Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de maig de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 29 de maig de 2003 núm. 19/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 70/2002 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 1524/1997, com a conseqüència de les actuacions de judici de menor quantia núm. 29/1997 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Sant Feliu de Llobregat. El Sr. X. ha interposat aquest recurs representat pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i defensat pel lletrat Sr. Juan Pedro Marín Nieto. És part contra la qual es recorre el Sr. Y. i el Sr. Y2., que han estat representats pel procurador Sr. Carles Badia Martínez i defensats pel lletrat Sr. Luis Sala Torregasa.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador Sr. Miguel Ángel Montero Reiter, que va actuar en nom i representació del Sr. X., va formular demanda de judici de menor quantia núm. 29/1997 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Sant Feliu de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar sentència amb data 20 de novembre de 1997, la part dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO: Que estimando la demanda interpuesta por el procurador Sr. Montero Reiter, en nombre y representación de D. X., contra D. Y. y D. Y2., debo declarar y declaro que ha lugar a la disolución de la comunidad dominical respecto de 440 acciones Banco de Sabadell, de 500 ptas. de valor nominal cada una, números XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX y XX y de 3.204 acciones Banco de Sabadell, de 500 ptas. de valor nominal cada una, números XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX, XX XX, XX, XX, XX y XX y, para el supuesto de falta de acuerdo de los litigantes en cuanto a su adjudicación a cada uno de ellos, deberá procederse a su venta a través de mercado secundario oficial, caso de tratarse de valores admitidos a negociación en un mercado secundario oficial, o a través de Notario o Corredor Colegiado de Comercio, en otro caso, correspondiendo a cada uno de los tres cotitulares una tercera parte del importe que se obtenga de la venta, con imposición de costas a la parte demandada”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va susbstanciar a la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 10 de maig de 1999, amb la següent part dispositiva: “FALLAMOS: Que debemos estimar y estimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de D. Y y D. Y2, contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instància núm. 2 de San Feliu de Llobregat en los autos de juicio de menor cuantía instados en su contra por D. X, de que el presente rollo dimana; en su consecuencia, con revocación de dicha sentencia, debemos absolver y absolvemos a los demandados de la demanda, con expresa condena al actor al pago de las costas de la primera instancia; sin hacer un especial pronunciamiento en cuanto a las devengadas en la alzada”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador dels tribunals Sr. Àngel Montero Brusell, en nom i representació del Sr. X, va interposar aquest recurs de cassació. Per mitjà d’una provisió de 27 de febrer de 2003 es va admetre el recurs de cassació i de conformitat amb l’art. 1709 LEC 1881 es traslladà al Ministeri Fiscal i posteriorment a la part recorreguda per vint dies perquè formalitzés un escrit d’impugnació. Un cop efectuat, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 22 de maig de 2003 a les 11.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Contra la Sentència de l’A.P. de Barcelona de 10 de novembre de 1999 s’interposa el present recurs de cassació, que consta d’un únic motiu en el qual, a l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC de 1888, es denuncia la falta d’aplicació dels art. 1218 i 1225 del Codi civil i l’aplicació indeguda dels art. 1282 i 7è del mateix codi, amb el resultat de la infracció de l’art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya i de l’art. 1995 de l’esmentat Codi civil.

Per a la resolució del recurs convé fer esment de la següent i no combatuda realitat fàctica: a) Tracta el cas d’un fill que demanda el seu pare i el seu germà perquè se’ls obligui a procedir a la divisió en tres lots d’unes determinades accions, “cuya titularidad es en común entre mi mandante y los demandados, sacándolas, en su caso, si no llegaren a un acuerdo en cuanto a su adjudicación a cada uno de ellos, a venta a pública subasta...”. La sentència de primera Instància estimà la demanda, però, recorreguda davant l’Audiència Provincial, fou revocada, amb la consegüent absolució dels demandats, per tal com es va apreciar que els dipòsits bancaris indistints no pressuposen cap comunitat de domini, que “el actor no ha acreditado que las acciones se adquieran con dinero suyo” i, en fi, es va concloure, després d’analitzar el material probatori, que “por todo ello, y con independencia de la titularidad formal que conste, no puede entenderse existente la invocada situación de comunidad; ni siquiera adquirida por la usucapión de seis años, al no existir dato alguno acreditativo de la coposesión, más allá de la titularidad de la cuenta donde los efectos se hallan depositados”.

b) Dins el paquet accionarial cal distingir dos tipus d’accions: les primigènies, que, en nombre de XX, eren copropietat del pare demandat i de la seva esposa que el premorí, i les derivades, que, en nombre de XXXX, provenen de les esmentades XX i per a l’adquisició de les quals no es desemborsà cap diner, ja que foren adquirides com a conseqüència d’ampliacions de capital amb alliberament d’aportacions o per aplicació de fons de reserves o dividends actius.

c) L’esposa del Sr. Y2. morí el 6 d’abril de 1976 i en el seu testament instituí hereus els seus dos fills, és a dir, demandant i codemandat, i usufructuari de tots els seus béns el seu referit espòs. Dotze anys després els tres cridats a l’herència atorgaren escriptura d’acceptació, en la qual no feren cap esment de les referides accions.

d) Això fou així perquè el set de maig de 1976, és a dir, un mes i un dia després de l’òbit de l’esposa del demandat Sr. S. Y., aparegué un document anomenat de compravenda, signat pels ara litigants i en el qual també apareixia la signatura de l’esmentada persona morta, pel qual els cònjuges Sr. Y2 i Sra. Y3 venien al mateix Sr. Y i als seus dos fills el referit primer lot d’accions, en nombre de 551.

e) La sentència combatuda declara provat que “de siempre, hasta el 31 de diciembre de 1993, el producto de dichas acciones —de les d’ambdós lots— ha sido ingresado en una cuenta abierta en nombre de los tres (actor y demandados), de la que ha dispuesto exclusivamente el codemandado D. Y, hasta el extremo de que en la fecha mencionada, de diciembre de 1993, dicho codemandado la cierra, aperturando otra a su exclusivo nombre, destinada también a la recepción de los dividendos que produzcan las acciones”.

f) També, amb valor de fet provat, diu tal sentència en el fonament jurídic tercer que la intenció dels tres signants del document esmentat no fou altra que “dar solución a la situación creada como consecuencia de la muerte de la Sra. Y3., ocurrida apenas un mes antes, quien figuraba como titular de la mitad indivisa de las acciones. Amparándose en la reglamentación interna de la entidad emisora de los efectos, cambian su titularidad, obviando de tal manera su inclusión en la relación inventarial de la escritura de aceptación de herencia de la causante, por las razones que tuvieran y que son ajenas al presente pleito. A partir de tal momento las acciones del Banco de Sabadell, que no cotizan en mercado secundario, permanecen depositadas en una cuenta abierta en la propia entidad emisora, a nombre de los tres, el actor y los dos demandados”.

Segon. Un primer bloc de preceptes que el recurrent assenyala com a infringits està constituït pels art. 1282, art. 7 (en connexió amb el principi dels actes propis) i 1281 del Codi civil.

S’addueix, en síntesi, que els documents que esmenta han de tenir el valor de prova legal o taxada i, per tant, “la no apreciación por parte del Tribunal en su valoración, tanto de las manifestaciones de la escritura de inventario y aceptación de herencia donde no figuran relacionadas las acciones del Banco de Sabadell, como la inaplicación de las declaraciones de patrimonio del actor y demandados de los años 1991 a 1995 en las que hicieron constar cada uno de ellos la titularidad de la tercera parte de las citadas acciones, ignoran lo querido y aceptado por actor y demandados”.

La censura jurídica no pot reeixir perquè:

a) Nombrosa jurisprudència ha significat que no és propi de la cassació procedir a una nova valoració probatòria quan els documents “alegados en el motivo ya se han tenido en cuenta por la Sala de instancia en su sentencia”, llevat, és clar, que la valoració feta pel tribunal d’instància, resulti, absurda, arbitrària o irraonable (per totes, S. del T.S. de 31 de juliol de 2002).

b) En el cas, és cert que no es pot “desconocer, respecto de un documento privado de autenticidad contrastada (por admisión expresa o implícita, reconocimiento, o adveración por otros medios de prueba), el carácter de prueba legal o tasada entre las partes contratantes (y, en su caso, causahabientes) de la norma del art. 1225, en relación con el 1218, ambos del Código, en cuanto al hecho, fecha y haberse efectuado las declaraciones que contiene” (S. del T.S. de 24 d’octubre de 2000), però no ho és menys que, com ja s’ha assenyalat, la sentència combatuda no ha negligit aquests documents; cosa ben diferent és que la interpretació que se n’ha fet no hagi estat del gust de la part demandant. Clarament es dedueix això de la simple lectura de la Resolució, quan diu que “otorgada escritura de aceptación de herencia, los tres llamados inventarían los bienes de la causante, sin inclusión de las acciones que figuraban a su nombre, que ya habían sido puestas a nombre de los tres en los términos antes referidos” (fonament jurídic segon), a la qual cosa s’afegeix que els litigants obviaren incloure les accions “en la relación inventarial de la escritura de aceptación de herencia de la causante, por las razones que tuvieran y que son ajenas al presente pleito” (fonament jurídic tercer).

És exacte, doncs, que la sentencia no fa referència expressa a les declaracions fiscals dels litigants, però és obvi que, tàcitament, rebutja la transcendència d’aquesta documentació, per tal com acredita només aspectes tributaris o, a tot estirar, de titularitat formal impositiva, però mai cap copropietat real.

c) La sentència, en efecte, valora aspectes de molt superior entitat als inherents a aquesta qüestió merament fiscal, com són que “ha sido el Sr. Y. el único que ha ejercitado actos propios de quien tiene el dominio inmediato sobre tales efectos, percibiendo los dividendo y disponiendo de los mismos. De otra parte, en relación con los derechos políticos derivados de la titularidad de las acciones, no consta que los interesados hubieren designado persona alguna para su ejercicio, tal como dispone el art. 66 de la Ley de sociedades anónimas para las situaciones de copropiedad”. Aquestes valoracions complementàries donen tot el seu valor a allò que assenyala la jurisprudència en el sentit que “cuando la prueba se ha valorado conjuntamente, no cabe desarticularla para dar prevalencia a determinados elementos probatorios (sentencias de 2 y 15 de febrero, 15 y 17 de marzo, 5 de junio, 7 de julio, 26 de septiembre y 16 de noviembre de 1989), máxime cuando los documentos carecen de literosuficiencia” (S. del T.S. de 20 de juliol de 1993). I s’ha de recordar, en fi, que la qualificació d’un negoci com a simulat o fiduciari integra una qüestió de fet sotmesa a la lliure apreciació del jutge d’instància (STS de 28 d’octubre de 1988, per totes).

Tercer. Inalterat, doncs, el relat històric i constituint també, com s’ha indicat, una quaestio facti la intencionalitat que mogué els litigants a atorgar l’esmentat contracte pel qual les accions es posaren a nom seu, si bé, pel que fa als dos germans, no amb designi translatiu del domini, ans només amb finalitat fiduciària (fiducia cum amico), de manera tal que ostentessin la titularitat formal del títols els dos fills, però la seva propietat real el seu pare, s’ha de concloure en la licitud de tal operació. Aquesta, lògicament, no és enquadrable en cap compravenda (impossible jurídicament, tant perquè el Sr. Y. no podia comprar les accions que ja eren seves, com, sobretot, per falta de consentiment d’un dels contractants, o sigui la ja morta Sra. Y3.). En qualsevol cas, fos quina fos la tipificació contractual i atès que “nada obsta a que las interesadas puedan atribuir o distribuir libremente los bienes que les pertenecen, dentro de los términos de su poder de disposición, sin tener que someterse a las determinaciones testamentarias que solo a ellas afectan, ni sujetarse a un principio de igualdad que ningún precepto legal impone” (S. del T.S. de 22 de desembre de 2000), esdevé aplicable al cas la jurisprudència que ensenya que "se está en presencia de un negocio fiduciario por el que quien recibe la titularidad de los bienes se obliga a emplear las facultades dispositivas que la adquisición le confiere en el cumplimiento de las finalidades de la fiducia.

No puede integrar en su patrimonio el objeto sobre el que recae como si la titularidad fuese suya y no del fiduciante. El instrumento jurídico que se utiliza suele ser el de una compraventa ficticia“ (S. del T.S. de 28 de novembre de 2002), havent indicat també aquest mateix Tribunal que “la fiducia constituye una figura negocial anómala cuyo fundamento causal (necesario en un ordenamiento como el nuestro, renuente a admitir salvo excepciones el negocio abstracto) se encuentra en la denominada causa fiduciae que al ser insuficiente per se para constituir un adecuado soporte causal ha de ser contemplada en relación con la finalidad perseguida en cada caso por los interesados” (Sentencia del TSJC de 2 de julio de 1990). Si a això s’afegeix que “en los casos de titulares plurales, ha declarado esta Sala que el mero hecho de la apertura de una cuenta corriente bancaria a nombre de dos o más personas, lo único que comporta prima facie, como norma general, es que cualquiera de dichos titulares tendrá frente al banco depositario, facultades respecto al saldo que arroje la cuenta pero no determina un condominio sobre dicho saldo, ya que esto vendrá precisado únicamente por las relaciones internas que medien entre dichos titulares bancarios” (SS. de 24 de març de 1971, 19 d’octubre de 1988, 8 de febrer de 1991 i 23 de maig de 1992) i que “en definitiva, y ratificando esa línea jurisprudencial, y salvo algún caso en particular, en donde bien por la forma de haberse practicado la apertura de la cuenta, o más bien, la finalidad o intención reflejada en la autorización ex post tras la precedencia por el único titular, cuando así, además lo aprecie la Sala a quo, no es posible la atribución de propiedad del saldo por la mera referencia a repetida cotitularidad, sino que ha de integrarse con la penetración jurídica en las relaciones particulares de los interesados: fondo común, sociedad existente, o bien nexo de parentesco, amistad, gestión conferida, autorización o mandato” (S. del T.S. de 19 de desembre de 1995).

Això considerat, es veu la correcta aplicació que dels preceptes que es diuen infringits efectuà la sentencia combatuda.

Quart. Respecte a la darrera infracció denunciada (inaplicació de l’art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya) la seva claudicació és evident davant la persistència del factum, que nega al demandant cap mena de possessió de les accions en concepte d’amo, de manera que difícilment pot operar una prescripció adquisitiva sense el previ i indeclinable requisit de tal tipus de possessió. Pel fet de ser, doncs, expressament negada, resulten sobrers més comentaris sobre el particular.

Tot això mena, doncs, a la claudicació del recurs.

Cinquè. La desestimació total comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les costes d'aquest recurs a la part recurrent.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 14) de 10 de maig del 1999, en el rotlle d'apel·lació núm. 1524/97, derivat del judici de menor quantia núm. 29/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Sant Feliu de Llobregat, amb imposició de les costes d'aquest recurs a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda