Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 16 de juny de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 16 de juny de 2003 núm. 21/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats per la representació del Sr. Y, representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigit per l’advocat Sr. Oriol Savall López-Reynals, contra la Sentència dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona el 24 d’octubre de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat pel Sr. X i per la Sra. X2 contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de la Bisbal d’Empordà l’11 d’abril de 2000, en el procediment de judici de cognició núm. 205/1997. El Sr. X i la Sra. X2, aquí part recorreguda, han estat representats en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Mª Carmen Fuentes Millán i dirigits per l’advocat Sr. Josep López García.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Carles Peya Gascons, en nom i representació del Sr. X i de la Sra. X2, va formular demanda de judici de cognició núm. 205/1997 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de la Bisbal d’Empordà. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 11 d’abril de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent:

“FALLO: Que estimando parcialmente la demanda, debo declarar y declaro la redención del censo enfitéutico que grava la finca sita en la C/ XXX, nº XX, antes XX, de la L., inscrita en el Registro de la Propiedad en tomo XXX, libro XX de La Bisbal, folio XX, finca registral nº XXX, propiedad de los actores X y X2, señalando como importe de la pensión la suma de 267.- Ptas. y como importe de los derechos de laudemio y fadiga la suma de 317.390.- Ptas., correspondiendo la cantidad de 232.Ptas. a las 29 últimas pensiones. Con la consignación y pago a los censualistas de tales cantidades, debe otorgarse escritura pública de redención, otorgándola este Juzgado en caso de no comparecer los demandados. Hecho lo anterior, cancélense las inscripciones y asientos del Registro de la Propiedad referidas al presente censo”.

Segon. Contra aquesta sentència, la part actora va interposar recurs d’apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 24 d’octubre de 2002, amb la següent part dispositiva: “DECISIÓ: “1. Estimem el recurs d’apel·lació interposat per la representació de X i X2 “2. Revoquem parcialment la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de la Bisbal de data 11 d’abril de 2000. “3. Declarem prescrit el cens emfitèutic objecte de la present litis i, en conseqüència, la seva extinció i cancel·lació al Registre de la Propietat de la Bisbal, tom XXX, llibre XX, foli XX, finca núm. XXX. “4. No es fa especial menció sobre costes del recurs”.

Tercer. Contra la Sentència anterior, el Sr. Y va interposar aquests recursos extraordinaris de cassació i per infracció processal. Per interlocutòria de 10 d’abril de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i els va admetre a tràmit, i de conformitat amb l’art. 485 de la LlEC es van traslladar a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés un escrit d’oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 5 de juny de 2003, a les 11.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Hi actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Contra la Sentència de la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona de 24 d’octubre passat, que va revocar la que l’11 d’abril de 2000 havia dictat el jutge de 1a instancia del Jutjat núm. 4 de la Bisbal, en el judici de cognició instat pel Sr. X i la Sra. X2, contra el Sr. Y i 29 persones més, sobre l’extinció per prescripció, i en altre cas per redempció, del cens emfitèutic que grava la finca del núm. XX (abans XX) del c/ XXX de L. (finca registral núm. XXX), el Sr. Y. (que amb els altres 29 n’és censalista) interposà els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació que aquest Tribunal va admetre a tràmit mitjançant una interlocutòria del darrer 10 d’abril.

D’acord amb allò que disposa la regla 6a de la disposició final 16.1 de la Llei d’enjudiciament civil, cal examinar en primer terme el recurs per infracció processal, per resoldre después el que escaigui respecte al de cassació, segons allò que assenyalen la mateixa regla 6ª o, si és el cas, la 7a de la disposició esmentada.

Segon. El recurs per infracció processal s’articula en set motius, i un ordre lògic d’enjudiciament aconsella començar pel tercer perquè la seva estimació podria determinar que ja no fos necessari enjudiciar-ne els altres.

Tercer. Aquest motiu tercer s’encarrila per la via del paràgraf 2n de l’art. 469 de la Llei procesal civil (“infracció de les normes processals reguladores de la sentència”) i al·lega que la Sentència de l’Audiència ha infringit l’art. 218.2 de la Llei processal civil actual (art. 359 de l’anterior) per haver fonamentat la seva decisió en el fet “que l’única inscripció realitzada al Registre de la Propietat en el període 1945-1990 es va realitzar el 1974”, com diu que “es desprèn de la documentació aportada amb la demanda (historial de la finca al Registre de la Propietat ..., inscripció XXX de l’historial esmentat doc. núm. 1 de la demanda)”; i això, manifesta el recurrent, “es del todo incierto, pues del DOC. 1 acompañado con la demanda de contrario, resultan los siguientes actos registrales referentes a la enfiteusis de autos, que obran en la anotación e inscripciones que se citan a continuación: A - anotación de 23-5-1865, 2ª- inscripción de 15-5-1892, 11ª- inscripción de 13-10-1910, 12ª- inscripción de 17- 11-1924, 16ª- inscripción de 15-11-1950, 17ª- inscripción de 15-2-1974, 20ª- inscripción de 10-6-1995 i 21ª- inscripción de 4-7-1995”.

Quart. L’examen del document núm. 1 de la demanda (història registral de la finca, folis 47 a 70), al qual es remeten tant l’Audiència com el recurrent, posa de manifest que és certament exacte el que diu el recurrent i que, contràriament, no ho és el que assenyala l’Audiència en la Sentència, ja que des de la primera anotació registral, convertida en inscripció, de 25 de maig de 1865 (foli 47) fins a l’última de 1995 (revers del foli 70), hi ha vuit inscripcions, i d’aquestes, dues des de 1945 fins a 1990 (una, l’any 1950, i l’altra, el 1974; folis 68 i revers del 79), i no únicament aquesta darrera, com manifesta l’Audiència erròniament. Per aquest motiu la Sala a quo s’ha apartat dels fets del litigi —incontrovertits en aquest punt per les parts— i, fent-ho, ha infringit l’art. 218 de la Llei d’enjudiciament civil, raó per la qual es pot acollir ara aquest motiu del recurs extraordinari per infracció processal, cosa que, al seu torn, fa superflu enjudiciar els altres motius i determina l’aplicació de la regla 7a de la disposició final esmentada de la Llei processal civil. Segons aquesta regla, escau dictar ara una nova sentència en la qual haurem de tenir en compte el que el recurrent ha al·legat com a fonament del recurs de cassació; sense que s’hagi pogut asumir la impugnació que ha fet d’aquest motiu tercer del recurs la part contra la qual es recorre, que addueix la “consolidada jurisprudència del Tribunal Suprem en matèria de recurs de cassació”, i que la cassació no constitueix una tercera instància en què tingui cabuda un nou examen de la prova practicada; ja que el motiu que hem estimat no ho és de cassació sinó d’infracció processal, en la qual, per la via del núm. 2n de l’art. 469.1 de la Llei, escau examinar les infraccions en què la Sala a quo hagi pogut incórrer de les normes reguladores de la Sentència, com són les de l’art. 218 de la mateixa Llei (que aquí s’han denunciat).

Cal, per tant, dictar una nova sentència en què aquesta Sala haurà de tenir en compte allò que el recurrent ha al·legat com a fonament del recurs de cassació (regla 7a de la disposició final 16.1 de la Llei processal).

Cinquè. Com a fonament del recurs de cassació, el recurrent ha adduït que l’Audiència, en declarar que el cens que dóna lloc a aquestes actuacions ha prescrit, ha vulnerat l’art. 44 de la Llei de 31 de desembre de 1945, sobre inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya, l’art. 344 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960, el 38 de la Llei hipotecària i els altres preceptes que esmenten els motius 4t, 5è i 6è de cassació (que són els ordinals 11è, 12è i 13è de l’escrit). I diu que l’Audiència també ha infringit la jurisprudencia que cita, la qual manifesta que és contrària a la de la Sentència que impugna perquè aquesta darrera no aplica l’art. 44 de la Llei de censos de 1945 com a causa impeditiva de la seva prescripció, com, en canvi, sí que fa aquella jurisprudència.

Sisè. No es qüestiona que segons el dret transitori de l’actual llei catalana de censos de 16 de març de 1990, la normativa aplicable en aquest cas és l’anterior a la Llei de 1990. L’art. 44 de la Llei de 31 de desembre de 1945 sobre inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya disposava que “els censos emfitèutics inscrits al Registre de la Propietat no prescriuran en perjudici del censalista si aquest, durant els últims trenta anys, hagués sol·licitat i obtingut alguna inscripció relativa al seu dret, encara que solament fos a l’efecte d’acreditar el desig d’interrompre la seva prescripció”.

Setè. Les vuit inscripcions registrals de què hem fet esment en el motiu d’infracció procesal acollit anteriorment palesen que des de la primera anotació al Registre, convertida en inscripció del cens el 23 de maig de 1865, fins a la darrera de 4 de juliol de 1995, els censalistas van tenir sempre cura d'obtenir inscripcions registrals amb uns intervals tots ells inferiors als 30 anys (1865 a 1892; 1892 a 1910; 1910 a 1924; 1924 a 1950; 1950 a 1974; 1974 a 1995). En conseqüència, per aplicació d’aquell art. 44 i de la seva jurisprudència, aquest cens no va prescriure i la sentència que l’ha declarat prescrit ha infringit aquell precepte i la seva jurisprudència perquè no els ha aplicat. Per tant, la sentència impugnada ha de ser anul·lada.

És cert el que diu l’Audiència, que la càrrega de la prova del pagament de les pensions censàries correspon als censalistes, els quals aquí no han demostrat que s’hagin pagat; però no és menys cert que quan es donen les condicions per a l’aplicació de l’art. 44 (haver sol·licitat i obtingut inscripcions registrals del dret de cens durant els últims trenta anys) aquest cens no prescriu, tant si les pensions han estat pagades com si no ho han estat. Per aquest motiu, la manca de prova del pagament no pot ésser causa, en casos com el present, de la prescripció del cens, contràriament a allò que ha entès l’Audiència; a part que les vuit inscripcions esmentades en el Registre de la Propietat situaven els titulars del cens (els censalistes) a redós de l’art. 38 de la Llei hipotecària, la qual cosa suposava que fins i tot si no hi hagués hagut aquell art. 44 per interrompre la prescripció, s’hauria hagut de presumir en mèrits de l’art. 38 esmentat que els censalistes tenien la propietat i la possessió del cens, i haurien d’haver estat els censataris els qui haurien d’haver provat el contrari, perquè els afavorits per una presumpció legal (aquí els censalistes per les inscripcions registrals i l’art. 38 de la Llei hipotecària) estaven dispensats de tota prova, segons l’art. 385.1 de l’actual Llei d’enjudiciament civil i de l’antic 1250 del Codi civil; i com que els censataris tampoc varen provar aquí el fet contrari del que proclamen les inscripcions registrals, en tot cas s’hauria hagut de rebutjar la petició principal de la demanda en què es pretén que es declari prescrit el cens. Per tant, s’haurà d’estimar la petició subsidiària en què se sol·licita que se n’acordi la redempció, cosa que escaurà disposar en els termes, no impugnats, en què ho havia fet el jutge de primera instància en el fonament 4t i en la part dispositiva de la seva sentència.

A cap altra conclusió podia arribar aquest Tribunal en vista de la mateixa demanda dels agents (ara aquí la part contra la qual es recorre): en el paràgraf tercer del foli 5 reconeixen que hi ha les vuit inscripcions registrals del cens; en el paràgraf 2n del foli 9 sostenen “que el inicio del cómputo de la prescripción del propio censo comenzó en el año 1945”, cosa que repeteixen en el paràgraf següent, on diuen que “al haberse iniciado la prescripción extintiva en el año 1945”; en el foli 13 fan una transcripció literal de l’art. 44 de la Llei de 1945 i en proclamen la vigència i aplicabilitat al cas en els folis 14, 15, 16, 17 i 18, amb citació de nombroses sentències de les audiències provincials de Barcelona i Girona, que així ho sostenen.

De manera que, pels fets i pel dret invocats a la mateixa demanda, és ben clara la conclusió de la inexistència de la prescripció d’aquest cens, i, per tant, escau declarar-ho així i acordar-ne la redempció en els termes manifestats anteriorment, sense que siguin escaients, i sí ben contradictoris, els arguments que han emprat els censataris davant d’aquest Tribunal en l’escrit d’impugnació del recurs de cassació.

Vuitè. L’estimació de la demanda és parcial, atès que es rebutja la petició principal i s’acull també només en part la subsidiària. La Sentència de 2a instància és anul·lada per aquesta, i s’estima el recurs extraordinari per infracció processal.

Atès tot això, d’acord amb el que disposen els art. 398.2 i 394.2 de la Llei d’enjudiciament civil, no s’ha de fer aquí cap pronunciament especial sobre les costes de les instàncies ni tampoc de les produïdes en aquest Tribunal.

Per raó del que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

PART DISPOSITIVA

Estimar el recurs extraordinari per infracció processal de què s’ha fet esment en els antecedents de fet d’aquesta resolució; revocar la sentència de l’Audiència i confirmar la part decisòria de la de primera instància amb els fonaments d’aquesta; i, en conseqüència, aquesta Sala estima en part la demanda i declara la redempció del cens emfitèutic que grava la finca situada al carrer de XXX, núm. XX, abans XX, de la L., inscrita al Registre de la Propietat, al tom XXX, llibre XX de la Bisbal, foli XX, registral núm. XXX, propietat dels actors Srs. X i X2. S’assenyala com a import de la pensió la quantitat de 267 ptes. i com a import dels drets de laudemi i fadiga la suma de 317.390 ptes., i la quantitat de 232 ptes. que correspon a les 29 últimes pensions.

Amb la consignació i el pagament per part dels censataris de les anteriors quantitats s’haurà d’atorgar l’escriptura pública de redempció, la qual seria atorgada pel jutjat si els defenents no ho fessin. I un cop efectuat l’anterior, es lliurarà manament al Registre de la Propietat per tal que cancel·li aquest cens en els llibres del Registre.

No es fa pronunciament de les costes ni de les instàncies ni de les causades en aquest Tribunal.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda