de
cassació les argumentacions que no constitueixen la
ratio decidendi
de la sentència contra la
qual es recorre (sentències del Tribunal Suprem de 28 de març de 1990 i 4
d’octubre de 1994).
Vuitè.
Els raonaments anteriors porten
a la desestimació total dels recursos de cassació i extraordinari per
infracció processal. D’acord amb allò que preveuen els articles 394.1 i
398.1 de la Llei d’enjudiciament civil escau, doncs, imposar a la part
recurrent les costes que han originat ambdós recursos.
Atesos els preceptes legals
esmentats i altres d’aplicació,
PART
DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, decideix desestimar el recurs de
cassació i el recurs extraordinari per infracció processal que ha interposat
el procurador dels Tribunals senyor Carles-Xavier Ram de Viu de Sivatte, que
actua en nom i representació del senyor X., contra la Sentència dictada per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de
Barcelona el dia 30 de setembre de 2002, en el rotlle d’apel·lació
4333/2001, derivat del judici declaratiu de menor quantia 226/2000 del
Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vilanova i la Geltrú, amb imposició de
les costes d’ambdós recursos a la part recurrent.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
