Sentència de 15 de maig de 2003

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 15 de maig de 2003 núm. 15/2003 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la representació de la Sra. X, representada davant d’aquest Tribunal per la procuradora Sra. Cristina Cornet Salamero i dirigida per l’advocat Sr. José Luis Cornet Julià, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 7 de maig de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Rubí de 30 de juliol de 2001, en les actuacions de judici de cognició núm. 1/00. Y, SA, avui Y2, SL, aquí part recorreguda, ha estat representat pel procurador Sr. Francisco Javier Manjarín Albert i defensat per l’advocat Sr. Daniel Vigo Prevost.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació processal de la Sra. X es va interposar dins el termini establert i en la forma escaient recurs de cassació contra la Sentència de data 7 de maig de 2002 dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotlle d’apel·lació núm. 823/01, que a la seva part dispositiva deia: “FALLAMOS: Con estimación del recurso interpuesto por la representación del Y contra la Sentencia de 30 de julio de 2001 recaída en proceso de cognición 1/2000 del Juzgado de Primera Instancia nº 5 de Rubí, en el que ha sido parte demandada Dª X, debemos revocar y revocamos los pronunciamientos de la sentencia apelada, y con estimación de la demanda condenamos a la demandada al pago a la parte actora de la cantidad reclamada de 799.825 ptas., equivalentes a cuatro mil ochocientos euros con cinco céntimos (4.807,05 euros), los intereses legales desde la interposición de la demanda y abono de costas de primera instancia, sin hacer condena de las causadas en la alzada procedimental en que cada parte abonará las suyas y las comunes por mitad”.

Segon. Per interlocutòria d’aquesta Sala de data 10 de març de 2003 es va admetre a tràmit el present recurs de cassació, al qual s’ha oposat la part recorreguda. Es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió, que s’ha celebrat el dia 8 de maig de 2003.

Ha estat ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal de centrar les qüestions que s’han de resoldre en el recurs de cassació, resulta oportú fer una referència breu als fets següents:

A) El senyor Z va ingressar d’urgències a Y el dia 21 de desembre de 1998 amb sospita de dissecció aòrtica; el dia següent es va decidir la conveniència d’intervenir quirúrgicament el pacient i implantar-li una pròtesi vascular, amb la circumstància que el pacient va morir en el decurs de l’operació. Resulta de les actuacions que els dies 21 i 22 de desembre de 1998 el senyor Z va signar uns documents en els quals autoritzava Y perquè procedís al tractament de la seva malaltia segons aconsellessin les circumstàncies.

B) El dia 21 de juny de 2000 Y, SA, va interposar una demanda de judici de cognició contra la senyora X, en la seva condició de vídua del senyor Z, en la qual reclamava la quantitat de 799.825 pessetes, import de la pròtesi vascular que es va implantar al pacient, que fonamentava en els articles 4 i 5 del Codi de família sobre despeses familiars i contribució a les despeses del manteniment familiar. En el seu escrit de contesta a la demanda la defenent va al·legar l’excepció dilatòria de manca de personalitat o de legitimació activa de l’agent per manca de les qualitats necessàries per a comparèixer en judici (article 533.2n de la Llei d’enjudiciament civil), ja que Y es trobava en situació de fallida voluntària; i al·legava també que l’entitat agent no estava legitimada per reclamar la quantitat objecte de la demanda a la vídua del pacient, ja que els fets que van determinar la intervenció quirúrgica no es poden qualificar de despeses necessàries per al manteniment de la família, i manca d’acció de l’entitat agent enfront de la vídua del pacient, ja que l’obligació de pagar les quantitats que reclama Y, SA, correspondria, en qualsevol cas, a l’entitat asseguradora Mafre Vida, amb la qual el difunt havia concertat una pòlissa d’assegurances que garantia el “reembolso de gastos médicos completos” o també a la Seguretat Social, ja que el difunt hi estava afiliat.

C) El Jutjat de Primera Instància número 5 de Rubí va dictar, el dia 30 de juliol de 2001, Sentència que desestimava la demanda, ja que donava lloc a l’excepció de manca de personalitat o de legitimació activa de l’agent per a presentar en nom seu la demanda per trobarse en situació de fallida.

D) Y, SA, va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que va resoldre la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona per Sentència de 7 de maig de 2002, que va estimar el recurs i, per tant, va resoldre després el fons de la qüestió litigiosa, en el sentit de condemnar la defenent a pagar les quantitats que es reclamen en la demanda.

E) Per interlocutòria dictada per aquesta Sala el dia 5 de desembre de 2002 es va tenir per preparat el recurs de cassació basat en l’interès cassacional, recurs que va interposar la part defenent mitjançant un escrit de 10 de gener de 2003 i que articulava en dos motius, el primer dels quals al·legava infracció per inaplicació indeguda dels articles 4.1 i 8 del Codi de família, i el segon, aplicació indeguda del mateix article 8 del Codi de família.

Segon. En el motiu primer del recurs de cassació al·lega la part recurrent la seva disconformitat amb la interpretació que dóna la sentència recorreguda a l’expressió “les atencions de previsió, mèdiques i sanitàries” que estableix l’article 4.1.c del Codi de família com una de les manifestacions del conceptes “despeses familiars per al sosteniment de la família”, ja que segons la mateixa part recurrent el precepte esmentat es refereix a les despeses de caràcter ordinari que es concreten en les derivades de pòlisses d’assegurances mèdiques, despeses farmacèutiques per malalties habituals i altres semblants, mentre que les despeses extraordinàries i no previsibles, com és la implantació d’una pròtesi com a conseqüència de la intervenció quirúrgica d’un aneurisma d’aorta, no es pot incloure en el concepte de despeses familiars de l’article 4.1.c del Codi de família pel seu caràcter de despesa imprevisible i extraordinària.

Es pot estar d’acord amb la part recurrent que l’article 4.1.c del Codi de família, com el seu precedent l’article 8.1.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya segons la redacció derivada de la Llei 8/1993, de 30 de setembre, considera despeses familiars les que es deriven del pagament de pòlisses d’assegurances mèdiques i despeses farmacèutiques derivades de malalties habituals, però la Sala discrepa de la tesi del recurrent, segons les quals únicament aquestes despeses i altres semblants són les que regula l’article 4.1.c del Codi de família.

El precepte parla en primer lloc d’”atencions de previsió”, que serien les derivades de primes d’assegurança personals, per exemple d’una assegurança de vida, i també les primes d’assegurança sobre els béns d’ús familiar, amb inclusió de la responsabilitat que es pot derivar del seu ús. El precepte es refereix també a les despeses derivades d’atencions “mèdiques i sanitàries”, sense distingir entre les despeses que podem anomenar ordinàries i les extraordinàries o imprevisibles, circumstància que d’una forma o altra posa en relleu que no ha estat voluntat del legislador diferenciar el règim jurídic d’unes i altres despeses, posició que s’ha de considerar correcta, ja que moltes vegades la distinció entre malalties ordinàries i extraordinàries o, si es vol, despeses mèdiques de caràcter ordinari o extraordinari, es difícil d’establir, especialment si no oblidem que totes les despeses derivades de malalties són en part extraordinàries, ja que suposen gairebé sempre una despesa afegida a les ordinàries pel sosteniment de la família.

Es pot afegir encara que aquest article 4.1.c del Codi de família s’ha de relacionar amb el seu apartat 1.c, que atribueix la condició de despeses familiars a “les originades en concepte d’aliments en el seu sentit més ampli, d’acord amb la definició que en fa aquest Codi”, remissió que ens porta al seu article 259, que estableix com a contingut possible dels aliments “l’assistència mèdica de l’alimentat”. I si, segons l’article 4.1.a, el concepte d’aliments s’ha d’entendre en el seu sentit més ampli, hem de concloure que les despeses que reclama l’entitat agent, i que han originat el litigi, s’inclouen en el concepte de despeses familiars per assistència mèdica, ja que es tracta d’unes despeses necessàries per a la recuperació de la salut o, en qualsevol cas, per a millorar les seves condicions de salut i qualitat de vida i per a permetre el desenvolupament lliure del malalt. I si a aquestes consideracions hi afegim que en cap moment s’ha acreditat que les despeses mèdiques que reclama l’entitat agent no eren les adequades als usos i al nivell de vida familiar, tal com exigeix l’article 4.1 del Codi de família, sense necessitat de més argumentacions s’ha de desestimar el motiu primer del recurs de cassació.

Tercer. El motiu segon del recurs de cassació al·lega infracció de l’article 8è del Codi de família, que estableix la responsabilitat solidària d’ambdós cònjuges per raó de les despeses familiars adequades als usos i al nivell de vida de la família. En aquest motiu segon del seu recurs insisteix la part recurrent que l’article 4.1 del Codi de família no inclou les atencions mèdiques i extraordinàries de caràcter extraordinari, tesi que ja s’ha refusat en el fonament de dret anterior i sobre la qual, per tant, no s’ha d’insistir ara. I afegeix que quan es va presentar la demanda la recurrent no tenia la condició d’esposa del malalt, sinó la condició de vídua per haver mort el seu marit a causa de la intervenció quirúrgica que ha originat les despeses que es reclamen en el litigi, amb la conseqüència —segons la mateixa part recurrent— que aquestes despeses no es troben sotmeses al règim de la responsabilitat solidària dels cònjuges per raó de despeses familiars. Argumentació igualment desestimable, ja que el crèdit que reclama l’entitat agent, i ara part recorreguda, va néixer en vida d’ambdós cònjuges, que responen solidàriament del seu pagament segons l’article 8 del Codi de família per la seva condició de despesa familiar; circumstància de la qual es deriva la legitimació de l’entitat agent per a reclamar-lo en la seva totalitat enfront de l’esposa per la seva condició de codeutora solidària, segons resulta dels articles 1137 i 1144 del Codi civil.

Quart. Els raonaments anteriors determinen la desestimació total del recurs de cassació i la imposició de costes a la part recurrent, segons preveuen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.

Vistos els preceptes legals esmentats i altres de pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com a Sala Civil, ha decidit que desestima el recurs de cassació interposat per la procuradora dels tribunals senyora Cristina Cornet i Salamero, que actua en nom i representació de la senyora X, contra la Sentència d’apel·lació dictada per la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 7 de maig de 2002 en el rotlle d’apel·lació 823/2001; amb imposició de les costes originades pel recurs de cassació a la part recurrent.