Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 12 de maig de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 12 de maig de 2003 núm. 14/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats per la representació del Sr. X2, representat davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Glòria Ferrer Massanas i dirigit per l’advocat Sr. Jaume Riutord Ramis, contra la Interlocutòria dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona el 18 de maig de 2002 en entendre de sengles recursos d’apel·lació interposats pels germans Srs. X i X2 contra la Interlocutòria del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Figueres de 8 d’octubre de 2001, en la peça separada sobre nomenament de tutor a la mare d’aquells, Y, derivada de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia instat pel Sr. X. sobre declaració d’incapacitació i mesures tutelars respecte de l’esmentada Sra. Y. El Sr. X, aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Alícia Barbany Cairó i dirigit per l’advocat Sr. Sebastià Salellas. Amb la deguda intervenció del Ministeri Fiscal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En la peça separada sobre nomenament de tutor del judici esmentat anteriorment, el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Figueres va dictar una Interlocutòria el dia 8 d’octubre de 2001, en què va decidir: “PARTE DISPOSITIVA: Acuerdo dejar sin efecto la autorización del ingreso de Y en la Residencia L. de L. acordada por Auto de fecha 23 de junio de 2001.

“Acuerdo nombrar tutor personal de Y a su hijo X y administrador de sus bienes a su otro hijo X2 a quienes se hará saber el nombramiento para que sin demora comparezcan en este Juzgado a fin de aceptar y jurar o prometer el cargo, dándoseles posesión del mismo y proveyéndoseles del correspondiente título. Verificado inscríbase la tutela en el Registro Civil librando el oportuno testimonio de la presente Resolución y de la aceptación y juramento del cargo, requiérase al administrador para que formalice el oportuno inventario de bienes y hágasele saber que deberá rendir cuentas anuales de su gestión.

Practicado el inventario se acordará lo procedente en orden a la prestación de caución y a la fijación de retribución al tutor y al administrador de los bienes.

“A los efectos previstos en el párrafo anterior se señala el día 15 de octubre de 2001 a las 11.00, quedando X. y X2 citados para su comparecencia con la notificación de la presente a través de sus respectivas representacions procesales.

“Ofíciese, acompañando testimonio de esta Resolución, a los Servicios Sociales del Ayuntamiento de Báscara para que controlen y fiscalicen el desempeño del cargo tutelar y adopten las medidas necesarias para garantizar que X2 podrá visitar a su madre en condiciones adecuadas de intimidad, informando al Juzgado ante cualquier eventualidad que pudiera suponer un perjuicio para la incapaz y en todo caso al menos trimestralmente.

“Se fija como domicilio de Y el que ya tenía en la calle XXX, número XX, de L. y se autoriza a X para eliminar con cargo al patrimonio de la tutelada las barreras arquitectónicas existentes para la comunicación entre su domicilio y el de la tutelada.

“Se encarga a X el traslado de Y desde la Residencia L. de L. hasta su domicilio en la calle XXX, número XX, de L.”.

Segon. Disconformes amb la decisió precedent, tant el Sr. X com el seu germà X2 van interposar sengles recursos d’apel·lació davant la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual, en data 18 de maig de 2002, va dictar una Interlocutòria amb la decisió següent: “PART DISPOSITIVA: Estimem el recurs d’apel·lació formulat per X i desestimem el recurs interposat per X2 contra la Interlocutòria de data 8 d’octubre de 2001, dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Figueres en les actuacions de judici de menor quantia núm. 38/2000, del qual dimana aquest rotlle, i el revoquem parcialmente i, en conseqüència, nomenem X com a administrador dels béns de la incapaç Y, sense pronunciament de les costes causades en aquesta alçada.”

Tercer. No conforme el Sr. X2 amb la interlocutòria anterior, va preparar i seguidament interposar contra ella aquests recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, els quals van ser admesos per aquesta Sala mitjançant una interlocutòria de data 9 de gener passat.

Quart. Per provisió de 5 de maig darrer, va assenyalar-se el dia 8 del mes en curs per a la celebració de la votació i decisió dels recursos; i en tal data varen tenir lloc.

És ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La interlocutòria d’aquesta Sala de 9 de gener passat va acordar admetre a tràmit el present recurs de cassació, malgrat ser-ne objecte la Resolució de la Secció 1a de l’Audiència de Girona adoptada en forma d’interlocutòria, perquè tot i haver-se adoptat amb aquesta forma havia de revestir la de sentència, la qual és susceptible del recurs de cassació per interès cassacional que ha estat interposat, com assenyalava la interlocutòria esmentada, en què també es va donar tràmit al recurs extraordinari per infracció processal per tal com concorrien els requisits necessaris.

Caldrà ara, per consegüent, examinar en primer terme aquest darrer recurs (el d’infracció processal), com ordena la regla 6a de la disposició final 16a.1 de la Llei d’enjudiciament civil; per resoldre després el que escaigui respecte del de cassació, d’acord amb allò que determinen les regles 6a o la 7a de la mateixa disposició.

Segon. El recurs extraordinari per infracció processal s’ha encarrilat per la via de l’apartat 2n de l’art. 469,1 de la Llei d’enjudiciament civil (“infracció de les normes processals reguladores de la sentència”) i el recurrent denuncia la infracció dels articles 218 i 348 de la Llei processal i de la jurisprudència que esmenta pel que fa a la valoració de la prova pericial emesa en les actuacions per la psicòloga Sra. Olga García Muñoz, i la violació dels articles 218, 319 i 326 de la mateixa llei quant a la valoració de la prova documental que es troba a les actuacions.

Aquests motius han de ser desestimats: el referent a la prova pericial, perquè la decisió de l’Audiència no té el seu fonament o ratio decidendi en aquesta prova, la qual és esmentada a la Sentència com un simple obiter a l’últim paràgraf del seu fonament legal tercer. I és inútil la seva impugnació per destruir la decisió de la Sentència; fins i tot la de primera instància, que en aquest punt l’Audiència confirma, ho diu així expressament (a l’apartat 2.3) del seu fonament segon, on, després d’al·ludir a tal prova pericial en el punt 2.2 del mateix fonament, assenyala “que no es necesaria la asistencia de ningún perito para decidir”.

Així, doncs, resulta ineficaç atacar una prova que no constitueix la base decisòria de la Sentència. Per aquesta raó cal rebutjar aquest primer motiu del recurs extraordinari per infracció processal.

I pel que fa al motiu segon, referent a la denúncia d’error en la valoració de la prova documental, escau constatar que el nucli de la Sentència impugnada no rau en una valoració errònia de la prova documental, sinó en la interpretació i aplicació, encertada o no, que ha fet l’Audiència de l’art. 172.2 del Codi de família de Catalunya, la qual cosa podrà donar lloc, si és el cas, al recurs de cassació també interposat, però no a aquest segon motiu del d’infracció processal el qual, per tant, escau també desestimar.

Consegüentment, passem a examinar el recurs de cassació.

Tercer. Són fets no discutits amb què cal integrar el factum, els següents:

a) En escriptura pública atorgada per la Sra. Y davant el notari de Figueres Sr. Rogelio Pacios Yáñez el 25 de gener de 1999, a l’empara de l’art. 172.1 del Codi ja esmentat, la Sra. Y, en previsió del cas de ser declarada incapaç, va nomenar tutor de la seva persona i béns el seu fill Sr. X2, major d’edat, casat, veí de L., amb domicili al carrer XXX, núm. XX (així consta en l’escriptura indicada al foli 11 del volum III dels testimoniatge de les actuacions de 1a instància); previsió que la Sra. Y va adoptar atès que quatre mesos abans, el 23 de setembre de 1998, el seu fill gran, el Sr. X, havia instat la seva declaració d’incapacitat davant el Jutjat de 1a Instància núm. 6 de Figueres.

b) El 18 d’octubre de 1999 (10 mesos després que la Sra. Y  hagués atorgat l’escriptura d’autotutela esmentada) el jutjat va dictar Sentència en què va desestimar aquella demanda d’incapacitació amb el fonament que exposa l’últim paràgraf de la sentència, que diu que “la conclusión de la prueba pericial practicada revela la existencia de un leve deterioro cerebral que no impide a doña Y continuar desarrollando la misma vida que hasta ahora, apareciendo capaz de realizar los actos normales de una administración ordinaria de sus bienes. Es posible que con el paso de los años y habida cuenta de la avanzada edad de la demandada los signos de atrofia cerebral apreciados mediante la práctica del TAC se extiendan e impidan a Dña. Y. regirse por sí misma. Sin embargo en la actualidad ello no es así, debiendo denegarse la pretensión deducida en la demanda. Debe señalarse que el Ministerio Fiscal comparte el criterio del juzgador considerando que la demandada es capaz de administrarse y gobernarse por sí misma” (foli 31 del volum I del testimoniatge). Aquesta sentència va esdevenir ferma.

c) Malgrat el contingut i la decisió de la Sentència anterior denegatòria de la incapacitació, quan encara no havien transcorregut quatre mesos d’ençà que es va dictar, l’11 de febrer de 2000, el mateix fill X va presentar al mateix jutjat una altra demanda tornant a demanar la incapacitació de la seva mare. El 3 d’abril següent la representació processal d’aquesta la va contestar tot manifestant que “...la Sra. Y no está dispuesta a padecer de continuo toda la serie de pruebas, exámenes y periciales médicas a las que se pudiera ver obligada a pasar por las demandas de incapacitación que la parte actora tuviera a bien disponer”.

I afegia que “ese es el motivo añadido al hecho que desde el año 1999, mediante mecanismo de la autotutela, tenga solucionados los problemas que de la incapacitación de su persona pudieran surgir, que mi representada haya expresado su voluntad de ser declarada incapaz cuando aún tiene posibilidad de discernir cuáles son sus necesidades básicas y cómo quiere solventarlas”. I reconeixia que “... de cualquier modo, la enfermedad de Alzheimer que padece la Sra. Y ha sufrido una leve evolución, encontrándose en la actualidad en el estadio 1 de la afección referida. Esa es la razón de que no descartemos la posibilidad de que deba ser declarada incapaz”.

d) El 6 de febrer de 2001, quan ja havia transcorregut un any des de la formulació de la segona demanda d’incapacitació, el jutjat va dictar Sentència en què va declarar la incapacitat de la Sra. Y per regir la seva persona i administrar els seus béns, de manera que restava en endavant subjecta a tutela (folis 334 i següents del volum II del testimoniatge).

e) Un cop ferma la sentència anterior, el 13 de març de 2001 el jutge de 1a instància va dictar una provisió en què va acordar: “Siendo firme la sentencia en la que se declara incapaz a doña Y, ábrase pieza separada para la tramitación del nombramiento de tutor” (foli 339 del volum II del testimoniatge). (La negreta és d’aquesta Sala.) f) El 8 d’octubre del mateix any 2001 el jutge va dictar una interlocutòria en la qual va disposar: “Acuerdo nombrar tutor personal de Y a su hijo X i administrador de sus bienes a su otro hijo X2 (...) inscríbase la tutela en el Registro Civil (...) requiérase al administrador para que formalice el oportuno inventario de bienes y hágasele saber que deberá rendir cuentas anuales de su gestión. Practicado el inventario se acordará lo procedente en orden a la prestación y a la fijación de retribución al tutor y al administrador de los bienes.

“Ofíciese a los Servicios Sociales del Ayuntamiento de Báscara para que controlen y fiscalicen el desempeño del cargo tutelar y adopten las medidas necesarias para garantizar que Y. podrá visitar a su madre en condiciones adecuadas de intimidad, informando al Juzgado ante cualquier eventualidad que pudiera suponer un perjuicio para la incapaz y en todo caso al menos trimestralmente.

“Se fija como domicilio de Y el que ya tenía en la calle XXX, núm. XX, de L. y se autoriza a X para eliminar con cargo al patrimonio de la tutelada las barreras arquitectónicas existentes para la comunicación entre su domicilio y el de la tutelada.

“Se encarga a X el traslado de Y desde la Residencia L. de L. hasta su domicilio en la calle XXX, núm. XX, de L..

“No se hace especial pronunciamiento en relación con las costas procesales causadas en la tramitación de este procedimiento”.

g) Disconformes ambdós germans, X. i X2., amb les decisions anteriors, van interposar sengles recursos d’apel·lació davant la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual, el 18 de maig de l’any passat, va dictar una interlocutòria en què va desestimar el recurs d’en Y., va estimar el d’en X. i, amb revocació parcial de la interlocutòria apel·lada, va nomenar X. administrador dels béns de la incapaç Y; amb la qual cosa l’esmentat X. va restar tutor de la persona i administrador dels béns de la repetida incapaç.

h) I és contra aquesta interlocutòria que el Sr. X2 ha interposat aquest recurs de cassació, en el motiu únic del qual al·lega que ha estat vulnerada la institució catalana de l’autotutela, consagrada a l’art. 172 de Codi de família, pel fet d’haver-se nomenat X. tutor de la incapacitada, en contra de la voluntat d’aquella, la qual havia deferit la seva tutela en l’escriptura pública esmentada de 25 de gener de 1999 al seu fill X2., i no pas a en X., com ha realitzat la interlocutòria impugnada contravenint la seva voluntat.

I, per últim, són també fets no contradits que resulten de les actuacions i que escau consignar per a la integració completa del factum:

i) Que el 24 de setembre de 1996 la Sra. Y havia adreçat una instància a l’Ajuntament de Bàscara en què li manifestava que havia considerat oportú, “entre altres per motius d’edat, que qualsevol relació que aquest Ajuntament hagi de tenir amb mi, ja sigui per trametre informacions, notificacions, etc. es dirigeixi al meu fill X2, que desitjo que em substitueixi”; tot indicant-li que “l’adreça del meu fill X2 és: carrer XXX, XX, L., codi postal XXX. Tel. XXXX. D’altra banda, com suposo que deveu saber, de tant en tant, el meu fill X2 es troba a L.” (foli 115 del volum I del testimoniatge).

j) Que per una provisió del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Figueres de 21 d’octubre de 1997, dictada en el judici executiu 192/97 que havia instat un tercer en reclamació de la quantitat principal de 780.000 ptes. més interessos i costes contra X., van embargar-se a aquest darrer els seus drets hereditaris sobre l’herència del seu pare mort l’any 1994 sobre tres finques propietat de la seva mare, la Sra. Y, com a hereva del seu marit Sr. X3. (foli 97 i 117 del volum I del testimoniatge).

k) Que el 18 d’agost de 1998 la Sra. Y s’havia presentat a la Policia-Mossos d’Esquadra davant la qual havia manifestat que el seu fill X. “ha amenaçat de mort en dos ocasions el seu altre fill el Sr. X2. estant la declarant present. Que el Sr. X li fa signar documents que en moltes ocasions no sap què són, i si la declarant no vol signar l’acusa que no ho fa perquè el Sr. X2. li diu que no ho faci. Que la declarant té por que el seu fill X compleixi les amenaces de matar el seu altre fill X2. Que creu que el Sr. X és capaç de complir les amenaces, ja que a ella també la crida, la insulta i amenaça en algunes ocasions” (foli 118 del volum I).

l) Que dos dies desprès de la declaració anterior, és a dir, el 20 d’agost de 1998, la Sra. Y havia comparegut novament a la Policia-Mossos d’Esquadra acompanyada del seu fill X2 i presentat una altra denúncia contra en X., quan aquest volia que la seva mare li signés una pòlissa i va denunciar que “en X li havia dit que ‘si demà o passat no vas a signar la pòlissa anirem d’enterrament’. Que aquests fets no han estat presenciats pel seu fill X2, qui pensa que l’enterrament a què es refereix el comentari és el seu. Que la compareixent viu a la mateixa casa al pis de sota del seu fill X., on aquests dies s’hi troba de vacances el seu fill X2. Que la declarant i el seu fill X2 tenen por que les manifestacions del Sr. X es compleixin i el Sr. X2. i la declarant estan pensant en la possibilitat d’anar-se’n d’aquesta casa, en principi per alguns dies” (Foli 119 del Volum I).

m) Que al foli 116 del mateix volum hi ha la còpia d’una segona instància datada el 7 de setembre de 1998 dirigida a l’alcalde de L. en què la Sra. Y li recordava l’anterior escrit de 24 de setembre de 1996 i reiterava la seva manifestació “que la meva voluntat és que qualsevol relació que aquest Ajuntament hagi de tenir amb mi es dirigeixi al meu fill X2, que desitjo que em substitueixi”. I li recordava que el seu fill Y. tenia el seu domicili habitual a L.. I també deia que no volia que l’Ajuntament s’entengués amb en X..

n) Que el 23 de setembre de 1998 (16 dies després de l’escrit anterior de la Sra. Y) el seu fill X. havia presentat al Jutjat de Figueres la primera demanda per incapacitar la seva mare, desestimada 13 mesos més tard per la sentència avantdita de 18 d’octubre de 1999; i 11 mesos abans d’aquesta Sentència, el 2 de novembre de 1998, la Sra. Y havia atorgat a favor del seu fill Y. uns amplis poders notarials per administrar, comprar, vendre, parcel·lar i urbanitzar les seves finques i per a representar-la en tot lliurement (folis 105 i ss.); que el 10 del mateix mes de novembre de 1998 la Sra.Y. havia atorgat uns altres poders notarials a favor de procuradors dels tribunals i advocats (foli 135 i seg. del mateix volum I); i el 25 de gener de 1999 la Sra. Y va disposar l’autotutela en l’escriptura pública de què ja hem fet esment a l’apartat a) d’aquest mateix fonament tercer.

o) Que posteriorment, el 30 de juliol de 1999, la Sra. Y va comparèixer per tercera vegada a la comissaria de Policia-Mossos d’Esquadra de Figueres, on va manifestar que era propietària de la casa on residia a L.; que la casa estava dividida en tres plantes, i que a la última hi vivia el seu fill X., amb qui últimament no tenia bona relació; i que “com no té bona relació amb el Sr. X (...) ja que l’ha espantat en més d’una ocasió (...) anunciava que canviaria el pany d’un magatzem propietat de la manifestant” (foli 260 del volum III del testimoniatge).

p) En la tramitació del segon procés d’incapacitació el jutge va procedir el 2 de juny de 2000 al preceptiu examen de la presumpta incapaç, la qual va manifestar: “que trabaja en su casa realizando las tareas propias del hogar, realiza la compra diaria y ella misma cuida su aseo personal. Manifiesta que tiene dos hijos, X2 y X, y que se lleva mejor con el primero; asímismo manifiesta que ella misma va al banco a tratar sobre sus asuntos” (foli 195 del volum II).

q) El 26 de març de 2001, un mes després de ser declarada incapaç per la ja indicada Sentència de 6 de febrer de 2001, en la peça separada pel nomenament de tutor, el jutge va entrevistar la incapacitada, la qual li va manifestar: “que ha acudido al Juzgado junto con su hijo X2 que es éste con el que mantiene una relación más estrecha y que aunque vive en L. acude a verla los fines de semana. Que con X. hace tiempo que no tiene ninguna relación y preguntada por cuál de sus hijos desea que se nombre como tutor para que se encargue de todo lo necesario para su persona y sus bienes manifiesta que se nombre a X2. Que entre semana y siempre que se le dice una señora va a su casa mañana y tarde a cuidarla” (foli 4 del volum III).

r) Atès que la incapacitada es trobava al seu domicili de L.. sense tutor i sense les atencions necessàries (per causa de les relacions conflictives dels germans), en Y. va sol·licitar autorització al jutge, com a mesura cautelar, per ingressar-la en una residència especialitzada en malalts d’Alzheimer de L., molt pròxima al seu domicili; cosa que el jutge va autoritzar mitjançant una interlocutòria de 23 de juny de 2001, prèvia una compareixença de la incapacitada a la presència judicial (de què s’aixecà un acta on consta que la Sra. Y manifesta “que le agrada ingresar en una residencia tal como le ha dicho su hijo X2”. En el curs de la mateixa compareixença també va expressar “su deseo de quedarse en casa y dice que en ocasiones está con gente y en ocasiones no y que ya se puede cuidar ella sola”. I també va dir “que sí le gustaría estar cerca de su hijo X2. para que pueda visitarla”).

s) Va ser ingressada a la residència de L. esmentada, on va fer una bona adaptació (foli 124 del volum III); però el dia 8 d’octubre de 2001 el jutge de Figueres va dictar la interlocutòria que hem esmentat a l’apartat f) anterior, amb el fonament que expressa aquella resolució la qual diu que “siendo posible la vida en la propia casa y dentro del núcleo familiar no pueden valorarse otras opciones para Y; el internamiento en un centro, por muy frecuentes que sean las visitas de familiares, no puede ser deseado por la incapaz cuando tiene la posibilidad de vivir rodeada de sus hijos y nietos, extremo sobre el que no es necesaria la asistencia de ningún perito para decidir ya que es notorio que sería preferido por cualquier persona y en cualquier situación; existiendo un familiar directo dispuesto a asumir la carga de su cuidado resulta absurdo confiar a una institución tutelar el cuidado de un incapaz; por último, si bien en una residencia especializada la atención médica podría ser más efectiva, la incapaz tiene recursos económicos más que suficientes para recibir esa atención de forma adecuada en su domicilio, aunque ello vaya a suponer en la práctica una reducción de su patrimonio y por tanto del futuro caudal hereditario. El único tutor que puede nombrarse en estas circunstancias es X...” i va anomenar tutor X., la qual cosa va confirmar l’Audiència en la interlocutòria de 18 de maig de l’any passat que és l’objecte d’aquest recurs de cassació.

Quart. Com ja hem exposat a l’apartat e) precedent, un cop ferma la Sentència d’incapacitació de 6 de febrer de 2001, el Jutjat de Figueres va dictar una provisió en què acordà l’obertura d’una peça separada para la tramitación del nombramiento de tutor (el remarcat és nostre), disposició la qual no va tenir en compte que el tutor ja l’havia nomenat la interessada en l’escriptura pública d’autotutela suara esmentada de 25 de gener de 1999 (foli 11 del volum III) i que, per tant, no s’havia de nomenar cap tutor sinó purament i simple constituir la tutela complint la voluntat de la interessada tal com aquesta l’havia disposat en l’escriptura pública d’autotutela de 25 de gener de 1999, d’acord amb l’art. 172.1 del Codi de família de Catalunya, en un moment en què tenia capacitat indiscutible (com va reconèixer 10 mesos més tard la Sentència de 18 d’octubre del mateix any 1999 en què es va denegar la declaració d’incapacitat que havia sol·licitat en X.); tot sense perjudici que aquest pogués impugnar el nomenament fet en l’autotutela conforme al paràgraf 2 del mateix art. 172 si s’hagués produït alguna modificació sobrevinguda de les causes explicitades o que presumiblement s’haguessin tingut en compte en atorgar l’escriptura pública; cosa que no va pas succeir en el cas, com indicarem després.

El respecte a l’autonomia de la voluntat i el respecte a la llibertat individual han estat consubstancials en el dret civil de Catalunya. Com recorda l’exposició de motius de l’actual Codi de família (apartat II), el dret català ha considerat sempre la família la institució social bàsica i la primera cèl·lula de la societat; però també recorda que el vigor que el nostre dret ha conferit a la institució familiar i el sentit proteccionista que hi impera han estat tothora compatibles “amb el reconeixement de la personalitat individual i amb la màxima llibertat de les persones que en formen part”; i per aquesta raó de respecte a la màxima llibertat, l’exposició de motius esmentada també diu que: “en aquest mateix marc del respecte de l’autonomia de la voluntat pot incardinar-se la institució de l’autotutela, segons la qual qualsevol persona amb plena capacitat d’obrar pot designar i establir les condicions del seu organisme tutelar, en previsió d’una futura declaració d’incapacitat”. I tot seguit, l’art. 172.1 del Codi esmentat estableix que: “Qualsevol persona, en previsió d’ésser declarada incapaç, pot nomenar, en escriptura pública, les persones que vulgui que exerceixin algun o alguns dels càrrecs tutelars establerts per aquest Codi (...) i que també pot establir el funcionament, la remuneració i el contingut, en general, de la seva tutela, especialment pel que fa a la cura de la seva persona”.

Cinquè. En el cas present s’ha tramitat una peça separada pel nomenament de tutor, en què els jutjadors d’instància han actuat amb la intenció lloable de procurar el que van considerar que era el millor interès per a la incapacitada, però prescindint de la seva voluntat, exterioritzada no solament en l’escriptura pública referida (que ja n’hi hauria prou per a detectar la infracció de l’art. 172.1 del Codi de família) sinó a través de tots i cada un dels actes inconfusibles que hem ressenyat en els apartats i) a s) del fonament tercer precedent.

D’aquests actes es desprèn inconcussament que ja des de l’any 1996 la Sra. Y va anar manifestant de manera repetida (per totes les circumstàncies que allà s’esmenten) la seva voluntat que fos el seu fill X2., no en X., qui s’ocupés de la seva persona i dels seus béns si fos declarada incapaç; i com que aquesta voluntat inequívoca no ha estat respectada en la resolució impugnada ni en la de 1a instància, amb clara infracció de l’art. 172.1 del Codi de família de Catalunya i de la tradició catalana (respectuosa sempre amb l’autonomia de la voluntat), escaurà cassar i anul·lar ambdues resolucions i disposar la tutoria a favor d’en X2, tal com va ordenar la interessada. I per fer aplicable el 2n. paràgraf de l’art. 172 no podrà argüir-se que si la Sra. Y hagués previst que en X2. la ingressaria en un centre sense la possibilitat de tornar a viure al seu domicili habitual a la localitat de L., no hauria atorgat la autotutela a favor seu, perquè ella sabia perfectament en atorgar-la que en Y. vivia i treballava a L. des de feia 20 anys (foli 48 del volum I) i que no podria prendre cura adequadament i deguda si la deixava a L. —i menys amb l’altre germà: només cal veure el que resulta dels apartats i) i seg. del fonament tercer anterior—, sense que s’hagi produït o que es pogués presumir que hi hagués alguna circumstància que hagués de determinar la modificació de la designació feta per la interessada en l’escriptura d’autotutela esmentada segons allò que assenyala aquell segon paràgraf de l’art. 172.

Sisè. Per les raons precedents caldrà revocar les dues resolucions d’instància i, donant plena efectivitat a l’escriptura d’autotutela, s’haurà de declarar que el titular de la tutela de la incapacitada Sra. Y és el seu fill X2, a favor del qual es constituirà la tutela amb l’obligació de fer inventari del patrimoni de la tutelada en els termes dels art. 190 i següents del Codi de família, i quedarà autoritzat per ingressar la incapacitada en un establiment adequat conforme a l’art. 219.1.a del mateix Codi.

Setè. Les costes de la primera instància de la peça separada de nomenament de tutor s’imposaran al Sr. X; es confirmarà el pronunciament que sobre la no-imposició de les costes de sengles recursos d’apel·lació es conté en el fonament cinquè de la interlocutòria de l’Audiència; i no es farà tampoc condemna en costes en aquests recursos extraordinaris perquè l’obtenció de l’efectivitat del dret que reconeixem en aquesta resolució al Sr. X2 justifica plenament la seva interposició (art. 394, 397 i 398 de la Llei processal).

Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,

ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar el recurs extraordinari per infracció processal interposat pel Sr. X2 contra la Interlocutòria de la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona de 18 de maig de 2002 i, al contrari, estimar el de cassació interposat pel mateix recurrent contra la mateixa interlocutòria; i, com a conseqüència, aquesta Sala acorda:

Anul·lar la interlocutòria esmentada de l’Audiència.

Anul·lar la interlocutòria del Jutjat de 1a Instància de 8 d’octubre de 2001.

I, en el lloc d’ambdues resolucions, aquest Tribunal declara i disposa que el titular de la tutela de la incapacitada la Sra. Y és el Sr. X2, a favor del qual es constituirà la tutela; el tutor haurà de fer l’inventari del patrimoni de la tutelada en els termes de l’art. 190 i seg. del Codi de família de Catalunya, i se l’autoritzarà per ingressar la incapacitada en un establiment adequat.

c) Un cop el nou tutor hagi acceptat el càrrec, s’oficiarà al Registre Civil corresponent, amb testimoni d’aquesta resolució, per tal que anul·li la inscripció que havia efectuat de la tutela personal i administració de la incapacitada en compliment de la interlocutòria de 8 d’octubre de 2001 del Jutjat núm. 6 de Figueres, i practiqui la inscripció de la tutela a favor del nou tutor Sr. X2

d) Oficiar als Serveis Socials de l’Ajuntament de Bàscara a fi que es deixi sense efecte el control i fiscalització que s’havia acordat en la interlocutòria del Jutjat núm. 6 de Figueres de 8 d’octubre de 2001.

I, e) Condemnar el Sr. X al pagament de les costes de la primera instància de la peça separada pel nomenament de tutor a la incapacitada; i no fer pronunciament sobre les costes meritades a l’Audiència ni en aquest Tribunal.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda